«Picasso, rey, monstruo y payaso», de María Folguera i Rhum&Cia. Dramatúrgia: María Folguera. Intèrprets: Queralt Albinyana, Lluc Armengol, Joan Arqué, Xavi Lozano, Jordi Martínez, Mauro Paganini i Piero Steiner. Escenografia i il·luminació: Adrià Pinar. Vestuari: Nidia Tusal. Composició musical i disseny de retroprojeccions: Mauro Paganini. Arranjaments musicals: Xavier Lozano. So: Marc Santa. Construcció de màscares i banyes: Glòria Arrufat i Carrasco. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Dibuix: David Marín. Direcció tècnica: Àngel Puertas i Xavier Xipell “Xipi”. Ajudantia de direcció i direcció de moviment: Carla Tovías. Producció executiva: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudantia de producció i regidoria: Lluc Armengol. Una producció de Velvet Events S.L. i Teatro Circo Price. Amb el suport de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) i el Ministerio de Cultura y Deporte – INAEM. Amb la col·laboració del Teatre Sagarra de Santa Coloma i l’Ajuntament de Tiana. Direcció: Joan Arqué. Rhum&Cia. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 13 desembre 2023.
La fanfara dels Rhum treu a ventilar els fantasmes de Picasso. I la troupe dels Rhum&Cia fan el salt des del clown pur a la dramatúrgia clàssica textual, però sense prescindir mai del joc de la pista amb els instruments musicals de rigor, el nas vermell quan convé i les patacades imprescindibles, aquesta vegada patacades de caire tràgic, però tot al voltant de la vida i miracles del pintor malagueny que, en aquest muntatge, tant festiu com revisionista i crític del personatge, interpreta l'actor Jordi Martínez, sortit d'un bagul que vol ser un sarcòfag perquè, en el fons, la cosa va de treure la pols al vell geni del cinquantenari i a les velles glòries que l'envolten com l'escriptor i cronista de circ Ramón Gómez de la Serna o les diverses dones de la vida de Picasso: Jacqueline (Roque), Marie-Thérèse (Walter), Dora (Maar), Françoise (Gilot)... i Tal i Tal Altra, o el pintor Juan Gris o el poeta Guillaume Apollinaire. I sempre, això sí, a l'ombra de Montmartre i per damunt del París mític de la revolta de les lletres i les arts. L'espectacle és un seguit de retaules que van i vénen per les imatges icòniques que es poden tenir a la memòria del pintor: l'arlequí, els acròbates de circ, la colombina, el laberint del minotaure... Els Rhum recorren a recursos escènics que tenen sempre la música de pista com a banda sonora de fons, amb les sorprenents interpretacions que cal remarcar de Xavi Lozano que, com els catalans que de les pedres en fan pans, extreu sons de tota mena d'objectes quotidians, tant hi fa si és la pota d'una cadira o el mànec d'un paraigua, amb el simple gest de la bufera que pot semblar tan senzill com bufar i fer ampolles, però que porta darrere moltes hores d'ofici de músic. Les projeccions i les fugaces ombres xineses acompanyen algunes de les escenes i Pablo Ruiz Picasso fins i tot es multiplica per quatre amb la típica samarreta de ratlles en una sessió terapèutica conduïda per Mauro Paganini, d'origen argentí, ni que estigui establert a Catalunya, amb el “mate” a la butxaca i el rotllo menjacocos de la felicitat enganxat a la pell, en una de les escenes més originals que fuig tant de la convenció dramatúrgica com de la pista i que aconsegueix el que es proposa: enganxar els espectadors de tota mena, si és que no hi estaven prou enganxats... [+ crítica]
