VERITATS OCULTES EN UN REPLÀ D'ESCALA

«La dona del tercer segona», de Víctor Borràs Gasch. Intèrpret: Àurea Márquez. Col·laboració especial: Samuel Manrique. Escenografia: Clàudia Vilà. Il·luminació: Ganecha Gil Gràcia. Vídeo: Anna Oset. Espai sonor: Guillem Llotje. Vestuari: Maria Armengol. Tècnica so i llums: Paula Crespo. Construcció escenografia: Taller d’escenografia Castells. Producció i distribució: Maria Hervàs. Ajudantia de producció i distribució: Míriam Millet i Yolanda Torralbo. Comunicació i públics: Mireia Arenós. Administració: Montse Valentí. Premsa: Míriam Salazar. Fotografies: Sílvia Poch. Agraïments: Família Vilà. Ajudant de direcció: Víctor Borràs. Cia. Teatre Nu. Direcció: Ivan Benet. Sala Atrium, Festival Grec. Barcelona, 28 juliol a 1 agost 2021. Reposició: Sala Atrium, Barcelona, 8 setembre a 3 octubre 2021. Gira diversos escenaris. Reposició: Espai Texas, Barcelona, 25 febrer a 25 de març.

Les reunions de comunitats de propietaris s'han introduït d'un temps ençà al teatre segurament perquè l'habitatge i els seus problemes s'han convertit en una qüestió d'urgència social. Ja en van parlar fa uns quatre anys els de La Calòrica amb aquella obra sobre el canvi climàtic de títol més que llarg, «De què parlem quan parlem...», etcètera, etcètera, però que amagava el conflicte d'un edifici amb els baixants fets una quisca per als del local d'assaig. Precisament també en parlen ara mateix els de la companyia Epidèmia Teatre, amb una versió bufa i rebufa de «Les Noces de Fígaro» al Teatre Akadèmia. I n'havia parlat l'autor Víctor Borràs Gasch amb l'obra «La dona del tercer segona», estrenada el 2021 dins el Grec a la Sala Atrium, reconeguda després amb raó, tant per la seva temàtica, com, sobretot, per la interpretació imponent de l'actriu Àurea Márquez. És una bona notícia, doncs, que la companyia Teatre Nu no hagi deixat al rebost aquesta peça, «La dona del tercer segona», i després de la represa d'una gira, que s'hagi instal·lat ara, només amb funcions els dilluns i dimarts, a l'Espai Texas, en una altra de les recuperacions de muntatges que es mereixen una segona i una tercera oportunitat... [+ crítica]

LA, LA, LA AMB AIGUA DEL CARME

«Guateque». Dramatúrgia de Jaume Viñas. Intèrprets: Aida Llop, Mireia Lorente-Picó, Gerard Frank i Joan Sáez. Disseny de vestuari i il·luminació: Uri Prat. Confecció de vestuari: Assumpta Carmona. Utilleria: Carme Mira. So: Sergi Andrades. Coreografia: Ana Pérez García. Producció executiva i distribució: Cristina Ferrer / Tot produccions. Ajudant de direcció: Miquel Salamanca. Fotografia: Sergi Panizo. Caracterització: Montse Tolosa. Agraïments: Leandre Sangerman, Josep Llop, Bea Garcia, família Lorente-Picó, Aitor Rodero, Lídia Aguirre, Ceren Ugur, Regina Ollé, Albert Gràcia, Produccions El Gran Mogol, Gemma Ros, Miquel Tur, AISGE Espai Actua, Salesians Mataró. Una producció d’Epidèmia Teatre Projecte en creació a la Nau Ivanow. Projecte seleccionat en la quarta Convocatòria de Projectes dels Teatres de Proximitat (On el teatre batega). Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció musical de l'espectacle: Joel Riu. Direcció de l'espectacle: Gemma Sangerman. Teatre Akadèmia, Barcelona, 26 febrer 2025.

