«Orgasmos», de Dan Israely. Traducció d'Óscar Contreras. Intèrprets: Roger Pera i Cristina Brondo. Covers: Joan Olivé i Sam Sánchez. Música: Pep Sala. Escenografia: Sergi Corbera. Tècnic de llum i regidor: Javier del Blanco Reyes. So: Carles Nogueras. Veu en off: Joan Pera. Direcció: Óscar Contreras. Teatre del Raval, Barcelona, 9 octubre 2016.

El títol enganya. Aquells espectadors que es pensin que l'espectacle «Orgasmos» és un succedani d'una de les performances decadents de la sala del Bagdad —una mica més enllà del Teatre del Raval— van errats. «Orgasmos» és una comèdia que posa el dit a la nafra, una vegada més, sobre una de les qüestions que, a jutjar per alguna de les reaccions puerils de la platea, continua anant més enllà de l'educació sexual practicada des de l'escola bressol a la universitat i de les mùltiples finestres obertes a les xarxes sobre el sexe. Hi ha tabús que són hereditaris de generació en generació. Malgrat el presumpte progrés i la presumpta informació sobre la qüestió. Per això, «Orgasmos» tracta de la diferència entre homes i dones, de les dificultats de viure en parella i de com ho van embolicar per una poma —starking, segons els d'«Orgasmos»— aquella parella tan coneguda per tothom que respon als noms d'Adam i Eva... [+ crítica]

«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia de Florence de Andia. Intèrpret: Òscar Rodríguez i Montse Puga. Veus en off: Carme Abril, Carla Alemany, Noemí Bayarri, Jordi Boixaderas, Jaume Comas, Lolo Herrero, Mercè Montalà, Santi Pons, Montse Puga. Música i realització sonora: Jean-Jacques Palix. Escenografia: Florence de Andia. Construcció escenografia: Martí Doy. Tècnic llums i so: Enric Alarcón. Edició àudio: Txumi Viader. Basat en la producció de la companyia Ombres Folles. Direcció: Florence de Andia. Companyia N54 Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 9 octubre 2016. A partir de 5 anys.

Quan ara es parla teatralment d'«El Petit Príncep» en català, és inevitable que molts espectadors pensin en el muntatge musical que La Perla 29 va estrenar a la Sala BARTS ja fa dues temporades sota la direcció d'Àngel Llàcer, i que periòdicament s'ha anat reposant com passarà novament aquest any. Però l'obra d'Antoine Saint-Exupéry dóna suficients recursos de ser representada com perquè hi hagi versions menys espectaculars com la que ja fa més de tres anys va muntar la companyia N54 Produccions, fruit de la programació del Sant Andreu Teatre (SaT) i que ha recuperat aquesta temporada... [+ crítica]

«Ai, rateta, rateta». Guió de Joan Sors, a partir del conte popular «La rateta que escombrava l'escaleta». Música de Ramon Bau. Intèrprets: Jèssica Martín, Cris Codina i Ferran Enfedaque. Coreografia: Gerard Rifà. Disseny escenografia i vestuari: Marina Valls i Albert Ventura. Construcció escenografia: Bernat Escosa, Marina Valls i Albert Ventura. Confecció vestuari: Juani Esteban i Sonia González. Direcció musical: Alba Grau. Direcció: Joan Sors. Producció musical: Marc Maestro. Companyia El Replà Produccions. Viu el Teatre, Teatre Poliorama, Barcelona, 9 octubre 2016. A partir de 3 anys.

Doncs, sí. Resulta que per moltes vegades que s'hagi contat i per moltes generacions que se sàpiguen de memòria la història romàntico-violenta del conte popular «La rateta que escombrava l'escaleta», encara hi ha una nova manera de transgredir el clàssic i fer-ne una versió totalment renovada, picaresca, divertida, musicalment atractiva i adaptada al segle XXI, procurant, a més, que es combini la moralitat del conte original amb els corrents sociològics de l'actualitat. De fet, del gat vegetarià d'algunes versions, s'ha passat, com fa ara la companyia El Replà, a inventar-se un personatge nou que s'incorpora al conte —un ratolí— que canviarà del tot el que es coneix de l'aventura ratolina. La companyia El Replà aconsegueix fer un espectacle que activa la imaginació dels petits espectadors perquè se'ls capgira el coneixement que tenen del conte i, per tant, activa també l'atenció i el seguiment de la trama durant l'hora de l'espectacle sense que hi hagi cap escena que se'ls escapi ni ganes de deixar la platea... [+ crítica]

«Estranha forma de vida». Dramatúrgia de Jèssica Rimblas i Óscar Jarque. Intèrprets: Núria Cuyàs i Óscar Jarque. Música: Núria Cuyàs. Espai Visual: Carolina Cabrerizo. Espai sonor: Carles López. Disseny llums: Natàlia Ramos i Lluís Serra. Escenografia i vestuari: En Companyia Estranya. Ajudanta de direcció: Jèssica Rimblas. Direcció: Joan Maria Segura. Producció: En Companyia Estranya. El Maldà, Barcelona, 8 octubre 2016.

