TORNAR A CASA DE LA MÀ DE HAROLD PINTER

«Qui a casa torna», de Harold Pinter. Traducció de Joaquim Mallafrè. Intèrprets 2021: Enric Cervera, Gemma Deusedas, Carles Garcia Llidó, Màrius Hernández, Xavi Mañé i Rafel Pi. Intèrprets 2013: Carles García Llidó, Màrius Hernández, Karme Màlaga, Rafel Pi, Rubén Serrano i Gal Soler. Escenografia: Salvador Esplugas. Vestuari i atrrezzo: Cia. Frog. Il·luminació: Joan Teixidor (2021) / Sergio Martínez (2013). Direcció: Salvador Esplugas. Companyia FROG. Versus Teatre, Barcelona, 14 abril 2013. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 16 setembre 2021.

Una de les últimes posades en escena d'aquesta obra («The Homecoming») de Harold Pinter (Hackney, Londres, 1930 - Londres, 2008), escrita fa més de cinquanta anys i estrenada el 1964, amb la Royal Shakespeare Company, es va representar el 2007 a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, amb el títol «Tornar a casa», sota la direcció de Ferran Madico. El 2013, la companyia FROG, que ara la recupera, la va presentar al Versus Teatre. La nova posada en escena de la companyia FROG, recollida i intimista en un espai reduït, primer com el Versus Teatre i ara el Teatre Gaudí Barcelona, sembla tota una altra cosa d'aquella de fa catorze anys al TNC. Del que no es desprèn l'obra, però, és del llast que arrossega des del primer dia: el tractament una mica desconcertant que Harold Pinter va imprimir fa més de mig segle a l'única protagonista femenina de l'obra (Ruth), la muller i mare de tres fills del professor de filosofia (Teddy), fill gran de la casa a la qual torna per uns dies, passant per Venècia, en un viatge des de la seva residència dels Estats Units. L'anècdota és coneguda. El fill d'una família anglesa de classe mitjana, tirant a baixa, torna un dia de visita a la casa pairal després d'haver-se graduat en una universitat americana en Filosofia. I no només això. S'hi havia emportat la dona, amb qui es va casar abans de marxar d'Anglaterra i amb qui ha tingut tres fills, i que els de casa no coneixen. La parella fa una visita de cortesia al pare, un oncle i dos germans del fill gran que viuen tots plegats a la casa de Londres des que la mare va morir... [+ crítica]

SEGUIR EL FIL PER TROBAR L'ARANYA

«La teranyina (The Spider's Web)», d'Agatha Christie. Traducció i adaptació: Tamar Aguilar. Intèrprets: Cristina Brondo, Eduard Benito, Sergio Alfonso, Berton Fernández, Muntsa Tur, Mar Ferrer, Àngel Amazares, Pep Martínez i Pere Tomàs.  Escenografia: Estanis Aboal. Construcció escenografia: Coolinquiet, Elvira Cañero. Automatismes: Carles Gil. Disseny llums: Joan Gil i Jordi Ventosa. Vestuari: Dress Art. Fotografia: Martí E. Berenguer. Tècnic llum i so: Eduard Entrena. Ajudant de direcció: Albert López Vivancos. Direcció: Empar López. Teatre del Raval, Barcelona. 12 setembre 2021.
 

La fórmula de les històries d'intriga d'Agatha Christie és gairebé de laboratori, sempre amb un ingredient secret no revelat mai, que fa que salti la guspira de la sorpresa i que tot allò que ha obligat a fer sospitar, deduir i concloure a l'avançada els lectors o espectadors es capgiri a l'últim moment. Sempre acaba guanyat la Christie, que és qui té la “ploma” pel mànec. A «La teranyina», la nova incursió de la companyia del Teatre del Raval en el catàleg de l'autora del suspens, no hi falta aquesta fórmula. Durant dues hores, els espectadors tenen la possibilitat d'apostar per fer culpable tots i cadascun dels personatges que hi apareixen: la protagonista de la casa, Clarissa Hailsham-Brown; la petita Pippa Hailshan Brown; la presumpta jardinera Mildred Peake; el jutge de pau, l'oncle, el fadrí convidat... i sense cap mena de dubte el majordom Elgin, que és qui pel seu aspecte tenebrós té tots els trumfos per ser el culpable. Només quedaria lliure de sospita el mort, Oliver Costello, però considerar que ell ha falsejat la seva mort, malgrat el misteri de la porta secreta de la biblioteca —un clàssic del gènere— seria fer-ne un gra massa. Aquesta obra, estrenada el 1954 a Londres, és la segona de més èxit de l'autora després de «La ratera». Tot i així no s'havia representat mai aquí. I ho fa, per cert, en un moment que una altra Agatha Christie també arriba a la cartellera, «Assassinat a l'Orient Exprés», en clau de musical, al Teatre Condal. Temporada Agatha Christie, doncs... [+ crítica]

DIGUES QUE M'ESTIMES ENCARA QUE SIGUI MENTIDA

«Començar (Beginning)», de David Eldridge. Traducció i adaptació: Pau Carrió. Intèrprets: Mar Ulldemolins i David Verdaguer. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Zaida Crespo. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Pau Carrió. Caracterització: Julia Ramírez. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció d’oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Ajudant d’escenografia: Francesc Colomina. Regidoria: Vicenç Beltran. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón i Jaume Feixas. Construcció de l’escenografia: Taller Jorba-Miró. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Ajudantia de direcció: Marcel Solé. Direcció: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona. 11 setembre 2021.
 

A manera que es van perfilant els caràcters dels dos únics personatges d'aquesta obra de títol tan enigmàtic com breu, «Començar», la primera peça versionada al català de l'autor David Eldridge (Romford, Regne Unit, 1973), em ve a la memòria un dels títols de l'escriptora Montserrat Roig, «Digues que m'estimes encara que sigui mentida». Faig aquesta comparació perquè el que el personatge de Laura demana al Dani, gairebé sense paraules, s'adiu del tot amb la sentència que Montserrat Roig va deixar també per a la posteritat en un dels seus escrits: la necessitat de rebre estimació ni que aquesta estimació sigui falsa. A «Començar», obra nova de trinca, estrenada a Londres el 2017, hi ha un registre de diàleg que l'autor David Eldridge, potser inconscientment, sembla que manllevi d'aquell registre tan característic de Harold Pinter: frases curtes, monosíl·labs, silencis —per cert, un silenci clau molt i molt llarg que talla l'alè de la respiració esperant la resposta d'ella!—, insinuacions, fugides d'estudi, preguntes sense resposta, respostes sense pregunta... Aquest registre, més accentuat a l'inici de l'obra, va progressant a manera que avança la trama mentre els dos personatges es deixen anar a partir de la seva fredor. Ella, desinhibida i mestressa del que vol. Ell, tímid, indecís, espantadís i insegur del que vol. I dic “trama” perquè en una aparent conversa de noranta minuts on sembla que no passi res es van destapant i descobrint els secrets de cadascun dels dos personatges de l'obra, dues ànimes perdudes que es busquen desesperadament per fugir de la seva buidor. Ella, una executiva d'alt nivell, amb pis propi, òrfena de pare i mare, sense germans, amb un ex ja oblidat, sense ningú amb qui confiar. Ell, separat, pare d'una criatura, amb una feina d'administratiu que ni l'omple ni el satisfà, vivint amb la mare i admirador d'una àvia de 92 anys posada al dia. En llenguatge de telenovel·la serien dos “tinders" a la ratlla dels 40. Ella, a dos anys vista; ell, ja fets... [+ crítica]

¿TOT, TOT, TOT SOBRE EVA...?

