Torna al TNC però ara a la Sala Petita l'obra «Galatea» dirigida per Rafel Duran i considerada la més personal de Josep Maria de Sagarra després que el mateix teatre n'estrenés una versió a la Sala Gran el 1998 dirigida per Ariel García Valdés

 

Míriam Iscla i Ernest Villegas en una escena de «Galatea» (TNC, 2021)

L’obra «Galatea» de Josep Maria de Sagarra se situa al costat d'«Ocells i llops» i «La fortuna de Sílvia», considerades les tres una nova línia de l'autor. Sobre la primera estrena de «Galatea» el desembre de 1948 al Teatre Victòria, Josep Maria de Sagarra recordava que l’insòlit fred d’aquell hivern —i la falta de calefacció al teatre— van fer que el públic veiés l’obra tremolant amb els abrics posats. Curiosament, ara no fa un fred insòlit, però els espectadors del 2021 sí que viuen una situació també insòlita amb les mesures que imposa el coronavirus com les de mantenir la distància entre butaques o l'obligatorietat de la mascareta durant tota la representació. En aquella primera estrena, el 1948, l’obra no va ser ben rebuda per la majoria de la crítica, i Josep Maria de Sagarra es planyia que l’haguessin insultat com si fos un incendiari o un corruptor de menors. La seva bona intenció d'aportar un teatre més universal als espectadors de postguerra no va quallar entre el públic elitista d'aquell moment. Tot i així, el dramaturg no s’estava de defensar l’obra: «Amb “La fortuna de Sílvia”, amb “Ocells i llops” i sobretot amb “Galatea” creia, i crec sincerament, que intentava fer un teatre més d’acord amb la meva consciència i més d’acord amb el clima espiritual del nostre temps». Amb el temps, el periple per la postguerra europea d’aquesta domadora de foques de «Galatea» amb nom de nimfa marina ha acabat ocupant un lloc preeminent entre els títols més importants de la literatura dramàtica en llengua catalana. Coincidint amb la nova versió de «Galatea», dirigida ara per Rafel Duran, recuperem tres documents del 1998: Una entrevista amb Ariel García Valdés («Els personatges de “Galatea” són proletaris». La dama de les foques, 13.11.1998); una entrevista amb un dels actors protagonistes d'aquell muntatge,  Pere Arquillué; i un reportatge del 1994, quatre anys abans, amb motiu del centenari de l'autor («La musicalitat de Sagarra més enllà de l'escenari»), tots tres documents d'hemeroteca publicats en el seu moment.

 

Una escena de l'actual versió de «Galatea» (TNC, 2021)

«¡AR ZUELO TOR MUNDO!»

«23F Anatomia d'un instant». Creació d'Àlex Rigola, a partir de la novel·la de Javier Cercas. Intèrprets: Enric Auquer, Pep Cruz, Xavi Sáez i Roser Vilajosana. Espai escènic: Max Glaenzel. Il·luminació: August Viladomat. Espai sonor: Igor Pinto. Vídeo i edició de títols: Amanda Baqué. Assistència dramatúrgica: Alba Pujol, Alexandre Fons i Melanie Catan. Producció executiva: Irene Vicente Salas. Ajudanta producció: Laia Bonet. Construcció escenografia: Xarly Ou. Realització peça escultòrica: Raquel Bonillo. Vestuari de l'actriu Roser Vilajosana i de l'escultura: Berta Riera. Edició fotogràfica: Berta Vicente. Distribució: Sergi Calleja (Focus). Coproducció: HeartBreak Hotel, Titus Andrònic, S.L. i Teatre Lliure. Ajudanta direcció: Alba Pujol. Direcció: Àlex Rigola.Companyia Heartbreak Hotel. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 18 abril 2021.

Com més et mires el tall del vídeo en blanc i negre —gràcies a la càmera que es va mantenir arriscadament oberta de TVE fins que un guàrdia civil la va ordenar apagar— de dos quarts i mig de set del vespre (18:23 h) del 23 de febrer del 1981 al Congrés dels Diputats de Madrid, més et sembla la paròdia d'una escena de guignol amb el colpista Antonio Tejero, pistola en mà i tricorni al cap, esgargamellant-se com un mestre de l'antiga escola: «¡Al suelo todo el mundo!», de la mateixa manera que ho fa el titella Tòfol quan apallissa el Dimoni. El temps —i ja són quaranta anys— ho esmorteeix tot. Però allò que ara sembla un funció de guignol en aquell moment no va ser pas una broma. En tot cas, sí que va ser una mala passada que els quadres de l'antic règim van voler jugar a la que encara era una feble democràcia en construcció. Com va passar el 1936, quan el govern de la República va fer els ulls clucs i les oïdes sordes al soroll de sabres que hauria pogut aturar, el 23F del 1981 també es van fer els ulls clucs i les oïdes sordes a allò que els cercles més íntims de l'Estat espanyol veien venir. No en va, l'Operació Galàxia del 1978, un prematur cop d'estat fallit, ja tenia el mateix tinent coronel Tejero al capdavant a la taula del cafè Galaxia de Madrid on es va planejar el cop per al mes de novembre d'aquell any... [+ crítica]

SÓC XARNEGO I INDEPENDENTISTA

«Forasters vindran...». Dramatúrgia: Marta Galán Sala. Creació escènica: Susanna Barranco, Marta Galán Sala, Núria Lloansi i Juan Navarro. Intèrprets: Susanna Barranco, Núria Lloansi i Juan Navarro. Il·luminació: Ana Rovira. Disseny escenogràfic del dispositiu escènic: Xesca Salvà. Càmera i enregistrament visual: Susanna Barranco i Christian Guiriguet. Edició disseny audiovisual: Martin Elena i Susanna Barranco. Vestuari: Anna Estany. Documentació històrica: OVQ / Observatori de la Vida Quotidiana. Espai sonor: Àlex Polls. Assistent de direcció en pràctiques i entrenament psicofísic: Pau Dudekula. Recerca teòrica, assessorament continguts sobre migració i acompanyament metodologies comunitàries: Silvia G. Màrquez. Vídeos laboratoris: LabarrancoFilms. Joves del programa “construeix-te” de la Fundació Comtal. Veïns i veïnes del projecte artístic comunitari de l'Antic Teatre. Grup de treball sobre migració dels anys 50 i 60 als barris de Barcelona d'El Carmel, La Teixonera, Sant Genís dels Agudells i Trinitat Vella. Disseny i coordinació dels processos comunitaris: Marta Galán Sala / TRANSlab. Producció executiva: Susanna Barranco / Mousiké. Assistenta producció executiva: Dolors Galí. Direcció: Marta Galán Sala. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 abril 2021.

L'any 2016, el diputat Gabriel Rufián, d'Esquerra Republicana de Catalunya, va deixar anar aquesta autoidentitat des del seu escó del Congrés dels Diputats de Madrid: «Sóc xarnego i independentista». Si bé el terme “independentista" ja era usual aleshores, el terme “xarnego” havia caigut en desús des de feia molts anys. Però no per això s'ha de negar que durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, era un coixí lingüístic força estès quan això de la “correcció política” encara no s'havia inventat. No era estrany, doncs, entre els cinquanta i seixanta, escoltar amb un cert menyspreu com des de classes mitjanes o altes es definien com a “xarnegos” alguns dels immigrants que van arribar a Catalunya fugint de la pobresa de la postguerra civil espanyola a la qual el règim franquista de la Dictadura els havia condemnat. La frase “sóc xarnego i independentista” en boca d'un nét d'aquella immigració va sonar com una bufetada entre ses senyories. Xarnego i independentista era un còctel de mal pair per a segons quines fines oïdes cavernàries... [+ crítica]

DE GRAN VULL SER MESTRE... O MESTRESSA!

