EL TORERO DE VERGES

«L'orquestra impossible». Idea original i dramatúrgia: Marcel Tomàs i Susana Lloret. Intèrprets: Marcel Tomàs, Toni Escribano, Adrià Bauzó, Xavier Molina, Aleix Cansell, Albert Clapés, Joan Tomàs, Pablo Martín, Raúl Pérez, Jordi Casas i Raül Gallego. Disseny de so: Xavi Llobet. Disseny de llums: Gerard Canadell. Fotografia i disseny gràfic: Marcel Asso. Vestuari: La Casa de Barrets. Vídeo: Arian Botey. Comunicació i regidoria: Irene Vila. Producció i distribució: Susana Lloret. Coproducció: Temporada Alta, Marcel Tomàs & Cascai i Girona Jazz Project. Direcció musical i arranjaments: Adrià Bauzó i Xavi Molina. Direcció artística: Marcel Tomàs. El Canal – Centre de Creació d’Arts Escèniques (Salt), Festival Temporada Alta, 19 octubre 2024. Teatre Condal, Barcelona, 21 octubre 2024.

El xòuman Marcel Tomàs i la seva banda beuen de les fonts arrelades a la terra que els ha vist créixer. Ja ho feien fa dos anys amb l'espectacle «Els colors de Duke Ellington», que també va passar pel Teatre Condal, com ara, després de representar-se al Festival Temporada Alta. El seu recorregut poua en la memòria, qui sap si oblidada, i per això el seu humor connecta des del primer moment amb l'auditori perquè els recorda qui són i d'on vénen, sense falses disfresses, que és una manera d'advertir-los també d'on van. L'espectacle «L'orquestra impossible» és un homenatge a les orquestres del segle passat, d'aquelles formacions que van ser tan estrelles com imprescindibles entre els anys 40, 50 i encara bona part dels 60, quan van començar a ser substituïdes per la música enllaunada dels dj o les festes de discoteca. Aquelles mítiques orquestres, de les quals gairebé no en queda rastre, anaven de poble en poble quan arribaven les festes majors, enfilaven els seus instruments als autocars atrotinats que circulaven per carreteres també atrotinades i si no hi havia hostal o pensió es repartien per les cases del veïnat. Llits eixuts, però taules plenes. «L'orquestra impossible» té un guió que fusiona el teatre, l'humor, el clown, la música, la imatgeria fantàstica i l'imaginari col·lectiu d'un temps i d'un país, conduït sempre pel mestre de cerimònies, el mateix Marcel Tomàs que compta amb un partenaire disposat a rebre com l'actor Toni Escribano... [+ crítica]

LA SOLITUD DE LA PEIXERA

«Loneliness». Dramatúrgia i coreografia: Roberto G. Alonso. Intèrprets: Andrea Muñoz Páez, Ekaitz Villar, Genís Garcia Mármol, Laia Serra i Riera, Lola Sala, Oscar Rico, Raquel R. Esparza, Yefferson Velasquez. Assistent de coreografia: Marta Serret. Professors convidats: Susana Rodríguez, Sébastien Mari, Ingve Groven, David Serrano. Il·luminació: Daniel Gener. Espai escènic: Víctor Peralta. Espai sonor: Sammy Metcalfe. Vestuari: Roberto G. Alonso. Vídeoescena: Alfonso Ferri Parres. Fotografia: May Zircus. Elements escenogràfics: Adrià Pinar, Víctor Peralta, Estudi Jorba-Miró, Tony Murchland. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Producció executiva: Joan Solé, Gemma Ros. Cap tècnic: Arnau Grande. Comunicació: Marta Fernández Martí. Producció: Cia. Roberto G. Alonso i Teatre Nacional de Catalunya. Amb el suport de Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. Amb la col·laboració deFabra i Coats - Fàbrica de creació. Agraïments: Pau Gómez, Anna Cabello, Nicolás Carbajal, Blanca Ramos, Margot Arroyo, Robinson Menao, Javier Hernando. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Roberto G. Alonso. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 octubre 2024.

