UNA “ANDORRA” BLANCA COM LA NEU

«Andorra», de Max Frisch. Traducció de Xavier Torruella. Intèrprets: Míriam Alamany, Roger Casamajor, Oriol Cervera, Oriol Guillem, Quim Lisorgas, Carles Martínez, Eduard Muntada, Marta Pelegrina, Sergi Vallès. Escenografia: Llorenç Corbella. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Lionel Spicher. Música: Lluís Cartes. Espai sonor: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Imma Capell. Veu en off: Isak Férriz. Ajudanta de vestuari: Marta Pell Fonts. Ajudant d'il·luminació: Guillem Gelabert. Alumna en pràctiques de direcció del Centre Superior d'Art Dramàtic Eòlia: Judit Cruellas Bordes. Alumna en pràctiques d'escenografia de l'Escola Universitària Eram: Quim Carpio Higuera. Alumna en pràctiques de vestuari de Disseny i Patronatge Guerrero S.L.: Florencia Núñez Remedio. Equips tècnics i gestió de la companyia: Direcció de producció: Alfons Casal. Direcció tècnica: Eudald Gili. Regidoria de gira i ajudanta de producció: Minerva Prat Díaz. Administració: Andrea Quevedo Pons. Disseny de producció: Carlos Roca Palet. Producció executiva: Vania. Coproducció Teatre Nacional de Catalunya i Escena Nacional d'Andorra. Ajudant de direcció: Marc Pinyol. Direcció: Ester Nadal. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 11 gener 2024.


L'autor suís la va titular «Andorra», però ell mateix adverteix d'entrada que no té res a veure amb l'Andorra de debò. “Se no è vero, è ben trobato”, que deia aquell. El cas és que, sigui o no Andorra, l'ambientació de la trama s'hi adiu i quan un dels personatges exclama: “Una Andorra blanca com la neu” es fa molt difícil no imaginar l'Andorra real. Així ho devien entendre a l'Escena Nacional Andorrana, coproductora de l'espectacle amb el Teatre Nacional de Catalunya, quan ja fa uns anys es van fer seu el text de Max Frisch (Zúric, Suïssa, 1911 - 1991) i a partir de la traducció de Xavier Torruella s'hi van endinsar en diferents lectures dramatitzades. El resultat final és la versió escènica que ha dirigit Ester Nadal —andorrana pròdiga—, amb una companyia que barreja intèrprets andorrans i catalans, amb una aposta que té la voluntat d'enfortir els lligams entre el teatre dels diferents territoris de parla catalana, com ja s'ha fet anteriorment amb el País Valencià i les Illes. En un moment que ha esclatat el debat sobre el tractament de la immmigració i que ha permès novament que es qualifiquin ara de xenòfobs i supremacistes aquells a qui els ultims anys arran del Procés se'ls qualificava de nazis, amb la consegüent dosi d'oportunisme, cinisme i hipocresia social i política, cal admetre que l'obra de Max Frisch encaixa com l'anell al dit. Però també cal advertir que es fa imprescindible un aclariment previ de la sinopsi perquè l'autor suís de Zúric utilitza un registre més aviat críptic que fa que no sempre sigui senzill entendre el seu fons... [+ crítica]

TOT UN DOLL DE FANTASIA INTERMINABLE

«La historia interminable». Llibret de Félix Amador, a partir de l'obra homònima de Michael Ende. Composició musical d'Iván Macías. Intèrprets: Joseán Moreno, Elena González, Àlex Forriols, Noemí Gallego, Odo Cabot, Natalia Zarco, Pablo Badillo, Laura G. Balle, Ferran Enfedaque, Ernesto Piqueiras, Ruth Ge, Irene Barrios, Alberto Misud, Iván Amigo, Mariana Comes, Sergi Espina, Marta Castro, Míriam López, Ernesto Santos, Arturo Vázquez, Sol Carner, Cristina Salvador, Blanca Casellas, Noa Cánovas, Joan Pascual Crosas, Ángel Martínez i Jan Gómez. Equip creatiu: Dario Regattieri (productor executiu), Iván Macías (productor artístic), Federico Barrios Fierro (coreògraf), María José Santos (directora vocal), Jesús Torres (director d'actors), Ricardo S. Cuerda (escenògraf), Felipe Ramos (disseny d'il·luminació), Alejandro Martín (disseny de so), Pablo Santos (director tècnic), Antoni Belart (disseny de vestuari), Aarón Domínguez (disseny caracterització i perruqueria), Fito Dellidarda i Alejandra Varela (disseny animatònica), Jesús Díaz (disseny il·luminació), Alfred Cobami (dissenyador efectes màgia). Direcció musical: Laurence Aliganga. Direcció escènica: Federico Barrios Fierro. Producció de Beon Entertainment. Teatre Apolo, Barcelona, 22 novembre 2023 a 7 abril 2024.

Que els neofeixistes del partit d'ultradretà Germans d'Itàlia, que han aconseguit situar per votació popular la seva líder Giorgia Meloni, antiga admiradora de Mussolini, al capdamunt del govern italià, hagin batejat la seva festa anual celebrada a mitjan desembre a Roma amb el nom d'Atreiu, un dels personatges de la novel·la «La història interminable», de l'escriptor alemany Michael Ende (Garmisch-Partenkirchen, Baviera, 1929 - Stuttgart, 1995), i que l'hagin adoptat com el seu referent cultural és una tria que no es mereix l'obra de l'escriptor de literatura fantàstica més universal del segle XX, autor també de novel·les igualment multillegides per moltes generacions de joves com «Momo» o «Jim Botó i Lluc el maquinista» o «La poció del desig», entre moltes i moltes altres. ¿Què han trobat en el personatge d'Atreiu els ultres de Giorgia Meloni? ¿Quina és la seva identificació amb un jove indi de ficció, de pell verda, que rep l'encàrrec de salvar Fantasia i l'Emperadriu? Evidentment, els Germans d'Itàlia hi veuen la salvació del que consideren la seva pàtria i l'exaltació de la seva líder que tenen com una emperadriu romana. Que el jove Atreiu es vegi barrejat amb braços alçats feixistes no li faria gens de gràcia a Michael Ende i, si fos viu, segur que hauria intentat evitar aquesta manipulació... [+ crítica]

DOS MITES AL LÍMIT DE LA PASSIÓ

«Casares - Camus: una història d'amor». Adaptació de Rosa Renom, a partir del recull epistolar entre María Casares i Albert Camus. Traducció del francès: Rosa Renom.  Intèrprets: Jordi Boixaderas i Rosa Renom. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari: Antoni Belart. Il·luminació: Carlos Lucena. Música original i so: Orestes Gas. Vídeoescena: Álvaro Luna i Elvira Ruiz Zurita. Ajudanta d'escenografia: Laura Martínez Pi. Cap tècnic: Agustí Cutey "Titín". Regidora: Maria Piniés. Tècnic de llums: Oriol Mestre. Tècnic de so: Roger Àbalos. Tècnic de vídeo: Martín Elena. Producció executiva: Macarena Garcia. Agraïments: Josep Maria Fonalleras i Montse Tixé. Coproducció: Teatre Lliure i Temporada Alta 2023. Ajudant de direcció: Bernat Quintana. Direcció: Mario Gas. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 10 gener 2024.
 

