GUERRA FREDA AMB ESQUÍS

«Els malvats», de Biel Perelló. Intèrprets 2025: Laia Alsina Riera, Cesc Casanovas, Emili Corral, Ester Cort, Santi Monreal, Pep Muñoz i  Nesa Vidaurrázaga. Lletres Cançons: Laura Aubert i Nesa Vidaurrázaga. Escenografia i il·luminació: Mariona Ubia. Vestuari i caracterització: Mariona Signes. Espai sonor: Pau Vinyals. Ajudant de direcció i Producció: Cesc Bonsfills. Moviment escènic: Òscar Castellví. Direcció: Albert Gonzàlez. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 21novembre al 14 de desembre.

Fitxa artística 2010: «Els malvats», de Biel Perelló. Intèrprets: Èlia Corral, Ester Cort, Òscar García, Santi Monreal, Pep Muñoz, Biel Perelló, Mireia Piferrer i Miquel Àngel Ripeu. Escenografia i vestuari: Estel Ferrer. Il·luminació: Rubèn Taltavull. Música i espai sonor: Samuel Törnquist. Direcció: Jordi Frades i Biel Perelló. Companyia Viuda de Iguana e Hijos. Versus Teatre, Barcelona, 14 gener 2010.
 

[Crítica revisada a partir de la corresponent a l'estrena del 2010 al Versus Teatre. Algunes referències es refereixen a aquell moment]

Fa uns anys es pretenia viure sota el miratge de la candidatura d'uns Jocs Olímpics d'Hivern per més enllà del 2030, quan el món vés a saber si seria món en una ciutat escassa de neu i glaç com Barcelona. Els organitzadors del comitè olímpic que viuen del pastís de les neus i els esquís haurien de tenir en compte aquesta comèdia de Biel Perelló (Palma, Illes, 1973), com a proposta cultural olímpica ja que té com a protagonista un esquiador nord-americà que viu de les seves patinades i que, en un temps remot anomenat Guerra Freda, es veu embolicat en una trama internacional entre espies de tots dos colors en un viatge per l'Europa de l'Est que el porta també a Berlín, després de la Segona Guerra Mundial, a la dècada dels cinquanta, quan la frontera entre els dos blocs era encara controlada temporalment i per torns per forces aliades, abans de l'aixecament del Mur. Però aquest rerefons històric no ens porta pas a un espectacle teatral de registre polític sinó que és només el marc per crear un muntatge marcat per la ironia, la paròdia i una arquitectura teatral que, tot i formar una trama argumental, a vegades fa la impressió que estigui feta a base de gags... [+ crítica]

CONTROL D'ESFÍNTERS INTERDIMENSIONALS

«Desaparellats», de Ramon Pardina. Intèrprets: Ricard Farré i Esther López. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Disseny d'il·luminació: Anna Espunya. Disseny de so: Marta Folch. Regidoria: Lucas Bonillo Carrera. Producció executiva: Sem Pons. Ajudantia de producció: Maria Antolín. Una producció de Barc Coop. Amb el suport de: ICEC – Institut Català de les Empreses Culturals. Ajudantia de direcció: Alba Aluja. Direcció: Roc Esquius. Espai Texas, Barcelona, 26 novembre 2025.

La cosa passa en un lavabo domèstic d'una parella com moltes parelles de les que habiten algun dels barris de Barcelona. Ja que som a Gràcia, diguem, per exemple, de Gràcia. D'aquí ve que el registre de comèdia de portes i finestres amb una única porta, la del lavabo com a vàlvula d'escapament de cadascuna de les accions, porti a pensar que darrere de l'atractiva trama entre fantàstica, mig distòpica, cinematogràfica, generacional i, sobretot, emparada en el misteri de les altres dimensions: ¿quants jos hi ha en un mateix jo? L'autor de «Desaparellats», l'escriptor, guionista i dramaturg Ramon Pardina (Barcelona, 1977) recorre a l'humor sa i intel·ligent. Hi té la mà trencada perquè la seva targeta de presentació compta amb avals com «Polònia», «El foraster», «Zona Franca» o el programa «Futuro imperfecto» d'Andreu Buenafuente —ara, per cert, interromput per força major de salut del seu protagonista. El director Roc Esquius —que ara mateix es pot relacionar amb l'obra «Sàpiens» convertida en «Supersàpiens», com a dramaturg— ha adaptat la comèdia «Desaparellats» a la característica escènica singular de l'Espai Texas amb l'espai central entre dues grades. En aquest cas, amb la decoració d'una llar d'una parella jove on, a més del parament de gots, plats i copes, no hi falta una col·lecció d'imatges i fotos de record, com el d'un presumpte viatge de noces... al Taj Mahal de l'Índia... o potser no, com tampoc potser no a l'illa de Malta... [+ critica]