«Classe», d'Iseult Golden i David Horan. Traducció de Pau Carrió. Intèrprets: Pol López, Carlota Olcina i Pau Roca. Espai escènic: Paula Bosch. Vestuari: Berta Riera. So: Pau Carrió. Il·luminació: Guillem Gelabert. Producció: Adriana Nadal i Pol Cornudella. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Disseny del cartell: Edu Buch. Fotografia: Kiku Piñol. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Producció: Sixto Paz Producciones. Ajudant de direcció: Jan Vilanova Claudín. Direcció: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona, 10 abril 2021.

Un servidor, si fos de la companyia Sixto Paz, convidaria els espectadors a fer una reunió de pares i mares i compartir una estona amb els protagonistes d'aquesta obra de factura irlandesa, però que sembla absolutament ambientada en una escola catalana de barri. A l'escenari de «Classe» hi ha prou taules i prou cadires buides per posar-hi asseguts "pares" i "mares". D'aquelles taules i d'aquelles cadires tan típiques de les aules de P3 a P5, color blau, verd, lila o rosa, que es combinen en formes diverses com un joc de dòmino i que s'anomenen "trapezi". Amb cadires de conte dels nans de La Ventafocs i d'aquelles que, quan s'hi asseuen, als "pares" i les "mares" els sobren cames amb el cos encongit i els genolls gairebé tocant-los la barbeta. L'obra «Classe», de la dramaturga Iseult Golden i el dramaturg David Horan, és com un pack de tres obres en una. I no pas per la durada —hora vint aproximadament— sinó pel contingut. És la història d'un mestre vocacional, Ray McCafferty (Pol López), que deixa la feina en una escola del centre de Hyde Park de Dublín per anar a un barri perifèric amb un alumnat que és, diu ell, "genial" però amb algunes famílies que sovint faciliten el conflicte. És també la història d'en Brian i la Sarah (Pau Roca i Carlota Olcina) pares del Jayden (9 anys), que porten cinc mesos separats —és provisional diu Brian, és definitiu diu Sarah—; ella, dependenta en una carnisseria; ell, exmecànic entès en cotxes i ara taxista. I és encara la història d'en Jayden (Pau Roca) i Kaylie (Carlota Olcina), les dues criatures de 9 anys, companys d'escola, que s'estimen i s'odien a la vegada, que es treuen els drapets al sol com dos veïns adults de cases unifamiliars de barri obrer irlandès i que fan junts hores de reforç a càrrec del seu mateix mestre, McCafferty. Tres, he dit. Tres obres en una... [+ crítica]

MERCI BEAUCOUP, MADAME LA VERONAL!

«Opening night». Idea i disseny: Marcos Morau. Coreografia: Marcos Morau, en col·laboració amb els intèrprets. Text: Carmina S. Belda, Violeta Gil, Celso Giménez. Intèrprets: Mònica Almirall, Valentin Goniot, Núria Navarra, Lorena Nogal, Shay Partush, Marina Rodríguez. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Bernat Jansà. So: Juan Cristóbal Saavedra. Confecció: M. Carmen Soriano. Assistenta de direcció: Mònica Almirall. Assessorament artístic: Roberto Fratini. Direcció tècnica: Bernat Jansà. Regidor d’escena, maquinària i efectes especials: David Pascual. Producció i logística: Cristina Goñi Adot. Direcció de producció: Juan Manuel Gil Galindo. Producció: La Veronal, Teatre Nacional de Catalunya, Centro de Cultura Contemporánea Condeduque, Romaeuropa Festival. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Marcos Morau. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 8 abril 2021.

A La Veronal, els encanta la dansa, en són devots, gairebé fills adoptius des que gatejaven picant entrades a ca la Xirgu. S'hi diverteixen però no se saben estar de tocar també el teatre. I no ho fan per enganyar els espectadors o desorientar-los tot dient: «Ha, ha!, us pensàveu que veníeu a veure un espectacle de dansa, oi, d'aquells on els ballarins només es rebolquen i fan gimnàstica? Doncs, alehop!, si no voleu teatre, dues danses!». Cadascú és fill de la seva terra i els de La Veronal són fills de la fusta trepitjada de l'escenari, de les grades que fan garranyic, garranyec quan es pugen i baixen, de la maquinària que hi ha darrere de cada espectacle, de les bambolines, dels ponts de llums... Molts d'ells, fa quinze o vint anys, eren a la porta del Mercat de les Flors o es movien per l'actual Casa de la Dansa al voltant de la regidoria dels espectacles de tota mena quan el Mercat era un mercat teatral de debò. I el teatre els va xuclar i engrapar per sempre. I de Montjuïc van passar al cel internacional, passejant en els últims anys els seus orígens amb orgull i identitat. Per això fan teatre-dansa o dansa-teatre o teatre-dansa-dansa-teatre... o el que sigui que és el que fan. El seu espectacle més recent, «Sonoma», que van estrenar a la grandiosa i desangelada Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i que, encara dins el programa del Grec a Grec 2020 torna al Mercat de les Flors (22-25 abril), és el que farà que per primera vegada una companyia de dansa d'arrel catalana actuï —amb permís del senyor coronavirus— al Palau dels Papes del Festival d'Avinyó. No és la seva "première" internacional perquè han estat en altres escenaris europeus i de fora d'Europa, però sí que són conscients que la fita d'Avinyó els marca un abans i un després... [+ crítica]

DESGRACIATS EN EL JOC, ENGANXATS EN L'AMOR

«Pegados (un musical diferente)». Llibret: Ferran González. Música i lletres: Ferran González i Alícia Serrat. Intèrprets: Iñaki Mur, Júlia Bonjoch, Cinta moreno / Gemma Martínez (2020) i Raúl Patiño. Coreografia: Marta Tomasa. Disseny escenografia: Raquel Ibort. Disseny il·luminació: Albert Pastor Disseny so: Carles Aulí. Producció: Cristina Prunell. Producció Executiva: Mercè Puy i Joan Miquel Pérez. Comunicació: Meritxell Abril, Andrea Calbet, Gemma Saperas. Comunicació digital: Mia Font. Imatge i disseny del cartell: Javier Naval. Distribució: Sarah Martínez (El Terrat). Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&kco. Una producció d'El Terrat i Kaktus Music. Música Addicional i Direcció Musical: Joan Miquel Pérez. Cover Pianista Doctor: Oscar Machancoses. Director Musical Resident: Raúl Patiño. Direcció: Alícia Serrat i Enric Cambray. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 1 abril 2021.
 

[Aquesta crítica està basada en la primera versió del muntatge. Fitxa artística producció original: Text de Ferran González. Música i lletres de Ferran González i Alícia Serrat. Intèrprets: Xènia Reguant / Sandra de Victoria, Ferran González, Gemma Martínez / Isa Mateu, Joan Miquel Pérez. Arranjaments i direcció musical: Joan Miquel Pérez. Escenografia i vestuari: Enric Naudi i Elena Vitarelli. Il·luminació: Marc Llobet. Disseny de so: Carles Aulí. Coreografia: Óscar Reyes. Ajudant de direcció: Alícia Serrat. Direcció: Víctor Conde. Teatre Club Capitol, Barcelona, 30 setembre 2011. Reposició: 3 octubre 2013.]