La carambola teatral era i és perfecta. Dos intèrprets catalans de primera fila com Rosa Renom i Jordi Boixaderas, últimament, aquest, poc procliu als escenaris. Un veterà director de llarga, solvent i sensible trajectòria escènica com Mario Gas. Un festival com Temporada Alta que aposta per la coproducció amb el Teatre Lliure. I dos mites del segle XX: l'actriu María Casares i l'escriptor Albert Camus. Conclusió: tot exhaurit. I més funcions hi hagués. La seva repesca és ara ja a les mans del nou director del Teatre Lliure, Julio Manrique. Té dos diamants en brut en cartera: La Calòrica i el seu «Le Congrès ne marche pas» i aquest «Casares - Camus: una història d'amor», les dues obres, dos èxits d'aquesta temporada al Lliure de Gràcia que deixa el director sortint, Juan Carlos Martel Bayod. El projecte és un embrió personal de l'actriu Rosa Renom que va llegir en francès l'edició de les 865 cartes que entre el 1944 i el 1959 mantenen una relació d'una intensa història d'amor de quinze anys, marcada per les turbulències i les convencions socials de l'època: el manteniment de la família tradicional per part de l'escriptor Albert Camus i el paper resignat de l'actriu María Casares, l'amant a l'ombra que no renuncia a l'amor de la seva vida. Més de 1.200 pàgines epistolars resumides en noranta minuts d'una tensió intensa, exclusivament al servei de la paraula dels dos mites. Unes cartes que, quan el 1960 Albert Camus mor als 46 anys arran de l'accident de cotxe tornant d'uns dies de vacances amb el seu editor de Gallimard, un amic seu, el poeta René Char aconsegueix recuperar les cartes de María Casares i les torna a l'actriu. No va ser fins als anys vuitanta que una de les filles bessones d'Albert Camus, Catherine, es troba amb María Casares i, coses de la vida, li compra el lot de cartes, les del seu pare i les de qui va ser la seva amant. Però passaran encara anys abans no vegin la llum, amb la publicació francesa el 2017 a l'Editorial Gallimard, original del qual parteix Rosa Renom, i ara, la traducció que l'Editorial Debate va publicar fa un any, tant en versió paper com en versió e-book... [+ crítica]

ELS FILLS DE NERUDA

«Winnipeg», de Laura Martel. Intèrprets: Laia Alberch, Laura María González, Martí Salvat i Edu Tudela. Espai sonor: Nacho López. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari: Maria del Mar Grañena. Il·luminació: Yuri Plana. Disseny audiovisual: Clara Guixé i Viedma, Núria Planes Llull i Jordi Soler Quintana. Art conceptual: Òscar Climent. Ajudantia de direcció: Diana Díaz i Eduard Garcia Oñate. Ajudantia de producció: Marina Guarch. Assistència tècnica: Jofre Toledano. Fotografia: Cristina Raso. Vídeo: Arnau Macià / Iuris. Disseny gràfic: Mancha. Direcció de producció: Ôscar García Recuenco. Una coproducció de Puça Espectacles, La Jarra Azul i Grec 2020 Festival de Barcelona. Amb la col·laboració de la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona, L’Observatori Europeu de Memòries, l’Ajuntament de Vallromanes, el Centre Cívic Baró de Viver, La Ballesta i el Teatre Akadèmia. Direcció: Norbert Martínez. Teatre Akadèmia, Barcelona, 23 setembre 2020. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 9 gener 2024.

A partir de la novel·la gràfica, publicada fa deu anys, «Winnipeg. El barco de Neruda», de la dramaturga i guionista Laura Martel (Valsequilla de Gran Canària, 1995), la companyia Puça Espectacles i La Jarra Azul, en coproducció amb el Festival Grec de Barcelona del 2020, van treure de l'oblit l'odissea que el poeta Pablo Neruda (Parral, Xile, 1904 - Santiago de Xile, 1973), amb el suport del ministre d'Exteriors xilè, Abraham Ortega, va protagonitzar el 1939 quan va noliejar un vaixell, el Winnipeg, que dóna títol a l'obra, per portar més de 2.000 refugiats republicans de la guerra civil espanyola, sembla que 2.200, fins a Valparaíso on molts van trobar l'asil xilè a l'exili. Pablo Neruda, que havia estat cònsol de Xile amb residència a Barcelona en temps de la República, entre el 1934 i el 1937, va aconseguir aquesta acció solidària des de França on va fer embarcar els refugiats amb el viatge del Winnipeg. Una travessia que va acabar el 3 de setembre del 1939 a Valparaíso i que, per raons polítiques, va rebre l'aleshores ministre de Sanitat, Salvador Allende, el més jove del govern xilè. La versió teatral de la novel·la gràfica, que en la primera estrena al Teatre Akadèmia va patir les conseqüències de les restriccions arran del coronavirus, s'ha recuperat ara al Teatre Poliorama en una breu temporada, amb el mateix repartiment i amb l'avantatge de poder donar el màxim rendiment a la posada en escena de l'obra. Una reposició no només justa i necessària sinó també imprescindible perquè relata una de les moltes petites però grans històries de la Memòria que havia quedat en un cert oblit... [+ crítica]

XORIÇ AMB PATATES A VITÒRIA

«Els Buonaparte», de Ramon Madaula. Intèrprets: David Bagés, Oriol Guinart i Pau Roca. Espai escènic: Sebastià Brosa i Paula Bosch. Il·luminació: Lluís Serra. Espai sonor: Sergi Andrades. Vestuari: Carlota Ricart. Ajudantia de direcció: Concha Milla. Coach Vocal: Jordi Vidal. Construcció d’escenografia: Art Coolers. Confecció de vestuari: Taller Goretti Puente. Regidoria: Bibiana Guzmán. Ajudantia de producció: Maria Antolín. Fotografies: Silvia Poch. Agraïments: Montse Amenós i Julián Brun. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció de l'espectacle: Sílvia Munt. Teatre Akadèmia, Barcelona, 22 desembre 2023.
 

Es podria dir que Napoleó Bonaparte —o millor dit, Buonaparte perquè la nissaga eren de Còrsega— està de moda. Com si fos una mena d'influencer vingut del segle XIX, per atzar, han coincidit a la cartellera una versió cinematogràfica èpica de Ridley Scott protagonitzada per Joaquin Phoenix, una biografia de Maria Antonieta d'Àustria en la qual s'especula sobre si Napoleó va ser present quan la guillotina li va tallar el coll reial, i encara més calent, la polèmica de la retirada d'una subhasta de Sotheby's a Nova York d'un quadre de Diego de Velázquez amb un retrat d'Isabel de Borbó, esposa de Felip IV, que va desaparèixer d'Espanya amb la fugida de Josep I, germà de Napoleó, i que va estar exposat al Museu del Louvre fins a la caiguda de Napoleó per passar després a mans privades de venda en venda. A tot això, sense proposar-s'ho, el dramaturg i actor Ramon Madaula (Sabadell, 1962) ha estrenat l'obra «Els Buonaparte», una especulació de ficció literària sobre la trobada que Napoleó Bonaparte i el monarca Josep I tenen en una masia pairal de Vitòria quan l'any 1808, el rei napoleònic Josep I, anomenat de renom “Pepe Botella”, germà de Napoleó Bonaparte, després de la revolta del 2 de Maig i la derrota de la batalla de Bailèn, fuig de la cort de Madrid amb la cua entre cames amb la por al cos de ser abatut pels contraris al poder invasor de l'imperi de l'època aconseguit amb la Guerra del Francès, una guerra a partir de la qual Catalunya passa temporalment a ser de domini francès per art i gràcia del mateix Napoleó i, paradoxes de la història, sense fer cap referèndum... [+ crítica]

