LA VERITABLE HISTÒRIA D'ESPANYA AMB CRITS I FLAIRE DE MASCLISME

«Macho grita». Dramatúrgia: Alberto San Juan. Intèrpret: Alberto San Juan. Músics: Pablo Navarro, Gabriel Marijuan, Miguel Malla i Claudio de Casas. Il·luminació i espai sonor: Raúl Baena i Eduardo Vizuete. Vestuari i espai escènic: Alberto San Juan. Producció executiva: Joan Fernández. Ajudant de producció: Lucía Rico. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Tècnics del teatre: Aleix Arbonès, Víctor Bartolomé. Reportatge fotogràfic: Sergio Parra. Màrqueting i comunicació: Focus Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Una coproducció de la Compañía Nacional de Teatro Clásico i EQM. Amb el suport de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals) del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; l’Ajuntament de Barcelona, i l’INAEM (Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música) del Ministeri de Cultura del Govern d’Espanya. Amb el finançament de la Unió Europea, Fons Next Generation, Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (Govern d’Espanya) i Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya). Festival Grec 2024. Ajudant de direcció: Carlota Gaviño. Direcció: Alberto San Juan. Teatre Condal, Barcelona, 27 juny 2024 a 6 juliol 2024.


M'imagino la simpàtica i sempre emmurriada gent de les ultradretanes formacions de Vox i el PP, hereus, un cop difunts, dels seus esperpèntics col·legues de C's —“tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”— asseguts a la platea del teatre, empassant-se amb el cor en un puny les invectives, ni que siguin fetes en clau d'ironia, de l'actor, dramaturg i director Alberto San Juan sobre la relació del masclisme amb els segles de l'atzarosa i mai prou glorificada història d'Espanya. No cal dir que arran de l'estrena i les representacions a Madrid i les Espanyes, sota el paraigua de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, alguns mitjans afins als vetlladors de la pàtria van titllar de pamflet i maniqueu aquest espectacle d'Alberto San Juan en què l'actor combina el discurs performàtic amb la música i fins i tot la dansa, acompanyat com està de la seva potent banda, formada per quatre destacats músics, i una ballarina de moviment refinat contemporani (no figura el nom de l'artista) que simbolitza l'objectiu de les diatribes exposades pel protagonista, a tall de confessió per l'herència del masclisme rebuda generació rere generació. Alberto San Juan té una espina clavada: no ser ja a temps de fer el paper de Don Juan, sí, el popular Tenorio, que els que van néixer en temps de la televisió en blanc i negre admetran que va ser una de les millors escoles a distància per fomentar el masclisme tal com s'entén avui en dia. Alberto San Juan confessa que ja en porta cinquanta-cinc a l'esquena. I admet que ara potser només podria aspirar a fer, a tot estirar, de Comendador. Aquesta ironia no s'abandona durant l'hora i tres quarts d'un mal anomenat monòleg que conté interpretació, gestualitat, matisos de veu, imitacions de personatges cèlebres, moviment, fins i tot cançó —el primer que no li sembli bé que obri el paraigua!— i miniestriptease final, dempeus damunt una taula de taverna, com aquell qui fa un anunci de calçotets... [+ crítica]