«La millor nit de la teva vida», de Jordi Silva. Fitxa artística 2021. Intèrprets: Roger Cantos, Diana Torné i Dolo Beltran. Espai escènnic i vestuari: Laura Orri. Disseny il·luminació: Dani Gener. Vídeo: Axè Films. Disseny gràfic: Fran Granada. Fotografia Marina Castells. Hamlet Produccions. Direcció: Miquel Murga. Fitxa artística anteriors versions: Intèrprets reposició 2012: Oriol Casals, Clàudia Costas i Mercè Montalà. Intèrprets estrena 2007: Cristina Gàmiz, Jordi Andújar, Mercè Montalà. Escenografia: Ignasi Gatell. Vestuari: Ximena Moreno. Il·luminació: Pep Gàmiz. So: Paco Escudero. Direcció d'Antonio Calvo. Barcelona, Versus Teatre, 7 març 2007. Reposició: Club Capitol, Barcelona, 23 novembre 2012. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, 1 abril 2021.
[Nota: Aquesta crítica es basa en l'estrena al Versus Teatre, el març del 2007 i la posterior reposició al Club Capitol el novembre del 2012, cosa que justifica algunes suposicions de futur que s'hi fan sobre la seva perdurabilitat i que des d'aleshores s'han anat complint amb diverses reposicions i diversos repartiments.]
Doncs, sí, podria ser que, jugant, jugant, hagués nascut una d'aquelles obres que després de l'arrencada a través del programa T6 del Teatre Nacional de Catalunya i, aquesta vegada, amb l'invent de coproduir-se amb una altra sala com el Versus Teatre, acabés proporcionant una de les sorpreses de la temporada o, qui sap, de les temporades vinents. Amb uns lleugers retocs i una breu escurçada en algunes escenes, «La millor nit de la teva vida» podria continuar el camí, a saber si tan llarg, però sí que similar al que ha fet «El mètode Grönholm», de Jordi Galceran. Amb això ja gairebé està tot dit. Un servidor, si fos productor d'aquells que no es conformen amb un mes en cartellera, compraria els drets de l'obra i esperaria que la inversió en borsa donés els seus fruits. Perquè resulta que l'estructura de l'obra de Jordi Silva (Barcelona, 1973), autor jove que ja es va donar a conèixer amb un premi de la Fundació del Teatre Romea, «Íntimes loquacitats» —quins nassos de títol!—, presentada després al Teatre Condal com «Ja en tinc 30!», dirigida per Àngel Llàcer, és una estructura que enganxa l'espectador, si no des del primer moment, almenys a partir de la segona escena, tant que fins i tot l'autor en va fer una versió novel·lada. I malgrat l'hora i tres quarts del muntatge [actualment reduïda a hora i mitja], l'interès ja no deixa de créixer a partir d'implicar l'espectador en la constant construcció del que està passant i de les relacions que a poc a poc es descobriran entre una dona madura i una parella de joves que viuen, ell, la mort sobtada dels pares, i ella, el trencament de parella. A més, sense que un se n'adoni, hi ha un espai de tres anys llargs entre l'inici i el final de la trama, tres anys que queden subtilment marcats per les corresponents celebracions d'aniversari amb espelma inclosa... [+ crítica]
