ATRAPATS EN EL FIL MATINER DEL PHIL

«El dia de la marmota (“Groundhog Day”)». Basat en la pel·lícula homònima i la història de Danny Rubin, dirigida per Harold Ramis (Columbia Pictures, 1993). Llibret de Danny Rubin. Música i lletres de Tim Michin. Traducció i adaptació catalana de David Pintó. Intèrprets: Alexandre Ars, Roc Bernadí, Júlia Bonjoch, Oriol Burés, Clàudia Bravo, Sol Carner, Ernest Fuster, Marc Gómez, Edgar Martínez, Eduard Mauri, Paula Pérez, Diana Roig, Joana Roselló, Pol Roselló, Júlia Saura, Carles Vallès. Músics: Gerard Alonso / Adrián Aguilera (diretor orquestra i pianista), Oriol Cusó / Albert Comaleras (saxòfon), Jordi Franco i Clodulfo Núñez (baix), Antonio Pagès / Pere Foved / Eloi López (bataria), Jordi Roquer / Vicente Martín (guitarra) i Jaume Peña / Ivó Oller (trompeta). Disseny escenografia: Enric Planas. Disseny vestidor: Marc Udina Duran. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Javier Isequilla. Disseny caracterització: Helena Fenoy. Disseny d'imatges (Desilence): Søren Christensen, Tatiana Halbach. Ajudant coreografia: Chema Zamora. Ajudants escenografia: Elisabet Rovira, Victor Peralta. Ajudant disseny vestuari: Carlota Ricart. Ajudant disseny caracterització: Alba Quintos. Ajudant de so: Adrián Galones. Direcció tècnica: Mateu Vallhonesta. Producció elèctrica: Juli González. Cap regidoria: Juan Carlos Fernández. Segona regidora: Aida Pont. Cap maquinària: Albert Gómez. Subcap de maquinària i utiller: José Antonio Guerra. Maquinistes: Javier Cué, Claudia Sánchez, Carles Pérez. Cap il·luminació: Artur Gavaldá. Subcap il·luminació: David Herrera. Tècnics il·luminació: Julián Puerto, Lindsay Cabello. Cap so: Oriol Torrent. Subcap so: Daniel Palos. Microfonistes: Nacho Bergillos. Cap de sastreria: Espe Pascual. Subcap de sastreria: Emma Castanys. Sastra: Noelia Echeverría. Cap de caracterizació: Alba Quintos. Caracteritzadora: Elsa Domene. Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Castells, Pascualín Estructures, Escenografia Moià, Jorba-Miró Estudi taller d’escenografia. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Inés Mancheño, Antonia Pérez. Estudiants en pràctiques vestuari Esdi: Jana Comas, Judith Muñoz. Construcció cap marmota: La Casa de Barrets. Cap tècnic teatre: David Buxó. Fotografia: David Ruano. Vídeo: Lab Creative (Irina González). Disseny gràfic: Estudi Neus Pacheco – Roger Mestres. Disseny web: Make it Conversion. Direcció producció: Carmen Álvarez. Direcció comunicació i promoció: Anna Busquets. Direcció tècnica: Mateu Vallhonesta. Ajudant producció: Emma Aquino. Estudiant en pràctiques: Beatriz Sánchez. Responsable legal: Elisa Carrión. Assesor legal: Jacobo López-Barbado. Responsable administració: Iván Pérez. Comptable: Ivana Rivadeneira. Auxiliar comptable: Ricardo Castillo. Auxiliar comptable: Eva Maldonado. Producció executiva: Núria Valls, Adrián Guerra, Jordi Sellas. Espectacle presentat en acord amb Music Theatre International (Mtishows). Producció de Nostromo Live. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Col·lagoració: Balañá en Viu. Director resident i ajudant de direcció: João Duarte Costa. Director musical resident i ajudant direcció musical: Gerard Alonso. Direcció coreogràfica: Miryam Benedited. Direcció musical: Manu Guix. Direcció escènica: Enric Cambray. Teatre Colisum, Barcelona, 23 desembre 2024.
 

