El Teatre Lliure s'adapta a la situació actual de confinament que ha dut a la cancel·lació de la programació convencional d'aquesta temporada i convoca un programa d'ajuts extraordinaris a la creació i estrena una programació íntegrament digital, pensada i produïda per a ser gaudida a través dels canals i les xarxes socials del teatre.
Aquesta programació, que començarà al maig i s'allargarà fins al mes de juny, s'inclou sota el lema #TheShowMustGoOn i agafa el relleu a les iniciatives #LliureAlSofà i #TeatreAlFil, que des de finals de març i durant el mes d'abril han omplert de contingut escènic per via digital.
El pla de la nova programació inclou des del dijous, 7 de maig, el cicle de nova creació Lectures dramatitzades. Pau Vinyals i Júlia Barceló interpretaran l'autoficció «El gegant del Pi», escrit i dirigit per l'actor i amb música d'Arnau Vallvé, que es podrà veure fins al 10 de maig pel canal youtube. Del 28 al 31 de maig, oferirà un muntatge metateatral a tres veus sobre l'especulació, «El segon principi», de Mercè Sàrrias i Miguel Casamayor, interpretat per Mònica Glaenzel, Eli Iranzo i Maria Pau Pigem. Aquestes lectures dramatitzades es podran representar-se en format radiofònic o audiovisual. Els dies 10 i 31 de maig es farà un xat postfunció obert amb Pau Vinyals i Itziar González.
El Lliure obrirà l'11 de maig al web la proposta «Màkina SHK» de Roger Bernat. El dramaturg i director posa a disposició del públic un xatbot, un bot conversacional, creat i alimentat a partir de frases de Shakespeare amb qui es podrà mantenir una conversa virtual en anglès.
Per al públic familiar, hi haurà un contingut digital específic al canal de youtube del teatre amb adaptacions de clàssics teatrals per a nens i nenes acompanyades d'il·lustracions, com «La casa de Bernarda Alba» de Federico García Lorca, per Victoria Szpunberg (del 21 al 24 de maig), «Terra baixa», d'Àngel Guimerà, adaptada per Pau Miró (del 28 al 31 de maig) i «Antígona», de Sòfocles, adaptació d'Helena Tornero (del 4 al 7 de juny) i «El rei Lear», de William Shakesperare per Jordi Oriol (11 a 14 de juny).
La novetat internacional d'aquesta programació digital arriba de la mà de la xarxa de teatres europea «mitos21», de la qual el Teatre Lliure és membre. El Lliure se suma a «Històries d’una Europa en crisi i reflexió [Stories from a Europe in crisis and reflection]», un projecte especialment creat davant la situació de confinament actual, que coordina el teatre Dramaten d’Estocolm, en el qual participen sis teatres europeus més. La proposta està dirigida a la creació de monòlegs a partir d’entrevistes a persones que han treballat o treballen pel manteniment dels serveis essencials o a primera línia de la crisi sanitària. A partir de l'1 de juny, el Lliure mostrarà els seus resultats per youtube, tant del seu projecte com dels realitzats per la resta de teatres participants.
Durant el maig i el juny torna també l'Escola de pensament, un punt de trobada del teatre i el pensament, dinamitzat per Marina Garcés i Albert Lladó. El 19 de maig s'emetrà per youtube la conversa «El coratge i la representació. Sarajevo, 1993», amb el periodista de guerra, escriptor i dramaturg Alfonso Armada i el director de l’East West Theatre Company de Sarajevo, Haris Pašović com a convidats, i el 9 de juny, posarà punt i final a l'Escola el diàleg «L’humor com a acció directa. Escena i transgressió», que comptarà amb la participació de la pallassa Pepa Plana i el compositor Benet Casablancas.
En l'àmbit educatiu, el projecte Magda Puig EN RESiDÈNCiA a l'Institut Joan Fuster s'obrirà al públic general i a altres centres educatius que vulguin participar-hi. Amb el títol «No és art si no té la potencialitat de ser un desastre», una frase de l'artista Banksy, la creadora planteja una intervenció creativa que barreja llenguatges i convida els alumnes a descobrir i experimentar accions artístiques contemporànies. Cada dilluns entre l'11 de maig i l'1 de juny es farà pública una proposta creativa i es convidarà tothom que la segueixi i comparteixi a les xarxes socials fent servir el hashtag #MagdaPuigENRESiDÈNCiA. Aquest és un programa de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i el Consorci d'Educació de Barcelona (CEB) i és el segon any que el Teatre Lliure hi participa com a equip mediador. El 8 de juny, se'n farà una presentació pública de forma virtual.
I també en la branca educativa, el programa Escena Pilot, dut a terme en col·laboració amb l'Institut Municipal d'Educació de Barcelona (IMEB) i capitanejat aquest primer any per la creadora i directora Lali Àlvarez i l'actriu Gemma Martínez, tampoc s'atura. Les formacions al professorat seguiran online i es reconvertirà el que havia de ser un espectacle teatral de creació col·lectiva entre els instituts barcelonins Barri Besòs, Domènech i Montaner i Vila de Gràcia, en la realització d'un vídeo documental i artístic sobre la bellesa que es podrà veure el 4 de juny.
Programa extraordinari d'Ajuts a la creació Carlota Soldevila
El Teatre Lliure llança una nova línia d’Ajuts a la creació Carlota Soldevila per tal d’intentar fer front a la davallada de l’activitat degut al tancament dels teatres i continuar incentivant la creació teatral en situació de confinament.
La convocatòria està formada per un total de 20 ajuts dividits en 4 modalitats: disseny de projectes escènics (5 ajuts de 2.500 € cadascun), textos dramàtics (5 ajuts de 3.000 € cadascun), dramatúrgies en arts de carrer (5 ajuts de 2.500 € cadascun) i escena distant (5 ajuts de 1.250 € cadascun). Les dues darreres modalitats compten amb la complicitat de Fira Tàrrega i Temporada Alta respectivament, que formaran part dels jurat que seleccionarà les propostes.
La convocatòria estarà oberta entre el 2 i el 31 de maig i el veredicte es comunicarà de forma pública a finals de juny. Els projectes guanyadors hauran de desenvolupar la seva proposta en un disseny o un text (segons la modalitat) entre l’1 de juliol i el 15 de setembre de 2020.
30 d’abril 2020
22 de març 2020
La pròrroga de l'estat d'alarma per quinze dies més arran de la pandèmia del coronavirus deixa fora de joc molts dels espectacles de la temporada
La pròrroga fins a l'11 d'abril, com a mínim, de l'estat d'alarma arran de la pandèmia del coronavirus deixa en «escac i mat» i fora de joc obres que estaven en cartellera com «El pare de la núvia» (Teatre Condal), «Escape room« (Teatre Goya), «Instruccions per enterrar un pare» (Sala Flyhard), «Solitud« (Teatre Nacional de Catalunya), «El quadern daurat» (Teatre Lliure), «Exit» (Teatre Gaudí Barcelona), «La morta de Pompeu Crehuet» (Sala Beckett), «La nostra parcel·la» (Teatre Lliure), «La bruixa de la tramuntana» (Teatre Lliure), «Dos divas y un destino» (Teatre Gaudí Barcelona), «La gavina» (La Villarroel), «Boira a les orelles» (El Maldà), «Pecats imperdonables» (Teatre Borràs), «La canción de Ipanema» (Teatre Aquitània), «T'estimo si he begut» (Teatre Poliorama), «Eva contra Eva» (Teatre Romea), «L'home de la flor al llavi» (Teatre Akadèmia), «El médico, el musical» (Teatre Tívoli), a més de les cancel·lacions o suspensions que ja s'han fet d'altres obres com «Un encuentro sobrenatural» (Teatre del Raval), «Justícia» (Teatre Nacional de Catalunya), «A Chorus Line» (Teatre Tívoli), «Per un sí i per un no» (Teatre Akadèmia), «Perdón» (La Villarroel), «Cobertura» (Teatre Romea) o «Només la fi del món» (La Perla 29 - Teatre Biblioteca de Catalunya). Tots els teatres catalans es veuen obligats a replantejar la programació que tenien prevista i, en el cas que, un cop aixecat el tancament de les sales, cada companyia tingui possibilitats de calendari, reposar les cancel·lacions o ajornar les estrenes. Alguns dels espectacles només s'han pogut representar pocs dies abans que arribés la declaració de l'estat d'alarma, la qual cosa representa per als productors i les sales que tenien concertades una pèrdua difícilment recuperable, a banda del trasbals que significa passar alguns d'aquests espectacles a una nova temporada o fins i tot incloure'ls dins la línia de programació que el Festival Grec s'ha compromès a establir per a l'estiu. Tota una incògnita en aquest moment que ha deixat milers d'espectadors amb entrades adquirides anticipadament sense poder veure algunes de les propostes més esperades de la temporada 2019-2020 que ha vist també com s'ha hagut de suspendre la gala dels Premis de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona que havia de tenir lloc el 23 de març a La Villarroel i que ja fa dies que havia fet públiques tant les nominacions com els premis honorífics... [+ crítiques]
12 de març 2020
El tancament o les restriccions d'aforament a un terç durant quinze dies representen 4 milions d'euros de pèrdua per al sector teatral
El sector teatral de Catalunya calcula que el decret de la Generalitat de Catalunya, seguint recomanacions sanitàries, que els obliga a reduir l'aforament a un terç de la capacitat de cada sala o, en el seu cas, el tancament durant la quinzena de prevenció decretada per la pandèmia del coronavirus, representa una pèrdua aproximada de 4 milions d'euros per la devolució d'entrades anticipades o venda cancel·lada. La revista digital «Clip de Teatre» ha fet un seguiment de la majoria de sales de Barcelona —fora de Barcelona la situació és similar amb cancel·lacions d'espectacles en gira— per dibuixar un mapa de la cartellera teatral durant aquesta quinzena «negra» del 12 al 26 de març.
