ROSTOLL DE GUIMERÀ AMB PORRÓ I A GALET

«L'aranya», d'Àngel Guimerà. Dramatúrgia de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Albert Ausellé, Jan D. Casablancas, Berta Giraut, Estel Ibars, Paula Malia, Jordi Rico, Mima Riera, Ferran Soler, Jordi Vidal i Meritxell Yanes. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Montse Amenós. So: Jordi Bonet. Direcció i arranjaments musicals: Dani Espasa. Caracterització: Àngels Salinas. Ajudanta de direcció: Anna Llopart. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Construcció de l'escenografia: Pascualín Estructures Stage Technology, S.L. i Taller d'Escenografia Castells, S.L. Jorba-MIró. Estudi-Taller d'escenografia, Joan Soler Vidal, Jordi Agustí, Miquel Cardiel, Miquel Grima, equips tècnics del TNC. Realització de vestuari i ninots: Goretti Puente, Jan Clota, Ventura i Hosta. Alumnes en pràctiques de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Germán Fernández i Laia Nogueras (direcció) i Montse Escolano (escenografia). Cançons: Cor Infantil i Cor Jove de l'Orfeó Català. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Pere Prat, Josep Maria Prat, Mercè Batllori, Ester Prat, Jordi Juanola, Norbert Prat, Xènia Prat, Arnau Juanola, Raquel Massaguer i Gramona i molt especialment a en Miquel Prat Valentí i a la Rosa Coll Grau (pares del dramaturg i director). Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 gener 2025.


Com que l'obra «L'aranya», d'Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) no és de les més conegudes de l'autor de «Terra baixa» o «Mar i cel», és convenient i suggerent a la vegada que els espectadors que no en sàpiguen la trama la vagin descobrint durant els noranta minuts de la versió que n'ha fet el dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975). El joc és —sense fer trampes i sense venir amb els textos apresos de casa— intentar esbrinar què hi ha a dins de Guimerà i què hi ha de Prat i Coll. I un té la sensació que el dramaturg de muntatges tan celebrats com «Els jocs florals de Can Prosa», «La Rambla de les Floristes» o «Els criminals» ha aprofitat el rostoll que queda de Guimerà i l'ha tastat arriscadament amb porró i a galet. I, malgrat el risc, no s'ha tacat gens amb el vi negre, com tampoc no es taca cap dels personatges que en l'escena del sopar d'amics a taula —els àpats teatrals de ficció sempre acaben malament— es repten a veure qui aguanta més el raig a galet. Jordi Prat i Coll ha fet un viatge a la seva preinfància, perquè ell és del 1975, i ha situat l'obra de Guimerà, que es va estrenar el 1908 al Teatre Romea, a l'any 1968 i a la ciutat de Girona, on ell va néixer i on va viure el que ara ja deu ser el seu món feliç i perdut de la botiga de queviures dels seus pares, de qui, per cert, manlleva els noms dels protagonistes, Rosa i Miquel, i els dedica el muntatge i de qui, ell i la companyia n'han tret informació, vivències i experiències de primera mà... [+ crítica]

DOCUMENTAL AMB DANSA DE DERVIX

«Els contrabandistes de llibres de Darayya», de Delphine Minoui. Traducció d'Albert Tola i Isabelle Bres. Versió d'Albert Tola i Iban Beltran. Intèrprets: Ilyass El Ouahdani, Laura Rosel, Marwan Sabri, Jorge-Yamam Serrano. Basada en «Les passeurs de livres de Daraya» de Delphine Minoui / Editions du Seuil, 2020. Espai escènic: Judit Colomer. Disseny i confecció de vestuari. Montse Figueras. Il·luminació: Alberto Rodríguez Vega (AAI). Espai sonor: Damien Bazin. Videocreació: Miquel Àngel Raió (Amb imatges extretes del documental «Daraya: A Library Under Bombs» de Delphine Minoui i Bruno Joucla, produït per Brother Films.  Assistent de videocreació: Martín Elena. Construcció d’escenografia: TM Disseny Industrial: Equips tècnics i de gestió de la companyia. Direcció artística: Mercè Managuerra. Producció executiva: Sylvie Lorente. Comunicació: Marta Cros. Ajudanta de producció: Aida Llop. Tècnics de la companyia: Àlex Romero, Carolina Durian. Suport tècnic: Damià Plensa. Distribució: Cristina Ferrer (Tot Produccions). Producció: Cia. Dau al Sec, Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laboració de Fabra i Coats - Fàbrica de creació de Barcelona. Agraïment especial: François Vila i Mathilde Mottier. Agraïments: Mariam Bahous Yalaoui, Ali El Aziz, Malika Guezmi, Abdila Ouled-Driss, Charaf Kbaweh Bouhaja, Mohamed Soulimane, Festival OUI! Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció i moviment: Ana Pérez García. Direcció de l'espectacle: Iban Beltran. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 23 gener 2025.