Fernando Pessoa (Lisboa, 1888 - 1935) és un dels mites literaris del segle XX per la complexitat de la seva obra, que abasta des de la poesia a la traducció, l'assaig o la dramatúrgia, i també per la seva personalitat multiplicada a la màxima potència que va fer pública a través de més d'una setantena d'heterònims, entre els quals van tenir una repercussió important els noms d'Álvaro de Campos, Ricardo Reis o Bernardo Soares («Llibre del dessassossec»). Una manera de distreure el personal de l'època i una manera també de complicar la vida dels estudiosos que han vingut després. Fernando Pessoa, considerat el poeta portuguès més important, va morir jove, amb només 47 anys, a causa de complicacions hepàtiques provocades per la seva tendència a l'alcoholisme. Sembla que no en va tenir prou amb la dispersió de la seva personalitat pública perquè va deixar escrit un avís per a futurs navegants quan va dir: «Si després de morir, volguéssiu escriure la meva biografia, no hi ha res més simple. Només té dues dates, la del meu naixement i la de la meva mort. Entre l'una i l'altra els dies són meus.» El muntatge que interpreten Núria Cuyàs i Óscar Jarque s'aproxima a una part de la vida de Fernando Pessoa... [+ crítica]

«Oliver Twist». Basat en la novel·la homònima de Charles Dickens. Llibret de Mar Colas. Lletres de Jordi Fornieles. Música original de Neus Kaori. Intèrprets: Arnau Armengol, Jordi Fornieles, Xènia Nogué i Ivette Novell. Coreografia: Gemma Iglesias. Direcció vocal: Gemma Costa. Direcció: Albert Pueyo. Companyia Magatzem d'Ars. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 8 octubre 2016.

Fa deu anys que es va portar al cinema una nova adaptació del clàssic de Charles Dickens, «Oliver Twist». El director Roman Polanski va treballar sobre un guió de Ronald Harwood i música de Rachel Portman. Anteriorment, se n'havien fet almenys quatre adaptacions a càrrec d'altres directors, la primera, el 1922, en temps del blanc i negre. La pel·lícula més recent de Polanski, molt efectiva pel que fa a l'ambientació i el vestuari, no va ser precisament un èxit de recaptació, potser perquè el potencial de lectors que tenia Dickens en altres èpoques, amb el temps i el dèficit de lectura, s'ha perdut pel camí. El teatre ha estat també sovint el registre escollit per adaptar la història del nen orfe que ha d'aprendre a sobreviure en un món que li és hostil i que està ple d'oportunistes que s'aprofiten de la precarietat i la necessitat d'Oliver. Una de les versions més recents en català es va estrenar al Teatre Poliorama el 2009 a càrrec de la Companyia La Remoreu, dirigida per Eduard Muntada. I s'han fet altres versions, musicals o no, fins i tot amb caràcter educatiu i dintre de plans d'ensenyament de la llengua anglesa... [+ crítica]

«El coratge de matar», de Lars Norén. Traducció de Joan Casas i Carolina Moreno. Intèrprets: Nao Albet, Manel Barceló i Maria Rodríguez. Composició: Nao Albet. Escenografia: Pep Duran. Audant escenografia: Marc Salicrú. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: Maria Domènech. So: Ramon Ciércoles. Audiovisual: Júlia Simó Puyo. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Mònica Bofill. Direcció: Magda Puyo. Coproducció: TNC i Velvet Events. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 d'octubre 2016.

No és la primera vegada que les obres críptiques —potser perquè beuen de les fonts autobiogràfiques i també tràgiques—, de l'autor Lars Norén (Estocolm, Suècia, 1944) han passat per diverses escenaris catalans. Fins ara, però, probablement pel seu caràcter de teatre poc convencional, ho havien fet en tres sales petites i privades: la Sala Beckett, amb l'obra «Dimonis» (2006), la Sala Atrium amb «20 de novembre» (2012) i el Versus Teatre, amb l'obra «Kyla (fredor)» (2014). És la primera vegada que una obra seva forma part de la programació del Teatre Nacional de Catalunya. Lars Norén és considerat el continuador de la nissaga Strindberg, Txèkhov i Ibsen i un dels autors veterans i més reconeguts a tot Europa. Poeta, director i dramaturg, havia escrit i estrenat el 2007, un anys després de l'assassinat de la periodista russa Anna Politkvoskaïa, l'obra «A la memòria», com també va fer després l'autor Stefano Massini amb el monòleg «Dona no reeducable», vist al Teatre Lliure la temporada passada... [+ crítica]

El Versus Teatre reposa la comèdia «Quan l'amor és un joc», de Miquel Murga, ambientada a Rio de Janeiro

«Quan l’amor és un joc», de Miquel Murga. Intèrprets: Pere Anglas, Edu Gibert, Claudia Longarte i la col·laboració d’Edi Barceló. Espai escènic: Albert Borrell. Vestuari: Pilar González. Confecció vestuari: Barbany i Jubay. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Selecció musical: David Murga. Fotografia: Quim Murga. Disseny gràfic: Neus Vallespí. Producció executiva: Roxana Díaz Ortega. Ajudant direcció: Marià Font. Direcció: Miquel Murga. Producció: Versus Teatre. Versus Teatre, Barcelona, 5 agost 2016. Reposició: 6 octubre 2016.

L'amor dóna per molt. I encara més si és un joc. Com el joc que comença net i acaba enterbolit i que teixeix amb una aparent ingenuïtat la jove protagonista d'aquesta comèdia que embolica el millor amic del seu pare en un moment que les veteranes relacions de parella d'ells dos trontolla. Miquel Murga no abandona el gènere de la comèdia —que hauríem d'anomenar de bulevard sense complexos— i que l'ha portat als escenaris en les últimes temporades amb la direcció de muntatges com «Divorci», «T'estimo, però no tant» o «Vis a vis a Hawai». Aquest estiu fa doblet amb l'autoria i direcció de «Quan l'amor és un joc», al Versus Teatre, i amb la direcció d'«Una família indecent», d'Ever Blanchet, al Teatre Gaudí Barcelona (motiu d'una altra crítica aquí mateix)... [+ crítica]

La Seca recupera la versió catalana de «Les criades (Les bonnes)», de Jean Genet a la Sala Leopoldo Fregoli

«Les criades (Les bonnes)», de Jean Genet. Adaptació dramatúrgica de Genoveva Pellicer. Intèrprets: Elisenda Bautista i Meritxell Sabater. Escenografia: Teresa Martí i Magda Mira. Il·luminació: Albert Julve. Direcció: Genoveva Pellicer. Companyia Perlimplín. Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 30 gener 2015. Reposició: 5 octubre 2016.