TEATRES QUE MANTENEN LA PROGRAMACIÓ AMB UN TERÇ DE L'AFORAMENT
(CAP després de les últimes mesures decretades el divendres a la tarda del 13 de març)
TEATRES QUE HAN CANCEL·LAT LA PROGRAMACIÓ FINS AL 26 DE MARÇ
Teatre Nacional de Catalunya
(Sala Gran, Sala Petita, Sala Tallers)
Teatre Lliure de Montjuïc
Teatre Lliure de Gràcia
Espai Lliure de Montjuïc
Gran Teatre del Liceu
Mercat de les Flors
Teatre Goya
La Villarroel
Teatre Romea
Teatre Condal
Teatre Biblioteca de Catalunya / La Perla 29
Teatre del Raval
Sala Hiroshima
Sala Beckett
Sala Atrium
SaT (Sant Andreu Teatre)
La Gleva
Antic Teatre
Jove Teatre Regina
Eixample Teatre
Teatre Gaudí Barcelona
Teatre Akadèmia
Teatreneu
Almeria Teatre
Aquitània Teatre
Eòlia
El Maldà
Escenari Joan Brossa
Nau Ivanow
Sala Flyhard
Sala BARTS
Teatre Tantarantana
La Puntual
Sala Versus Glòries
Teatre Capitol
Teatre Borràs
Teatre Tívoli
Teatre Coliseum
Teatre Poliorama
TEATRES QUE MANTENEN LA PROGRAMACIÓ AMB UN TERÇ DE L'AFORAMENT
(CAP després de les últimes mesures decretades el divendres a la tarda del 13 de març)
TEATRES QUE HAN CANCEL·LAT LA PROGRAMACIÓ FINS AL 26 DE MARÇ
Teatre Nacional de Catalunya
(Sala Gran, Sala Petita, Sala Tallers)
Teatre Lliure de Montjuïc
Teatre Lliure de Gràcia
Espai Lliure de Montjuïc
Gran Teatre del Liceu
Mercat de les Flors
Teatre Goya
La Villarroel
Teatre Romea
Teatre Condal
Teatre Biblioteca de Catalunya / La Perla 29
Teatre del Raval
Sala Hiroshima
Sala Beckett
Sala Atrium
SaT (Sant Andreu Teatre)
La Gleva
Antic Teatre
Jove Teatre Regina
Eixample Teatre
Teatre Gaudí Barcelona
Teatre Akadèmia
Teatreneu
Almeria Teatre
Aquitània Teatre
Eòlia
El Maldà
Escenari Joan Brossa
Nau Ivanow
Sala Flyhard
Sala BARTS
Teatre Tantarantana
La Puntual
Sala Versus Glòries
Teatre Capitol
Teatre Borràs
Teatre Tívoli
Teatre Coliseum
Teatre Poliorama
11 de març 2020
No et riguis mai del mort perquè potser és qui et vetlla
«“La morta”, de Pompeu Crehuet», de Marc Crehuet. Intèrprets: Anna Bertran, Xavier Bertran, Francesc Ferrer i Betsy Túrnez. Amb la col·laboració especial de Laura Fernández i Enric Crehuet. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: David Bofarull (aai). Vestuari: Míriam Compte. Música: Guillermo Martorell. Amb la col·laboració especial de Maria Rodés. Audiovisuals: Francesc Isern. Fotografia promocional: Kiku Piñol. Vídeo promocional: Raquel Barrera, Marc Crehuet i Xavi González. Estudiant en pràctiques de direcció: Laura Fernández (ERAM). Estudiant en pràctiques d'escenografia: Laia Navarro (Escola EINA). Ajudantia de direcció: Héctor Rull. Direcció: Marc Crehuet. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 12 març 2020.
¿Un «Barton Fink» a la catalana? Expliquem-ho. L'espectacle té dos plans escenogràfics. Un és l'actual, amb l'apartament on viu el mateix dramaturg i cineasta establert a Catalunya, que signa l'obra en qüestió, Marc Crehuet (Santander, Cantàbria, 1978) —marcat per l'èxit de l'obra teatral adaptada també al cinema «El rei borni»—, aparellat i amb una criatura en off que des de l'habitació no para de cridar “papa” o “mama”. Una vida en parella no sempre plàcida ni conciliadora de la feina amb la família. Un altre pla escenogràfic porta els espectadors a un temps passat, amb el també dramaturg Pompeu Crehuet (Barcelona, 1881 - Sant Feliu de Guíxols, 1941), besavi de Marc Crehuet i autor de disset obres escrites entre el 1904 i el 1936, però només una, la primera, «La morta», un drama estrenat el 1904, receptora de l'èxit de la crítica i el públic de l'època. Després, vindrien els estira-i-arronsa epistolars amb els empresaris teatrals del desaparegut Novedades o el Romea, el rebuig d'algunes de les seves obres, la caiguda en desgràcia i la competència d'un altre dramaturg que s'emporta el peix al cove, més “modern”, Josep Maria de Sagarra, si fa no fa, en un panorama precari i infidel no gaire diferent al del d'ara... [+ crítica]
¿Un «Barton Fink» a la catalana? Expliquem-ho. L'espectacle té dos plans escenogràfics. Un és l'actual, amb l'apartament on viu el mateix dramaturg i cineasta establert a Catalunya, que signa l'obra en qüestió, Marc Crehuet (Santander, Cantàbria, 1978) —marcat per l'èxit de l'obra teatral adaptada també al cinema «El rei borni»—, aparellat i amb una criatura en off que des de l'habitació no para de cridar “papa” o “mama”. Una vida en parella no sempre plàcida ni conciliadora de la feina amb la família. Un altre pla escenogràfic porta els espectadors a un temps passat, amb el també dramaturg Pompeu Crehuet (Barcelona, 1881 - Sant Feliu de Guíxols, 1941), besavi de Marc Crehuet i autor de disset obres escrites entre el 1904 i el 1936, però només una, la primera, «La morta», un drama estrenat el 1904, receptora de l'èxit de la crítica i el públic de l'època. Després, vindrien els estira-i-arronsa epistolars amb els empresaris teatrals del desaparegut Novedades o el Romea, el rebuig d'algunes de les seves obres, la caiguda en desgràcia i la competència d'un altre dramaturg que s'emporta el peix al cove, més “modern”, Josep Maria de Sagarra, si fa no fa, en un panorama precari i infidel no gaire diferent al del d'ara... [+ crítica]
08 de març 2020
A la recerca de la muntanya perduda
«Solitud», de Víctor Català. Dramatúrgia d'Albert Arribas. Intèrprets: Pepo Blasco, Oriol Guinart, Pol López, Maria Ribera, Adrià Salazar, Pau Vinyals, Ona Grau, Laula Luna, Adriana Parra. Escenografia: Sílvia Delagneau. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Il·luminació: Raimon Rius. So: Igor Pinto. Caracterització i ajudanta de vestuari: Núria Llunell. Ajudanta d'escenografia: Adriana Parra. Alumna en pràctiques del Màster Universitari d'Estudis Teatrals: Laura Vago. Oient: Bernat Reher. Referències de les pintures fetes per Caterina Albert (Víctor Català) de l'Arxiu Històric - Museu de l'Escala: «La germaneta Amèlia adormida» (1883), «Interior d'una masia amb la porta oberta» (principis s. XX), «Autoretrat» (1890), «Pare mort al llit» (1890), «Retrat inacabat de l'àvia materna, Caterina Farrés i Sureda (finals s. XIX). Ajudanta de direcció: Marta Tirado. Direcció: Alícia Gorina. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 7 març 2020.
És evident que si el teatre no va a la muntanya, en aquest cas, la muntanya no es pot fer baixar tampoc al teatre. Esclar que per a impediments físics com aquest existeix el recurs del simbolisme, però aquí se n'ha prescindit i a l'hora de convertir la novel·la modernista «Solitud» —publicada primer en fulletons a la revista “Joventut” entre 1904 i 1905—, el moll de l'os que hi va voler impregnar Víctor Català (pseudònim sisplau per força de Caterina Albert i Paradís, L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966) queda molt difús, gairebé inexistent. La dramatúrgia a càrrec d'Albert Arribas ha remat contra l'impediment de la força literària però els rems no ho han resistit. I la posada en escena de la directora Alícia Gorina ha cedit a convertir l'origen literari —o fulletonesc, vaja— en una peça de teatre i ha optat per fer una relectura en veu alta amb un innegable treball i esforç recitatiu dels intèrprets, però sense allò que s'espera d'un muntatge teatral: que sigui teatral... [+ crítica]
És evident que si el teatre no va a la muntanya, en aquest cas, la muntanya no es pot fer baixar tampoc al teatre. Esclar que per a impediments físics com aquest existeix el recurs del simbolisme, però aquí se n'ha prescindit i a l'hora de convertir la novel·la modernista «Solitud» —publicada primer en fulletons a la revista “Joventut” entre 1904 i 1905—, el moll de l'os que hi va voler impregnar Víctor Català (pseudònim sisplau per força de Caterina Albert i Paradís, L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966) queda molt difús, gairebé inexistent. La dramatúrgia a càrrec d'Albert Arribas ha remat contra l'impediment de la força literària però els rems no ho han resistit. I la posada en escena de la directora Alícia Gorina ha cedit a convertir l'origen literari —o fulletonesc, vaja— en una peça de teatre i ha optat per fer una relectura en veu alta amb un innegable treball i esforç recitatiu dels intèrprets, però sense allò que s'espera d'un muntatge teatral: que sigui teatral... [+ crítica]
07 de març 2020
Sala que salaràs i Cadaqués salvaràs!
