EL GALWAY CATALÀ

«Malamort», de Daniela Feixas. Intèrprets: Abril Julien Feixas, Josep Julien, Marta Marco i Marc Soler Rull. Escenografia: Anna Tantull. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. So: Judit Farrés. Coreografia i moviment: Nuria Legarda. Fotografia i vídeo promocional: Kiku Piñol. Fotografia d’espectacle: Arnau Bach. Agraïments: Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya i Marc Salicrú. Una producció de la Sala Beckett i el Grec 2024 Festival de Barcelona. Ajudantia de direcció: Ruben Ametllé. Direcció: Daniela Feixas. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 28 juny 2024.
 

Tot el que passa a l'obra «Malamort» podria passar en un paratge del mític Galway irlandès del dramaturg Martin McDonagh. Però passa en un punt imaginari de l'alta muntanya del prelitoral català, avui mateix, mitificat també per la dramaturga penedesenca Daniela Feixas (Torrelavit, Alt Penedès, 1973), basat en records, pors i pressions morals propis d'hàbitats reduïts, record conservats des de la seva infància i adolescència. «Malamort» neix impulsada pel motor de la pèrdua d'un ésser estimat, el pare de l'autora. La pèrdua porta sovint els records que semblaven oblidats o deixats en repòs. D'aquí i d'aquest moment de pèrdua es nodreix «Malamort». I també d'una tendència de l'autora a relacionar en algunes de les seves obres fets de vida amb fets de bestiar. A «Malamort», el convidat és el gat. Però de gats, com de persones, n'hi ha de moltes menes: el gat domèstic i mansoi que romanceja empresonat i mandrós per casa i el gat salvatge i feréstec que rastreja el territori impetuós i lliurement. L'obra «Malamort» és un thriller d'ambientació neorural —la literatura de gènere negre nòrdica en sap un pou d'això—, un thiller fosc i tèrbol, misteriós i inquietant a la vegada. Els quatre personatges de «Malamort» amaguen, cadascú a la seva manera, un misteri inescrutable que el registre críptic de Daniela Feixas fa que els espectadors el descobreixin a poc a poc, un a un, sotrac a sotrac... [+ crítica]

LA VERITABLE HISTÒRIA D'ESPANYA AMB CRITS I FLAIRE DE MASCLISME

«Macho grita». Dramatúrgia: Alberto San Juan. Intèrpret: Alberto San Juan. Músics: Pablo Navarro, Gabriel Marijuan, Miguel Malla i Claudio de Casas. Il·luminació i espai sonor: Raúl Baena i Eduardo Vizuete. Vestuari i espai escènic: Alberto San Juan. Producció executiva: Joan Fernández. Ajudant de producció: Lucía Rico. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Tècnics del teatre: Aleix Arbonès, Víctor Bartolomé. Reportatge fotogràfic: Sergio Parra. Màrqueting i comunicació: Focus Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Una coproducció de la Compañía Nacional de Teatro Clásico i EQM. Amb el suport de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals) del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; l’Ajuntament de Barcelona, i l’INAEM (Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música) del Ministeri de Cultura del Govern d’Espanya. Amb el finançament de la Unió Europea, Fons Next Generation, Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (Govern d’Espanya) i Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya). Festival Grec 2024. Ajudant de direcció: Carlota Gaviño. Direcció: Alberto San Juan. Teatre Condal, Barcelona, 27 juny 2024 a 6 juliol 2024.