    Musical de petit format, però no tant. Musical diferent, molt més del que diu i sembla. Musical que té el mèrit d'haver arrencat en una sala emergent, l'Almeria Teatre de Barcelona. Musical que, després, ha fet les Amèriques a Madrid durant una llarga temporada. Musical que ha estat reconegut pels espectadors catalans amb un dels Premis Butaca. Musical que va ser considerat el millor espectacle de teatre musical del 2010 en l'última edició dels Premis Max. Aquest és el currículum, fins ara, d'aquesta creació conjunta de Ferran González i Alícia Serrat, que treballen plegats des de fa anys i que han estat també els autors de nombroses bandes sonores d'espectacles familiars del Jove Teatre Regina. Amb «Pegados», una part de surrealisme i una altra de trapelleria juvenil s'apleguen en un espectacle que, tot i que reposa essencialment en la partitura musical, té també una part d'escenes intermèdies de diàleg i una altra de coqueteria humorística que donen l'oportunitat a la parella protagonista de fer els canvis oportuns en la seva estrambòtica situació: aparellats en l'acte sexual als lavabos d'una discoteca, un estrany acoblament no permet que se'n desfacin. Això sol ja crea un estat insòlit que fuig de qualsevol realisme i que només té referència en el món animal, comparació que fa de mal fer, però és inevitable. La parella en qüestió, doncs, ha de recórrer a Urgències on, pretesament, el metge de guàrdia els visitarà i posarà remei al seu acoblament. I és a la sala d'Urgències, en una llitera, on l'acció de la trama musical es desenvoluparà des d'aleshores... [+ crítica]

PUJAR AL CLÀSSIC I BAIXAR AL BULEVARD AMB ESPELMES D'ANIVERSARI INCLOSES

«La millor nit de la teva vida», de Jordi Silva. Fitxa artística 2021. Intèrprets: Roger Cantos, Diana Torné i Dolo Beltran. Espai escènnic i vestuari: Laura Orri. Disseny il·luminació: Dani Gener. Vídeo: Axè Films. Disseny gràfic: Fran Granada. Fotografia Marina Castells. Hamlet Produccions. Direcció: Miquel Murga. Fitxa artística anteriors versions: Intèrprets reposició 2012: Oriol Casals, Clàudia Costas i Mercè Montalà. Intèrprets estrena 2007: Cristina Gàmiz, Jordi Andújar, Mercè Montalà. Escenografia: Ignasi Gatell. Vestuari: Ximena Moreno. Il·luminació: Pep Gàmiz. So: Paco Escudero. Direcció d'Antonio Calvo. Barcelona, Versus Teatre, 7 març 2007. Reposició: Club Capitol, Barcelona, 23 novembre 2012. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, 1 abril 2021.

[Nota: Aquesta crítica es basa en l'estrena al Versus Teatre, el març del 2007 i la posterior reposició al Club Capitol el novembre del 2012, cosa que justifica algunes suposicions de futur que s'hi fan sobre la seva perdurabilitat i que des d'aleshores s'han anat complint amb diverses reposicions i diversos repartiments.]

    Doncs, sí, podria ser que, jugant, jugant, hagués nascut una d'aquelles obres que després de l'arrencada a través del programa T6 del Teatre Nacional de Catalunya i, aquesta vegada, amb l'invent de coproduir-se amb una altra sala com el Versus Teatre, acabés proporcionant una de les sorpreses de la temporada o, qui sap, de les temporades vinents. Amb uns lleugers retocs i una breu escurçada en algunes escenes, «La millor nit de la teva vida» podria continuar el camí, a saber si tan llarg, però sí que similar al que ha fet «El mètode Grönholm», de Jordi Galceran. Amb això ja gairebé està tot dit. Un servidor, si fos productor d'aquells que no es conformen amb un mes en cartellera, compraria els drets de l'obra i esperaria que la inversió en borsa donés els seus fruits. Perquè resulta que l'estructura de l'obra de Jordi Silva (Barcelona, 1973), autor jove que ja es va donar a conèixer amb un premi de la Fundació del Teatre Romea, «Íntimes loquacitats» —quins nassos de títol!—, presentada després al Teatre Condal com «Ja en tinc 30!», dirigida per Àngel Llàcer, és una estructura que enganxa l'espectador, si no des del primer moment, almenys a partir de la segona escena, tant que fins i tot l'autor en va fer una versió novel·lada. I malgrat l'hora i tres quarts del muntatge [actualment reduïda a hora i mitja], l'interès ja no deixa de créixer a partir d'implicar l'espectador en la constant construcció del que està passant i de les relacions que a poc a poc es descobriran entre una dona madura i una parella de joves que viuen, ell, la mort sobtada dels pares, i ella, el trencament de parella. A més, sense que un se n'adoni, hi ha un espai de tres anys llargs entre l'inici i el final de la trama, tres anys que queden subtilment marcats per les corresponents celebracions d'aniversari amb espelma inclosa... [+ crítica]

ELS MÈDICI DEL VALLÈS

«Els Brugarol», de Ramon Madaula. Intèrprets: Ramon Madaula, Jaume Madaula i Estel Solé / Júlia Truyol (gira 2020). Escenografia: Laura Clos (Closca) i Sergi Corbera. Il·luminació / cap tècnic: Jordi Berch. Tècnic en gira: Enric Alarcón. Vestuari: Isabel Domènech. Autoria del quadre: Josep Madaula. Veu d’àudios: Quim Àvila, Mercè Aránega i Oriol Guinart. Fotografies: Iván Moreno. Comunicació i premsa: La Tremenda / Bitò. Distribució: Bitò. Producció executiva i regidoria: Yara Himelfarb. Direcció de producció: Josep Domènech. Cap de producció: Clàudia Flores. Ajudant de producció: Bernat Grau. Agraïments: Clara Aguilar i Gemma Martínez. Una producció de Bitò Produccions. Direcció: Mònica Bofill. Teatre Poliorama, 21 març 2021.