«Eva contra Eva». A partir de la versió cinematogràfica «All About Eve (Tot sobre Eva)», de Joseph L. Mankiewicz. Adaptació lliure i dramatúrgia: Pau Miró. Intèrprets: Emma Vilarasau, Nausicaa Bonnín, Àlex Casanovas / Eduard Farelo (Temporada Alta'20), Andreu Benito i Míriam Alamany / Marissa Josa (Temporada Alta'20). Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Míriam Compte / Nídia Tusal. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Jordi Bonet. Piano: Jaume Vilaseca. Creació i realització de vídeo: Daniel Lacasa. Disseny tècnic de vídeo: Martín Elena. Ajudanta d’escenografia: Mercè Luchetti. Direcció tècnica i tècnic de llum: Jordi Thomàs. Tècnic de so: Efren Bellostes. Maquinària: Francesc Martínez i Massana. Caracterització: Anna Rosillo. Construcció d’escenografia: Jorba-Miró Taller d’escenografia. Confecció de vestuari: Taller Goretti Puente. Regidoria: Jana Morey. Fotografies: Sílvia Poch. Ajudants de producció: Marta Colell i Nunu Santaló. Producció executiva: Macarena García. Cap de producció: Clàudia Flores. Direcció de producció: Josep Domènech. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Diseny gràfic: Santi&Kco. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Sílvia Munt. Coproducció: Bitò i Focus. Festival Temporada Alta, 29 i 31 octubre 2020. Teatre Goya, Barcelona, 11 setembre 2021.

Doncs, això... que als espectadors se'ls xiula que diu que diuen que han fet una obra de teatre de la mítica pel·lícula del 1950, «Tot sobre Eva (All About Eve)», del realitzador Joseph L. Mankiewicz (6 Oscars de l'època d'entre 14 nominacions!) —que el cèlebre director i guionista ja va fer a partir del relat breu «The Wisdom of Eve», de l'actriu i autora Mary Orr—, i alguns corren cap al teatre convençuts que hi veuran una rèplica del tàndem en blanc i negre d'Anne Baxter i Bette Davis. Però el teatre no pot ser mai el cinema. I el que l'actor i dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) fa i no enganya és una lectura lliure i al seu gust del clàssic de Mankiewicz per parlar del teatre dins el teatre i per parlar de la vida que inevitablement es fusiona amb la vida del teatre. Si, a més, qui hi ha darrere el teló, a la direcció, és una altra actriu que ha festejat sovint amb el cinema, Sílvia Munt, no ha d'estranyar que la influència cinematogràfica hi sigui en tot el muntatge, ni que en la primera escena la presència d'un mirall-pantalla de camerino i una càmera de vídeo en directe no se sàpiga ben bé què hi fan, una opció que s'entén una mica més en les escenes següents quan es fa evident allò que deia al principi, que el teatre no pot ocupar l'espai del cinema i que el registre de la filmació d'exteriors i els efectes dramàtics és un registre només permès al llenguatge dels cineastes. Dit això, tornem al teatre, que és el que és el muntatge «Eva contra Eva», i que si allà, fa més de mig segle, eren Anne Baxter i Bette Davis les protagonistes, aquí són Emma Vilarasau i Nausicaa Bonnín qui es fan amb els dos icònics personatges de l'actriu madura i estel·lar i l'actriu jove que ho vol arribar a ser... [+ crítica]

EL CRIT DE “SILENCI!” DE GARCÍA LORCA

«La casa de Bernarda Alba», de Federico García Lorca. Dramatúrgia de José Carlos Plaza. Intèrprets: Ana Fernández, Ruth Gabriel, Luisa Gavasa, Zaira Montes, Rosario Pardo, Montse Peidro, Marina Salas i Consuelo Trujillo. Disseny de so: Arsenio Fernández. Disseny de vestuari: Gabriela Salaverri. Escenografia i il·luminació: Paco Leal. Gerència: José Casero. Productor: Celestino Aranda. Impremta i disseny gràfic: Gráficas Isasa. Realització de decorats: Snick Móvil. Transport: Transportes Castillo. Tint i ambientació: Taller María Calderón. Sastreria: Luis Delgado. Tècnic de so: Juanjo Cañadas. Maquinària i regidoria: Kike Hernando. Direcció tècnica i tècnic il·luminació: Celso José Hernando. Fotografia: Marcos G Punto. Fotografia cartell: Luis Castilla. Director adjunt: Jorge Torres. Direcció: José Carlos Plaza. Companyia Miguel Narros. Teatre Apolo, Barcelona, 26 agost 2021. Fins al 26 de setembre.

En el 85è aniversari de l'afusellament de Federico García Lorca, una nova versió de La casa de Bernarda Alba s'ha presentat al Teatre Apolo de Barcelona dirigida per José Carlos Plaza, que precisament ja hi va ser amb la mateixa obra el 1984. El director ha revisat l'obra amb el màxim d'essencialitat, no només pel que fa a la dramatúrgia i la concepció escènica, sinó també reduint alguns dels personatges secundaris. Encara es recorda aquí una de les últimes versions de l'obra, la de Lluís Pasqual al Teatre Nacional de Catalunya, el 2009, amb un repartiment endolat de cap a peus d'una trentena d'actrius amb tots els personatges i amb el duel interpretatiu entre Núria Espert i Rosa Maria Sardà. Probablement la grandiositat del Teatre Apolo del Paral·lel —una de les platees més grans i clàssiques de Barcelona— no ajuda a copsar l'essencialitat que vol transmetre el director, que hi és, però que queda força engolida per un espai que sembla més aviat fet a mida per a grans musicals i no per a drames íntims. Darrere de la història tràgica de La casa de Bernarda Alba ressona la poètica de García Lorca en una de les obres de l'autor més compromeses amb el seu temps i la seva societat. Bernarda Alba és un personatge, interpretat per l'actriu Consuelo Trujillo, d'aquells que “amb la cara paga” i amb el bastó sempre a punt protagonitza un tàndem interpretatiu d'alta volada amb el personatge de l'actriu Rosario Pardo, la vella criada Portia, la que coneix tots els racons i els secrets de la casa... [+ crítica]

EL PERQUÈ DE LES “BODAS” DE GARCÍA LORCA

«Bodas de sangre o el funeral que el poeta no tuvo», a partir de l'obra «Bodas de sangre» de Federico García Lorca. Adaptació: Anna Maria Ricart i Marc Chornet Artells. Música en directe: Gerard Marsal. Intèrprets: Marina Alegre, Toni Guillemat, Cristina López, Martí Salvat, Xavier Torra i Ivet Zamora. Coreografia i bailaor: Jesús Blanco.  Assessoria de moviment: Georgina Avilés. Espai sonor: Gerard Marsal. Disseny d'espai: Laura Clos (Closca). Disseny d'il·luminació: Pol Queralt. Disseny de vestuari i caracterització: Adriana Parra. Disseny audiovisual: Alfonso Ferri. Producció: Neus Pàmies. Assistent producció: Abel Martí. Fotografia: David Ruano. Ajudanta direcció: Georgina Avilés. Direcció: Marc Chornet Artells. Companyia Projecte Ingenu. Amb el suport d’Espectacles amb Classe i Teatre Poliorama. En col·laboració amb La Nau Ivanow. Teatre Poliorama, Barcelona. 14 agost 2021.

