BOL D'AMANIDA DE MÒBILS

«Perfectes desconeguts», de Paolo Genovese. Adaptació: Llàtzer García. Traducció: Yannick García. Intèrprets: Marta Bayarri, Eduard Farelo, Júlia Molins, Biel Duran, Albert Prat, Vanessa Segura i Cristian Valencia. Amb les veus d'Eduard Buch, Josep Domènech, Roser Dresaire, Mireia Farrarons, Llàtzer García, Daniel J. Meyer, Àgata Roca i Jaume Ventura. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Pat Carrión. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Marcel Ferrer. Producció executiva: Daniel López-Orós. Direcció tècnica: Francisco Grande (Illusion Stage). Regidora: Teresa Navarro. Operadors de llum: Roger Arjona i Justo Gallego. Operadora de so: Marcel Ferrer i Clara Guerrero. Tècnica de llum: Marta Pérez. Maquinistes: Pere Carrasco, Júlia Núñez i Roman Ogg. Ajudants de producció: Gerard López i Joan Navarro. Realització escenografia: May, Pilar Albadalejo i Pascualín estructures. Caps de premsa: Bàrbara Branco i Maria Domínguez (La Tremenda). Disseny gràfic: Enric Jardí. Fotografies: Kiku Piñol i David Ruano. Vídeo: Mar Orfila. Obra original de Paolo Genovese, basada en la pel·lícula «Perfetti sconosciuti», representada per acord amb Lotus production i Carol Levi & Company S.R.L., en nom de l’autor. Una coproducció de Bitò, La Brutal i Misògines amb el suport de l’ICEC (Generalitat de Catalunya) i la col·laboració del Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Amb el patrocini de: Pilma, Santa & Cole i Punto Blanco. Agraïments: Laura Daza, Jordi Domènechi Marta Marco. Ajudantia de direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: David Selvas. Teatre Poliorama, Barcelona, 22 març 2026.

L'autor i director Paolo Genovese (Roma, 1966) coneix els secrets, les trampes i els punts forts de la comèdia cinematogràfica i televisiva. Però potser no s'imaginava, fa deu anys, el 2016, quan va preveure la maldat que es pot amagar sota la carcassa dels telèfons mòbils de cadascú, que amb el film «Perfetti sconosciuti», faria la volta a bona part del món amb nombroses adaptacions al teatre. No ha d'estranyar que del cinema hagués saltat ràpidament al teatre perquè una trama que transcorre íntegrament en un interior és idònia per a qualsevol director escènic que no s'ha de preocupar de revestir la història amb plans exteriors o seqüències, com les que ara es porten, a vol de dron. Aquí, a tot estirar, hi ha un presumpte eclipsi de sol —atenció que aquest agost se'n prepara un que posarà tot el sud de Catalunya d'ulls enlaire— que els protagonistes de l'obra contemplen platea enllà perquè la imaginació, en teatre, fa veure fins i tot pampallugues. La trama, segurament coneguda pels que hagin pogut veure la pel·lícula, és de les habituals en el gènere de la comèdia, però revisada i ampliada pel dramaturg Llàtzer Garcia que, juntament amb el director David Selvas, han fet que els personatges femenins, més passius en el film, tinguin un paper més actiu i similar al dels homes, a més, esclar, d'algunes referències tecnològiques que no eren tan habituals fa deu anys com la força del WhatsApp, per exemple.,, [+ crítica]

