VOLVES DE NEU FETES PARAULES

«Viatge d'hivern (o quan Jelinek va deixar de tocar Schubert)», d'Elfriede Jelinek. Traducció de Marc Villanueva. Dramatúrgia de Magda Puyo i Marc Villanueva a partir de «Viatge d'hivern» d'Elfriede Jelinek. Composició musical: Clara Peya. Intèrprets: Laia Alberch, Pepo Blasco, Rosa Cadafalch, Clara Peya / Bru Ferri i Encarni Sànchez. Escenografia: Judit Colomer. Il·luminació: David Bofarull (AAI). Moviment: Encarni Sanchez. Vestuari: Nina Pawlowsky. Espai sonor: Carles Bernal. Fotografía: Carlota Serarols. Direcció de producció: Júlia Simó Puyo. Ajudant de producció i direcció: Guillem Albasanz. Alumne en pràctiques Institut del Teatre: Àngel Nicolàs. Producció de la Sala Beckett i Cassandra Projectes Artístics. Direcció: Magda Puyo. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 7 octubre 2022.

Si la directora Magda Puyo hagués optat per portar al teatre per exemple una versió de l'obra «La pianista» de l'autora austríaca Elfriede Jelinek (Mürzzuschlag, Estiria, Àustria, 1946), de la qual ja es va veure una versió cinematogràfica de Michael Haneke, la recepció d'aquest «Viatge d'hivern (o quan Jelinek va deixar de tocar Schubert)» seria del tot incondicional per part dels espectadors. Aquella història de la pianista turmentada i carregada de frustració que havia interpretat Isabelle Huppert al cinema és de les poques obres que aquí han transcendit més enllà de la literatura d'Elfriede Jelinek, una de les autores guanyadores del Premi Nobel, caracteritzada per un estil complex i arriscat, reflex del seu passat, però també clarament antisistema, fins al punt que, arran de les protestes a França fa uns anys dels “gillets jaunes”, els armilles grogues, ella no només es va posicionar al costat dels revoltats sinó que va admetre que també era una “armilla groga”. La posada en escena de Magda Puyo de «Viatge d'hivern» està fet d'una delicadesa poc habitual en les propostes teatrals més recents. Sembla com si, de la mateixa manera que Elfriede Jelinek se la juga amb la llengua i la tesi, Magda Puyo també se la juga passant sobre la corda fluixa d'un text profund i que es fa imprescindible que sigui també dit amb la fortalesa i la netedat com el diuen els cinc intèrprets de l'obra. Sense aquest condicionant, el muntatge trontollaria i, en canvi, el que fa és, gràcies també a la traducció de Marc Villanueva, enxarxar els espectadors sense deixar-los anar durant uns vuitanta o noranta minuts... [+ crítica]

ARXIU DEFINITIU DE LA MEMÒRIA EN REMULL

«Zona inundable», de Marta Barceló. Intèrprets: Isabelle Bres, Marc Garcia Coté, Marc Joy, Pepa López, Vanessa Segura i Àlvar Triay. Escenografia i vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So i espai sonor: Nacho López. Vídeo: Joan Rodón. Ajudant d'escenografia: Llorenç Pérez. Ajudant de vestuari: Laura García. Ajudant de moviment: Davo Marín. Ajudant de vídeo: Martín Elena. Agraïments: Natàlia Casasús i Antònia Jaume. Amb el suport de l'Institut d'Estudis Baleàrics. Gira subvencoonada pel Consell de Mallorca. Coproducció TNC i Teatre Principal de Mallorca. Ajudant de direcció: Albert Massanas. Direcció: Marta Gil Polo. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 octubre 2022.
 

A la població de Sant Llorenç des Cardassar (comarca de Llevant, illa de Mallorca), anomenat “Sant Llis” en la ficció documental sobre fets reals en què es basa l'obra «Zona inundable» de Marta Barceló (Palma, Illes, 1973), una riuada del 9 d'octubre de l'any 2018 va provocar una de les tragèdies meteorològiques més importants que es recorden a l'illa, tant amb la pèrdua d'habitatges com personals, tretze morts, a més de la completa inundació dels arxius dels Jutjats de Pau amb la conseqüència que bona part de la memòria dels avantpassats del poble va quedar esborrada. L'obra, que va obtenir el premi Vila de Santanyí de teatre, parla d'aquests fets tràgics no tant com ho faria un “30 minuts” a la carta sinó a partir de les vivències d'una sèrie de personatges que, des de la seva inicial fortalesa, acaben mostrant-se com peces fràgils d'un planeta cada vegada més desbocat. Així, els sis intèrprets alternen diversos papers: locutors de ràdio i televisió que donen la notícia de la riuada; diversos arxivers que es mobilitzen com a voluntaris per recuperar i restaurar els documents enfangats; una geòloga que aporta el presumpte criteri científic... Però, sobretot, allò que podria caure en un còmode i simple documental descriptiu amaga les reaccions de quatre personatges essencials: un picapedrer i paleta amb una furgoneta anomenada Fortuna que li té el cor robat; una mare soltera que té una perruqueria oberta; el seu fill amb qui no té una relació gaire bona; un jove amic del fill com a personatge absent que lliga bona part de la trama; i una dona ja gran de Sant Llis que viu sola i que arrossega el pes d'haver perdut una filla més de trenta anys enrere... [+ crítica]

UNA FESTASSA DE TRACA I MOCADOR

«Golfus de Roma (A funny thing happened on the way to the forum)». Música i lletres: Stephen Sondheim. Llibret Burt Shevelove i Larry Gelbart. Adaptació al català: Daniel Anglès i Marc Gómez. Intèrprets, cantants i músics: Jordi Bosch, Roger Julià, Mercè Martínez, Eloi Gómez, Frank Capdet, Meritxell Duró, Ana San Martín, Victor Arbelo, OriolO, Mireia Morera, Marc Ribalta, Javi Vélez, Sonia Navarro, Oriol Casas, Maria Perera, Eduard Marcet, Andreu Mauri, Curro Ávila, Jofre Baiget, Mireia Pla, Xavi Sánchez, Albert Niñerola, Elena Troyano, Xavier Mestres, Ernest Fuster i Gara Roda. Arranjaments musicals: Sergi Cuenca. Coreografia Óscar Reyes.. Escenografia i vestuari: Montse Amenós. Il·luminació: Xavier Costas. So: Jordi Ballbé. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció i producció executiva: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Gerent de companyia: Javier Arroyo. Ajudant de direcció i coreografia: Gara Roda. Ajudant d’escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Ajudant d’il·luminació: Paula Costas. Assessorament màgia: Mag Lari. Assessorament tècnica vocal: Susanna Domènech. Director tècnic: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Quim Capdevila. Sastreria: Marta Pell, Rosario Macias. Maquillatge i perruqueria: Patricia Martínez. Assistent vestuari i perruqueria: Elena Troyano. Operador de so: Jordi Ballbé. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Tècnic de maquinària: Samuel Schlechter. Tècnic dispositius sense fils: Víctor Bartolomé. Assistent de maquinària: Alba Ferrer. Canoner: David Blanch. Construcció escenografia: Arts Cenics, Jorba-Miró. Construcció caixa de màgia: Tallers d’Escenografia Sant Cugat. Construcció bust: Grau Alcázar Maquetas. Confecció vestuari: Goretti. Confecció telons: Pilar Albaladejo (Pro Escena). Disseny de vol: El Telar Riggins. Programador de teclats: Àngel Valverde. Pirotècnica: Didac Atzet (Pantera Produzione). Màrqueting i comunicació: Helena Gràcia, Anna Pérez i Marcel Clement (Focus). Disseny del cartell: Steph Pyne. Disseny gràfic: Santi&Kco. Fotografia: David Ruano. Contingut digital: Javi Vélez. Agraïments: Pepino Pascual, Carles Alarcón, David Arnau Barrufet, Miquel González, Joan Ignasi Ferrer, Bernat Hernández, Tom Johnson, Quim Ollé, Francesc Puig, Jordi Serrrano, Cati Terrasa, Edurne Vila, Esther Vila, Judit Malet i a tot l’equip que va participar en la primera etapa de la producció, l’any 2022. Coproducció de Focus i Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida. Originalment produït a Broadway per Harold S. Prince Presentat amb el permís de Music Theatre International (Europe). Direcció musical: Xavier Mestres. Codirecció escènica: Roger Julià. Direcció: Daniel Anglès. Teatre Condal, Barcelona, 5 octubre 2022.