Jean Genet (París, 1910 - 1986), autor controvertit per la seva vida personal, va posar els pèls de punta als seus coetanis, el 1947 quan, entre altres temeritats creatives, va escriure l'obra 'Les criades'. Considerada aleshores com una punyalada a la burgesia consolidada del segle XX, en plena postguerra mundial, amb el pas del temps, 'Les criades', en les diverses versions i adaptacions que se n'han fet, ha anat agafant, cada vegada més, un to de gènere de thriller light. I això potser perquè ja no hi ha burgesia contra la qual llençar els dards i el poder econòmic, en més de mig segle, ha canviat de mans sense saber a hores d'ara en quina mà s'ha acumulat. Una de les últimes versions de 'Les criades' va passar fugaçment pel Festival Grec de l'estiu passat, al Mercat de les Flors, amb la companyia del Sadary Movement Laboratory, de Corea del Sud, amb una posada en escena que posava l'accent més en el treball físic que no pas en la paraula... [+ crítica]

«Scaramouche». Llibret de Joan Lluís Bozzo. Lletres cançons de Joan Lluís Bozzo, David Pintó i Joan Vives. Música i orquestració d'Albert Guinovart. Intèrprets: Toni Viñals, Ana San Martín, Mireia Mambo, Ivan Labanda, Jordi Coromina, Clara Moraleda, Albert Mora, Frank Capdet, Pitu Manubens, Anna Alborch, Josep Ferrer, Jan Forrellat, Eduard Mauri, Lucía Torres, Cristina Murillo, Mireia Dolç, Neus Pàmies, Marcel Clement. Músics orquestra: Marc Garcia i Marta Muñoz (piano), Xavi Navarro i Andreu Gallén (teclats), Edurne Vila i Helena Muñoz (violí), Esther Vila i Marta Perna (violoncel), Guillermo Prats i Eduard Arribas (contrabaix), Quim Ollé i Ramon Vilalta (flauta), Francesc Puig i Xavi Pendon (clarinet), Cati Terrassa i Martí Marsal (trompa), Josep Gomariz i Natxo Jiménez (trompeta), Ferran Armengol i José Vicente Espinosa (percussió), Josep Gomariz (coordinador orquestra). Escenografia original: Alfons Flores. Modificacions escenogràfiques puntuals: Dagoll Dagom. Ajudant escenografia i attrezzo: Sarah Bernardy. Construcció escenografia: Taller Castells Arts-cènics / Carles Piera / Tusa. Ajudant attrezzo: Mercè Luchetti. Vestuari: Montse Amenós. Ajudant vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente. Pràctiques vestuari: Marc Udina. Coreografia: Francesc Abós. Mestre d'armes: Jesús Esperanza. Lluita escènica: Kike Inchausti. Disseny il·luminació: Albert Faura. Assistent il·luminació: Marc Salicrú. Disseny so: Roc Mateu. Caracterització: Eva Fernàndez. Ajudant caracterització: Pinda Aguilar. Postissos i perruqueria: Fent i Desfent / Mario Audello. Cap tècnic: Carles Fernández. Operador de so: Jordi Ballbè. Microfonista: Cristian Nadal. Auxiliar de so: Jordi Clopés. Operador de llums: Ignasi Morros. Elèctrics: Jordi González i Sergio Santafé. Regidor: Tito Lucchetti. Maquinista: Joan Bonany. Vestuari: Fernando Juárez. Perruqueria i maquillatge: Noemí Jiménez. Producció executiva i gerència: Anna Rosa Cisquella. Director de càsting: Miquel Periel. Operador vídeo càstings: Dimas Bozzo. Adjunt direcció musical: Andreu Gallén. Direcció musical: Joan Vives. Ajudant direcció: David Pintó. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 1 d'octubre 2016.

Un pare, a la sortida de la representació del musical «Scaramouche» del Teatre Victòria, explica als seus dos plançons, d'uns 8 i 10 anys, el que han vist, més enllà de la brillantor de l'espectacle, durant gairebé tres hores que han passat volant, i de l'aventura del clàssic «Scaramouche» versionada per Dagoll Dagom. El pare-espectador aprofita l'oportunitat per fer pedagogia social, pensant segurament en el que els espera als seus fills quan es facin grans. «A França», els diu, «va començar la primera de les Revolucions de tot Europa per fer fora els que manaven i s'enriquien a costa de la gent del poble i van guanyar perquè els de baix sempre són més i tenen la raó.» Ja se sap que no totes les revoltes són tan simples i no totes acaben igual de bé —pensem en les mes recents del sud del Mediterrani, per exemple—, però al progenitor dels dos joves espectadors se'l veu encara tocat per la passió que encomana l'èpica i la utopia quan es mitifiquen i se'n fa una ficció, que és a vegades el que s'aproxima més a la realitat que no pas el manual d'història de rigor. Aquesta senzilla anècdota a peu de carrer em convenç que una de les intencions del nou musical de Dagoll Dagom es compleix: missatge subliminal sociopolític aprofitant el període la Revolució Francesa de la dècada del 1789 al 1799, amb la posada en escena de la llegenda de Rafael Sabatini (Jesi, Itàlia, 1875 - Adelboden, Suïssa, 1950), autor italià en llengua anglesa (la llengua de la seva mare) de novel·les d'aventures com «Scaramouche» (1921) i també, d'altres menys conegudes com «El capità Blood» (1922) o «El cigne negre» (1932). Si «Mar i Cel» va representar en el seu moment un abans i un després del teatre català, i sobretot del teatre musical català, «Scaramouche» va pel mateix camí. Dagoll Dagom hi ha abocat tot el solatge que porta acumulat en quaranta anys, ha continuat facilitant el relleu escènic i musical amb un planter, en la seva major part, de l'última fornada —que vol dir preparat, exigent i generós a la vegada— i creant un espectacle que no sabries per on retocar perquè arrodoneix una excel·lent factura escènica des del llibret que combina l'aventura, el romanticisme i l'humor, a les lletres de les cançons, el text que juga amb Shakespeare o Goldoni, la netedat i claredat de la seva interpretació, la treballadíssima coreografia dels espadatxins (i alguna espadatxina) i les diverses escenes de lluita d'espases i florets, la suggerent musicalitat que combina diversos gèneres al servei de les diferents classes socials de l'obra, els matisos de la partitura que acoloreixen cada situació, el luxe del vestuari, la calidesa de la il·luminació, la realització amplificada del so i la fastuosa i a la vegada pràctica escenografia modular per representar diversos espais per nivells sense foscos ni pauses que alterin el ritme... [+ crítica]