El projecte ve de lluny, cinc anys, diuen, i de la mà de Dau al Sec, que lidera l'actriu i directora Mercè Managuerra. Però en aquest moment històric és més oportú que mai, després què Síria hagi fet un tomb en la seva voràgine de destrucció en la qual es trobava immersa sota el règim despòtic i genocida de Baixar al-Àssad, president del país des del juliol del  2000 fins al passat 8 de desembre, quan va fugir de Damasc, amb ordre de cerca i captura internacional, refugiat en un lloc desconegut a Rússia sota el paraigua d'un altre genocida com Vladimir Putin (Al·là o algun Déu del món els crea i ells s'ajunten!). Els anomenats “contrabandistes” de llibres de Darayya són d'aquells herois que es quedarien en l'anonimat si el resistent i sovint voluntariós periodisme d'investigació no els fes sortir a la llum. En aquest cas, els que van recollir milers de llibres sota els obusos i la destrucció construint, volum a volum, un búnquer de protecció, van ser descoberts per la periodista Delphine Minoui, nascuda el 1975 a França, de mare francesa i pare iranià, i especialista en l'Orient Mitjà que coneix no només des de la distància i la teoria sinó que ha trepitjat vivint un temps a Teheran, Beirut, el Caire o Istambul... [+ crítica]

L'ABSURDITAT DE BUSCAR PIS

«Entre monstres». Creació col·lectiva a partir de textos i idees de Rafa Delacroix, Cristina Serrano, Georgina Latre, Diana Gómez i Manel Moreno (42KM). Dramatúrgia de Manel Moreno. Intèrprets: David Bagés, Rafa Delacroix, Montse Esteve i Georgina Latre. Espai escènic i vestuari: Clàudia Vilà. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: David Solans. Cap tècnic: Quim Otero. Ajudant d’escenografia: Ester Puig. Direcció de producció: Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Fotografia: Felipe Mena. Coordinació dels col·loquis postfunció: Diana Gómez. Agraïments: Laia Alberch, Cia. Mar Gómez, Manuela i Antonio, Carmen Moreno, família Marmaneu-Pujol, Carlota Surós i Cristina Serrano. Proposta seleccionada en la 4ª convocatòria de Projectes dels Teatres de Proximitat (On el teatre batega). Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Coproducció: 42KM. Cassandra Projectes Artístics i Teatre Akadèmia. Ajudant de direcció de l'espectacle: Elías Torrecillas. Direcció de l'espectacle: Israel Solà. Teatre Akadèmia. Barcelona, 22 gener 2025.


