UN CAPVESPRE A L'OLYMPIA

«Olympia», de Carlota Subirós. Intèrprets: Lurdes Barba, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Alba Pujol i Kathy Sey. Dramaturgista: Ferran Dordal Lalueza. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Marta Rafa Serra. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Guillem Llotje. Música: cançons del disc “Paco Ibáñez en el Olympia” (1969). Arranjaments musicals: Jordi Cornudella. Moviment: Cecilia Colacral. Caracterització: Àngels Salinas. Ajudant de direcció: Erik Forsberg. Ajudanta d'escenografia: Paula González. Ajudanta de vestuari: Alba Paituvi. Alumnes en pràctiques de l'Esad-It: Nicolás Castro (dramatúrgia i direcció) i Mariona Valls (escenografia). Construcció de l'escenografia: Pablo Paz. Equips del Teatre Lliure. Producció: Teatre Lliure. Agraïments: Frederic Amat, Pac Ibáñez i Julia Sanjuán. Direcció: Carlota Subirós. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 16 gener 2025.

El cantautor Paco Ibáñez (València, 1934) té ara 90 anys. El mateix vespre que veig l'espectacle «Olympia» de Carlota Subirós, al Teatre Lliure de Gràcia, ell està actuant al Palau de la Música Catalana dins el Festival Mil·lenni. Coincidències de la vida. Una altra coincidència: el 1969, Paco Ibáñez tenia encara 34 anys. En ple franquisme i a les portes d'un estat d'excepció que el règim va imposar tres mesos a partir del mes de gener i que va restringir més d'una llibertat de moviment i d'expressió, Paco Ibáñez, que feia un any que havia començat a fer concerts a Catalunya i Espanya, fa encara un últim recital —se'n deia “recital” aleshores— al Teatre Bartrina de Reus. Tinc 18 anys. L'entrevisto a peu de camerino per a la ràdio [vegeu foto testimonial al peu]. L'endemà mateix d'aquella entrevista d'urgència, el cantant torna a marxar, sisplau per força, a França, on ja havia estat des de l'exili dels seus pares després de la guerra civil i on després, el 2 de setembre d'aquell 1969, protagonitzaria el mític concert a la sala Olympia de París, que en certa manera dóna ara metafòricament títol a aquesta poètica i sensible proposta d'amor al teatre en clau de confessió personal de la directora i dramaturga Carlota Subirós (Barcelona, 1974). Pot semblar, per tot el que se n'ha dit fins ara, que l'espectacle «Olympia» sigui una excusa per fer una remembrança del repertori musical de Paco Ibáñez. Res més lluny que això. Paco Ibáñez hi és subtilment de fons, sí, però el gruix de l'obra és el relat de la mateixa Carlota Subirós, un relat impregnat del millor gènere literari del “jo”, que fa un recorregut des de la seva infància, de quan tenia 9 anys fins a avui, des de la seva mirada il·lusionada pel futur, convençuda que el futur seria allò que aleshores vivia i escoltava, la poesia cantada, una i una altra vegada, com una veu iniciàtica que vingués del foc d'Olympia, donant voltes al tocadiscos amb l'àlbum doble del concert de l'Olympia de París, lluny de pensar que arribaria al desconcert d'un present tan cruel i incert que torna a demanar a crits que no es pari de cavalcar i d'anar al galop, fins a enterrar-los al fons del mar... [+ crítica]

EL “SARAO” DEL CLUB DELS MOCADORS VERMELLS

«Massa brillant», d'Oriol Puig Grau. Intèrprets: Santi Cuquejo, Carlos González, Daniel Mallorquín i Jordi Martí Casas. Escenografia i il·uminació: Adrià Pinar. Ajudanta d'escenografia i il·luminació: Sílvia Valls. Disseny de vestuari i caracterització: Joan Ros. Música original i espai sonor: Clara Aguilar. Moviment i coreografia: Alba Sáez. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Producció executiva: Mireia Gràcia Bell-lloch. Ajudanta de producció executiva: Maria G. Rovelló. Cap tècnic: Jordi Berch. Ajudanta de cap tècnic: Mariona Ubia. Producció tècnica: Contracorrent. Assessoria de caracterització: Paula Barjau. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Producció: Teatres en Xarxa, Teatre Nacional de Catalunya. Premi de teatre Calderón de la Barca 2023. l'espectacle forma part del Festival Zero (Teatres en Xarxa). Equips i tècnics de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Direcció: Oriol Puig Grau. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 gener 2025.