«La bruixa de la tramuntana». Dramatúrgia de Marc Rosich, a partir del conte «La bruixa de Cadaqués» de Miquel Berga. Composició musical i arranjaments: Carles Pedragosa. Intèrprets: Clara Moraleda, Carles Pedragosa, Maria Santallúsia i Toni Viñals. Coreografia: Bealia Guerra. Escenografia: Laura Clos 'Closca' i Sergi Corbera. Vestuari: Joana Martí. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Sylvia Kuchynow. So: Josep Sánchez-Rico. Enregistrament musical: Jordi Santanach, Pepino Pascual, Antonio Torres, Núria Martín, Natxo Jiménez, Enric Gómez i Carles Pedragosa. Cap tècnic: Marco Mattarucchi. Ajudant producció: Bernat Grau. Producció executiva: Luz Ferrero. Cap producció: Clàudia Flores. Direcció producció: Josep Domènech. Equips Teatre Lliure. Coproducció: Bitò i Teatre Lliure. Ajudant direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Teatre Lliure Gràcia. Barcelona, 7 març 2020.
El dramaturg Marc Rosich (Barcelona, 1973) es troba com un peix a Cadaqués explorant tots els gèneres teatrals. Si ens referim ara només al teatre familiar, encara ressona l'adaptació que amb Clara Peya va fer de «Renard, el Llibre de les Bèsties», espectacle que també va estrenar la temporada 2016 / 2017 al Teatre Lliure, reconegut i premiat. Ara s'ha conjurat amb el compositor i també actor Carles Pedragosa (Barcelona, 1982), de llarga trajectòria musicoteatral, per a aquesta adaptació del conte per a primers lectors, «La bruixa de Cadaqués», que el 2014 va publicar l'autor i professor universitari Miquel Berga (Salt, Gironès, 1952) a la col·lecció El Vaixell de Vapor de l'Editorial Cruïlla. Els elements bàsics del conte literari apareixen també en la versió teatral: el Cadaqués dels anys seixanta del segle passat quan comença a ser envaida pel turisme de fora; la bruixa que vol especular amb aquest racó mig màgic de l'Alt Empordà i convertir-lo en una segona Benidorm de ciment; l'alcalde encara del règim franquista que li roda l'ull davant el negoci que s'acosta; el pescador, la mestra del poble, la peixatera... i el genial Dalí que s'emparenta amb tres gats de teulada humanitzats que, quan coneixen els plans de la bruixa que té el malnom de Tramuntana perquè les ventades fortes i els tornados arrasadors són la seva especialitat, lluitaran per esguerrar-li la festa... [+ crítica]
El dramaturg Marc Rosich (Barcelona, 1973) es troba com un peix a Cadaqués explorant tots els gèneres teatrals. Si ens referim ara només al teatre familiar, encara ressona l'adaptació que amb Clara Peya va fer de «Renard, el Llibre de les Bèsties», espectacle que també va estrenar la temporada 2016 / 2017 al Teatre Lliure, reconegut i premiat. Ara s'ha conjurat amb el compositor i també actor Carles Pedragosa (Barcelona, 1982), de llarga trajectòria musicoteatral, per a aquesta adaptació del conte per a primers lectors, «La bruixa de Cadaqués», que el 2014 va publicar l'autor i professor universitari Miquel Berga (Salt, Gironès, 1952) a la col·lecció El Vaixell de Vapor de l'Editorial Cruïlla. Els elements bàsics del conte literari apareixen també en la versió teatral: el Cadaqués dels anys seixanta del segle passat quan comença a ser envaida pel turisme de fora; la bruixa que vol especular amb aquest racó mig màgic de l'Alt Empordà i convertir-lo en una segona Benidorm de ciment; l'alcalde encara del règim franquista que li roda l'ull davant el negoci que s'acosta; el pescador, la mestra del poble, la peixatera... i el genial Dalí que s'emparenta amb tres gats de teulada humanitzats que, quan coneixen els plans de la bruixa que té el malnom de Tramuntana perquè les ventades fortes i els tornados arrasadors són la seva especialitat, lluitaran per esguerrar-li la festa... [+ crítica]
La roba bruta es renta a casa
«Exit», d'Agustí Franch. Intèrprets: Roser Batalla, Mingo Ràfols i Irina Robles. Veus en off: Francesca Piñón, Gemma García i Toni Clapés. Vestuari: Anna Mangot. Escenografia: Red Nose. Disseny il·luminació: Eloi Pla i Joel Pla. Música: Jofre Bardagí. Edició àudio: Guillem Fornós. Tècnic de sala: Andriy Krachyk. Fotografia: Leandro García. Imatge: Creativadisseny. Producció executiva: Òscar Contreras i Alfons Teruel (Red Nose). Producció: Escola Nacional d'Andorra, Productora 23 i Red Nose. Ajudant de direcció: Joan Hernández. Direcció: Òscar Contreras i Agustí Franch. Teatre Aquitània, Barcelona, 9 novembre 2019. Reestrena: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 6 març 2020.
Comèdia de la bona. Comèdia a la francesa, com la truita. I no és una manera de dir perquè en aquesta obra tot es capgira com una truita ben recargolada en el moment menys pensat. Quan els espectadors pensen de quina manera se'n pot sortir el trio protagonista o quina serà la vàlvula d'escapament del conflicte —que és quan la trama sembla que podria decaure— immediatament hi ha una guspira que encén novament el foc i el remolí de l'embolic torna a començar. Només es pot dir això: una empresa contracta una nova cap de recursos humans amb una missió immediata a complir des del primer minut: ha de fer fora un de dos candidats —o candidates— proposats per la directora. I ho ha decidir amb criteri profesional després de tenir una entrevista amb els dos. I fins aquí tot el que és possible desvelar, per respecte als futurs espectadors. La resta és una sorpresa constant que es manté durant noranta minuts i que aguanten amb fermesa, bon ofici escènic, humor i gràcia els tres intèrprets. D'entrada cal admetre que, només per uns segons, a un li fa l'efecte que potser l'autor, narrador i dramaturg, Agustí Franch (Manresa, Bages, 1976) oferirà una versió acolorida i remasteritzada d'«El mètode Grönholm». La presència en el repartiment de Roser Batalla (una de les Grönholms de l'època) hi influeix. Però no. De seguida un s'adona que no serà el mateix. Que allà tot anava de fora cap a dins i que aquí tot va de dins cap a fora... [+ crítica]
Comèdia de la bona. Comèdia a la francesa, com la truita. I no és una manera de dir perquè en aquesta obra tot es capgira com una truita ben recargolada en el moment menys pensat. Quan els espectadors pensen de quina manera se'n pot sortir el trio protagonista o quina serà la vàlvula d'escapament del conflicte —que és quan la trama sembla que podria decaure— immediatament hi ha una guspira que encén novament el foc i el remolí de l'embolic torna a començar. Només es pot dir això: una empresa contracta una nova cap de recursos humans amb una missió immediata a complir des del primer minut: ha de fer fora un de dos candidats —o candidates— proposats per la directora. I ho ha decidir amb criteri profesional després de tenir una entrevista amb els dos. I fins aquí tot el que és possible desvelar, per respecte als futurs espectadors. La resta és una sorpresa constant que es manté durant noranta minuts i que aguanten amb fermesa, bon ofici escènic, humor i gràcia els tres intèrprets. D'entrada cal admetre que, només per uns segons, a un li fa l'efecte que potser l'autor, narrador i dramaturg, Agustí Franch (Manresa, Bages, 1976) oferirà una versió acolorida i remasteritzada d'«El mètode Grönholm». La presència en el repartiment de Roser Batalla (una de les Grönholms de l'època) hi influeix. Però no. De seguida un s'adona que no serà el mateix. Que allà tot anava de fora cap a dins i que aquí tot va de dins cap a fora... [+ crítica]
06 de març 2020
Mori el plàstic!
«Greta&Friday II: Amor mor», de Queralt Riera. Intèrprets: Annabel Castan i Òscar Muñoz. Vestuari: Teté Company. Assessorament musical: Sebastià Bover. Direcció: Queralt Riera. Sala Palau i Fabre. Escenari Joan Brossa. Barcelona, 5 març 2020.