Amb l'excusa de «Golfus de Roma» i el permís, des del lloc on sigui, d'Stephen Sondheim (Nova York, EUA, 1930 - Roxbury, Connecticut, EUA, 2021), el director Daniel Anglès ha muntat una festassa de traca i mocador al Teatre Condal del Paral·lel en clau de musical que, si no fos per la convenció estructural de la sala a la italiana, es podria representar també en una pista de circ. La gresca de la troupe, a més, és apta per a tots els públics perquè hi ha una part de picada d'ullet per enganxar els més grans —sempre que s'avinguin a la mirada desinhibida de la versió que han signat el mateix Daniel Anglès i Marc Gómez— i una altra part de picada d'ullet per encaterinar els més joves i fins i tot, ¿per què no?, els més petits. Tot plegat és una excel·lent notícia per al teatre de gran format que, malgrat que parlem d'una coproducció de la catalana Focus amb el Festival Internacional de Teatro Clásico de Mèrida del 2021, ha optat encertadament per readaptar aquí l'espectacle amb un renovat repartiment local d'upa per injectar una dosi de moral en el gènere del musical català que, amb lloables excepcions de petit i mitjà format, vivia i viu encara hores baixes després del canvi de rumb dels pares de la criatura, la companyia Dagoll Dagom, la reconversió màgica del Teatre Victòria, l'explotació de cara a la butxaca del Tívoli, el Comèdia o l'Apolo, i la política d'importació / exportació que s'ha autoimposat sisplau per força segons quina part del sector. He dit que aquest «Golfus de Roma» es podria representar en una pista de circ. Amb això queda clar quin és l'esperit de la companyia: hi ha pallassos, hi ha nas vermell, hi ha cares enfarinades, hi ha fanfàrria d'entrada, hi ha juguesca de clown abans d'aixecar el teló —ai, quin cangueli amb la torre de cadires tortellpoltronianes!—, hi ha teatre de barraca, hi ha Commedia dell'Arte, hi ha globus i paperets, hi ha bogeria esbojarrada —valgui la duplicitat—, i hi ha una aposta pel talent creatiu de proximitat: des de l'adaptació de llengua immillorable i de bon paladejar de Daniel Anglès i Marc Gómez, fins als arranjaments musicals de Sergi Cuenca i la direcció de músics de Xavier Mestres, músics fusionats també tots ells com a intèrprets secundaris amb la resta de la companyia, refusionada a la vegada com a músics que entren i surten de l'escenari central des de les tarimes laterals musicals elevades com si treballessin a preu fet o fossin falsos autònoms de Glovo volant a hores extres... [+ crítica]

TOPANT DE CAP EN UNA I ALTRA SOCA...

«Fàtima», de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Mercè Arànega, Albert Ausellé, Queralt Casasayas, Tilda Espluga, Jordi Figueras, Daniela Fumadó i Sergi Torrecilla. Escenografia: Marc Salicrú. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Anna Rosillo. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Ajudanta d'escenografia: Paula González. Ajudanta de vestuari: Carlota Ricart. Alumne en pràctiques d'il·luminació de l'ITT: Quim Algora. Construcció d'escenografia: Jorba-Miró Taller d'Escenografia. Construcció cap de rata: Martí Doy. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Ajudanta de direcció: Ester Villamor. Fotografia d'escena: Sílvia Poch. Altres fotografies: Detall del Sant Miquel de Jaume Huguet (cap a 1455-1460, Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC). Direcció: Jordi Prat i Coll. Coproducció Teatre Lliure i Festival d'Estiu de Barcelona Grec 2022. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 30 setembre 2022.

El dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) acaba d'estrenar el que es podria considerar, fins ara, la seva obra mestra. S'empara en el relat bíblic del «Llibre del Predicador» o «L'Eclesiastès» per bastir una faula moral amb «Fàtima», ambientada al barri del Raval de Barcelona, el seu barri de fa molts anys. I ho fa potser volgudament perquè l'ambigüitat que encara perdura sobre la interpretació de «L'Eclesiastès» bascula entre el sentiment pessimista del fet que res no és etern i el sentiment optimista que incita a viure sense restriccions els plaers del present. L'autor i director Jordi Prat i Coll —que ha publicat també ara la seva obra dramàtica completa, entre la qual es troba la celebrada peça anterior «M'hauríeu de pagar»— arriba a parlar de «L'Eclesiastès» com l'exemple de la vanitat que envolta la condició humana i, a més, amb la intenció de llençar una pista als espectadors, anomena la droga que circula pel barri de ficció de «Fàtima» amb el genèric del nom bíblic: “eclesiastès”. Però encara hi ha més referències intencionals que guien els personatges de l'obra «Fàtima»: l'arrencada amb el vers del poema de la «Divina Comèdia» de Dante Alighieri: “Nel mezzo del cammin di nostra vita, mi ritrovai per una selva oscura ché la diritta via era smarrita...”, a banda del popular vers “topant de cap en una i altra soca...”, de «La vaca cega» de Joan Maragall... [+ crítica]

UN GOVERN DE CECS PER ALS QUE TENEN ELS ULLS CLUCS

«Assaig sobre la ceguesa». Adaptació i dramatúrgia de Clàudia Cedó sobre l'obra homònima de José Saramago. Intèrprets: Ana Brandão, Ferran Sá Cunha, Montse Esteve, Paulo Freixinho, Adriana Fuertes, Gabriela Flores, Pedro Frias, Jorge Mota, Albert Prat, Lisa Reis i Maria Ribera. Música: Pedro "Peixe" Cardoso. Escenografia: F. Ribeiro. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Nuno Meira. So: Joel Azevedo. Vídeo: Luis Porto. Equips tècnics i de gestió del TNC. Producció: Teatro Nacional São João de Porto i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïment especial a la Fundación José Saramago. Ajudant de direcció: Manuel Tur. Direcció: Nuno Cardoso. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 29 setembre 2022.

Una de les novel·les més reconegudes de l'amplíssim catàleg de l'escriptor portuguès José Saramago (Azinhaga, 1922 - Tías, 2010) és «Assaig sobre la ceguesa (Ensaio sobre a Cegueira)» que l'autor va escriure el 1995. Aquí es va traduir i publicar per primera vegada al català el 2002 (Grup 62) i coincidint amb l'actual adaptació teatral de Clàudia Cedó —també publicada com a text dramàtic—, ha aparegut una nova traducció de la novel·la a càrrec de Núria Prats a l'Editorial Navona. El contingut d'aquesta obra tan premonitòria com apocalíptica de José Saramago ja va tenir una versió cinematogràfica el 2008 amb el títol «Blidness» (Ceguesa), a càrrec del director Fernando Meirelles. Arribar al teatre ha estat un atreviment —per les dificultats que el text original comporta—, però un atreviment en un moment en què l'obra de Saramago recupera una actualitat inqüestionable. L'aposta de producció a quatre mans que ha fet el Teatro Nacional São João de Porto i el Teatre Nacional de Catalunya, amb vocació internacional, i que compta amb un repartiment mig català i mig portuguès amb la combinació de les dues llengües durant tota la representació com si només fossin una, coincideix també amb el centenari del naixement de José Saramago, més conegut  i  llegit aquí a partir de la seva mort que no pas abans. Coses de la literatura... [+ crítica]   
    

