«Anatomia d'un suïcidi (Anatomy of a Suicide)», d'Alice Birch. Traducció de Víctor Muñoz Calafell. Intèrprets: Marta Ossó Castillón. Maria Ribera, Patrícia Bargalló, Eduardo Lloveras, Jaume Madaula Izquierdo, Ester Cort, Jacob Torres, Abriel Julien, Andrea Portella Fontbernat i Ramon Pujol. Escenografia: Ona Grau. Vestuari: Marta Rafa. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: Àlex Polls. Videoescena: Alfonso Ferri Parres. Caracterització: Àngels Salinas. Moviment: Ariadna Montfort. Ajudanta de vestuari: Mireia Sintes. Ajudant d'escenografia: Albert Ventura. Ajudanta de caracterització: Sara Rigola. Alumne en pràctiques de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona (direcció): Marcos Xalabarder Aulet. Alumna en pràctiques del Màster Universitari en Estudis Teatrals (MUET): Gaia Bautista Jogovic. Construcció de l'escenografia: Pascualín Estructures Stage Technology. Acabats de l'escenografia: Taller d'Escenografia Castells. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Alba Knijff, Maria Bascompte, Sílvia de Quadras i Carles Bernal. Equips tècnics de gestió del TNC. United Agents és l'agència propietària dels drets de les obres d'Alice Birch. Ajudanta de direcció: Gina Surià Gúdel. Direcció: Glòria Balañà Altimira. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 maig 2025.
Es podria dir, salvant les distàncies, que l'obra «Anatomia d'un suïcidi» és un espectacle tridimensional. Si el 3D permet una visualització en tres dimensions, la profunditat, l'amplada i l'alçada, «Anatomia d'un suïcidi» permet també una immersió sovint simultània en tres espais temporals: el 1973, el 1998 i el 2028. La dramaturga i guionista Alice Birch (Malvern, Regne Unit, 1986), considerada una representant de la nova dramatúrgia anglesa i també una militant feminista, va estrenar «Anatomia d'un suïcidi» l'any 2017. L'autora tenia només trenta anys. I no es pot dir que passés desapercebuda. Ben al contrari, el contingut d'«Anatomia d'un suïcidi» va provocar més reaccions per criteris ideològics que no pas per la incidència de la posada en escena. Em fa l'efecte que en aquesta agosarada, arriscada i, malgrat tot, aconseguida i remarcable estrena de la versió catalana, el contingut no provocarà cap reacció ideològica, entre altres coses perquè els espectadors catalans estan curats d'espants, n'han vist de tots colors i han assumit des de fa molt de temps que el teatre és una de les poques finestres que queden obertes per fer de testimoni del temps viscut, el que es viu i el que potser es viurà. I la realitat en aquesta obra d'Alice Birch és l'enfrontament a la maternitat i l'obligació heretada, sisplau per força, pel sol fet de ser dona, que li fa assumir la conservació i la continuïtat de la família. Ideologies a banda com les que potser intentaven dir, en l'estrena anglesa de fa vuit anys que «Anatomia d'un suïcidi» era precisament una apologia de la dona cap al suïcidi, excel·leix sobretot per una complexa estructura dramàtica que manté tres plans permanentment en escena, els tres plans temporals, i que alterna els diàlegs dels personatges de cadascun dels tres plans a vegades simultàniament, amb interseccions de frases que en algun moment es repeteixen igualment en els protagonistes del 1973, com en els protagonistes del 1998, com en els protagonistes del 2028, una llicència futurista, aquell 2017, però que ara ja és a tocar... [+ crítica]