Han passat els anys, prop de quaranta. I aquella parella juvenil que tenia una dèria pel circ i que havia de canviar el món, Greta i Friday, s'han fet grans, han tingut alts-i-baixos, han canviat de vida, de l'urbs a la muntanya, s'han desencantat de la que es proposaven i s'han encaterinat amb el futur més enllà del futur. N'han passat tants, d'anys, que fins i tot un dels mites del díptic «Greta&Friday», l'actual adolescent activista Greta Turnberg, ja no és en aquest món. Tothom mor. I la jove Greta també. «Greta&Friday II: Amor mor» és la segona part de «Greta&Friday I: Amor pur». El risc de la proposta en forma de díptic era l'alternança de dues autories que fan també la direcció: la primera, d'Albert Mestres, i la segona, de Queralt Riera. I el risc s'ha convertit en la millor opció perquè la segona part enllaça amb la primera, amb lleugeres referències que ajuden a resituar els espectadors que hagin seguit els dos espectacles, però que també es poden veure independents sense que se'n perdi el sentit... [+ crítica]
Han passat els anys, prop de quaranta. I aquella parella juvenil que tenia una dèria pel circ i que havia de canviar el món, Greta i Friday, s'han fet grans, han tingut alts-i-baixos, han canviat de vida, de l'urbs a la muntanya, s'han desencantat de la que es proposaven i s'han encaterinat amb el futur més enllà del futur. N'han passat tants, d'anys, que fins i tot un dels mites del díptic «Greta&Friday», l'actual adolescent activista Greta Turnberg, ja no és en aquest món. Tothom mor. I la jove Greta també. «Greta&Friday II: Amor mor» és la segona part de «Greta&Friday I: Amor pur». El risc de la proposta en forma de díptic era l'alternança de dues autories que fan també la direcció: la primera, d'Albert Mestres, i la segona, de Queralt Riera. I el risc s'ha convertit en la millor opció perquè la segona part enllaça amb la primera, amb lleugeres referències que ajuden a resituar els espectadors que hagin seguit els dos espectacles, però que també es poden veure independents sense que se'n perdi el sentit... [+ crítica]
26 de febrer 2020
El misteri d'un terròs de sucre
«Sacarina», de Davide Carnevali. Traducció d'Albert Arribas. Adaptació: Davide Carnevali, Albert Arribas i La Ruta 40. Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat i Lara Salvador. Escenografia: Clàudia Vilà. Vestuari: La Ruta 40. So i vídeo: Pau Matas. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Direcció: Sergi Torrecilla. Companyia La Ruta 40. El Maldà, Barcelona, 25 febrer 2020.
Tots els estudiants d'escoles de teatre aspirants a dedicar-se a tan “noble” ofici haurien de veure aquest espectacle produït per la companyia La Ruta 40, gairebé un documental testimonial en clau de “voyeur” sobre el gremi d'una època tan precària professionalment com l'actual. «Sacarina» és una adaptació de l'obra original de Davide Carnevali (Milà, Llombardia, Itàlia, 1981), dramaturg relacionat amb el teatre català en diferents àmbits i doctorat en arts escèniques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Allà, fa més de deu anys, Carnevali ironitzava sobre el gremi italià acostumat a la bona vida del “cafè, copa i puro”. Aquí, Albert Arribas, juntament amb el mateix Davide Carnevali i la resta de la companyia han fet una adaptació revisada i ampliada que fa una mirada gairebé a ull de dron sobre els ambients més “in” i més “on” de la ciutat de Barcelona del primer quart de segle XXI. Per crear una ambientació encara més realista a la situació, la companyia ha redecorat el reduït espai d'El Maldà amb uns “chaise longues” als voltants de la sala i unes tauletes de bar, a més d'una pantalla gegant de televisió on no només es retransmet el partit del dia sinó que s'hi veuran alguns spots de publicitat. Els quadres clàssics que hi ha habitualment a les parets de la sala s'han modificat amb imatges animalesques que lliguen amb el personatge absent de l'obra: un gos a qui els terrosets de sucre li fan remenar la cua... [+ informació]
Tots els estudiants d'escoles de teatre aspirants a dedicar-se a tan “noble” ofici haurien de veure aquest espectacle produït per la companyia La Ruta 40, gairebé un documental testimonial en clau de “voyeur” sobre el gremi d'una època tan precària professionalment com l'actual. «Sacarina» és una adaptació de l'obra original de Davide Carnevali (Milà, Llombardia, Itàlia, 1981), dramaturg relacionat amb el teatre català en diferents àmbits i doctorat en arts escèniques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Allà, fa més de deu anys, Carnevali ironitzava sobre el gremi italià acostumat a la bona vida del “cafè, copa i puro”. Aquí, Albert Arribas, juntament amb el mateix Davide Carnevali i la resta de la companyia han fet una adaptació revisada i ampliada que fa una mirada gairebé a ull de dron sobre els ambients més “in” i més “on” de la ciutat de Barcelona del primer quart de segle XXI. Per crear una ambientació encara més realista a la situació, la companyia ha redecorat el reduït espai d'El Maldà amb uns “chaise longues” als voltants de la sala i unes tauletes de bar, a més d'una pantalla gegant de televisió on no només es retransmet el partit del dia sinó que s'hi veuran alguns spots de publicitat. Els quadres clàssics que hi ha habitualment a les parets de la sala s'han modificat amb imatges animalesques que lliguen amb el personatge absent de l'obra: un gos a qui els terrosets de sucre li fan remenar la cua... [+ informació]
24 de febrer 2020
El matalàs com a refugi de guerra
«Germanes (Soeurs)», de Wajdi Mouawad. Text inspirat per Annick Bergeron i Nayla Mouawad. Traducció d'Helena Tornero. Intèrprets: Lluïsa Castell i Mònica López. Il·luminació, vestuari i escenografia: Roger Orra. Espai sonor: Jordi Collet. Espai audiovisual: Pau Masaló. Producció executiva: Ferran Murillo. Fotografia: Anna Fàbrega. Equip de comunicació, gestió, disrribució i tècnics del Teatre Tantarantana. Fotografia de l'autor: Jean-Louis Fernández. Ajudanta de direcció: Mireia Lucas. Direcció: Roberto Romei. Companyia Tantarantana i Arsènic Creació. Teatre Tantarantana, Barcelona, 23 febrer 2020.
«Germanes» forma part d'una trilogia familiar («Soeurs», «Frères» i «Père et Mère») del dramaturg Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Líban, 1968), establert al Canadà i amb molta relació amb el sector del teatre francès, prou conegut aquí també per les obres que Oriol Broggi i La Perla 29 han anat versionant en els últims anys com «Cels», «Incendis» o «Boscos», a més d'«Un obús al cor», i «Litoral», en aquest cas, al Teatre Romea de la mà de Raimon Molins, i encara l'obra «Seuls», al Teatre Lliure el 2014, interpretada pel mateix Wajdi Mouawad, però també perquè el 2015 va dirigir ell mateix dins el Festival Grec la peça recuperada ara, «Soeurs», amb la diferència que aleshores era una única actriu, Annick Bergeron, la que interpretava els dos papers, el de la mediadora en conflictes internacionals, Geneviève, i la perit d'una companyia d'assegurances, Layla, dos personatges creats per l'autor sota la inspiració tant de l'actriu protagonista de la versió francesa vista aquí el 2015, Annick Bergeron, com de la germana de Mouawad, Nayla. Així com la versió francesa de «Soeurs» del 2015 —no gaire ben rebuda ni per l'auditori ni la crítica d'aquell moment— comptava amb una única actriu per als dos papers (Annick Bergeron), en aquesta nova versió catalana que ha traduït la dramaturga Helena Tornero i que ha posat en escena el director Roberto Romei, la durada s'ha escurçat considerablement, de les dues hores llargues inicials a una hora i mitja d'ara, i les actrius s'han desdoblat en dues, fent més dinàmica la trama... [+ crítica]
«Germanes» forma part d'una trilogia familiar («Soeurs», «Frères» i «Père et Mère») del dramaturg Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Líban, 1968), establert al Canadà i amb molta relació amb el sector del teatre francès, prou conegut aquí també per les obres que Oriol Broggi i La Perla 29 han anat versionant en els últims anys com «Cels», «Incendis» o «Boscos», a més d'«Un obús al cor», i «Litoral», en aquest cas, al Teatre Romea de la mà de Raimon Molins, i encara l'obra «Seuls», al Teatre Lliure el 2014, interpretada pel mateix Wajdi Mouawad, però també perquè el 2015 va dirigir ell mateix dins el Festival Grec la peça recuperada ara, «Soeurs», amb la diferència que aleshores era una única actriu, Annick Bergeron, la que interpretava els dos papers, el de la mediadora en conflictes internacionals, Geneviève, i la perit d'una companyia d'assegurances, Layla, dos personatges creats per l'autor sota la inspiració tant de l'actriu protagonista de la versió francesa vista aquí el 2015, Annick Bergeron, com de la germana de Mouawad, Nayla. Així com la versió francesa de «Soeurs» del 2015 —no gaire ben rebuda ni per l'auditori ni la crítica d'aquell moment— comptava amb una única actriu per als dos papers (Annick Bergeron), en aquesta nova versió catalana que ha traduït la dramaturga Helena Tornero i que ha posat en escena el director Roberto Romei, la durada s'ha escurçat considerablement, de les dues hores llargues inicials a una hora i mitja d'ara, i les actrius s'han desdoblat en dues, fent més dinàmica la trama... [+ crítica]