A RITME DE PANTOFLADA LLIURE

«MDR / Mort de riure». Concepte i direcció: Bet Garrell i Marcel Escolano. Creació i interpretació: Anicet Leone, Gabriel Agosti i Marcel Escolano. Acompanyament artístic i regidoria: Bet Garrell. Equip de creació fins a la data d’estrena: Anicet Leone, Bet Garrell Marcel Escolano i Santi Ruiz Albalate. Posada en escena: Stephane Filloc. Col·laboració en l’escriptura i concepte escenogràfic: Joël Fesel. Complicitat conceptual: Johnny Torres. Andròmina: Nartxi Azcargorta. Fotos: Klara Pedrol i Mireia Guilella. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Producció executiva i difusió: Caterina Fiol. Col·laboracions, ajuda i complicitats indiscutibles: Adrià Naranjo, Franxi Misserachs, Imma Vilar, Antigua i Barbuda, Adriano Marçal, Joan Cruixent, Txo Titelles, Borde Basse, Jordà Ferrer. Producció Los Galindos. Suport a la creació: Ajuntament de Cardedeu – Cardedeu Inspirant Cultura. Amb la complicitat de Taula de Cultura i Joves de St. Esteve de Palautordera, la Cia. Baró d’Evel Cirk, Carnage Productions i el Konvent de Cal Rosal, així com les àrees de Cultura dels Ajuntaments de Sant Esteve de Palautordera i de Granollers. Amb el suport de l’ICEC – Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de l’Institut Ramon Llull. Fira de Tàrrega, Tàrrega, setembre 2021. Gira per diversos escenaris. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 setembre 2022.

Per desig exprés de la companyia Los Galindos, els seus responsables recomanen als espectadors que no desvelin res o gairebé res del que han vist en el seu espectacle. De fet, per ser encara més coherents amb aquesta petició, el camuflen amb les inicials «MDR», que voldria dir moltes coses però que es refereix a «Mort de riure». Qui avisa no és traïdor. L'espectacle va a ritme de pantoflada lliure. I la companyia hi desplega totes les habilitats pròpies d'una troupe de pallassos. Fan pallassades, com correspon; fan malabarismes, com toca; fan acrobàcies per glaçar el cor, com Déu i el món del circ mana; i fan algun joc de mans perquè el pallasso és també mag i molt més. I tot això, treballat i depurat amb el pas del temps, els ha portat per la Seca i la Meca fronteres enllà per fer alguna parada de tant en tant a la Fira de Tàrrega, on són prou coneguts i van sorprendre de nou el 2021 amb aquest «MDR», i encara tenen temps de passar pel Teatre Nacional de Catalunya, aquest 2022, en un preàmbul de temporada. «MDR» és un espectacle que hauria d'avisar els espectadors sensibles perquè s'hi posessin bé i amb el qual Los Galindos han fet una evolució de la seva línia de clown des de la complicitat i sensibilitat amb els espectadors fins a aquesta proposta esbojarrada —en el millor sentit del terme— que rasca en el perfil de la bogeria controlada que potser, poc o molt, tothom porta dins. Com que són tres, el joc i les bufetades es reparteixen a cor què vols. Podríem dir que hi ha el cara blanca, que hi ha l'august i el contraaugust. Però aquesta classificació convencional queda força esqueixada i Rossinyol, Mardi i Melon —aquests són els noms dels tres protagonistes— diria que a vegades fan mans i mànigues per intercanviar-se els papers... [+ crítica]

TRES BADIES QUE S'ENTRELLACEN

«La trena». A partir de la novel·la «La tresse» de Laetitia Colombani. Una idea de Cristina Genebat, Marta Marco, Clara Segura i Bet Orfila. Traducció i dramatúrgia de Cristina Genebat i Marta Marco. Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura Crespo. Veu de Pietro Lanfredi: Lluís Marco. Moviment i coreografies: Vero Cendoya. Disseny de so: Damien Bazin. Espai i il·luminació: Cube.BZ. Vídeo: Frau, recerques visuals. Vestuari: Marian Coromina. Caracterització: Clàudia Abbad. Regidor: Raúl G. Duarte. Tècnic funcions: Arnau Planchart. Assistent de direcció: Irene Ferré. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-taller d'escenografia. Sastreria: Claudia Fascio i Època Barcelona. Disseny gràfic cartell: Pau Masaló. Fotografia cartell: Noemí Elias Bascuñana. Fotografia espectacle: David Ruano. Clip espectacle: David Andreu. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Marco Ruggero i Roger Blasco. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Santi&Kco. Producció, direcció tècnica i comunicació: La Perla 29. Ajudanta de direcció: Montse Vellvehí. Direcció: Clara Segura Crespo. Teatre Goya, Barcelona, 18 setembre 2022.
 

Una trena està formada per tres badies que s'entrellacen relligant estretament una porció de cabell. Aquesta és l'estructura simbòlica que fa servir l'autora francesa Laetitia Colombani (Bordeus, la Gironda, França, 1976) en la seva novel·la «La trena (La tresse)» de la qual l'Editorial Salamandra va adquirir els drets i, des del 2018, la va expandir tant en català com espanyol. «La trena» s'ha convertit en un dels fenòmens literaris dels anys de tancament per la pandèmia. I s'ha convertit també en un best-seller internacional. No és estrany, doncs, sinó reconfortant, venint d'on venim, que l'adaptació teatral que han fet l'actriu i traductora Cristina Genebat i l'actriu Marta Marco, després d'una idea d'elles dues a més de l'actriu Clara Segura i Bet Orfila (de La Perla 29), sigui de les poques estrenes de la nova temporada que ha recuperat les sessions exhaurides i fins i tot l'enyorada venda anticipada. Però encara és més reconfortant la reacció dels espectadors que, després de gairebé dues hores de representació, s'aixequen en massa, com si tinguessin una molla al seient, per aplaudir dempeus l'obra que el quartet d'intèrprets format per Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura han elaborat a partir de la novel·la de l'autora francesa... [+ crítica]

POC QUE HE ESTAT A L'“ENTERRU” DE LA REINA, JO!

«Ni rastre de qui vam ser», de Fel Faixedas i Carles Xuriguera. Intèrprets: Fel Faixedas i Carles Xuriguera. Llum i So: Dani Tort. Disseny Gràfic: Grafia, Serveis Gràfics. Distribució: H6produccions. Producció: Cal Tet Produccions. Fotografia: Toni Márquez. Direcció: Robert Molist. Sala Versus Glòries, Barcelona, 18 setembre 2022.

Ara diuen que no queda ni rastre del que van ser, però la memòria no es pot esborrar. I Fel Faixedas i Carles Xuriguera sempre seran dues de les potes del trípode escènic que amb Quim Masferrer van crear la companyia Teatre de Guerrilla a la dècada dels anys noranta del segle passat. Si no m'erro, en van fer la presentació a la premsa al barri de Gràcia, a la seu del Centre Tradicionàrius. Ha plogut molt des d'aleshores. Quan Teatre de Guerrilla es va esgotar, cadascú va fer el seu camí, Quim Masferrer, el primer, a punt de complir deu anys amb «El foraster», a més d'alguns espectacles en solitari, el més recent, «Bona gent», parodiant la frase típica del seu programa de televisió. També Fel Faixedas i Carles Xuriguera s'han desaparellat i s'han aparellat, segons el moment i la circumstància. Va per temporades. Ràdio, televisió, col·laboracions diverses, junts o en solitari i, finalment, retrobament en parella de clowns amb aquest espectacle, «Ni rastre de qui vam ser», estrenat ja fa temps i que ha rondat per diversos escenaris abans de veure's ara a Barcelona. «Poc que he estat a l'“enterru” de la reina, jo!», diu Carles Xuriguera en un dels seus gags sobre l'ús de l'anglès —o l'“inglès”, amb “i”, vaja!. És una de les poques improvisacions del guió, fruit de l'actualitat arran de la mort i l'espectacle de teatre al carrer al voltant de la festa pública i monàrquicament mediàtica i decadent per sebollir definitivament la que semblava que seria eterna reina Isabel II... [+ crítica]