Trobar pis és absurd actualment. I si se'n troba, no s'hi pot accedir. Potser per això l'obra «Entre monstres», que comença amb un jove protagonista buscant pis, també s'acosta al teatre de l'absurd. La primera escena enganya volgudament els espectadors. Tot té pinta de comèdia, amb l'actor David Bagés de comediant major fent el paper d'un excèntric comercial d'immobiliària, davant l'astorament de l'actor Rafa Delacroix, el jove que fa una visita a un pis en venda, aspirant a fer-se amb una llar. Diria que, en un temps de desnonaments diaris, lloguers tramposos de temporada pels núvols per esquivar la llei de l'embut i mobilitzacions emblemàtiques com la d'aquesta mateixa quinzena per evitar el desnonament definitiu de la Casa Orsola a l'Eixample de Barcelona, la cosa que s'insinua en l'arrencada de l'obra és com un caramel per a espectadors amants del realisme social dur. I el cas és que l'escena del venedor i el  visitant promet tant que quan es fa el fosc i s'entra en el veritable moll de l'os de l'obra, l'auditori cau en l'abisme d'una certa frustració perquè, fins aleshores, havia correspost a l'arrencada amb rialles a cor què vols. Ja ho diuen que tot el que és bo no dura gaire. Però si al planeta Terra no es pot tenir un pis, a la vida tampoc no es pot tenir tot. Oblidem-nos, doncs, d'eixamplar els pulmons, que diuen que és el que s'aconsegueix amb el riure, i oblidem-nos del registre de comèdia perquè «Entre monstres» penetra en el pensament del jove protagonista i furga en el seu subconscient per extreure-li tot allò que l'ha turmentat durant anys, sense que potser en fos conscient... [+ crítica]

PELLROJA CONTRA ROSTRE PÀL·LID

«Impossible», d'Erri de Luca. Intèrprets: Lluís Soler, Bernat Quintana i Guillem Albasanz. Escenografia: Ramon Simó. Llums: Quico Gutiérrez. So: Joan Alavedra. Ajudant de direcció: Eduard Tudela. Producció: Júlia Simó i Maria Rovelló. Cassandra Projectes Artístics. Direcció: Ramon Simó. Sala Atrium. Barcelona, 21 gener 2025.

 L'escriptor, traductor i dramaturg Erri de Luca (Nàpols, la Campània, Itàlia, 1950) és un afeccionat al muntanyisme i l'escalada i no només practica aquests esports —fins i tot va fer una expedició a l'Himàlaia— sinó que també n'és divulgador a través de les seves col·laboracions periodístiques en mitjans de comunicació com La Repubblica o Il Corriere Della Sera. Valgui aquesta breu introducció biogràfica per justificar que el seu relat «Impossible» parla amb coneixement de causa del risc que suposa fer segons quina travessa de muntanya i les conseqüències impensables —¿impossibles, potser?— que poden esdevenir per als que no en són experts. «Impossible», per als que encara són lectors, es troba publicat des del 2020 en català a Edicions Bromera, en una traducció d'Albert Pejó, tot i que en aquesta adaptació teatral no figura la versió de la qual es parteix. «Impossible» podria ser un relat de gènere policíac. Però aquest registre només hi és de fons perquè Erri De Luca el porta de seguida cap a la dialèctica entre llibertat i justícia, entre veritat i mentida, entre idealisme polític i repressió d'estat, entre generació de lluita i generació del benestar, entre un fiscal que busca el premi de l'acusació guanyada i l'acusat que busca defensar la seva honestedat sense trair el grupuscle revolucionari al qual va pertànyer... [+ crítica]

PERFUM DE CHANEL NÚMERO 5

«El público», de Federico García Lorca. Versió de Gabriel Calderón. Intèrprets: Eugenia Bideau, Roxana Blanco, Fernando Dianesi, Joel Fazzi, Mauricio González, Sofía Lara, Sofía Mañana, Dulce Elina, Rosario Martínez, Pablo Musetti, Leandro Íbero Núñez, Jimena Pérez, Mané Pérez, Gustavo Saffores, Fernando Vannet i Florencia Zabaleta. Escenografia: Marta Pazos. Vestuari i caracterització: Agustín Petronio. Il·luminació: Nuno Meira. So i música original: Hugo Torres. Coreografia: Martín Inthamoussu. Ajudantes d'escenografia: Lucía Tayler i Clàudia Vilà. Documentalista: Paloma Lugilde. Fotografia Carlos Dossena. Coordinacio tècnica: Jimena Ríos. Regidors: Diego Aguirregaray i Cristina Elizarzú. Perruqueria: Heber Vera. Maquillatge: Mavi Amigo. Cap de vestuari: Mariela Villasante. Perruqueria: Heber Vera. Maquillatge: Mavi Amigo. Regidors: Diego Aguirregaray i Cristina Elizarzú. Cap de vestuari: Mariela Villasante. Producció executiva: Felipe Villamarzo. Cap de comunicació Comedia Nacional: Matías Pizzolanti. Direcció general i artística Comedia Nacional: Gabriel Calderón. Elaboració dels telons: Taller Zeingó. Pintura teló “Sota la sorra”: Paula Fraile. Construcció escenografia: Santiago Tato Rebollo. Confecció de vestuari: Lucía Silva. Equips del Teatre Lliure. Direcció: Marta Pazos. Comedia Nacional de Montevideo. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona, 18 gener 2025.