23 de febrer 2020
Una mirada gremial al melic del teatre que toca el moll de l'os
«A Chorus Line». Concepció, direcció i coreografia originals: Michael Bennett. Llibret: James Kirkwood i Nicholas Dante. Música: Marvin Hamlisch. Lletres: Edward Kleban. Co-coreografia: Bob Avian. Intèrprets: Angie Alcázar, Kristina Alonso, Miguel Ángel Belotto, Albert Bolea, Lucía Castro, Anna Coll, Fran Del Pino, Daniel Délyon, Alberto Escobar, Roberto Facchin, Pol Galcerà, Daniel Garod, Diana Girbau, Cassandra Hlong, Juan José Marco, Fernando Mariano, Enric Marimon, Graciela Monterde, Fran Moreno, Beatriz Mur, Marcela Nava, Ivo Pareja-Obregón, Lucrecia Petraglia, Pablo Puyol, Estibalitz Ruiz, Zuhaitz San Buenaventura, Aida Sánchez, Lorena Santiago, Sarah Schielke. Músics: Arturo Díez-Boscovich (director orquestra), Borja Barrigüete (piano), Pau Baiges (teclats), Adrià Aguilera (teclats), Carlos Ligero (saxo), Tete Leal (flauta), Carlos Parrado (clarinet), Jesús Martínez (trompeta), Patxi Urchegui (trompeta), Chema Muñoz (trompeta), Valentín García (trombó), Mario Fernández (trombó), Ignacio Ruíz (guitarra), Carlos Sánchez (baix / contrabaix) i Jorge Cid (bateria). Reposició de la direcció i coreografia originals: Baayork Lee. Traducció del llibret: Ignacio García May. Traducció de les lletres: Roser Batalla. Disseny de l'escenografia: Robin Wagner. Disseny del vestuari: Theoni V. Aldrege. Disseny de la il·luminació original: Tharon Musser. Disseny de l'adaptació de la il·luminació: Carlos Torrijos. Disseny de so: Javier G. Isequilla i Francisco Manuel Rubio López. Supervisor musical: Joey Chancey. Orquestracions: Jonathan Tunick, Bill Byers i Hershy Kay. Director associat: Luis Villabon. Coreògraf associat: Matthew Couvillon. Supervisió de la reposició del vestuari: Marian Milla. Disseny i confecció de sabateria: Phil LaDuca. Disseny de caracterització: Sandra Lara. Director resident: Juan José Marco. Director musical adjunt: Borja Barrigüete de Gabriel. Ajudant de direcció: Yolanda Jiménez Polonio. Ajudant de direcció musical: Pau Baiges. Director de producció i de casting: Marc Montserrat-Drukker. Director de producció tècnica: Francisco Grande. Adjunta de producció: Silvia Fiestas. Adjunta de disseny de producció: Sol Blasi. Gerent d'orquestra: Paco Cuenda. Gerente de companyia: Eva Font Marco. Regidores: Maria Laporta i Melani Gallego. Il·luminació: Albert Pastor, Raúl Cámara, Javier Torres i Lucia Blasco. So: Enric Vinyeta, Juan Antonio Sánchez i Fran Aguayo. Sastreria: Espe Pascual i Isabel Povedano. Maquinistes: Carlos Fernández i Pepe Rubio Ordiales. Programador de llums: Edu Chacón. Riggers: Carlos González, Edu Chacón, Fernando Gutiérrez i Nacho Andrés. Assistent producció de vestuari: Mariela Sernagoras. Prevenció i cura artistes: Cuídate Artista. Proveïdors: Fluge, Proyect-Arte, Peroni, Proluz, Taga, See Sound. American General Management: Joe Christopher per a RWS Entertainment Group. L'espetacle original de Broadway va ser produït pel New York Shakespeare Festival, Joseph Papp, productor, en associació amb Plum productions, Inc. L'espectacle es presenta d'acord amb Tams-Witmark LLC 229 W. 28th Street, 11th Fl. New York, NY 10001. Agraïments: María Araujo i Punto Blanco. Direcció musical: Arturo Díez-Boscovich. Codirecció: Antonio Banderas. Companyia Soho CaixaBank (Málaga). Teatre Tívoli, Barcelona, 22 febrer 2020.
Els musicals de gran volada que provenen de la seva creació de fa gairebé cinquanta anys com «A Chorus Line», que es va estrenar a Broadway el 1975, tenen l'avantatge que arrosseguen el pes de la popularitat que han adquirit al llarg del temps, però arrosseguen el llast del perill de l'envelliment del seu contingut que es representa una i una altra vegada sense cap lectura reactualitzada. A «A Chorus Line» —com a «West Side Story» o «La botiga dels horrors», per esmentar dos dels grans musicals que s'han vist recentment en els teatres de Barcelona—, li passa això. Els conflictes, les ambicions i els desitjos personals que arrosseguen els diversos personatges, tots molt joves, d'«A Chorus Line», i que el director artístic de ficció, en Zach, obliga gairebé en formació «manu militari» que expliquin en veu alta en el càsting que ha convocat, tenen la flaire d'un altre temps —l'homosexualitat, per exemple, ja no s'està sisplau per força tancada a l'armari— i d'una altra manera d'entendre les relacions entre productors, directors i artistes. ¿Es possible imaginar el tracte d'en Zach avui, a l'era digital, quan amb un parell de tuits o un comentari malintencionat a Facebook d'un o una dels aspirants ressentits acusant-lo de tracte poc respectuós, podria acabar representant el seu desprestigi o la seva dimissió? Em sembla que no. No sé de què em sona, que no. Allò, als setanta del segle passat, anava com anava i, si avui anés així, en Zach hauria de deixar el seu to de capità manaies que, els autors del llibret d'«A Chorus Line» situen durant bona part de la representació en off, com si, més que un director artístic d'un cor de ball, en Zach fos un Déu fent i desfent des de les altures. Però els fans del musical, que afortunadament per al sector del teatre són molts, coneixen aquestes convencions establertes i saben que l'argument de cadascun d'aquests espectacles és el que compta menys. El que compta de debò és la solidesa de la interpretació, l'impacte del cos de ball, la calidesa de les interpretacions corals o solistes i, amb els avantatges tècnics escènics actuals, també l'embolcall escenogràfic, els efectes de so i els d'il·luminació que fan viure en directe, a tocar de la pell, allò que ni la gran pantalla ni la pantalla petita podran substituir mai... [+ crítica]
Els musicals de gran volada que provenen de la seva creació de fa gairebé cinquanta anys com «A Chorus Line», que es va estrenar a Broadway el 1975, tenen l'avantatge que arrosseguen el pes de la popularitat que han adquirit al llarg del temps, però arrosseguen el llast del perill de l'envelliment del seu contingut que es representa una i una altra vegada sense cap lectura reactualitzada. A «A Chorus Line» —com a «West Side Story» o «La botiga dels horrors», per esmentar dos dels grans musicals que s'han vist recentment en els teatres de Barcelona—, li passa això. Els conflictes, les ambicions i els desitjos personals que arrosseguen els diversos personatges, tots molt joves, d'«A Chorus Line», i que el director artístic de ficció, en Zach, obliga gairebé en formació «manu militari» que expliquin en veu alta en el càsting que ha convocat, tenen la flaire d'un altre temps —l'homosexualitat, per exemple, ja no s'està sisplau per força tancada a l'armari— i d'una altra manera d'entendre les relacions entre productors, directors i artistes. ¿Es possible imaginar el tracte d'en Zach avui, a l'era digital, quan amb un parell de tuits o un comentari malintencionat a Facebook d'un o una dels aspirants ressentits acusant-lo de tracte poc respectuós, podria acabar representant el seu desprestigi o la seva dimissió? Em sembla que no. No sé de què em sona, que no. Allò, als setanta del segle passat, anava com anava i, si avui anés així, en Zach hauria de deixar el seu to de capità manaies que, els autors del llibret d'«A Chorus Line» situen durant bona part de la representació en off, com si, més que un director artístic d'un cor de ball, en Zach fos un Déu fent i desfent des de les altures. Però els fans del musical, que afortunadament per al sector del teatre són molts, coneixen aquestes convencions establertes i saben que l'argument de cadascun d'aquests espectacles és el que compta menys. El que compta de debò és la solidesa de la interpretació, l'impacte del cos de ball, la calidesa de les interpretacions corals o solistes i, amb els avantatges tècnics escènics actuals, també l'embolcall escenogràfic, els efectes de so i els d'il·luminació que fan viure en directe, a tocar de la pell, allò que ni la gran pantalla ni la pantalla petita podran substituir mai... [+ crítica]
22 de febrer 2020
En el color rosa no sempre l'amor s'hi posa
«Demà», d'Helena Tornero. Intèrprets: Patrícia Bargalló, Guillem Gefaell, Isis Martín i Marc Rius. Escenografia: Paula González i Paula Font. Il·luminació: Rubèn Taltavull. Vestuari: Berta Riera. Espai sonor: David Ribas. Vídeos: Alex D. Sala. Fotografia: Anna Miralles. Disseny gràfic: Òscar Llobet. Ajudantia de direcció: Júlia Valdivieso. Producció executiva: Anna Mestre. Distribució i coordinació de comunicació: Júlia Ribera. Direcció: Aleix Fauró. Companyia La Virgueria. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 21 febrer 2020.