LES ETÈRIES MOLÈCULES DE TXÉKHOV

«La meravellosa família Hardwicke (Vanya and Sonia and Masha and Spike)», de Christopher Durang. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Alejandro Bordanove, Paula Jornet, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta i Lide Uranga. Escenografia:. Alejandro Andújar. Vestuari: Alejandro Andújar i Núria Cardoner. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Marcel Ferrer. Caracterització: Eva Fernández. Producció executiva: Daniel López-Orós. Cap de producció: Jordi Brunet. Productor delegat: Josep Domènech. Cap tècnic: Jordi Thomàs. Assistent de direcció: Lola Rosales. Regidora: Marta Garolera. Maquinista: Joan Bonany. Transportista: Jaime Abellán. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Construcció de l’escenografia: May, Sol Curiel i Rafa Moro. Realització del vestuari: Maribel Rodríguez. Ajudant de màrqueting i comunicació: Roberta Romero. Premsa: Sandra Costa i Marta Suriol (La Costa Comunicació). Vídeo: Mar Orfila. Fotografies: Kiku Piñol, Mariano Herrera, Marc Sirisi i David Ruano. Disseny gràfic: Enric Jardí. Màrqueting i comunicació: Focus. «Vanya and Sonia and Masha and Spike (La meravellosa família Hardwicke)» va ser produïda originalment per McCarter Theatre, Princeton, N.J. Emily Mann com a directora artística, Timothy J.Shields com a productor executiu i Mara Isaacs com a directora de producció. Produïda l’any 2012 pel Lincoln Center Theater de New York sota la direcció d’André Bishop i Bernard Gersten. Direcció de la versió catalana: David Selvas. Coproducció de Bitò, La Brutal i T de Teatre. La Villarroel, Barcelona, 17 setembre 2022.
     

Les T de Teatre s'estan despentinant. Més del que altres vegades ja han fet. ¿I quina manera millor sinó fer-ho conjuntament amb una companyia com La Brutal que tampoc no té pèls a la llengua ni prejudicis a l'escenari? El resultat és la importació en exclusiva aquí de l'obra «Vanya and Sonia and Masha and Spike», premi Tony del 2013, del dramaturg nord-americà Christopher Durang (Montclair, Nova Hersey, EUA, 1949), gràcies a la traducció de Cristina Genebat —impecable!—, una barreja de comèdia, tragicomèdia, conte de fades i gènere fantàstic que han optat per fer més accessible als espectadors locals amb el títol «La meravellosa família Hardwicke». Família, sí. Meravellosa, no tant. Depèn del que s'entengui per aquest qualificatiu perquè no es pot dir que els seus protagonistes visquin precisament en un món de meravelles. L'obra s'emmiralla, esclar, en l'atmosfera del paisatge literari d'Anton Txékhov i alguns dels seus personatges extrets de les seves obres més conegudes. Hi ha en Vanya (el de l'oncle, però aquest sortit de l'armari), hi ha la Masha —la germana forastera amb elegant barret de gran estrella!— i hi ha la Sonia —la modèstia, a vegades irritant, al servei dels de  casa—. Són les dues germanes de Vanya. I hi ha una dona de la neteja amb aires argentins i poders de fetillera que es diu Cassandra. I acaba apareixent un amistançat de Masha, molt més jove que ella, a qui anomenen Spike —model de passsarel·la amb calçotets!— i una veïna postadolescent amb aspiracions a actriu que es diu Nina. Amistat fugaç de piscina. I ja hi som tots. Es pot parlar de Txékhov o no. Vull dir que l'autor Christopher Durang s'hi empara i els noms dels principals protagonistes t'hi porten així com la constant referència a un hort de cirerers —més reduït del que ens pinta el clàssic— i les intencions de perdre la casa on Vanya i Sonia han viscut tota la vida tenint cura dels pares i del manteniment de la hisenda mentre rebien els diners de Masha, que ha fet carrera d'actriu de segona fila al costat d'alguns noms de l'“star system” cinematogràfic. Però també podria ser que es prescindís d'aquestes referències i la història de la família s'aguantaria igualment per la seva intemporalitat... [+ crítica]

NO ET FIÏS NI DE LA TEVA OMBRA

«Estranys en un tren (Strangers On A Train).». Adaptació de Craig Warner sobre la novel·la homònima de Patricia Highsmith. Traducció i adaptació: Tamar Aguilar. Intèrprets: José Barón, Ramon Bonvehí, Xavi Carreras, Mercè Rovira, Laura Sancho i Carlos Vicente. Escenografia: Estanis Aboal. Construcció escenografia: Ramó. Vestuari: Dress Art. Disseny llums: Xavi Costas. Fotografia: Martí E. Berenguer. Tècnic llum i so: Eduard Entrena. Producció: Muntsa Tur. Ajudant direcció: Albert López Vivancos. Direcció: Empar López. Teatre del Raval, Barcelona, 9 setembre 2022.

«Estranys en un tren» és un dels clàssics més veterans del gènere negre i, malgrat les versions cinematogràfiques que se n'han fet, la versió teatral de Craig Warner és relativament moderna, del 2013, la mateixa data en què el mateix autor la va versionar també per a la ràdio. En aquests gairebé deu anys, l'obra ha voltat per molts escenaris internacionals amb l'aval de l'autoria original de Patricia Highsmith i també amb el ressò emblemàtic de la primera versió en blanc i negre, el 1951, d'Alfred Hitchcock, tot i que va patir la censura de l'època pel seu subtil contingut de fons. És la primera vegada que «Estranys en un tren» s'adapta al teatre català i gairebé es pot considerar obligat que ho faci al Teatre del Raval, que s'ha significat en les últimes temporades per un bon nombre d'èxits de públic de versions de novel·les d'Agatha Christie com «Testimoni de càrrec», «La teranyina» o «La visita inesperada». En aquesta ocasió, la companyia ha optat per una posada en escena que deixa tots els trumfos al relat, a la paraula, amb uns canvis d'ambientació senzilla, conceptual, que, mitjançant el so i la il·luminació, trasllada els espectadors al compartiment del tren on es troben els dos protagonistes de la història, a l'apartament o la mansió dels protagonistes, o a l'estudi d'arquitectura o a un ambient festiu de casament, només amb uns canvis de baguls típics d'atrezzo i, a tot estirar, un moble bar que apareix i desapareix segons l'espai que es vulgui identificar perquè la beguda hi és molt present i forma part d'un dels clixés del gènere i de l'època... [+ crítica]

UN “MIQUELET” AMB ALES

«Perafita 1714». Guió: Companyia Solitària. Intèrprets: Pau Vinyals, Júlia Barceló i Pol López. Direcció: Pol López. Companyia Solitària. Crèdits equip de TV3: Realitzador i director de fotografia: Kiku Piñol. Ajudant de direcció: Elisenda Gorgues. Direcció de producció: Marta Torruella. Cap de producció: Yolanda Gata. Responsable de realització TV3: Toni Juanet. Coordinador de continguts TV3: Lluís Cuevas. Producció executiva TV3: Elisabeth Méndez. Direcció executiva TV3: Dani López. Continguts digitals TV3: Jordi Salvat i Sònia Gonzàlez. Operador de càmera / Steadicam: Pau Reig. Foquista: Xavi Pachecho. Auxiliar de càmera: Mariona Boada. Tècnic de video: Jan Subirats. Maquinista: Òscar Cano. Director d'art: Detall 04. Ambientació: Carla Moreno. Regidora d'art: Paula García. Ajudant d'art: Cristina Herráiz. Attrezzista: Ígor López. Disseny de vestuari: Mariona Mas. Ajudants de vestuari: Ariadna Pons i Teresa Sánchez. Estudiants en pràctiques de vestuari: Emma Asensi Zetterwall i Laia Olivares. Maquillatge i perruqueria: Helena Fanoy i Marta Ferrer. Ajudant de producció: Txus Carretero. Auxiliar de producció: Enric Escofet. FX: Salvador Santana i Néstor San Fernando. Cap d'elèctrics: Albert Cantallops. Tècnic de taula: Xavier Alcrudo. Elèctrics: Carlos "Keko" García i Raúl Alimbau. Tècnics de so: Pau Tolosa i Quique López (La Fábrica de Carbón). Microfonistes: David Arroyo i Marcel Vilar (La Fábrica de Carbón). Editor: Aimar Galdós. Making of: Joan López. Postproducció de color: BCNPLAY. Postproducció d'àudio: Miquel Àngel Riaza i Gisela Maestre (La Fábrica de Carbón). Lingüista: Ignasi Oliver. Community manager: Marta Meya. Covid manager: Xavi Sánchez. Producció executiva: El Terrat (The Mediapro Studio), Andreu Buenafuente i Vanesa Villar. Direcció: Enric Cambray. Programa de ficció «Incidents», Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Emissió: 20 setembre 2022. Reproducció en línia: [https://www.ccma.cat/tv3/incidents/]
 