EL MEU AMIC AMERICÀ

«Giovanni's room», de James Baldwin. Traducció: Eefje Bosch, Manik Sarkar. Adaptació: Eline Arbo, Bart Van den Eynde. Dramatúrgia: Bart Van den Eynde. Intèrprets: Louis van Beek, Jesse Mensah, Eefje Paddenburg, Gijs Scholten van Aschat i Eelco Smits. Escenografia: Roel Van Berckelaer. Vestuari: Rebekka Wörmann. Il·luminació: Varja Klosse. Composició musical: Thijs van Vuure. Caracterització: David Verswijveren. Coach vocal: Wieteke Wijte. Coordinadora d’intimitat: Markoesa Hamer. Ajudanta d’escenografia: Leanne Vandenbussche. Ajudanta de vestuari: Jelena Bondt. Ajudant d’il·luminació: Mike Evers. Ajudant musical. Jonas Meijer (alumne en pràctiques). Equips tècnics i de gestió de la companyia: Producció executiva: Kiki Meijerhoven. Regidor: Kevin Cuyvers. Equip tècnic: Yannick Bruine de Bruin, Daan Kapteijn, Zinzi Kemper, Olga Liashkova, David Logger, Nelis Meijer, Wouter Pieters, Jonas de Vries. Confecció de vestuari: Farida Bouhbouh, Wim van Vliet. Sastreria: Wim van Vliet. Màrqueting i comunicació: Iris Istha. Producció: International Theater Amsterdam, Teatre Nacional de Catalunya. Per acord especial amb Concord Theatricals Corporation. Amb els productors privats: Marcelle i Joost Kuiper, Gabriëlla de Rooij i Hendrik Jan ten Have, Jeroen van Ingen i Jaap Kooijman, Bertil van Kaam, Felix van der Heijden. Amb el suport de Ammodo. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Zorba Huisman. Direcció: Eline Arbo. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 20 març 2026.
 

L'escriptor afroamericà James Baldwin (Harlem, Nova York, 1924 - Sant Pau, França, 1987) va escriure i publicar «Giovanni's Room», la que era la seva segona novel·la, l'any 1956. Temps, doncs, d'existencialisme —Baldwin va conèixer a París Jean-Paul Sartre— i temps també de repressió per als que, com ell, procedien d'una classe obrera, d'origen negre, i d'una classe menystinguda, sobretot als Estats Units, pel que fa als drets sobre la igualtat i els drets sobre la identitat de gènere. No ha destranyar tampoc que, sense ànim de desvelar res a l'avançada de la trama de «Giovanni's Room», s'hi esmenti la condemna a pena de mort en un judici per assassinat a París, ja que aquesta condemna no va ser abolida a França fins a l'any 1981. La directora i dramaturga noruega Eline Arbo (Tromsø, Noruega, 1986), que és també directora artística de l'Internationaal Theater Amsterdam i que la temporada passada ja va ser també al TNC amb l'obra «The Hours», basada en la novel·la de Michael Cunningham, ha repetit ara amb aquesta adaptació de la novel·la de James Baldwin que reflecteix el dilema obscur de la condició homosexual en un moment encara molt llunyà de la possibilitat que fos reconeguda socialment. Cal dir d'entrada que, a l'excel·lent interpretació dels cinc membres de la companyia, cal afegir sense excepció un magnífic treball dels creadors de la il·luminació i un suggerent treball dels creadors de l'escenografia... [+ crítica]

LES SEGONES PODRIEN SER LES PRIMERES

«La segona millor», de Berta Giraut i Ester Villamor. Intèrpret: Berta Giraut. Escenografia i vídeo: Alfonso Ferri. Llums: Ester Villamor i Alfonso Ferri. Assistència llums: Andrés Piza. So: Àlex Polls. Vestuari: Patricia Albizu. Producció: Ansa per Ansa. Fotografies promocionals: Laia Tubio. Vídeo promocional: Alfonso Ferri i Laia Tubio. Amb el suport de: Fabra i Coats, Teatre Eòlia, CSAD Eòlia, Taula de Cultura de Sant Esteve Palautordera. Una producció de Cia. La Segona Millor. Directora: Ester Villamor. Sala Atrium, Barcelona, 19 març 2026.
 

Primer al Teatre Eolia, arran de la Beca Odisseu I+D 2021, i després dins de la programació del Districte Cultural i ara a la Sala Atrium. Cinc anys de vida ben portats. Les dramaturgues i creadores Berta Giraut i Ester Villamor continuen amb aquest homenatge personal a les dones que l'atzar o les circumstàncies les ha destinat a ocupar un segon esglaó: actrius secundàries, Kellys, cuidadores, netejadores, mestresses de casa... El marc escènic no defuig aquesta condició. Una mena de soterrani o de cambra de mals endreços, però que també podria ser el traster d'un teatre, amb prestatgeries plenes d'andròmines, un televisor antic, una bola del món, un llum de peu, unes maletes... presidit tot per una màquina de rentar que s'encarrega de centrifugar la roba bruta i, a la vegada, amb els remolins del bombo, centrifugar també metafòricament les idees, les angoixes, les frustracions i els pensaments de la protagonista. Les dues creadores de «La segona millor» van anar donant forma a aquesta proposta poètica i sensible probablement a partir de les seves experiències en altres espectacles de més gran format com «La Rambla de les Floristes», «Liceistes i cruzados», «La fortuna de Sílvia» o «Caïm i Abel». Aquí, Berta Giraut, malgrat ser també coautora, és la intèrpret, i Ester Villamor es reserva la direcció escènica... [+ crítica]