Projecte Ingenu és una companyia que puja sovint a la maroma del risc. El risc aquí és anunciar en plena Rambla de Canaletes i en un teatre convencional com el Poliorama l'obra «Bodas de sangre» i desconcertar els espectadors “desinformats” —que també n'hi ha, sobretot en temps de calor i buscant un recer fresc— quan s'adonen que l'obra no seguirà el cànon establert. Diria que Projecte Ingenu se la juga per partida doble amb aquest espectacle. No només perquè no fa una adaptació reduïda o fins i tot “modernitzada" de «Bodas de sangre» sinó que el que vol és autoexplicar-se a través de pensaments i reflexions del mateix García Lorca el perquè de cadascuna de les escenes de la trama del drama «Bodas de sangre». I ho fa, a més, amb recursos audiovisuals actuals a través de la projecció en directe de primers plans dels protagonistes, de diversos clics de fotografia digital “al minut” —com si fossin aquells fotògrafs antics de carrer amb les Polaroid— o amb la fusió de música electrònica i popular com la «Nana del caballo grande» —en una recomposició de Gerard Marsal i una banda sonora suggerent— o amb la incorporació del bailaor Jesús Blanco que remarca amb els seus solos coreogràfics alguns dels moments més dramàtics del relat... [+ crítica]

SOU MOLT BONA GENT!

«Bona gent». Text i dramatúrgia:     Quim Masferrer. Adjunt guió: Ferran Aixalà. Intèrpret: Quim Masferrer. Espai escènic: LdG. Espai sonor, il·luminació i cap tècnic: Dani Tort. Assessorament vídeo: Sergi Rigol. Disseny gràfic: Arkham Studio. Fotografia: Ignasi Oliveras. Producció executiva i gerència: David Grau. Regidoria: Agustí Rovira. Producció: Guerrilla Produccions. Direcció: Quim Masferrer. Diversos escenaris de Catalunya en gira. Temporada 2020 - 2021 - 2022.
 

Si algun espectacle ha aconseguit sortejar les restriccions i els protocols sanitaris arran del coronavirus és aquest del dramaturg, actor, director i presentador televisiu Quim Masferrer. «Bona gent» ha mantingut una intensa gira programada no només d'estiu sinó de tardor i d'hivern i més enllà del 2021, cosa que vol dir que la companyia s'adapta tant a espais oberts com a escenaris tancats convencionals. «Bona gent» és un apèndix del celebrat programa de Quim Masferrer, «El foraster», un dels líders d'audiència, emès en diverses temporades per TV3. La capacitat espontània de l'actor de connectar amb tota mena d'espectadors i de persones anònimes amb les quals es troba pels carrers i places de les poblacions que visita l'han convertit en un dels personatges més populars i també més apreciats. Per això, saltar de la televisió al teatre —o a la tarima de plaça major— amb el títol manllevat de la seva frase més coneguda que tanca cada programa televisiu: «Gent de... Sou molt bona gent!» és una reclam de garantia perquè els espectadors de cada lloc on s'instal·la esgotin anticipadament les localitats amb els ulls clucs... [+ crítica]

DECLINACIÓ LLATINA AMB NAS VERMELL

«Gran reserva». Autoria i direcció: Rhum & Cia. Intèrprets: Joan Arqué, Roger Julià, Mauro Paganini, Jordi Martínez, Piero Steiner. Direcció musical: Pep Pascual. Composició musical: Pep Pascual, Mauro Paganini. Direcció tècnica: Xavi Xipell “Xipi”. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Escenografia: Rhum & Cia. Disseny de la il·luminació: Quico Gutiérrez, Alfons Mas. Disseny del so / concepció sonora: Marc Santa. Regidoria: Lluc Armengol. Distribució: Elena Blanco - Magneticam. Premsa: Anna Aurich. Fotografies: Pablo Agudo, Martí E. Berenguer, Pep Gol, Josep Guindo, David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Una coproducció del Grec 2020 Festival de Barcelona i Velvet Events, SL. Amb el suport de Teatre Zorrilla de Badalona, Teatre Joventut de l’Hospitalet, Teatre Bartrina de Reus, Teatre Principal de Vilanova, Teatre Cirvianum de Torelló, Teatre Monumental de Mataró, Badalona Cultura i l’Institut Català de les Empreses Culturals. Agraïments: Montse Colomé, Toni Santos, Sarah Bernardy, Guillem Albà, Martí Torras Mayneris, Rosa Solé, Ramon Ciércoles, Fàtima Campos, Xavier Ribalaygua, Andreu Fàbregas, Jordi Aspa, Elisa Echegaray, Paca Naharro, Magí Serra, Andrés Lima, Marduix Teatre, Ramon Simó i cadascun dels pallassos, músics, tècnics i amics que han treballat amb Rhum & Cia. Grec'21. Teatre Borràs, Barcelona, 22 juliol 2021.

«Rhum», «Rhümia», «Rhumans»... Com una declinació llatina, però amb nas vermell. Des del 2014, i en memòria del malaguanyat pallasso “Monti” (Joan Montanyès, Barcelona, 1965 - 2013), una colla d'amics i col·laboradors va crear un espectacle de pallassos, «Rhum», que portava al límit la hilaritat que “Monti” havia destil·lat a la pista. Monti estava molt relacionat amb el circ de teatre, per herència familiar, i no és estrany que els seus seguidors mantinguessin també aquesta línia. La iniciativa, que segurament va començar pensant que seria efímera, contràriament va perdurar en el temps. Així, el 2016 es va crear un segon espectacle, «Rhümia», i el 2018, es va repetir amb un tercer, «Rhumans». Aquests tres espectacles, que han comptat en general sempre amb la complicitat dels Festivals Grec, han reunit en el temps més de 50.000 espectadors en diversos escenaris, una xifra prou respectable perquè la companyia es plantegés ara fer una mena d'antologia dels millors números dels tres espectacles anteriors, com aquell qui els hagués posat a marinar en un celler i en sortís l'actual, un «Gran reserva» que els mateixos someliers, com ells s'autoanomenen, donen a tastar als espectadors veterans i els més novells. ¿Serà l'últim espectacle de l'aventura iniciada fa set anys? Ells mateixos donen a entendre que sí. Si el món del teatre no ho té fàcil, i encara menys en temps de restriccions sanitàries, el món del circ està sempre travessant la corda fluixa. «Gran reserva» té el solatge del xampany envellit a la bóta fins a obtenir una qualitat que el fa únic. La seva textura no enganya el paladar... [+ crítica]