Atrapats en el temps, com titulava amb l'estil barroer del cinema importat el film en què es basa aquest musical, hi estem més o menys tots, ni que no ho sapiguem. Però qui de debò està atrapat en el temps és el conegut meteoròleg Phil Connors, el protagonista d'aquesta història inventada pel guionista nord-americà Danny Rubin (San Francisco, Califòrnia, EUA, 1957) i repolida a quatre mans amb el cineasta també nord-americà Harold Ramis (Chicago, Illinois, EUA, 1944 - Glencoe, Illinois, EUA, 2014), musicada després, en passar al teatre musical, amb una excel·lent i brillant composició per l'anglès d'origen australià Tim Michin (Northampton, Regne Unit, 1975). Comencem pel principi. Si hi ha algú que, ara fa trenta anys, el 1993, va veure la pel·lícula original protagonitzada per l'actor Bill Murray i l'actriu  Andie MacDowell i, per atzar, no li va agradar... diguem que ara sí que li agradarà la versió musical que ha produït Nostromo Live i que aporta el debut en la gran direcció de l'actor Enric Cambray, substitut sisplau per força, arran de la baixa mèdica que ha patit recentment qui l'havia de dirigir, Àngel Llàcer. Dic que al cineasta frustrat d'«Atrapat en el temps» (el film encara és en catàleg a Filmin si algú el vol repescar) li agradarà el musical, conscient que de la pantalla a l'escenari hi ha una distància tan gran que ja sabem que és impossible d'imitar i d'abastar. Però, tot i així, la versió catalana del musical «El dia de la marmota», nascut al The Old Vic Theatre de Londres el 2016, i més tard portat a Broadway i ara mateix reestrenat a Austràlia, a Melbourne, adaptada i traduïda aquí per primera vegada en una llengua diferent de l'anglesa —estrena absoluta en català, doncs— per David Pintó, representa una de les apostes musicals més sonades dels últims temps —amb el permís de «Mar i cel»—, una aposta que ha esclatat amb aires d'èxit segur i amb una garantia d'oferir un espectacle total i apte per a tota la família... [+ crítica]

DONCS, AIXÒ: QUE US BOMBIN A TOTS!

«Ni en broma», de Xavi Morató. Intèrprets: Jordi Díaz i Nesa Vidaurrázaga. Escenografia: Albert Ventura. Il·luminació: Jordi Ventosa. Espai sonor: Joan Gil. Vestuari: Olga Arias. Caracterització: Júlia Ramírez. Direcció tècnica: Joan Segura. Fotografia i cartell: Daniel Escalé. Producció: Anexa. Direcció: Jofre Borràs. Sala Versus Glòries, Barcelona, 20 desembre 2024.
 

M'imagino l'aspirant a alcadessa que protagonitza aquesta comèdia del dramaturg i guionista Xavi Morató (Barcelona, 1983) a les escales del Parlament de Catalunya, abans de Nadal, a l'hora de cantar nadales —un costum que s'havia desterrat i que ha tornat després de divuit anys— amb la resta de col·legues d'escó, i ella, davant de tots, en un arravatament de lucidesa, passant-se per un lloc que sé i em callo, els draps de les dues banderes —la catalana i l'espanyola— com les dues que pengen escenogràficament en aquesta obra i que serveixen per generar un dels moments més irreverents —no apte per a patriotes— de la comèdia «Ni en broma». Parlo de comèdia, però «Ni en broma» és en realitat una sàtira molt seriosa carregada de reflexió explosiva sobre els tòpics, els prejudicis, els tics i les conveniències morals que dominen la política d'aquest primer quart de segle XXI —tot i que potser l'han dominada sempre— i que porten sovint a enfarfegar el llenguatge per mor del gènere o evitar i censurar segons quines expressions per mor d'un codi establert de correcció que canvia de barem segons el vent que bufa... [+ crítica]