¿Què deu passar que hi ha, a hores d'ara, tota una generació jove nascuda entre els anys vuitanta i noranta del segle XX que s'emmiralla en les dècades anteriors dels anys seixanta-setanta?  Vegi's, per exemple, l'adaptació de «L'aranya», de Jordi Prat i Coll i, ara, aquest «Guateque», un terme lingüístic manllevat de cal veí i mig permès pel que significa del que era en aquells temps una festa d'un grup d'amics o, en llenguatge més pròxim i adulterat, un botellot. Cançons de l'època, retalls del No-Do en blanc i negre, publicitat conductista de la primera televisió en UHF, imatges de la Dictadura... Seria perillós pensar que aquesta mirada es fa per allò que deien que qualsevol temps passat va ser millor. Res de res. En tot cas, va ser un temps inevitable i, sota el tòpic de la propaganda oficial, el poble ras feia la seva vida i trampejava els esculls tan bé com podia. L'espectacle «Guateque», de la companyia Epidèmia Teatre, és un divertimento que parteix de «Les Noces de Fígaro» de Mozart i Beaumarchais, i que, sota la protecció domèstica de rulós o bigudís de coloraines per fermar el cabell i alguna dosi clandestina d'Aigua del Carme —elixir que feia i fa miracles— transporta els espectadors al mite de l'Eurovisió del 1968 i el boom improvisat de la cantant Masiel i aquell «La, la, la», composició del Dúo Dinàmico, que va posar a la picota el jove cantant Joan Manuel Serrat per raons polítiques... [+ crítica]

HOLA, SÓC LA MORT... TANT DE GUST!

«Tota aquesta por que ara tinc». Creació i dramatúrgia: Marc Angelet, Andrea Jiménez, Guillem Albà. Intèrprets: Guillem Albà i Aitana Giralt. Espai Escènic: Judit Colomer. Il·luminació: Jou Serra. Vestuari: Joana Martí. Espai Sonor: Pepino Pascual. Construcció màscara: Alfred Casas. Comunicació i distribució: Marta Riera Pi. Ajudant de producció: Clara Soler Mañé. Direcció de producció: Blai Rodríguez. Direcció: Andrea Jiménez. Una producció de la companyia Guillem Albà i Grec'24 Festival de Barcelona. Sala Atrium, Barcelona, 24 febrer 2025.


El clown, performer, director, dramaturg, actor i creador multidisciplinar Guillem Albà va estrenar «Tota aquesta por que ara tinc» dins el Grec'24 al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. L'espectacle —cinc úniques funcions ara a la Sala Atrium—, molt breu, encara no una hora —tenint en compte l'airada de llarga durada que estem vivint— és una mirada a una trajectòria de vint anys d'ofici per la Seca i la Meca des d'un pessimisme realista tintat d'un cert escepticisme. Guillem Albà juga amb la sorpresa i, per no riure's només del mort i de qui el vetlla, comença per riure's d'ell mateix i, per extensió, del gremi de les arts escèniques al qual pertany. Humor sa que amb un registre estilístic —càmera negra, micro i taulell de tarima sota el segell propi de la direcció sense fronteres d'Andrea Jiménez— evoluciona cap a una filosofia de l'artista entre la vida i la mort. En un intent de declamar «Hamlet», si un no mira bé on posa els peus dalt de la tarima, corre el risc de caure d'esquena i propinar-se un nyanyo amb resultat de traumatisme cranioencefàlic que es transforma en un viatge a la línia del no-res entre el ser i el no ser, ni que sempre sigui aquesta la qüestió o el dilema... [+ crítica]

TRES BRUIXES EN CLAU DE CASTRAT

«A Macbeth Song». Amb The Tiger Lillies. A partir de William Shakespeare. Versió d'Oriol Broggi. Intèrprets: Enric Cambray, Màrcia Cisteró i Andrew Tarbet. Músics The Tiger Lillies: Martyn Jacques, Budi Butenop  i Adrian Stout. Cançons originals de Martyn Jacques. So: Damien Bazin. Video: Francesc Isern. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Berta Riera. Acompanyament en el text: Albert Reverendo, Andrew Tarbet i Montse Vellvehí. Traducció subtítols: Gerard Cisneros. Regidoria: Marc Serra. Tècnics funcions: Pau Segura i Maria Vaillo. Operadora subtítols: Nagui Yamashita López. Atenció al públic: Eva Cartañà i Núria Ubiergo. Confecció vestuari: Època Barcelona. Sastressa: Annabel Barrufet. Cartell: Andrea Gusi i Albert Cano. Fotografia: David Ruano. Vídeo promocional: David Andreu. Una producció de La Perla 29. Ajudanta de direcció: Montse Vellvehí. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 19 febrer 2025.