Diuen els Pet Shop Boys, precisament amb una peça que titulen «Loneliness» com aquesta coreografia de Roberto G. Alonso, que amb la seva música conviden, els que la pateixen, a deixar córrer la solitud i trobar algú en qui repenjar-se perquè cap ésser humà vol estar mai sol. Em sembla que Roberto G. Alonso vol dir alguna cosa semblant al que diuen els Pet Shop Boys. El seu llenguatge, però, no és la cançó, com el grup anglès, sinó que és el moviment, el cos, la coreografia, l'embolcall escenogràfic, la il·luminació i el so. Un conjunt que respira sensibilitat per conscienciar els espectadors, i de manera especial els espectadors joves, sobre el malson que alguns pateixen amb el “bullying”. Només entrar a la Sala Tallers, els espectadors descobreixen a peu d'escenari una peixera plena d'aigua amb un cos a dins. ¿És una figura de cera, com les del museu, o és un dels joves intèrprets de la companyia? La seva immobilitat fa pensar en la primera opció. Però després d'una bona estona, mentre s'espera que es faci el fosc, el cos nu es mou i enceta la trama que la dramatúrgia de Roberto G. Alonso fa transitar des de l'aparent comunitat ben avinguda d'una colla de vuit joves encistellant pilotes de bàsquet   —atenció perquè plouen pilotes de bàsquet en aquest espectacle— a la solitud que un d'ells acabarà patint pel rebuig dels altres... [+ crítica]

UN “MÉNAGE À TROIS” VICTORIÀ

«Un matrimoni de Boston», de David Mamet. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Emma Vilarasau, Marta Marco i Emma Arquillué. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Noelia López. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Carol ibarz. Perruqueria i maquillatge: Noelia López. Ajudantia d'escenografia: Francesc Coromina. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller d'escenografia. Confecció del vestuari: Goretti i Nídia Tusal. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Rowenta. Agraïments: Teatre Lliure. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals i Unió Europea (Fons Europeu Next Generation; Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia), Next Generation Catalunya. Distribució: Carme Tierz. Coproducció de La Villarroel i Un 9 Teatre a l'Est. Direcció: Josep Maria Mestres. Estrena: Teatre Municipal de Girona, Festival Temporada Alta, 4 a 6 d'octubre 2024. Reestrena: La Villarroel, Barcelona, 17 octubre 2024. 

Tot era vermell. Fa vint anys tot era vermell. Ara tot és blau tirant a turquesa. El color també fa la cosa. L'actriu Emma Vilarasau era l'amistançada i l'actriu Marta Marco era la serventa. Ella era l'Anna, la Lizaran. És gairebé obligatori recordar les imatges dels espectacles que es queden en la memòria per sempre. I aquella estrena de fa gairebé vint anys d'«Un matrimoni de Boston», de David Mamet, a l'Espai Lliure de Montjuïc, és de les que va deixar empremta. Revisitar cada una o dues dècades un espectacle com «Un matrimoni de Boston» és un signe de normalitat. I fer-ho amb dues de les mateixes actrius d'aquella estrena (la Vilarasau i la Marco), però amb els papers canviats, i la incorporació de la més jove de les tres, l'encara emergent Emma Arquillué, és un sa exercici de relleu amb aires de llegat. A més, tornar-hi permet als nous espectadors descobrir una de les perles teatrals que tenim en cartera. I als espectadors que repeteixen potser els fa detectar-hi petits detalls que podien haver passat desapercebuts en la primera versió. «Un matrimoni de Boston» —un altre dels èxits ja cantats d'aquesta temporada i el que ha batut el rècord de La Villarroel pel que fa a venda anticipada—, és una obra que reconcilia, com ja vaig dir fa vint anys amb motiu de la primera estrena, els espectadors cansats de segons quines aventures amb el teatre de compromís... [+ crítica]

LA “PROFESSIÓ” VA PER DINS

«La nit del peix kiwi», de Josep Julien. Intèrpret: Santi Ricart. Escenografia: Anna Tantull. Ajudant de direcció: Pepo Blasco. Equips del Teatre Lliure. Producció: Flyhard Produccions, S.L. Direcció: Josep Julien. Sala Flyhard, Barcelona, 25 maig 2023. Reposició: 28 setembre 2023. Reposició: Espai Lliure Montjuïc, Barcelona, 16 octubre 2024.