EL PI 3,1416 NO ERA NOMÉS UN NÚMERO

«La nit de les Tríbades», de Per Olov Enquist. Versió de Joan Yago i  La Perla 29. A partir de la traducció de Jem Cabanes. Intèrprets: Cristina Arenas, Jordi Llovet, Joan Marmaneu i Clara Mir. Llums: Pep Barcons. So i vestuari: Equips de La Perla 29. Regidoria: Rita Molins. Tècnica funcions: Maria Vaillo. Dibuix cartell: Aran Broggi a partir d’un quadre d'Amedeo Modigliani. Una producció de La Perla 29. Ajudant de direcció: Albert Reverendo. Direcció: Oriol Broggi. Teatre de Sarrià, Barcelona, 6 març 2026.

Quan el dramaturg suec Per Olov Enquist (Hjoggböle, Suècia, 1934 - Vaxholm, Suècia, 2020) va escriure el 1975 l'obra «La nit de les Tríbades», aquí faltava encara un any perquè el maig del 1976 se celebressin al Paranimf de la Universitat de Barcelona les mítiques Primeres Jornades Catalanes de la Dona, que van representar el tret de sortida del moviment feminista i la reivindicació dels seus drets. Ara que se'n commemora el cinquantenari, el contrast sorprenent és el resultat d'una enquesta prou àmplia i fiable en la qual s'afirma que només el 38% dels joves es consideren poc o molt feministes. La resta, més del 60%, veu en el feminisme actual i els moviments generats en els últims anys una imposició que els discrimina com a homes i una manipulació ideològica. Si és així, el discurs de l'escriptor Per Olov Enquist en la seva obra més representada de la dramatúrgia sueca, «La nit de les Tríbades», es converteix en un manifest d'alerta premonitori que, cinquanta anys abans, obria ja els ulls sobre el substrat que hi ha en el pensament masculí i la permanent lluita de la dona per combatre'l o, com a mínim, neutralitzar-lo. El dramaturg no té pèls a la llengua i posa en boca dels seus personatges tots els impromperis, els insults, els renecs i els tics masclistes que un autor del segle XXI més jove que ell de segur que no s'atreviria a escriure ara per por de ser titllat d'apologista contra la igualtat i els drets de les dones... [+ crítica]

ESCOLTAR L'ÀNIMA DEL MUSICAL “ÀNIMA”

