«La madre de Frankenstein», d'Almudena Grandes. Adaptació d'Anna Maria Ricart Codina. Intèrprets: Ferran Carvajal, Jordi Collet, Pablo Derqui, David Fernández “Fabu”, Gabriela Flores, Belén Pince de León, Blanca Portillo, Macarena Sanz, José Troncoso. Espai escènic: Paco Azorín i Alessandro Arcangeli. Il·luminació: David Picazo (AAI). Vestuari: Carlota Ferrer. Coreografia i moviment: Ferran Carvajal. Música i espai sonor: Jordi Collet. Audiovisuals: Miquel Àngel Raió. So: Carles Gómez. Ajudanta de direcció: Montse Tixé. Ajudant d'il·luminació: Daniel Checa. Ajudanta de vestuari: María García Concha. Fotografia: Geraldine Leloutre. Vídeo: Bárbara Sànchez Palomero. Equips tècnics i de gestió del TNC. Editorial d'Almudena Grandes: Tusquets Editores. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Centro Dramático Nacional. Direcció de l'espectacle: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 23 novembre 2023.
Que la ideologia, la política o la religió integristes han volgut i volen encara tutelar la ciència és un fet evident al llarg de la història. La més recent, el negacionisme de la pandèmia moderna del coronavirus o el negacionisme dels efectes perversos del canvi climàtic. Si en un temps en què la informació, la divulgació i el coneixement han trobat el punt màxim d'excel·lència també broten aquests col·lectius manipuladors i populistes amb el suport sempre d'unes veus que consideren autoritzades per a les seves tesis, no ha d'estranyar que en plena postguerra civil espanyola i postguerra mundial, a la dècada dels anys cinquanta del segle passat, aquesta tendència negacionista trobés el terra adobat per la ferum que escampava la dictadura franquista heretada del nazisme. Va ser precisament el doctor Antonio Vallejo Nájera, cap dels serveis psiquiàrics del règim franquista —un dels personatges que apareix en la trama d'aquesta adaptació de l'obra «La madre de Frankenstein» de la malaguanyada escriptora Almudena Grandes (Madrid, 1960 - 2021)— el que va intentar implantar la seva teoria eugenèsica, format com estava en els inicis del nazisme a Alemanya, aplicada als col·lectius anomenats “rojos”, a més dels gitanos o els homosexuals, com els nazis havien portat a la pràctica durant la Segona Guerra Mundial en els països europeus que van aconseguir envair abans de ser derrotats pels aliats. Almudena Grandes es basa en part en aquest moment històric viscut per la medecina psiquiàtrica quan els experts debatien arreu d'Europa i als Estats Units sobre diversos mètodes experimentals sobre el tractament amb els malalts mentals en els centres psiquiàtrics, anomenats, aleshores i encara ara, manicomis... [+ crítica]