«L'Aplec del Remei», de Josep Anselm Clavé. Dramatúrgia de Josep Maria Miró. Intèrprets cantants: Maria Hinojosa Montenegro, Marta Fiol, Antoni Comas, Josep-Ramon Olivé, Miquel Cobos. Intèrpets actors: Oriol Genís, Roberto G. Alonso. Cor de les Glòries Catalanes: Anna Feu, Griselda Ramon, Joan Mas, Albert Gràcia, Germán de la Riva i Tomàs Maxé. Gran Orquestra Simfònica de l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC): Elias Lleó, Mar Miñana, Helena Ortuño, Esther Carbonell, Rodrigo García, Anna Mirvelashvili, Saioa Alonso, Maria Cuatrecasas, Laura Riera, Agnès Ruiz, Alexeider Pérez, Beatriz Álvarez, Carlos Hernández, Meritxell Llorens, Martina Arquès, Francesc Minguella, Aina Forteza, Miguel Ángel Marí, Helena Bas, Cristina Sevillano, Héctor Pérez, Jahel Queralt, María Rubio, Raül Verdú, Raúl Bote, Antoni Aliaga, Maria Servera, Aarón González, Joan Pàmies, Neus Aranda, Nadia Giner, Xavier Gil, Iker Vélez, Daniel Munarriz i Pablo Dopazo. Elements escènics: Xavier Saló. Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Equip del TNC. Moviment: Robert G. Alonso. Edició crítica de L'Aplec del Remei: Francesc Cortès. Assistent musical: Francesc Mora. Assajos orquestre de l'ESMUC: Xavier Puig. Arrajanments musicals La Maquinista i L'Euterpernse: Jordi Cornudella. Sobretítols: Glòria Nogué. Ajudant direcció i recerca documentació: Albert Arribas. Direcció escènica i musical: Wanda Pitrowska. Producció: TNC i ESMUC. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 setembre 2016.

Ja fa almenys tres temporades que l'arrencada de la programació del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) és una festa. I l'artífex d'aquesta festa és una directora d'orquestra polonesa, Wanda Pitrowska, l'autèntica identitat de la qual, avui en dia ja no és un secret, però encara hi ha algú —el dia de la meva funció, al meu voltant, un parell d'espectadores!— que s'emporta la sorpresa mentre intenta esbrinar qui és la tal Pitrowska que, per postres, xapurreja el català. I com que això és com la màgia dels Reis, mentre duri la santa innocència, no desmuntem la il·lusió, una il·lusió que, segons un dels últims acords del TNC, pot durar fins a l'any 2021, que és el termini fins al qual s'ha renovat la direcció artística de Xavier Albertí. La festa d'aquest any ha recuperat, si no de l'oblit almenys de la hibernació, Josep Anselm Clavé (Barcelona, 1824 - 1874), fundador del moviment coral i orfeonístic català i aglutinador de la classe obrera en associacions moviments musicals i culturals. Conegut principalment com a músic, va ser també compositor i escriptor, a més de polític, en una època gens plàcida... [+ crítica]

«Othelo». A partir del text de William Shakespeare. Adaptació de Gabriel Chamé Buendia. Intèrprets: Matias Bassi, Elvira Gómez, Gabriel Beck i Martín López. Escenografia i il·luminació: Jorge Pastorino. Música: Sebastián Furman. Vestuari: Gabriel Chamé Buendia. Assistència general: Justina Grande. Cap tècnic del teatre: Jaume Freixas. Producció: La Villarroel, Mika Project i Buendia Theatre. Direcció: Gabriel Chamé Buendia. La Villarroel, Barcelona, 25 setembre 2016.

Ja ho diuen: «Tot va bé, si acaba bé», una expressió popular que, per cert, coincideix amb el títol d'una altra obra de Shakespeare. En aquest cas, però els argentins de Buendia Theatre avisen sobre el seu «Othelo»: «Acaba malament!», diuen. I encara fan un altre avís per a espectadors amb prejudicis: «Això no és clown!» D'acord, doncs, no és clown, com vostès diguin. Però tal com Gabriel Chamé Buendia —clown de professió que ocupa les funcions Off de La Villarroel amb el seu espectacle «Llegué para irme»— tracta l'adaptació i la direcció d'«Othelo: el moro de Venècia» queda clar que l'advertiment que fan sembla que vagi dirigit més aviat al retrat de Shakespeare, que presideix la funció, que no pas als espectadors. Des del primer moment, i fins a una hora i tres quarts de representació, Gabriel Chamé Buendia no se salta gairebé gens el que seria el fil argumental original de l'obra de Shakespeare. Per tant, malgrat l'esbojarrament i l'humor que caracteritzen totes les escenes del muntatge, l'adaptació encara fa més neta, clara i intel·ligible la feina bruta de Iago, la trampa que li munta al moro Otel·lo i el remolí de gelosia que acaba desencadenant la tragèdia amb Desdèmona... [+ crítica]

«Llegué para irme». Dramatúrgia d'Alain Gautré i Gabriel Chamé Buendia. Intèrpret: Gabriel Chamé Buendia. Escenografia i il·luminació: Jorge Pastorino. Cap tècnic del teatre: Jaume Freixas. Ajudant producció: Àlvar Robira. Producció de Mika Project, amb la col·laboració de La Villarroel i Buendia Theatre. Direcció: Alain Gaufré i Gabriel Chamé Buendia. Cicle Off. La Villarroel, Barcelona, 25 setembre 2016.