«Ànima». Autoria: Blanca Bardagil, Oriol Burés, Víctor G. Casademunt i Marc Gómez. Idea original: Oriol Burés. Dramatúrgia: Blanca Bardagil, Oriol Burés i Víctor G. Casademunt. Text: Blanca Bardagil. Lletres de les cançons: Blanca Bardagil i Marc Gómez. Música: Adrià Barbosa. Música addicional: Abel Garriga. Coreografia: Clara Casals, Chema Zamora. Coreografia claqué: Sharon Lavi. Orquestració: Enric Garcia. Disseny escenografia: Pizarro Studio (David Pizarro & Robert de Arte). Disseny de vestuari: Oriol Burés. Disseny il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Carla Casanovas i Roc Mateu. Disseny de caracterització: Natàlia Albert. Producció executiva: Silvia Fiestas. Direcció tècnica: Agustí (Titín) Custey. Ajudant de direcció: Laia Alberch. Gerent de companyia i ajudant de producció: Ona Albadalejo. Intèrprets: Clàudia Bravo, Oriol Burés, Bernat Cot, Víctor G. Casademunt, Anna Ferran, Paula Malia, Albert Mora, Lluís Marqués, Bernat Mestre, Mireia Portas, Marc Pujol, Diana Roig, Joana Roselló, Pol Roselló, Aina Sánchez, Jan Sánchez, Clara Solé, Annabel Totosaus. Músics: Gerard Alonso (piano), Jordi Badia, Laura Rosselló, Jan Espinach / Martí Soler, Xavi Sánchez / Guillermo Prats, Aitor Franch / Albert Comaleras / Haizea Martiartu, Marcel·lí Bayer / Jordi Santanach, Berta García / Maria Antònia Gili / Marina Feliu, Francina Mercadal / Clara Reverter / Maria Astallé, Laia Ferrer / Joaquim Garcia, Clara Manjón / Nicolás Cobo. Cap de regidoria: Maria Laporta. Regidora: Ana Gómez. Maquinistes: Male Díaz, Raquel Guerra. Cap tècnica i cap de so: Carla Casanovas. Sotscap de so: Genís Sabaté. Microfonista: Marta Martínez. Cap d'il·luminació: Oriol Mestre. Sotscap d'il·luminació: Arnau Nadal. Canonera: Marta Mestres. Cap de sastreria: Sandra Querol. Sotscap de sastreria: Jan Alexander Romero. Bugaderia: Noe Echevarria. Cap de caracterització: Alba Quintos. Sotscap de caracterització: Elsa Domene. Ajudant de direcció tècnica: Enric Alarcón. Ajudant de vestuari: Jan Alexander Romero. Imatge original i disseny cartell: Maria Lacartelera. Comunicació i màrqueting: Vero Vero, El Terrat, Bitò i Marianna. Comunicació companyia: Anna Candelas. Xarxes socials i contingut: Gusto Audiovisual. Premsa: Mima Garriga i Marc Gall. Fotografia: David Ruano. Equip de so i llum: A.R.A. So. Confecció de perruques: Edgar Giovani. Repertorista assajos: Jordi Badia. Programació de teclats: Enric Garcia. Disseny i realització d'efectes: Sergi Dalmau i Àlex Gelabert. Reproducció i programació d'il·luminació: Oriol Pino. Maquinista muntatge: Sergi Salvador i Panko Castro. Tallers d'escenografia: Mambo Decoraciones, Pascualín Estructures i Peroni. Confecció de vestuari: Montserrat Burés, Rosa Maria Canyameras, Aurora Cardona, Goretti Puente, Montserrat Ricart, Laura Ricart, Sastreria Señor i Rosa Tomàs. Pràctiques de sastreria: Carlota Aguado, Fátima Alejandra, Núria Busqueta, Yasmine El Haj, Ainara López i Blanca Sánchez. Desenvolupament de marca: Real Stories. Web: 100x100. Projecte guanyador del 1r Torneig RIIING! Els musicals que truquen a la porta. Producció original: Teatre Nacional de Catalunya. Amb el suport de l'Institut Català de les Empreses Culturals, Generalitat de Catalunya. Producció 2026: Companyia Vero Vero, Marianna en Viu, Bitò, El Terrat (The Mediapro Studio). Direcció: Oriol Burés i Víctor G. Casademunt i Gara Roda. Direcció musical: Gerard Alonso. Teatre Tívoli, Barcelona, 5 març 2024.

L'esclatant i multipremiat espectacle «Ànima» —set premis Butaca, quatre premis de la Crítica i onze premis de Teatre Musical, fins ara— ha emprès una nova aventura, després de la seva estrena i bona acollida al Teatre Nacional de Catalunya, de la mà compartida en la producció entre la pròpia nova companyia Vero Vero, la productora Marianna de Balañá en Viu, la productora Bitò i la productora El Terrat - The Mediapro Studio. Després de l'històric comiat del musical «Mar i cel» de Dagoll Dagom —per cert ara ja amb l'estructura del mític vaixell desmuntada i traslladada al magatzem d'El Mago Pop que n'ha adquirit els drets per quan vulgui remuntar-lo al seu Teatre Victòria—, el gènere ha entrat en una nova fase que es podria qualificar de “renaixement del musical català”, un renaixement que beu de les arrels de nombroses propostes de petit format o de dimensions més reduïdes, que ha passat per espectacles com «El dia de la marmota» de Nostromo Live i «L'amor venia amb taxi» de La Cubana i que es consolida ara amb aquesta renovació d'«Ànima» al Teatre Tívoli just també quan el renovat «Germans de sang» ha anunciat que tornarà el febrer del 2027 al Teatre Condal. ¿Bons temps, doncs, per al musical català? El temps ho acabarà de confirmar. De moment, «Ànima», que va néixer a partir d'una idea original de l'actor i figurinista Oriol Burés i que s'ha engrandit amb l'aportació de tot l'equip artístic i tècnic, arrenca amb la garantia de l'èxit anterior al Teatre Nacional de Catalunya i, per als amants de les repeticions, amb una posada en escena força renovada, amb algunes picades d'ullet incorporades, com l'italianisme Tívoli i Mamma Mia del fals senyor Moretti i, si no, només cal escoltar la peça «Pitirrini ginjolí», i amb algun canvi en el repartiment tot i que s'hi manté la principal protagonista, l'actriu i cantant Paula Malia, així com les actrius i cantants Diana Roig, Annabel Totosaus, o els actors i cantants Víctor G. Casademunt, Bernat Cot o el mateix Oriol Burés. Hi ha incorporacions noves, entre les quals, l'actriu Mireia Portas o l'actor Albert Mora. Són 18 intèrprets i 11 músics, a més de músics suplents i els covers corresponents... [+ crítica]
    