M'imagino la simpàtica i sempre emmurriada gent de les ultradretanes formacions de Vox i el PP, hereus, un cop difunts, dels seus esperpèntics col·legues de C's —“tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”— asseguts a la platea del teatre, empassant-se amb el cor en un puny les invectives, ni que siguin fetes en clau d'ironia, de l'actor, dramaturg i director Alberto San Juan sobre la relació del masclisme amb els segles de l'atzarosa i mai prou glorificada història d'Espanya. No cal dir que arran de l'estrena i les representacions a Madrid i les Espanyes, sota el paraigua de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, alguns mitjans afins als vetlladors de la pàtria van titllar de pamflet i maniqueu aquest espectacle d'Alberto San Juan en què l'actor combina el discurs performàtic amb la música i fins i tot la dansa, acompanyat com està de la seva potent banda, formada per quatre destacats músics, i una ballarina de moviment refinat contemporani (no figura el nom de l'artista) que simbolitza l'objectiu de les diatribes exposades pel protagonista, a tall de confessió per l'herència del masclisme rebuda generació rere generació. Alberto San Juan té una espina clavada: no ser ja a temps de fer el paper de Don Juan, sí, el popular Tenorio, que els que van néixer en temps de la televisió en blanc i negre admetran que va ser una de les millors escoles a distància per fomentar el masclisme tal com s'entén avui en dia. Alberto San Juan confessa que ja en porta cinquanta-cinc a l'esquena. I admet que ara potser només podria aspirar a fer, a tot estirar, de Comendador. Aquesta ironia no s'abandona durant l'hora i tres quarts d'un mal anomenat monòleg que conté interpretació, gestualitat, matisos de veu, imitacions de personatges cèlebres, moviment, fins i tot cançó —el primer que no li sembli bé que obri el paraigua!— i miniestriptease final, dempeus damunt una taula de taverna, com aquell qui fa un anunci de calçotets... [+ crítica]

¿CREMEM EL LLIURE DE GRÀCIA?

«Morir lo hace todo el mundo». Creació, direcció, dramatúrgia i interpretació: José y sus hermanas (Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo Bosch, Glòria Ribera). Espai i vestuari: Patricia Albizu. Disseny de llums: Cube.bz. Dramaturgista: Ignacio de Antonio Antón. Mirada externa: Irene Vicente. Ajudant d’espai i vestuari: Oriol Corral. Confecció de vestuari: Javier Navas, Oleg Pankin. Composició i acompanyament sonor: Lisa Paul. Assistència en el disseny sonor: Igor Pinto. Producció: Alejandro Curiel, Carolina Manero. Assessoria de producció: Irene Vicente. Producció executiva: Marta Díez. Comunicació: Gemma Polo. Distribució: Marta Díez. Alumna en pràctiques: Alba Cervelló. Fotografia: Sílvia Poch. Vídeo: Gusto Audiovisual. Agraïments: Adolfo Abejón, Arrossades de l'Empordà, Bitò Produccions, Carlos Manero, Carlota Grau, Eduard Polo Bosch, Elena Espejo, Gerard Sancho, Guillem Jiménez, Heartbreak Hotel, Jesús Díez, Jhonson Camilo, Jordi Fondevila, Judith Espada, Marco Layera, María Aponte, Núria Heras, Pía Mazuela, Teatre de Bescanó, Valentín Fernández, Vicenç Mayans. Una coproducció de José y sus Hermanas, Teatre Lliure i  Grec 2024 Festival de Barcelona. Amb el suport d'ICEC, Fabra i Coats: Fàbrica de Creació i Temporada Alta. Direcció: José y sus hermanas (Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo Bosch, Glòria Ribera). Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 26 juny 2024.

La troupe de José y sus Hermanas comença fort. Un teatre, per ser un teatre com cal, cal que almenys una vegada a la vida pateixi un incendi. Només cal recordar, diuen, els grans teatres que han tingut incendis cèlebres, sense anar més lluny, el Gran Teatre del Liceu. Per això, l'arrencada d'aquesta nova proposta de la companyia passa per proposar que es cremi el Lliure de Gràcia i així acabi obtenint els honors que es mereix. És el cinquè espectacle de José y sus Hermanas. El més breu. El més, diria, encara en estat de gestació. Una hora clavada és una voluntat de síntesi que s'agraeix, però també és una evidència que la cosa es queda curta i que els fans de la companyia de segur que en voldrien més, tot i que ja se sap que en el pot petit sovint és on hi ha la confitura més bona. Amb aquest «Morir lo hace todo el mundo», la companyia vol parlar de les aparences i de les mentides. I en això es basen els tres grans quadres que configuren l'espectacle. Tots tres amb un esquema similar de planteig, nus i desenllaç. Tots tres amb una voluntat estètica que compensa el gruix de text que aquesta vegada hi ha en la dramatúrgia del muntatge. Amb un inici de pel·lícula de terror, amb la llanterna inclosa per explorar el fosc, una de les intèrprets posa la por al cos dels espectadors quan insinua allò de l'incendi: les portes d'emergència són estretes i estan pensades perquè només hi passi una persona; els de la primera fila se salvaran perquè sortiran primer; els de més amunt... irremeiablement moriran... [+ crítica]