Fa precisament un any que es veia a Barcelona un «Macbeth» ambientat a la Primera Guerra Mundial al Teatre Lliure en una versió de Pau Carrió. Del clima bèl·lic d'aquell muntatge a l'ambient de cabaret o burlesque que ha creat Oriol Broggi ara al Teatre La Biblioteca hi ha un salt de poltre gegant que s'accentua sobretot per la fusió de la línia tradicional escènica de La Perla 29 amb la veterana trajectòria del trio londinenc The Tiger Lillies, el cap visible del qual, el compositor, acordionista, pianista i castrat o, com diuen en italià, “castrato”, Martyn Jacques (Regne Unit, 1959), ha creat a Barcelona, en conxorxa amb la versió d'Oriol Broggi, un recull de 22 peces musicals originals de cap i de nou que són no només la cirereta del pastís sinó tot el pastís sencer. «A Macbeth Song» és com un conte explicat ingènuament als que el vulguin escoltar, amb el relat —en anglès sobretitulat— dels tres intèrprets (Enric Cambray, Màrcia Cisteró i Andrew Tarbet) i l'acompanyament sempre dels tres músics multidisciplinars de The Tiger Lillies —tots tres amb els rostres enfarinats— que, com tres clowns, es posen en la pell de les tres bruixes del «Macbeth» de William Shakespeare que recorden una vegada més amb la seva profecia que ja van advertir Macbeth que es posés en remull el dia que veiés que el bosc de Birnam es movia com un tornado per davant seu... [+ crítica]

UNA PEDREGADA SOBRE ELS VIDRES DE LA PISCINA

«El principi d'Arquimedes», de Josep Maria Miró i Coromina. Fitxa artística 2025: Eric Balbàs, Jordi Coll Serra, Sandra Monclús Manchón i Marc Tarrida Aribau. Escenografia i vestuari: Elisabet Rovira. Alumna en pràctiques (Institut del Teatre): Alícia Leiva-Otto. Disseny l·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Guillem Rodríguez. Ajundant de so: Magí Coma. Assessoria de moviment: Montse Colomé. Producció executiva: Maria Antolín i Sergio Matamala. Distribució: Elisenda Riera Rovira. Comunicació i disseny gràfic: Andreu Rami. Fotografia promocional: Sergio Panizo. Retoc d'imatge: Alberto López. Audiovisuals: Gusto Audiovisual. Producció: Teatre Texas. Amb el suport de l'ICEC, Generalitat de Catalunya. Gerència: Sem Pons Puig. Adminstració: Natàlia Obiols. Comunicació i premsa: Rubén Garcia i Martí Rossell. Cap tènic: Francesc Bonet. Sala, taquilla i regidoria: Jesús Aymerich, Berta Ramírez i Mireia Alert. Regidoria en pràctiques (ITEB): Carlota Alsina. Ajudanta de direcció: Mireia Claramunt. Direcció: Leonardo V. Granados. Espai Texas, Barcelona, 19 febrer 2025.

Fitxa artística estrena 2012/2013: Intèrprets: Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubén de Eguia i Santi Ricart. Escenografia: Enric Planas. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Albert Pascual. So: Damien Bazin. Ajudant direcció: Xavier Pujolràs. Direcció: Josep Maria Miró i Coromina. Coproducció Sala Beckett, Obrador Internacional Dramatúrgia, Grec 2012 i Associació Verins Escènics. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 5 abril 2013.