    

RASCAR WILLIAM FAULKNER AMB PEDRA FOGUERA

«Absalon, Absalon!»», de William Faulkner. Adaptació de Séverine Chavrier. Traducció i revisió: René-Noël Raimbault i François Pitavy. Dramatúrgia i ajudants de direcció: Marie Fortuit, Antoine Girard i Baudouin Woehl. Intèrprets: Pierre Artières-Glissant, Nicolas Avinée, Daphné Biiga Nwanak, Jérôme de Falloise, Adèle Joulin, Jimy Lapert, Armel Malonga, Hendrickx Ntela, Laurent Papot, Christèle Tual, Kevin Bah «Ordinateur». Amb la participació de Maric Barbereau. Escenografia i attrezzo: Louise Sari. Vestuari: Clément Vachelard. Il·luminació: Germain Fourvel. Música: Armel Malonga. So: Séverine Chavrier i Simon d'Anselme de Puisaye. Vídeo: Quentin Vigier. Projeccions: Claire Willemann. Assessora de diversitat: Noémi Michel. Educador d’aus: Tristan Plot. Ajudant d’escenografia: Tess du Pasquier. Ajudanta de vestuari: Andréa Matweber. Disseny de les nines: Chantal Sari. Ensinistrador de gossos: ShanjuLab. Producció: Comédie de Genève, en coproducció amb Centre Dramatique National Orléans Centre-Val de Loire, Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, Teatre Nacional de Catalunya, Théâtre de la Cité, Centre Dramatique National Toulouse Occitanie, Bonlieu Scène Nationale d’Annecy, Théâtre de Liège, DC&J Création, Festival d’Avignon. Amb el suport de Fondation Ernst Göhner (Zoug), Tax Shelter du Gouvernement fédéral de Belgique, Inver Tax Shelter. Agraïments: Caroline Bonnafous, Romuald Liteau-Lego, Rachel de Dardel, Judith Zagury, i l’equip del Centre dramatique national Orléans Centre-Val de Loire. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Séverine Chavrier. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 març 2026.


Aquest macroespectacle de la directora Séverine Chavrier (Lió, França, 1974) va inaugurar el Festival d'Avinyó el 2024. S'ha vist durant el 2025 en diversos escenaris europeus coproductors com, per exemple, el Théâtre de l'Odéon de París i ara li tocava fer-ho al Teatre Nacional de Catalunya que també forma part de la coproducció. Les funcions d'un teatre públic ja sabem que són moltes. I els que se senten interpel·lats per cada sector ja s'encarreguen de tant en tant —menys del que caldria potser— de recordar-ho. Però la relació amb el teatre internacional no hauria de fer dubtar ningú que és també una de les seves apostes ineludibles. El cicle que ara acaba, per tornar a començar, que ha dirigit Carme Portaceli ha tingut molt present aquesta obertura cap a fora, sempre que ha pogut, d'anada i tornada. Que el Teatre Nacional de Catalunya pugui rebre l'espectacle que, amb més encert o menys encert, va obrir una de les edicions recents del Festival d'Avinyó hauria d'esgotar localitats a l'avançada pels que reclamen una programació internacional. Només dues funcions. I sembla que no ha estat així. Segurament que la durada de l'espectacle, cinc hores i quart amb dos entreactes generosos de vint minuts inclosos, és una de les causes. Una altra, probablement, que no s'hagi pogut programar en cap de setmana i que els espectadors hagin hagut de destinar pràcticament des de mitja tarda —les funcions eren a les sis— a deixar les seves obligacions professionals. Una altra cosa és que, del públic assistent, al començament de la segona part ja n'havia desaparegut una bona tallada. I al començament de la tercera part, a la sala només hi havia una quarta part de resistents, els més acostumats, segurament, a veure'n de tots colors... [+ crítica]