La relació de l'obra «El público» de Federico García Lorca amb el teatre català ve de lluny. El tripartit format per Lluís Pasqual, a la direcció, i Fabià Puigserver i Frederic Amat, com a escenògrafs, a més de les col·laboracions de Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi, en van fer la primera versió després que l'autor l'hagués escrita entre el 1929 i 1930, sense estrenar-la. «El público» havia passat 56 anys en silenci. Curiosament, aquell primer muntatge de factura catalana va veure primer la llum a Milà, al Teatro Fossati, el desembre del 1986. Un any després, la van portar al Teatro María Guerrero de Madrid, i el 1988, al Mercat de les Flors de Barcelona. Fa vint anys, el 2015, el director Àlex Rigola hi va tornar, amb tot un altre imaginari, amb una coproducció del Teatro de la Abadía i el Teatre Nacional de Catalunya. Aquells dos muntatges de factura teatral catalana, malgrat ser cosins germans, amb gairebé quaranta anys de diferència, s'assemblaven com un ou a una castanya. I és el mateix que passa ara amb aquesta nova versió de l'uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) i de la Comedia Nacional de Montevideo en la qual l'escenògrafa i directora gallega Marta Pazos (Pontevedra, 1976) —que ja va portar el guió cinematogràfic «Viaje a la Luna» del mateix García Lorca al Lliure de Gràcia el 2021—, aboca la seva mirada des d'una òptica de la plasticitat i la imatge farcida dels colors que, si bé caracteritzen moltes de les seves creacions, aquí agafen una personalitat singular i simbolista de cadascun dels quadres de García Lorca... [+ crítica]

CIUTAT OBERTA 24 HORES

«Barcelona 24H». Text i música original de Pau Barbarà Mir. Arranjaments de Dídac Flores. Intèrprets: Jaume Casals, Anna Piqué, Àlex Sanz i Mireia Òrrit. Piano 24H: Dídac Flores / Mireia Federico. Coreografia i moviment: Júlia Pérez. Escenografia: Jordi Bulbena. Disseny il·luminació: Dani Gener. Fotografia i vídeo: Helena Palau. Producció: Suerte En Mi Vida. Direcció musical: Dídac Flores. Direcció: Marc Flynn. Primera estrena: Teatre Gaudí Barcelona, 2020. Nova temporada: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 17 gener 2025.

El mateix repartiment original que va estrenar fa quatre anys «Barcelona 24H», aquest musical de creació catalana, i després d'una gira fora de Catalunya amb l'adaptació «Madrid24h» i la de l'Argentina («Open 24h»), torna a l'escenari on va esclatar i va conquerir els espectadors d'aquell moment. L'espai transcorregut de temps des de l'estrena ha permès a la companyia fer ara alguna adaptació nova a la situació social actual i, tècnicament, millorar aspectes d'il·luminació i acompanyament de projeccions amb l'Skyline de Barcelona i amb fotos de carrer, com si fos una petita exposició de figures humanes, gràcies a les quatre pantalles que caracteritzen la sala gran del Teatre Gaudí Barcelona. La història, postjuvenil, inserida en el pou sense sortida en què es troba la generació d'entre els 25 i els 35 anys, no ha perdut gens d'interès. La dificultat per trobar un pis a Barcelona; el seguiment d'ofertes immobiliàries infrahumanes envoltades d'estafes en portals d'Internet; l'abandó del projecte de futur d'arquitecta per aconseguir fer el que es vol, trencar amb la parella, i viure feliç, no amb el que toca, sinó amb la dèria de deixar testimoni fotogràfic amb els mètodes analògics i la llum vermella del laboratori, l'ampliadora i les cubetes de revelat; la síndrome de la feina 24 hores, com si el cos humà fos el rètol d'un supermercat dels que poblen la ciutat, per escalar en una empresa i ser un executiu en cap amb la butxaca plena però l'ànima buida; la incertesa d'identitat de qui pren com a model l'actor Hugh Grant; o la pija de la Plaça d'Artós i de Sarrià, ros brillant i subdialecte xava pur, al servei de la Visa de papà, amb brots d'esglai només de pensar en la plaga de la feina... [+ crítica]