ESCAPADA AMB PELL DE BANANA

«Escape Room 2», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Joel Joan / Xavi Mira, Paula Vives / Marta Codina, Borja Espinosa / Roger Batalla, Agnès Busquets / Mónica Pérez i Irene Jódar / Marta Codina. Amb la col·laboració especial en off de: Lluís Soler. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Nidia Tusal. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Darío Diaz. Caracterització: Imma Capell. Producció executiva: Nuria Costas, Joel Joan i Hèctor Claramunt. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz Ajudanta de direcció: Marta Albert. Ajudanta d’escenografia: Elisabet Rovira. Ajudanta de vestuari: Marta Pell. Regidoria: Chiara Palladino. Maquinistes: Samu Schlechter i Xavier Llombart. Tècnic especialista In Extremis: Mario Rubio. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé . Tècnics del teatre: Aleix Arbonès i Víctor Bartolomé . Construcció de l’escenografia: Pascualin Estructures, Taller d’escenografia Castells, Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia, In Extremis Film Services. Supervisió Efectes: Pep Claret. Producció Efectes: Miriam Giménez. Muntatge de vídeo: Felipe Bravo i Jordi Arañó, Cubica. Estudiant en practiques d’escenografia: Cèlia Pujol (LCI Barcelona). Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Col·laboradors: Munich Sports, Zen Eyewear. Agraïments: Mag Lari i Toni Cruanyes. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya – ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. És una producció d’Arriska, Nakatomi i Focus. Direcció de l'espectacle: Hèctor Claramunt. Teatre Condal, Barcelona, 21 desembre 2023.
 

Hi ha un avantatge. Els espectadors ja saben què van a veure. Com si participessin de debò en un “escape room”, però des de la butaca, que és menys arriscat. El títol no enganya. Hi diu 2 i al final de la trama, amenaça amb un 3. Tothom queda avisat. D'aquests fenòmens se'n diu “normalitat teatral”. És a dir: hi ha espectacles pensats per a un públic que, sense ser-ne estrictament fan, n'és seguidor. I hi ha companyies, intèrprets o directors i directores que, com si fossin un compte d'Instagram, de Facebook, Tik Tok, Threads o Twitter, en tenen molts, de seguidors. I d'això també se'n diu “normalitat teatral”. Una “normalitat” que hauria de ser “normal” i no sorprendre ningú si l'ecosistema cultural en el qual es mou ho fos, de “normal”. Però com que vivim en l'ecosistema cultural que vivim i som part de l'ecosistema cultural del qual som part, la proesa dels autors i emprenedors Joel Joel i Hèctor Claramunt encara té més mèrit perquè tots dos sols fan de l'excepció la cobejada “normalitat teatral”. «Escape Room 2» és la continuïtat d'aquell «Escape Room» que ja fa més de cinc anys va congregar espectadors a manta, va repetir temporades i fins i tot va arribar a convertir-se en una versió cinematogràfica. Els personatges són els mateixos, l'Edu, la Marina, el Rai i la Vicky —tot i que dos d'ells els representin ara intèrprets diferents— i, a més, en aquesta nova aposta, hi ha doble repartiment, com a les millors companyies: Joel Joan alterna algunes funcions amb Xavi Mira; Paula Vives n'alterna d'altres amb Marta Codina; Borja Espinosa n'alterna amb Roger Batalla; Agnès Busquets, amb Mònica Pérez; i Irene Jódar, també amb Marta Codina. Una opció variada i democràtica que demostra que el guió, la trama i l'aventura d'«Escape Room» no té perquè identificar-se amb uns intèrprets determinats sinó que s'adapta a aquells que s'hi incorporin... [+ crítica]

A LA TAULA I AL LLIT, TOT LLISCANT AL PRIMER CRIT!

«Una taula». Dramatúrgia d'Àlex Serrano i Pau Palacios. Performers: Arnau Boces, David Climent, Oriol Genís, Carlota Grau, Claudi Laudo, Julià Laudo, Núria Lloansi, Andrea Marinel·lo, Shorlady Preciado. Escenografia i disseny de llums: Cube.bz. Vestuari: Nuria Manzano. Utilleria: Camille Latron. Concepció audiovisual: FRAU recerques visuals. Operadors de càmera: Bibiana Gispert, Marc Costa. Direcció, producció i composició musical: Cristina López i Jack Tarradellas. Coordinació tècnica Taller de Músics: Àlex Serra. Producció Tècnica Taller de Músics: Lluís Vidal. Músics i veus: Cristina López. Jack Tarradellas, Selma Bruna, David Mauricio, Lidia Mora, Carmen Cortés, Núria Duran, Miranda Fernández, Abraham Lojo, Tomàs Pujol, Álvaro López. Direcció tècnica: David Muñiz. Direcció de producció: Barbara Bloin. Producció executiva: Paula S. Viteri. Management: Art Republic. Companyia Agrupación Señor Serrano. Ajudant de direcció: Marc Cartanyà. Direcció: Àlex Serrano i Pau Palacios. Festival de Nadal, Escenari Plaça de Catalunya, Barcelona, 16 a 29 desembre 2023.

Que el centre de Catalunya, amb el massís d'esquena del president i Avi Francesc Macià i els estols de coloms espaordits entre el brancam sigui, en caure el vespre, l'escenari, des de fa uns anys per festes de Nadal, d'una de les millors mostres de les anomenades arts de carrer és un símptoma de bona tradició i, sobretot, de retre un homenatge a aquells que fa mig segle van creure que el carrer sí que podia ser d'ells si s'hi feia teatre, dansa, performance, circ, música i xerinola. De tot una mica és el que hi ha en aquest espectacle efímer encarregat en aquesta edició a la companyia Agrupación Señor Serrano per fer una al·legoria del que hi ha en el fons de les festes nadalenques, al marge de l'especulació comercial i de consum que les converteix en l'esplendor de la hipocresia social moderna, que es diverteix tant com pot mentre molt a prop seu dues guerres genocides recorden que la humanitat no té memòria. «Una taula» dels Señor Serrano és un espectacle breu, a tot estirar 35 minuts, sense paraules, amb expressió corporal, música en directe en col·laboració amb Taller de Músics i moviment coreogràfic, a vegades gairebé acrobàtic per sortejar el pendent de la tarima, i l'ús imprescindible del vídeo en directe amb una gran pantalla de fons que permet que els espectadors de les grades de la Plaça de Catalunya de Barcelona tinguin una visió general de l'escenari i els primers plans essencials de cada moment que no pot passar per alt i que configuren una trama, si es vol dir així, nostàlgica, que difícilment fuig de la memòria personal de cadascú... [+ crítica]

PER AMOR A L'ART

«La forma de les coses (The Shape of Things)», de Neil LaBute. Traducció de Marc Rosich. Intèrprets: Jordi Andújar, Francesc Marginet, Laura Porta i Rafaela Rivas. Vestuari: Marta Pell. Disseny de so: Roger Blasco. Escenografia: Paula Font. Disseny de llums: Daniel Gener. Fotografia i disseny del cartell: Sergi Panizo. Vídeos promocionals: Jofre Blesa. Producció: Apunta Teatre. Comunicació i premsa: Rafaela Rivas. Agraïments: MEAM (Museu Europeu d’Art Modern). Ajudant de direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Sala Versus Glòries, Barcelona, 14 desembre 2023.
 