PANEROLES ESTRESSADES A LA CUINA

«La cuina». Inspirada en «The Kitchen)», d'Arnold Wesker, a partir de la traducció de Jordi Bordas Coca. Intèrprets: Laura Aubert, Bernat Cot, Núria Cuyàs, Ricard Farré i Laura Pau.  Música: Ariadna Cabiró. Escenografia: Enric Romaní. Il·luminació: Dani Gener. Vestuari: Maria Albadalejo. So: Damià Duran. Coreografia i moviment: Robert González. Arranjaments musicals i bases: Pere Gual. Caracterització: Eva Fernández. Fotografies promocionals: Sergi Panizo. Tràiler: Marta Caravaca. Maquillatge i perruqueria – Fotografies promocionals: Inma Bono. Atrezzo i producció: Montse Farrarons. Producció executiva: Marina Marcos. Comunicació i premsa: Anna Castillo i Ester Cánovas. Estudiant en pràctiques de regidoria (El Timbal): Xènia Arenas. Una producció d’Els Pirates Teatre i la Sala Beckett. Amb el suport del Convent de les Arts d’Alcover i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Enric Aragonès, Santi Aubert, Joana Blanch, Camila Espinoza, Aura Foguet, David Prieto i molt especialment, al restaurant Mas Ros, al menjador de La Beckett, a la Família Farrarons i a Pepa Bar a Vins. Ajudant de direcció: Carla Coll. Direcció: Adrià Abert. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 19 desembre 2024.
 

Del dramaturg Arnold Wesker (Stepney, Londres, Regne Unit, 1932 - Brighton, Regne Unit, 2016) es deia que pertanyia a la generació dels joves irats, el “Angry Young Man”. Però ell no va acceptar mai aquest qualificatiu. El fet és que, irats o no, amb altres autors com Harold Pinter o John Osborne, van marcar una etapa del teatre anglès eminentment social dels anys cinquanta del segle XX, amb una mirada cap a la classe obrera i crítica amb les classes altes i mitjanes del país. Centrant-nos en l'obra «La cuina (The Kitchen)», cal recordar que va ser la primera obra de l'autor, escrita el 1957 i estrenada dos anys després, i la més representada del seu catàleg a tot el món. A més, sense deixar de trepitjar el teatre, l'obra ha passat pel cinema amb dues adaptacions, una del 1961, dirigida per James Hill, i una altra, la més recent, aquest mateix any, estrenada a La Berlinale, dirigida per Alonso Ruizpalacios. «La cuina», en aquesta ocasió una peça inspirada en l'original d'Arnold Wesker i adaptada al teatre per l'actriu Laura Aubert i la companyia Els Pirates Teatre, podria tenir, si es volgués, fins a una trentena d'intèrprets en escena per la varietat de personatges que hi podrien aparèixer. Però Els Pirates Teatre en tenen prou amb cinc intèrprets, tots coneguts de la casa “made in Maldà”, immersos en el seu habitual exercici de fregolisme, multiplicant-se cadascun d'ells en tres personatges, entrant i sortint constantment del que és el seu personatge principal... [+ crítica]

UNA PEÇA D'ORFEBRERIA CARREGADA DE FRAGILITAT

«Una casa en la montaña», d'Albert Boronat. Intèrprets: Javier Beltran, Albert Boronat i Sergi Torrecilla. Fotografia: Cristina Tomàs. Distribució: Marlia, S.L. Direcció: Albert Boronat. Festival Grec'23. Jardins Fundació Muñoz Ramonet, Barcelona. 22 i 23 juliol 2023. Reposició: Heartbreak Hotel, Barcelona, 24 gener i 4 febrer 2024. Reposició: Heaetbreak Hotel, Barcelona, 17 desembre 2024 a 12 gener 2025.

A saber si, coincidint com coincideix aquesta recuperació de la peça teatral «Una casa en la montaña», d'Albert Boronat (Coma-ruga, Baix Penedès, 1977), amb les taulades de Nadal, Cap d'Any i Reis, la taula que el dramaturg i els dos actors que intervenen en la posada en escena d'aquesta obra tan excepcional com singular, ara novament a la sala Heartbreak Hotel de Sant(s) Rigola, on ja va ser fugaçment en un parell de diumenges, a principis d'any, no se'ls haurà acudit de preparar algun plat d'escudella, sopa de galets amb pilota, pollastre, torrons i xampany. Si no és així, els reduïts espectadors de cada funció —una vintena per dos a tot estirar— s'hauran de continuar conformant amb els embotits, els tacs de formatge, el traguitxol de vi i la ració de truita de patates. Cap retret. Com deia Joan Salvat-Papasseit en el poema «Nadal», de «L'irradiador del port i les gavines», “Demà posats a taula oblidarem els pobres —i tan pobres com som.” Els personatges d'Albert Boronat —de fet, ell n'és un més— potser són pobres de butxaca, però rics de paraula perquè el text d'«Una casa en la montaña» podria ser un text narratiu, fins i tot novel·lat, d'aquells que enganxen els lectors —o els espectadors, en aquest cas— pel misteri que desprenen i l'enjòlit que amaguen... [+ crítica]