EL JOC DE LA RODANXA

«La gavina». Versió lliure de l’obra d’Anton Txékhov. Dramatúrgia: Àlex Rigola. Intèrprets: Chantal Aimée, Jordi Oriol, Xavi Sáez, Melisa Fernández Salvatierra, Roser Vilajosana. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixa. Producció executiva: Irene Vicente. Comunicació de la companyia: Anna Aurich (Còsmica). Premsa de La Villarroel: Albert López i Judit Hernàndez. Màrqueting i comunicació: Publispec. Producció de Titus Andrònic i Heartbreak Hotel. Coproduït pel Grec 2020 Festival de Barcelona i Temporada Alta 2020. Ajudanta de direcció: Alba Pujol. Direcció: Àlex Rigola. Grec'21. La Villarroel, Barcelona, 17 juliol 2021. Del 7 de juliol a l'1 d'agost.

¿Versió lliure, diu? La modèstia o un absurd complex de fals autor que porta a la butxaca el director Àlex Rigola segurament és el que fa que sigui ell mateix el que qualifiqui de “versió” a partir de l'obra de Txékhov el que en realitat es podria qualificar sense embuts d'“obra original”. D'acord que la “gavina” en qüestió sobrevola per damunt de la dramatúrgia del muntatge —¿o potser tampoc no és ben bé un muntatge sinó un taller o un “work in progress”?—, però fa la impressió que sense l'esmentada “gavina” la trama podria funcionar igualment i ningú no hi trobaria a faltar el vistiplau de Txékhov. I una altra observació abans d'entrar en el que fa el cas: aquesta nova proposta d'Àlex Rigola té tantes “versions” com companyies o grups d'intèrprets s'hi posin, ja sigui abans, ara o en un futur, perquè la clau de l'obra és que precisament és el grup d'intèrprets, convertits en personatges protagonistes, els que fan que el guió enfili l'agulla per una banda o per una altra, tenint en compte que molts dels retombs del discurs, per no dir tots, estan condicionats per les experiències, les trajectòries, les contradiccions, les frustrcions o els pensaments dels propis integrants de cada muntatge... [+ crítica]

LES T DE TEATRE CONVIDEN A TASTAR UNA DELICATESSEN

«Delicades», d'Alfredo Sanzol. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico i Àgata Roca. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Albert Faura (AAI). So: Roc Mateu. Caracterització: Eva Fernàndez. Ajudanta de direcció: Eli Iranzo. Producció executiva: Daniel López-Orós. Cap de producció: Jordi Brunet. Cap tècnic: Jordi Thomàs. Construcció de l’escenografia: Castells i Planas de Cardedeu. Confecció del vestuari: Maribel Rodríguez. Sastreria: Luis Espinosa. Sabateria: Theaterschuhherstellung. Confecció tèxtil de l’escenografia: Pilar Albadalejo. Estructures de l’escenografia: May. Operador de llums: Juli Gonzàlez. Operador de so: Roger Ábalos. Regidoria: Marta Garolera. Perruqueria: Christian Martínez. Maquinista: Joan Bonany. Transportista: Jaime Abellán. Disseny gràfic: Enric Jardí. Fotografia: David Ruano, Kiku Piñol. Premsa: Sandra Costa (La Costa Comunicació). Ajudanta de comunicació: Roberta Romero. Vídeo promocional: Mar Orfila. Web: Marc Permanyer. Direcció: Alfredo Sanzol. Companyia T de Teatre. Grec 2010. Teatre Poliorama, Barcelona, 29 juny 2010. Reposició: Grec 2021. Teatre Goya, Barcelona, 15 juliol 2021. Fins al 8 d'agost 

 «Delicades» està feta de petites peces, que l'autor Alfredo Sanzol (Madrid, 1972) qualifica d'esquetxos, i que acaben conformant un fresc quotidià, familiar, molt protagonitzat per les dones, que fa salts temporals des d'ara mateix (des del Facebook) fins a recular al temps de la guerra civil dels anys trenta. Tot plegat, però, sempre al marge de l'època en què se situa perquè, el més important de la trama no és l'enllaç històric concret sinó que aquest forma part només de l'atmosfera amb què s'embolcallen una sèrie de situacions personals, tintades d'un humor subtil —molt semblant a Pere Calders en alguns casos—, on la ingenuïtat, l'absurd i fins i tot el surrealisme posen color a unes estampes costumistes que acaben gratant el passat, la nostàlgia i la memòria de cadascú. Qui busqui en aquest espectacle la reproducció clònica de les T de Teatre més populars a través de la televisió va errat. També hi va qui esperi trobar-hi les T de Teatre dels orígens i l'humor que generalment ha caracteritzat la majoria dels seus espectacles. I aquesta és la bona notícia. Perquè, en aquest retorn el 2010 quan van estrenar «Delicades», la companyia va obrir un camí, si no nou, sí que favorable per a la seva continuïtat. Primer, amb la incorporació en el grup d'altres intèrprets, dos actors (Albert Ribalta i Jordi Rico), i després, amb la incursió en el tipus de teatre que reposa més en el text que no pas en el gag... [+ crítica]

LA VALL DEL RIU VERMELL

«Billy’s Violence». Text: Victor Afung Lauwers. Dramatúrgia: Elke Janssens i Erwin Jans. Música: Maarten Seghers. Intèrprets: Nao Albet, Grace Ellen Barkey, Gonzalo Cunill, Martha Gardner, Romy Louise Lauwers, Juan Navarro, Maarten Seghers i Meron Verbelen. Escenografia i vestuari: Jan Lauwers. Il·luminació: Ken Hioco. Tècnics i producció de Needcompany: Marjolein Demey, Ken Hioco, Tijs Michiels. Assistent vestuari, attrezzo i subtítols: Nina López Le Galliard. Coproducció: Festival Grec de Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya, Teatro Español i Naves del Español en Matadero, Teatro Central (Sevilla), Les Salins - Scène Nationale de Martigues, Cultuurcentrum Brugge. Amb el suport de BNP Paribas Fortis Film Finance NV/SA. Produït amb el suport del Govern Federal Belga i del Govern Flamenc. Companyia Needcompany. Direcció: Jan Lauwers. Grec'21. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Del 8 a l'11 de juliol. 