A L'OMBRA DE L'AVELUT

«Los nuestros», de Lucía Carballal. Intèrprets: Miki Esparbé, Marina Fantini, Mona Martínez, Manuela Paso, Ana Polvorosa, Gon Ramos, Alba Fernández Vargas / Vera Fernández Vargas, Asier Heras Toledano / Sergio Marañón Raigal. Escenografia: Pablo Chaves (AAPEE). Vestuari: Sandra Espinosa. Il·luminació: Pilar Valdelvira (AAI). Composició musical i coach vocal: Irene Novoa. So: Benigno Moreno. Coreografia i assessora de moviment: Belén Martí Lluch. Assessora sefardita: Eva Chocrón. Ajudant de direcció: Javier L. Patiño. Ajudanta d’escenografia: Amalia Elorza Izaguirre. Ajudanta de vestuari: Igone Teso (AAPEE). Ajudanta d’il·luminació: Marina Cabrero. Cartell: Emilio Lorente. Tràiler i fotografia: Bárbara Sánchez Palomero. Construcció d’escenografia: May Servicios, Ricardo Vergne, Scnik Movil, .Fermisa. Producció: Centro Dramático Nacional i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Mares i pares d'Asier, d'Alba, de Vera i Sergio; escola de ball Mambo Swing, Iñaki Cobos, Beatriz Gago, Alba Trueba, Mesala Films, Victoria Luengo, Natalia Huarte, Lola Luengo, Raquel Alarcón. Gràcies a Ale i Katy i a tota la família Sabá; a Reina, Joan, família Chocrón i a totes les persones que, amb els seus relats, han contribuït a l’escriptura d’aquesta obra. Equips tècnics i de gestió del TNC. Projecte realitzat amb la Beca Leonardo d’Investigació Científica i Creació Cultural 2022 de la Fundació BBVA. Direcció: Lucía Carballal. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Del 21 de novembre al 7 de desembre 2025.
 

L'avelut, per als que no practiquin la religió jueva, és el període de dol que prohibeix —prohibir és una manera de dir— que els que honoren els seus difunts estimats s'estiguin de demostrar-se aquells dies alegres, no tinguin la temptació de matar el temps fent sopars amb amics i molt menys distreure's amb música —no sé si a l'era d'Spotify i auriculars aquesta normativa s'acaba respectant— i, cosa que, per cert, afecta el sector que ens ocupa, es guardin prou d'anar a veure res de teatre o d'assistir a algun concert. Els creients més rigorosos saben, a més, que, durant gairebé un any, han de recitar cada dia el “kaddish” i, complert el dol, l'aixecament de la prohibició ha de ser respectada tant com la seva instauració. És a dir: a partir d'aleshores del que s'han d'abstenir els implicats és de manifestar cap altre senyal de dol. I tal dia farà un any. Dit així, pot semblar que l'avelut, el dol hebreu, segueixi un guió propi de comèdia. Però ja se sap que cada cultura, cada comunitat, cada família és deutora de la seva pròpia tradició. I, respectada més o menys, d'una manera o d'una altra, la tradició sempre deixa rastre ni que els seguidors decideixin que no en són practicants. La religió, totes les religions, tenen unes urpes invisibles capaces d'esgarrinxar fins a treure sang. La dramaturga, directora i guionista madrilenya Lucía Carballal (Madrid, 1984) ha aprofundit en la tradició d'una família sefardita. No és estrany que hagi escollit aquest origen perquè n'és la seva parella. La família de «Los nuestros» és originària de Tànger, però fan vida a Espanya des de fa anys. I es reuneixen o es reclouen plegats fora del món per celebrar l'avelut, el dol per la mort de l'àvia... [+ crítica]