TOT, MENYS ESTÀTIC. PERÒ SEMPRE, NO NOMÉS SOL

«Non Solum», de Sergi López i Jorge Picó. Intèrpret: Sergi López. Escenografia i direcció tècnica: Jordà Ferré. Disseny de llums: Lionel Spycher. Inspiració musical: Bernardo Sandoval. Disseny de vestuari: Ariadna Papió. Cançó: «L'home estàtic», de Pau Riba. Equip tècnic: Anna Boix, Pep Arumí, Xavi Muñoz. Producció, premsa i management: Elisenda Malé. Producció: Setze Fetges Associats, S.L. Coproducció: Ring de Teatro. Ajudanta de direcció: Helena Pla. Direcció de Jorge Picó. Companyia Setzefetges Associats i Ring de Teatro. Estrena: Festival Temporada Alta, 2005. Gira internacional diferents escenaris. Reestrena a Catalunya: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 octubre 2008 (Crítica revisada: 17 setembre 2009). Reposició versió de l'espectacle revisada: Teatre Poliorama, Barcelona, 26 juny 2024. 

L'actor Sergi López té una trajectòria cinematogràfica de primera línia i és un dels actors més apreciats pels seguidors del cinema francès i, de rebot, del català. L'hi deu, sobretot, al director Manuel Poirier, que el va fer debutar a la dècada dels noranta amb els films «Le petite amie d'Antonio», «A la campagne», «Marion i Western». Però va ser amb Dominik Moll, amb qui va guanyar l'any 2000, un César al millor actor protagonista per la pel·lícula «Harry, un ami qui vous veut du bien» (Harry, un amic que us estima), i la distinció de millor intèrpret masculí europeu. L'actor ha treballat també, entre altres, amb Stephen Frears, Alain Corneau, Ventura Pons, Samuel Benchetrit i Isabel Coixet, en el film «Mapa dels sons de Tòquio»... [+ crítica]

POLIFONIA TEATRAL I COR ORGÀNIC

«Paradise», de Kae Tempest. Dramatúrgia: Moreno Bernardi. Traducció: Sadurní Vergés. Composició musical: Moreno Bernardi. Música original: Moreno Bernardi feat. David Flores. Cançons: Moreno Ensemble project. Extractes musicals: T. Albinoni i G. Mahler. Intèrprets: Zúbel Arana, Maria Estela, Núria Dalmau, Uri Guillem, Sara Palomo, Roger Sahuquillo, Aina Serena i Albert Muntané. Violí: David Flores. Multimèdia: Martín Elena. Disseny d’il·luminació: Lluís Serra. Disseny de so: Rocco.fx. Disseny de vestuari: Josep Abril. Caracterització: Alexis Ferrer. Joies: Valentina Falchi. Ajudant de direcció: Rubén Homar. Ajudant de direcció de laboratori: Núria Dalmau. Contingut fotogràfic multimèdia: Luca Catalano. Fotografies d'escena: Felipe Mena. Fotografies promocionals: Edo García. Direcció de producció: Meri Notario i Gemma Sala. Ajudant de producció: Nil Mas. Assistent de vestuari: Alessia Zoppis. Assistent de vestuari en pràctiques: Allegra Abril. Projecte: Lo Spazio + Moreno Ensemble project. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Comunicació: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una coproducció del Teatre Akadèmia i Lo Spazio. Direcció de l'espectacle: Moreno Bernardi. Teatre Akadèmia, Barcelona, 19 juny 2024.
 