Rius de sang. La companyia flamenca Neddcompany, de Jan Lauwers, un dels cofundadors, amb seu a Gant (Bèlgica) des del 1986, ha tintat de color roig encès la programació del Grec'21 i, junt amb la recuperació prevista de l'espectacle de dansa «Malditas plumas» de Sol Picó, ha tancat amb «Billy's Violence» les vuit temporades de la direcció artística de Xavier Albertí al capdavant del TNC. Amb l'ham de fons de Shakespeare, el fill del creador de la Needcompany, Victor Lauwers, ha disseccionat la violència que hi ha en les tragèdies del bard. En són deu. I ha creat un espectacle energètic, vitamínic, inquietant, gore, negre i controvertit, que té aires subtils de reivindicació feminista, amb deu capítols de deu de les heroïnes shakesperianes: Marina (Pèricles), Cleopatra, Desdèmona, Júlia (Julieta), Pòrcia (Juli Cèsar), Lavínia (Titus Andrònic), Cordèlia, Ofèlia, Imogènia (Cimbelí) i Gruoch (inspiradora de Macbeth). Dues hores de teatre multidisciplinar, des del físic, a la música, la coreografia, el moviment i també el text clàssic filtrat pel contemporani. Dues hores amb la presència virtual de Shakespeare i només amb algunes frases pròpies de l'autor. La resta, paraules —o xiscles, crits, renecs i malediccions— de l'autoria de Victor Lauwers, elaborades en un estat de confinament pandèmic que ell mateix justifica dient que es va inspirar, en escriure-les, en relats de pacients dels estralls del coronavirus que descrivien casos de pèrdua de memòria com si estiguessin dominats per una «boira cerebral»... [+ crítica]

LA CIUTAT EN MINIATURA

«Urban Nature». Concepte i text: Helgard Haug, Stefan Kaegi, Daniel Wetzel, amb l'assistència d'Andrea Bel, Martín García Guirado, Estela Santos, Georgina Surià i Carolina Vouga. Escenografia i concepte: Dominic Huber, amb la col·laboració de Cristina Todorova. Ajudant d'escenografia i mobiliari: Laura Galofré, amb l'assistència de Georgina Marquès, Mireia Oltra i la col·laboració d'Alex Papalini. Cap d'exposicions: Jordi Costa. Producció general: Carlota Broggi i Juliane Männel. Coordinació, recerca i càsting: Clara Duch, amb la col·laboració de Judith Paletta, Meret Kiderlen i Montse Novellón. Coordinació del muntatge: Mario Corea. Audiovisuals: Joan Carles Rodríguez i José Antonio Soria, amb l'assistència de Raquel Coll. Materialització de so: Òscar Villar. Instal·lació: Roc Codó i Servei Audiovisual CCCB.  Programació i sincronització general: Mediapro Exhibitions i Unitecnic amb Alex Lucena i Joan Ramírez. Instal·lació: Iñaki Sanz i equip de sistemes del CCCB. Disseny il·luminació: Pau Farreny, amb la col·laboració de Carles Comas. Instal·lació: Francisco García, Gabi Porras i Rosó Tarragona. Muntatge: Standecor i Nogales, amb el suport de Lotema i SIT. Marcatge i senyalització: Pepo Carreras Nicolau. Construcció de la font: Carles Piera. Subtítols català, espanyol i anglès: Sublimages. Disseny de la comunicació: Velkro. Comunicació: Maria Ribas, Núria Salinas i Susana Fernández. Premsa: Mònica Muñoz i Irene Ruiz, amb el suport d'Andrea Córdova. Web i xarxes socials: Matty Betoret, Lucia Calvo, Berta Miró i Rosa Puig, amb la col·laboració d'Iker Maia, OMEN, Còsmica, 1to1clico. Concepte i direcció documentals: Ana Bovino, Xisi Sofia Ye Chen, Agustín Flores, Natalia Morcillo, Andrea Pardo, Cristina Ramírez Garrido, Andre Robert, Nicolás Tabilo (màster documental creació BSM-UPF). Protagonistes: Calamanda Grifoll, Camila Verde, Miguel Ferrer Jiménez, Leyla Mancebo Zamora, Christian Pérez Vignau, Enric Tello, Siham i l'aparició puntual de Jorge Carlos de Silva. Coproducció Grec 2021 Festival de Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Rimini Apparat, Kunsthalle Mannheim i Nationaltheater Mannheim. Finançat per la Fundació Federal Cultural Alemanya, el comissionat de Cultura i Mitjans del Govern Federal i el Departament del Senat per a la Cultura i Europa. En col·laboració amb Mediapro, Institut del Teatre i Universitat Pompeu Fabra - UPF. Rimini Protokoll. Direcció: Helgard Haug, Stefan Kaegi, Daniel Wetzel. Grec 2021. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona. Del 2 de juliol al 19 de setembre. 

No és ben bé una exposició, però ho podria ser. No és ben bé una obra de teatre, però també ho podria ser. No és ben bé una performance, però igualment ho podria ser. Per això, segurament, el programa del Grec 2021 qualifica «Urban Nature» com una proposta d'«Escena híbrida» —agafa't fort i treu-ne l'entrellat!— en la qual els espectadors, visitants o usuaris —segons com es vulguin autoqualificar ells mateixos— es converteixen en protagonistes del recorregut que durant una hora es fa per una mena de ciutat en miniatura amb càpsules de vuit minuts cadascuna que acaben donant una visió del què és i el que representa viure i sentir en aquest període tan convuls del primer quart del segle XXI. Època de canvi, potser sí. Però no tant. Cent anys enrere, la societat global també va viure un revulsiu similar: pandèmies, guerres, atur, pobresa, violència, delinqüència... I sempre, sempre, hi ha hagut elits enriquides que n'han tret profit. Abans, els terratinents o grans propietaris. Ara, els grans inversors o, sense anar més lluny, les farmacèutiques. Només cal donar un cop d'ull als gràfics borsaris. Si fa cent anys, les riqueses i les fallides viatjaven en forma de bons del tresor i accions fantasma, ara viatgen al voltant d'una taula d'un assessor d'inversions o d'una pantalla virtual plena de possibilitats per jugar a la ruleta de la fortuna... [+ crítica]

PRÒSPER... C'EST MOI!

«Tempest Project». Recerca sobre «La Tempesta», de William Shakespeare. Adaptació de Peter Brook i Marie-Hélène Estienne a partir de la versió francesa de Jean-Claude Carrière (Actes Sud-Papiers, 2020) i un taller del 2020 amb els primers intèrprets: Hiran Abeysekera, Yohanna Fuchs, Dilum Buddhika, Maïa Jemmett, Marcello Magni, Ery Nzaramba i Kalieaswari Srinivasan. Intèrprets espectacle 2021: Sylvain Levitte, Paula Luna, Fabio Maniglio, Luca Maniglio, Marilù Marini, Ery Nzaramba. Disseny il·luminació: Philippe Vialatte. Cançons: Harué Momoyama. Traducció sobretitulat català: Elisabeth Ibars. Coproducció del C.I.C.T. - Théâtre des Bouffes du Nord; Théâtre Gérard Philipe, Centre Dramatique National de Saint-Denis; Scène Nationale Carré-Colonnes de Bordeaux Métropole; Le Théâtre de Saint-Quentin-en-Yvelines - Scène Nationale, i Le Carreau - Scène Nationale de Forbach et de l’Est Mosellan. Grec 2021 Festival de Barcelona. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 2 a 4 de juliol.
 

