LA NATURA: EL BALL DE RAMS DE LA VIDA

«Canto jo i la muntanya balla». A partir de la novel·la d’Irene Solà. Dramatúrgia: Clàudia Cedó. Composició musical: Judit Neddermann. Intèrprets: Laura Aubert, Diego Lorca, Anna Sahun, Ireneu Tranis, Caterina Tugores. Guitarra: Amaia Miranda. Llums: Sylvia Kuchinow. So: Joan Gorro. Escenografia: Alfred Casas i Laura Clos ‘Closca’. Construcció titelles: Alfred Casas. Disseny vestuari: Nídia Tusal. Caracterització: Àngel Salinas. Fotografies: Sílvia Poch. Disseny cartell: Pau Masaló. Regidor d'espai: Marc Serra. Tècnic: Juan Boné i Roger Blasco. Atenció al públic: Marc Serra, Juan Boné, Marta Cros i Berta Comellas. Assessorament lingüístic: Carla Ferrerós. Alumna en pràctiques escenografia: Marta Calderón Gómez. Construcció escenografia: Brava Performing Arts, L'Estaquirot Teatre i Alfred Casas. Ajudanta direcció: Maria Salarich. Direcció: Guillem Albà i Joan Arqué. Producció de La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 24 febrer 2021.
 

La base literària de «Canto jo i la muntanya balla» és una polifonia de veus. Moltes veus. I els espectadors han de saber que, si no es vol que un muntatge teatral duri una tarda sencera, a la dramaturga Clàudia Cedó no li toca altre remei sinó retallar, escollir i recosir. Qui en vulgui més que practiqui el vell i oblidat hàbit de la lectura. Una feina artesanal, la de la dramaturga, a partir de la prèvia literària de l'escriptora Irene Solà (Malla, Osona, 1990), que ha de distingir entre la veu que tenen els bolets, el gos o el cabirol, de les veus humanes que potser també esdevenen, en el fons, part de la fauna i la flora convertides en humus del bosc. Quan Oriol Broggi —ànima de La Perla 29— pensa, aprofitant el parèntesi sisplau per força de la crisi de coronavirus, a fer una adaptació teatral de la novel·la més llegida dels últims anys, s'imagina tota aquesta multitud de veus i també l'atmosfera que les envolta i segur que les veu incrustades en l'escenografia natural de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Terra i fusta, base de la natura. Però ara resulta que l'adaptació ha estat un èxit en tots els sentits i que el més probable és que un dia o altre hagi de deixar l'atmosfera humida de la nau gòtica i hagi de rondar per la Seca i la Meca on els auditoris de disseny, alguns molt freds i la majoria d'escenari convencional, li trauran una part de l'encant a pesar que mantingui la més important, que és la paraula... [+ crítica]

UN BON TRAGO DE “ROM COCO”

«La nit de la iguana (The Night of the Iguana)», de Tennesse Williams. Traducció: Carlota Subirós. Dramaturgista: Ferran Dordal Lalueza. Intèrprets: Paul Berrondo, Joan Carreras, Màrcia Cisteró, Ricardo Cornelius, Antònia Jaume, Paula Jornet, Wanja Manuel Kahlert, Nora Navas, Hans Richter, Juan Andrés Ríos, Claudia Schneider i Lluís Soler. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias. Vestuari i caracterització: Marta Rafa Serra. Ajudant de vestuari: Marc Udina. Il·luminació: Mingo Albir. So: Damien Bazin. Maquillatge i perruqueria: Anna Rosillo. Moviment: Laia Duran. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Assessorament musical: Joan Garriga. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Raquel Cors. Direcció: Carlota Subirós. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 febrer 2021.

Aquesta versió de «La nit de la iguana» és com un trencaclosques al servei de només tres personatges: la mestressa de l'hotelet de mala mort de la selva mexicana del Pacífic, el Costa Verde, Maxine Faulk (l'actriu Nora Navas), la pintora amb moltes làmines al seu calaix però sense ni un duro, Hannah Jelkes (l'actriu Màrcia Cisteró) i el reverend anglicà Lawrence Shannon (l'actor Joan Carreras), expulsat del gremi per blasfem, beverri i faldiller i convertit en guia turístic d'un autocar d'un grup de professores. Potser caldria afegir-hi encara un quart personatge: Nonno, l'avi de Hannah (Lluís Soler), el vell poeta gairebé centenari, en cadira de rodes, amb la memòria en fallida i el desig de dictar el seu últim vers, però a aquest el veig més com una ànima en pena que sentencia amb els seus versos el destí tràgic de tots els que l'envolten. Fora d'ells quatre, la resta són gairebé tan imperceptibles per als altres com la iguana que ronda per sota la tarima de l'hotelet. Hi són, sí. Se'ls sent, també. Hi conviuen, d'acord. Però semblen més aviat observadors del triangle que es crea entre Maxine, Shannon i Hannah, dels fantasmes que persegueixen el reverend fins a l'extrem de l'al·lucinació, de l'eufòria i el desig que s'ha apoderat de Maxine, que ha enviudat fa poc i que reviscola la flama de l'antiga aventura d'amant amb el reverend Shannon i de la solitud impenetrable de la pintora Hannah. De rerefons, el bèl·lic 1940, un any després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, i els ferotges bombardejos nazis sobre Londres celebrats, com si escoltessin la retransmissió d'un castell de focs d'artifici per la ràdio, pels tres alemanys, Herr i Frau Fahrenkopf (Hans Richter i Claudia Schneider) i Wolfgang Fahrenkopf (Wanja Manuel Kahlert), que són a l'hotelet de la selva mexicana, entre borratxeres, càntics i lloances al Führer, més emfatitzats aquí, potser pels temps que corren, en aquesta versió de Carlota Subirós i no gens ignorats com sí que passava el 1964 en la versió de pantalla de John Huston... [+ crítica]

DEL VI NEGRE DEIXAT EN REPÒS SE'N FA VINAGRE

«Cobertura». Una idea de Bruno Oro. Dramatúrgia de Bruno Oro i Alejo Levis. Intèrprets: Bruno Oro i Clara Segura. Escenografia, audiovisuals i disseny gràfic: Alejo Levis. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Guillem Gelabert. Disseny de so: Damien Bazin. Caracterització: Clàudia Abbad. Ajudant d'escenografia: Montse Figueras. Música original: Bruno Oro. Arranjaments de corda: Max Vilavecchia. Col·laboració musical: Martí Ferrer Segura. Fotografia: Alejo Levis. Tècnic de so i vídeo: Dani Saoane. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Arnau Planchart. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Lidia Giménez i Albert Lopez. Màrqueting i comunicació: Publispec. Ajudant de direcció: Alejo Levis. Direcció: Clara Segura. Producció de Total Memos, acollida i executada per La Perla 29. Teatre Romea, Barcelona, 11 febrer 2020. Reposició: 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 9 febrer 2021.
 

