Burxar en el cor Down de la Gran Poma

«Amy (& the orphans)», de Lindsey Ferrentino. Traducció a l'espanyol de Lorea Uresberueta. Intèrprets: Roser Batalla, Odile Fernández, Herminio Avilés, Neus Suñé, Lorea Uresberueta i Xavi Álvarez. Escenògrafa: Paula Font. Disseny de llums: Ganecha Gil. Espai sonor i vestuari: La Niña Bonita. Coach especialitzada: Elena Baliarda. Producció i distribució: Anna Prats. Comunicació i fotografia: Laia Prats. Direcció: Xavi Álvarez i Neus Suñé. Companyia La Niña Bonita. Sala Versus Glòries, Barcelona, 7 febrer 2020.
 
La història d'Amy podria ser també la d'un personatge masculí, una previsió de doble gènere de la mateixa autora, Lindsay Ferrentino (Florida, EUA, 1989) que té una versió paral·lela de l'obra per si l'actriu o l'actor que la protagonitza, amb síndrome de Down, ha de ser dona o un home, segons el càsting o les disponibilitats de la companyia que la representa. «Amy (& the orphans)» és una aposta molt contemporània per posar sobre l'escenari la realitat d'un col·lectiu amb síndrome de Down que reclama el seu paper en la societat. Però és també una crítica al convervadorisme i la discriminació d'una classe dirigent nord-americana que ha mantingut marginat aquest col·lectiu i que, en alguns casos, ha permès desarrelar-los de la pròpia família per tenir-los en un règim intern separat de la vida quotidiana. L'obra es mou en dos plans, el dels pares d'Amy quan són joves —ja tenen dos fills més— i el pla dels dos germans grans d'Amy quan els pares, ja grans, han mort. Hi ha, doncs, no només un salt d'espai sinó també de temps, cosa que obliga els espectadors a fer aquest exercici de mirada paral·lela endavant i endarrere que és una constant en tota la trama... [+ crítica]