«Avui no ploraré», de Nelson Valente. Traducció de Sergi Belbel. Música de David Solans i Eudald Paryés. Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla, Jordi Rico, Albert Ribalta i Àgata Roca. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Jordi Thomàs. So: Roger Ábalos i David Solans. Caracterització: Eva Fernández. Direcció tècnica: Francisco Grande. Producció executiva: Daniel López-Orós. Cap tècnic: Jordi Thomàs. Tècnics d’escenari: Gerard López i Judit Vidal. Tècnic de so: Bernat Villà. Tècnic d’il·luminació: Juli Gonzàlez. Maquinistes: Joan Bonany i Roman Ogg. Perruquera: Micaela Pimentel. Ajudant d’escenografia: Judit Vidal. Ajudant de vestuari: Marta Pell. Realització de l’escenografia: Pilar Albadalejo i Pascualin Estructures. Realització del vestuari: Maribel Rodríguez. Realització de la perruqueria: Fent i Desfent. Efectes especials: Martí Bartra. Cap de producció: Gerard López. Cap de premsa: Bàrbara Branco (La Tremenda). Ajudant de producció, comunicació i màrqueting: Joan Navarro. Administració i finances: Mariona Renau. Disseny gràfic: Emilio Lorente. Fotografies: David Ruano. Vídeo promocional: Mar Orfila. Una coproducció de T de Teatre i Focus, amb el suport de l’ICEC (Generalitat de Catalunya), la participació de Crea SGR i la col·laboració de Teatre La Sala de Rubí (Ajuntament de Rubí). Amb la col·laboració de Punto Blanco, Mikakus Barcelona, DSD de Luxe, D’Orleac i Òptica Sanabre. Ajudantia de direcció: Pau Ferran. Direcció: Nelsol Valente. Teatre Goya, Barcelona, 8 gener 2025.
Avui potser no ploraran, com diu el títol, però la sensació que t'emportes després de veure aquesta comèdia de Nelson Valente (Buenos Aires, Argentina, 1971) amb la conxorxa de la veterana companyia T de Teatre —35 anys a les espatlles!—, és que t'han ofert un pastís de riures i cleques farcit d'ingredients diversos que voldries que es gratinessin, un a un, una mica més al forn amb ventilació inclosa. El nucli són tres germanes —que ningú no es confongui perquè no es tracta d'un Txékhov tot i que no se sap mai les influències que arrossega cada autor—, els dos cunyats, a més, i una amiga que la germana petita ha fet —ingressada un temps en un centre de rehabilitació psiquiàtrica per intent de suïcidi—, i que acaba, l'amiga, convertint-se en la protagonista accidental o, si es vol, en el pistó que encén la metxa, que cala el foc i que no té cap intenció d'apagar-lo. «Avui no ploraré» és, segons l'historial de T de Teatre, la quinzena obra que estrenen i que ofereixen als seus milers d'espectadors més fidels que esperen, i sembla que serà així, la seva nova aparició a la televisió, un camp que els és molt adaptable al seu registre escènic i que en aquesta obra de Nelson Valente no amaga tampoc la seva confluència televisiva i del gènere de la comèdia de situació, àlies “sitcom”. Només cal adonar-se de la foto fixa d'una de les últimes escenes, en congelat, tant propi de pantalla i tan suggerent també quan es fa en viu al teatre. No cal dubtar-ho, «Avui no ploraré», més tard o més aviat, quan la temporada actual d'estrena i la gira que probablement farà s'hagin esgotat, arribarà a la pantalla i és allí on els espectadors constataran l'ànima cinematogràfica o televisiva del guió de Nelson Valente... [+ crítica]