ASSETJAMENT POST MOBILE WORLD CONGRESS

 

«Nua», d'Elena Santiago. Traducció d'Arnau Guillén. Intèrprets: Elena Santiago. Veu en off: Xavier Pérez. Escenografia: Judith Puig. Vestuari i confecció del vestuari: Maria Solsona. Il·luminació: M. Ortiz. Espai sonor: Bernat Torra Mangot. Videocreació i regidoria: Cristina Pericas. Enregistrament veu en off: Lluís Casahuga. Col·laboradors: Escola de Teatre L'Ànimal, IAD, Directbus i Carnet Jove Andorra. Agraïments: Festival Andorra Crea, Institut Ramon llull i Mercè Puy. Amb el suport del Ministeri de Cultura i d'Esports del Govern d'Andorra i la Xarxa Alcover. Coproducció de Nua Teatre i Vània. Direcció: Irina Robles. L'OFFLa Villarroel, La Villarroel, Barcelona, 3 març 2026.
 

Hi ha el Mobile World Congress i tot d'executius —i també executives— malden per presentar els models més avançats de mòbils que diuen que han de canviar la vida de la societat de demà mateix. Quan encara hi ha forats negres sense connexió arreu de la geografia, quan apareix de tant en tant el G3 en segons quines zones, en altres el G4 i en algunes altres el G5, el MWC ja parla del nou G6 i, sobretot, es deleix a presentar els robots humanoides que, gràcies a la Intel·ligència Artificial —àlies IA—, diu que han de substituir ben aviat, això és almenys el que ens fan creure, la humanitat sencera. Quina sort, quan arribin, i els manaies els enviïn a les trinxeres per evitar la matança innocent d'éssers humans als fronts de guerra!¿Però els robots deixaran de ser ciberassetjadors com ho són alguns humans? ¿S'estaran els robots de difondre vídeos compromesos de segons quins i quines adolescents aconseguits amb males arts? ¿Acabaran els robots amb la plaga que en aquesta era prerobòtica posa entre l'espasa i la paret tota una generació de joves i adolescents fascinats pel culte a la imatge i l'estímul del “m'agrada”? L'actriu i creadora andorrana de l'espectacle «Nua», Elena Santiago (Andorra, 1994) —formada a l'Institut del Teatre de Barcelona i també a la Sala Beckett entre altres espais i guanyadora del Premi Born de Teatre de fa dos anys—, podria ser una de les protagonistes d'una conferència-performance que obrís els ulls als milers de congressistes del MWC i els fes reflexionar sobre el dilema entre el progrés tecnològic que intenten vendre i la realitat de la societat a la qual arriba aquest progrés, tenint en compte que, majoritàriament, és la que ha nascut amb un mòbil sota el braç, com si fos un pa, i que se n'ha fet, en molts casos, addicta... [+ crítica]

VIATGE SENSE FLORS AL PAÍS DE L'IMPOSSIBLE

«En la mesura de l'impossible», de Tiago Rodrigues. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Joan Amargós, Màrcia Cisteró, Andrew Tarbet i Elena Tarrats. Música, so i vídeo en directe: Mar Orfila. Espai: Bibiana Puigdefàbregas. Llums: Guillem Gelabert. Vestuari: Gina Moliné. Assessorament de moviment: Vero Cendonya. Construcció arbre: Taller d'escenografia Castells. Vídeo promocional: Mar Orfila i Anna Molins. Fotografia cartell: Noemí Elias Bascuñana. Fotografia: Alex Rademakers. Regidoria: Maria Molist i Marc Serra. Tècnics funcions: Quim Nuevo, Pau Segura i Martí Serra. Agraïments a Ahmad Alhamasha, Al Martinho, Álex Álvarez, Montse Bartui, Helena Cardellach, Irina Manrique, Anna Molins, Joan Parera, Vicenta Obón. Una producció de La Perla 29. Ajudants de direcció: Emma Arquillué. Direcció: Cristina Genebat. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 1 març 2026.