Han passat deu anys llargs, però la memòria audiovisual deixa empremta. La sèrie de peces breus «Vinagre» (TV3, 2008) va marcar els dos protagonistes, Bruno Oro i Clara Segura. I això explica que deu anys després, quan indirectament les dues caixeres de supermercat, Yeni i l'Eli —o potser els seus esperits— han fet el salt al teatre, els espectadors de la pantalla petita els hagin volgut retrobar en carn i os amb una temporada —gairebé es pot assegurar que més tard o més d'hora n'hi haurà una altra— pràcticament o totalment exhaurida. De la capacitat interpretativa de l'actor Bruno Oro, tothom en sap el resultat, no només pel seu llarg paper de caricatures i imitacions que va teixir a «Polònia» sinó pel seu espectacle en solitari, «Immortal», farcit de personatges... [+ crítica]

STRINDBERG A ULL DE CÀMERA

«Júlia». A partir de «La senyoreta Júlia», d'August Strindberg. Cicle: Trilogia de la Imperfecció (2017). Dramatúrgia de Raimon Molins. Intèrprets: Patrícia Mendoza, Jordi Llordella i Mireia Trias / Anna Roy (2021). Assessoria de moviment: Claudia Manini. Assessoria de suec: Anton Jarl. Escenografia: Clàudia Vilà. Construcció escenografia: La Forja del Vallès i LokiArt. Il·luminació: Maria Domènech. Disseny audiovisual: Joan Rodon. Microfonia i edició: Roger Rodés / Àlex Polls (2021). Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Patrícia Mendoza. Fotografía: Cristina Sánchez. Disseny gràfic: Atrium Produccions. Producció: Atrium Produccions. Ajudanta de direcció: Marta Domingo. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium. Barcelona, 28 gener 2017. Reposició: Barcelona, 26 gener 2021.

[Aquesta crítica correspon a l'estrena del 2017]
 

Ara que es torna a parlar de J.V.Foix es podria parodiar a la vista d'aquesta adaptació de «La senyoreta Júlia» un dels seus versos més coneguts: «M'exalta el nou i m'enamora el vell». I el vers podria servir per sintetitzar la segona aposta que Raimon Molins i la companyia de la Sala Atrium fan per acostar-se a través del cicle la Trilogia de la Imperfecció a tres mites femenins del teatre: Nora («Casa de nines»), Júlia («La senyora Júlia») i Nina («La gavina»). Després de «Nora», comentada en el seu moment aquí mateix, li toca el torn a «Júlia», aquesta noia de casa bona que vol fugir del seu entorn benestant però també esclavitzat i que li nega la llibertat com a dona i que, com a alternativa, té el braç a tòrcer de Jean, el treballador de la casa, fill de la classe pagesa del terme, enamorat secretament de Júlia des de la infància i que es caracteritza pel seu caràcter anomenat avui "masclista" i que acaba també esclavitzant la llibertat de Júlia. A «La senyoreta Júlia» d'August Strindberg (Estocolm, Suècia 1849 - 1912) hi ha també una mirada dissortadament molt contemporània com ho és la violència de gènere. Sota l'aparent estima de Jean per Júlia, hi ha la incitació a l'autosacrifici d'ella per salvar les aparences i la convenció social que ho domina tot des de l'educació primerenca. Ho diu Jean en un moment donat de la conversa en la bogeria de la parella la Nit de Sant Joan a la cuina de la finca, més o menys amb aquestes paraules: "Aquesta educació dels costums ancestrals se t'aferra al cos des de menut i no te'n pots desprendre així com així"... [+ crítica]

LA REVISTA DIGITAL «CLIP DE TEATRE» OBRE UN PROGRAMA D'ÀUDIO DINS LA PLATAFORMA IVOOX

La revista digital «Clip de Teatre» ha encetat l'any XXI de la seva edició en xarxa, ininterrompudament des de l'any 2000, amb l'obertura d'un nou programa dins la plataforma pública IVOOX amb l'audició d'extractes de les crítiques teatrals de les estrenes, a partir del gener del 2021. La revista compta amb una hemeroteca d'aquests últims vint anys que arriben a un fons de prop de 3.500 crítiques signades pel fundador i crític de la revista, Andreu Sotorra. En la nova plataforma IVOOX, entre els podcasts més recents, tots entre 3 i 4 minuts màxim de durada, hi ha, fins ara, els àudios d'extractes de crítiques d'estrenes o reestrenes com «Encara hi ha algú al bosc», «Testimoni de guerra», «La guerra no té rostre de dona», «La marató de Nova York», «L'hèroe», «El màgic d'Oz», «Pintamúsica!», «Quina feinada!», «La jaula de las locas», «La cabra o qui és Sylvia?», «El mètode Grönholm», «L'èxit de la temporada», «El pare de la núvia», «Escape room», «53 diumenges» o «Les tres germanes». Amb aquest nou programa d'àudio, la revista digital Clip de Teatre es vol afegir a l'etapa d'incertesa que viu el sector teatral arran de la crisi del coronavirus reforçant així la difusió de la programació dels teatres catalans, difusió i seguiment que es fa també habitualment a través dels diversos canals de la revista com Instagram, Facebook o Twitter.

QUANTA, QUANTA... PERÒ QUANTA GUERRA!

«Encara hi ha algú al bosc». Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart Codina. Investigació i documentació: Teresa Turiera-Puigbó Bergadà. Intèrprets: Montse Esteve, Judit Farrés, Ariadna Gil, Erol Ileri, Òscar Muñoz, Pep Pascual, Magda Puig. Escenografia: Xesca Salvà. Vestuari: Rosa Lugo. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Música: Pep Pascual i Judit Farrés. Vídeo: Erol Ileri Llordella i Tyler Franta. Moviment i ajudanta de direcció: Carla Tovías. Construcció escenografia: Jorba-Miró. Cap tècnic: Xavier Xipell "Xipi". Tècnics en gira: Rafel Roca i Marc Jódar. Direcció de producció: Òscar Balcells. Ajudants de producció: Maria Tort i Xavier Amat. Comunicació: Teresa Turiera-Puigbó Bergadà, Núria Olivé, La Tremenda i Toni Cortés. Administració: Mònica Cardús. Fotografies: Oriol Casanovas. Ajudant direcció en pràctiques: Mauricio Serra. Producció: Cultura i Conflicte i Teatre de l'Aurora. Coproducció: Temporada Alta - Festival Internacional de Catalunya, Girona i Salt. Direcció: Joan Arqué Solà. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 14 gener 2021.