Som a Perafita, a la comarca d'Osona, en una data inconcreta del 1714. Tot i que el cos d'Els Miquelets ja feia molt de temps que havia estat dissolt en aquella data —després d'haver-se fundat arran de la Guerra dels Segadors del 1640—, el nom genèric va perdurar aplicat als grups de catalans que van organitzar-se en guerrillers o voluntaris allistats als cossos que es van enfrontar al borbó Felip V. Doncs, bé, un d'aquests “miquelets” és acollit malferit en una masia per una dona que, al costat d'una llar de foc i una estesa d'espelmes —en aquest cas el rodatge adopta el to ocre que porta l'imaginari al passat èpic— li fa les cures d'emergència pròpies de l'època a la ferida de la clavícula amb l'ungüent per desinfectar el trep, mentre el “miquelet” passa per moments de deliri. L'ambientació és —com ha passat en els altres episodis del programa «Incidents»— reclosa en un espai tancat on passa tot durant uns 35 minuts, en pla seqüència. En aquesta ocasió, el “miquelet” acollit (l'actor Pau Vinyals) i la dona acollidora (l'actriu Júlia Barceló) creen un clima que, per la tradició del gènere, porta a pensar que la trobada fortuïta es convertirà en una esclatant relació romàntica. Potser sí, potser no. ¿Depèn d'ell...? ¿Depèn d'ella...? Els espectadors saben que, en un moment o altre, entrarà en joc un tercer personatge (l'actor Pol López, que per cert també ha dirigit el rodatge), però no sap quina mena de personatge serà... [+ crítica]

COLOMS D'AIGUA SALADA

«Demà». Guió: El Eje i Marc Ribera. Intèrprets: Eric Balbàs, Maria Hernández i Mar Pawlowsky. Col·laboració especial: Marc Ribera i Neus Marcús. Direcció: Marc Ribera. Companyia El Eje. Crèdits equip de TV3: Realitzador i director de fotografia: Kiku Piñol. Ajudant de direcció: Elisenda Gorgues. Direcció de producció: Marta Torruella. Cap de producció: Yolanda Gata. Responsable de realització TV3: Toni Juanet. Coordinador de continguts TV3: Lluís Cuevas. Producció executiva TV3: Elisabeth Méndez. Direcció executiva TV3: Dani López. Continguts digitals TV3: Jordi Salvat i Sònia Gonzàlez. Operador de càmera / Steadicam: Pau Reig. Foquista: Xavi Pachecho. Auxiliar de càmera: Mariona Boada. Tècnic de video: Jan Subirats. Maquinista: Òscar Cano. Director d'art: Detall 04. Ambientació: Carla Moreno. Regidora d'art: Paula García. Ajudant d'art: Cristina Herráiz. Attrezzista: Ígor López. Disseny de vestuari: Mariona Mas. Ajudants de vestuari: Ariadna Pons i Teresa Sánchez. Estudiants en pràctiques de vestuari: Emma Asensi Zetterwall i Laia Olivares. Maquillatge i perruqueria: Helena Fanoy i Marta Ferrer. Ajudant de producció: Txus Carretero. Auxiliar de producció: Enric Escofet. FX: Salvador Santana i Néstor San Fernando. Cap d'elèctrics: Albert Cantallops. Tècnic de taula: Xavier Alcrudo. Elèctrics: Carlos "Keko" García i Raúl Alimbau. Tècnics de so: Pau Tolosa i Quique López (La Fábrica de Carbón). Microfonistes: David Arroyo i Marcel Vilar (La Fábrica de Carbón). Editor: Aimar Galdós. Making of: Joan López. Postproducció de color: BCNPLAY. Postproducció d'àudio: Miquel Àngel Riaza i Gisela Maestre (La Fábrica de Carbón). Lingüista: Ignasi Oliver. Community manager: Marta Meya. Covid manager: Xavi Sánchez. Producció executiva: El Terrat (The Mediapro Studio), Andreu Buenafuente i Vanesa Villar. Direcció: Enric Cambray. Programa de ficció «Incidents», Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Emissió: 20 setembre 2022. Reproducció en línia: [https://www.ccma.cat/tv3/incidents/]


La companyia teatral El Eje ha escollit fer una mirada endavant, molt endavant, però no tant —l'any 2043—, per posar en imatges la seva participació de teatre audiovisual en el programa «Incidents». La psicosi global del canvi climàtic plana en el rerefons del guió que ha elaborat Marc Ribera. Situat en un apartament de planta baixa de la Barceloneta, el trio familiar —les noves famílies l'any 2043 ja són un fet habitual—, ell i elles dues, es mouen amb l'aigua fins a mitja cama per la pujada de nivell que s'ha anat menjant la part més baixa tocant al mar de Barcelona i en un ambient claustrofòbic alimentat per una plaga de coloms que nien en cadascun dels finestrals de l'habitatge. Gènere distòpic, sí, però que a aquestes alçades ja no es pot considerar una especulació pròpia de la clàssica ciència-ficció. Els coloms són, en molts indrets de la ciutat i per extensió en molts terrats, balcons, patis de llums i terrasses, una autèntica plaga que sempre té les de guanyar i el nivell del mar engoleix lentament, pam a pam, la sorra de bona part del litoral. Però el trio familiar protagonista de «Demà» no fa una dissertació ni científica ni medioambiental sinó que sembla que sobreviu adaptat a les circumstàncies amb una certa conformitat i mantenint la llei de vida perquè estan a punt de viure el naixement del plançó de la “triparella” i de poc els servirà que, a l'altra banda del telèfon, els diguin que s'esperin perquè els parts no hi entenen en esperes burocràtiques... [+ crítica]

ELS PANELLETS DE LA VIDA

«Tots Sants». Guió: Jan Vilanova. Intèrprets: Dafnis Balduz i Pau Roca. Direcció: Pau Roca. Companyia Sixto Paz. Crèdits equip de TV3: Realitzador i director de fotografia: Kiku Piñol. Ajudant de direcció: Elisenda Gorgues. Direcció de producció: Marta Torruella. Cap de producció: Yolanda Gata. Responsable de realització TV3: Toni Juanet. Coordinador de continguts TV3: Lluís Cuevas. Producció executiva TV3: Elisabeth Méndez. Direcció executiva TV3: Dani López. Continguts digitals TV3: Jordi Salvat i Sònia Gonzàlez. Operador de càmera / Steadicam: Pau Reig. Foquista: Xavi Pachecho. Auxiliar de càmera: Mariona Boada. Tècnic de video: Jan Subirats. Maquinista: Òscar Cano. Director d'art: Detall 04. Ambientació: Carla Moreno. Regidora d'art: Paula García. Ajudant d'art: Cristina Herráiz. Attrezzista: Ígor López. Disseny de vestuari: Mariona Mas. Ajudants de vestuari: Ariadna Pons i Teresa Sánchez. Estudiants en pràctiques de vestuari: Emma Asensi Zetterwall i Laia Olivares. Maquillatge i perruqueria: Helena Fanoy i Marta Ferrer. Ajudant de producció: Txus Carretero. Auxiliar de producció: Enric Escofet. FX: Salvador Santana i Néstor San Fernando. Cap d'elèctrics: Albert Cantallops. Tècnic de taula: Xavier Alcrudo. Elèctrics: Carlos "Keko" García i Raúl Alimbau. Tècnics de so: Pau Tolosa i Quique López (La Fábrica de Carbón). Microfonistes: David Arroyo i Marcel Vilar (La Fábrica de Carbón). Editor: Aimar Galdós. Making of: Joan López. Postproducció de color: BCNPLAY. Postproducció d'àudio: Miquel Àngel Riaza i Gisela Maestre (La Fábrica de Carbón). Lingüista: Ignasi Oliver. Community manager: Marta Meya. Covid manager: Xavi Sánchez. Producció executiva: El Terrat (The Mediapro Studio), Andreu Buenafuente i Vanesa Villar. Direcció: Enric Cambray. Programa de ficció «Incidents», Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Emissió: 13 setembre 2022. Reproducció en línia: [https://www.ccma.cat/tv3/incidents/]

