Un fresc de personatges que giren com uns cavallets de fira al voltant del jutge Samuel Gallart

«Justícia», de Guillem Clua. Intèrprets: Manel Barceló, Alejandro Bordanove, Marc Bosch, Roger Coma, Vicky Peña, Pere Ponce, Josep Maria Pou, Anna Sahun, Katrin Vankova i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Gabriela Salaverri. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Noemí Jiménez. Audiovisuals i ajudant d'escenografia: Alessandro Arcangeli. Ajudanta de vestuari: Georgina Viñolo. Dicció veneçolana: Yunalis del Valle Salazar i Nell Córdova. Construcció escenografia: Pascualín. Vestuari de Josep Maria Pou: Sastreria Sala Barcelona. Equips tècnics i de gestió el TNC. Ajudanta de direcció i moviment coreogràfic: Montse Colomé. Ajudanta de direcció: Carol Ibarz. Direcció: Josep Maria Mestres. Producció: TNC. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 febrer 2020.

És de justícia dir que «Justícia» és una obra de “caça major”, de les imprescindibles de la temporada. Que quedi clar d'entrada, doncs, que tothom la pot reservar entre les que hauria de veure. El que cadascú en traurà ja és una altra cosa perquè «Justícia» integra totes les misèries i més d'una societat molt “nostrada” que diria aquell —recordi's Rusiñol o Sagarra, per exemple—, i que el seu autor, Guillem Clua (Barcelona, 1973), amb ull d'experiodista i dramaturg com és, situa en l'espai local amb bona dosi de documentació clau d'efemèrides per a diverses generacions d'espectadors, però sense deixar-se engolir pel fals costumisme perquè l'eleva a universal. Els que, influïts potser per alguna desinformació, hi pensin trobar una obra de comèdia, satírica i boadelliana sobre el president Jordi Pujol i el seu seguici i la seva llarga etapa política —ai, la cua que va portar aquella «Operació Ubú» dels Joglars!— somnien desperts. Ni tripijocs de saló, ni cas Palau, ni allò que en Pasqual Maragall va dir que es deia “3%”, ni la famosa “deixa" andorrana encara en procés. Els que, a més, hi pensin veure algun perfil dels parents més pròxims de la família Pujol, necessitaran ulleres d'alta graduació. Tan sols entre les diverses efemèrides, en la del 1984, es deixa anar d'esquitllèbit el cas Banca Catalana i es recorda la rua popular —preludi de les múltiples manifestacions actuals— des del Parlament de la Ciutadella a la Plaça de Sant Jaume, i la sortida al balcó del Palau de la Generalitat de la parella matrimonial aleshores al capdavant del govern català —“això sí que era una dona”, pensen encara alguns— per salvar la pàtria de la persecució judicial de l'època —amb querella desestimada finalment el 1986 per l'Audiència de Barcelona després d'una complexa investigació i coincidint amb la majoria absoluta al govern espanyol del PSOE del president Felipe González de qui es diu que hi va tenir alguna cosa a veure—. Només aleshores alguns espectadors i espectadores de la vella escola i la vella urna es pessiguen en silenci com si pensessin en la foscor de la sala: «Ara, ara ve quan ens punxen!»... [+ crítica]