«Testimoni de guerra», de Pau Carrió. Intèrprets: Laura Aubert i Pol López. Espai escènic: Judit Colomer Mascaró. Vestuari: Zaida Crespo Godall. Il·luminació: Raimon Rius. Caracterització: Àngela Salinas. Producció executiva: Júlia Molins i Maria G. Rovelló. Ajudanta en pràctiques esceografia: Mariona Ríos Pérez (Elisava). Premi Quim Masó 2019. Direcció: Pau Carrió. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 gener 2021.

«La guerra no té rostre de dona». A partir de textos d'Svetlana Aleksiévitx. Traducció de Miquel Cabal Guarro i Marta Rebón. Dramatúrgia: Oriol Broggi i Clara Segura. Intèrprets: Guillem Balart i Clara Segura. Col·laboracions repartiment audiovisual: Màrcia Cisteró, Maria Hina, Marissa Josa, Pepa López, Nora Navas, Marta Marco, Mercè Pons, Xavier Ruano, Georgina Toboso, Montse Vellvehí i Violeta Broggi. Disseny de vídeo: Francesc Isern. Disseny de llums: Albert Faura. Disseny de vestuari: Nidia Tusal. Disseny de so: Oriol Broggi i Damien Bazin. Col·laboració efectes sonors: Florenci Ferrer. Postproducció d’àudio: Roger Blasco. Suport vídeo: Ambre Laparra. Regidor d’espai: Marc Serra. Operador Steadycam: Roger Blasco. Control de càmeres: Emili Vallejo. Estudiant en pràctiques STAE: Oriol Torrent. Atenció al Públic: Marc Serra, Juan Boné i Marta Cros. Producció de La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 17 desembre 2020.


¿Ha hagut d'arribar una pandèmia global perquè les sensibilitats artístiques hagin girat la mirada cap a una altra pandèmia: la de la guerra? Els successius confinaments arran del coronavirus, el treball a casa, la incertesa sobre si un espectacle es podria no es podria estrenar, la precarietat que la crisi ha deixat en el sector teatral... Tot plegat ha propiciat la programació d'espectacles gairebé en solitari per facilitar el procés d'assaig lluny del treball col·lectiu, fins a trobar-se a l'escenari amb un, dos o mitja dotzena més d'intèrprets i conjuntar el resultat de cadascun d'ells.

Tres d'aquests espectacles que s'han estrenat recentment aquesta temporada parlen de la guerra. De la que hi va haver. De la que hi ha. De la que hi haurà. I ve a la memòria aquella expressió en clau de plany que va deixar l'escriptora Mercè Rodoreda en una de les seves últimes novel·les, però ara ampliada i augmentada: «Quanta, quanta... però quanta guerra!» És així. Escoltant els testimonis d'Svetlana Aleksiévitx, o els de la corresponsal de guerra Marie Colvin, o la del fotoperiodista sud-àfrica Kevin Carter o els testimonis més anònims de les dones violades i oblidades de la guerra de Bòsnia, que sembla com si aquells altres testimonis sovint vistos a través de la ficció basada en el genocidi nazi hagin quedat ja allunyats de la memòria més pròxima perquè la bielorussa Svetlana Aleksiévitx, la Premi Nobel de Literatura del 2015, parla gairebé d'avui mateix quan dóna veu a les dones que han lluitat de sempre a la guerra i que havien quedat ofegades per l'heroisme aplicat habitualment als guerrers. La periodista nord-americana Marie Colvin ho fa de les vivències infernals que havia viscut en diferents confrontacions bèl·liques o de l'encara vigent genocidi sirià on ella mateixa, a la ciutat d'Homs, el 2012, va perdre la vida (l'actriu Rosamund Pike la va interpretar a la pel·lícula «La corresponsal»). El fotoperiodista sud-africà Kevin Carter reviu els escenaris que havia imprès amb la càmera penjada al coll i de com trepitjava la feble maroma entre el neguit o deure professional de captar la imatge —la polèmica foto de la nena sudanesa i el voltor que la vetlla li va donar el premi Pulitzer— i el neguit o deure moral de salvar la víctima... [+ crítica]

FITNESS TEATRAL... O CÓRRER PER GUANYAR L'ETERNITAT

«La marató de Nova York», d'Edoardo Erba. Traducció de Joan Negrié. Adaptació de Juan Carlos Martel Bayod. Intèrprets: Joan Negrié i Albert Triola. Il·luminació: Anna Roldós. Producció: Eloi Isern. Cap tècnic: Ramon Beneito. Ajudanta de direcció: Montse Tixé. Direcció de Juan Carlos Martel Bayod. Producció: Sala Trono. La Villarroel, Barcelona, 14 setembre 2010. Reposició: Aquitània Teatre, 23 gener 2021.

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2010. Algunes referències corresponen a aquell moment, tan diferent del que s'està vivint arran del coronavirus]

Barcelona té maratons a dojo: la més recent, a tocar, la de la Mercè... Algunes d'aquestes maratons són més professionals i d'altres més populars. És a dir, que, a Barcelona, qui no corre no és perquè voli sinó perquè no vol. Els dos intèrprets de 'La marató de Nova York', a La Villarroel, semblen dos atletes o dos ciutadans amants de les curses escapats d'una d'aquestes maratons urbanes. La seva pista, el seu asfalt, el seu tartà és l'escenari. Cambra fosca. Dos parells de bones vambes, de marca, i ben cordades. I res més. Tot és imaginació. Fins al punt que els dos únics personatges de l'obra inicien una cursa d'entrenament, trip, trap, trip, trap, durant seixanta minuts clavats en un moviment que no s'atura gairebé ni un segon i que posa a prova la resistència de dos actors que combinen l'esforç físic amb la paraula... [+ crítica]

De tant que t'estimo, t'abonyego!

«L'èxit de la temporada». Dramatúrgia d'Enric Cambray i Israel Solà. Intèrprets: Sílvia Abril / Alba Florejachs, David Fernández, Fermí Fernández, Oriol Grau, Mònica Macfer, Mònica Pérez, Jordi Rios. Escenografia: Mercè Lucchetti i Marc Salicrú. Construcció escenografia: Jorba. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Estudis enregistrament: Oido. Disseny de so: Eudald Gili. Disseny de vestuari: Albert Pascual. Maquillatge: Anna Rosillo. Direcció tècnica: Eudald Gili. Regidoria: Eva Biescas. Sastreria: Goretti Puente. Ajudant de regidoria i sastreria: Olalla Calvo. Lluita escènica: Valentina Calandriello. Coreografia: Marta Tomasa. Tècnic de so: Rai Segura. Microfonia: Jan Subirats. Actor en pràctiques: Jan Zawisza. Comunicació: Meritxell Abril, Andrea Calbet, Gemma Saperas. Comunicació digital: Mia Font. Fotografia i video: Paco Amate. Disseny cartell: Kote García. Distribució: Sarah Martínez (El Terrat). Producció executiva: Mercè Puy. Producció: Rosa Domingo. Companyia El Terrat (A Company of the Mediapro Studio). Ajudant de direcció: Rosa Domingo. Direcció: Enric Cambray i Israel Solà. Teatre Coliseum, Barcelona, 13 gener 2021.
 