Han passat quinze anys des que Julio Manrique portés aquesta obra de Neil LaBute al Teatre Lliure —amb una imponent escultura blanca a l'entrada de l'Espai Lliure—, i l'actual versió que ha traduït i dirigit Marc Rosich. Però, pel que hi exposa el dramaturg nord-americà Neil LaBute (Detroit, Michigan, EUA, 1963) sembla que el temps no hagi passat. Neil LaBute l'havia estrenada el 2001 i, dos anys després, ell mateix en va fer el guió i la direcció de la versió cinematogràfica que aquí es va dir «Per amor a l'art». A la Sala Versus Glòries no hi ha la imponent escultura blanca que hi havia al Teatre Lliure. Però sí que tot l'utillatge escènic és blanc. Amb la intenció de crear un espai minimalista on l'invisible art exposat, més que veure'l, s'ha d'imaginar. El quartet d'intèrprets —dues parelles— mantenen el perfil que l'autor els imprimeix d'entrada. I el director Marc Rosich no s'ha deixat temptar pel salt del temps i no ha inclòs, per exemple, mòbils, entre altres coses perquè el guió no li permetria desenvolupar segons quina de les escenes. Dic això perquè Neil LaBute va estrenar «La forma de les coses» quan el mòbil just existia com el coneixem ara —artefacte sagrat en qualsevol trama actual!— i, en canvi, ell ja en prescindeix, probablement per una opció o una mirada més aviat romàntica, clàssica, sense artilugis que la sofistiquin, al voltant de la relació de parella, o de parelles, vaja... [+ crítica]

ELS FANTASMES DE PICASSO

«Picasso, rey, monstruo y payaso», de María Folguera i Rhum&Cia. Dramatúrgia: María Folguera. Intèrprets: Queralt Albinyana, Lluc Armengol, Joan Arqué, Xavi Lozano, Jordi Martínez, Mauro Paganini i Piero Steiner. Escenografia i il·luminació: Adrià Pinar. Vestuari: Nidia Tusal. Composició musical i disseny de retroprojeccions: Mauro Paganini. Arranjaments musicals: Xavier Lozano. So: Marc Santa. Construcció de màscares i banyes: Glòria Arrufat i Carrasco. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Dibuix: David Marín. Direcció tècnica: Àngel Puertas i Xavier Xipell “Xipi”. Ajudantia de direcció i direcció de moviment: Carla Tovías. Producció executiva: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudantia de producció i regidoria: Lluc Armengol. Una producció de Velvet Events S.L. i Teatro Circo Price. Amb el suport de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) i el Ministerio de Cultura y Deporte – INAEM. Amb la col·laboració del Teatre Sagarra de Santa Coloma i l’Ajuntament de Tiana. Direcció: Joan Arqué. Rhum&Cia. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 13 desembre 2023.
 

La fanfara dels Rhum treu a ventilar els fantasmes de Picasso. I la troupe dels Rhum&Cia fan el salt des del clown pur a la dramatúrgia clàssica textual, però sense prescindir mai del joc de la pista amb els instruments musicals de rigor, el nas vermell quan convé i les patacades imprescindibles, aquesta vegada patacades de caire tràgic, però tot al voltant de la vida i miracles del pintor malagueny que, en aquest muntatge, tant festiu com revisionista i crític del personatge, interpreta l'actor Jordi Martínez, sortit d'un bagul que vol ser un sarcòfag perquè, en el fons, la cosa va de treure la pols al vell geni del cinquantenari i a les velles glòries que l'envolten com l'escriptor i cronista de circ Ramón Gómez de la Serna o les diverses dones de la vida de Picasso: Jacqueline (Roque), Marie-Thérèse (Walter), Dora (Maar), Françoise (Gilot)... i Tal i Tal Altra, o el pintor Juan Gris o el poeta Guillaume Apollinaire. I sempre, això sí, a l'ombra de Montmartre i per damunt del París mític de la revolta de les lletres i les arts. L'espectacle és un seguit de retaules que van i vénen per les imatges icòniques que es poden tenir a la memòria del pintor: l'arlequí, els acròbates de circ, la colombina, el laberint del minotaure... Els Rhum recorren a recursos escènics que tenen sempre la música de pista com a banda sonora de fons, amb les sorprenents interpretacions que cal remarcar de Xavi Lozano que, com els catalans que de les pedres en fan pans, extreu sons de tota mena d'objectes quotidians, tant hi fa si és la pota d'una cadira o el mànec d'un paraigua, amb el simple gest de la bufera que pot semblar tan senzill com bufar i fer ampolles, però que porta darrere moltes hores d'ofici de músic. Les projeccions i les fugaces ombres xineses acompanyen algunes de les escenes i Pablo Ruiz Picasso fins i tot es multiplica per quatre amb la típica samarreta de ratlles en una sessió terapèutica conduïda per Mauro Paganini, d'origen argentí, ni que estigui establert a Catalunya, amb el “mate” a la butxaca i el rotllo menjacocos de la felicitat enganxat a la pell, en una de les escenes més originals que fuig tant de la convenció dramatúrgica com de la pista i que aconsegueix el que es proposa: enganxar els espectadors de tota mena, si és que no hi estaven prou enganxats... [+ crítica]

MISSA DOBLE AMB TEIERES DE MORESC TORRAT

«Extinció». Dramatúrgia d'Àlex Serrano i Pau Palacios. Intèrprets: Marcel Borràs, Carlota Grau, David Muñiz i Àlex Serrano. Ensemble vocal i instrumental: Cor Cererols. Cantants del cor: Andrea Martí, Brenda Sara, Evelyn Johnson i Marta Esteban (sopranos); Diana Martins, Helen Tajadura i Marta Cordomí (contralts); Carles Prat, Joan Mas i Matthew Tohomson (tenors); Ferran Albrich, Joan Climent i Oriol Mallart (baixos). Músics: Amat Santacana (cello); Oriol Martí (violone); Marc Sumsi (orgue positiu). Disseny il·luminació: Cube.bz. Vestuari: Lola Belles. Vídeo-programació: David Muñiz. Grafisme: Vicenç Vilaplana. Ambientació sonora: Roger Costa Vendrell. Suport coreogràfic: Núria Guiu. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap de producció: Barbara Bloin. Producció executiva: Paula S. Viteri. Distribució: Jordi Tort. Coproducció: Teatro Real (Madrid) i Teatro de la Abadía. Amb la col·laboració del Festival Internacional de Arte Sacro(FIAS 2022) i Fabra i Coats Fàbrica de Creació de Barcelona. Agraïments: Román Torre, Taller Estampa, Anna Pérez Moya, Marc Cartanyà i Pablo Acosta-García. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció musical: Marc Díaz. Ajudanta de dramatúrgia i direcció: Carlota Grau. Direcció de l'espectacle: Àlex Serrano i Pau Palacios. Companyia Agrupación Señor Serrano. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1 desembre 2023.
 