Aquest «Paradise» del polifacètic Kae Tempest, que ha arranjat dramatúrgicament i ha dirigit Moreno Bernardi,  podria ser una peça convidada d'un dels festivals musicals contemporanis que juguen amb la veu i el so i que omplen els espais de Barcelona abans de l'estiu. L'espectacle «Paradise» és un luxe teatral poc habitual als escenaris catalans, segurament perquè el tabú de la taquilla passa per davant de l'essència escènica. Que l'estrena de «Paradise» hagi coincidit, en el dia i l'hora, amb l'aberració del presumpte espectacle de fum, decibels i quitrà de la Fórmula 1 en ple Passeig de Gràcia, és com una mena de declaració subtil de principis. Contra el brogit banal, la calidesa de la paraula coral. No n'hi ha prou a parlar, en el cas de «Paradise», d'escena híbrida perquè el registre va molt més enllà, des de l'aparent senzillesa escenogràfica de quatre pedres i mitja dotzena de grans branques esqueixades —forques que serveixen d'arma quan convé—, en el més pur registre del llegendari Peter Brook, fins a la fusió de la veu com un instrument musical imprescindible i l'amorosiment suau d'acompanyament del violí (que interpreta David Flores), a més de la polifonia teatral i la força d'un cor orgànic. Tot i que el gruix de la composició musical és original del mateix Moreno Bernardi i del violinista David Flores, hi ha també inclosa en el seu interior l'adaptació de l'emblemàtic «Adagio» d'Albinoni... [+ crítica]

PADAM, PADAM, PADAM...

«Piaf! The Show». Intèrpret i cantant: Nathalie Lermitte. Músics: Philippe Villa (piano), Benoit Pierron (percussions), Frederic Viale (acordió) i Giliard Lopes (contrabaix). Direcció i producció: Gil Marsalla. Direcció d'escena: Thomas Richeux. Teatre Tívoli, Barcelona, 13 juny 2024.
 

Deia el malaguanyat escriptor Paul Auster en una de les seves novel·les més conegudes, «Trilogia de Nova York»: “El cel de París té les seves pròpies lleis, i funcionen independentment de la ciutat que hi ha a sota. Si els edificis semblen sòlids, ancorats a la terra, indestructibles, el cel és vast i amorf, subjecte a constants agitacions.” Una d'aquestes agitacions populars va ser l'atzarosa vida i la curta —perquè va morir als 46 anys—, però intensa aportació artística de la cantant, actriu i compositora Édith Piaf, el nom de guerra d'Édith Giovanna Gassion (París, 1915 - Grassa, 1963), de qui les múltiples biografies, les versions musicals i el cinema n'ha divulgat més enllà dels miracles tot el que se'n podia saber i el que se'n podia inventar com passa amb els mites. L'espectacle «Piaf! The show» és un d'aquests homenatges permanents a qui va ser probablement la cantant francesa més valorada i estimada del segle XX. L'espectacle fa més de quinze anys que volta pel món amb un milió d'espectadors a la butxaca, passant per més de cinquanta països i actuant, entre altres espais, al Carnegie Hall de Nova York o tornant als orígens, a l'Olympia de París, teatre que la mateixa Édith Piaf, dos anys abans de morir, i quan la seva salut ja estava molt dèbil, va ajudar a salvar de la ruïna amb una tanda de concerts... [+ crítica]

COACHING RECARGOLAT COM UNA TROMPA

«El tigre», de Ramon Madaula. Intèrprets: Mercè Martínez i David Olivares. Disseny il·luminació i so: Dani Tort. Vestuari i caracterització: Nídia Tusal. Fotografia i vídeo: David Batlle. Disseny gràfic: Arkham Studio. Maquinària escènica: Agustí Rovira. Producció executiva: David Grau. Producció: Guerrilla Produccions. Direcció: Ramon Madaula. Espai Texas, Barcelona, 9 juny 2024.
 