A Sabadell, la «Colla» (Oliver, Trabal, Obiols, entre altres) ja van posar de panxa enlaire la burgesia del seu temps a la qual, per cert, ells mateixos pertanyien. No és ben bé el cas de l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, 1962) que, com un dels seus germans, el pintor i professor d'art Josep Madaula (Sabadell, 1957), pertanyen a una classe diguem-ne menestral, si se'n pot dir menestral de la generació que es va haver d'espavilar entre la penúria dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. Això no impedeix que Ramon Madaula, com a autor —cinquena obra teatral pujada als escenaris i aquesta premiada amb el Recull—, ja fa temps que dissecciona la societat que l'envolta i, sabadellenc de raça, no li ha costat gaire de burxar en l'ànima de la burgesia vallesenca, la dels teixits, la de la indústria, la que més endavant s'ha vist pressionada per l'argolla multinacional i la que ha patit també una progressiva decadència. ¿Davant de tot això què queda? El nom. La nissaga. Els Brugarol. N'hi ha prou a pronunciar un cognom amb solatge per notar que tot té un altre aire al voltant de qui el pronuncia. ¿I si ha estat així durant anys i panys per què hi ha una generació que, de cop i volta, ho vol llençar tot per la finestra? ¿Canviar-se el cognom del patriarca pel cognom de la mare? Quin disbarat! Aquest és el dilema del protagonista d'aquesta comèdia costumista, que és com vol que se la qualifiqui el mateix autor a pesar de l'aire de bulevard que també té, quan rep la intenció de la seva filla que li anuncia que, ara que ja té ús de raó, es vol canviar el cognom de Brugarol pel cognom de la mare. I ho anuncia precisament en un moment que hi ha una criatura pel camí que el patriarca Brugarol ja veu que serà qui més hi sortirà perdent perquè ja no tindrà l'oportunitat de mantenir el solatge de la nissaga i, de rebot, la continuïtat de la família... [+ crítica]

CECI N'EST PAS UNE PIPE

«The Mountain». Dramatúrgia: Àlex Serrano, Pau Palacios, Ferran Dordal. Performers: Anna Pérez Moya, Àlex Serrano, Pau Palacios, David Muñiz. Veu off: Amelia Larkins. Música: Nico Roig. Videoprogramació: David Muñiz. Videocreació: Jordi Soler Quintana. Disseny il·luminació: Cube.bz. Espai escènic i maquetes: Àlex Serrano, Lola Belles. Ajudanta escenografia: Mariona Signes. Vestuari: Lola Belles. Màscara digital: Román Torre. Cap producció: Barbara Bloin. Producció executiva: Paula Sáenz de Viteri. Agraïments: Núria Guiu, Pablo Acosta García, Danila Gambettola, Martín García Guirado, Pasqual Gorriz Marcos, Denis van Laeken, Simone Milsdochter, Eugenio Szwarcer, Alla Zakiullina. Fotografia: Jordi Soler. Companyia Agrupación Señor Serrano. Direcció: Àlex Serrano, Pau Palacios, Ferran Dordal. Coproducció GREC Festival de Barcelona, Teatre Lliure, Centro de cultura contemporánea Condeduque, CSS Teatro Stabile di Innovazione del Friuli – Venezia Giulia, Teatro Stabile del Veneto – Teatro Nazionale, zona K, Monty Kultuurfaktorij, Grand Theatre i Feikes Huis. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 8 juliol 2020. Reposició i revisió: Teatre Lliure Gràcia, Barcelona. 18 març 2021.

[Revisió de la crítica de la primera estrena al Teatre Lliure de Montjuïc, el 8 de juliol, dins el Festival Grec 2020]
 

El primer i dur confinament del 2020 va agafar l'Agrupación Señor Serrano en plena preparació de «The Mountain». Això va fer que la seva estrena dins el Grec 2020, en aquella ocasió al Teatre Lliure de Montjuïc, advertís que la proposta no estava prou madura. Ara, la programació i el calendari l'han portat a l'escenari més íntim del Teatre Lliure de Gràcia. I els Señor Serrano hi han arribat amb els deures fets amb una honesta revisió del que va ser la primera posada en escena sense perdre'n, esclar, ni el sentit ni els orígens potser perquè ja ho deia aquell: qui perd els orígens, perd la identitat. La identitat de «The Mountain» és posar de manifest el núvol de mentides sobre el qual viu la societat actual, propiciades sobretot per la vulnerabilitat i, a la vegada, la ingènua fiabilitat de les xarxes. ¿Si el pintor René Magritte ja ho va dir: «Ceci n'est pas une pipe», per què els Señor Serrano no poden fer creure que una raqueta de bàdminton no és una raqueta de bàdminton sinó un bat de beisbol? «The Mountain» es refereix sense subterfugis a l'ascensió a l'Everest del mític George Mallory, que el 1924 va intentar arribar al cim però, sense que se sàpiga encara avui si ho va aconseguir —ai, si aleshores haguessin existit els mòbils i els satel·lits!—, el fet és que va morir en la baixada i el seu cadàver es va trobar anys després just a uns cinc-cents metres del cim. ¿I com introdueix aquest fet l'Agrupación Señor Serrano en el seu trencaclosques de «The Mountain»? D'entrada, amb una obertura de la performer Anna Pérez Moya, amb un deix de l'anglès molt nadiu perquè l'espectacle és en anglès per la vocació internacional de la companyia, i també amb dos personatges jugant a bàdminton. Després, tornant a Mallory, amb algunes de les cartes de la seva dona Ruth. I per recordar a l'auditori que les fake news no són només cosa del present, Agrupación Señor Serrano fa referència també a un altre mite de la mentida: la versió radiofònica de «La guerra dels mons» que Orson Welles va fer servir, segurament sense proposar-s'ho, per fer córrer el pànic el 1938 entre la població nord-americana... [+ crítica]

DE LA NEGOCIACIÓ AL XANTATGE O COM PAIR UN SOPAR NEGRE

«Sopar amb batalla», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Júlia Barceló, Meritxell Calvo, Peter Vives, Francesc Ferrer, Mar del Hoyo, Jordi Coll i Majo Cordonet. Disseny espai i vestuari: José Novoa. Disseny llums: Sylvia Kuchinow. Disseny so: Oscar Villar. Coreografies acció: Valentina Calandriello. Composició musical: Zesar Martínez (direcció tècnica) i Xavier Xipell "Xipi". Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudanta producció: Laura Alonso. Ajudanta direcció: Nuri Santaló. Covers: Marta Tomasa Wormer i Oscar Jarque. Tècnic gira: Àngel Puertas. Distribució: Elena Blanco - Magnetica Management. Comunicació: Anna Aurich, Sílvia Serra i Paula Mateu (Cósmica). Disseny gràfic: Maria Picassó. Fotografia: David Ruano. Teaser: Dolma Studio. Producció: Velvet Events, S.L. Col·laboració: Fàbrica Vella de Sallent i Centre d'Arts Escèniques de Terrassa. (Equip artístic estrena del 2010. Intèrprets: Clara Moliné Xirgu, Rocío Arbona, Cristina Serrano, Georgina Latre, Dani Ledesma, Sergio Campoy i Rafa Delacroix. Il·luminació: Rubèn Taltavull. Disseny so: Abel Vernet. Caracterització: Myriam Tamisier. Companyia Batallerus Teatre. Versus Teatre, Barcelona, 12 novembre 2010.) Direcció: Jordi Casanovas. Revisió i reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 13 març 2021.
 