AIRADA NAPOLITANA AMB VENTIJOL CATALÀ

«Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo. Traducció de Núria Furió. Fitxa artística 2025: Pep Cruz, Marissa Josa, Lluís Marquès, Ramon Vila, Joan Arqué, Jordi Coromina, Noël Olivé, Eduard Paredes, Màrcia Cisteró / Clara de Ramon. Llums: Pep Barcons. Vestuari: Bàrbara Glaenzel i Berta Riera. Escenografia original: Paula Bosch. Realització escenografia: Yaiza Ares. Regidoria: Marc Serra / Maria Molist. Confecció vestuari: Berta, Bàrbara, Alicia Lamelas i Època Barcelona. Sastressa: Berta Riera / Annabel Barrufet. Atenció al públic: Sílvia Forns, Núria Ubiergo i tots els equips de La Perla 29. Agraïments a tots els actors que han representat «Natale in casa Cupiello» al Teatre La Biblioteca en temporades anteriors: Enric Auquer, Gemma Brió, Joan Dausà, Manuel Dueso, Carles Martínez, Xicu Masó, Bruno Oro, Aina Ripoll, Boris Ruiz, Xavi Serrano i Pere Ventura. Fitxa artística estrena 2010: Boris Ruiz, Marissa Josa, Enric Auquer, Gemma Brió, Manuel Dueso, Xicu Masó, Joan Arqué, Pere Ventura i Aina Ripol. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Bàrbara Glaenzel, Berta Riera i Annita Ribera. Ajudant direcció: Ferran Utzet. Direcció d'Oriol Broggi. Producció de La Perla 29. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 24 gener 2010. Primera reposició: desembre 2011. Segona reposició: desembre 2012. Tercera reposició: 18 novembre 2025.

¿Què té Eduardo de Filippo (Nàpols, 24 maig 1900 - Roma, 31 octubre 1984) que fascina tant el teatre català? Si fem memòria, trobem, entre alguna altra, les posades en escena de «La gran il·lusió», dirigida per Hermann Bonnín, el 1988, al Teatre Romea; «L'art de la comèdia», dirigida per Jordi Mesalles, el 1992, al SaT; i «Filomena Marturano», que Alfred Lucchetti, d'arrels napolitanes, va traduir i representar el 1995, a l'antic Teatre Goya, sota la direcció de Frederic Roda, i que en cinema, amb guió del mateix De Filippo, l'havia adaptat Vittorio de Sica, el 1964, però amb el títol «Matrimoni a la italiana», amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni. El mateix Oriol Broggi la va revisionar el 2023. Però, sobretot, arran de posades en escena posteriors de De Filippo, la d'ara, «Natale in casa Cupiello», i la que Sergi Belbel va dirigir, el 2002, amb ajudantia de direcció ja d'Oriol Broggi, al Teatre Nacional de Catalunya, «Dissabte, diumenge, dilluns» —aquí també s'esmentava una vegada el ragout que es cuinava al TNC i se sortia en un balconet imaginari a prendre l'aire, com allà—, em sembla que el discurs de l'autor napolità troba el seu millor pòsit en els espectadors que procedeixen d'orígens de les classes mitjanes catalanes, que han viscut la infància o l'adolescència dels anys cinquanta i seixanta del segle XX en contacte amb gent de barris populars o en poblacions petites i hi veuen reflectides moltes de les reaccions, les actituds i les maneres de prendre's la vida que tenen, contràriament als espectadors de classes altes o més benestants que ho tenen encara com una assignatura pendent o ho veuen com una faula que els sona esperpèntica... [+ crítica]

POLIFONIA FUTURISTA ENTRE TENEBRES

«Nauta», de David Costa i Franc Aleu. Intèrprets Cor de Teatre:  Sara Costa, Martina Majó, Ànnia Pons (sopranos),: Sara Gómez i Natàlia Menció (mezzosopranos), Mariona Callís i Nuri Hernàndez (contralts), Jordi Forcadell, Nasi Marco i Martí Serrallonga (tenors),  Gerard Capdevila i Aleix Fernàndez (barítons), Lluís Gratacós i Joan Rigat (baixos). Música: Monteverdi, Purcell, Rameau, Händel, Scarlatti, Haydn, Mozart, Grieg, Mahler i Leontòvitx. Composició de l’espai sonor i arranjaments: Dani López. Videocreacions i espai escènic: Franc Aleu. Moviment escènic i coreografies: Leo Castro. Programació i disseny tècnic: Marc Aleu. Il·luminació: August Viladomat, ‘Gutty’. So: Joan-Carles Ros, ‘Rosky’, Abdon Compta i Panxii Badii. Vestuari: TXU Studio – Joana Poulastrou i Chu Uroz. Producció tècnica: Llorenç Gómez. Producció: Somfònics, El Canal – Centre de Creació d’Arts Escèniques de Salt / Girona i Temporada Alta. Direcció musical: David Costa. Direcció: David Costa i Franc Aleu. Companyia Cor de Teatre, El Canal - Centre de Creació d'Arts Esceniques, Salt (Gironès), 8 novembre 2025. Teatre Condal, Barcelona, 14 al 16 de novembre 2025.
 

