«Les mans», de Llàtzer Garcia. Intèrprets: Raquel Ferri i Ernest Villegas. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Carlota Ricart. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Música original i audioescena: Orestes Gas. Direcció de producció: Bitò. Producció executiva: Andrea Cuevas. Coordinació tècnica: AP7 Projectes Tècnics. Regidoria: Bibiana Guzmán. Tècnic de llums: Enric Alarcón. Tècnic de so: Roger Ábalos. Maquinària: Koko (Lluís Nadal). Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Construcció d'escenografia: Taller d'Escenografia Castells. Confecció de vestuari: Taller Goretti Puente. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Agraïments: Ariadna Dot i Víctor Peralta. Coproducció de Bitò i Grec 2024 Festival de Barcelona. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Sílvia Munt. Festival Grec 2024. La Villarroel, Barcelona, 14 juliol a 4 agost 2024.
A vegades els autors arriben a un punt de maduresa sense que ni ells mateixos se n'adonin. És, em sembla, el que li ha passat al dramaturg i director Llàtzer Garcia (Girona, 1981), que al costat d'un llarg catàleg d'obres representades, algunes premiades, sorprèn ara amb una perla com «Les mans», aparentment senzilla, només amb un parell d'intèrprets, sobre la dificultat de les relacions personals, amb el rerefons subtil de les seqüeles de la malaltia mental, sobre les dificultats de compaginar feina professional i vida privada sota un mateix sostre, sobre l'ego i l'enveja, i sobre les conseqüències d'un còctel de circumstàncies que acaba explotant. Llàtzer Garcia s'ha apartat aquesta vegada de la direcció de la seva pròpia obra i ha fet un encertat maridatge amb l'actriu i, últimament, sobretot directora, Sílvia Munt, amb qui l'uneix també el fet d'haver provat posar-se darrere la càmera amb l'adaptació fa uns anys a la pantalla de la seva obra «La pols». Darrere de «Les mans» es parla també del rodatge d'una pel·lícula del mateix títol, de la qual és guionista el personatge de la Paula i n'és actor el personatge de l'Isaac, ella enfrontada a la seva primera pel·lícula, i ell, refent-se d'una mala època que l'havia afectat mentalment. Tot plegat fa que s'hi vegi una influència cinematogràfica, tant en el planteig de la posada en escena, com en els imprescindibles primers plans expressius dels dos protagonistes, com en els efectes interiors i exteriors de cadascuna de les escenes, com en el fosc d'una de les escenes finals, només amb la llum de les lots, però sobretot, per la trama que té l'exclusiu suport del diàleg, els silencis, les discussions, els alts i baixos de la parella protagonista, els amors i els odis que no acaben mai de ser amors complets ni odis covats. «Les mans», que és una pel·lícula en la ficció, té tots els ingredients per ser una pel·lícula de debò, perquè respira Bergman per tots els costats, un Bergman a la catalana, si voleu, però no per això menys esgarrinxadora. Temps al temps... [+ crítica]