Hi ha un teatre «marca Casanovas». Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) ha reactualitzat, revisat i perfilat la comèdia negra «Sopar amb batalla» que va estrenar el 2010 al Versus Teatre amb intèrprets que sortien de l'Escola Eòlia. Amb un nou repartiment, Jordi Casanovas reuneix uns personatges que actuen encara com a adolescents ja granadets, sense una situació estable, més aviat inestable, tant sentimental com professional, desenfeinats alguns d'ells, desconcertats en algun cas, però plens també d'idees i de mirada il·lusionada per un futur millor. Quan Jordi Casanovas els té aplegats en un ambient generalment reclòs, l'autor els va entrampant en una sèrie de petits conflictes que sorgeixen encadenadament mantenint una atractiva atmosfera de psicosi, d'intriga i, a vegades, d'angoixa i tot per als espectadors, elements que en teatre no s'aconsegueixen fàcilment i aquest és un dels mèrits de les obres de Casanovas que dirigeix ell mateix. En aquest «Sopar amb batalla», els personatges —les víctimes, vaja—, són set. Quatre amics de sempre, però que també amaguen petits secrets i petites rancúnies els uns als altres. Una de les parelles feta fa poc els reuneix en un sopar a la nova caseta unifamiliar dels afores de la ciutat que s'acaben de muntar... [+ crítica]

LA CALÒRICA I LA FLAIRE DEL VELL BOGATELL

«De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda», de Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Mònica López, Marc Rius i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Ajudanta d'escenografia: Joana Martí. Construcció escenografia: Pascualín Estructures Stage Tecnologies, S.L. Ajudanta de vestuari: Carlota Ricart. Confecció vestuari: Goretti Puente. Construcció de la màscara de gamba: Carles Piera. Pròtesis: David Chapanoff. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Vídeo: Aharón Sánchez. Caracterització: Anna Rosillo. Ajudant de moviment: David Marín. Equips tècnics i gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Marta Aran. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 març 2021.


 «¿Nuclears...? No, gràcies!», deien els ecologistes i verds del segle passat. Entremig, una pausa, algunes crisis i l'oblit. Les nuclears han anat fent i fins i tot han revalidat la seva estada sense saber encara on deixaran anar tot el que evacuen. Entremig, també, hi ha hagut altres inquietuds socials. Paradoxalment, com a alternativa a les nuclears, una que també podria dir, com aquella: «¿Eòlics...? No, gràcies!». I és que no estem mai contents. O almenys això és el que pensen els que ara s'anomenen "negacionistes". Com per exemple, aquesta «dèria moderna» a posar el dit a l'ull del famós canvi climàtic. Però, a veure, ¿què més hi fa fa que de tant en tant es desfaci un tros de l'Antàrtida tan gran com tota una comarca? ¿O que una gelera es fongui com si fos un núvol de sucre? ¿O que un bosc es desforesti si encara en queden molts que no s'han cremat? ¿O que el mar endrapicom un xiclet gegant tones de plàstic si ja sabem que el no mata, almenys, engreixa? Doncs, això. La Calòrica, companyia que ja ha aconseguit l'honorable títol de veterana —els seus integrants reconeixen que ja no són de la primera volada— amb deu anys d'història, un Max pel mig, i alguns espectacles molt celebrats, posa ara el canvi climàtic en primer pla i ho fa amb dos escenaris: un congrés sobre el patrimoni natural comú de negacionistes i una comunitat de veïns, que ve a ser el mateix si tenim en compte que els segons també neguen sempre qualsevol evidència d'envelliment o deteriorament de l'edifici comunitari... [+ crítica]

¿ES POT SORTIR DEL MAL DE JOVENTUT SA I ESTALVI?

«La malaltia». Docudrama escènic a partir d'«El mal de la joventut», de Ferdinand Bruckner. Idea de Juan Carlos Martel Bayod. Dramaturgista: Íngrid Guardiola. Intèrprets: Emma Arquillué, Guillem Balart, Francesc Marginet Sensada, Elena Martín, Martina Roura i Mariantònia Salas. Espai escènic: Bibiana Puigdefàbregas. Ajudanta d'escenografia: Alba Paituví. Construcció d'escenografia: Arts-cènics. Vestuari: Adriana Parra. Ajudanta de vestuari: Carlota Grau. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Marc Lleixà (AAI). Vídeo: Joan Rodon (dLux.pro). Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Assessora de moviment: Lali Ayguadé. Concepte, guió i direcció de les càpsules visuals: Alumnes de la UPF Ana Bovino, Marta Duran, Agustín Flores, Mateo Gómez, Ruth Grégori, Carolina Plata i Jimena Sánchez. Amb la col·laboració de Las Kellys, Roxana Hernández, Lluís Marquès, Moha Amazian, Maider Lasa, Nerea Montmany, Genera, Neus Soler, Marta Farrés, Marina Alegre, Nuria Moreno, Berta García, Adriana Fuertes, Joaquim Domènech Canadell, Cristina Esquerre Hernández, Aitana Nuñez Bagur, Ángel Serna Pareja, Sergio Monsalve, Xavi Oliva, Sergio Ramon, André Robert, Manu Solís, Nicolás Tabilo i Peluquería de Faisal. Producció delegada: Jordi Balló - UPF. Alumne en pràctiques del Muet: Xavier Sisquella. Producció: Teatre Lliure. En col·laboració amb el Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra. Agraïments: Mercè Aránega i Ramon Madaula. Ajudanta de direcció: Júlia Valdivielso. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure de Montjuïc, Barcelona, 7 març 2021.
 

La primera proposta de Juan Carlos Martel Bayod (Barcelona, 1976) coincidint amb la seva etapa de director artístic del Teatre Lliure enllaça amb dues més que ja havia estrenat abans també al Teatre Lliure: «Sis personatges. Homenatge a Tomàs Giner», introspecció sobre els sensellar, i «Càsting Giulietta», introspecció sobre dones soles entre la setantena i la vuitantena anomenades de la tercera edat. La trilogia es tanca ara amb «La malaltia», sobre la joventut del segle XXI, però emparant-se en una altra generació, la de fa cent anys, la d'«El mal de la joventut», de Ferdinand Bruckner, ambientada a la Viena d'entreguerres del segle XX. El muntatge de «La malaltia» té un llast evident: un excés de referències i de tecles que es volen tocar alhora que donarien per una altra trilogia sencera. Sota l'eix del suïcidi juvenil, la introspecció en aquest cas ha de donar abast a personatges —tots joves— del segle XXI en un moment d'incertesa per a tots ells, però també a salts cap a algunes de les escenes de Ferdinand Bruckner i, a més, permetre dins el muntatge la cabuda de les càpsules audiovisuals elaborades en una col·laboració amb alumnat de la Universitat Pompeu Fabra. Per si no n'hi ha prou amb aquests salts generacionals, temporals i de gèneres creatius, en alguns moments els personatges del XXI recorden als espectadors suïcidis que s'han fet mítics —no pas per ser joves— sinó perquè toquen molt de prop: el del director teatral Jordi Mesalles —que per cert va ser el primer a introduir aquí l'obra de Ferdinand Bruckner, recuperada més recentment per Les Antonietes— o el suïcidi del poeta Gabriel Ferrater als cinquanta anys... [+ crítica]

LA NATURA: EL BALL DE RAMS DE LA VIDA

«Canto jo i la muntanya balla». A partir de la novel·la d’Irene Solà. Dramatúrgia: Clàudia Cedó. Composició musical: Judit Neddermann. Intèrprets: Laura Aubert, Diego Lorca, Anna Sahun, Ireneu Tranis, Caterina Tugores. Guitarra: Amaia Miranda. Llums: Sylvia Kuchinow. So: Joan Gorro. Escenografia: Alfred Casas i Laura Clos ‘Closca’. Construcció titelles: Alfred Casas. Disseny vestuari: Nídia Tusal. Caracterització: Àngel Salinas. Fotografies: Sílvia Poch. Disseny cartell: Pau Masaló. Regidor d'espai: Marc Serra. Tècnic: Juan Boné i Roger Blasco. Atenció al públic: Marc Serra, Juan Boné, Marta Cros i Berta Comellas. Assessorament lingüístic: Carla Ferrerós. Alumna en pràctiques escenografia: Marta Calderón Gómez. Construcció escenografia: Brava Performing Arts, L'Estaquirot Teatre i Alfred Casas. Ajudanta direcció: Maria Salarich. Direcció: Guillem Albà i Joan Arqué. Producció de La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 24 febrer 2021.
 