A la companyia Agrupación Señor Serrano els agrada experimentar sempre nous camps, tot i que ho facin sempre mantenint la línia que els ha caracteritzat: la interacció entre la interpretació humana i la manipulació digital de la imatge en directe. En aquest espectacle no hi falten cap de les dues disciplines al servei d'una mirada distòpica que ells enllacen, en clau d'òpera o, si voleu, de concert de música antiga del segle XVII, amb l'explotació inicial de l'Amazones el segle XVI pel conqueridor de l'imperi Inca i primer navegador amazònic, Francisco de Orellana, el del casc i l'armadura, i l'explotació moderna del subsòl en diferents parts del planeta —el Brasil i l'Amazònia també— per extreure'n el mineral del coltan, la cobejada matèria primera per fabricar els aparells mòbils, les tauletes o els ordinadors. Tot això, la companyia Agrupación Señor Serrano ho embolcalla amb dues peces de la composició catalana antiga, la «Missa pro Defunctis» i la «Missa de Batalla», obres del músic, compositor i monjo benedictí Joan Cererols (Martorell, 1618 - Abadia de Montserrat, 1680), interpretades per un cor amb una dotzena de cantants (sopranos, tenors, contralts i baixos) i tres músics en directe. Tot un cor Cererols que, irònicament, segueix la lletra de les partitures de les dues misses amb una tauleta a les mans cadascú, potser per contrastar amb la denúncia que s'hi fa de l'esmentada explotació del coltan... [+ crítica]

SOMNIS CREUATS A LA CASA BLANCA

«Un concert a la Casa Blanca», de Jordi Roigé. Intèrprets: Roc Esquius, Mercè Pons, Mingo Ràfols. Música violoncel: Francesc Minguella. Escenografia: Jordi Bulbena. Vestuari: Elena Ballester. Disseny de llums: Daniel Gener. Disseny de so: Ernest Peral. Disseny audiovisual: Jordi Roigé. Producció: Laura Bono Gabarró. Direcció de producció: Laia Roigé Feixas. Producció executiva: Jordi Roigé. La Drecera Produccions. Comunicació i premsa: Animaset Media i Comunicació. Fotografia: Jordi Boixareu. Premsa Teatre Gaudí: Àlex Sánchez Aragón. Ajudant de direcció: Ferran Julià. Direcció de l'espectacle: Llorenç Rafecas. Companyia La Drecera. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 30 novembre 2023.
 

La recreació del concert que el músic Pau Casals va fer a la Casa Blanca l'any 1961 i també la recepció que el president John Fitzgerald Kennedy li va oferir a la seva residència són vivències prou suggerents per recrear una ficció basada en fets reals sobre què van parlar les dues personalitats. Un des de la seva òptica politica, l'altre des de la seva òptica d'intel·lectual. Són la cara i la creu d'un mateix somni que els dos intenten aconseguir ni que sigui per vies diferents. El dramaturg, periodista i productor audiovisual Jordi Roigé (Barcelona, 1964) ho aprofita per fer un document teatralitzat i històric sobre un període que, per variar, era tan convuls com tants altres períodes passats i presents de les relacions internacionals. Un període tràgic, en aquest cas, que acaba amb l'assassinat l'any 1963 a Dallas del jove president dels Estats Units, un crim encara avui sense aclarir mentre que els que en podrien saber alguna cosa, com per exemple el centenari Henry Kissinger, mort recentment, s'emporten el secret a la tomba. L'obra «Un concert a la Casa Blanca» ha fet una extensa gira dins del programa de la Federació d'Ateneus de Catalunya i l'acaba ara en una limitada temporada convencional al Teatre Gaudí Barcelona, en un moment en què tot just coincideixen diferents efemèrides: la del cinquantenari de la mort de Pau Casals, el 22 d'octubre del 1973; la de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy, el 22 de novembre del 1963; i, com a anècdota afegida, la descoberta d'una pel·lícula d'afeccionat, inèdita fins ara, que mostra imatges del trasllat i l'enterrament de les despulles de Pau Casals al Vendrell, el 9 de novembre del 1979... [+ crítica]

CINEMA AMB CRISPETES I PARÀBOLA DE TARANTINO

«El cine (The Flick)», d'Annie Baker. Traducció de Neus Bonilla Benages. Intèrprets: Sara Diego Boladeras, David Marcé Tarradas, Roger Torns i Ton Vieira Poblet. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Imma Capell. Il·luminació: Ganecha Gil. Disseny audiovisual: Guillem Rodríguez. Moviment: Bea Vergés. Ajudanta d'escenografia: Laura Martínez. Alumna en pràctiques de direcció: Mar Cortilla Ribas (Col·legi del Teatre). Alumna en pràctiques d'escenografia: Celeste Alcázar Huapaya (Elisava). Assistents en pràctiques internacionals: Nuha AlYamani i Abdullaziz Mokhlis (Ministeri de Cultura de l'Aràbia Saudí). Producció: Teatre Lliure. Acord especial amb United Talent Agency. Agraïments: Filmoteca de Catalunya, Espai Texas i Victoria Szpunberg. Ajudanta de direcció: Muguet Franc. Direcció de l'espectacle: Marilia Samper. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 novembre 2023.


Allò que diuen de si una imatge val més que mil paraules, es podria aplicar aquí, però amb un retoc: un silenci val més que mil paraules. La dramaturga nord-americana Annie Baker (Cambridge, Massachussets, EUA, 1981), guanyadora del premi Pulitzer del 2013 per aquesta obra, titulada originalment «The Flick» (La pel·lícula), és conscient que vol incidir sobre la importància del silenci, del temps pausat, del temps aturat. ¿I quin espai millor per aturar el temps i per explotar el silenci que una sala de cinema? La sala de cinema d'Annie Baker és una sala especial, romàntica, nostàlgica, enyorada segurament pels més cinèfils que han vist com desapareixia a poc a poc tot un món de ficció materialitzat pel recanvi dels projectors de 35 mm i les velles bobines i els carbonets per millorar la il·luminació per suports digitals accionats simplement amb un play... i, si cal, per WiFi a través del mòbil. El muntatge que ha dirigit respectuosament amb la decisió de l'autora, la també dramaturga Marilia Samper, amb una excel·lent i rigorosa traducció de l'anglès al català de Neus Bonilla, compta amb un suggerent espai escènic d'una cinquantena de velles butaques de cinema vermelles encarades als espectadors. Al fons, una antiga estructura de sala envellida pel temps analògic —és en un lloc qualsevol de Massachussets, però podria ser en qualsevol lloc de Catalunya— i, damunt, la cabina de projecció, d'aquelles cabines que va mitificar com un llegat el film «Cinema Paradiso». La gran pantalla són els espectadors. I quan comença la projecció, són ells els que reflecteixen les imatges dels fotogrames ni que sigui a la cua dels títols de crèdit. Els tres protagonistes d'«El cine» —hi ha un quart personatge que fa d'extra—, es miren en el mirall dels espectadors perquè el que ells tres senten, el que ells tres viuen, el que ells tres pateixen, podria ser també el que senten, el que viuen i el que pateixen molts dels qui fan el paper d'espectadors... [+ crítica]

LA GÈNESI D'UN TEMPS DE FOSCOR

«La madre de Frankenstein», d'Almudena Grandes. Adaptació d'Anna Maria Ricart Codina. Intèrprets: Ferran Carvajal, Jordi Collet, Pablo Derqui, David Fernández “Fabu”, Gabriela Flores, Belén Pince de León, Blanca Portillo, Macarena Sanz, José Troncoso. Espai escènic: Paco Azorín i Alessandro Arcangeli. Il·luminació: David Picazo (AAI). Vestuari: Carlota Ferrer. Coreografia i moviment: Ferran Carvajal. Música i espai sonor: Jordi Collet. Audiovisuals: Miquel Àngel Raió. So: Carles Gómez. Ajudanta de direcció: Montse Tixé. Ajudant d'il·luminació: Daniel Checa. Ajudanta de vestuari: María García Concha. Fotografia: Geraldine Leloutre. Vídeo: Bárbara Sànchez Palomero. Equips tècnics i de gestió del TNC. Editorial d'Almudena Grandes: Tusquets Editores. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Centro Dramático Nacional. Direcció de l'espectacle: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 23 novembre 2023.
 