L'avantatge d'una obra com «La tempestat» de William Shakespeare és que cada companyia, cada director, cada adaptador que s'hi embarca en treu el que en vol treure segons la lectura que en fa, el moment històric en el qual viu i la concepció teatral que té com a creador. La d'aquesta adaptació del venerable director Peter Brook, reconegut internacionalment, acompanyat de la dramaturga Marie-Hélène Estienne, estreta col·laboradora, no n'és una excepció. I encara menys si es té en compte que «Tempest Project» parteix de la versió que va publicar el recentment desaparegut guionista francès, Jean-Claude Carrière (1931 - 2021). La nitidesa de paraula i el minimalisme interpretatiu troben en aquest muntatge, gairebé es pot considerar un testament de Peter Brook (Londres, 1925), tota la seva essència. El missatge del perdó i la reconciliació que hi va imprimir Shakespeare no s'alteren ni que la humanitat moderna faci mèrits perquè no sempre sigui així. Als 96 anys acabats de complir, ja en cadira de rodes, veu feble, però amb el cap plenament lúcid, el director al qual Barcelona deu que el teatre del Mercat de les Flors sigui el que és i no un abandonat magatzem d'andròmines municipal, va subratllar la posada en escena d'aquest «Tempest Project» amb la seva aparició al Teatre Lliure abans de començar la representació del dia de l'estrena convencional, ara ja com a espectacle. Fins ara només era un taller començat al Théâtre des Bouffes du Nord de París i convertit en muntatge al Théâtre Gérard Philipe Centre Dramatique National de Saint-Denis. Peter Brook, somriure bonhomiós, es va disposar a protagonitzar una mena de pròleg prefunció no previst en el programa i convertit en una lliçó magistral d'uns vint minuts sobre el teatre o, com he dit abans, sobre el seu concepte del teatre, no exempt d'alguna picada d'ullet a la sensibilitat social del moment quan explicava que, londinenc com era, va descobrir que hi havia a l'altre costat del canal una llengua importantíssima que era el francès i, anys després, es va trobar que, més avall, n'hi havia una altra tan important com aquella, que era el català... [+ crítica]

VIATGE A LA CIUTAT D'EN NYOCA

«Carrer Robadors», de Mathias Enard. Adaptació teatral i dramatúrgia: Julio Manrique, Sergi Pompermayer, Marc Artigau. Intèrprets: Moha Amazian, Guillem Balart, Elisabet Casanovas, Anna Castells, Ayoub El Hilali, Mohamed El Bouhali, Abdelatif Hwidar i Carles Martínez. Gossa: Ona (ASS DISCAN). Disseny de l'escenografia: Alejandro Andújar. Disseny del vestuari: Maria Armengol. Disseny de la il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Concepció audiovisual: Francesc Isern "6q". Caracterització: Núria Llunell. Ajudantia de direcció: Xavi Ricart. Ajudantia d'escenografia: Maria Albadalejo. Ajudantia de vestuari: Marta Pell. Direcció tècnica: Ganecha Gil. Regidoria: Irene Fernández "Nené". Tècnic de so: Roger Giménez. Tècnic de llums: Enric Alarcón. Tècnic de vídeo: Martín Elena. Tècnic de maquinària: Andreu Mateu. Construcció escenografia: Estructures Pascualin. Producció executiva: Macarena García. Direcció producció: Josep Domènech. Cap producció: Clàudia Flores. Ajudantia producció: Marta Colell. Distribució i comunicació: Bitò, La Tremenda. Fotografies: Bitò / Paola Borghesi, David Ruano. Direcció: Julio Manrique. Teatre Grec Montjuïc, Barcelona. Del 27 al 29 de juny. Reposició: Teatre Romea, Barcelona. De l'1 al 19 de setembre.

    Tothom sap com és de complex i arriscat adaptar una novel·la al llenguatge teatral. Però l'adaptació de «Carrer Robadors» o «Rue des voleurs», de l'escriptor Mathias Enard (Niort, Deux-Sèvres, Nova Aquitània, França, 1972), reconegut amb el Goncourt del 2015 per «Boussole», autors de diverses novel·les traduïdes al català, i establert a Barcelona des de fa vint anys on exerceix de professor d'àrab a la Universitat Autònoma de Barcelona, sembla que en sigui una excepció perquè la trama de la versió teatral manté el ritme trepidant que ja es desprèn de l'estil de l'original literari i, en alguns moments, sembla que la companyia hagi pitjat el play d'un e-book amb la veu del narrador que va fent la feina que hauria de fer el lector. El narrador aquí és el mateix protagonista de l'obra, el personatge d'un adolescent magribí, en Lakhdar —interpretat per l'actor Guillem Balart, un dels tres nominats a Revelació dels últims Premis de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona—, que explica en primera persona la seva aventura a la recerca d'una vida millor en un viatge que té tres elements molt aprofitats i molt apreciats per la literatura: un viatge iniciàtic, una aventura personal i una aproximació al gènere negre. Mathias Enard es va establir a Barcelona l'any 2000 després de tombar per la Seca i la Meca, va viure durant un parell d'anys en un pis del carrer d'En Robador, al cor del vell Xino, un carrer que té tant de mediàtic com d'estigmatitzat i que la veu popular ha economitzat toponímicament convertint-lo en plural (Robadors)... [+ crítica]

EL DESTÍ DE LA FITORA MALIGNA

«La filla del mar». A partir del clàssic d'Àngel Guimerà. Text i lletres: Jaume Viñas. Música i lletres: Marc Sambola. Intèrprets: Xavi Casan, Mariona Castillo, Candela Díaz, Gracia Fernández, Irene Jódar, Albert Mora, Arnau Puig, Marc Sambola, Clara Solé i Toni Viñals. Orquestració: Óscar Peñarroya. Moviment: Teresa G. Valenzuela. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena i Marc Udina. Il·luminació: Jordi Berch. So: Jordi Ballbé. Caracterització: Núria Llunell. Ajudant d’il·luminació: Mariona Ubia. Assessorament Eneagrama: Sergio Monge. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia, Pascualin Estructures, Taller d’escenografia Castells, S.L. Confecció de Vestuari: Dress Art. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Zuhaitz San Buenaventura. Ajudant de direcció: Mara Fernández. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Vilavella. Creació de La Barni Teatre. Coproducció Focus i Grec 2021 Festival de Barcelona. Teatre Condal, Barcelona, 26 juny 2021.
 