La base literària de «Canto jo i la muntanya balla» és una polifonia de veus. Moltes veus. I els espectadors han de saber que, si no es vol que un muntatge teatral duri una tarda sencera, a la dramaturga Clàudia Cedó no li toca altre remei sinó retallar, escollir i recosir. Qui en vulgui més que practiqui el vell i oblidat hàbit de la lectura. Una feina artesanal, la de la dramaturga, a partir de la prèvia literària de l'escriptora Irene Solà (Malla, Osona, 1990), que ha de distingir entre la veu que tenen els bolets, el gos o el cabirol, de les veus humanes que potser també esdevenen, en el fons, part de la fauna i la flora convertides en humus del bosc. Quan Oriol Broggi —ànima de La Perla 29— pensa, aprofitant el parèntesi sisplau per força de la crisi de coronavirus, a fer una adaptació teatral de la novel·la més llegida dels últims anys, s'imagina tota aquesta multitud de veus i també l'atmosfera que les envolta i segur que les veu incrustades en l'escenografia natural de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Terra i fusta, base de la natura. Però ara resulta que l'adaptació ha estat un èxit en tots els sentits i que el més probable és que un dia o altre hagi de deixar l'atmosfera humida de la nau gòtica i hagi de rondar per la Seca i la Meca on els auditoris de disseny, alguns molt freds i la majoria d'escenari convencional, li trauran una part de l'encant a pesar que mantingui la més important, que és la paraula... [+ crítica]

UN BON TRAGO DE “ROM COCO”

«La nit de la iguana (The Night of the Iguana)», de Tennesse Williams. Traducció: Carlota Subirós. Dramaturgista: Ferran Dordal Lalueza. Intèrprets: Paul Berrondo, Joan Carreras, Màrcia Cisteró, Ricardo Cornelius, Antònia Jaume, Paula Jornet, Wanja Manuel Kahlert, Nora Navas, Hans Richter, Juan Andrés Ríos, Claudia Schneider i Lluís Soler. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias. Vestuari i caracterització: Marta Rafa Serra. Ajudant de vestuari: Marc Udina. Il·luminació: Mingo Albir. So: Damien Bazin. Maquillatge i perruqueria: Anna Rosillo. Moviment: Laia Duran. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Assessorament musical: Joan Garriga. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Raquel Cors. Direcció: Carlota Subirós. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 febrer 2021.

Aquesta versió de «La nit de la iguana» és com un trencaclosques al servei de només tres personatges: la mestressa de l'hotelet de mala mort de la selva mexicana del Pacífic, el Costa Verde, Maxine Faulk (l'actriu Nora Navas), la pintora amb moltes làmines al seu calaix però sense ni un duro, Hannah Jelkes (l'actriu Màrcia Cisteró) i el reverend anglicà Lawrence Shannon (l'actor Joan Carreras), expulsat del gremi per blasfem, beverri i faldiller i convertit en guia turístic d'un autocar d'un grup de professores. Potser caldria afegir-hi encara un quart personatge: Nonno, l'avi de Hannah (Lluís Soler), el vell poeta gairebé centenari, en cadira de rodes, amb la memòria en fallida i el desig de dictar el seu últim vers, però a aquest el veig més com una ànima en pena que sentencia amb els seus versos el destí tràgic de tots els que l'envolten. Fora d'ells quatre, la resta són gairebé tan imperceptibles per als altres com la iguana que ronda per sota la tarima de l'hotelet. Hi són, sí. Se'ls sent, també. Hi conviuen, d'acord. Però semblen més aviat observadors del triangle que es crea entre Maxine, Shannon i Hannah, dels fantasmes que persegueixen el reverend fins a l'extrem de l'al·lucinació, de l'eufòria i el desig que s'ha apoderat de Maxine, que ha enviudat fa poc i que reviscola la flama de l'antiga aventura d'amant amb el reverend Shannon i de la solitud impenetrable de la pintora Hannah. De rerefons, el bèl·lic 1940, un any després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, i els ferotges bombardejos nazis sobre Londres celebrats, com si escoltessin la retransmissió d'un castell de focs d'artifici per la ràdio, pels tres alemanys, Herr i Frau Fahrenkopf (Hans Richter i Claudia Schneider) i Wolfgang Fahrenkopf (Wanja Manuel Kahlert), que són a l'hotelet de la selva mexicana, entre borratxeres, càntics i lloances al Führer, més emfatitzats aquí, potser pels temps que corren, en aquesta versió de Carlota Subirós i no gens ignorats com sí que passava el 1964 en la versió de pantalla de John Huston... [+ crítica]

DEL VI NEGRE DEIXAT EN REPÒS SE'N FA VINAGRE

«Cobertura». Una idea de Bruno Oro. Dramatúrgia de Bruno Oro i Alejo Levis. Intèrprets: Bruno Oro i Clara Segura. Escenografia, audiovisuals i disseny gràfic: Alejo Levis. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Guillem Gelabert. Disseny de so: Damien Bazin. Caracterització: Clàudia Abbad. Ajudant d'escenografia: Montse Figueras. Música original: Bruno Oro. Arranjaments de corda: Max Vilavecchia. Col·laboració musical: Martí Ferrer Segura. Fotografia: Alejo Levis. Tècnic de so i vídeo: Dani Saoane. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Arnau Planchart. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Lidia Giménez i Albert Lopez. Màrqueting i comunicació: Publispec. Ajudant de direcció: Alejo Levis. Direcció: Clara Segura. Producció de Total Memos, acollida i executada per La Perla 29. Teatre Romea, Barcelona, 11 febrer 2020. Reposició: 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 9 febrer 2021.
 

Han passat deu anys llargs, però la memòria audiovisual deixa empremta. La sèrie de peces breus «Vinagre» (TV3, 2008) va marcar els dos protagonistes, Bruno Oro i Clara Segura. I això explica que deu anys després, quan indirectament les dues caixeres de supermercat, Yeni i l'Eli —o potser els seus esperits— han fet el salt al teatre, els espectadors de la pantalla petita els hagin volgut retrobar en carn i os amb una temporada —gairebé es pot assegurar que més tard o més d'hora n'hi haurà una altra— pràcticament o totalment exhaurida. De la capacitat interpretativa de l'actor Bruno Oro, tothom en sap el resultat, no només pel seu llarg paper de caricatures i imitacions que va teixir a «Polònia» sinó pel seu espectacle en solitari, «Immortal», farcit de personatges... [+ crítica]

STRINDBERG A ULL DE CÀMERA

«Júlia». A partir de «La senyoreta Júlia», d'August Strindberg. Cicle: Trilogia de la Imperfecció (2017). Dramatúrgia de Raimon Molins. Intèrprets: Patrícia Mendoza, Jordi Llordella i Mireia Trias / Anna Roy (2021). Assessoria de moviment: Claudia Manini. Assessoria de suec: Anton Jarl. Escenografia: Clàudia Vilà. Construcció escenografia: La Forja del Vallès i LokiArt. Il·luminació: Maria Domènech. Disseny audiovisual: Joan Rodon. Microfonia i edició: Roger Rodés / Àlex Polls (2021). Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Patrícia Mendoza. Fotografía: Cristina Sánchez. Disseny gràfic: Atrium Produccions. Producció: Atrium Produccions. Ajudanta de direcció: Marta Domingo. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium. Barcelona, 28 gener 2017. Reposició: Barcelona, 26 gener 2021.