¿Hi haurà amor en un futur que el present encara no pot imaginar? ¿Haurà vençut aleshores l'amor romàntic el seu pitjor enemic: l'antiamor antiromàntic? ¿Es pot ensenyar i reeducar el secret de l'amor? ¿Com s'ensinistren dos amants en l'inaccessible i difícil art de l'amor? L'obra «Demà», de la dramaturga Helena Tornero (Figueres, Alt Empordà, 1973) es fa aquestes preguntes i algunes més en un plantejament d'estructura narrativa circular que transcorre del final al principi per intentar reconèixer allò que ha passat i per intentar descobrir també els racons més amagats que en el moment present potser van passar per alt. Amb un plantejament que em fa la impressió que deixa més que intrigats els espectadors fins al punt que no hi troben les respostes, l'autora juga amb el gènere aparentment distòpic introduint en el joc amorós una parella de mestres d'amor d'un temps ideal on l'amor ja no servirà mai més per acumular errors i oferirà, a canvi, l'oportunitat de fer realitat tots els somnis desitjats... [+ crítica]
¿Hi haurà amor en un futur que el present encara no pot imaginar? ¿Haurà vençut aleshores l'amor romàntic el seu pitjor enemic: l'antiamor antiromàntic? ¿Es pot ensenyar i reeducar el secret de l'amor? ¿Com s'ensinistren dos amants en l'inaccessible i difícil art de l'amor? L'obra «Demà», de la dramaturga Helena Tornero (Figueres, Alt Empordà, 1973) es fa aquestes preguntes i algunes més en un plantejament d'estructura narrativa circular que transcorre del final al principi per intentar reconèixer allò que ha passat i per intentar descobrir també els racons més amagats que en el moment present potser van passar per alt. Amb un plantejament que em fa la impressió que deixa més que intrigats els espectadors fins al punt que no hi troben les respostes, l'autora juga amb el gènere aparentment distòpic introduint en el joc amorós una parella de mestres d'amor d'un temps ideal on l'amor ja no servirà mai més per acumular errors i oferirà, a canvi, l'oportunitat de fer realitat tots els somnis desitjats... [+ crítica]
21 de febrer 2020
El dolor d'un mateix ofegat pel dolor dels altres
«Només la fi del món (Juste la fin du monde)», de Jean-Luc Lagarce. Traducció de Ramon Vila. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Màrcia Cisteró, Sergi Torrecilla i David Vert. Il·luminació: Pep Barcons. Realització de vestuari: Marta Pell. Suport audiovisual: Francesc Isern. Suport àudio: Damien Bazin. Agraïment especial a Marta Filella. Regidors: Raúl Gallegos i Marc Serra. Tècnics funcions: Juan Boné, Roger Blasco i Aleix Martín. Atenció al públic: Marta Cros, Ailin Migliora i Núria Ubiergo. Concepció gràfica: Carla Vilaró. Fotografia: Bito Cels. Ajudant de direcció: Albert Reverendo. Direcció: Oriol Broggi. Companyia La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 20 febrer 2020.
És obvi dir que hi ha obres que són només obres d'intèrprets, però aquesta n'és una i cal remarcar-ho. Ells, dos actors, i elles, tres actrius, i les paraules de l'autor, Jean-Luc Lagarce (Héricourt, Alt Saona, Borgonya, Franc Comtat, França, 1957 - París, 1995), mort de sida en plena joventut, després de ser-ne diagnosticat el 1988, poc reconegut com a dramaturg en vida, a pesar que també va alternar la seva faceta d'autoria amb la d'actor i director, però molt reivindicat i valorat després de la seva mort, sobretot amb l'obra «Juste la fin du monde (Només la fi del món)», una mena d'obra-testament que en el fons protagonitza ell mateix, estesa en teatre a una quinzena llarga de llengües i adaptada també al cinema el 2016 pel director Xavier Dolan (actualment encara disponible a Filmin en V.O.S.C), amb Gaspard Ulliel, Marion Cotillard, Vincent Cassel, Lea Seydoux i Nathalie Baye, que van rebre el premi del Jurat de Canes. Cinc personatges que representen cinc membres d'una família esberlada: Louis, el protagonista i alter ego de l'autor, a tocar dels 34 anys, que torna a casa en un poble francès dels afores, després de dotze anys sense posar-hi els peus, amb la intenció d'explicar que té una malaltia i que s'ha de morir. Dic “amb la intenció” perquè el seu desig no s'acabarà de fer realitat. Al seu voltant, la mare, reclosa en el miratge idíl·lic del passat i les festes de diumenge amb les criatures; el germà mitjà, marcat per l'absència durant anys del gran; la germana petita que somnia en un futur diferent i a qui pràcticament no ha vist créixer; i la cunyada, que no coneix i de qui no en sap res, tant d'ella com de les criatures, un nebot i una neboda que han vingut darrera, ella ja té vuit anys... [+ crítica]
És obvi dir que hi ha obres que són només obres d'intèrprets, però aquesta n'és una i cal remarcar-ho. Ells, dos actors, i elles, tres actrius, i les paraules de l'autor, Jean-Luc Lagarce (Héricourt, Alt Saona, Borgonya, Franc Comtat, França, 1957 - París, 1995), mort de sida en plena joventut, després de ser-ne diagnosticat el 1988, poc reconegut com a dramaturg en vida, a pesar que també va alternar la seva faceta d'autoria amb la d'actor i director, però molt reivindicat i valorat després de la seva mort, sobretot amb l'obra «Juste la fin du monde (Només la fi del món)», una mena d'obra-testament que en el fons protagonitza ell mateix, estesa en teatre a una quinzena llarga de llengües i adaptada també al cinema el 2016 pel director Xavier Dolan (actualment encara disponible a Filmin en V.O.S.C), amb Gaspard Ulliel, Marion Cotillard, Vincent Cassel, Lea Seydoux i Nathalie Baye, que van rebre el premi del Jurat de Canes. Cinc personatges que representen cinc membres d'una família esberlada: Louis, el protagonista i alter ego de l'autor, a tocar dels 34 anys, que torna a casa en un poble francès dels afores, després de dotze anys sense posar-hi els peus, amb la intenció d'explicar que té una malaltia i que s'ha de morir. Dic “amb la intenció” perquè el seu desig no s'acabarà de fer realitat. Al seu voltant, la mare, reclosa en el miratge idíl·lic del passat i les festes de diumenge amb les criatures; el germà mitjà, marcat per l'absència durant anys del gran; la germana petita que somnia en un futur diferent i a qui pràcticament no ha vist créixer; i la cunyada, que no coneix i de qui no en sap res, tant d'ella com de les criatures, un nebot i una neboda que han vingut darrera, ella ja té vuit anys... [+ crítica]
20 de febrer 2020
Un fresc de personatges que giren com uns cavallets de fira al voltant del jutge Samuel Gallart
«Justícia», de Guillem Clua. Intèrprets: Manel Barceló, Alejandro Bordanove, Marc Bosch, Roger Coma, Vicky Peña, Pere Ponce, Josep Maria Pou, Anna Sahun, Katrin Vankova i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Gabriela Salaverri. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Noemí Jiménez. Audiovisuals i ajudant d'escenografia: Alessandro Arcangeli. Ajudanta de vestuari: Georgina Viñolo. Dicció veneçolana: Yunalis del Valle Salazar i Nell Córdova. Construcció escenografia: Pascualín. Vestuari de Josep Maria Pou: Sastreria Sala Barcelona. Equips tècnics i de gestió el TNC. Ajudanta de direcció i moviment coreogràfic: Montse Colomé. Ajudanta de direcció: Carol Ibarz. Direcció: Josep Maria Mestres. Producció: TNC. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 febrer 2020.
És de justícia dir que «Justícia» és una obra de “caça major”, de les imprescindibles de la temporada. Que quedi clar d'entrada, doncs, que tothom la pot reservar entre les que hauria de veure. El que cadascú en traurà ja és una altra cosa perquè «Justícia» integra totes les misèries i més d'una societat molt “nostrada” que diria aquell —recordi's Rusiñol o Sagarra, per exemple—, i que el seu autor, Guillem Clua (Barcelona, 1973), amb ull d'experiodista i dramaturg com és, situa en l'espai local amb bona dosi de documentació clau d'efemèrides per a diverses generacions d'espectadors, però sense deixar-se engolir pel fals costumisme perquè l'eleva a universal. Els que, influïts potser per alguna desinformació, hi pensin trobar una obra de comèdia, satírica i boadelliana sobre el president Jordi Pujol i el seu seguici i la seva llarga etapa política —ai, la cua que va portar aquella «Operació Ubú» dels Joglars!— somnien desperts. Ni tripijocs de saló, ni cas Palau, ni allò que en Pasqual Maragall va dir que es deia “3%”, ni la famosa “deixa" andorrana encara en procés. Els que, a més, hi pensin veure algun perfil dels parents més pròxims de la família Pujol, necessitaran ulleres d'alta graduació. Tan sols entre les diverses efemèrides, en la del 1984, es deixa anar d'esquitllèbit el cas Banca Catalana i es recorda la rua popular —preludi de les múltiples manifestacions actuals— des del Parlament de la Ciutadella a la Plaça de Sant Jaume, i la sortida al balcó del Palau de la Generalitat de la parella matrimonial aleshores al capdavant del govern català —“això sí que era una dona”, pensen encara alguns— per salvar la pàtria de la persecució judicial de l'època —amb querella desestimada finalment el 1986 per l'Audiència de Barcelona després d'una complexa investigació i coincidint amb la majoria absoluta al govern espanyol del PSOE del president Felipe González de qui es diu que hi va tenir alguna cosa a veure—. Només aleshores alguns espectadors i espectadores de la vella escola i la vella urna es pessiguen en silenci com si pensessin en la foscor de la sala: «Ara, ara ve quan ens punxen!»... [+ crítica]
És de justícia dir que «Justícia» és una obra de “caça major”, de les imprescindibles de la temporada. Que quedi clar d'entrada, doncs, que tothom la pot reservar entre les que hauria de veure. El que cadascú en traurà ja és una altra cosa perquè «Justícia» integra totes les misèries i més d'una societat molt “nostrada” que diria aquell —recordi's Rusiñol o Sagarra, per exemple—, i que el seu autor, Guillem Clua (Barcelona, 1973), amb ull d'experiodista i dramaturg com és, situa en l'espai local amb bona dosi de documentació clau d'efemèrides per a diverses generacions d'espectadors, però sense deixar-se engolir pel fals costumisme perquè l'eleva a universal. Els que, influïts potser per alguna desinformació, hi pensin trobar una obra de comèdia, satírica i boadelliana sobre el president Jordi Pujol i el seu seguici i la seva llarga etapa política —ai, la cua que va portar aquella «Operació Ubú» dels Joglars!— somnien desperts. Ni tripijocs de saló, ni cas Palau, ni allò que en Pasqual Maragall va dir que es deia “3%”, ni la famosa “deixa" andorrana encara en procés. Els que, a més, hi pensin veure algun perfil dels parents més pròxims de la família Pujol, necessitaran ulleres d'alta graduació. Tan sols entre les diverses efemèrides, en la del 1984, es deixa anar d'esquitllèbit el cas Banca Catalana i es recorda la rua popular —preludi de les múltiples manifestacions actuals— des del Parlament de la Ciutadella a la Plaça de Sant Jaume, i la sortida al balcó del Palau de la Generalitat de la parella matrimonial aleshores al capdavant del govern català —“això sí que era una dona”, pensen encara alguns— per salvar la pàtria de la persecució judicial de l'època —amb querella desestimada finalment el 1986 per l'Audiència de Barcelona després d'una complexa investigació i coincidint amb la majoria absoluta al govern espanyol del PSOE del president Felipe González de qui es diu que hi va tenir alguna cosa a veure—. Només aleshores alguns espectadors i espectadores de la vella escola i la vella urna es pessiguen en silenci com si pensessin en la foscor de la sala: «Ara, ara ve quan ens punxen!»... [+ crítica]
16 de febrer 2020
L'espectacle familiar «Pintamúsica!» prepara el seu desembarcament al Festival OFF d'Avinyó mentre es reposa de nou al Teatre Romea
«Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 juliol 2018. Reposició: El Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 10 febrer 2019. Reposició: 16 febrer 2020. Espectacle recomanat de 0 a 3 anys.