Que la ideologia, la política o la religió integristes han volgut i volen encara tutelar la ciència és un fet evident al llarg de la història. La més recent, el negacionisme de la pandèmia moderna del coronavirus o el negacionisme dels efectes perversos del canvi climàtic. Si en un temps en què la informació, la divulgació i el coneixement han trobat el punt màxim d'excel·lència també broten aquests col·lectius manipuladors i populistes amb el suport sempre d'unes veus que consideren autoritzades per a les seves tesis, no ha d'estranyar que en plena postguerra civil espanyola i postguerra mundial, a la dècada dels anys cinquanta del segle passat, aquesta tendència negacionista trobés el terra adobat per la ferum que escampava la dictadura franquista heretada del nazisme. Va ser precisament el doctor Antonio Vallejo Nájera, cap dels serveis psiquiàrics del règim franquista —un dels personatges que apareix en la trama d'aquesta adaptació de l'obra «La madre de Frankenstein» de la malaguanyada escriptora Almudena Grandes (Madrid, 1960 - 2021)— el que va intentar implantar la seva teoria eugenèsica, format com estava en els inicis del nazisme a Alemanya, aplicada als col·lectius anomenats “rojos”, a més dels gitanos o els homosexuals, com els nazis havien portat a la pràctica durant la Segona Guerra Mundial en els països europeus que van aconseguir envair abans de ser derrotats pels aliats. Almudena Grandes es basa en part en aquest moment històric viscut per la medecina psiquiàtrica quan els experts debatien arreu d'Europa i als Estats Units sobre diversos mètodes experimentals sobre el tractament amb els malalts mentals en els centres psiquiàtrics, anomenats, aleshores i encara ara, manicomis... [+ crítica]

LO MAL MAMAT (Història apòcrifa del rei Jaume I)

«Conqueridors», de Ramon Madaula. Intèrprets: Moha Amazian, Xavier Bertran, Roger Coma, Tilda Espluga, Mònica Glaenzel, Ramon Madaula, Vanessa Segura. Escenografia i il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Nídia Tusal. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Producció executiva: Andrea Cuevas Garrido. Ajudantia de direcció i regidoria: Carol Ibarz. Ajudantia d’escenografia i assistent de direcció: Cesc Colomina. Ajudantia de vestuari: Marta Pell. Sastreria: Patrícia Carrión. Assessorament lingüístic: Andríi Batocnhik. Cap tècnic: Pere Capell. Tècnics: Enric Alarcón i Òscar Villar. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Agraïments: Munich, Zen Eyewear, Isaac Morera, Joan Bonany, Panko i Associació Vilamagore Medieval. Una producció de Bitò i Focus. Direcció de l'espetacle: Josep Maria Mestres. Teatre Goya, Barcelona, 22 novembre 2023.

Les estadístiques més recents revelen que a Catalunya hi ha més criatures que es diuen Muhàmmad que Arnau. Si el rei Jaume I aixequés de debò el cap, li cauria la corona per terra. A qui no li cau la corona per terrra és a l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, Vallès Occidental, 1962) que persevera en la seva línia creadora de comèdia teatral casolana, tan fumejant com ho és l'escudella i la carn d'olla. Ramon Madaula s'ha posat en la pell del rei Jaume I el Conqueridor i ho ha fet amb una trama que beu de les fonts de la cinematografia per fascicles, és a dir, de la sèrie televisiva, en un plató de rodatge sobre la vida i miracles del rei, mal anomenat, diu ell mateix, per raons maternes que no vénen a tomb, “lo mal mamat”. La comèdia és d'aquelles que va pujant de to a manera que avança. I sembla com si Ramon Madaula no s'hagués deixat res al disc dur de l'ordinador a l'hora de tancar el guió: hi ha la directora, hi ha la regidora, hi ha el productor, hi ha la netejadora, hi ha un assistent de plató d'origen marroquí i hi ha els intèrprets dels papers més importants de la sèrie. Però que ningú es pensi que els faran un curs intensiu en noranta minuts de la vida i miracles del rei Jaume I. Ben al contrari. El rei Jaume I fuig d'academicismes i és, ni més ni menys, que un esperit que torna del regne del Purgatori. Un Purgatori, per cert, on reposen, per mèrits propis, tots els espectadors de cada funció... [+ crítica]

EDUCACIÓ SEXUAL AMB AURICULARS

«La festa», de Daniela Feixas. Dramatúrgia: Daniela Feixas i Ricard Soler Mallol. Intèrprets: Laura Gaja, Eloi Jaume, Abril Julien, Júlia Mascort, Ravina Raventós i Biel Rossell. Escenografia: Adrià Pinar. Vestuari: Giulia Grumi. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor i música: Lucas Ariel Vallejos. Disseny de moviment: Ariadna Montfort. Disseny de vídeo: Joan Rodón, Martín Elena i Adrià Salazar. Coach actoral: Queralt Casasayas. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Producció executiva: Mireia Gràcia Bell.lloch. Cap tècnic: Arnau Planchart. Equips tècnics i de gestió del TNC. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Teatres en Xarxa. Ajudanta de direcció: Inés García Partierra. Direcció: Ricard Soler Mallol. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 novembre 2023.

L'actriu, guionista, dramaturga i directora Daniela Feixas (Torrelavit, Alt Penedès, 1973) va fer un treball de camp previ a l'espectacle «La festa» amb diverses converses amb adolescents d'entre 14 i 20 anys per extreure'n la percepció que tenien del coneixement —o la ignorància— de les relacions sexuals. D'aquestes converses sorgeix la trama i el gruix discursiu de «La festa», un recull de sis històries personals amb quatre noies i dos nois de protagonistes que desgranen la seva experiència en relació al sexe, els seus primers contactes sexuals, les seves relacions romàntiques o no, les fonts de coneixement esbiaixat a través del porno a la xarxa, les seves frustracions o, perquè també n'hi ha, el seus primers èxits sexuals aconseguits. Tota la trama té un fil de continuïtat: la barrera que s'estableix entre el poder i la submissió, el plaer i l'agressió, el desig i l'apatia, l'amor i l'odi. Un fil de continuïtat que l'autora i la dramatúrgia a quatre mans amb el director Ricard Soler Mallol —que ha dirigit recentment el celebrat espectacle «La gata perduda»—, arriba clar i sense subterfugis als espectadors i aconsegueix en una hora oferir una sessió lúdica d'educació sexual embolcallada de ficció que tothom sap que, en aquests moments, és extremadament realista... [+ crítica]

BRILLA COM UN DIAMANT

«Pols de diamant», de Pau Coya. Intèrprets: Dafnis Balduz i Albert Salazar.  Disseny d’escenografia i vestuari: Paula Font. Construcció: Nuno Art Construction i Samuel H. Ramírez. Disseny de llums: Dani Gener. Espai sonor: Roger Blasco. Assessoria de moviment: Bea Vergés. Fotografia i disseny cartell: Sergi Panizo. Tècnica de sala: Duna Climent. Auxiliar tècnica: Melani Ledesma. Taquilla: Carmen Verdugo. Comunicacií i premsa: Rafaela Rivas. Producció executiva: Jofre Blesa / Ramón Godino. Producció Apunta Teatre. Ajudantia de direcció: Elna Roca. Direcció: Nelson Valente. Sala Versus Glòries, Barcelona, 16 novembre 2023.