De la mateixa manera que hi ha autors d'un sol llibre, cantants d'una sola cançó o intèrprets d'una sola obra, també hi ha companyies d'un únic espectacle. I quan es parla de la companyia Cor de Teatre, de seguida ve a la memòria el seu espectacle «Operetta» que, reposat i revisat l'any passat, ha tornat a tenir una gira intensa per diversos escenaris. Cor de Teatre s'ha guanyat a pols el lloc imprescindible que ara ja té dins de la programació teatral i musical del país i d'auditoris d'Europa on l'espectacle «Operetta», precisament, s'ha guanyat el cor, parlant de Cor de Teatre, dels espectadors. Amb l'espectacle «Nauta», el més recent de la companyia de Banyoles, la troupe de Cor de Teatre fa un salt des de la lluminositat i la disbauxa lúdica i orgànica d'«Operetta», menestralia de carn i os, a les tenebres d'un món de gènere fantàstic combinant el moviment, la coreografia —col·laboració de Mal Pelo— i la videocreació en una mena de mirada immersiva similar a la que els espectadors experimentarien si assistissin al concert teatralitzat de «Nauta» amb ulleres de realitat virtual en 3D. Amb la veu com a instrument principal, sempre a cappella, però també, aquesta vegada, amb un reforç instrumental i sonor enregistrat, els integrants de Cor de Teatre adapten peces de Monteverdi, Händel, Mozart, Scarlatti, Grieg o Mahler, entre altres, amb les imatges de la videocreació i amb el moviment, el vestuari i la caracterització de figures futuristes que es podrien comparar amb imatges del cinema fantàstic de gènere distòpic... [+ crítica]

EL DO DE FER GALLS FINS A MORIR EN L'INTENT

«Glorious!», de Peter Quilter. Traducció d'Alexander Herold. Adaptació de Paco Mir. Intèrprets: Eva Cartañà, Meritxell Duró, Ramon Gener, Santi Millán, Marta Ribera i Annabel Totusaus. Amb la veu de: Toni Clapés. Ajudant de direcció: Toni González. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Gabriela Maffei - Toni Allende (Época). Disseny d’il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor i disseny de so: Rai Segura. Caracterització i maquillatge: Júlia Ramírez. Coordinació tècnica: Jordi Ventosa. Regidoria: Mercè Gil. Auxiliar tècnica: Sara Fraile. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-taller d’escenografia. Confecció atrezzo i cortines: Tandem Costura Teatral. Fotografia i vídeo: Daniel Escalé. Adaptacions imatge: 20cm - Marc Nogué. Premsa: Mima Garriga. Producció: ANEXA. Direcció: Paco Mir. Teatre Poliorama, Barcelona, 14 novembre 2025.

No hi ha cap dubte que la popular i excèntrica cantant nord-americana —ningú no pot dir que no ho fos— coneguda com a Florence Foster Jenkins (Wilkes-Barre, Pennsilvània, EUA, 1868 - Manhattan, Nova York, EUA, 1944) tenia el do de fer galls a discreció i va convertir l'art de desafinar en una icona contraposada a l'art selecte dels millors cantants lírics. El dramaturg anglès Peter Quilter, que ha estrenat les seves obres en més de quaranta països i que ha estat reconegut sobretot per l'oscaritzat biopic sobre Judy Garland, tant al teatre com al cinema, és qui va repescar i repopularitzar fa vint anys la que pejorativament ha estat coneguda com “la pitjor cantant del món” o, com diu el títol de la pel·lícula adaptada i protagonitzada per l'actriu Meryl Streep, amb el mateix títol patronímic «Florence Foster Jenkins» —en exclusiva encara a Netflix— va reviure la cantant que, quan ja tenia 76 anys, va aconseguir actuar al Carnegie Hall el 1944 amb revenda d'entrades i ple fins al galliner —un mes abans de la seva mort d'un atac de cor— entre els afalacs dels seus fans i les esbroncades o les crítiques dels qui no tenien pietat sobre el seu desafinament i els seus galls. De tot això, Peter Quilter en fa un biopic teatral, musical, divertidíssim i a la vegada reflex de la tenacitat, de la lluita contra les adversitats i de la impertorbable persecució del somni personal, ni que sigui amb el vel fosc als ulls que no permet veure-hi més enllà, acomboiada sempre pels seus pròxims, el pianista que l'acompanya durant tota la seva aventura, l'actor de tercer ordre, marit i amant a estones perdudes, l'amiga de confiança que volia ser ballarina i un club de fans a qui els galls de la seva deessa no els provoca cap tremolor de cames... [+ crítica]