UN CAPVESPRE A L'OLYMPIA

«Olympia», de Carlota Subirós. Intèrprets: Lurdes Barba, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Alba Pujol i Kathy Sey. Dramaturgista: Ferran Dordal Lalueza. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Marta Rafa Serra. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Guillem Llotje. Música: cançons del disc “Paco Ibáñez en el Olympia” (1969). Arranjaments musicals: Jordi Cornudella. Moviment: Cecilia Colacral. Caracterització: Àngels Salinas. Ajudant de direcció: Erik Forsberg. Ajudanta d'escenografia: Paula González. Ajudanta de vestuari: Alba Paituvi. Alumnes en pràctiques de l'Esad-It: Nicolás Castro (dramatúrgia i direcció) i Mariona Valls (escenografia). Construcció de l'escenografia: Pablo Paz. Equips del Teatre Lliure. Producció: Teatre Lliure. Agraïments: Frederic Amat, Pac Ibáñez i Julia Sanjuán. Direcció: Carlota Subirós. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 16 gener 2025.

El cantautor Paco Ibáñez (València, 1934) té ara 90 anys. El mateix vespre que veig l'espectacle «Olympia» de Carlota Subirós, al Teatre Lliure de Gràcia, ell està actuant al Palau de la Música Catalana dins el Festival Mil·lenni. Coincidències de la vida. Una altra coincidència: el 1969, Paco Ibáñez tenia encara 34 anys. En ple franquisme i a les portes d'un estat d'excepció que el règim va imposar tres mesos a partir del mes de gener i que va restringir més d'una llibertat de moviment i d'expressió, Paco Ibáñez, que feia un any que havia començat a fer concerts a Catalunya i Espanya, fa encara un últim recital —se'n deia “recital” aleshores— al Teatre Bartrina de Reus. Tinc 18 anys. L'entrevisto a peu de camerino per a la ràdio [vegeu foto testimonial al peu]. L'endemà mateix d'aquella entrevista d'urgència, el cantant torna a marxar, sisplau per força, a França, on ja havia estat des de l'exili dels seus pares després de la guerra civil i on després, el 2 de setembre d'aquell 1969, protagonitzaria el mític concert a la sala Olympia de París, que en certa manera dóna ara metafòricament títol a aquesta poètica i sensible proposta d'amor al teatre en clau de confessió personal de la directora i dramaturga Carlota Subirós (Barcelona, 1974). Pot semblar, per tot el que se n'ha dit fins ara, que l'espectacle «Olympia» sigui una excusa per fer una remembrança del repertori musical de Paco Ibáñez. Res més lluny que això. Paco Ibáñez hi és subtilment de fons, sí, però el gruix de l'obra és el relat de la mateixa Carlota Subirós, un relat impregnat del millor gènere literari del “jo”, que fa un recorregut des de la seva infància, de quan tenia 9 anys fins a avui, des de la seva mirada il·lusionada pel futur, convençuda que el futur seria allò que aleshores vivia i escoltava, la poesia cantada, una i una altra vegada, com una veu iniciàtica que vingués del foc d'Olympia, donant voltes al tocadiscos amb l'àlbum doble del concert de l'Olympia de París, lluny de pensar que arribaria al desconcert d'un present tan cruel i incert que torna a demanar a crits que no es pari de cavalcar i d'anar al galop, fins a enterrar-los al fons del mar... [+ crítica]