La Sala Apolo del Paral·lel s'ha mogut temporalment fins a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. Tot per rememorar una de les festes drag del Paral·lel del segle XXI que van començar fa sis anys per l'empenta de Licorka Fey i Conxxa Vitoy, que van fundar després el Col·lectiu Futuroa i que ha protagonitzat ja algunes edicions de l'anomenat «Sarao Drag de Futuroa» on tot està al servei del travestisme, la competició per la brillantor dels vestuaris i el lluïment dels millors i a vegades més excèntrics looks. Galàxies, Lunas, Bruces i tota mena de looks surrealistes omplen l'Apolo en cada edició del «Sarao Drag de Futuroa» i, amb llibertat per pujar a l'escenari, els participants s'erigeixen en un reducte de reivindicació i protesta, de llibertat sense escletxes ni sense cap mena d'autocensura i també sense concedir ni un gram a cap intent d'agressió homoelquesigui. Just en un moment que Roberto G. Alonso està reivindicant el transformisme i el travestisme amb el seu espectacle «Jo, travesti», a La Villarroel, l'obra «Massa brillant», del dramaturg, actor i director  Oriol Puig Grau (Barcelona, 1992), parteix d'aquesta altra iniciativa que té com a escenari l'Apolo per crear una història urbana, nocturna, juvenil, drag, trans, gai i els seus derivats, però, en contrast amb la de Roberto G. Alonso, aquesta, pertanyent a una altra generació, la d'ara mateix... [+ crítica]

LA LADY DI CATALANA

Crítica teatral: La Lady Di catalana. «Jo, travesti». Idea original: Roberto G. Alonso. Intèrprets: Roberto G. Alonso i Jordi Cornudella. Dramaturgia: Josep Maria Miró. Coreografia: Roberto G. Alonso. Escenografia: Albert Pascual. Vestuari: Albert Pascual i Víctor Guerrero. Disseny il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor i tècnic de so: Arnau Grande. Moviment: Roberto G. Alonso. Tècnic de llums: Tony Murchland. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Confecció vestuari: Gustavo Adolfo Tarí i Iris Tadeo. Reportatge fotogràfic: May Zircus, Alice Brazzit, Núria Boleda. Vídeo: Roger Vila, Gag. Producció: Cia. Roberto G. Alonso. Producció executiva: Joan Solé i Gemma Ros. Màrqueting i comunicació: La Villarroel i Marta Fernández Martí. Coproducció: Festival Grec, FiraTàrrega, Fundació Joan Brossa, Observatori Europeu de Memòries (EUROM). Agraïments: Adrian Amaya, Dolly Van Doll, Faraonix, Gilda Love, Joan Estrada, Joan Gimeno, Sergio Fuentes, Víctor Guerrero, Ajuntament de Centelles, La Model i Sala Parés. Ajudant de direcció: Marta Fernández Martí. Direcció musical: Jordi Cornudella. Direcció: Josep Maria Miró. Estrena: Antiga Presó Model (Grec'23), Barcelona, 17 juliol 2023. Reposició: Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 27 setembre a 15 octubre 2023. Gira per diversos escenaris temporada 2023-2024. Reposició: L'Off La Villarroel, Barcelona, 13 gener 2025.