Aquesta crítica correspon a l'estrena del 2012/2013, que va dirigir el mateix autor, Josep Maria Miró i que va tenir lloc a la Sala Beckett el 2012 i posteriorment a La Villarroel el 2013. Des d'aleshores, segons les dades de la mateixa companyia, se n'han fet 43 muntatges arreu del món, 20 traduccions, 16 lectures dramatitzades i s’ha editat en 13 ocasions. Malgrat això, a Catalunya la van veure entre el 2012 i 2013 aproximadament 7.000 espectadors i va girar per només quatre escenaris de diverses poblacions. L'Espai Texas de Barcelona recupera i revisa el ric patrimoni escènic català contemporani, sobretot aquell que, a causa de les dinàmiques del mercat teatral, desapareixen de la cartellera abans d'arribar a un públic més extens.


    Deia Arquimedes de Siracusa, físic grec: «Un cos insoluble total o parcialment submergit en un fluid en repòs, líquid o gas, rep una força de baix cap a dalt, igual al pes del volum del fluid que desallotja.» D'aquesta afirmació, la gent del gremi de les ciències en diu: Principi d'Arquimedes, una teoria que explica, dit en llenguatge més planer, que tot allò que sura, si sura, és perquè desallotja un pes de líquid superior al seu propi pes. Josep Maria Miró i Coromina (Vic, Osona, 1977) aplica la teoria física a la construcció dramatúrgica del muntatge que va estrenar en ocasió del Festival Grec 2012, a la sala Beckett, i que va reposar el 2013 en una Villarroel que aprofitava la disposició dels espectadors a banda i banda, molta il·luminació, cares al descobert i una volguda implicació indirecta de l'auditori. L'autor, com el físic grec, fa surar ara la sospita a l'Espai Texas amb els prejudicis, la por, la traïdoria i el dubte dels més pròxims davant una presumpta acusació de pederàstia d'un monitor de natació que ha estat assenyalat per una nena de la colla del curset que afirma que ha vist com feia un petó als llavis d'un petit nedador que estava espantat de llençar-se a l'aigua. Una ingènua acusació infantil afegida a un cas descobert en un esplai pròxim a les piscines on l'entrenador treballa alarma els pares que, en un grup tancat de les xarxes, alimenten la sospita i reclamen a la directora de la piscina que prengui mesures contra el monitor. A partir d'aleshores, tot sura... [+ crítica]

QUI NO VULGUI POLS QUE NO VAGI A LA LLUNA

«Armstrong, un musical molt espacial». Text de Dani Cherta. Música original de Keco Pujol. Intèrprets: Carla Miralda, Ferran Rull, Sergi Espina, Ariadna Suñé i Joan Saez. Músics: Lucas De Parellada, Andreu Roqueta / Andrés Zambrana i Alexandra Ros. Escenografia i vídeo: Ximo Díaz. Vestuari: Antonio Harillo. Il·luminació: Fran Agramunt. Coreografies: Meri Bonet. Assessoria continguts: David Achell. Assistència de direcció: Jordi González. Direcció musical: Manel García. Direcció de l'espectacle: Dani Cherta. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 8 febrer 2025.
 

L'any 1969, en ple estiu, el 20 de juliol, els televisors en blanc i negre de l'època, a les poques cases que n'hi havia i als bars que oferien l'espectacle, retransmetien la primera arribada de l'home a la Lluna que ha passat a la història com el primer peu posat sobre la superficie lunar. El coet enlairat des de Cap Canaveral formava part de l'Operació Apollo 11 i era un dels estira-i-arronsa entre els Estats Units i Rússia, immersos en la Guerra Freda. L'astronauta Neil Armstrong va ser l'escollit perquè sortis de la nau i deixés l'empremta de la seva sola de bota lunar sobre la sorra aparentment sense vida de la Lluna. El mateix Neil Armstrong —en la ficció— és ara l'avi de la jove protagonista d'aquest nou musical, aquesta vegada, mai més ben dit, “molt espAcial”, de la companyia La Roda. La jove Armstrong vol ser astronauta com el seu avi. El temps ha fet que les dones accedeixin també amb més facilitats a les missions de l'espai. I amb el dietari del seu avi que li regala la mare recorda algunes de les operacions que cal seguir per sortir de la Terra i arribar a la Lluna. El relat de Dani Cherta obre aviat la veta de la fantasia i ho fa amb la incorporació d'un parell de lladregots que —com si fossin dos clons del Donald Trump que es vol fer amo de Gaza, del canal de Panamà o de Groenlàndia— també es volen fer amos del nou habitatge lunar de l'espai... [+ crítica]