EL “SARAO” DEL CLUB DELS MOCADORS VERMELLS

«Massa brillant», d'Oriol Puig Grau. Intèrprets: Santi Cuquejo, Carlos González, Daniel Mallorquín i Jordi Martí Casas. Escenografia i il·uminació: Adrià Pinar. Ajudanta d'escenografia i il·luminació: Sílvia Valls. Disseny de vestuari i caracterització: Joan Ros. Música original i espai sonor: Clara Aguilar. Moviment i coreografia: Alba Sáez. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Producció executiva: Mireia Gràcia Bell-lloch. Ajudanta de producció executiva: Maria G. Rovelló. Cap tècnic: Jordi Berch. Ajudanta de cap tècnic: Mariona Ubia. Producció tècnica: Contracorrent. Assessoria de caracterització: Paula Barjau. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Producció: Teatres en Xarxa, Teatre Nacional de Catalunya. Premi de teatre Calderón de la Barca 2023. l'espectacle forma part del Festival Zero (Teatres en Xarxa). Equips i tècnics de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Direcció: Oriol Puig Grau. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 gener 2025.


La Sala Apolo del Paral·lel s'ha mogut temporalment fins a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. Tot per rememorar una de les festes drag del Paral·lel del segle XXI que van començar fa sis anys per l'empenta de Licorka Fey i Conxxa Vitoy, que van fundar després el Col·lectiu Futuroa i que ha protagonitzat ja algunes edicions de l'anomenat «Sarao Drag de Futuroa» on tot està al servei del travestisme, la competició per la brillantor dels vestuaris i el lluïment dels millors i a vegades més excèntrics looks. Galàxies, Lunas, Bruces i tota mena de looks surrealistes omplen l'Apolo en cada edició del «Sarao Drag de Futuroa» i, amb llibertat per pujar a l'escenari, els participants s'erigeixen en un reducte de reivindicació i protesta, de llibertat sense escletxes ni sense cap mena d'autocensura i també sense concedir ni un gram a cap intent d'agressió homoelquesigui. Just en un moment que Roberto G. Alonso està reivindicant el transformisme i el travestisme amb el seu espectacle «Jo, travesti», a La Villarroel, l'obra «Massa brillant», del dramaturg, actor i director  Oriol Puig Grau (Barcelona, 1992), parteix d'aquesta altra iniciativa que té com a escenari l'Apolo per crear una història urbana, nocturna, juvenil, drag, trans, gai i els seus derivats, però, en contrast amb la de Roberto G. Alonso, aquesta, pertanyent a una altra generació, la d'ara mateix... [+ crítica]

LA LADY DI CATALANA

Crítica teatral: La Lady Di catalana. «Jo, travesti». Idea original: Roberto G. Alonso. Intèrprets: Roberto G. Alonso i Jordi Cornudella. Dramaturgia: Josep Maria Miró. Coreografia: Roberto G. Alonso. Escenografia: Albert Pascual. Vestuari: Albert Pascual i Víctor Guerrero. Disseny il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor i tècnic de so: Arnau Grande. Moviment: Roberto G. Alonso. Tècnic de llums: Tony Murchland. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Confecció vestuari: Gustavo Adolfo Tarí i Iris Tadeo. Reportatge fotogràfic: May Zircus, Alice Brazzit, Núria Boleda. Vídeo: Roger Vila, Gag. Producció: Cia. Roberto G. Alonso. Producció executiva: Joan Solé i Gemma Ros. Màrqueting i comunicació: La Villarroel i Marta Fernández Martí. Coproducció: Festival Grec, FiraTàrrega, Fundació Joan Brossa, Observatori Europeu de Memòries (EUROM). Agraïments: Adrian Amaya, Dolly Van Doll, Faraonix, Gilda Love, Joan Estrada, Joan Gimeno, Sergio Fuentes, Víctor Guerrero, Ajuntament de Centelles, La Model i Sala Parés. Ajudant de direcció: Marta Fernández Martí. Direcció musical: Jordi Cornudella. Direcció: Josep Maria Miró. Estrena: Antiga Presó Model (Grec'23), Barcelona, 17 juliol 2023. Reposició: Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 27 setembre a 15 octubre 2023. Gira per diversos escenaris temporada 2023-2024. Reposició: L'Off La Villarroel, Barcelona, 13 gener 2025.

