«Bed & Breakfast», de Laia Fort. Música i lletres: Els Amics de les Arts. Intèrprets: Marta Borràs, Pol Fernàndez, Aida Llop, Joan Olivé, Mireia Lorente-Picó i Joan Sáez. Músics: Joel Riu (teclats), Ferran Jaumira (guitarra), Dani Aragüés (baix) i Manel Priego (bateria). Swing noies: Anna Marquès. Swing nois: Carles Alarcón. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Il·luminació: Daniel Gener. So: Joel Jené. Fotografia i disseny gràfic: Maria Alzamora (Moonland Studio). Tècnic de sala: Andriy Kravchyk. Producció service: Sàndal Produccions. Direcció musical i arranjaments: Joel Riu. Direcció: Jaume Viñas i Laia Fort. Companyia Epidèmia Teatre. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 17 febrer 2019.

«Digues que m'estimes, encara que sigui mentida», deia un dels lemes de l'escriptora Montserrat Roig. «Ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc», diu una de les lletres més conegudes del grup musical Els Amics de les Arts. Les sentències literàries o musicals no cauen mai en un sac foradat. I temps després de ser emeses, sempre hi ha una generació que les recupera per fer-se-les seves o, si cal, per rebutjar-les. En certa manera, això és el que ha fet la jove companyia Epidèmia Teatre amb el seu musical d'aires hotelers «Bed & Breakfast», una petita troballa per identificar la incertesa i la volubilitat de la generació mil·lennista pel que fa a les seves relacions. Això: llit i, si pot ser, esmorzar. Tres parelles i algun triangle inesperat. Relació oberta, potser perquè l'escarment del prehistòric Maig del 68 —vist el resultat cinquanta anys després— no es repeteixi. Desig de conviure en un mateix niu, però desig també de volar lliurement. Ganes de signar un compromís, però sense que es tingui en compte la signatura. En definitiva, es diuen que s'estimen, encara que potser sigui mentida. I acaben torturant-se perquè ho volen entendre, però no saben com ho poden entendre... [+ crítica]