TORNAR A LA CLOSCA ADOLESCENT

«Ramon», de Mar Monegal. Intèrpret i músic: Francesc Ferrer. Espai escènic: Anna Tantull. Dramatúrgia projeccions: Josep Galindo. Audiovisuals: Toni Roura. Disseny de llum: Conchita Pons. Vestuari: Mar Monegal. Producció executiva: Laura Manchón. Fotografia: MW Fotografia. Un projecte de Mar Monegal i Francesc Ferrer en coproducció amb EÒLIA. Direcció: Mar Monegal. Sala Atrium, Barcelona, 7 novembre a 28 desembre 2019. Reposició: Teatre Eòlia, 1 setembre a 4 octubre 2020. Reposicions en gira per diversos escenaris 2020/2021. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 28 març a 25 abril 2022. Reposició: Sala Atrium, Barcelona, 5 desembre 2024 a 12 gener 2025.

El personatge del Ramon, protagonista i títol d'aquesta història de ressò autobiogràfic, que ja fa més de cinc anys es van treure de la màniga a quatre mans la dramaturga Mar Monegal i l'actor Francesc Ferrer, arrossega una motxilla difícil de descarregar: ser el petit de tres germans, haver estat una mica malcriat, arribar a la frontera dels quaranta, trencar amb la parella perquè ella vol ser mare i ell no vol tenir descendència, patir els alts i baixos de la professió teatral, ser una de les moltes víctimes de la precarietat laboral i no tenir accés a un habitatge digne i, en conseqüència, haver de tornar a casa i, per acabar-ho d'arrodonir, a la mateixa cambra on ell i els seus germans van passar els anys de fetitxisme per segons quines figures, amb els cartells mítics penjats a les parets i els utensilis d'adolescència com una bicicleta o una guitarra. Dit així, els qui no hagin vist «Ramon» poden pensar que és una història tòpica que les sèries televisives o les pel·lícules de caire “indie” han servit sovint per encaterinar un public determinat. Però en el cas de «Ramon», de Mar Monegal (Barcelona 1980), la sinopsi no fa res més sinó enganyar afectuosament els espectadors perquè del presumpte tòpic se salta a la sensibilitat, de l'aparent comèdia se salta al dramatisme que esclata com un meteorit en qualsevol família quan els visita, com diu l'actriu Carme Elias, el senyor Alzheimer... [+ crítica]

POSEU UN DOFÍ A LA VOSTRA VIDA

«Observin aquests fills de puta», d'Adrián Perea. Intèrprets: Marc Domingo, Cris Martínez, Francesc Marginet Sensada, Clara Mingueza, Abel Reyes Alabart, Marc Tarrida Aribau, Agnès Casals Visús i Gerard Franch Lopera. Espai escènic i disseny de llum: Ona Guilera. Sorollista: Àlex Polls. Assesorament vestuari: Jess Sibina. Producció executiva: Judit M. Gené. Fotografies: Laia Nogueras. Tràiler: Irene Pagès Molina. Vídeo: David Andrés. Coproducció: Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures i Dúo Fàcil. Agraïments: Juanjo Cuesta, Centre Cívic Parc Sandaru, Nau Ivanow, Sala Espacio, Produccions el Gran Mogol, entre altres. Codirecció: Dúo Fàcil i Adrián Perea Nava. Companyia Dúo Fàcil. Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 24 gener a 11 febrer. Reposició: El Maldà, Barcelona, 5 desembre 2024 a 12 gener 2025.

Després de tot el que han patit els dofins artistes dels parcs aquàtics, vetats a continuar exercint la seva feina ni que paguin quota d'autonom, amics i vetlladors com són de l'ésser humà, de segur que veurien amb molts bons ulls —i bona cua— que un govern xatxiprogressista aprovés per decret una llei per legalitzar-los com a mascotes —no els tractem d'animals—, mascotes de companyia. Quantes banyeres desaprofitades no tornarien de mort a vida amb un dofí a dins traient el cap com un nadó esperant el xampú! La colla de Duo Fàcil ha complert deu anys des del seu primer espectacle. Els vam descobrir entre el 2018 i el 2019 a la sala més petita de l'antic Espai Brossa, l'anomenada aleshores Palau i Fabre —abans que l'Espai es convertís en Centre de les Arts Lliures i Fundació Joan Brossa— amb un espectacle de ressonàncies interètniques com «Bollywood, Bombay, Barcelona». Des d'aleshores, l'actual «Observin aquests fills de puta» —nen, no diguis paraulotes!— és el quart espectacle de la companyia. Posats a enfilar la sàtira de traç gruixut, la companyia ha ampliat nòmina pel que fa a intèrprets i s'ha ajuntat amb el dramaturg madrileny Adrián Perea, autor del text i també codirector amb la companyia al ple... [+ crítica]