 La companyia Sixto Paz és la segona convocada per al cicle «Incidents» de TV3 i El Terrat (The Mediapro Studio) i ha escollit una altra data tradicional. Si el Nadal va ser l'ambientació de l'episodi de La Calòrica, la festivitat de Tots Sants és la que ha protagonitzat la història de Sixto Paz. Som en una cuina. Espai tancat novament, com mana el registre. Només dos personatges. Dos amics de sempre amb dues destinacions de la vida molt diferents. Un d'ells, emprenedor, ben situat, amb el cap ben moblat, artesà de la confecció dels panellets amb una recepta apresa de la seva àvia, bon amic dels seus empleats, bon veí i fins i tot es podria dir també bon amic perquè és ell qui ha convidat la nit de Tots Sants a fer una fornada de panellets a un vell conegut, amb una situació personal molt diferent, amb l'experiència d'haver viscut fins i tot al carrer, desposseït de tota autonomia, lleugerament tocat psíquicament. Els 35 minuts de l'episodi són un diàleg a quatre mans gairebé sense diàleg convencional, amanit amb els parèntesis de l'elaboració dels panellets: la massa, el sucre, l'ametlla crua, la pell de llimona... i els pinyons —¿dels d'aquí, els més cars, o dels de fora, més baratets?— i tot a punt per fer pilotes petites abans de posar-les al forn... [+ critica]

EL GAS DE LES PAPERERES

«Snegovik». Guió de Joan Yago. Intèrprets: Júlia Truyol, Esther López, Xavi Francés, Marc Rius i Aitor Galisteo-Rocher. Amb la col·laboració especial de: Max Francés. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Crèdits equip de TV3: Realitzador i director de fotografia: Kiku Piñol. Ajudant de direcció: Elisenda Gorgues. Direcció de producció: Marta Torruella. Cap de producció: Yolanda Gata. Responsable de realització TV3: Toni Juanet. Coordinador de continguts TV3: Lluís Cuevas. Producció executiva TV3: Elisabeth Méndez. Direcció executiva TV3: Dani López. Continguts digitals TV3: Jordi Salvat i Sònia Gonzàlez. Operador de càmera / Steadicam: Pau Reig. Foquista: Xavi Pachecho. Auxiliar de càmera: Mariona Boada. Tècnic de video: Jan Subirats. Maquinista: Òscar Cano. Director d'art: Detall 04. Ambientació: Carla Moreno. Regidora d'art: Paula García. Ajudant d'art: Cristina Herráiz. Attrezzista: Ígor López. Disseny de vestuari: Mariona Mas. Ajudants de vestuari: Ariadna Pons i Teresa Sánchez. Estudiants en pràctiques de vestuari: Emma Asensi Zetterwall i Laia Olivares. Maquillatge i perruqueria: Helena Fanoy i Marta Ferrer. Ajudant de producció: Txus Carretero. Auxiliar de producció: Enric Escofet. FX: Salvador Santana i Néstor San Fernando. Cap d'elèctrics: Albert Cantallops. Tècnic de taula: Xavier Alcrudo. Elèctrics: Carlos "Keko" García i Raúl Alimbau. Tècnics de so: Pau Tolosa i Quique López (La Fábrica de Carbón). Microfonistes: David Arroyo i Marcel Vilar (La Fábrica de Carbón). Editor: Aimar Galdós. Making of: Joan López. Postproducció de color: BCNPLAY. Postproducció d'àudio: Miquel Àngel Riaza i Gisela Maestre (La Fábrica de Carbón). Lingüista: Ignasi Oliver. Community manager: Marta Meya. Covid manager: Xavi Sánchez. Producció executiva: El Terrat (The Mediapro Studio), Andreu Buenafuente i Vanesa Villar. Direcció: Enric Cambray. Programa de ficció «Incidents», Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Emissió: 5 setembre 2022. Reproducció en línia: [https://www.ccma.cat/tv3/incidents/]

La companyia La Calòrica protagonitza el primer dels quatre capítols del programa televisiu de ficció «Incidents», en un registre en pla seqüència durant uns 35 minuts i en un únic espai tancat, en aquest cas, el passadís del gabinet de la presidència de la Generalitat de Catalunya, al que se suposa que és l'ala moderna del Palau de la plaça de Sant Jaume, el vespre del 21 de desembre, a tocar de Nadal, mentre en una de les cambres s'escolten nadales interpretades per veus blanques, una flaca del president. Cal dir que la banda sonora del capítol és també el «Virolai» perquè fa la impressió que la companyia La Calòrica vol que quedi clar que tot és molt “català”, sense arribar a la semblança de l'antiga sàtira joglaresca i boadellaniana sinó amb un estil propi, més semblant a l'humor anglès, rigorosament actual, amb la crisi energètica de fons. La consellera de Medi Ambient (l'actriu Júlia Truyol) acaba de tancar un “ambiciós” pla nadalenc amb papereres escampades per tot el país i una costosa campanya amb consells per un bon reciclatge. Però de fons hi ha també el perill que l'aixeta del gas es tanqui, que les reserves s'esgotin i un vaixell rus —més real, impossible!— atracat prop del port amb 18.000 tones de gas ha reculat a l'últim moment amb el xantatge de vendre el carregament a un altre país que ha fet una millor oferta. No cal dir que la crisi de govern —malgrat les nadales de fons i la tendresa de les dates nadalenques— truca a la porta i que la consellera de Medi Ambient, que és la responsable que no s'acabi el gas i es deixi la ciutadania amb el cul a l'aire —mai més ben dit, parlant del gas i la calefacció!—, veu perillar la poltrona si no es pren una solució ràpida... quan el president acabi amb la seva flaca nadalenca de retorn a la infància, esclar... [+ crítica]

ENTRE EL GRAND GUIGNOL I EL FREGOLISME

«El bon policia», de Santiago Rusiñol. Versió, dramatúrgia i interpretació: Ricard Farré i Arnau Puig. Música: Joel Riu. Escenografia: Enric Romaní. Il·luminació: Adrià Aubert. Vestuari: Carlota Ricart Amenós (monstruA). Assessorament escènic: Laura Aubert i Adrià Aubert. Assessorament de moviment: Aida Llop. Producció: Marina Marcos / El Maldà. Ajudant direcció i producció: Montse Farrarons. Ajudant d’escenografia: Paula Font. Caracterització: Àngels Palomar i Marquès – Damaret. Pròtesis: David Chapanoff. Comunicació i premsa: Ester Cánovas i Anna Castillo. Fotografia: Sílvia Poch. Un espectacle de Ricard Farré i Arnau Puig amb coproducció d’El Maldà i les Decennals de Valls 2021. Agraïments: Xavier Albertí, Col·lecció Etnològica Puig Casas, Alba Puig, Marc del Valle, Glòria Casas i Jaume Puig, Victor Emil, Montse Miralles, Jordi Ferré. Teatre El Maldà, Barcelona. 10 febrer 2022. Reposició: 29 agost 2022.