Era previsible que un dia o altre l'actor Santi Ricart (Vic, 1968) arribés amb el seu “peix kiwi” en algun dels espais del Teatre Lliure de Montjuïc. Sobretot perquè el relat que li ha escrit el també actor i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966) arrenca en bona part allí. «La nit del peix kiwi» es va estrenar a la Sala Flyhard la temporada passada, on ja es va haver de reposar, i des d'aleshores no ha parat. Aquesta nova i merescuda temporada a Montjuïc, que ha revalidat novament l'Espai Lliure com una sala més amb programació estable, diria que fa que l'actor s'hi senti, mai més ben dit, com un peix a l'aigua... o fora de l'aigua, més aviat. Santi Ricart és un actor de llarg recorregut que ha treballat amb nombrosos directors. Els seus inicis van ser precisament amb el Teatre Lliure de Fabià Puigserver i amb espectacles històrics com «Les noces de Fígaro» i «Terra baixa». Aquest relat que juga a la metàfora amb el “peix kiwi” arrenca precisament de les vivències que ell mateix ha anat recollint al llarg de la seva experiència als escenaris. D'aquí ve que, només començar, deixi anar, fent un joc de paraules, que “la «professió» va per dins”... [+ critica]

UNA CORONA PER A VUIT PRÍNCEPS I PRINCESES

«Hamlet», de William Shakespeare. Dramatúrgia: Chela De Ferrari. Interpretació: Octavio Bernaza, Jaime Cruz, Lucas Demarchi, Manuel García, Diana Gutiérrez, Cristina León Barandiarán, Ximena Rodríguez, Álvaro Toledo. Il·luminació: Jesús Reyes. Direcció adjunta i assessoria dramàtica: Claudia Tangoa, Jonathan Oliveros, Luis Alberto León. Coreografia: Mirella Carbone. Vídeo: Lucho Soldevilla. Tècnic de so: Jhosimar Sullon. Tècnic de vídeo: Kevin Yupanqui. Coordinació i acompanyament artístic: Rocío Puelles. I els equips del Teatre Lliure. Entrenament vocal: Alessandra Rodríguez. Fotografia: Registre Teatro La Plaza Producció delegada: Carlota Guivernau. Disseny del cartell: Equipo SOPA. Direcció: Chela De Ferrari. Grec'22. Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona. De l'1 al 3 de juliol 2022. Reposició: Teatre Lliure Gràcia, Barclona. Del 9 al 20 d'octubre 2024.

Enmig d'una gira internacional sense precedents en el sector, la companyia creada per la dramaturga Chela De Ferrari (Lima, Perú, 1956) torna a aterrar a Barcelona, dos anys després que ho fes amb la mateixa proposta dins el Festival Grec del 2022, aleshores a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i, ara, al Teatre Lliure de Gràcia. Els vuit actors del muntatge, set d'ells amb síndrome de Down i una amb discapacitat intel·lectual, es presenten tal com són i adverteixen que l'espectacle és tan divers com ho són ells mateixos. Divers i únic, esclar. Admeten que potser no acabaran de vocalitzar prou bé —no cal que es justifiquin perquè altres intèrprets sense cap disfunció tampoc han après encara a vocalitzar— o avisen que, en algun moment, potser se'ls anirà el sant al cel pel que fa al text (cap problema, el teatre té una tradició menystinguda i deixada al racó de pensar: l'apuntador). Per tot plegat, aclareixen, l'espectacle utilitza el sobretitulat, cosa que garanteix als espectadors un perfecte seguiment. Tots vuit intèrprets són crescuts i fets amb la companyia peruana. Un d'ells, l'actor Jaime Cruz, era acomodador i venedor de programes de mà al mateix Teatro La Plaza del Perú i amb ell i la valentia de la directora Chela de Ferrari es pot dir que va néixer aquest projecte arran que Jaime Cruz tenia la vocació de ser actor... [+ crítica]

VENEDORS FAMÈLICS COM TAURONS

«Glengarry Glen Ross», de David Mamet. Traducció i adaptació d'Àlex Rigola. Intèrprets: Pep Ambròs, Àlex Fons, Francesc Garrido, Miranda Gas, Andrés Herrera i Sandra Monclús. Coordinació tècnica: Igor Pinto. Maquinaria: Sam Quiles. Producció executiva: Titus Andrònic sl. Una producció de Heartbreak Hotel, Titus Andrònic S.L., amb el suport del Departament de Cultura Generalitat de Catalunya. Direcció: Àlex Rigola. Heartbreak Hotel, Barcelona. Del 24 de setembre al 17 de novembre 2024.