TERÀPIA CENTRIFUGADA AMB ESCUMA DE RENTADORA

«L'origen del món», de Lucia Calamaro. Traducció: Carles Fernández Giua. Intèrprets: Queralt Casasayas, Alicia González Laá i Annabel Totusaus. Espai escènic: Sebastià Brosa i Laura Martínez Pi. Il·luminació: Lluís Serra. Espai sonor: Sergi Andrades. Caracterització: Perruqueria Santos. Figurinisme: Nídia Tusal. Construcció d’escenografia: Andreu Mateo (Art Coolers) i Jorba Miró. Confecció de vestuari: Consol Díaz. Ajudantia de direcció i regidoria: Isabelle Bres. Ajudantia de producció: Tíndari Sgró. Fotografia: Felipe Mena. Agraïments: Hans Richter, SMEG. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia. Barcelona, 13 desembre 2024.

 La dramaturga i directora Lucia Calamaro (Roma, 1969) no abandona el joc de relació familiar que ja ha tractat aquesta mateixa temporada al Teatre Tantarantana amb l'obra «La vida suspesa» i que reprèn ara el Teatre Akadèmia amb l'obra «L'origen del món», amb l'afegit deL subtítol: «Retrat d'un interior». Es podria dir que l'estrena d'aquesta segona peça té una aura internacional, o com a mínim europea, perquè l'autora l'acaba d'estrenar també, el mes de novembre, al Piccolo Teatro di Milano, on a més l'ha dirigit, amb les actrius Concita De Gregorio, Carolina Rosi i Mariangeles Torres. Aquí, ha cedit la direcció a Guido Torlonia, director artístic de l'Akadèmia, en una versió catalana de Carles Fernández Giua. Allà, al Piccolo, el muntatge —unes dues hores— es va representar amb entreacte. Aquí, amb els espectadors catalans més avesats últimament a l'extensió escènica, s'ha optat per no fer entreacte. L'obra, de dues hores, doncs, que té tres actes, transcorre en un fil de continuïtat que, de fet, no admet pauses ni distraccions. ¿Es pot parlar a la vegada de la plaga de la malaltia de la depressió i de comèdia o tragicomèdia? Sí, si tenim en compte que ni Lucia Calamaro ni la direcció de l'obra pretenen caure en la banalitat sinó més aviat endolcir un tema que pot ser prou dolorós per a segons quins espectadors que el toquin de prop, sense escatimar les pujades eufòriques i les baixades a l'infern, les hores lluminoses i les hores fosques, les conseqüències de la malaltia i les ramificacions que provoca dins d'un nucli familiar... [+ crítica]

LE MISANTHROPE C'EST MOI!

Si a algun dels espectadors d'aquesta desvergonyida i suggerent versió de la companyia La Brutal li sembla veure entre les arcades de la Sala Fabià Puigserver el fantasma de Molière cridant com un posseït: “Le misanthrope c'est moi!”, que no s'estranyi. El pobre Jean-Baptiste Poquelin (París, 1622 - 1673), àlies Molière per als amics —no pas embogit per la caiguda en la incertesa del govern francès de la República de Macron, ocorreguda la mateixa nit d'estrena del Lliure—, sinó que, per amor a l'art, de segur que sortiria de la tomba on va anar a parar amb només 51 anys per una fatal tuberculosi, si pogués veure com ha evolucionat la seva obra més esgarrinxadora amb ell mateix i, de rebot, amb la humanitat sencera, engolida, segons ell —i també segons La Brutal—, per la hipocresia i el fals joc de viure de parar la gorra, amb dues cares alhora i sota el lema de qui dia passa any empeny... [+ crítica]