«El bon policia» era una obra de Santiago Rusiñol força desconeguda, comparada amb algunes de les més celebrades de l'autor com «L'auca del senyor Esteve», «L'Hèroe» o «Els Jocs Florals de Canprosa», que sí que s'han recuperat força en els últims anys. Però el buit es va cobrir ja la temporada passada amb l'estrena de la versió d'«El bon policia» que en van fer els actors Ricard Farré i Arnau Puig. La comèdia va ser estrenada el 1905, en plena efervescència anarquista, i no va ser ben rebuda pel públic de l'època. Això va fer, segurament, que fos deixada al bagul dels records fins que recentment, l'any 2019, es va incloure en un volum que es titula precisament «Teatre polèmic de Santiago Rusiñol». ¿Ho és, de polèmica, la comèdia «El bon policia»? Els prejudicis ja s'han superat i allò que abans dia posar el dit a la nafra avui és vist com un “divertimento” al qual els dos intèrprets han passat el raspall, l'han polit, n'han escurçat el gruix de personatges —una vintena de l'original— fins a una desena que ells dos interpreten en un hilarant muntatge que es mou entre el “Grand Guignol” i el fregolisme. El cas és que el protagonista d'«El bon policia» probablement seria feliç si no fes de policia, però cal portar el plat calent a taula cada dia, alimentar les criatures i, per molt bo que el policia sigui, no li toca altre remei que fer collita i portar presumptes delinqüents a la garjola ni que sigui per fer mèrits davant la jerarquia del cos... [+ crítica]

DEL POLLET I DE L'OU

«Bros». Creació i direcció: Romeo Castellucci. Música: Scott Gibbons. Amb: Valer Dellakeza, amb els agents Luca Nava, Sergio Scarlatella i homes del carrer (vint-i-cinc figurants). Col·laboració en la dramatúrgia: Piersandra Di Matteo. Ajudantia de direcció: Silvano Voltolina, Filippo Ferraresi. Redacció dels lemes: Claudia Castellucci. Direcció tècnica: Eugenio Resta. Suport tècnic en escena: Andrei Benchea. Il·luminació: Andrea Sanson. Enginyeria de so: Claudio Tortorici. Vestuari: Chiara Venturini. Escultures i sistemes automàtics en escena: Plastikart Studio. Confecció del vestuari: Grazia Bagnaresi. Traducció al llatí: Stefano Bartolini. Direcció de producció: Benedetta Briglia. Cap de producció: Giulia Colla. Distribució: Gilda Biasini. Fotografia: Luca del Pia. Jean Michel Blasco. Una producció de Societas. Coproduït pel Kunstenfestivaldesarts Brussel·les; Printemps des Comédiens 2021, Montpeller; LAC Lugano Arte e Cultura; Maillon, Théâtre de Strasbourg - Scène Européenne; Temporada Alta 2021; Manège Maubeuge - Scène Nationale; Le Phénix - Scène Nationale, Pôle Européen de Création, Valenciennes; MC93 - Maison de la Culture de Seine-Saint-Denis; ERT - Emilia Romagna Teatro Fondazione, Itàlia; Ruhrfestspiele, Recklinghausen; Holland Festival, Amsterdam; V-A-C Foundation, Venècia; Triennale Milano Teatro, Milà; National Taichung Theater, Taiwan. Festival Temporada Alta, Girona, 18 i 19 de novembre 2021. Grec'22. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 23 al 24 de juliol.
 

A Romeo Castellucci (Cesena, Itàlia, 1960) te'l creus o no te'l creus. Romeo Castellucci entén el teatre des d'una òptica global. Des dels seus inicis, els anys vuitanta, no s'ha pogut desprendre de la formació artística que el va impulsar com a creador escènic, avantguardista quan l'avantguarda tenia lloc al món i encara radical quan el radicalisme ja ho amanega tot. Romeo Castellucci es basa en la pintura i l'escenografia, especialitats en les quals es va graduar a l'Acadèmia de Belles Arts de Bolonya. Des d'aleshores, el seu teatre barreja les arts plàstiques, les arts visuals, les arts sonores, les arts coreogràfiques... deixant molt poc d'espai a la paraula. I de tot plegat en fa peces portades a l'extrem com la trilogia d'Avinyó: «Inferno», «Purgatorio» i «Paradiso», una «Divina Comèdia» que fa quinze anys es va considerar un dels monuments teatrals de la primera dècada del segle XXI. Amb l'espectacle «Bros», Romeo Castellucci posa també tota la carn escènica acumulada en la seva llarga trajectòria a la graella i no pretén seduir platees d'espectadors ni amb una trama lineal que els sigui fàcilment comprensible, ni amb un muntatge que serveixi per fer que s'hi llueixin la trentena d'intèrprets —una vintena dels quals són espontanis i voluntaris escollits en un càsting que Romeo Castellucci llença literalment a la piscina sense flotador— sinó que els manté durant els noranta minuts de l'obra en una penombra de caràcter tenebrós que es veu encara més augmentada per l'uniforme fosc policial de la troupe, un cos amb aires de policia nord-americana, però que no pretén identificar-s'hi, malgrat que es fa difícil no relacionar algunes de les escenes amb els constants abusos que les imatges domèstiques via mòbil han destapat en els últims anys d'algunes de les accions més controvertides que majoritàriament sempre tenen com a víctimes els afroamericans... [+ crítica]

MÉS ENLLÀ DE LA MASCARETA... I DEL MÈTODE GRÖNHOLM

«Immunitat», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Javier Beltrán, Borja Espinosa, Òscar Muñoz, Vicenta Ndongo, Ann Perelló, Mercè Pons. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Sylvia Kuchinov. Espai sonor: Enric Viñeta. Caracterització: Anna Rosillo. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció d’oficina tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz. Ajudantia de direcció: Carla Tovias. Regidoria: Olga Cámara. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Construcció de l’escenografia: Carles Piera. Confecció del vestuari: Goretti. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Una producció de La Villarroel i Grec 2022 Festival de Barcelona. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Rowenta. Direcció: Jordi Casanovas. La Villarroel, Barcelona, 22 juliol 2022.
 

«Goita què fan ara...!», que deien aquells. «¿Un altre “mètode Grönholm”...?». Al dramaturg Jordi Galceran li diuen xiular les orelles cada vegada que algú, aquests dies de funcions estiuenques, pensa això a l'inici de la trama de l'obra «Immunitat» que el seu col·lega Jordi Casanovas ha creat, impulsat per un suggeriment o encàrrec de Daniel Martínez de Focus sobre el llast que ha deixat la pesta del coronavirus en la societat contemporània. Li deuen xiular perquè és inevitable aquesta relació quan l'obra arrenca amb l'entrada dels sis protagonistes —sis conillets d'Índies com aquells altres quatre del Grönholm— amb l'entrada per una porta automàtica que quedarà clausurada sota un pilot vermell que acabarà sent la presència de la veu en off d'un presumpte algorritme —no un ésser humà grönholmià, que els temps han canviat— que els ha d'avaluar sota rigorós règim democràtic gràcies a les respostes que han de donar i les decisions que han de prendre pitjant —com en els Parlaments més moderns que ja han deixat enrere la vulgar i perillosa aixecada de dit— el botó verd, per dir que sí, o el botó vermell, per dir que no. L'inici de sessió, que és l'obsessió que té avui en dia qualsevol artefacte digital quan es desperta a les mans dels usuaris, és el que han d'activar els sis personatges seguint les instruccions de la veu i el pilot vermell. Però amb una característica: per tirar endavant és imprescindible que els sis vots siguin emesos tots en una única direcció, per unanimitat vaja, que és la trampa amagada de qualsevol democràcia, malgrat que es vanti de ser “plena”, quan aplica la interpretació del que una majoria li ha encomanat... [+ crítica]