Ja fa quaranta anys que el dramaturg, director i guionista David Mamet (Chicago, Illinois, EUA, 1947) va predir el que passaria amb el mercat immobiliari amb aquesta obra de teatre que ja aleshores li va valer el Premi Pulitzer. Quaranta anys després del seu «Glengarry Glen Ross» (convertida per James Foley, en pel·lícula, aquí amb el títol «Èxit a qualsevol preu», que va arribar en plena eufòria olímpica i, per extensió, en plena eufòria urbanística), la recuperació que en fa el director Àlex Rigola —que la va estrenar fa vint anys al Teatre Lliure— continua respirant una dramàtica dosi de realisme amb l'ús d'un mètode competitiu que s'encomana de generació en generació sense que una aprengui dels errors de l'altra. La versió actual —forçosament minimalista i exclusivament destinada a l'exercici teatral dels intèrprets a través de la paraula— no ha de fer oblidar aquella anterior del 2003 del mateix director on, a la primera part, una mena de vagó de tramvia de vidres giratori feia les funcions d'un restaurant xinès. Hi ha imatges escenogràfiques que no s'esborren, per molts anys que passin. Aquí tot és negre, l'ambientació pròpia de la sala i el vestuari dels intèrprets. El terra predica amb un gran rètol de guix el títol de la història. I com en una nau d'assaig, hi ha un cartell a la paret amb els noms reals de cadascun dels actors i, trencament de gènere com a llicència de l'adaptador i director, dues actrius. Allà on tot eren mascles (n'hi havia nou i un d'ells feia de dj), aquí s'esberla el gruix compacte (ara són quatre homes i dues dones) sense que s'esberli el llenguatge ni la salvatgia competitiva de tots contra tots. Hi ha masclisme, racisme i homofòbia a doll. Caldria un altre rètol, aquest a l'entrada, d'aquells que avisen que algunes escenes o expressions poden ferir la sensibilitat dels espectadors. Mamet pur... [+ crítica]

ESPRÉMER L'ALEGRIA DE VIURE

«360 grams», d'Ada Vilaró. Creació: Maria Stoyanova, Vero Cendoya i Ada Vilaró. Intèrpret: Ada Vilaró. Espai escènic i vídeo: Paula Bosch. Espai sonor: Carlos Gómez. Disseny de llums: Sylvia Kuchinow. Fotografia: Eva Freixa i David Ruiz. Ajudant en pràctiques: Elaine Grayling. Producció executiva: Imma Romero. Distribució: Magrana Escena. Mirades còmplices: Constanza Brncic, Montse Castellà, Isamel de los Mozos, Larrys CCL, Anna Subirana i Marta Vergonyós. Coproducció: Festival TNT i Festival Escena Poblenou. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura i Ajuntament de Barcelona. Col·laboren: Fabrica de Creació Estruch, Fundació La Plana i Centre Cívic Can Felipa.  Direcció: Maria Stoyanova, Vero Cendoya i Ada Vilaró. Festival TNT Terrassa 2019, Escena Poblenou 2019, Sala Beckett 2019, Temporada Alta 2021, Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa 2021 i 2023, Teatre Romea, 2023. Reposició: Sala Versus Glòries, Barcelona. Del 5 al 13 d'octubre.

Res és més esperançador que, després d'un diagnòstic, un tractament i una intervenció de mastectomia de càncer de mama, qui l'hagi hagut d'experimentar en pròpia pell s'obri a la vida amb l'alegria de combatre els fantasmes del passat i de la por. Això és el que fa l'actriu Ada Vilaró (Prats del Lluçanès, 1972)  que, des de fa cinc anys, després d'haver estrenat aquesta peça al Festival de Teatre de Noves Tendències de Terrassa (TNT) i haver engegat una gira a Escena Poblenou i la Sala Beckett, a més del Festival Temporada Alta, el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa i molts altres escenaris del país, no ha parat de representar l'obra que no té data de caducitat, però que, bonament, tothom desitjaria que en tingués per poder deixar de parlar de la plaga del càncer que visita tantes i tantes famílies en alguna de les seves disfresses. Ada Vilaró s'obre a desfer el tabú que fins fa un temps, quedava ocult com una marca. Perdre un pit pot ser inicialment un trauma, però l'autora —que parla per vivència pròpia— fa un crit a recuperar l'alegria de viure. L'espectacle —sempre tinc una certa reticència a parlar d'“espectacle” en propostes com aquesta— se serveix de la paraula, però també del moviment, de la dansa i d'una airada performàtica, sempre amb una càrrega de sensibilitat punxant que no cau mai en el buit de l'auditori. La nuesa és bellesa. El cos no és només el que es veu sinó també el que s'estima... [+ crítica]