Sí, la Lady Di catalana. Aquesta és només una de les moltes personalitats que s'atribueix, o que es voldria atribuir, la Diva, com diu que l'anomena familiarment l'autor Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977), que ha elaborat la dramatúrgia d'aquest espectacle off que els d'El Molino no s'haurien de deixar perdre i que, de fet, parteix de la idea original del mateix protagonista —arran d'una agressió homòfaba que el coreògraf Roberto G. Alonso va patir el 2023 al carrer i que, malgrat que es parli d'una proposta multidisciplinar que barreja el teatre, la música i la dansa —això últim, diu, per justificar la subvenció del gènere— és sobretot un relat que es mou entre la biografia i l'autoficció, el somni i la frustració, però sempre amb una mirada irònica, escèptica, reivindicativa, indignada quan cal i fruit de la maduresa d'una llarga trajectòria artística. Roberto G. Alonso va estrenar aquest espectacle en un marc tan poc habitual com l'antiga presó Model de Barcelona i dins del Festival Grec del 2023. Després d'una reposició al Centre de les Arts Lliures Fundació Joan Brossa i d'una gira per diversos escenaris, la seva adaptació ara a l'Off La Villarroel canvia segurament la percepció que en puguin tenir els espectadors. Tinc la sensació que, posat a l'escenari convencional guanya en calidesa i és encara més proper als espectadors. La metàfora de l'escenari fred de la Model —trist símbol de la repressió de la Dictadura— ajudava a inserir la seva reivindicació del transformisme i el col·lectiu travesti en un marc que, durant molts anys, el va negar i el va perseguir... [+ crítica]

LA REVIFALLA ABANS DE L'ÚLTIM BADALL

«La presència», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Marc Rodríguez, Pau Roca i Anna Sahun. Escenografia: Paula Bosch. Assistenta d'escenografia: Gabriela Sánchez. Vestuari: Pol Cornudella. Il·luminació: Guillem Gelabert. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Cap de producció: Adriana Nadal i pol Cornudella. Producció executiva: Sixto Paz Produccions. Direcció tècnica: Paula Bosch. Regidoria: Bibiana Guzmán. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Màrqueting i comunicció del teatre: La Villarroel. Màrqueting i comunicació de la companyia: Eladi Bonastre. Reportatge fotogràfic: Kiku Piñol. Disseny gràfic: Edu Buch. Distribució: Carme Tierz. Coproducció de Sixto Paz Produccions i La Villarroel. Direcció: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona, 19 desembre 2024 a 2 febrer 2025.
 

El Pallars, que és la portalada del Pirineu, és un terreny adobat per encaixar-hi històries de por. Les llegendes del temps de la picor, les històries ancestrals a la vora del foc i, si estirem més el fil, fins i tot el culebrot contemporani del llogarret de la muntanya de Tor —el nucli dependent del poble d'Alins, de la Vall Ferrera, que ha posat entre l'espasa i la paret el periodista i investigador Carles Porta—, creen un imaginari idoni per fondre la ficció amb la realitat. La mort, les herències mal repartides o escamotejades, les enveges i les males arts entre parents són qüestions que poden trobar el seu xup xup en grans ciutats o nuclis urbans, però que es couen a foc lent i espetegant espurnes quan s'esdevenen en llocs apartats de muntanya. Els dramaturgs i guionistes Carmen Marfà i Yago Alonso han escollit aquest espai bucòlic per ambientar «La presència», la seva història de por. I cal dir de por perquè quan es parla d'una “presència” sobrenatural, no es pot dir que ningú pugui estar tranquil del tot... ni a la butaca de la platea. ¿Què seria la por en una borda del Pallars si no hi hagués una tempesta de llamps i trons? Aquest efecte tan cinematogràfic és el que envolta els espectadors només entrar a la sala. Sort que no hi ha goteres virtuals perquè no tothom té el paraigua a punt ni l'impermeable plegat a la butxaca. ¿I d'una veuassa en off que sembla que vingui del més enllà què se'n pot dir? Doncs, que qui ha escollit anar al teatre ja sap el pa que s'hi dóna, sobretot si no silencia el mòbil perquè corre el risc de patir un atac de cor o, com a mínim, un atac d'angoixa... [+ crítica]