[Aquesta crítica correspon a l'estrena del 2017]
 

Ara que es torna a parlar de J.V.Foix es podria parodiar a la vista d'aquesta adaptació de «La senyoreta Júlia» un dels seus versos més coneguts: «M'exalta el nou i m'enamora el vell». I el vers podria servir per sintetitzar la segona aposta que Raimon Molins i la companyia de la Sala Atrium fan per acostar-se a través del cicle la Trilogia de la Imperfecció a tres mites femenins del teatre: Nora («Casa de nines»), Júlia («La senyora Júlia») i Nina («La gavina»). Després de «Nora», comentada en el seu moment aquí mateix, li toca el torn a «Júlia», aquesta noia de casa bona que vol fugir del seu entorn benestant però també esclavitzat i que li nega la llibertat com a dona i que, com a alternativa, té el braç a tòrcer de Jean, el treballador de la casa, fill de la classe pagesa del terme, enamorat secretament de Júlia des de la infància i que es caracteritza pel seu caràcter anomenat avui "masclista" i que acaba també esclavitzant la llibertat de Júlia. A «La senyoreta Júlia» d'August Strindberg (Estocolm, Suècia 1849 - 1912) hi ha també una mirada dissortadament molt contemporània com ho és la violència de gènere. Sota l'aparent estima de Jean per Júlia, hi ha la incitació a l'autosacrifici d'ella per salvar les aparences i la convenció social que ho domina tot des de l'educació primerenca. Ho diu Jean en un moment donat de la conversa en la bogeria de la parella la Nit de Sant Joan a la cuina de la finca, més o menys amb aquestes paraules: "Aquesta educació dels costums ancestrals se t'aferra al cos des de menut i no te'n pots desprendre així com així"... [+ crítica]

LA REVISTA DIGITAL «CLIP DE TEATRE» OBRE UN PROGRAMA D'ÀUDIO DINS LA PLATAFORMA IVOOX

La revista digital «Clip de Teatre» ha encetat l'any XXI de la seva edició en xarxa, ininterrompudament des de l'any 2000, amb l'obertura d'un nou programa dins la plataforma pública IVOOX amb l'audició d'extractes de les crítiques teatrals de les estrenes, a partir del gener del 2021. La revista compta amb una hemeroteca d'aquests últims vint anys que arriben a un fons de prop de 3.500 crítiques signades pel fundador i crític de la revista, Andreu Sotorra. En la nova plataforma IVOOX, entre els podcasts més recents, tots entre 3 i 4 minuts màxim de durada, hi ha, fins ara, els àudios d'extractes de crítiques d'estrenes o reestrenes com «Encara hi ha algú al bosc», «Testimoni de guerra», «La guerra no té rostre de dona», «La marató de Nova York», «L'hèroe», «El màgic d'Oz», «Pintamúsica!», «Quina feinada!», «La jaula de las locas», «La cabra o qui és Sylvia?», «El mètode Grönholm», «L'èxit de la temporada», «El pare de la núvia», «Escape room», «53 diumenges» o «Les tres germanes». Amb aquest nou programa d'àudio, la revista digital Clip de Teatre es vol afegir a l'etapa d'incertesa que viu el sector teatral arran de la crisi del coronavirus reforçant així la difusió de la programació dels teatres catalans, difusió i seguiment que es fa també habitualment a través dels diversos canals de la revista com Instagram, Facebook o Twitter.

QUANTA, QUANTA... PERÒ QUANTA GUERRA!

«Encara hi ha algú al bosc». Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart Codina. Investigació i documentació: Teresa Turiera-Puigbó Bergadà. Intèrprets: Montse Esteve, Judit Farrés, Ariadna Gil, Erol Ileri, Òscar Muñoz, Pep Pascual, Magda Puig. Escenografia: Xesca Salvà. Vestuari: Rosa Lugo. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Música: Pep Pascual i Judit Farrés. Vídeo: Erol Ileri Llordella i Tyler Franta. Moviment i ajudanta de direcció: Carla Tovías. Construcció escenografia: Jorba-Miró. Cap tècnic: Xavier Xipell "Xipi". Tècnics en gira: Rafel Roca i Marc Jódar. Direcció de producció: Òscar Balcells. Ajudants de producció: Maria Tort i Xavier Amat. Comunicació: Teresa Turiera-Puigbó Bergadà, Núria Olivé, La Tremenda i Toni Cortés. Administració: Mònica Cardús. Fotografies: Oriol Casanovas. Ajudant direcció en pràctiques: Mauricio Serra. Producció: Cultura i Conflicte i Teatre de l'Aurora. Coproducció: Temporada Alta - Festival Internacional de Catalunya, Girona i Salt. Direcció: Joan Arqué Solà. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 14 gener 2021.

«Testimoni de guerra», de Pau Carrió. Intèrprets: Laura Aubert i Pol López. Espai escènic: Judit Colomer Mascaró. Vestuari: Zaida Crespo Godall. Il·luminació: Raimon Rius. Caracterització: Àngela Salinas. Producció executiva: Júlia Molins i Maria G. Rovelló. Ajudanta en pràctiques esceografia: Mariona Ríos Pérez (Elisava). Premi Quim Masó 2019. Direcció: Pau Carrió. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 gener 2021.

«La guerra no té rostre de dona». A partir de textos d'Svetlana Aleksiévitx. Traducció de Miquel Cabal Guarro i Marta Rebón. Dramatúrgia: Oriol Broggi i Clara Segura. Intèrprets: Guillem Balart i Clara Segura. Col·laboracions repartiment audiovisual: Màrcia Cisteró, Maria Hina, Marissa Josa, Pepa López, Nora Navas, Marta Marco, Mercè Pons, Xavier Ruano, Georgina Toboso, Montse Vellvehí i Violeta Broggi. Disseny de vídeo: Francesc Isern. Disseny de llums: Albert Faura. Disseny de vestuari: Nidia Tusal. Disseny de so: Oriol Broggi i Damien Bazin. Col·laboració efectes sonors: Florenci Ferrer. Postproducció d’àudio: Roger Blasco. Suport vídeo: Ambre Laparra. Regidor d’espai: Marc Serra. Operador Steadycam: Roger Blasco. Control de càmeres: Emili Vallejo. Estudiant en pràctiques STAE: Oriol Torrent. Atenció al Públic: Marc Serra, Juan Boné i Marta Cros. Producció de La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 17 desembre 2020.


¿Ha hagut d'arribar una pandèmia global perquè les sensibilitats artístiques hagin girat la mirada cap a una altra pandèmia: la de la guerra? Els successius confinaments arran del coronavirus, el treball a casa, la incertesa sobre si un espectacle es podria no es podria estrenar, la precarietat que la crisi ha deixat en el sector teatral... Tot plegat ha propiciat la programació d'espectacles gairebé en solitari per facilitar el procés d'assaig lluny del treball col·lectiu, fins a trobar-se a l'escenari amb un, dos o mitja dotzena més d'intèrprets i conjuntar el resultat de cadascun d'ells.