Un clown que no es limiti a trepitjar la pista sempre explica una història. I generalment aquesta història es mou entre la tendresa, la tristor, l'humor i la tragèdia. L'espectacle de l'argentí Gabriel Chamé Buendia (Buenos Aires, 1961) reuneix aquestes quatre condicions i, des del moment que l'actor-clown apareix pel marc de la porta del fons de l'escenari s'entreveu que la història succeirà en un espai tancat, una habitació imaginària, però que s'expandirà amb la fantasia fora de les quatre parets invisibles. Gabriel Chamé, que va ser un clown de la troupe del Cirque du Soleil durant cinc anys formant part de l'espectacle «Quidam», fa més de 25 anys que es va donar a conèixer per diversos escenaris d'Europa no només com a clown sinó també com a director d'espectacles —precisament La Villarroel fa doblet amb la seva companyia i l'espectacle «Othelo» que ja va ser a Barcelona la tardor del 2015— i combina la seva faceta artística amb la pedagògica teatral... [+ crítica]

«El bon pare», de David Plana. Intèrprets: Lluís Soler, Georgina Latre, Teresa Vallicrosa i Jaume Madaula. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Montse Alacuart. Espai sonor i concepció sonora: Dani Ferrer. Vídeo: Mar Orfila. Ajudanta escenografia: Núria García Pubill. Construcció escenografia: Jorba-Miró Taller Estudi d'Escenografia. Coordinació tècnica: Eudald Gili. Regidoria: Clàudia Flores. Tècnic llums i so: Susana Abella. Ajudant producció: Olalla Calvo. Producció: Estel Solé i Carles Roca. Ajudanta direcció: Clàudia Flores. Direcció: David Plana. Coproducció: Bitò Produccions, Grec 2016 Festival de Barcelona i Vània Produccions. Teatre Borràs, Barcelona, 24 setembre 2016.

El programa de mà d'aquesta comèdia és tota una declaració d'intencions: el rostre del protagonista (el bon pare) de cap per avall. Que és com quedarà tot plegat —avís per a espectadors— a manera que avanci la trama de la història de David Plana (Manlleu, 1969), una història que té un bon guió, una trama àgil i uns diàlegs d'aire de comèdia francesa, fruit segurament d'una de les branques de la trajectòria professional de l'autor, que ha estat com a guionista, entre altres, darrera de la sèrie «La Riera» de TV3 durant unes quantes temporades. «El bon pare», protagonitzada per l'actor Lluís Soler, representa l'ascens i caiguda d'un personatge contemporani, polític, excomunista transvestit al socialisme, influent capitost des de l'alcaldia d'una ciutat mitjana (un poble, comparat amb Barcelona), arquitecte de professió abandonada, que ha regalat algunes illes de vianants als seus conciutadans als quals vigila i observa com un déu de l'Olimp des de la seva casa-xalet, al capdamunt, amb el poble als seus peus, enmig d'un disseny impecable anti-Ikea, dissenyat escenogràficament per Sebastià Brosa, que regala la vista dels espectadors abans, durant i després de la representació, com si aquests visitessin una pàgina web immobiliària i passessin els ulls per aquelles mansions de luxe que, amb la valoració actual del mercat postbombolla, superen el milió i mig d'euros, que és el que costa tocar el Paradís amb la punta dels dits... [+ crítica]

«L'inframón», de Jennifer Haley. Traducció de l'anglès de Neus Bonilla. Intèrprets: Andreu Benito, Joan Carreras, Gala Marqués / Carla Schilt, Víctor Pi i Mar Ulldemolins. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Vídeo i continguts LED: Joan Rodón. LED control technology and pixel mapping: ProtoPixel. Ajudanta direcció: Georgina Oliva. Alumna en pràctiques escenografia: Mercè Lucchetti. Construcció escenografia: Pascualín. Confeccio vestuari: Època Barcelona. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Coproducció: Teatre Lliure i GREC 2016 Festival de Barcelona. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 24 setembre 2016.

Tothom sap l'arriscat que és dirigir intèrprets infants en una obra de teatre de contingut adult com és «L'inframón». I encara més arriscat si el paper de la petita Iris de l'obra no es limita a un entrar i sortir d'escena o a fer un acompanyament més o menys simpàtic sinó a tot un seguit de diàlegs de contingut gens senzill, amb rèpliques i contrarèpliques i l'expressivitat imprescindible en cada moment. A la complexitat, per críptica, de l'obra «L'inframón», de la jove autora nord-americana Jennifer Haley (les seves dades biogràfiques amaguen indret de naixença i edat en conseqüència amb la seva passió pel món virtual, segurament) cal afegir, doncs, aquesta direcció especial molt ben aconseguida, si tenim en compte que les dues petites intèrprets —¿9 o 10 anys?— que alternen el paper, per exigència de la normativa en espectacles, tenen només alguna primera experiència interpretativa com la col·laboració en la pel·lícula 'El pregón', de Dani de la Orden, pel que fa a l'actriu Gala Marqués, i la intervenció en el musical 'Sonrisas y lágrimas', la sèrie televisiva '39+1' o el film 'Barcelona, nit d'hivern', de Dani de la Orden, pel que fa a l'actriu Carla Schilt... [+ crítica]

La companyia Agrupación Señor Serrano recupera el pack «Brickman Brando Bubble Boom», «A House in Asia» i «Katastrophe» al Teatre Lliure de Montjuïc