L'impacte mediàtic que tenen segons quines notícies de violència ha aconseguit que en determinats moments de crisi personal, una víctima d'una agressió de carrer es converteixi en una víctima doble per amagar amb una mentida la veracitat d'una altra agressió. En això es basa aquest espectacle —caldria dir potser de caràcter sociològic— que el dramaturg Pau Coya (Palma, 1990) ha pogut estrenar aquí després de guanyar el Torneig de Dramatúrgia de les Illes. El tàndem dels intèrprets Dafnis Balduz i Albert Salazar —amb dos currículums que vessen de reconeixements— i la conjunció de la direcció de Nelson Valente ha propiciat que la Sala Versus Glòries s'hagi vist plena cada dia durant un mes i que ara, amb una fugaç pròrroga de cinc dies —arran de la cancel·lació inesperada de l'obra «Assange. El poder de la informació»— ha pogut donar opció a un nou lot d'espectadors tot i que probablement encara en quedaran en espera d'una nova oportunitat. La sinopsi no és cap secret: el 2021, a Madrid, un jove d'una vintena d'anys va denunciar que havia estat víctima d'una agressió homòfoba a la portalada de casa seva, al barri de Malasaña. Segons ell, un grup d'encaputxats l'havia immobilitzat i fins i tot li havien tatuat a les natges l'insult homòfob de "maricón". Com que a A Coruña hi havia hagut un homicidi uns mesos abans amb una agressió semblant, l'atac relatat pel jove de Madrid va fer saltar totes les alarmes públiques. Però l'incident va ser una ficció sisplau per força de la presumpta víctima que en realitat havia patit una agressió en una sessió masoquista consentida com a treballador sexual que, si hagués fet pública, no només hauria estat assenyalat per la seva conducta sinó que hauria provocat també les conseqüències d'infidelitat amb el seu company de parella... [+ crítica]

L'ALAMBÍ DE L'IRLANDÈS

«Els ossos de l'irlandès», de Víctor Borràs Gasch. Intèrprets: Ivan Benet, Norbert Martínez i Ernest Villegas. Escenografia: Anna Tantull. Il·luminació: Pep Barcons. Espai sonor: Joan Camprodon. Vestuari: Núria Llunell. Producció i distribució: Maria Hervàs. Ajudantia de producció i distribució: Míriam Millet. Administració: Montse Valentí. Gestió de públics: Mireia Arenós. Tècnica en gira: Paula Crespo. Assistència tècnica: Daniel Roda. Premsa: Míriam Salazar Fotografies: Silvia Poch. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció de l'espectacle: Xavi Ricart. Companyia Teatre Nu. Teatre Akadèmia, Barcelona, 15 novembre 2023.

Scraschhh! Un llampec, un tro i una tempesta de mil dimonis. Aquest fenomen meteorològic és el punt d'arrencada de la comèdia negra «Els ossos de l'irlandès» del dramaturg Víctor Borràs Gasch (Barcelona, 1977), guardonada amb els Premis Quim Masó i Frederic Roda del 2022 i un dels èxits estrenats en el Festival Temporada Alta abans de fer estada al Teatre Akadèmia de Barcelona. «Els ossos de l'irlandès» és d'aquelles obres que t'ho posa difícil perquè t'obliga a mossegar-te la llengua i no desvelar gairebé res del que hi passa perquè el seu joc dramatúrgic és precisament el d'enganxar els espectadors com ho faria la trama d'una novel·la negra sense fer trampes i sense mirar abans el desenllaç que el planteig i el nus. Només algunes pistes: hi ha molta cervesa, molta. Cervesa artesana, no sé si elaborada amb llúpol —com per exemple la de Prades— o no, però sí que és aromatitzada amb un ingredient únic, secret i exclusiu —que em guardaré prou de desvelar— i que és obra del seu productor, un petit artesà que, a més, té feina fixa a La Caixa i que, gràcies a uns firaires de cervesa de Vilanova que han d'anar a la Fira de Glasgow, aconsegueix que la seva cervesa rebi el premi a la millor “birra”, com ell l'anomena, d'elaboració pròpia. Hi ha també una masia rural. Tot passa  en un indret de muntanya. Però podria passar a Galway, per exemple, i no es notaria la diferència. Hi ha un bidó. Hi ha una portalada que té el pany esbotzat. I hi ha un tornavís. I final de pistes: han passat gairebé vint anys d'uns fets que van unir i encadenar els tres joves d'un poble, el Llorenç (el més rural dels tres), l'Hèctor (propietari d'un magatzem) i el Xevi (l'artesà de la cervesa)... [+ crítica]
   

UNA TEMPESTA AMB PEDREGADA DE COLORS INCLOSA

«La tempesta». Versió de Roberto García a partir de William Shakespeare. Intèrprets: Marina Alegre, Álvaro Báguena, Paula García Sabio, Nelo Gómez, Jaume Ibáñez, Jacobo Julio Roger, Jaime Linares, Teresa Lozano, Manuel Maestro. Escenografia: Eduardo Moreno. Vestuari: Susa Martínez (IVC) i Esther Estrella. Il·luminació: Miquel Llop (IVC) i Marc Gonzalo (AAI). Il·luminació decorativa - leds: Ramón Jiménez (IVC) i Iluminale S.L., Composició musical: Carles Salvador. Caracterització: Imma Fuentes. So: Santiago Fuentes (IVC). Assessorament lingüístic: Nelo Gómez i Càrol Ferrer. Coreografia trampolí: Lucas Juan Ruiz Molina. Imatge: Assad Kassab. Fotografia: Vicente A. Jiménez. Grvació vídeo de l'espectacle: Senina Moreno. Mediació social Habitem el Rialto: Sílvia Clavel (IVC), Anna Albadalejo i Maribel Bayona. Veus en off: Paula García Sabio, Darío Torrent, Teresa Lozano i Victòria Mínguez. Realització escenografia: Priamo Estudio. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Coordinació tècnica IVC: Tito Beltrán, Juan Gallego, Carmen Huerta, Alberto Suesta, Francisco González, Miquel Llop. Producció executiva: Esther Moreno (IVC). Direcció adjunta arts escènniques IVC: Roberto García. Producció: Institut Valencià de Cultura. Agraïments: A Darío Torrent i Victòria Mínguez. Equips tècnics de gestió del TNC. Auxiliars de direcció: Isabel Puig, Victòria Mínguez. Ajudanta de direcció: Lucía Sáez.  Direcció: Roberto García. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 9 novembre 2023.

Quan una companyia t'anuncia una versió de «La tempesta» de William Shakespeare, cal anar amb compte. Només cal recordar, els que ja tenen una edat, la versió que en va fer La Cubana fa gairebé quaranta anys, el 1986, i quina juguesca es van empescar amb tot allò dels impermeables i la ruixada d'aigua al final de l'espectacle. O la versió explosiva que es va veure el 2011 al Teatre Lliure de Montjuïc amb la companyia Cheek by Jowl. I encara més cap aquí, el 2018, la que en va fer al seu aire la companyia Projecte Ingenu, dirigida per Marc Chornet a l'antiga La Seca de l'Espai Brossa. És evident que la que és considera l'última obra, o el testament teatral de William Shakespeare, ha fet honor al seu títol i s'ha revisat i versionat anys i panys no només en clau de tempesta sinó també de calamarsada, de pedregada, d'arrissada i fins i tot de tsunami. La versió del director i dramaturg Roberto García i l'Institut Valencià de Cultura —per cert un dels organismes recentment víctimes de la censura d'un conseller de cultura ultra format a les places de toros— va per aquí. Roberto García situa l'acció de la trama de «La tempesta» en una mena de parc aquàtic, «Prospero's  Island», com molts dels que poblen la costa turística amb el seu tobogan, piscina d'aigua —ep!, que hi ha sequera, amb pilotes toves de ludoteca— i una llitera elàstica circular per botre-hi a gust. Molts neons de colors i el personatge d'Ariel convertit en una mena de Siri, Alexa, Jasper o qualsevol altre assistent virtual dels que ens assetgen, amb poders celestials i, sobretot, màgics, com mana el mateix Shakespeare que el fa servidor de Pròsper per haver-lo alliberat del seu empresonament. Tots els favors s'acaben pagant... [+ crítica]