Les veritats fan perdre les amistats, diuen. El cas és que aquesta colla d'amics “terratencs” se les diuen pel davant i pel darrera, les veritats —ep!, que això és el títol d'una obra que els pot sonar a molts!— però no arriba mai la sang al riu, o a la platea, vaja!, tot i que cal advertir els espectadors que hi ha un moment clau que, per uns segons, un no sap si forma part del guió o si ha estat un accident de veritat i el cor et fa un salt per si un dels personatges, en concret Fermí Fernàndez —noms reals i de ficció van aparellats— no hagi pres mal. De més petites que s'han fet grosses se n'han vist, jugant, jugant, a l'escenari. Els personatges més coneguts que han fet una llarga trajectòria al voltant d'El Terrat, la productora creada per Andreu Buenafuente, juga a trobar «L'èxit de la temporada» ni que la temporada en qüestió arribi vint anys després del primer intent. Sense desvelar res que comprometi la sorpresa dels futurs espectadors, diguem que la companyia pretenia el 2001 —data en què comença la comèdia— representar una versió de l'obra «Romeu i Julieta» i que un imprevist que em callo mossegant-me la llengua fa que l'estrena es retardi... fins al 2020! En vint anys, no només ha plogut, ha fet vent i ha nevat molt, sinó que tots plegats han acumulat experiència, fracassos, encerts, èxits i frustracions... En vint anys, a més de veure les coses i les il·lusions d'una altra manera, no han pogut evitar de perdre una mica o molt de cabell alguns, engreixar malucs els altres o fer panxeta —o panxota, segons qui!— fins al punt que la retrobada el 2020 per remuntar aquell shakesperià «Romeu i Julieta» de tota la vida es converteix en la clau humorística de la història d'amistat que en alguns casos fa picades d'ullet a petites anècdotes o efemèrides reals dels “terratencs” que, a la vida real d'El Terrat, commemoren també els trenta anys de prolífica i polifacètica trajectòria, iniciada radiofònicament el 1989 a la veterana emissora de Ràdio Reus (EAJ-11, en deien quan la ràdio encara era ràdio, la primera fora de Barcelona creada el 1925) i posteriorment a Ràdio Barcelona. D'allí, és sabuda l'espectacular puixança televisiva, remant contra tota mena de temporals, fins a la recent fusió —com fan bancs i caixes sisplau per força— amb l'imperi audiovisual de Mediapro... [+ crítica]

La Unió Europea lloga un magatzem de trasters-iglú al Pol Nord per conservar els milions de vacunes contra el coronavirus que s'aniran distribuint en els pròxims mesos a tot el continent

L'operació global de vacunació contra el coronavirus promogut per la Unió Europea —fins ara tan poc unida en segons quines “guerres” anteriors— ha portat els seus responsables a llogar un magatzem de trasters-iglú al Pol Nord per guardar-hi els milions de vacunes que necessiten una temperatura extrema sota zero abans que no siguin preparades per administrar entre els diversos col·lectius que han estat escollits com a “conillets d'índies”. El transport des del Pol Nord es farà setmanalment amb avions preparats amb cambres refrigerades que aniran repartint les dosis a cadascun dels països que les té encomanades. Ja se'ls ha anomenat com els nous “deliveroo” del coronavirus perquè la seva feina, la dels pilots i personal de vol, serà similar al que fan els “riders” quan reben els encàrrecs via mòbil per recollir les bosses de menjar fet i portar-les, si pot ser encara calentes, als compradors. L'operació de lloguer s'ha tancat amb un grup inversor inuit amb propietats al Pol Nord, tot i que no ha transcendit l'import pel qual s'ha contractat, tot i que es xifra en una elevada quantitat d'euros. Sí que s'ha sabut que, com és tradició, s'ha tancat el tracte amb fregadís de nassos, malgrat el risc de contagi i a pesar de l'inconvenient de la mascareta, però per la vacuna tot s'hi val. No hi ha fotos. [Dia dels Sants Innocents]

L'espia que tornava de la cambra del costat

L'espia que tornava de la cambra del costat. «El mètode Grönholm», de Jordi Galceran. Intèrprets: Enric Cambray, Marc Rodríguez, Mar Ulldemolins i David Verdaguer. Escenografia: Paco Azorín. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Marta Garreta. Caracterització: Àngels Salinas. Efectes sonors: Jordi Bonet. Regidora: Teresa Navarro. Cap tècnic: Joan Segura. Cartell: Diptic. Adaptació cartell: Marc Nogué. Fotografia: Daniel Escalé. Una producció d'Anexa. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Poliorama, Barcelona, 23 desembre 2020

Doncs, això... Una altra vegada «El mètode Grönholm» i va bola! El canvi generacional d'aquesta nova posada en escena és no només interessant sinó afortunadament regenerador. Quan el dramaturg Jordi Galceran (Barcelona, 1964) va estrenar el 2003, dins aquell decapitat programa T6, aquesta obra al Teatre Nacional de Catalunya (oh!, sacrilegi!, una comèdia frívola i d'autoria catalana al temple sagrat del TNC!) els classificats del diumenge de La Vanguardia encara anaven plens de demandes de multitud de feines per a executius, directius, secretàries de direcció, comptables, tècnics financers, administratius i tota mena de càrrecs d'alta, mitjana i baixa volada. Eren altres temps i el Linkedin encara dormia a les beceroles. Ara que els classificats del diumenge han passat a millor vida —i no només per mor del Linkedin sinó pel llast de la crisi immobiliària del 2008 que va deixar i encara deixa sense feina tota una generació presumptament preparada per acontentar les agències de col·locació que inserien els anuncis dominicals— la suculenta història tragicòmica d'«El mètode Grönholm» no ha perdut vigència sinó, ben al contrari, n'ha guanyat encara més davant el salvatge clima de competitivat que s'ha instal·lat en el món del treball. Dues generacions. Dos punts de vista. Dues mirades igualment sagnants. Diria, però, que ara més feridores perquè els nous espectadors hi arriben amb experiències personals també igualment més sagnants i més feridores a l'hora de trobar la manera de guanyar-se el pa de cada dia... [+ crítica]