«Brickman Brando Bubble Boom». Creació i performers: Àlex Serrano, Pau Palacios, Diego Anido i Jordi Soler. Desenvolupament tecnològic: Martí Sánchez-Fibla. Moviment: Diego Anido. Videocreació: Jordi Soler. Assessor dramatúrgic: Ferran Dordal. Vestuari: Alexandre Laudo. Maquetes: Nuria Manzano. Il·luminació: cube.bz. So i banda sonora: Roger Costa Vendrell i Diego Anido. Arquitecte assessor: Pau Vidal. Assessor del projecte: Víctor Molina. Producció executiva: Barbara Bloin. Distribució: Iva Horvat. Coproducció: Agrupación Señor Serrano i Festival TNT - Terrassa Noves Tendències. Direcció de la companyia Agrupación Señor Serrano. Escenari de la Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 setembre 2016.

«A House in Asia». Creació d'Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal. Performers: Alberto Barberà, Pau Palacios i Àlex Serrano. Veus en off: James Philips i Joe Lewis. Countru-liners: Emma Argilés, Montserrat Bou, Encarna Fontalba, Cristina Mora, Àngels Sòria, Olga Tormo i Carmen Zamora. Il·luminació: Alberto Barberà. Videocreació: Jordi Soler. So i banda sonora: Roger Costa Vendrell. Maquetes: Núria Manzano. Vestuari: Alexandre Laudo. Assessors tecnologia: Eloi Maduell i Martí Sánchez-Fibla. Assessorament legal: Cristina Soler. Assessor del projecte: Víctor Molina. Producció artística: Barbara Bloin. Distribució: Iva Horvat. Coproducció: Agrupación Señor Serrano, GREC - Festival de Barcelona, Hexagone Scène Nationale Arts et Sciences - Meylan, TNT Festival - Terrassa Noves Tendències, Monty Kultuurfaktorj de Bèlgica, i La Fabrique du Théâtre - Province de Hainaut. Direcció de la companyia Agrupación Señor Serrano. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 setembre 2016.

«Katastrophe». Creació d'Àlex Serrano, Pau Palacios, Diego Anido i Martí Sánchez-Fibla. Performers: Diego Anido, Pau Palacios, Àlex Serrano i Jordi Soler. Aplicació interactiva vídeo: Martí Sánchez-Fibla. Vídeos: Josep Maria Marimon. Màscares: Silvia Delagneau. Il·luminació: Àlex Aviñoa. Assessora científica: Irene Lapuente. Música: Roger Costa Vendrell i Susanna Abellán. Assessor del projecte: Víctor Molina. Producció executiva: Barbara Bloin. Distribució: Iva Horvat. Coproducció: Agrupación Señor Serrano i Festival Hybrides de Montpeller. Direcció de la companyia: Agrupación Señor Serrano. Escenari de la Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 setembre 2016.


El pas més recent pels escenaris catalans de la companyia Agrupación Señor Serrano va ser l'espectacle «Birdie», a la Sala Hiroshima, dins del Festival Grec 2016. Com tots els anteriors, «Birdie» va ser un excel·lent reclam perquè aquells espectadors que no coneixien la companyia o que no havien vist algunes de les seves propostes anteriors ho fessin ara en aquesta minimarató o pack de tres espectacles que ha omplert la part posterior de l'escenari de la Sala Fabià Puigserver i la mateixa Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc en ple cap de setmana de La Mercè. Llamps i trons a fora. Efectes meteorològics naturals que, en algun moment, es confonien amb els efectes especials que la companyia utilitza en les seves performances. I dic performances perquè ells mateixos s'autodefineixen com a performers i no pas intèrprets, que ho són, a més de creadors d'una composició de guió que utilitza tots els recursos més actuals a l'abast: vídeo, ordinador, digital, tablet, iPhone... però també alguns dels recursos del teatre d'objectes més tradicionals que amplien en maquetes a través de retransmissions i manipulacions en directe. Els espectacles de la companyia Agrupación Señor Serrano han de ser vistos, sempre que sigui possible, des de la proximitat, per tal de combinar —com aquell qui està atent al sobretitulat en espectacles en V.O.S.C.— per observar què fan cadascun dels performers amb les maquetes, els clicks, els productes inflamables, els líquids i com es transcriu en la pel·lícula que es projecte en temps real a la pantalla. Aquesta dualitat fa que s'entengui la funció del manipulador i el seu objectiu final: remodelar la realitat i, a través de la ficció, fer-la creïble. Per això, segurament, en una de les seves moralitats afirmen que només els febles estimen el cinema i el teatre perquè se'ls creuen... [+ crítica]

«El padre (Le père)», de Florian Zeller. Adaptació de José Carlos Plaza. Intèrprets: Héctor Alterio, Ana Labordeta, Luis Rallo, Miguel Hermoso, Zaira Montes i María González. Escenografia i il·luminació: Francisco Leal. Vestuari: Juan Sebastián Domínguez. Música: Mariano Díaz. Sastreria: Claudia Botero. Construcció escenografia: Scnik. Maquinista: Juan Daniel Higuera. Tècnic il·luminació: Guillermo Fernández de Tejada. Tècnic de so: Arsenio Fernández. Cap tècnic companyia: David P. Arnedo. Caps tècnic del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Direcció producció: Jesús Cimarro. Producció executiva: Raúl Fraile. Ajudant producció: Marco García. Ajudant direcció: Jorge Torres. Direcció: José Carlos Plaza. Coproducció de Pentación Espectáculos i Teatre Romea. Teatre Romea, Barcelona, 22 setembre 2016.