En els últims trenta anys, diverses generacions d'espectadors han pogut veure almenys dues versions convencionals del clàssic «La filla del mar», d'Àngel Guimerà. Una, l'any olímpic, el 1992, al Teatre Romea, dirigida per Sergi Belbel. L'altra, al Teatre Nacional de Catalunya, el 2002, dirigida per Josep Maria Mestres. La versió actual de la Barni Teatre, amb un text meticulosament esporgat a partir del clàssic d'Àngel Guimerà per Jaume Viñas i amb lletres d'aquest i de Marc Sambola, sota la direcció escènica de Marc Vilavella, fuig d'aquelles dues referències, que no vol dir que no les tingui en compte, i li dóna un tomb espectacular, renovat i rejovenit. Un fet imprescindible per arribar a espectadors adolescents molts dels quals són, a més, lectors de l'obra en programes d'estudis. Estructurat en clau musical, el muntatge té també una important aportació coreogràfica, amb una mirada poètica i simbòlica, sense perdre el sentit romàntic, realista i dramàtic que hi va imprimir Àngel Guimerà l'any 1900, quan la va estrenar al Teatre Romea de Barcelona, tot i que un any abans ja l'havia estrenada en traducció a l'espanyol a Buenos Aires. Els autors d'aquesta versió musical la defineixen així: «Una obra de text on és canta molt o un musical on es parla molt.» No es pot definir millor. Entre altres coses perquè la direcció musical, l'escènica i la de moviment fusionen els tres registres i hi ha diàlegs que es fonen amb les peces musicals i peces musicals d'aire mediterrani molt coral que es converteixen en diàlegs, a més de moviment coreogràfic que aporta no només acció sinó contingut a la trama i que integra també els músics com a intèrprets en el cor mariner que dibuixa el paisatge del drama d'Àngel Guimerà... [+ informació]

AQUESTA NIT SÍ QUE DORMIREM PLANS!

«Filumena Marturano», d'Eduardo De Filippo. Traducció de Xavier Valls Guinovart. Adaptació d'Oriol Broggi. Intèrprets: Clara Segura, Enrico Ianniello, Marissa Josa, Jordi Llovet, Eduard Muntada, Xavier Ruano, Josep Sobrevals, Sergi Torrecilla, Montse Vellvehí i Carla Vilaró. Vestuari: Nina Pawlowsky. Espai: Oriol Broggi. Il·luminació: Pep Barcons. So: Òscar Villar. Caracterització: Àngels Salinas. Construcció escenografia: Taller d’escenografia Castells. Confecció de vestuari: Època Barcelona. Assistent de direcció en pràctiques: Andrea Eraso. Fotografia: Sílvia Poch. Disseny gràfic: Pau Masaló. Agraïments: Ciscu Isern i Lali Miró. Ajudant de direcció: Albert Reverendo. Direcció: Oriol Broggi. Companyia La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 24 juny 2021.

«Aquesta nit sí que dormirem plans!», diu el personatge Domenico Soriano, napolità de raça, esgotat per una jornada de noces a la maduresa que s'endevina que ha estat atrafegada. L'obra «Filumena Marturano» d'Eduardo de Filippo que ha adaptat i dirigit Oriol Broggi té una durada de 2 hores i quart sense pausa que no esgoten gens els espectadors. Ben al contrari, passen d'una revolada i, quan els espectadors —benvingut 70% d'aforament!— en un ambient que torna a recuperar l'escalfor, encara estan aplaudint dempeus —que estrany que és veure espectadors espontàniament a peu dret en una obra catalana!— fa la impressió que tot acabi de començar. Crec que tothom en voldria encara una mica més de la tal Filumena Marturano. Sobretot per continuar veient, escoltant, paladejant cadascun dels personatges napolitans de l'obra —¿o potser volen ser catalans? Domenico Soriano i Filumena Marturano —parella de fet des de fa un quart de segle— potser sí que dormiran plans la nit de noces, però els espectadors surten de la nau gòtica del Teatre de la Biblioteca de Catalunya reviscolats i ben desperts, com si haguessin passat per una sessió de fitness teatral que els estimula els sentits i no els farà cap falta dormir plans... [+ crítica]

BENVINGUT, ARTURO!

«La Cubana: 40 anys + 1. Un viatge del ”no res”al 2021». Idea: Jordi Milán. Producció: Federic Santa-Olalla. Disseny gràfic i maquetació de tota l'exposició: Raúl Pascual. Coordinació general: Pol Vinyes. Suport i creació audiovisuals: Joan Riedweg. Relacions públiques La Cubana: Natala Morillas, Carme Peris, Juanjo Sánchez i Dani Compte. Organització: Ajuntament de Sitges i La Cubana. Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona, SGAE i La Vanguardia. Mitjans oficials: TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio i Icat FM. Equip de l'Ajuntament de Sitges: Xavier Salmerón (Regidor de Cultura i Joventut), Carla Jordà (Cap Servei de Cultura), Xavi Huete (Coordinació servei brigades), Josep Vilà (Personal del Servei de Cultura, Protocol i Comunicació de l'Ajuntament de Sitges). Coordinació de continguts: Jordi Milán, David Pintó, Xavi Tena, Frederic Santa-Olalla, Pol Vinyes i Leo Quintana. Coordinació tècnica: Xavi Tena i David Ramírez. Amb la col·laboració especial dels creatius Josep Castells (secció escenografia), Cristina López (secció vestuari), Leo Quintana (secció magatzem, vestuari i núvies), Joan Alonso (secció caracterització) i Joan Vives (secció musical). Direcció tècnica: Pau Hervàs. Equip tècnic: Jordi Fuster, Moli Mayo, Diere Sagna, Pau Hervàs, Òscar Plazas i David Martínez. Il·luminació: Steve Sanlana i Dani Sánchez. Muntatge sistema audiovisual: Àrea tècnica. Muntatge sistema elèctric: Andrés Planas. Software i programació: Enric Blasi. Comunicació La Cubana: Pol Vinyes. Comunicació Ajuntament: Roser Fargas i La Costa Comunicació. Col·laboració especial: Mediamarkt i Samsung. Agraïments: Toni Lleonard (escenografia), Marcel Monlleó, Tito Sánchez i Carles Montosa (perruqueria), Juan José Agibay (taxista), Miquel Yuste, Transcasting (transportista), Joan Marín (caracterització), Irene Díaz (tractament fotogràfic), Joan Yll, Blai Fontanals, Josep Milán, Vicky Plana, Flors Carolina i Cadena Els Tigres. Panells, fotografies i figures exteriors de tota l'exposició: Luminosos del Tajo. Panells secció Teresines: Sundisa. Carpes terrasses: Carpes Maestrat. Construcció escala exterior: Nussli. Correcció i traducció textos; Neus Ruiz. Catàleg: Ou Estudi. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Jordi Milán. Miramar Centre Cultural de Sitges, 17 juny 2021. Fins al 26 de setembre del 2021.