L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano. Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic... [+ crítica]
L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano. Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic... [+ crítica]
12 de febrer 2020
Del vi negre deixat reposar se'n fa vinagre
«Cobertura». Una idea de Bruno Oro. Dramatúrgia de Bruno Oro i Alejo Levis. Intèrprets: Bruno Oro i Clara Segura. Escenografia, audiovisuals i disseny gràfic: Alejo Levis. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Guillem Gelabert. Disseny de so: Damien Bazin. Caracterització: Clàudia Abbad. Ajudant d'escenografia: Montse Figueras. Música original: Bruno Oro. Arranjaments de corda: Max Vilavecchia. Col·laboració musical: Martí Ferrer Segura. Fotografia: Alejo Levis. Tècnic de so i vídeo: Dani Saoane. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Arnau Planchart. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Lidia Giménez i Albert Lopez. Màrqueting i comunicació: Publispec. Ajudant de direcció: Alejo Levis. Direcció: Clara Segura. Producció de Total Memos, acollida i executada per La Perla 29. Teatre Romea, Barcelona, 11 febrer 2020.
Han passat deu anys llargs, però la memòria audiovisual deixa empremta. La sèrie de peces breus «Vinagre» (TV3, 2008) va marcar els dos protagonistes, Bruno Oro i Clara Segura. I això explica que deu anys després, quan indirectament les dues caixeres de supermercat, Yeni i l'Eli —o potser els seus esperits— han fet el salt al teatre, els espectadors de la pantalla petita els hagin volgut retrobar en carn i os amb una temporada —gairebé es pot assegurar que més tard o més d'hora n'hi haurà una altra— pràcticament o totalment exhaurida. De la capacitat interpretativa de l'actor Bruno Oro, tothom en sap el resultat, no només pel seu llarg paper de caricatures i imitacions que va teixir a «Polònia» sinó pel seu espectacle en solitari, «Immortal», farcit de personatges, i per la seva faceta dramàtica amb una obra que li era tan pròxima per qüestions autobiogràfiques com «Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo, amb La Perla 29. El mateix es pot dir de l'actriu Clara Segura que, en les últimes temporades, ha protagonitzat algunes de les obres més destacades als escenaris catalans. Però «Cobertura», que surt de la llarga coneixença dels dos intèrprets que ja compta més de vint anys i dels seus inicis emprenedors amb la companyia Total Memos rondant per tota mena d'escenaris que va desembocar en la sèrie «Vinagre», és un parèntesi en la seva trajectòria. Primer perquè si bé Bruno Oro torna al seu paper més còmic i estrafolari, quan vol, Clara Segura reposa momentàniament de papers dramàtics i fins i tot molt durs a més de debutar ara en la direcció... [+ crítica]
Han passat deu anys llargs, però la memòria audiovisual deixa empremta. La sèrie de peces breus «Vinagre» (TV3, 2008) va marcar els dos protagonistes, Bruno Oro i Clara Segura. I això explica que deu anys després, quan indirectament les dues caixeres de supermercat, Yeni i l'Eli —o potser els seus esperits— han fet el salt al teatre, els espectadors de la pantalla petita els hagin volgut retrobar en carn i os amb una temporada —gairebé es pot assegurar que més tard o més d'hora n'hi haurà una altra— pràcticament o totalment exhaurida. De la capacitat interpretativa de l'actor Bruno Oro, tothom en sap el resultat, no només pel seu llarg paper de caricatures i imitacions que va teixir a «Polònia» sinó pel seu espectacle en solitari, «Immortal», farcit de personatges, i per la seva faceta dramàtica amb una obra que li era tan pròxima per qüestions autobiogràfiques com «Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo, amb La Perla 29. El mateix es pot dir de l'actriu Clara Segura que, en les últimes temporades, ha protagonitzat algunes de les obres més destacades als escenaris catalans. Però «Cobertura», que surt de la llarga coneixença dels dos intèrprets que ja compta més de vint anys i dels seus inicis emprenedors amb la companyia Total Memos rondant per tota mena d'escenaris que va desembocar en la sèrie «Vinagre», és un parèntesi en la seva trajectòria. Primer perquè si bé Bruno Oro torna al seu paper més còmic i estrafolari, quan vol, Clara Segura reposa momentàniament de papers dramàtics i fins i tot molt durs a més de debutar ara en la direcció... [+ crítica]
10 de febrer 2020
Doncs, tranquil·les, “vale, vale”!
«Vale Vale Vale». Dramatúrgia d'Alejo Levis. Intèrprets: Cintia Ballbé i Ginebra Vall, amb la col·laboració de Mariona Ibáñez. Il·luminació: Alejo Levis. Escenografia i vídeo: Alejo Levis. Música: Laura Llopart. Vestuari: Bertha Ascencio. Fotografia: Alejo Levis. Assistència de direcció: Mariona Ibáñez. Producció: Incautas Project. Assistència de producció: Laura Blanco. Tècnic: Xavi Calvet. Direcció: Alejo Levis. Companyia Incautas Project. Sala Atrium, Barcelona, 9 febrer 2020.
Qui avisa no és traïdor o traïdora. Abans de començar, l'actriu o directora de ficció que fa de mestra de cerimònies adverteix a l'auditori: «Això no és una obra de teatre». Molt bé. Ja hi som. Però, en realitat, sí que ho és. Les dues intèrprets de la companyia Incautas Project, Cintia Ballbé i Ginebra Vall, en el que es podria considerar el seu debut amb obra pròpia, beuen de les fonts del teatre contemporani que vol ser més renovador sense buscar, segurament, audiències massives i adreçant-se a espectadors —ep!, no només joves— amb ganes d'entrar en el joc com hi entren elles dues. I ho fan, a través d'una dramatúrgia d'Alejo Levis —que recentment ha treballat amb Bruno Oro i Clara Segura a l'exitós espectacle «Cobertura» al Teatre Romea— amb alguns recursos que trenquen les convencions habituals, ja sigui marcant-se un temps límit de 30 minuts per a intervenir només en 500 paraules —que marquen i cronometren a dit d'Ipad un parell d'espectadors voluntaris— o entrant en l'espectacle de miniatures i projeccions tan propi de companyies com Agrupación Señor Serrano, un dels apartats més interessants de la proposta, amb Polaroid vintage inclosa, ni que el revelat de la instantània sigui difícil d'apreciar pels espectadors, per la dimensió minúscula de la foto... [+ crítica]
Qui avisa no és traïdor o traïdora. Abans de començar, l'actriu o directora de ficció que fa de mestra de cerimònies adverteix a l'auditori: «Això no és una obra de teatre». Molt bé. Ja hi som. Però, en realitat, sí que ho és. Les dues intèrprets de la companyia Incautas Project, Cintia Ballbé i Ginebra Vall, en el que es podria considerar el seu debut amb obra pròpia, beuen de les fonts del teatre contemporani que vol ser més renovador sense buscar, segurament, audiències massives i adreçant-se a espectadors —ep!, no només joves— amb ganes d'entrar en el joc com hi entren elles dues. I ho fan, a través d'una dramatúrgia d'Alejo Levis —que recentment ha treballat amb Bruno Oro i Clara Segura a l'exitós espectacle «Cobertura» al Teatre Romea— amb alguns recursos que trenquen les convencions habituals, ja sigui marcant-se un temps límit de 30 minuts per a intervenir només en 500 paraules —que marquen i cronometren a dit d'Ipad un parell d'espectadors voluntaris— o entrant en l'espectacle de miniatures i projeccions tan propi de companyies com Agrupación Señor Serrano, un dels apartats més interessants de la proposta, amb Polaroid vintage inclosa, ni que el revelat de la instantània sigui difícil d'apreciar pels espectadors, per la dimensió minúscula de la foto... [+ crítica]
09 de febrer 2020
Do de pit... amb bon humor
«Tenors». Idea original de Miquel Cobos i Ezequiel Casamada. Dramatúrgia de Toni Sans, Albert Mora, Ezequiel Casamada i Miquel Cobos. Intèrprets: Ezequiel Casamada, Miquel Cobos i Toni Viñals / Albert Mora. Piano: Adrià Aguilera / Dani Garcia / Gustavo Llull. Disseny il·luminació: Jordi Pérez (LightinLab). Vestuari i escenografia: Egos Teatre i Illuminati. Fotografia: Jordi Egea i Sílvia Poch. Disseny gràfic: Jordi Egea. Tècnic sala: Andriy Kravchyk. Direció musical: Daniel Garcia, Adrià Aguilera, Toni Sans, Albert Mora, Ezequiel Casamada i Miquel Cobos. Direcció escènica: Toni Sans. Companyia Illuminati. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 8 febrer 2020.