 Entrar en un teatre quan acaba d'esclatar una altra guerra com la de l'Iran de conseqüències desconegudes —¿o potser la demència bèl·lica instigadora en dirà també ”operació especial”?— té alguna cosa de catarsi col·lectiva. I molt més si l'obra «En la mesura de l'impossible», del dramaturg i director del Festival d'Avinyó, Tiago Rodrigues (Lisboa, Portugal, 1977), transmet les impressions recollides per diversos cooperants d'oenagés o institucions com Creu Roja i Metges sense Fronteres que van relatar a la companyia de Tiago Rodrigues algunes de les seves experiències viscudes en missions humanitàries. Si Mercè Rodoreda va explorar la fantasia amb el seus viatges i les seves flors a països exòtics inspirats en els que tenia més a l'abast de la mà, Tiago Rodrigues fa un salt semblant quan, en comptes d'anomenar alguns dels països que viuen sota el jou de la guerra i als quals es refereixen els seus interlocutors, decideix parlar d'un espai fronterer entre el poble del Possible, on tot és culte, ric, lliure i feliç, i el poble de l'Impossible, abatut per l'esclat de l'ambició i la tragèdia. El resultat és un espectacle tan poètic com ple de sensibilitat narrativa que recau en cadascun dels quatre intèrprets que no només desgranen el text, farcit de sentències i reflexions, en català (l'actriu Màrcia Cisteró) sinó que ho fan també en francès (l'actor Joan Amargós), portuguès (l'actriu Elena Tarrats) i anglès (l'actor Andrew Tarbet), primer en unes projeccions que representa que són cooperants explicant a una presumpta companyia de teatre el que han viscut i com ho han viscut i, després, directament sobre la sorra —aquesta vegada el sorral hi torna a escaure del tot igual com l'extensió fins al fons de la nau gòtica de La Biblioteca— amb l'acompanyament de les videoprojeccions de la compositora Mar Orfila que interpreta en directe, a la guitarra, la banda sonora de l'espectacle a la qual s'afegeix també en algun moment com a cantant l'actriu Elena Tarrats... [+ crítica]

TXÉKHOV AMB REBOLCADA SELF-SERVICE

«Vània», Versió de Simon Stephens, a partir de «L'oncle Vània» d'Anton Txékhov. Traducció de Joan Sellent. Intèrpret: Joel Joan. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Disseny de so: Nacho López. Disseny de llums: David Bofarull. Direcció de producció: Núria Costas. Regidoria: Maddi Zamalloa. Cap tècnic del teatre: Sergi Lobaco. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona, ICEC Institut Català de les Empreses Culturals, Generalitat de Catalunya, INAEM, Unió Europea (Fons Europeu Next Generation), Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia i Next Generation Catalunya. Producció: Arriska Teatre i Teatre Romea. Ajudantia de direcció: Sergi Manel Alonso. Direcció: Nelson Valente. Teatre Romea, Barcelona, 28 febrer 2026.

Joel Joan (Barcelona, 1970) diu que la primera vegada que es va enfrontar a la lectura de l'adaptació de Simon Stephens (Stockport, Regne Unit, 1971) de «L'oncle Vània» no en va entendre res. La transparència sempre s'agraeix perquè aquesta sensació és la mateixa que poden tenir d'entrada els espectadors des del primer moment de la posada en escena fins que, a mig camí, la cosa acaba agafant el rumb que porta els espectadors repetidors de «L'oncle Vània» a recordar algunes de les sentències i escenes més importants de l'obra, a l'espera de la declaració final de la neboda Sònia repassant factures de la datxa rural i pairal amb el seu entranyable oncle Vània. Simon Stephens va escriure i estrenar aquesta adaptació fa escassament tres anys. Per tant, la proposta és encara fresca tot i que ja ha tingut el ressò internacional anglosaxó. L'autor anglès surt de l'ambient típic d'Anton Txékhov i situa l'obra a Irlanda, suposo que per la força més rural que té l'indret. I la versió catalana que ha portat Joel Joan a fer els vuit papers de l'obra en un, que compta amb una versió extraordinària, neta i llisa de Joan Sellent, amb la mirada argentina escènicament de Nelson Valente, ha fet també el salt a la proximitat amb algunes referències catalanes. De la datxa, doncs, passem a la masia, per entendre'ns. No sé què en pensarien Àngel Guimerà o Josep Maria de Sagarra, per esmentar dos dels dramaturgs clàssics catalans que han trampejat en les seves obres el món rural català... [+ crítica]