Bruixes i huracans en clau de Spotify

«El màgic d'Oz». Dramatúrgia: Marc Artigau i David Selvas, basat en l'obra de Lyman Frank Baum. Composició musical: Paula Jornet, Arnau Vallvé. Intèrprets: Elena Gadel / Mercè Martínez, Jordi Vidal,  Damaris Aragón, Robert González, Marc Pociello, Jana Galindo / Roser Dresaire, amb la col·laboració de Bàrtok Meyer-Delgado. Escenografia: Raquel Ibort. Vídeo: Joan Rodón (dlux.pro). Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Oscar Villar. Audiovisuals: Joan Rodón. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Clàudia Abbad. Enregistrament disc: CanSons. Coreografia i moviment: Pere Faura. Construcció escenografia: Carles Hernández “Xarli” i Oscar Hernández “Ou”. Acabats escenografia: Laura Galofré. Confecció vestuari: Marta Pell. Assesorament màgia: Sergi Armentano. Il·lustració cartell Dorothy: Efrén Bellostes. Ajudant vídeo: Laura Roda. Cap tècnic La Brutal: Arnau Planchart. Regidora: Irene Fernández Zurano “Nené”. Sastra: Marta Pell. Operador so: Efrén Bellostes. Operador llums: Enric Alarcon. Suport comunicació: Rubèn García i Sem Pons. Premsa: Anna Aurich - Còsmica. Disseny imatge: Eduard Buch. Fotografia: Lander Larrañaga. Vídeo espectacle: Jordi Boquet, Antoni Vidal i Alberto Gross. Coproducció La Brutal i Grec 2020 Festival de Barcelona amb la col·laboració del Teatre L’Artesà - Ajuntament de El Prat de Llobregat. Direcció musical: Andreu Gallén. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: David Selvas. Teatre Condal, Barcelona, 20 desembre 2020.
 

Malament ho tenen a ca la Dorothy, que viuen i mengen del Bar Kansas, amb les restriccions sanitàries que obliguen el sector de la restauració a tancar barra i portes cada dos per tres! Esclar que a la terra d'Oz no es pot dir que no hi hagi ventilació a dojo perquè el vent, precisament, no és el que hi falta sinó que més aviat en sobra, per la força que té l'huracà que s'emporta la protagonista del conte clàssic, que es va publicar per primera vegada el 1900 a Chicago. La història de gènere fantàstic, «El meravellós màgic d'Oz (The Wonderful Wizard of Oz)» ha quedat com l'obra més coneguda de l'escriptor, actor i director de cinema, Lyman Frank Baum (Chittenango, Madison County, Nova York, 1856 - Hollywood, 1919) que va crear, juntament amb l'il·lustrador William Wallace Denslow (Filadèlfia, 1856 - Illes Bermudes, 1915) aquesta sèrie, coneguda ara simplement com «El màgic d'Oz» i que va tenir aleshores tretze seqüeles. La primera adaptació al cinema del conte va originar un desacord d'autoria entre l'escriptor i l'il·lustrador que va acabar per sempre amb la seva amistat, un final, paradoxalment, del tot diferent a la moralitat que vol tenir el conte en el qual l'esforç, l'enginy, el cervell, el cor i l'amistat juguen un paper important en el viatge que fa la Dorothy, una nena que es veu empesa al país d'Oz per un huracà, on viu les aventures màgiques i coneix una sèrie de personatges amb qui creix en el seu recorregut iniciàtic, abans de tornar a casa, gràcies als poders del màgic d'Oz que concedeix el que li demanen sempre que, a canvi, li portin una penyora... [+ crítica]

Una cabra innocent entre dues naus de l'espai

«La cabra, o qui és Sylvia? (The Goat or Who is Sylvia?)», d'Edward Albee. Traducció de Josep Maria Pou. Intèrprets: Jordi Bosch, Jordi Martínez, Roger Vilà i Emma Vilarasau. Escenografia: Marc Salicrú, amb la col·laboració d’Adrià Pinar. Il·luminació: Sam Lee. Vestuari: Nidia Tussal. Espai sonor: Clara Aguilar. Caracterització: Anna Rosillo. Moviment: David Climent. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Vicenç Beltran. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Construcció escenografia: Pascualín. Estructures Disseny i realització de la cabra: Raquel Bonillo. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Producció: La Villarroel. Ajudant direcció: Marc Cartanyà. Direcció: Iván Morales. La Villarroel, Barcelona, 17 desembre 2020.

«¿Amb qui em poses les banyes?», podria dir la Stevie, en llenguatge de barri, esposa del prestigiós arquitecte Martin, quan olora un perfum especial com si entrés en una macrobotiga de Sephora. Però el dramaturg Edward Albee és més correcte i punyent a la vegada i li fa afirmar: «Estàs amb una altra dona!», que ve a ser el mateix però en llenguatge de parella estable, benestant i convencional. No és el mateix “portar banyes” que “estar amb una altra”. Esmento la fórmula de les banyes perquè quan l'arquitecte Martin, que pretén ser de la broma per salvar-se del compromís, li diu que està amb “la Sylvia” i que “la Sylvia” és una cabra, la seva dona, Stevie, li segueix la veta i s'ofereix fins i tot a anar a comprar un feix d'alfals, per superar la incredulitat de la resposta o per ignorar el do de la mentida del seu marit. L'obra que als EUA segurament va ser la que va causar més rebuig conservador de les que hi va estrenar Edward Albee (nom real: Edward Franklin Albee; Virgínia, EUA, 1928 - Montauk, Nova York, EUA, 2016), autor també de «Qui té por de Virginia Woolf?», va arribar als escenaris catalans el 2005, tres anys després de la seva estrena internacional, de la mà —per no dir de les quatre mans— de Josep Maria Pou (traductor, actor, director, productor), de qui ara s'ha conservat la traducció. L'acompanyava de parella escènica una brillant Marta Angelat. Aquí, contràriament als EUA, tothom estava curat d'espants. Ara no sabria dir si n'està tant com quinze anys enrere. El Teatre Romea, el 2005, no es va ensorrar amb la història de la cabra i el muntatge va ser aplaudit i posteriorment premiat com es mereixia... [+ crítica]

Tres germanes com tres diamants que espurnegen

«Les tres germanes», d'Anton Txékhov. Adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. Intèrprets: Mireia Aixalà, Joan Amargós, Ivan Benet, Carme Fortuny, Cristina Genebat, Jordi Rico, Marc Rius, Maria Rodríguez, Lluís Soler i Elena Tarrats. Espai escènic: Lluc Castells. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Ajudanta espai escènic: Mercè Lucchetti. Ajudanta vestuari: Marta Pell. Ajudanta direcció: Mireia Aixalà. Direcció: Julio Manrique. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure de Montjuïc, Barcelona, 13 desembre 2020.