“T'odio, amor meu”, va fer dir Dagoll Dagom, ja fa trenta anys, a Dorothy Parker. “T'odio, amor meu”, fa dir ara també l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, Vallès Occidental, 1962) a la fotògrafa o fotoperiodista substituta que interpreta l'actriu Mercè Martínez, i que protagonitza aquest duel de parella amb l'actor David Olivares, un personatge exmúsic d'instrument de trompa que ha deixat de formar part de l'OBC, les sigles de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, per dedicar-se amb èxit mediàtic a les sessions com a coach o entrenador de desenvolupament personal. La nova comèdia de Ramon Madaula —que de fet ja fa un any que ha girat per diferents escenaris abans d'entrar a Barcelona— explora aquesta vegada la recerca de la felicitat, si és que la felicitat existeix perquè l'obra ho posa en dubte. I ho fa amb un parell de personatges que mantenen un intens combat dialèctic, empresonats en les pròpies xacres personals i les pròpies contradiccions. «El tigre» —una metàfora de l'amenaça interior que en qualsevol moment se't pot cruspir—  és una peça de durada breu,  uns vuitanta minuts, que manté en el seu rerefons una estructura molt de registre literari, amb pròleg i epíleg inclosos, i que conté en el seu interior un plantejament, un nus i un desenllaç que, com passa amb els relats de l'esmentada Dorothy Parker, aquest també podria ser un relat curt on tot s'hi exposa a través del diàleg entre els dos protagonistes... [+ crítica]

JUTJAR A COP D'ULL COM SI FOS AMOR A PRIMERA VISTA

«Prima Facie», de Suzie Miller. Traducció: Juan Carlos Fisher i Rómulo Assereto. Intèrpret: Victoria Luengo. Música i espai sonor: Ion Aníbal López. Escenografia i vestuari: Lua Quiroga Paul. Videoescena: Emilio Valenzuela. Comunicació: Ángel Galán. Fotografia i disseny gràfic: Javier Naval. Cap de producció: Carlos Montalvo. Producció executiva: Olvido Orovio. Direcció de producció: Ana Jelín. Distribució: Prducciones Teatrales Contemporáneas, S.L. Producció: Producciones Abu, Morris Gilbert - Mejor Teatro, Gosua, Teatro Picadero, Tidiy i Hause Richman Producciones. Ajudant de direcció: Rómulo Assereto. Direcció: Juan Carlos Fisher. Teatre Poliorama, Barcelona, 8 juny 2024.

 L'actriu Victoria Luengo (Palma, 1990) viu el seu moment d'esplendor, un moment que s'ha guanyat a pols. Primer, picant pedra als escenaris i amb les oportunitats cinematogràfiques i televisives que el destí de l'ofici li ha posat a les mans. Amb «Prima facie», nominada als Premis Max per mèrits propis com a millor actriu i també com a millor espectacle, ha impactat a tot arreu on ha representat aquest text de la dramaturga, llibretista, guionista i també advocada australianobritànica Suzie Miller, un relat que cal dir que no està exempt d'alguns tòpics prou explotats en els últims temps, però que no per això deixa de ser encara necessari que continuïn escoltant-se. «Prima facie», una locució jurídica llatina que ve a dir “a primer cop d'ull”, és un “tour de fource” per a l'actriu que es posa a la pell d'aquesta advocada, que s'ha fet a ella mateixa des d'uns orígens humils i que ha aconseguit l'èxit professional amb multitud de casos guanyats, i que defensa agressors sexuals amb la fredor que el codi ètic de les lleis li atorga, però que fa un gir en la seva manera d'entendre allò que defensa quan ella mateixa és víctima d'una agressió per part d'un col·lega del seu bufet. La durada d'una hora i tres quarts per a un relat en clau de monòleg sobrepassa el límit convencional del gènere i és una mena de salt al buit que l'actriu de Palma, adoptiva professionalment de Catalunya, Victoria Luengo —costa deixar de dir Vicky com es deia abans— fa deixant-s'hi la pell i que ella mateixa modela i matisa pujant i baixant de to, agafant una corba darrere l'altra, canviant de personatge en més d'una ocasió, interrogant-se i responent-se a la vegada i sempre amb un domini escènic que a partir d'aquí l'ha enlairada al pòdium teatral amb maillot groc i ruixada de xampany. Un maillot groc i una ruixada de xampany que es poden fer realitat amb els Premis Max... [+ crítica]