LA MUSICALITAT DE LA LLENGUA QUE FLUEIX COM UN DOLL D'AIGUA

«La corona d'espines», de Josep Maria de Sagarra. Intèrprets: Manel Barceló, Jan D. Casablancas, Jordi Domènech, Abel Folk, Oriol Genís, Àngels Gonyalons, Pau Oliver, Júlia Roch, Laia Valls, Rosa Vila, Roger Vilà. Composició musical: Xavier Albertí. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Sílvia Delagneau, Marc Udina. Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo. Caracterització: Toni Santos. So: Jordi Bonet. Construcció d’escenografia: Pascualin Estructures, amb la col·laboració d’Eva Moreno i Jordi Agustí, Big Image Systems, Pro-Escena Albadalejo, Miquel Grima, Lucky Mora Studio. Confecció de vestuari: Goretti, Javier Navas. Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Ajudant d’il·luminació: Albert Pastor. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Agraïments: Archivo Fotográfico del Museu Nacional del Prado, ESMUC - Escola Superior de Música de Catalunya, Llúcia Laborda. Ajudant de direcció: Roger Vila. Direcció: Xavier Albertí. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 novembre 2025.
 

Em fa l'efecte que la versió que el director Xavier Albertí (Lloret de Mar, La Selva, 1962) ha fet de l'obra «La corona d'espines» de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894 - 1961), vol ser sobretot una peça de cambra per deixar que la musicalitat i la potència del vers i la llengua de Sagarra ocupin tot l'espai i no  els distreguin ni res ni ningú. Però les crcumstàncies són les que són i com que Josep Maria de Sagarra es mereix una Sala Gran perquè després no diguin que no es tenen en compte els noms del patrimoni nacional —el seu fill i màxim defensor Joan de Sagarra mort fa sis mesos i revalidat ara per la seva néta n'hauria estat ben satisfet si ho pogués veure—, el muntatge d'Albertí ha hagut d'adaptar-se a una mena de “grandeur”, però a la catalana. I parlo de “grandeur” intencionadament perquè la història del Senyor de Bellpuig se situa a la Solsona aristocràtica del 1793, just quan fronteres enllà esclatava la revolta i queien caps en rodó com els dels malaguanyats monarques francesos Maria Antonieta i Lluís XVI. Alguna cosa hi ha d'aquesta referència en l'obra de Sagarra. Però hi és tan subtil que passa gairebé desapercebuda i encara més perquè el poeta, dramaturg, traductor, articulista i narrador escriu i estrena «La corona d'espines» el 1930, a l'albada, doncs, de la proclamació de la República Catalana i el revulsiu social que aquest fet provocarà a partir del 14 d'abril del 1931. Una part de la generació d'espectadors més veterans té segurament en la seva memòria la versió de «La corona d'espines» que va dirigir Ariel García Valdés al Teatre Romea amb l'actor Josep Maria Pou en el paper del Senyor de Bellpuig. Fa més de trenta anys. Era el 1994 i va coincidir amb el centenari del naixement de Josep Maria de Sagarra. El mateix Josep Maria Pou em deia això de Sagarra: “És com un mag de les paraules. Les expressions li ragen com un doll d'aigua. El gran plaer és escoltar-les i entendre-les globalment, que no vol dir que sigui fàcil.”... [+ crítica]