«¿Qui sóc jo...?», es pregunta finalment el protagonista d'aquesta obra de l'autor Florian Zeller (París, 1979) que tracta subtilment —sense voler fer-ne un documental divulgatiu— la malaltia de l'Alzheimer. Estrenada el 2012 a París, l'obra ha saltat ràpidament fronteres i ha convertit l'autor, que ja era conegut com a novel·lista, en una de les promeses joves de la dramatúrgia francesa. «El padre» té un repte afegit: només pot ser interpretada per un actor que tingui l'edat suficientment avançada per fer creïble el seu personatge. I que sigui un mestre de l'escena, esclar. I en aquesta versió espanyola, adaptada per José Carlos Plaza, el personatge principal és el veterà Héctor Alterio (Buenos Aires, 1929), que es mou sobre l'escenari amb una agilitat envejable i que acumula el saber fer de la seva llarga experiència. Ell és, en definitiva, qui després d'una hora i mitja fa posar dempeus l'auditori que, sense ser el d'estrena, corona amb entusiasme el seu treball... [+ crítica]

«Avui no sopem», de Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez. Intèrprets: David Bagés, Jordi Banacolocha, Susanna Garachana, Maife Gil i Mercè Martínez. Música original: Pere Hernández. Escenografia: Joan Sabaté. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Jaume Ventura. Caracterització: Toni Santos. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Txema Orriols. Ajudanta producció: Ainhoa Bernaola. Regidoria: Ainhoa Bernaola i Héctor Morris. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Tècnic so: Jaume Cuadrada. Construcció escenografia: Taller Escenografia Sant Cugat. Ajudant direcció: Víctor Muñoz i Calafell. Direcció: Pep Anton Gómez. Producció: Focus. Teatre Condal, Barcelona, 13 setembre 2016.

El costumisme barrejat amb el realisme en clau de comèdia té afegit, per als espectadors, la garantia que tard o d'hora saltarà la guspira. I la guspira d'aquesta obra de Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez es fa esperar, sí, s'intueix, també, s'endevina, força, però no salta fins al final dels noranta minuts. I aleshores és quan els espectadors entenen que la comèdia s'ha convertit en tragicomèdia i tot el costumisme i el realisme que s'hi ha vist els deixa un regust agredolç. A uns, perquè segurament els toca de prop, i a un altres, potser per por que un dia o altre també els toqui de prop. «Avui no sopem» és un retrat contemporani de les interioritats d'una família corrent catalana, de Barcelona, amb una caseta "allà dalt", al poble. Però és també el retrat contemporani d'una societat que per tan pròxima com és toca la fibra dels espectadors. Per això el teló de fons de l'escenografia —i dic teló de fons perquè s'assembla a un teló romàntic de la vella escola— representa un plafó de finestres i persianes, algunes mig aixecades, d'altres amb llum a l'interior, algunes a les fosques. Un plafó que serveix perquè algunes veus i converses a mitges en off reflecteixin aquesta intenció de fer col·lectiu el conflicte individual familiar que els protagonistes de la comèdia viuen... [+ crítica]

La percussió, la dansa i la veu de «Cambuyón» torna només per cinc dies a la Sala BARTS del Paral·lel

«Cambuyón». Posada en escena de Carlos Belda. Intèrprets: Jep Meléndez, Nèstor Busquets. Raúl Cabrera, Rubén Sánchez, Berta Pons, Clara Pons i Jonatan Rodríguez. Escenografia: María Toledo. Construcció escenografia: Carlos Cadenas. Teló: José Luis Santos. Vestuari: Raquel Rodríguez. Confecció vestuari: Rosario González. Il·luminació: Dimas Cedrés. So: Ubaldo Pérez Conde. Regidor: César Suárez. Directora producció: Josefa Suárez. Direcció: Carlos Belda i Jep Melèndez. Sala BARTS, Barcelona, 12 març 2016. Reposició: 8 setembre 2016.

    Després d'una gira que els havia portat del Festival d'Edimburg al Festival del Ruhr d'Alemanya i al The New Victory Theater de Broadway, la companyia catalanocànària —4 catalans i 3 canaris— va fer una fugaç estada a la Sala BARTS del Paral·lel amb el seu espectacle que barreja la dansa, la percussió, el cant, el ball, la veu i fins i tot el teatre perquè la trama s'ambienta en un antic vaixell que viatja en el temps i que s'inspira en els Cambuyon, vaixells de càrrega del segle XIX, que navegaven per l'Atlàntic i que, a cada port, feien una funció de magatzem d'avituallament per als comerciants locals. I ara hi tornen només per cinc dies. Amb una treballada il·luminació, algunes projeccions i un teló de fons que sembla que sigui una de les intervencions pictòriques que Miquel Barceló acaba de fer sobre les vidrieres de la Biblioteca Nacional de França i que esborrarà a finals d'agost, i una potent banda sonora, l'estructura de l'espectacle combina intervencions solistes amb altres de corals dels set intèrprets, des de les danses que poden semblar més tribals i a les urbanes actuals passant pel claqué, el hip-hop, la percussió del cos i les modulacions de la veu... [+ crítica]