LES AVELLANES DEL MIRÓ

«El cop desert». Adaptació lliure de l'obra de Joan Brossa. Intèrprets: Georgina Avilés Sarrias, Toni Guillemat Àlvarez, Anna Pérez Moya, Mireia Sala Aresté i Neus Pàmies Juárez. Creació Sonora: Gerard Marsal Norte. Ajudant de muntatge i programació: Arnau Bonet. Vestuari i disseny de personatge: Marta Rafa Serra. Disseny d’il·luminació: Joan Martí Olivé. Escenografia: Gerard Marsal i Marc Chornet Artells. Producció executiva: Júlia Simó Puyo. Suport a la producció: Xavier Torra Xuriguera. Coproducció del Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa i Projecte Ingenu. Coreografia: Andrés Corchero i Ana Pérez, amb la col·laboració de les intèrprets. Direcció escènica: Andrés Corchero i Ana Pérez. Cia. Projecte Ingenu. Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 6 juny 2024.
 

Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) deia que Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) era el pintor dels poetes. Per això, segurament, en aquesta obra, considerada la primera peça de caràcter teatral de Joan Brossa —inèdita als escenaris fins a avui, tot i que escrita o acabada probablement el 1944 i no publicada fins al 2019 per Arola Editors—, el pintor fill adoptiu de Mont-roig del Camp hi apareix subtilment, com un homenatge d'amic, amb una de les accions que juga amb les avellanes i planteja amb aquest fruit sec un d'aquells problemes senzills de matemàtiques d'escola del segle passat per exercitar el càlcul memorístic dels aprenents. ¿Si n'hi ha tantes i en cauen tantes, quantes en queden? L'amistat de Joan Brossa amb Joan Miró és de les poques que es va mantenir inalterable des dels anys quaranta i es troba reflectida en nombroses col·laboracions de l'un i l'altre, ja sigui amb il·lustracions de llibres de Joan Brossa per part de Joan Miró o de textos o poemes de Joan Brossa per a pintures o dibuixos de Joan Miró o fins i tot Miró portant Brossa a París arran d'una exposició a la mítica Galeria Maeght. Una relació que entroncava també amb la manera d'entendre l'art dels dos personatges. L'espectacle «El cop desert» —una peça breu que s'ha reduït pràcticament a una hora— és allò que ara s'anomena un espectacle híbrid. És a dir, que barreja diferents disciplines: la dansa, el so, la música, la veu, el moviment, el circ, el teatre i l'escultura o instal·lació sonora —un camp, aquest, que la companyia Cabo San Roque ha explotat al màxim i que aquí és tan subtil i poètic com testimonial— i sempre amb la connexió entre llengua i surrealisme... [+ crítica]

VISCA LA VULVA!