INFLUENCIADOR CELESTIAL

«Burpees». Dramatúrgia de Miquel Mas Fiol. Intèrprets: Biel Montoro, Ann Perelló i Joan Sureda. Espai escènic i il·luminació: Quim Algora. Figurinisme: Júlia López i Melià. Audiovisuals: Marc Algora (Magma Audiovisuals). Espai sonor: Pablo Ruz. Moviment: Raquel Klein. Producció executiva: Àngels Largo i Xisco Segura (Cia. Mea Culpa). Distribució: Xavier González (Escenapart). Agraïments: Teatre la Sala de Rubí, Fundació Aisge Barcelona, Proyecto Una, Miquel Perlado, Gerard Franch, Ana Gago, Mel Salvatierra, Carla Vilaró, Ajuntament de Vilanova i Centre d’Arts Santa Mònica. Ajudant de direcció: Júlia López i Melià. Direcció: Miquel Mas Fiol. Teatre Akadèmia, Barcelona, 12 novembre 2025.

La nova proposta agosarada del dramaturg Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Palma, Illes, 1996) vol posar el dit a la nafra de la plaga dels influenciadors —personatges coneguts amb l'anglicisme de l'àlies “influencers”— que com el seu nom d'ofici virtual indica intenten amb els seus sopars de duro influir o manipular els milers de seguidors o ànimes de càntir que tenen a les xarxes fent-los creure que allò que ja deien els avis era veritat: es poden lligar gossos amb llangonisses. D'estafadors de guant blanc n'hi ha hagut tota la vida. El que passa és que evolucionen i milloren el mètode i l'estratègia. I, fins ara, el cim més alt l'han aconseguit colonitzant les xarxes i apoderant-se sobretot dels usuaris més joves, sempre delerosos de trobar més enllà de la pantalla el que no els ofereix el món real. S'entén, i fins i tot es pot compartir, quina és la intenció de Miquel Mas Fiol amb l'espectacle «Burpees». Un títol, per cert, que vol representar aquesta modalitat d'exercici físic que es mesura en quantitat de flexions, salts verticals i posicions a la gatzoneta —no apte per a humans amb ossos malmesos—, i que amaga també una obsessió per l'estètica, potser més masculina que femenina a hores d'ara... [+ crítica]

DESENCÍS MIL·LENISTA CÀUSTIC I GAMBERRO

«Càndid o l'optimisme». A partir de Voltaire. Trilogia de la condició “Millennial”, 1. Dramatúrgia: Miquel Mas Fiol. Intèrpret: Lluís Oliver. Direcció: Miquel Mas Fiol. Reposició Trilogia de la condició “Millennial”, 1. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Marató integral: 8 novembre 2025.

«Les penes del jove Werther».  A partir de J. W. Goethe. Trilogia de la condició “Millennial”, 2. Dramatúrgia i direcció: Miquel Mas Fiol. Intèrpret: Mel Salvatierra. Direcció: Miquel Mas Fiol. Reposició Trilogia de la condició “Millennial”, 2. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Marató integral: 8 novembre 2025.

«Els miserables». A partir de Victor Hugo. Trilogia de la condició “Millennial”, 3. Dramatúrgia i direcció: Miquel Mas Fiol. Intèrprets: Gerard Franch, Lluís Oliver i Mel Salvatierra. Direcció: Miquel Mas Fiol. Reposició Trilogia de la condició “Millennial”, 2. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Marató integral: 8 novembre 2025.

Quan ja s'està pensant en com s'anomenarà la pròxima generació, ens centrem, de moment, en l'anomenada “Generació mil·lenista” o també “Generació Y”, que correspon als encara anomenats joves nascuts entre els anys 1980 i 2000, els últims, doncs, del segle XX. Aquests han deixat enrere els que pertanyien a l'anomenada “Generació X”, la dels que ara ja freguen la frontera dels cinquanta i que van ser fruit del boom de la natalitat després de la Segona Guerra Mundial. El dramaturg i director illenc, Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Palma, 1996), un dels mil·lenistes, fa quatre anys que ha anat creant una trilogia sobre el desencís, la frustració, la incertesa i la foscor a la qual s'ha hagut d'enfrontar la seva generació sense acabar de veure mai la llum al túnel de sortida. I per bastir un projecte com aquest («Trilogia de la condició “Millennial”») s'ha agafat a la solidesa de tres clàssics universals: «Càndid o l'optimisme», de Voltaire; «Les penes del jove Werther», de Goethe; i «Els miserables», de Victor Hugo... [+ crítica].