«است (ÉS)», de Parnia Shams i Amir Ebrahimzadeh. Dramatúrgia: Shabab Rahmani. Intèrprets: Parvaneh Zabeh, Yasaman Rasouli, Negar Raoofi, Shadi Safshekan, Mahtab Karimi, Sadaf Malekii Mahoor Mirzanezhad. Escenografia: Pourya Akhavan. Construcció escenografia: Mohsen Banihashemi. Disseny il·luminació: Alireza Miranjom. Ajudantia il·luminació: Morteza Haghieinloo. Vestuari: Pegah Shams. Ajudantia producció: Atabak Mehrad. Ajudantia direcció: Mahmood Khodaverdi. Direcció: Parnia Shams. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 5 abril 2024.
L'aula de l'institut femení de l'Iran d'aquesta obra testimonial d'un temps i d'un país és fosca, tenebrosa i està envoltada de miralls on només es reflecteixen les noies que hi assisteixen amb el nicab, el vel integral de rigor de color negre que els cobreix tot el cabell i part del rostre. Com si fos una sala d'interrogatori d'una comissaria de policia, amb el mirall que només permet veure el que hi ha a l'altra banda, el professorat, la “senyoreta” com l'anomenen, o els directius de l'institut són personatges absents, marcats pel silenci, insinuats només per les rèpliques de les noies que s'hi enfronten. Són personatges que els espectadors han d'imaginar a l'altra banda del mirall on s'hi congria la por, la repressió i l'autoritat sense opció als drets mínims per a les dones i per a les noies iranianes. És la primera vegada que una companyia iraniana posa els peus al Teatre Nacional de Catalunya. I ho fa dins el cicle «Altres mirades» que inclou també les peces breus del Festival ZIP i un acostament al Mediterrani del Líban o l'Europa de Brussel·les. Ha obert el cicle aquesta obra iraniana que ja porta uns anys de rodatge després de veure's a Bèlgica o Alemanya. Creada el 2018, la seva autora i directora iraniana, Parnia Shams (Nahavand, Hamedan, Iran, 1996) va obtenir diversos premis del Festival Internacional Universitari quan encara era estudiant a la Facultat d'Art de la Universitat Soore de Teheran on va obtenir la llicenciatura de grau de direcció. Parnia Shams ha viscut en pròpia pell la por, la repressió i la censura que s'han imposat a l'Iran pel nou règim polític d'un temps ençà i que afecta molt principalment les dones iranianes i la seva vida quotidiana, principalment al carrer i els espais públics, però que les condiciona també en la vida interior i familiar... [+ crítica]