TREURE L'HÀBIT DE LA MARE TERESA DE CALCUTA

«Miracle», d'Enis Maci. Traducció de Maria Bosom. Dramatúrgia de Mazlum Nergiz. Intèrprets: Constanza Aguirre, María García Vera, Virginia Rovira, Iris Becher, Tina Keserovic (Ensemble Schauspielhaus Wien). Escenografia i vestuari: Larissa Kramarek. Il·luminació: Elisabet Castells Negre. So: Paula Montecinos Oliva. Espai sonor: Víctor Bassedas. Veus en off: Laura Monedero i Petra Zwingmann. Disseny audiovisual: Aurembiaix Montardit. Programació de vídeo i mapping: Eloi Costilludo. Coach vocal: Xuel Díaz. Producció executiva: Guillem Gefaell. Producció: Maria Garcia Rovelló. Una producció de Schauspielhaus Wien i Despiece amb el suport de la Sala Beckett. Traducció amb el suport del Goethe Institut i la Generalitat de Catalunya. Ajudantia de direcció: Aurembiaix Montardit. Direcció: Juan Miranda. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 2 novembre 2023.

 
¿Què tenen en comú la mare Teresa de Calcuta, la vedet del porno Sexy Cora, o la dervix de la confraria sufí Hatixhe i algunes influencers digitals de l'estètica femenina? Ho heu endevinat: no tenen res en comú. Més val dir-ho d'entrada i callar-ho per sempre. Però totes juntes i ben barrejades acaben fent l'efecte que l'autora alemanya Enis Maci (Gelsenkirchen, Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya, 1993) vol aconseguir segurament amb una proposta escènica que es presenta amb l'aval que després de Barcelona es representarà a Viena, arran de la coproducció amb el teatre Schauspielhaus Wien. Si les dames que he esmentat abans no tenen res en comú, també és justificable que l'obra —amb aires de performance— jugui amb un discurs multilingüe: alemany, català, espanyol i em sembla que una mica de turc, ¿pot ser? De fet, el títol original en alemany, segons la mateixa autora, ja juga amb la confusió entre “miracle” (wunder) i “ferida” (wunde), cosa que la fonètica alemanya permet que passi però que en la catalana no lliga gens, tot i que Josep Maria de Sagarra, potser sense saber-ho, ja s'hi va acostar fa setanta anys quan va titular una de les seves obres «La ferida lluminosa», un títol que fusiona els dos termes i que, posats a buscar relacions impossibles, s'hauria pogut agafar prestat. En aquesta versió catalana, la peça d'Enis Maci s'ha deixat amb un senzill «Miracle», per no embolicar la troca, segurament. «Miracle», doncs, és un muntatge contemporani —el gènere de la dansa en va ple i ningú no ho qüestiona— que cal acceptar tal com te'l serveixen. Tothom sap el risc que es corre quan es demana un Glovo i arriba a casa una hora després de sortir dels fogons. A «Miracle» li passa una cosa semblant. I quan obres la carmanyola per tastar-lo, costa trobar-hi el gust amb què l'equip dramatúrgic l'ha volgut servir... [+ crítica]

DE QUAN ELS RODOREDA ANAVEN A MATAR LLOPS

«El dia que vam matar els llops». Dramatúrgia de Lucía Miranda. Creacors i intèrprets: Ona Borràs Roselló, Agnès Casals Visús, Marta Figueras Alsius, Pau Jimfer, Francesc Marginet Sensada, Eduard Mauri Vilar, Anna Roy Boixader i Lia Sampai. Amb la col·laboració dels infants: Nil Alegria Beltran, Marina Alós Carretero, Adrià Calaf i Lascata, Candela Cavestany Imaña, Queralt Chouciño Gonçalves, Erika de Los Santos Castello, Lucía Espinosa Del Toro, Gabriella Figuerola Parra, Lua Florensa Carujo, Isabella Gamiz Madrid, Martina Giménez Boltà, Ferran Iñigo Cazorla, Aina Martínez Montoya, Carla Navarro Garcia-Moreno, Emma Padrol Nisa, Pol Prades Canals, Naiara Repiso Orellana, Beth Ropero Díaz, Gael Salvi Bierge i Julio Sánchez Garcia. Utillatge: Vilma López Muñoz i Eduard Mauri. Vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Pedro Yagüe. So: Sergi Flores. Música original: Nacho Bilbao. Assessorament coreogràfic: Esther Sabaté. Producció executiva: Gisela Juanet. Direcció de producció: Raül Perales. Construcció escenografia: M-30 Antonio García. Construcció dels capgrossos: Eudald Ferré Serra. Confecció del vestuari: Goretti Puente, Trinidad Rodríguez, Antonia Pérez i Inés Mancheno. Agraïments: Teatre Nacional de Catlunya, Viu el Teatre, Espai Texas, famílies de l'alumnat del CPD INS Quatre Cantons i La Casa dels Entremesos. Coproducció: Institut del Teatre i Teatre Lliure. Amb la col·laoració del Conservatori Professional de Dansa de l'Institut del Teatre (CPD). Espai escènic i coordinador del projecte: Ramon Simó. Ajudanta de direcció: Gisela Saló Vallespín. Direcció: Lucía Miranda. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona. 1 novembre 2023.

Els pares de Mercè Rodoreda, quan l'escriptora era una nena, li deien que els vespres que la deixaven amb el seu avi anaven a matar llops perquè el barri de Sant Gervasi n'anava ple. En realitat, la parella dels Rodoreda anava a fer classes de teatre i a la futura escriptora no li agradava quedar-se a casa. Al barri de Sant Gervasi de Barcelona, a principis del segle XX, no ho sé, però a la serralada de Marina, dins el terme de Santa Coloma de Gramenet, fa quatre dies, s'hi ha vist el primer llop que s'ha atrevit a baixar fins al litoral. Si els Rodoreda aixequessin el cap, no es podrien creure en què s'ha convertit la seva mentida fantasiosa! La dramaturga i directora Lucía Miranda (Valladolid, 1982) ha partit de l'univers literari de l'autora de «La plaça del Diamant» per crear, amb la participació dels joves intèrprets acabats de graduar de l'Institut del Teatre, una obra inclassificable que barreja diferents registres: el text, la música, la coreografia, el fregolisme, el surrealisme, el cabaret light, la tradició de referents catalans i, sobretot, el divertimento. L'espectacle «El dia que vam matar els llops» podria ser una recreació del conte «Carnaval», del recull «Vint-i-dos contes» de Mercè Rodoreda, però no ho és del tot. Podria ser una recreació del conte «Viatge al poble de les nenes perdudes» o del conte «Flor cavaller», del recull «Viatgers i flors», però no ho és del tot. Podria ser una recreació, però no ho és, d'alguns dels pocs contes per a infants que Mercè Rodoreda va escriure i publicar, setze només, per ser exactes, escrits entre els anys 1935 i 1936, publicats al diari La Publicitat, en una secció que dirigia Avel·lí Artís Gener “Tísner”, contes que Mercè Rodoreda va dedicar tant a col·legues de lletres, Josep Carner per exemple, com també al seu fill Jordi Gurgui —no cal recordar la mala relació que després van tenir mare i fill—  o també a Ira Nin, una de les filles bessones del traductor i polític Andreu Nin, de qui es va parlar no només d'admiració per part de Mercè Rodoreda sinó d'una certa relació sentimental... [+ crítica]