Plaf! Plaf! Pantoflada a dues galtes! El 1900, quan Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904) va escriure «Les tres germanes» ja sabia com se sentiria la humanitat cent anys llargs després: feta un flam amb cobertura universal de mascareta. Que fàcil que és aconseguir que tot el món —tot, tot, sense excepcions!— es posi d'acord a amagar el nas, boca i quasi ulls i a renunciar al complement més expressiu de l'espècie, quan la senyora de la dalla truca golafre a la porta! Europa vol ser el 2050, diuen, d'aquí a només trenta anys, un continent lliure de gasos amb emissions zero. Europa —o els que ara la governen— té l'ideal de salvar el planeta. Una altra cosa és si sap com fer-ho. Potser com Irina, la més petita de «Les tres germanes», que també ho vol fer tot per canviar el que l'envolta, amb revolució de carrer inclosa, embolcallada en el seu idealisme encara fresc i jovenívol. Un contrast amb la veu de l'experiència, l'oncle ja gran, que veu com la vida se li escola i recomana a lrina que s'hi aferri, abans que no tingui temps. El director Julio Manrique ha tingut temps de deixar en xup-xup la seva primera idea d'acostar-se al món de Txékhov i el de «Les tres germanes». ¿Hauria optat pel mateix plantejament si l'obra s'hagués estrenat quan tocava, la temporada passada, en plena onada inicial del coronavirus? ¿Ha servit aquest temps en repòs, assetjat pel perill global exterior, perquè la idea originària de l'adaptació hagi pres ara més força? ¿Es miraria de la mateixa manera la gran peixera escenogràfica de vidre (feina d'alçada de Lluc Castells), que potser hauria estat considerada abans un capritx, i que ara ha estat econeguda com una metàfora de la bombolla que encercla tantes famílies, com la família Prózorov de «Les tres germanes»? Moscou, Moscou, Moscou... Sí, sí, molt de «Moscou, Moscou...» Però ¿és un desig desconegut més que una ciutat mítica per fugir de la bombolla que els/ens empresona? Els estralls del canvi climàtic planen per damunt de la gran peixera de vidre i com un déu totpoderós condicionen el discurs, les discussions, les reflexions i els ideals de tots els personatges i de cadascuna de les escenes. I, de rebot, també de l'audiència de la platea, amb les grades a dues bandes, una posició enyorada des de feia temps... [+ crítica]

Flamarades “rojigualdas” com coces de cavall

«L'Hèroe», de Santiago Rusiñol. Dramatúrgia: Albert Arribas. Intèrprets: Manel Barceló, Javier Beltrán, Georgina Latre, Miquel Malirach, David Marcé, Joan Marmaneu, Joan Negrié, Albert Prat, Rosa Renom, Mima Riera, Toni Sevilla i Albert Tallet. Escenografia i vestuari: Silvia Delagneau i Max Glaenzel. Il·luminació: David Bofarull. Música original: Jordi Collet. So: Jordi Bonet. Espai sonor: Jordi Bonet i Jordi Collet. Moviment coreogràfic: Montse Colomé. Ajudants escenografia i vestuari: Josep Iglesias i Adriana Parra. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Judith Lucchetti. Direcció: Lurdes Barba. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 desembre 2020.
 

Els llautons a les solapes dels uniformes militars sovint són un llast que, més que prestigiar els que els porten, els obliga a arrossegar-ne el pes de tal manera que, de tant mirar a terra, no veuen el que tenen al seu voltant. Els anomenats herois, quan entren en estat de frustració per l'oblit que pateixen, acaben etzibant flamarades —“rojigualdes” en aquest cas— com si fossin coces de cavall. Flamarades “rojigualdes” que a vegades es transformen en manifestos rancis, laments epistolars o “pronunciamentos” encoberts. El mordaç dramaturg Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931), ho va saber veure de seguida al Teatre Romea del 1903, després de l'ensorrada de Cuba i les Filipines, en un moment que la pèrdua de les colònies va fer caure en depressió l'esperit nacionalista de l'Espanya patriòtica d'ultratomba dels que, si ja s'haguessin inventat les plaques solars de l'energia sostenible, s'haurien folrat d'or perquè, segons ells, temps enrere, no se'ls ponia mai el sol. La directora Lurdes Barba s'ha agafat a la possibilitat de superar el pes ideològic de «L'Hèroe» amb el recurs dramàtic de l'esperpent, que és una manera de veure el retorn del pobre soldat que torna de la derrota fet un heroi i que és rebut per les forces vives —atenció a la colla que formen ben empolainats i estarrufats amb els seus penjolls els personatges dels actors Toni Sevilla (Senyor Tomàs), Miquel Malirach (Secretari), Joan Negrié (Sargento) i Albert Tallet (Alcalde)— de la mateixa manera que avui reben els fills del poble campions del món de qualsevol disciplina esportiva, sense els crits de «¡Viva España!», esclar, tot i que un segle i mig després, de fet, sí que aquestes proclames tornen a retronar entre algunes de les bancades del congrés dels lleons en boca de nostàlgics del vell règim. No hi ha colònies en el sentit més estricte del terme, però la por a perdre un tall del formatge els esparvera... [+ crítica]

Germans de sang... i fetge, ni que sigui diumenge

«53 diumenges», de Cesc Gay. Intèrprets: Pere Arquillué, Marta Marco, Àgata Roca i Lluís Villanueva. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Anna Güell. Il·luminació: Carlos Lucena. So: Carles Puntí. Producció delegada: Anna Rius. Producció executiva: Daniel López-Orós. Cap tècnic: Jordi Thomàs.Operador de llums: Juli Gonzàlez. Maquinista: Jordi Fort. Regidores: Olga Fibla i Marta Garolera. Ajudant d’escenografia: Sergi Corbera. Assistent de vestuari: Marta Torra. Construcció escenografia: May i Pilar Albadalejo. Confecció vestit tomàquet: Laura García. Muntatge musical: Víctor Tort. Cap de producció: Jordi Brunet. Auxiliar de comunicació: Roberta Romero. Administració: Emi Rojo. Disseny gràfic: Enric Jardí. Fotografia: David Ruano i Kiku Piñol. Website: Marc Permanyer. Premsa: Marta Suriol (La Costa comunicació). Una producció de Misògines, Elefant, Mola i Teatre Romea amb el suport de l’ICEC (Generalitat de Catalunya). Ajudant de direcció: Marta Pérez. Direcció: Cesc Gay. Festival Temporada Alta. Teatre Municipal de Girona, 26-29 novembre 2020. Teatre Romea, Barcelona, 3 desembre 2020.


