«El gran mercado del mundo», de Calderón de la Barca. Versió de Xavier Albertí. Dramaturgista: Albert Arribas. Intèrprets: Cristina Arias, Alejandro Bordanove, Antoni Comas, Elvira Cuadrupani, Jordi Domènech, Rubèn de Eguía, Roberto G. Alonso, Oriol Genís, Lara Grube, Silvia Marsó, Jorge Merino, Mont Plans, Aina Sánchez i David Soto. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Marian García. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Àngels Palomar. Assessorament moviment: Roberto G. Alonso. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta vestuari: Georgina Viñolo. Alumna en pràctiques Màster Universitari Estudis Teatrals (MUET) de l'IT i l'UAB: Laura Cuervo Álvarez. Alumna en pràctiques grau Arts Escèniques ERAM: Helena Pàmies Grande. Construcció escenografia: Taller Jorba – Miró, Scp i Pascualín. Confecció vestuari: Maria Trinidad Rodríguez, Antonia Pérez i Inés Mancheño. Ajudant direcció: Roger Vila. Direcció: Xavier Albertí. Coproducció: TNC i Companyia Nacional Teatro Clásico. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 23 maig 2019.

De moment, tot comença com si fos una sessió de pista de circ. Després, apareix un subtil homenatge a les maneres escèniques de fer del malaguanyat Carles Santos. Més endavant, esclata una de les flaques del director Xavier Albertí, el patrimoni del Paral·lel barceloní, i finalment sembla que tothom acabi en una fira de parc d'atraccions damunt d'una nòria fins al clímax final de la creu de neons i la imatge de la Pietat. I tot això, de rerefons, amb un Calderón de la Barca, amb una recreació dels antics “autos sacramentals”, que tenen el seu origen en representacions de Corpus, i que l'autor barroc del Segle d'Or espanyol, Don Pedro Calderón de la Barca (Madrid, 1600 - 1681), sacerdot com era, havia fet servir per acostar al poble la seva mirada àcida, tintada de pessisme existencial, sobre les creences religioses. Amb una mica de sort i una mica de bona voluntat, els espectadors en poden fer una lectura contemporània. Avui en dia, a deu anys vista i en plena ressaca del crac modern, la realitat de la política i la societat obre l'aixeta a fer múltiples reinterpretacions del que és evident: que l'ésser humà acaba ensopegant sempre amb la mateixa pedra... [+ crítica]