«S 62° 58', W 60° 39'». Concepció i direcció: Franck Chartier. Creació i interpretació: Marie Gyselbrecht, Chey Jurado, Lauren Langlois / Yi-Chun Liu, Sam Louwyck, Romeu Runa, Dirk Boelens, amb la col·laboració d’Eurudike De Beul. Assessors artístics: Yi-Chun Liu, Louis-Clément da Costa. Assistent de text: Imogen Pickles. Composició sonora i arranjaments: Raphaëlle Latini. Escenografia: Justine Bougerol, Peeping Tom. Il·luminació: Tom Visser. Vestuari: Jessica Harkay, Peeping Tom. Coreografia: Yi-Chun Liu, Peeping Tom. Ajudant tècnic: Thomas Michaux. Creació tècnica i attrezzo: Filip Timmerman. Tècnics en gira: Filip Timmerman (regidor), Clément Michaux (primer tècnic d’escena), Jo Heijens / Jonas Castelijns (enginyers de so), Bram Geldhof (enginyer de llums). Assessor tècnic (Creació): Ilias Johri. Coordinació tècnica: Giuliana Rienzi, Gilles Roosen. Construcció d’escenografia: KVS-atelier, Peeping Tom. Resident: Arthur Demaret (il·luminació). Equips tècnics i de gestió de la companyia. Producció executiva: Helena Casas, Rhuwe Verrept. Direcció de gires: Alina Benach Barceló. Comunicació: Sébastien Parizel, Daphne Giakoumakis. Direcció executiva: Veerle Mans. Producció: Peeping Tom: Coproducció KVS – Koninklijke Vlaamse Schouwburg (Brussel·les), Biennale de la Danse (Lió), Teatros del Canal (Madrid); Théâtre de la Ville (París), The Barbican (Londres), Tanz Köln (Colònia), Festival Aperto/ Fondazione I Teatri (Reggio de l’Emília), Torinodanza Festival/Teatro Stabile di Torino – Teatro Nazionale (Torí), Teatre Nacional de Catalunya, Espoo City Theatre, Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, CC De Factorij Zaventem. Distribució: Frans Brood Productions. Agraïment especial: Lio Nasser, Leietheater (Deinze). L'espectacle «S 62°58’, W 60°39’» s’ha creat amb el suport del Tax Shelter del Govern Federal de Bèlgica. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Franck Chartier. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 5 juny 2024.

No és que m'hagi agafat un rampell feminista amb aquest títol. «Visca la vulva!» és un dels lemes que presideix el muntatge «S 62° 58', W 60° 39'» (Sud 62 graus 58 minuts, Oest 60 graus 39 minuts), de la companyia belga Peeping Tom. Visca la vulva!, doncs i el que calgui que pengi i que s'hi assembli, posats a no discriminar. Els espectadors que vegin l'espectacle entendran per què. Els Peeping Tom continuen amb les seves coordenades artístiques, aquesta vegada més que mai perquè el titol de l'espectacle són precisament les coordenades on es troba la que anomenen l'illa de la Decepció, a l'Antàrtida, on ha quedat embarrancat en el gel el vaixell de la companyia. Sense menjar, sense comunicació, confiant que el desglaç els alliberi. He dit “el vaixell de la companyia” perquè en realitat tota la trama és una introspecció cap al seu interior, en una metàfora freda i distòpica d'un moment de l'ésser humà sense un futur gaire prometedor. Una metàfora, a més, que la companyia Peeping Tom fa extensiva a la situació degradada de les relacions personals. Els Peeping Tom tenen el do de crear un espectacle clarament híbrid a partir del que seria el registre de la dansa, però aquesta vegada molt més híbrid que no pas en el seu últim espectacle «Triptych», vist també al TNC fa dos anys, on el vaixell ja hi era, però en la seva decoració estil Titànic de les cabines i els salons interiors. Ara, en aquest nou espectacle, hi ha una bona part considerable de text —sempre sobretitulat, esclar—, cosa que reforça el seu caràcter dramatúrgic sense deixar de banda el registre d'influència cinematogràfica. L'espectacle «S 62° 58', W 60° 39'» (Sud 62 graus 58 minuts, Oest 60 graus 39 minuts) es basteix d'una imponent escenografia, d'uns permanents efectes de so i una tenebrosa il·luminació. Però, alerta, perquè tot plegat es desfà com el gel quan, entremig de la trama, s'obren els llums i es trenca l'encanteri teatral per entrar en la realitat desesperant de la companyia i de cadascun dels intèrprets... [+ crítica]

UN TREBALL EN CURS A FAVOR DE LA MEMÒRIA

«Retrat de l'artista mort (Espanya '39 - Argentina '78)», de Davide Carnevali. Intèrpret: Sergi Torrecilla. Amb la participació de Daniel Vidal. Traducció: Anna Crespo Palomar. Espai escènic i vestuari: Charlotte Pistorius. Il·luminació: Luigi Biondi i Omar Scala. Música original: Gianluca Misiti. Construcció d'escenografia: Taller d'escenografia del Piccolo Teatro di Milano. I els equips del Teatre Lliure. Agraïments: Teatre Nacional de Catalunya (cartell de Sergi Bernal), Albert Fontelles-Ramonet, Joaquim Ramis Juan i Aleix Escursell. Coproducció: Teatre Lliure, Piccolo Teatro di Milano - Teatro d'Europa, Comédie de Caen - CDn de Normandia, Comédie - CDN de Reims, Théâtre de Lieja i Le Quai CDN Angers Pays de la Loire. Ajudanta de direcció: Núria Ramis Masachs. Direcció: Davide Carnevali. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 31 maig a 9 juny 2024.

