«El cop desert». Adaptació lliure de l'obra de Joan Brossa. Intèrprets: Georgina Avilés Sarrias, Toni Guillemat Àlvarez, Anna Pérez Moya, Mireia Sala Aresté i Neus Pàmies Juárez. Creació Sonora: Gerard Marsal Norte. Ajudant de muntatge i programació: Arnau Bonet. Vestuari i disseny de personatge: Marta Rafa Serra. Disseny d’il·luminació: Joan Martí Olivé. Escenografia: Gerard Marsal i Marc Chornet Artells. Producció executiva: Júlia Simó Puyo. Suport a la producció: Xavier Torra Xuriguera. Coproducció del Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa i Projecte Ingenu. Coreografia: Andrés Corchero i Ana Pérez, amb la col·laboració de les intèrprets. Direcció escènica: Andrés Corchero i Ana Pérez. Cia. Projecte Ingenu. Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 6 juny 2024.
Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) deia que Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) era el pintor dels poetes. Per això, segurament, en aquesta obra, considerada la primera peça de caràcter teatral de Joan Brossa —inèdita als escenaris fins a avui, tot i que escrita o acabada probablement el 1944 i no publicada fins al 2019 per Arola Editors—, el pintor fill adoptiu de Mont-roig del Camp hi apareix subtilment, com un homenatge d'amic, amb una de les accions que juga amb les avellanes i planteja amb aquest fruit sec un d'aquells problemes senzills de matemàtiques d'escola del segle passat per exercitar el càlcul memorístic dels aprenents. ¿Si n'hi ha tantes i en cauen tantes, quantes en queden? L'amistat de Joan Brossa amb Joan Miró és de les poques que es va mantenir inalterable des dels anys quaranta i es troba reflectida en nombroses col·laboracions de l'un i l'altre, ja sigui amb il·lustracions de llibres de Joan Brossa per part de Joan Miró o de textos o poemes de Joan Brossa per a pintures o dibuixos de Joan Miró o fins i tot Miró portant Brossa a París arran d'una exposició a la mítica Galeria Maeght. Una relació que entroncava també amb la manera d'entendre l'art dels dos personatges. L'espectacle «El cop desert» —una peça breu que s'ha reduït pràcticament a una hora— és allò que ara s'anomena un espectacle híbrid. És a dir, que barreja diferents disciplines: la dansa, el so, la música, la veu, el moviment, el circ, el teatre i l'escultura o instal·lació sonora —un camp, aquest, que la companyia Cabo San Roque ha explotat al màxim i que aquí és tan subtil i poètic com testimonial— i sempre amb la connexió entre llengua i surrealisme... [+ crítica]