Sí, la Lady Di catalana. Aquesta és només una de les moltes personalitats que s'atribueix, o que es voldria atribuir, la Diva, com diu que l'anomena familiarment l'autor Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977), que ha elaborat la dramatúrgia d'aquest espectacle off que els d'El Molino no s'haurien de deixar perdre i que, de fet, parteix de la idea original del mateix protagonista —arran d'una agressió homòfaba que el coreògraf Roberto G. Alonso va patir el 2023 al carrer i que, malgrat que es parli d'una proposta multidisciplinar que barreja el teatre, la música i la dansa —això últim, diu, per justificar la subvenció del gènere— és sobretot un relat que es mou entre la biografia i l'autoficció, el somni i la frustració, però sempre amb una mirada irònica, escèptica, reivindicativa, indignada quan cal i fruit de la maduresa d'una llarga trajectòria artística. Roberto G. Alonso va estrenar aquest espectacle en un marc tan poc habitual com l'antiga presó Model de Barcelona i dins del Festival Grec del 2023. Després d'una reposició al Centre de les Arts Lliures Fundació Joan Brossa i d'una gira per diversos escenaris, la seva adaptació ara a l'Off La Villarroel canvia segurament la percepció que en puguin tenir els espectadors. Tinc la sensació que, posat a l'escenari convencional guanya en calidesa i és encara més proper als espectadors. La metàfora de l'escenari fred de la Model —trist símbol de la repressió de la Dictadura— ajudava a inserir la seva reivindicació del transformisme i el col·lectiu travesti en un marc que, durant molts anys, el va negar i el va perseguir... [+ crítica]

LA REVIFALLA ABANS DE L'ÚLTIM BADALL

«La presència», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Marc Rodríguez, Pau Roca i Anna Sahun. Escenografia: Paula Bosch. Assistenta d'escenografia: Gabriela Sánchez. Vestuari: Pol Cornudella. Il·luminació: Guillem Gelabert. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Cap de producció: Adriana Nadal i pol Cornudella. Producció executiva: Sixto Paz Produccions. Direcció tècnica: Paula Bosch. Regidoria: Bibiana Guzmán. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Màrqueting i comunicció del teatre: La Villarroel. Màrqueting i comunicació de la companyia: Eladi Bonastre. Reportatge fotogràfic: Kiku Piñol. Disseny gràfic: Edu Buch. Distribució: Carme Tierz. Coproducció de Sixto Paz Produccions i La Villarroel. Direcció: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona, 19 desembre 2024 a 2 febrer 2025.
 

El Pallars, que és la portalada del Pirineu, és un terreny adobat per encaixar-hi històries de por. Les llegendes del temps de la picor, les històries ancestrals a la vora del foc i, si estirem més el fil, fins i tot el culebrot contemporani del llogarret de la muntanya de Tor —el nucli dependent del poble d'Alins, de la Vall Ferrera, que ha posat entre l'espasa i la paret el periodista i investigador Carles Porta—, creen un imaginari idoni per fondre la ficció amb la realitat. La mort, les herències mal repartides o escamotejades, les enveges i les males arts entre parents són qüestions que poden trobar el seu xup xup en grans ciutats o nuclis urbans, però que es couen a foc lent i espetegant espurnes quan s'esdevenen en llocs apartats de muntanya. Els dramaturgs i guionistes Carmen Marfà i Yago Alonso han escollit aquest espai bucòlic per ambientar «La presència», la seva història de por. I cal dir de por perquè quan es parla d'una “presència” sobrenatural, no es pot dir que ningú pugui estar tranquil del tot... ni a la butaca de la platea. ¿Què seria la por en una borda del Pallars si no hi hagués una tempesta de llamps i trons? Aquest efecte tan cinematogràfic és el que envolta els espectadors només entrar a la sala. Sort que no hi ha goteres virtuals perquè no tothom té el paraigua a punt ni l'impermeable plegat a la butxaca. ¿I d'una veuassa en off que sembla que vingui del més enllà què se'n pot dir? Doncs, que qui ha escollit anar al teatre ja sap el pa que s'hi dóna, sobretot si no silencia el mòbil perquè corre el risc de patir un atac de cor o, com a mínim, un atac d'angoixa... [+ crítica]