L'OCASIÓ FA EL LLADRE

«Paradís». Dramatúrgia i interpretació: Sergio Baos. Producció executiva i il·luminació: Luis Baró. Espai sonor: Joan Vila. Il·luminació i audiovisuals: Toni Amengual. Cap tècnic: Albert Vizcarro. Comunicació i administració: Laura Porcel. Distribució: Luis Baró. Fotografia: Xisco Alarido. Ajudantia de direcció i espai escènic: Joan Porcel. Direcció: Xavi Núñez. El Somni Produccions. Sala Beckett, Barcelona. Del 5 al 22 de juliol 2022. Festival Grec 2022. Reposició: Espai Texas, Barcelona. Del 3 al 26 d'octubre 2024.
 

El paradís és, per a cadascú, aquell espai que resta en la imaginació i que potser no ha existit mai. L'actor i dramaturg illenc Sergio Baos (Palma, 1976) fa tres temporades que porta la seva particular mirada del paradís pels escenaris amb la sornegueria pròpia de qui sap molt bé que no existeix, però que convé fer creure que pot existir. Per aconseguir el seu objectiu, clava dentellada, com aquell qui es guarda una poma per a les set per si el fan fora del paradís, en la crisi de l'illa que l'ha vist néixer i créixer i en la fatal destinació no volguda de molts mallorquins i mallorquines que es veuen obligats a malviure del turisme ni que hagin de pagar el cost de la marginació, de la pèrdua de la identitat i de no tenir a l'abast la pomera que els alimentava. La proposta de Sergio Baos recorda, guardant les distàncies i respectant els registres diferents, l'actor, productor i director manacorí Toni Gomila  —que també ha passat per l'Espai Texas aquest mateix any— i el seu veterà espectacle «Acorar» on, en el seu cas, fa un retrat demolidor de la pèrdua de la pagesia de les Illes davant l'embat dels forasters. En el cas de «Paradís», Sergio Baos es posa en la pell de quatre personatges que viuen al marge del marge i que s'empesquen un pla per sobreviure, si cal, encara més al marge del marge. Tots quatre, en una sola veu, alternen els seus relats i configuren una trama plena d'acció com si fos una road movie, una mena de thriller teatral en clau de tragicomèdia rural, gràcies només a la paraula i la imaginació que fan visible el paisatge ocult de les illes del turisme... [+ crítica]

HI HA UNA GAVINA A LA VORA DEL LLAC

«La gavina», d'Anton Tékhov. Adaptació de Marc Artigau i Cristina Genebat. Intèrprets: Marc Bosch, Daniela Brown, Nil Cardoner, Adeline Flaun, Cristina Genebat, Clara de Ramon, Xavier Ricart, David Selvas, Andrew Tarbet i David Verdaguer. Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: Alejandro Andújar. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Ajudant de direcció: Esteve Gorina i Andreu. Ajudanta d'escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudant de vestuari: Aleix Garcia. Construcció d'escenografia: Tallers d'escenografia Castells i Pablo Paz. Efectes especials: Accialt Flying Effects. Equip de rodatge: Damià Haro i Pol Aragall. Equip Teatre Lliure. Producció: Teatre Lliure. Agraïments: Xavi Mill Esquí Competició (Ventalló), Eulàlia Andreu i Casañas i Centro Dramático Nacional. Direcció: Julio Manrique. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure de Montjuïc, Barcelona, 3 octubre 2024.