UN POP EN LA SEVA TINTA

«He mort el pop». Dramatúrgia de Lluís Anton Baulenas. Música de Marc Sambola. Intèrprets: Antonio del Valle, Bernat Cot / Francesc Marginet, Rafaela Rivas. Disseny llums: Dani Gener. Escenograia i vestuari: Paula Font. Espai sonor: Roger Blasco. Fotografies promocionals: Sergi Panizo. Disseny gràfic: Daniel Ballesteros. Vídeo promocional tràiler: Jofre Blesa. Producció gira: Ramon Godino. Producció executiva: Jofre Blesa i Marina Marcos. Assessoria artística: Joan Riera. Producció d'Apunta Teatre, El Maldà i Federació d'Ateneus de Catalunya. Ajudant de direcció, assistent de moviment i coreografies: Candela Díaz Sanz. Direcció: Marc Vilavella. Sala Versus Glòries, Barcelona, 8 febrer 2025.
 

Un esglai. Als espectadors que els agafi despistats, els pot semblar que el gremi del teatre ha entrat en revenja mafiosa i sanguinària. «He mort el pop!», diuen. I els més malpensats ja veuen el pobre Mago Pop trinxat i enviat a l'altre barri. Doncs, no. No és això. El Mago Pop continua fent les seves trapelleries traient-se, si no conills, sí que milers d'espectadors de la màniga que omplen al Paral·lel amb l'últim «Mar i cel» de Dagoll Dagom, tal com coneixem fins ara Dagoll Dagom. El futur no l'ha vist ningú. I Àngel Guimerà, més enllà del centenari de la seva mort, que s'ha commemorat el 2024, i més enllà de «Mar i cel», continuarà apareixent, ara sí, ara també, de la mà de noves generacions, com ho fa ara mateix en tres sales: «L'aranya», al Teatre Nacional de Catalunya; «Mar i cel», al Teatre Victòria; i aquest «He mort el pop», a la Sala Versus Glòries. L'espectacle, que forma part del programa de la Federació d'Ateneus de Catalunya i que ha fet una llarga gira per diversos escenaris del país, arriba madur i revisat en alguns aspectes a la sala convencional de Barcelona, seu de la companyia Apunta Teatre que el coprodueix amb El Maldà. L'escriptor Lluís Anton Baulenas (Barcelona, 1958), novel·lista i traductor, ha acaronat de tant en tant el teatre, menys, segurament, del que ell mateix voldria i del que el sector es mereixeria. I ho ha fet amb aquesta paròdia en clau de comèdia, si es pot dir així, de tres peces emblemàtiques d'Àngel Guimerà: «Mar i cel», «Maria Rosa» i «Terra baixa»... [+ crítica]

LA VIDA CONTINUA SENT BELLA

«Les jours de mon abandon», a partir d'«I giorni dell’abbandono», d’Elena Ferrante. Text i dramatúrgia de Gaia Saitta i Mathieu Volpe. Concepte i adaptació de Gaia Saitta. Intèrprets: Jayson Batut, Flavie Dachy / Mathilde Karam, Gaia Saitta, Vitesse (el gos). Col·laboració artística: Sarah Cuny, Mathieu Volpe, Jayson Batut. Escenografia: Paola Villani. Vestuari: Frédérick Denis. Il·luminació: Amélie Géhin. Música i disseny de so: Ezequiel Menalled. Disseny i producció de vídeo: Stefano Serra. Ajudant vídeo: Arthur Demaret. Mecanització del decorat: Chris Vanneste. Entrenament actoral dels infants: Lola Chuniaud. Entrenament del gos: Casting Tails, Tim Van Brussel. Alumnes en pràctiques: Lou-Ann Bererd (disseny d'escenografia), Tania Chirino (direcció), Paul Canfori (direcció). Construcció de l'escenografia i confecció del vestuari: Tallers del Théâtre National Wallonie-Bruxelles. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap tècnic: Giuliana Rienzi. Tècnic de llums: Corentin Christiaens. Tècnic de so: Pawel Wnuczynski. Regidor d’escena: Thomas Linthoudt. Producció: Théâtre National Wallonie-Bruxelles. Coproducció: Kunstenfestivaldesarts, Piccolo Teatro Milano - Teatro d’Europa, CSS Teatro stabile di innovazione del FVG, Teatre Nacional de Catalunya, Théâtre de Namur, Le Manège Maubeuge, La Coop asbl, Shelter Prod. Amb el suport de BAMP – Brussels Art Melting Pot, Taxshelter.be, ING i el Tax Shelter del Govern Federal Belga. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció de l'espectacle: Sarah Cuny. Direcció de l'espectacle: Gaia Saitta. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 febrer 2025.
 