 El dramaturg, traductor i director Davide Carnevali (Milà, Itàlia, 1981) fa una mena de treball en curs, un work in progress permanent, amb el seu monòleg «Retrat de l'artista mort», a manera que va adaptant-lo a cada país on el representa i a manera que va gratant en la seva història sobre la memòria i el feixisme en genèric, sempre en relació i comparació a la dictadura de Videla i la repressió genocida argentina del 1978. A Alemanya, on el muntatge es va estrenar l'any 2018, el va confrontar amb el genocidi nazi; a França, amb el mariscal col·laboracionista Pétain i el règim de Vichy; a Itàlia, amb el feixisme de Mussolini; i en aquesta versió catalana estrenada aquí, amb el feixisme de la Dictadura franquista, un cop acabada la guerra civil espanyola. Per situar cadascuna d'aquestes adaptacions, el dramaturg Davide Carnevali subtitula la seva obra amb l'aparença del resultat d'una competició esportiva internacional: Alemanya '41 - Argentina '78; França '41 - Argentina '78; Itàlia '41 - Argentina '78; i, aquí, Espanya '39 - Argentina '78. No són gols, són anys que han quedat en la memòria... [+ crítica]

EL ROVELL DEL PASSAT

«Qui estigui lliure», de Xavi Buxeda i Marcet. Intèrprets: Nil Cardoner, Pau Escobar i Paula Jornet (2022) / Mireia Vilapuig (2024). Escenografia: Mariona Ubia. Il·luminació: Jordi Berch. Espai sonor: Neus Ballbé i Paula Jornet. Moviment: Carla Tovias. Assessorament de vestuari: Míriam Compte. Direcció tècnica: ContraCorrent. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Agraïments: Sala Trono, Teatre de l’Aurora, Escola Virolai, La Villarroel, Marc Pallarès i Erik Forsberg. Una producció de Hermann Karson. Amb el suport de l’ICEC. Amb la col·laboració de Francesc Alcobet i Dani Tejedor (assessors del SAH). Direcció: Xavi Buxeda i Marcet. L'Off La Villarroel, 11 gener a 13 febrer 2022. Reposició: Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 23 maig a 9 juny 2024.

Xavier Buxeda i Marcet (Matadepera, Vallès Occidental, 1985) va debutar el 2021 al Teatre Tantarantana amb l'obra «Si mai has baixat», sobre el racisme. El 2022 va continuar a la Sala Trono  i l'Off La Villarroel amb aquesta segona obra, «Qui estigui lliure», ara sobre la violència, després d'una primera lectura dramatizada dos anys abans a l'Obrador de la Sala Beckett, la mateixa sala on ara s'ha recuperat en un clima social que, especialment adreçat als joves, la fa lamentablement més necessària i actual que quatre anys enrere. L'amistat d'infància i adolescència sempre sembla que és una amistat que no es perdrà mai. Però els viaranys de la vida tenen molts corriols plens d'obstacles i sovint també de conseqüències impensables que poguessin aparèixer quan es vivia immers en els temps presumptament feliços. Els tres amics de «Qui estigui lliure» es retroben en aquell espai idealitzat de l'adolescència quan un d'ells, l'Àlex (l'actor Pau Escobar) surt de la presó. Entre ell i el Pol (l'actor Nil Cardoner) hi és ella, la Carla (l'actriu Paula Jornet en l'estrena i ara amb l'actriu Maria Vilapuig), la que fa encara de baula d'unió d'aquella ferma i jove amistat que va ser i que, a prova de foc i de tancar els ulls al fet que es va desencadenar, es vol refer sense que s'esqueixi... [+ crítica]