Tres d'aquests espectacles que s'han estrenat recentment aquesta temporada parlen de la guerra. De la que hi va haver. De la que hi ha. De la que hi haurà. I ve a la memòria aquella expressió en clau de plany que va deixar l'escriptora Mercè Rodoreda en una de les seves últimes novel·les, però ara ampliada i augmentada: «Quanta, quanta... però quanta guerra!» És així. Escoltant els testimonis d'Svetlana Aleksiévitx, o els de la corresponsal de guerra Marie Colvin, o la del fotoperiodista sud-àfrica Kevin Carter o els testimonis més anònims de les dones violades i oblidades de la guerra de Bòsnia, que sembla com si aquells altres testimonis sovint vistos a través de la ficció basada en el genocidi nazi hagin quedat ja allunyats de la memòria més pròxima perquè la bielorussa Svetlana Aleksiévitx, la Premi Nobel de Literatura del 2015, parla gairebé d'avui mateix quan dóna veu a les dones que han lluitat de sempre a la guerra i que havien quedat ofegades per l'heroisme aplicat habitualment als guerrers. La periodista nord-americana Marie Colvin ho fa de les vivències infernals que havia viscut en diferents confrontacions bèl·liques o de l'encara vigent genocidi sirià on ella mateixa, a la ciutat d'Homs, el 2012, va perdre la vida (l'actriu Rosamund Pike la va interpretar a la pel·lícula «La corresponsal»). El fotoperiodista sud-africà Kevin Carter reviu els escenaris que havia imprès amb la càmera penjada al coll i de com trepitjava la feble maroma entre el neguit o deure professional de captar la imatge —la polèmica foto de la nena sudanesa i el voltor que la vetlla li va donar el premi Pulitzer— i el neguit o deure moral de salvar la víctima... [+ crítica]

FITNESS TEATRAL... O CÓRRER PER GUANYAR L'ETERNITAT

«La marató de Nova York», d'Edoardo Erba. Traducció de Joan Negrié. Adaptació de Juan Carlos Martel Bayod. Intèrprets: Joan Negrié i Albert Triola. Il·luminació: Anna Roldós. Producció: Eloi Isern. Cap tècnic: Ramon Beneito. Ajudanta de direcció: Montse Tixé. Direcció de Juan Carlos Martel Bayod. Producció: Sala Trono. La Villarroel, Barcelona, 14 setembre 2010. Reposició: Aquitània Teatre, 23 gener 2021.

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2010. Algunes referències corresponen a aquell moment, tan diferent del que s'està vivint arran del coronavirus]

Barcelona té maratons a dojo: la més recent, a tocar, la de la Mercè... Algunes d'aquestes maratons són més professionals i d'altres més populars. És a dir, que, a Barcelona, qui no corre no és perquè voli sinó perquè no vol. Els dos intèrprets de 'La marató de Nova York', a La Villarroel, semblen dos atletes o dos ciutadans amants de les curses escapats d'una d'aquestes maratons urbanes. La seva pista, el seu asfalt, el seu tartà és l'escenari. Cambra fosca. Dos parells de bones vambes, de marca, i ben cordades. I res més. Tot és imaginació. Fins al punt que els dos únics personatges de l'obra inicien una cursa d'entrenament, trip, trap, trip, trap, durant seixanta minuts clavats en un moviment que no s'atura gairebé ni un segon i que posa a prova la resistència de dos actors que combinen l'esforç físic amb la paraula... [+ crítica]

De tant que t'estimo, t'abonyego!

«L'èxit de la temporada». Dramatúrgia d'Enric Cambray i Israel Solà. Intèrprets: Sílvia Abril / Alba Florejachs, David Fernández, Fermí Fernández, Oriol Grau, Mònica Macfer, Mònica Pérez, Jordi Rios. Escenografia: Mercè Lucchetti i Marc Salicrú. Construcció escenografia: Jorba. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Estudis enregistrament: Oido. Disseny de so: Eudald Gili. Disseny de vestuari: Albert Pascual. Maquillatge: Anna Rosillo. Direcció tècnica: Eudald Gili. Regidoria: Eva Biescas. Sastreria: Goretti Puente. Ajudant de regidoria i sastreria: Olalla Calvo. Lluita escènica: Valentina Calandriello. Coreografia: Marta Tomasa. Tècnic de so: Rai Segura. Microfonia: Jan Subirats. Actor en pràctiques: Jan Zawisza. Comunicació: Meritxell Abril, Andrea Calbet, Gemma Saperas. Comunicació digital: Mia Font. Fotografia i video: Paco Amate. Disseny cartell: Kote García. Distribució: Sarah Martínez (El Terrat). Producció executiva: Mercè Puy. Producció: Rosa Domingo. Companyia El Terrat (A Company of the Mediapro Studio). Ajudant de direcció: Rosa Domingo. Direcció: Enric Cambray i Israel Solà. Teatre Coliseum, Barcelona, 13 gener 2021.
 

Les veritats fan perdre les amistats, diuen. El cas és que aquesta colla d'amics “terratencs” se les diuen pel davant i pel darrera, les veritats —ep!, que això és el títol d'una obra que els pot sonar a molts!— però no arriba mai la sang al riu, o a la platea, vaja!, tot i que cal advertir els espectadors que hi ha un moment clau que, per uns segons, un no sap si forma part del guió o si ha estat un accident de veritat i el cor et fa un salt per si un dels personatges, en concret Fermí Fernàndez —noms reals i de ficció van aparellats— no hagi pres mal. De més petites que s'han fet grosses se n'han vist, jugant, jugant, a l'escenari. Els personatges més coneguts que han fet una llarga trajectòria al voltant d'El Terrat, la productora creada per Andreu Buenafuente, juga a trobar «L'èxit de la temporada» ni que la temporada en qüestió arribi vint anys després del primer intent. Sense desvelar res que comprometi la sorpresa dels futurs espectadors, diguem que la companyia pretenia el 2001 —data en què comença la comèdia— representar una versió de l'obra «Romeu i Julieta» i que un imprevist que em callo mossegant-me la llengua fa que l'estrena es retardi... fins al 2020! En vint anys, no només ha plogut, ha fet vent i ha nevat molt, sinó que tots plegats han acumulat experiència, fracassos, encerts, èxits i frustracions... En vint anys, a més de veure les coses i les il·lusions d'una altra manera, no han pogut evitar de perdre una mica o molt de cabell alguns, engreixar malucs els altres o fer panxeta —o panxota, segons qui!— fins al punt que la retrobada el 2020 per remuntar aquell shakesperià «Romeu i Julieta» de tota la vida es converteix en la clau humorística de la història d'amistat que en alguns casos fa picades d'ullet a petites anècdotes o efemèrides reals dels “terratencs” que, a la vida real d'El Terrat, commemoren també els trenta anys de prolífica i polifacètica trajectòria, iniciada radiofònicament el 1989 a la veterana emissora de Ràdio Reus (EAJ-11, en deien quan la ràdio encara era ràdio, la primera fora de Barcelona creada el 1925) i posteriorment a Ràdio Barcelona. D'allí, és sabuda l'espectacular puixança televisiva, remant contra tota mena de temporals, fins a la recent fusió —com fan bancs i caixes sisplau per força— amb l'imperi audiovisual de Mediapro... [+ crítica]