Ai, germans, germans... Que el dramaturg, guionista, director i cineasta Cesc Gay (Barcelona, 1967) toqui en aquesta seva segona comèdia teatral el dilema de la decisió d'optar per una residència o no a l'hora de tenir cura dels pares —del pare, en aquest cas— cau en el moment social i familiar més oportú. Les residències d'avis, arran de la plaga del coronavirus, estan a l'ull de l'huracà. I això ha posat de manifest també el negoci de grans grups inversors que s'amaga darrere davant la farsa i la ineficàcia d'una llei de dependència pública sense recursos que només serveix per posar en una llista d'espera milers i milers d'avis i àvies, molts dels quals desapareixen progressivament de la mateixa llista per mort natural sense que es beneficiïn dels presumptes ajuts. Sense ampliació de places públiques —congelades arran de la primera crisi econòmica i recongelades ara arran del coronavirus— el negoci privat ha canviat l'especulació immobiliària de principis de segle per l'especulació humana de les residències d'avis del primer quart de segle. No sé si els tres germans de la comèdia «53 diumenges» de Cesc Gay són prou conscients del que els representaria econòmicament decidir fer anar el seu pare —que ja mostra símptomes de demència senil— a una residència. El que sí que és evident és el que han viscut i viuen moltes famílies quan es troben en aquesta situació i, sobretot, quan són diversos els germans que han decidir el que fan... [+ crítica]

El glamur en un pou de glaç

«Monroe-Lamarr» (Still Life [Natura morta] Monroe-Lamarr)», de Carles Batlle. Intèrprets: Elisabet Casanovas, Laura Conejero, Eloi Sànchez i David Vert. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació: Kiko Planas. So: Òscar Villar. Caracterització: Laura Pérez i Luz Fulgado. Vídeo: Joan Rodón. Direcció producció: Carles Manrique. Ajudants producció executiva: Laura Alonso i Laura García. Cap tècnic: Xavier Xipell "Xipi". Distribució: Elena Blanco. Estudiant en pràctiques: Clàudia Serra. Ajudant direcció: Marc Morote. Direcció: Sergi Belbel. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, 2 desembre 2020 

Mirallet, mirallet... ¿qui és la més guapa del món? Si Hedy Lamarr s'hagués fet aquesta pregunta qui sap el que el mirallet del conte li hauria respost: «La més guapa del món ets tu!», als ays quaranta, o potser «La més guapa del món és la Marilyn!», als anys cinquanta. Saber qui de les dues guanyaria l'aposta és gairebé com inventar el secret de com s'havia de posar punt i final a la Guerra Freda que va marcar una primera part de la segona meitat del segle XX i, de rebot, el cinema i la literatura de gènere. I això que Hedy Lamarr, era una enginyera que fins i tot inventava i no s'hi posava per poc perquè diuen que el WiFi i el Bluetooth actuals podrien trobar els orígens en el «despistatorpedes» bél·lic, un enginy per fer la guitza a l'enemic. El dramaturg Carles Batlle (Barcelona, 1963) situa una potser probable trobada el 1962 —a tocar de la gestació i naixença de l'autor—, en plena Guerra Greda, entre aquesta enginyera i actriu de Hollywood, Hedy Lamarr (Viena, Austria,1914 - Casselberry Florida, EUA, 2000), d'origen jueu i casada amb un empresari nazi a qui abandona, i una altra mena d'enginyera i també actriu de Hollywood, reina de l'invent del glamur, Marilyn Monroe (nom real: Norma Jane Baker o Norma Jane Mortenson, Los Angeles, Califòrnia, EUA, 1926 - 1962), les dues en pendent de baixada. Una, mig oblidada quan havia superat els quaranta —Batlle n'hi concedeix 48— i l'altra, quan diuen que menjava al mateix plat del malaguanyat president dels EUA, John Fitzgerald Kennedy, en una decadència massa sobtada i en plena maduresa —només als 35/36 anys— abans de suïcidar-se com una nina trencada amb una sobredosi —tot i que això no s'ha confirmat mai—fruit d'una vida atzarosa... [+ crítica]

El símbol de poder negre sobre el blanc

«El combat del segle», de Denise Duncan. Traducció: Marc Rosich. Intèrprets: Queralt Albinyana, Alex Brendemühl, Armando Buika, Andrea Ros i Yolanda Sikara. Músics de la banda sonora enregistrada: Manel Fortià (contrabaix), Carlos Falanga (bateria) i Marco Mezquida (piano). Escenografia: Víctor Peralta. Il·luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Nina Pawlowsky. Espai sonor: Jordi Bonet. Gravació estudi: Jordi Bonet i Marçal Cruz (OIDO). Fotografia: Kiku Piñol. Vídeo: Raquel Barrera. Assessorament dramatúrgic: Isaias Fanlo. Assessorament en boxa: Xavier “Machete” Flotats. Assessorament coreografia: Jeanette Moreno Silva. Assessorament dicció: Ignasi Guasch. Ajudant direcció: Xavi Buxeda Marcet. Estudiant en pràctiques direcció: Katja Diao (ERAM). Agraïments: Catalina Calvo García. Coproducció Sala Beckett, Grec 2020 Festival de Barcelona, Centro Dramático Nacional i Teatre Principal de Palma. Direcció musical: Marco Mezquida. Direcció: Denise Duncan. Sala Baix, La Beckett, 23 octubre 2020.
 

No sé si, sense el combat de boxa a la Monumental de Barcelona, el 23 d'abril del 1916, del poeta i boxejador suís d'origen anglès, precursor del dadaisme, Arthur Cravan (nebot d'Oscar Wilde) amb el campió mundial de pesos pesats, l'afroamericà Jack Johnson, la figura d'aquest últim aixecaria aquí una onada mítica, cent anys després de la seva estada temporal d'uns tres anys a Barcelona, fugint de la justícia dels EUA, freqüentant les nits de cabaret, els caus del Paral·lel i intentant també fer de torero, ni si seria tan recordada ara com una de les icones del caràcter cosmopolita i noctàmbul de la ciutat catalana. El combat de boxa Cravan & Johnson va tenir també un preàmbul hores abans, en clau de roda de premsa, a la pista del popular cabaret Excelsior, un local de la Rambla on assistia “la crème de la crème” barcelonina, acabat d'obrir feia un any per un grup d'afeccionats al billar que hi organitzaven autèntiques timbes amb boles. Allà, Arthur Cravan i Jack Johnson, davant els tribuletes de l'època, ja van fer un pols amb les mans serrades damunt d'una de les taules de l'Excelsior per demostrar cadascú la seva força. Aquest parell d'anècdotes, la de la Monumental i la referència de l'Excelsior, entre algunes altres, serveixen a la dramaturga i actriu Denise Duncan (Costa Rica, 1979), establerta aquí des de fa més de quinze anys i resident aquesta temporada de La Beckett, per mostrar un retrat de la intransigència, la por a la diferència i la feble línia del racisme tan viu durant el segle XX i tan reviscolat al segle XXI... [+ crítica]

Bordant... la gent s'entén!