LA RUMBA DEL CARRER DE LA CERA

«¡Chakapum!». Autoria de Joan Grau. Intèrprets: Ricard Boyle, Mariona Castillo, Litus, Encarni Sánchez, Miguel Ángel Sánchez, Marta Tomasa, Bea Vergés i Toni Viñals. Banda: Litus (cantant), Pablo Novoa (guitarra), Josué García (trompeta i teclat), Madelín Espinosa (bateria i percussions), Roger Lozano (guitarra flamenca) i Manuel Pablo Sanz (baix i contrabaix). Coreografia i moviment escènic: Bea Vergés. Producció executiva: Mercè Puy. Disseny d’escenografia: Jose Novoa. Disseny de vestuari: Laia Cambrils. Alumna en pràctiques de vestuari: Gemma Pascual i Grau. Disseny de so i direcció tècnica: Eudald Gili. Assistent de direcció tècnica: Rosa Domingo. Audiovisuals: Mar Orfila. Producció: Cristina Prunell i Rosa Domingo. Regidoria: Ana Guarnizo. Alumnes en pràctiques de regidoria: Mònica Balsells i Lidia Rodríguez. Comunicació: Meritxell Abril, Andrea Calbet, Gemma Saperas. Comunicació digital: Mia Font. Disseny del cartell: Estudio Javier Jaén. Distribució: Sarah Martinez. Agraïments: Sergio Peris-Mencheta.  Direcció creativa El Terrat: David Lillo. Direcció musical: Pablo Novoa. Coordinació musical: Litus. Ajudantia de direcció: Miquel Malirach. Direcció: Xènia Reguant. El Terrat (The Mediapro Studio). Teatre Tívoli, Barcelona. 21 juliol 2022.

Quan Litus encara no era Litus i es deia Carlos Ruiz Bosch, un preadolescent de catorze anys va muntar la seva primera banda de música que fonèticament ja s'acostava al nom artístic actual. Es feien dir “Mutis” i eren tots pipiolis d'institut amb moltes ambicions de futur però lligats pel consell patriarcal que els sermonejava sempre: “El primer és el primer". Per a Litus, el “primer” era que havia d'anar per ser filòleg si no hagués abandonat la carrera d'Hispàniques a mig camí. La música el va xuclar des de sempre, heretada de l'escola espontània de les sobretaules i els ressopons familiars on el seu pare acostumava a treure la guitarra i enfilava pel gènere que li venia més de gust. A Litus, els que no el coneixien musicalment, potser el van descobrir en algun del miler de programes del Late Motiv que Andreu Buenafuente va presentar al canal de Movistar i que va tancar dos dies abans de Nadal del 2021. I precisament d'aquella experiència professional parteix l'espectacle de teatre musical «¡Chakapum!», impulsat per la productora El Terrat (The Mediapro Studio) i pel suggeriment que el mateix Buenafuente li va fer a Litus amb la intenció que posés en solfa un recorregut del que havia fet en la seva vida artística... [+ informació]

 

LA CASA DE LA POR... EN ENJÒLIT

«Al final, les visions», de Llàtzer Garcia. Interpretació: Joan Carreras, Laia Manzanares, Joan Marmaneu, Xavi Sáez. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Ganecha Gil. Vestuari: Joana Martí. Composició musical i espai sonor: Guillem Rodríguez. Moviment: Maria Salarich. Fotografia promocional: Kiku Piñol. Vídeo promocional: Raquel Barrera. Ajudant d'escenografia: Sergi Corbera. Estudiant en pràctiques de direcció (ERAM): Lore Azpirotz. Ajudantia de direcció: Roger Torns. Direcció: Llàtzer Garcia. Producció: La Beckett i Grec'22. Sala Baix. Sala Beckett. Barcelona. Del 29 de juny al 31 de juliol.
 

D'entrada, dues tarimes i una perillosa escala de tisora. De fet, no caldria res més. Diguem, però, que hi haurà més sorpreses escenogràfiques després d'una hora i tres quarts, però no avancem esdeveniments. La intriga, de la qual amb el boom del gènere negre del segle passat se'n deia, en català clandestí, “enjòlit”, és a dir, "en suspensió en l'aire”, “amb l'ànim en suspens” o “ancorat a mercè de les onades”, segons el DIEC, diccionari on afortunadament ha acabat entrant, plana sobre tota la trama d'aquesta nova obra de la dramatúrgia catalana, «Al final, les visions», que ha escrit i dirigit Llàtzer Garcia (Girona, 1981). He dit nova dramatúrgia catalana, però en realitat l'obra beu de les fonts del gènere clàssic de la intriga universal. I ho fa amb un domini de la successió dels fets, de les anades i vingudes, del passat i el present en un remolí d'onades incapaç de fer perdre l'atenció ni un segon a cap espectador. Enganxadissa. I, com mai, només a través de la paraula, sense sofisticacions, sense efectes innecessaris. Amb l'expressivat dels intèrprets. Autèntic, Joan Carreras, carregat de culpabilitat per uns fets d'uns anys enrere amb una colla d'amics que formaven un grup musical. Explosiu, Xavi Sáez, carregat de remordiment pels mateixos fets. El primer, sense voler desempallegar-se del passat. El segon, volent-lo evitar, fins ara. Sensible, ingènua, lleugera com una ploma que s'envola per damunt de tots, Laia Manzanares, que sembla que hi sigui només per anar puntejant fragments de l'acció. I discret, observador, comprensiu i complaent, Joan Marmaneu... [+ crítica]

DON JOAN EN PILOTES I EL TROMPETÍ DEL REI

«El burlador de Sevilla». A partir de l’obra atribuïda a Tirso de Molina. Versió: Xavier Albertí. Dramaturgista: Albert Arribas. Intèrprets: Jonás Alonso, Miguel Ángel Amor, Cristina Arias, Mikel Arostegui Tolivar, Rafa Castejón, Antonio Comas, Alba Enríquez, Lara Grube, Álvaro de Juan, Arturo Querejeta,  Isabel Rodes, David Soto Giganto, Jorge Varandela. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo. Vestuari: Marian García Milla. Assessor de vers: Vicente Fuentes. Espai sonor: Mariano García. Ajudantia de direcció: Jorge Gonzalo. Ajudantia d'escenografia: Paula Castellano. Ajudantia d'il·luminació: David Hortelano. Ajudantia de vestuari: Emi Ecay. Fotografia: Sergio Parra. Direcció: Xavier Albertí. Compañía Nacional de Teatro Clásico. Grec'22. Amfiteatre Teatre Grec Montjuïc. Del 3 al 4 de juliol.


El director Josep Maria Mestres va dirigir fa tres anys una versió d'«El burlador de Sevilla», precisament amb la mateixa Compañía Nacional de Teatro Clásico, quan la dirigia encara Helena Pimenta. Ara, amb la direcció general i artística de Lluís Homar, la companyia hi ha tornat, però sota la batuta escènica de Xavier Albertí i estrenada “mundialment” a l'amfiteatre Grec. No deixa de sorprendre que en un període tan curt de temps, tres anys, una mateixa companyia pública hagi optat per una mateixa obra. ¿Potser per esmenar o revisar i ampliar la plana de l'anterior? Alguna cosa deu voler dir que siguin dos directors catalans, Josep Maria Mestres i Xavier Albertí, aquells que s'hi han enfrontat més recentment un darrere l'altre. Potser una de les causes podria ser que Tirso de Molina, a qui se li atribueix l'obra, estrenada el 1630, va fer fugir Don Joan a la ciutat de Tarragona i només per això, ja se li consideren prou mèrits perquè siguin dos directors catalans els que revisin el mite d'un dels personatges més caricaturitzats, adulterats i reinterpretats del teatre clàssic fins a límits tan populars com les múltiples versions casolanes de Tots Sants del «Don Juan Tenorio» de José Zorrilla, que arrenquen dos-cents anys més tard que el dramaturg i també frare mercedari, Tirso de Molina, aixequés amb el seu «burlador» les butllofes dels poders de l'època... [+ crítica]