Amenaçava pluja i tempesta, però al Balcó del Mar de Sitges va sortir el sol de caiguda de tarda. La Cubana no havia preparat un remake de «La tempestad» del 1986 sinó una performance festiva, acolorida i mediterrània, acompanyada de la remor de les ones, però estic segur que si hagués plogut a bots i barrals no els hauria costat gens improvisar i fer creure a tota la concurrència que era cosa seva. La Cubana ha fet 40 anys més 1 (una propina a causa de la crisi del coronavirus que no els va permetre celebrar-ho en el seu moment). I a partir d'una proposta de l'Ajuntament de Sitges —pàtria de La Cubana— i d'una idea del director de la companyia, Jordi Milán, ha nascut la macroexposició antològica «La Cubana: 40 anys + 1. Un viatge del ”no res”al 2021», que ocupa tots els espais possibles, des del vestíbul al terrat, del Miramar Centre Cultural. La inauguració de l'exposició estava anunciada presumptament segons el cànon convencional establert: tallada de cinta, passeig d'autoritats i visita dels pobletans. Però La Cubana no està per convencionalismes i l'aixecada de teló de la mostra es va convertir en una performance d'arts de carrer amb tots els ets i uts. Les restriccions sanitàries encara en vigor no van ser impediment perquè la troupe de La Cubana s'hi adeptés. La plaça del Balcó del Mar, davant del Miramar Centre Cultural, distribuïda estratègicament amb números d'invitació —amb la separació de seguretat de rigor— i feixos de globus blancs donant la benvinguda als més de 300 convidats, aforament permès màxim... [+ crítica]

MÉS ENLLÀ DELS GIRA-SOLS

«Van Gogh». Basat en les «Cartes a Théo». Autor: Ever Blanchet. Traducció de Josep M. Vidal. Intèrpret: Jaume García Arija. Videoart: Nito Cilintano. Espai i caracterització: Martina Buroni. Il·luminació: Blai Blanchet. Tècnic il·luminació: Ignasi Peralta. Vestuari: Rafató Teatre. Direcció: Maria Clausó i Ever Blanchet. Producció: Companyia Versus Teatre. Estrena: Versus Teatre, Barcelona, 9 juliol 2002. Reestrena: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 9 octubre 2012. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 16 setembre 2020. Reposició: 15 juny 2021.
 

Hi ha grans noms de la història que només pronunciar-los provoquen uns instants de silenci perquè tothom sap que darrere d'ells hi ha sempre alguna cosa que trenca l'esquema ordinari. Un d'aquests és el nom de Van Gogh. No cal ser un expert en art per interessar-se per la figura del pintor del quadre «Els gira-sols». És clar que, parlant d'art, sovint es pot pensar què en seria d'algun gran pintor clàssic si, un cop mort, les seves obres no haguessin batut rècords de cotització en subhastes amanegades per marxants que probablement no han tingut mai un pinzell entre els dits. Per a bé o per a mal, el reconeixement absolut en forma de diners embruta i fomenta a la vegada el reconeixement i l'admiració per l'artista.Per això un muntatge teatral com «Van Gogh», estrenat al Versus Teatre, dins el Festival Grec 2002, i revisat i reestrenat en diverses ocasions com ara al Teatre Gaudí Barcelona, representa una excepció de la manera tòpica de veure Van Gogh i es transforma en una reflexió lúcida, poètica i punxant a la vegada que Ever Blanchet ha adaptat a partir del recull «Cartes a Théo», el germà de Van Gogh que més de prop va viure les seves crisis... [+ crítica]

EL MEU REGNE PER UN ESPECTADOR INTEL·LIGENT

«Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard)», de Gabriel Calderón. Traducció de Joan Sellent. Intèrpret: Joan Carreras. Escenografia: Laura Clos. Vestuari: Sergi Corbera. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor: Ramón Ciércoles. Ajudanta escenografia en pràctiques: Marta Calderón Gómez. Director tècnic: Pere Capell. Producció executiva: Luz Ferrero. Ajudanta de producció: Marta Colell. Direcció de producció: Clàudia Flores. Comunicació i distribució: Bitò. Ajudanta de direcció: Olivia Basora. Direcció: Gabriel Calderón. Coproducció: Temporada Alta 2020 i Grec 2020. Teatre de Salt, 4 desembre 2020. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 12 juny 2021.

No sé si el tret més impactant d'aquesta trapelleria escènica de factura uruguaiana (Gabriel Calderón, Montevideo, 1982) és el que diu o el que hi fa l'actor que la interpreta. Sota l'ham d'un presumpte «Ricard III» s'amaga un exercici escènic de gran volada que xucla des del primer moment els espectadors durant una hora fins a l'esclat final, gairebé sempre inevitablement dempeus en cada funció. L'actor de ficció, interpretat per un immens Joan Carreras, ha vist que finalment es complia el somni ocult de protagonitzar l'obra de Shakespeare. Una recompensa professional que l'actor considera que té ben merescuda després d'aguantar anys i panys la mediocritat de molts col·legues que es fan dir “actors” o d'haver d'acceptar “paperots” de secundari en obres de “tresillo de tres potes”. L'actor, que ja es veu a la pell del malvat Ricard III, somnia com si fos la lletera del conte: li ha arribat l'hora d'un personatge majúscul, tothom es barallarà per anar-lo a escoltar i veure, el premiaran per totes bandes per la seva feina, es farà famós a les revistes de teatre i fins i tot potser els homenots del país sencer li donaran orgullosos un dels premis dels més patriòtics... [+ crítica]

ELLES QUATRE S'ENTENEN I BALLEN SOLES

«I només jo vaig escapar-ne (Escaped alone)», de Caryl Churchill. Traducció de Sadurní Vergés. Música original: Clara Peya. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer i Vicky Peña. Espai escènic: Pep Duran. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: Cube.bz. So: Jordi Orriols. Assessor de moviment: Tomeu Vergés. Director tècnic: Pere Capell. Producció executiva: Nunu Santaló. Ajudanta de producció: Marta Colell. Cap de producció: Clàudia Flores. Direcció de producció: Josep Domènech. Distribució: Bitò. Ajudant de direcció: Sadurní Vergés. Direcció: Magda Puyo. Coproducció: Temporada Alta i Teatre Lliure. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 juny 2021.

Una no és gens amiga dels felins. A una altra se li ha escapat la mà amb el seu marit i l'ha enviat a l'altre barri. Una altra viu en un estat de depressió com si hagués estat confinada durant un segle. Una altra ho veu lúcidament tot negre. I, malgrat tot, les quatre nobles dames que ratllen la setantena i que protagonitzen l'obra més recent de Caryl Churchill (Londres, 1938) són capaces d'espantar els mals que les assetgen ballant i cantant en un estat febril de retorn a l'estadi juvenil. Aquí, Magda Puyo, la directora del muntatge, va donar màniga ampla i va deixar triar a les actrius les peces musicals que més els evocaven aquesta època passada. I per majoria van guanyar «Volare», que canten a cappella, i «Waterloo», aquesta dels Abba, amb ball inclòs, sota l'astorada mirada, segurament, de la compositora Clara Peya que manté el ritme de la banda sonora seva original una mica intrigant durant tota la trama. Una conversa entre quatre dames que hauria pogut durar hores però que l'autora Caryl Churchill —que el 2016 va estrenar aquesta obra quan tenia 79 anys— pensa que ja n'hi ha prou amb seixanta minuts per dir tot el que vol dir i per fer-ho amb la força que ho fa... [+ crítica]