D'Elena Ferrante se'n sap ben poca cosa. És el pseudònim d'un “ésser humà”, diguem-ho així, amb un important èxit literari que s'atribueix haver nascut a la ciutat de Nàpols el 1943. ¿Home o dona...? S'accepten apostes. El relat «I giorni dell’abbandono», es va publicar el 2002 i ja se'n va fer una versió cinematogràfica l'any següent dirigida per Roberto Faenza. Però Elena Ferrante també es coneix aquí per la tetralogia de novel·les de «L'amica geniale», ambientada precisament al Nàpols dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, aparentment molt autobiogràfica pel que fa a la ubicació social i memorística, amb dues amigues com a grans protagonistes. De «L'amica geniale» es va fer també una exitosa sèrie televisiva de quatre llargues temporades. L'obra anònima d'Elena Ferrante, doncs, no és gens desconeguda per als espectadors catalans, sobretot a partir de la literatura. El que sí que representa una descoberta és la presentació al Teatre Nacional de Catalunya, com a coproductor que n'és, de la versió inspirada o basada, com diu l'autora, del relat «I giorni dell’abbandono», adaptat principalment al francès («Les jours de mon abandon»), amb moments fugaços en italià, per Gaia Saitta, la directora, dramaturga i actriu nascuda el 1978 a Itàlia, establerta a Brussel·les, cofundadora del col·lectiu IfHuman i artista associada al Théâtre National Wallonie Bruxelles... [+ crítica]

TULIPES ENVERINADES DEL TURÓ PARC

«Un déu salvatge», de Yasmina Reza. Traducció de Pablo Macho Otero. Intèrprets: Pere Arquillué, Laura Aubert, Ivan Benet i Laura Conejero. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Toni Ubach. Direcció de producció: Maite Pijoan i Anna Rius. Producció executiva: Raquel Doñoro i Anna Rius. Producció: Àlvar Rovira. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: Jordi Farràs. Regidoria: Xavi Carreras. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Tècnic de so: Roger Giménez, Atsidi Catalán. Construció de l'escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller d'escenografia i Ideas Theatrend. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Rowenta i Mikakus. Amb el suports de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Distribució: Carme Tierz. Producció de Focus, Mola Produccions i Bitò. Assistència a la direcció i moviment: Ferran Carvajal. Ajudant de direcció: Xavi Ricart. Direcció de l'espectacle: Pere Arquillué. Teatre Goya, Barcelona, 6 febrer 2025.
 