«Catalunya ja ha aixecat el teló... però d'una altra manera». Gala inaugural de la temporada 2016-2017. Guió de Guillem Albà i Pau Escribano. Presentació de Guillem Albà. Actuacions de: Guillem Albà, Marabunta (Guillermo Carrizo, Iñaki Marquiegui, Martí Soler, Albert Comaleras, Àlvar Montfort i Edgar Gómez), Kathy Sey, Yolanda Sey, Joan Colomo, Cia. Impuxibles, La Segona Hora, Tortell Poltrona, Txarango, Psirc, Clara Segura, Laura Aubert. Direcció musical: Iñaki Marquiegui. Il·luminació: Xavier Valls. So: Jordi Rotés. Arts i espai escènic: Esther Alonso. Vestuari: Irene Fernández. Caracterització: Laura Pérez. Audiovisuals gala: Estudi Carmel. Audiovisuals inici gala: Sergi Rigot (càmera), Efrem Carbó (so), Santi Pons (muntatge), Iñaki Marquiegui i Guillem Albà (música). Intèrprets audiovisuals: Maria Lluïsa Aguilera, Ferran Aixalà, Toni Albà, Lluís Altès, Víctor Álvaro, Pere Arquillué, Yolanda Babiloni, Mónica Barrio, Jordi Barrio, Sílvia Bel, Júlia Beltran, Anna Bertran, Lloll Bertran, Carme Bohera, Nausicaa Bonnín, Joan Lluís Bozzo, Enric Cambray, Mariona Castillo, Amaya Chavarri, Aina Clotet, Jordi Coll, Marina Congost, Toni Conte, Josep Coscojuela, Biel Duran, Núria Feliu, Gabriela Flores, Miranda Gas, Robert González, Alba José, La Tresca, Georgina Latre, Àngel Llàcer, Maria Llaga del Pozo, Carme Llambí, Olga Llop, Jaume Madaula, Andrea Madrid, Mag Lari, Isabel Marín, Sergi Martínez, Judit Mascó, Cristina Matamoros, Juan Máñez, Óscar Muñoz, Joan Negrié, Josep Nieto. Laura Pau, Joan Pera, Espartac Peran, Anna Perelló, Manel Piñero, Raquel Pla, Pepa Plana, Carme Portaceli, Alba Pujol, Toni Puntí, Pere Riera, Raimon Rius, Marc Rius, Carol Rovira, Gemma Ruiz, Predestinaciñon Sánchez, Kathy Sey, Yolanda Sey, Bernat Soler, Elena Tarrats, Oriol Torrent, Ireneu Tranis, Raquel S. Turnes, Mònica van Campen, Joana Ventura, Mercè Verdaguer. Direcció tècnica: Ton Mentruit. Tècnic funcions: Francesc Isern, Juan Casasnovas, Carles Puntí i ARASO. Regidors: Oriol Ibáñez i Anna Ullibarri. Direcció de producció: Blai Rodríguez. Producció executiva: Lídia Figueras. Ajudant de producció: Aina Pociello i Clara Giménez. Direcció artística de Guillem Albà i Pau Escribano. Producció i organització: Associació Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), Associació d'Empresaris de Teatre de Catalunya (ADETCA) i Teatres Públics de Catalunya. Gran Teatre del Liceu, Barcelona, 5 setembre 2016.

L'arribada de Bet Orfila (Barcelona, 1972), gerent de La Perla 29, a la presidència de l'Associació d'Espectadors de Teatre de Catalunya (ADETCA) s'ha visualitzat del tot amb la nova línia de la gala inaugural de la temporada 2016-2017, «Catalunya aixeca el teló», que com en els últims anys, ha tingut lloc al Gran Teatre del Liceu en retransmissió en directe —amb mitja hora de diferència per als espectadors— per TV3. La gala, presentada pel clown, músic i polifacètic Guillem Albà, amb un equip de guionistes i col·laboradors propi d'un macroxou i, per tant, amb una gran dosi de voluntat que s'agraeix, ha representat un abans i un després que ja no podrà tirar enrere. S'ha deixat per a les cartelleres, les pàgines d'internet i els programes de mà el voler resumir en una hora allò que la temporada oferirà. Missió impossible que en altres edicions s'havia intentat encabir per gèneres sense que acabés mai de donar una visió completa. Per tant, davant de la impossibilitat, ¿per què no fer una festa per engrescar el personal?... [+ crítica]

El Teatre Goya recupera la comèdia francesa «Caiguts del cel» amb Jordi Bosch, Emma Vilarasau, Anna Barrachina i la incorporació d'Àlex Casanovas, sota la direcció de Sergi Belbel

«Caiguts del cel (Comme s'il en pleuvait)», de Sébastien Thiéry. Traducció i versió de Sergi Belbel. Intèrprets: Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Carles Martínez (2015) / Àlex Casanovas (2016) i Anna Barrachina. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Kiko Planas (A.A.I.). Vestuari: Mercè Paloma. Espai sonor: Jordi Bonet. Ajudant de direcció: Antonio Calbo. Assessorament lingüístic: Alina Furman. Direcció: Sergi Belbel. Coproducció: Focus i Trasgo Producciones. Teatre Condal, Barcelona, 18 setembre 2015. Reposició: Teatre Goya, 1 setembre 2016.

Si la Junta Electoral d'aquest país, en comptes d'estar tancada al despatxos institucionals emetent resolucions absurdes, anés al teatre, potser trobaria algun punt feble per declarar "sospitosament electoralista" una de les escenes d'aquesta comèdia, també mig absurda, quan Jordi Bosch i Anna Barrachina, ell un anestesista català de bona posició i ella una dona de feines ucraïnesa, s'embranquen en una conversa confusa en una dissertació sobre la independència, els nacionalismes, la llosa del comunisme per a Ucraïna i la d'Espanya per a Catalunya. Començo per aquesta escena perquè és la que, juntament amb una altra lingüísticament espaterrant de més endavant, proporcionen alguns dels moments més esclatants de la comèdia francesa de Sébastien Thiéry (París, 1970), en uns diàlegs que broden tant Anna Barrachina com Jordi Bosch i que, ni que es facin inintel·ligibles per als espectadors que no sàpiguen un borrall del presumpte ucraïnès, sí que enganxen l'auditori per la musicalitat de la seva fonètica i l'expressivitat gestual dels dos contrincants. 'Caiguts del cel' és una comèdia que demana, es vulgui o no, que els espectadors es creguin el que hi passa. Es parla de l'absurd, però podríem dir que encara està en la línia del surrealisme. I filant una mica més prim i casolà, podríem dir que s'acosta al realisme màgic, com si l'autor parisenc hagués llegit de jove algun dels contes de Pere Calders [+ crítica]