Alguna cosa deu tenir l'obra «La gavina», d'Anton Txékhov que és una proposta recurrent en tants escenaris i tantes temporades. Ara mateix, coincidint amb l'estrena del Teatre Lliure, se'n presenta una altra versió al Festival Temporada Alta a càrrec de Guillermo Carcace. I posats a mirar més lluny, París, Viena, Berlín, Milà, Madrid o Londres n'han fet, en fan o en faran altres versions aquesta mateixa temporada. Esclar que, si es vol, hi ha una efemèride que ho justifica aquest any: el cent vintè aniversari de la mort d'Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiller, Alemanya, 1904). L'obra «La gavina» captiva pel misteri que amaga durant tota la trama. Un misteri que sembla que obligui els espectadors a pensar constantment: “¿I això que els passa a aquesta bona família, cap on anirà a parar ara?”. Si Txékhov, malgrat la patacada que va patir de l'estrena, que és la porta a l'èxit pòstum, va obrir un filó cap al teatre modern, els qui s'hi han emmirallat després han anat engrandint aquest filó i com si fossin exploradors d'avenc han anat aprofundint en els racons més obscurs del misteri amb la intenció de descobrir-hi nous filons i algunes pedres minerals precioses. És, em sembla, el que ha fet aquesta vegada l'equip inaugural de la nova etapa del Teatre Lliure que dirigeix Julio Manrique. «La gavina», a alguns d'ells, no els és gens estranya. La temporada 2009-2010, Cristina Genebat i David Selvas —que ara formen part del repartiment— van traduir i dirigir respectivament una versió de Martin Crimp. En aquesta nova ocasió, l'adaptació —no s'esmenta la traducció, ai!, ai! que tornaran a ploure cairats de punta!— ha estat compartida pel triangle Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, que és qui l'ha dirigida... [+ crítica]

MORTA LA BRUIXA, MORT EL VERÍ

«Vosaltres, les bruixes», de Jan Vilanova Claudín. Intèrprets: Mònica Almirall Batet, Lurdes Barba, Queralt Casasayas, Mia Esteve, Montse Esteve, Tai Fati. Escenografia: Max Glaenzel i Sílvia Delagneau. Vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Disseny de so: Carles Bernal. Moviment: Rikka Laakso. Caracterització: Àngels Salinas. Veus en off: Imma Colomer i Pau Castell Granados. Ajudanta d'escenografia: Paula González Infante. Ajudanta de vestuari: Adriana Parra. Alumna en pràctiques d'escenografia: Sara Saraiva câmara Leme. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Imatges cedides per l'Archivo de la Corona de Aragón, Arhivo Histórico Nacional, Arxiu Nacional d'Andorra, Fundació Casa Ducal de Medinaceli. Agraïments: Pau Castell, Laurent Gallardo, Toni Ramoneda, Sergi Vilanova, Llàtzer Garcia, Ricard Planas, Juanjo Tarrés, Patrícia Mendoza, Paula Blanco, Rosa Maria Gregori i especial a Imma Colomer. Obra escrita durant la residència d'escriptura La Chartreuse - Centre national des écritures du spectacle (França), el suport de l'Institut Ramon Llull i el del Ministeri de Cultura y Deporte. Beca Carme Montoriol 2020. Recerca documents històrica a càrre de Pau Castell Granados. Ajudanta de direcció: Carla Torres. Direcció: Alícia Gorina. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2 octubre 2024.

Un simulacre de centre d'arxivística omple tot l'escenari de la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. A l'esquerra, les taules de treball, ordinadors, multicopiadores i tot l'equipament necessari. Al mig, les vitrines amb documents i un projector ampliador. A la dreta, l'espai de repòs de les arxiveres, amb un microones, la cafetera, el taulell amb una pica i una taula de cuina. Poques vegades s'ha aprofitat tant l'espai sense deixar un pam per ocupar. És una llàstima que, en hores diürnes sense funció, el TNC no l'exploti i el rellogui com a cotreball, allò que s'ha acabat anomenant “coworking” per influència dels seus promotors. L'autor de l'obra i la promoció no ho amaguen: es tracta d'una peça de teatre documental. I quan es fa document a l'escenari sempre hi ha el perill que la informació acumulada acabi menjant-se el propòsit de divulgació que potser hauria de tenir. Les sis arxiveres que s'encarreguen de catalogar els documents —bata blanca i guants de seda per no malmetre els papirs— tenen accés a sentències judicials —hi ha una exposició de còpies d'originals al vestíbul del teatre— que van tenir lloc entre els segles XV i XVI sobre fets reals contra dones mal anomenades “bruixes” i algun home mal anomenat “bruixot”... [+ crítica]