¿CREMEM EL LLIURE DE GRÀCIA?

«Morir lo hace todo el mundo». Creació, direcció, dramatúrgia i interpretació: José y sus hermanas (Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo Bosch, Glòria Ribera). Espai i vestuari: Patricia Albizu. Disseny de llums: Cube.bz. Dramaturgista: Ignacio de Antonio Antón. Mirada externa: Irene Vicente. Ajudant d’espai i vestuari: Oriol Corral. Confecció de vestuari: Javier Navas, Oleg Pankin. Composició i acompanyament sonor: Lisa Paul. Assistència en el disseny sonor: Igor Pinto. Producció: Alejandro Curiel, Carolina Manero. Assessoria de producció: Irene Vicente. Producció executiva: Marta Díez. Comunicació: Gemma Polo. Distribució: Marta Díez. Alumna en pràctiques: Alba Cervelló. Fotografia: Sílvia Poch. Vídeo: Gusto Audiovisual. Agraïments: Adolfo Abejón, Arrossades de l'Empordà, Bitò Produccions, Carlos Manero, Carlota Grau, Eduard Polo Bosch, Elena Espejo, Gerard Sancho, Guillem Jiménez, Heartbreak Hotel, Jesús Díez, Jhonson Camilo, Jordi Fondevila, Judith Espada, Marco Layera, María Aponte, Núria Heras, Pía Mazuela, Teatre de Bescanó, Valentín Fernández, Vicenç Mayans. Una coproducció de José y sus Hermanas, Teatre Lliure i  Grec 2024 Festival de Barcelona. Amb el suport d'ICEC, Fabra i Coats: Fàbrica de Creació i Temporada Alta. Direcció: José y sus hermanas (Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo Bosch, Glòria Ribera). Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 26 juny 2024.

La troupe de José y sus Hermanas comença fort. Un teatre, per ser un teatre com cal, cal que almenys una vegada a la vida pateixi un incendi. Només cal recordar, diuen, els grans teatres que han tingut incendis cèlebres, sense anar més lluny, el Gran Teatre del Liceu. Per això, l'arrencada d'aquesta nova proposta de la companyia passa per proposar que es cremi el Lliure de Gràcia i així acabi obtenint els honors que es mereix. És el cinquè espectacle de José y sus Hermanas. El més breu. El més, diria, encara en estat de gestació. Una hora clavada és una voluntat de síntesi que s'agraeix, però també és una evidència que la cosa es queda curta i que els fans de la companyia de segur que en voldrien més, tot i que ja se sap que en el pot petit sovint és on hi ha la confitura més bona. Amb aquest «Morir lo hace todo el mundo», la companyia vol parlar de les aparences i de les mentides. I en això es basen els tres grans quadres que configuren l'espectacle. Tots tres amb un esquema similar de planteig, nus i desenllaç. Tots tres amb una voluntat estètica que compensa el gruix de text que aquesta vegada hi ha en la dramatúrgia del muntatge. Amb un inici de pel·lícula de terror, amb la llanterna inclosa per explorar el fosc, una de les intèrprets posa la por al cos dels espectadors quan insinua allò de l'incendi: les portes d'emergència són estretes i estan pensades perquè només hi passi una persona; els de la primera fila se salvaran perquè sortiran primer; els de més amunt... irremeiablement moriran... [+ crítica]