L'autor Jordi Galceran, que va traduir «Un déu salvatge» ja fa quinze anys, precisament per a la versió que es va estrenar aleshores, també al mateix Teatre Goya, amb el quartet Jordi Boixaderas, Roser Camí, Ramon Madaula i Vicenta Ndongo, feia servir alguna expressió com la de la cançó infantil «Arri, arri, Tatanet...» entre alguns altres diminutius. Era un dels trets característics d'aquella versió que va dirigir Tamzin Townsend. Ara ha estat el dramaturg i actor Pablo Macho Otero qui ha traduït novament «Un déu salvatge», de Yasmina Reza (París, 1959), i el seu tret característic és el de situar-la en el paisatge urbà de Barcelona, a la part alta, esclar, al Parc d'Eduard Marquina, més conegut com el Turó Parc, a Sant Gervasi, on diu que s'hi venen unes tulipes de color rosa, que l'amor s'hi posa, i un parc que no té punt de comparació, diu una de les dues mares de la història, pel que fa al nivell de seguretat, amb el Parc de l'Espanya Industrial, a tocar de Sants. Però la versió que dirigeix l'actor Pere Arquillué, que és qui protagonitza també un dels quatre personatges —el de l'advocat enganxat al mòbil i embolicat en un afer compromès—, aporta una nova mirada a l'obra de Yasmina Reza, autora també de l'obra «Art» —en la qual va treballar precisament Pere Arquillué—, de la que sembla que s'hagi manllevat el minimalisme blanc, amb el mínim attrezzo, quatre cadires de braços entapissades, una tauleta amb llibres d'art, els gerros amb les tulipes i, darrere, el taulell amb les begudes i els gots al descobert. I tot sota una il·luminació càlida i elegant, com si la parella Laura Aubert i Pere Arquillué, citats a casa de la parella d'Ivan Benet i Laura Conejero per acordar un pacte de cordialitat arran d'una baralla al parc dels dos fills de cada parella, es posessin davant de l'auditori per desenvolupar, més que una obra de teatre a l'ús, una conferència performativa... [+ crítica]

SUÏSSA ÉS BONA SI LA BOSSA SONA

«Les bàrbares», de Lucía Carballal. Traducció de l'espanyol de David Selvas. Intèrprets: Berta Gratacós, Francesca Piñón, Cristina Plazas i María Pujalte. Escenografia: Marc Salicrú i Josep Iglesias. Disseny d’il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Berta Gratacós. Disseny de so: Efrén Bellostes. Disseny de vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. Coreografia: Marta Bayarri. Coordinació tècnica: Enric Alarcón. Tècnic de companyia: Kevin Garcés. Regidoria: Olga Cámara. Ajudants de direcció: Alba Collado. Construcció d’escenografia: Carles Hernández ‘Xarli’. Confecció de vestuari: Època. Fotografia del cartell: Marta Mas. Disseny gràfic: Queralt Guinart. Imatges d’escena: Marc Mampel. Producció excecutiva i màrqueting: La Brutal. Premsa: Rubén Garcia – BARC Coop. Agraïments: Atresbandes, Focus, Marta Marco, Gran Tonino Piano Club. Una coproducció de La Brutal i Bitò. Amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció de l'espectacle: David Selvas. Teatre Borràs, Barcelona, 5 febrer 2025.
 
No fa ni quatre dies que el tema de la infertilitat o el desig de tenir descendència planava sobre l'escenari del Teatre Nacional de Catalunya amb «L'aranya» d'Àngel Guimerà, que torna a aparèixer, aquesta vegada al Teatre Borràs, de la mà de la dramaturga Lucía Carballol, que va estrenar la versió original «Las bárbaras» a Madrid el 2019, dirigida per Carol López. La qüestió de fons d'aquesta versió catalana —o més ben dit: d'aquesta versió bilingüe catalanoespanyola— que dirigeix ara l'actor David Selvas, fa patxoca en coincidir amb la preocupació aranyívola de Guimerà de fa un segle. Qüestió universal, doncs, la de la descendència per a la qual el temps no passa mai  David Selvas ha creat una versió lúdica, amb tints de discoteca de fa cinquanta anys, i posant l'èmfasi en les tres protagonistes de l'obra, tres dones que han arribat als 65 anys —aquella edat mítica en què els avantpassats es jubilaven feliçment— i que miren enrere sobre el que ha estat o no ha estat la seva vida. Tres dones que expien els seus fantasmes i que confessen les seves contradiccions. Una, dedicada a l'exitosa carrera d'arquitecta, una altra que ha sacrificat la seva carrera artística musical per dedicar-se al marit i els fills, i una altra que ha estat feliç amb la vida matriarcal, ara que ha arribat a fer d'àvia i cangur dels néts... [+ crítica]