«Els gossos», de Nelson Valente. Traducció: Joan Negrié. Intèrprets: Mercè Arànega, Sandra Monclús, Joan Negrié i Albert Pérez. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Disseny llums: Guillem Gelabert. Producció: Eloi Isern. Premsa i comunicació: Mariona Garcia. Premsa Focus: Albert López i Judit Hernández. Fotografia i disseny: Albert Rué. Ajudant direcció: Pau Ferran. Direcció: Nelson Valente. Producció: Sala Trono en col·laboració amb el Festival Grec de Barcelona 2020. La Villarroel, Barcelona, 22 octubre 2020.
 

Quan en un escenari hi ha taula parada, la tradició teatral diu que els personatges s'acabaran tirant els plats pel cap. Si la taula és el fogar de la conversa, també pot ser el fogar de la incomunicació. El dramaturg argentí Nelson Valente (Buenos Aires, 1971) ho sap bé per herència dramatúrgica de formació i ho porta al límit, però de tal manera com aquell qui no vol la cosa, com si els quatre personatges —pare, mare, fill i nora— se li escapessin del guió i acabessin anant pel seu compte. És a dir, els dóna una llibertat de quotidianitat i naturalisme tan subtil que la història fuig de ser de l'autoria i penetra en la interioritat de tantes i tantes famílies de tots els temps. Joan Negrié, un dels quatre intèrprets, ha estat l'autor de la versió catalana i no s'ha deixat arrossegar per expressions pròpies de l'original sinó que l'ha revestit d'un llenguatge casolà, popular i, sobretot, pel que fa a la singular relació familiar entre pare i mare, entre pares i fill, entre sogres i nora i entre marit i muller, un llenguatge descarat, però situat en un ambient absolutament creïble... [+ crítica]

El pes de mig segle a les espatlles

«Bonus Track». Creació de Carol López. Intèrprets: Dolo Beltran, Paul Berrondo, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Vicenta N'Dongo, Anna Ycobalzeta. Col·laboració: Luara Herrera Navas (en el paper de Lua). Espai escènic: Jose Novoa. Ajudanta espai escènic: Paula González. Vestuari: Myriam Ibáñez. Ajudanta vestuari: Gioia Olivieri. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Jordi Busquets. Vídeo: Francesc Isern. Assessora de moviment: Dory Sánchez. Alumna en pràctiques de direcció de l'ITB: Núria Torres. Acabats escenogràfics: Taller Castells. Ajudanta de direcció: Anna Llopart. Direcció: Carol López. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 22 octubre 2020.
 

A «Bonus Track», com que la creació és molt compartida entre la directora Carol López i les aportacions dels intèrprets, el guió acaba sent una barreja de guions amb múltiples petites històries, tot i que una barreja ben amanida, que acaba tenint sentit més aviat per la percepció ambiental que se'n treu que no pas pel que el discurs ha expressat. Cadascun dels personatges de «Bonus Track» deixa anar la seva sobre el que fa el cas personal o de parella, però amb una absència força notable de diàleg convencional. Aquest recurs dramatúrgic, que sempre resulta suggerent per als espectadors perquè els obliga a anar més enllà del que veuen i el que escolten, corre el risc —sense risc no hi ha art— que cada personatge faci la impressió que vagi una mica a la seva, allò que en argot ja gairebé vintage, de la generació que ja trepitja el mig segle de vida, és a dir, la barrera dels cinquanta que protagonitza l'obra, es diu també “a la seva bola”. Aquí, dues parelles de fet i una parella de germà i germana van força “a la seva bola”. Sis personatges que ja no tenen la prioritat d'anar, com deia aquell, a la recerca de cap autor sinó que en realitat estan anant a la recerca d'ells mateixos, del que han deixat enrere i del que es pensaven que trobarien anant endavant sense saber com se'ls ha escapat dels dits. Tot allò, vaja, que en diuen frustració, incertesa, incomunicació, paternitat, maternitat, infidelitat... etcètera, etcètera... [+ crítica]

Un quadern daurat per ordenar el caos existencial

«El quadern daurat», de Doris Lessing. Adaptació de Carlota Subirós. Intèrprets: Guillem Barbosa / Marc Tarrida (reposició), Javier Beltrán, Mia Esteve, Montse Esteve, Jordi Figueras, Nora Navas, Marta Ossó / Carlota Olcina (reposició), Fèlix Pons i Vanessa Segura. Intèrprets del vídeo «Quadern negre»: Bella Agoussou, Joan Amargós, Babou Cham, Anna Güell, Alba José, Joan Marmaneu, Marc Martin, Albert Prat, Ramon Pujol i Ernest Villegas. Dramaturgista: Ferran Dordal i Lalueza. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari i caracterització: Marta Rafa. Il·luminació: Carlos Marquerie. So: Damien Bazin. Vídeo: Daniel Lacasa. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudant de vestuari: Marc Udina. Assessora de moviment: Laia Duran. Ajudanta de direcció del rodatge: Rebeca Sánchez. So del rodatge: Elena Coderch. Maquillatge i perruqueria: Anna Rosillo. Alumne en pràctiques de direcció del MUET: Erik Forsberg. Construcció mobiliari: Òscar Hernández 'Ou'. Confecció vestuari: Goretti Puente. Equips del Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Raquel Cors. Direcció: Carlota Subirós. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 març 2020. Reposició: 16 octubre 2020.
 

És la primera adaptació teatral que s'ha fet de la novel·la «El quadern daurat» de la Nobel de Literatura Doris Lessing (Kermanxah, Pèrsia, 1919 − Londres, 2013) i ha estat la directora Carlota Subirós qui n'ha fet una adaptació que ha ordenat, sintetitzat i dotat de rigor dramatúrgic les prop de mil pàgines de l'original. El personatge d'Anna Wulf —l'alter ego de Doris Lessing— ha estat interpretat per l'actriu Nora Navas que, juntament amb Mia Esteve (en el personatge de Molly, una actriu amiga d'Anna Wulf, amb matrimoni trencat com ella), són les dues estrelles que il·luminen un espectacle de primera línia, probablement l'aposta més forta de la passada temporada del Teatre Lliure que lamentablement va haver de ser cancel·lada arran del coronavirus només una setmana després d'haver estrenat i haver pogut oferir quatre úniques funcions perquè entremig la companyia es va apuntar a la vaga feminista del 8-M. I és que la mateixa Doris Lessing s'hauria aixecat de la tomba si no ho haguessin fet amb una obra com la seva que té tots els colors del feminisme empeltats! La reposició actual —que la torna a enxampar amb una nova onada de restriccions sanitàries— queda reduïda ara a dues hores perquè les mesures preventives pel coronavirus impedeixen un intermedi amb excés de moviment dels espectadors, el cinquanta per cent de la sala. I també hi ha un petit canvi de repartiment: l'actriu Carlota Olcina substitueix Marta Ossó i l'actor Marc Tarrida substitueix Guillem Barbosa... [+ crítica]