Hi ha espectacles que van deixant un pòsit funció a funció i que tot i així corren el perill de passar desapercebuts perquè es consideren una excepció, una alternativa o una entremaliadura de petit format. A «Tenors» li passa poc o molt això. Va néixer fa gairebé quatre anys i, des d'aleshores, ha passat per Barcelona en diverses ocasions, tant al Teatre Gaudí Barcelona, on ha tornat ara, com a la Sala Barts i, entremig, no ha parat i no para de fer una extensa gira per molts escenaris del país. He dit “del país”, però «Tenors» és un espectacle “internacional” i “sense fronteres” que tindria les portes obertes anés o anés perquè no hi ha millor rigor i millor resultat escènic que riure's del mort i de qui el vetlla —estem parlant de la representació de primeres figures de la lírica com els Tres Tenors— i fer-ho, a més, amb el mateix rigor i la mateixa qualitat vocal que la paròdia exigeix. Representar un “pinyol” o un “gall” requereix tant de domini vocal com excel·lir en una ària. Els tres intèrprets —ara Toni Viñals s'ha afegit al grup en substitució d'Albert Mora— són de denominació d'origen (D.O.) contrastada i garantida... [+ crítica]
Hi ha espectacles que van deixant un pòsit funció a funció i que tot i així corren el perill de passar desapercebuts perquè es consideren una excepció, una alternativa o una entremaliadura de petit format. A «Tenors» li passa poc o molt això. Va néixer fa gairebé quatre anys i, des d'aleshores, ha passat per Barcelona en diverses ocasions, tant al Teatre Gaudí Barcelona, on ha tornat ara, com a la Sala Barts i, entremig, no ha parat i no para de fer una extensa gira per molts escenaris del país. He dit “del país”, però «Tenors» és un espectacle “internacional” i “sense fronteres” que tindria les portes obertes anés o anés perquè no hi ha millor rigor i millor resultat escènic que riure's del mort i de qui el vetlla —estem parlant de la representació de primeres figures de la lírica com els Tres Tenors— i fer-ho, a més, amb el mateix rigor i la mateixa qualitat vocal que la paròdia exigeix. Representar un “pinyol” o un “gall” requereix tant de domini vocal com excel·lir en una ària. Els tres intèrprets —ara Toni Viñals s'ha afegit al grup en substitució d'Albert Mora— són de denominació d'origen (D.O.) contrastada i garantida... [+ crítica]
08 de febrer 2020
Burxar en el cor Down de la Gran Poma
«Amy (& the orphans)», de Lindsey Ferrentino. Traducció a l'espanyol de Lorea Uresberueta. Intèrprets: Roser Batalla, Odile Fernández, Herminio Avilés, Neus Suñé, Lorea Uresberueta i Xavi Álvarez. Escenògrafa: Paula Font. Disseny de llums: Ganecha Gil. Espai sonor i vestuari: La Niña Bonita. Coach especialitzada: Elena Baliarda. Producció i distribució: Anna Prats. Comunicació i fotografia: Laia Prats. Direcció: Xavi Álvarez i Neus Suñé. Companyia La Niña Bonita. Sala Versus Glòries, Barcelona, 7 febrer 2020.
La història d'Amy podria ser també la d'un personatge masculí, una previsió de doble gènere de la mateixa autora, Lindsay Ferrentino (Florida, EUA, 1989) que té una versió paral·lela de l'obra per si l'actriu o l'actor que la protagonitza, amb síndrome de Down, ha de ser dona o un home, segons el càsting o les disponibilitats de la companyia que la representa. «Amy (& the orphans)» és una aposta molt contemporània per posar sobre l'escenari la realitat d'un col·lectiu amb síndrome de Down que reclama el seu paper en la societat. Però és també una crítica al convervadorisme i la discriminació d'una classe dirigent nord-americana que ha mantingut marginat aquest col·lectiu i que, en alguns casos, ha permès desarrelar-los de la pròpia família per tenir-los en un règim intern separat de la vida quotidiana. L'obra es mou en dos plans, el dels pares d'Amy quan són joves —ja tenen dos fills més— i el pla dels dos germans grans d'Amy quan els pares, ja grans, han mort. Hi ha, doncs, no només un salt d'espai sinó també de temps, cosa que obliga els espectadors a fer aquest exercici de mirada paral·lela endavant i endarrere que és una constant en tota la trama... [+ crítica]
La història d'Amy podria ser també la d'un personatge masculí, una previsió de doble gènere de la mateixa autora, Lindsay Ferrentino (Florida, EUA, 1989) que té una versió paral·lela de l'obra per si l'actriu o l'actor que la protagonitza, amb síndrome de Down, ha de ser dona o un home, segons el càsting o les disponibilitats de la companyia que la representa. «Amy (& the orphans)» és una aposta molt contemporània per posar sobre l'escenari la realitat d'un col·lectiu amb síndrome de Down que reclama el seu paper en la societat. Però és també una crítica al convervadorisme i la discriminació d'una classe dirigent nord-americana que ha mantingut marginat aquest col·lectiu i que, en alguns casos, ha permès desarrelar-los de la pròpia família per tenir-los en un règim intern separat de la vida quotidiana. L'obra es mou en dos plans, el dels pares d'Amy quan són joves —ja tenen dos fills més— i el pla dels dos germans grans d'Amy quan els pares, ja grans, han mort. Hi ha, doncs, no només un salt d'espai sinó també de temps, cosa que obliga els espectadors a fer aquest exercici de mirada paral·lela endavant i endarrere que és una constant en tota la trama... [+ crítica]
La companyia La Trepa recupera l'espectacle familiar «La gallina dels ous d'or» al Jove Teatre Regina
«La gallina dels ous d'or». Basat en la faula clàssica d'Isop. Versió d'Alícia Serrat i Macià G. Olivella. Música original de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Marcel Clement, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrez, Olga Fañanàs i Maties Gimeno. Escenografia: Francesc C. Abella. Il·luminació i so: Francesc Campos. Vestuari: José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran González. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 14 octubre 2012. Reposició: 8 febrer 2020. A partir 3 anys.
En els temps que corren, la llegenda que la gallina dels ous d'or existia ja s'ha fos del tot. En tot cas, els que en van arribar a aconseguir alguna d'aquestes característiques la van trossejar i en van fer un brou tan immens que no n'han quedat ni les plomes. D'aquí ve la riquesa de les faules clàssiques que demostren que els errors de l'ésser humà es repeteixen des que l'ésser humà és humà. El recent boom immobiliari va ser una d'aquestes gallines d'ous d'or. I, més puntualment, si voleu, la xarxa de la màfia xinesa de blanqueig de capitals desmantellada en el contenidor de porqueria especulativa del sud d'Europa en podria ser una altra. Perquè, vejam, ¿què és, si no una gallina d'ous d'or, aquest carregament d'armaris i carrets de supermercat farcits de feixos d'euros en els magatzems del presumpte promotor cultural xinès, cap de la màfia, que ha il·lustrat la majoria de telenotícies dels últims dies? Isop ja ho va dir: un home tenia una gallina que li ponia un ou d'or cada dia. Pensant-se que dins de la bèstia hi havia una mina d'or, la mata per fer-li una autòpsia que resulta frustrant. L'evolució de la faula ve de lluny. Isop (s. VII aC) va parlar d'una oca d'ous d'or ('L'oca que ponia ous d'or'). És a partir de les diverses adaptacions que, en versió catalana, es transforma en una gallina, després dels retocs que hi fa Jean de La Fontaine i, al segle XVIII, Félix María Samaniego. També els germans Grimm tenen una versió semblant titulada 'L'oca d'or'... [+ crítica]
En els temps que corren, la llegenda que la gallina dels ous d'or existia ja s'ha fos del tot. En tot cas, els que en van arribar a aconseguir alguna d'aquestes característiques la van trossejar i en van fer un brou tan immens que no n'han quedat ni les plomes. D'aquí ve la riquesa de les faules clàssiques que demostren que els errors de l'ésser humà es repeteixen des que l'ésser humà és humà. El recent boom immobiliari va ser una d'aquestes gallines d'ous d'or. I, més puntualment, si voleu, la xarxa de la màfia xinesa de blanqueig de capitals desmantellada en el contenidor de porqueria especulativa del sud d'Europa en podria ser una altra. Perquè, vejam, ¿què és, si no una gallina d'ous d'or, aquest carregament d'armaris i carrets de supermercat farcits de feixos d'euros en els magatzems del presumpte promotor cultural xinès, cap de la màfia, que ha il·lustrat la majoria de telenotícies dels últims dies? Isop ja ho va dir: un home tenia una gallina que li ponia un ou d'or cada dia. Pensant-se que dins de la bèstia hi havia una mina d'or, la mata per fer-li una autòpsia que resulta frustrant. L'evolució de la faula ve de lluny. Isop (s. VII aC) va parlar d'una oca d'ous d'or ('L'oca que ponia ous d'or'). És a partir de les diverses adaptacions que, en versió catalana, es transforma en una gallina, després dels retocs que hi fa Jean de La Fontaine i, al segle XVIII, Félix María Samaniego. També els germans Grimm tenen una versió semblant titulada 'L'oca d'or'... [+ crítica]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
