ANEM TIRANT D'ESTÈTICA

«Tirant lo Blanc». Text de Màrius Serra (a partir del clàssic de Joanot Martorell). Música original: Judit Neddermann. Intèrprets: Quim Àvila, Laura Aubert, Moha Amazian, Neus Ballbé, Agnès Jabbour, Clara Mingueza, Judit Neddermann i Ireneu Tranis. Escenografia: Judit Colomer. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Toni Ubach. Espai sonor: Roger Giménez i Neus Ballbé. Moviment escènic i ajudantia de direcció: Carla Tovias. Caracterització: Núria Llunell. Coach de dramatúrgia i assessorament en diversitat: Denise Duncan. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Regidoria: Lluc Armengol. Sastreria: Nerea Casas. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l'escenografia: Pascualín Estructures, Taller d'Escenografia Castells. Construcció del titella: Glòria Arrufat i Marc Costa. Confecció del vestuari: Consol Díaz i Nídia Tusal. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Fotografia: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Gaza, Montibello, Rowenta i Mikakus Barcelona. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Disrribució: Carme Tierz. Direcció: Joan Arqué. Festival Grec 2024. Teatre Romea, Barcelona, 4 juliol 2024.

Pobre Tirant! Si a can Roca Salada vegessin com ha acabat! Amb una calipàndria de mil dimonis i els pulmons fets una pífia i estès a la pedra! Sembla com si tots els cavallers mítics estiguessin destinats a tenir una mort domèstica. Qui no té un mal de ventre, agafa un constipat. A Tirant lo Blanc, que ja arrossega el dubte malèvol de si el tal Joanot Martorell en va ser en realitat l'autor i creador, li hauria convingut més, per passar a la posteritat, una mort heroica, lluitant aferrisadament a capa i espasa contra qualsevol dels enemics perquè, ja ho diuen ells mateixos: “L'enemic sempre és l'altre”. El polifacètic escriptor i lingüista Màrius Serra (Barcelona 1963) va publicar una versió actualitzada lingüísticament del clàssic. Un volum de prop de mil pàgines que reviu la que es considera la millor novel·la europea de cavalleries. Ara n'ha fet una dràstica reducció a una quarantena de pàgines —estàndard d'obra de teatre— i ha posat sobre l'escenari el que s'anomena una ucronia, és a dir, un mirall d'allò que no és i que l'autor hauria volgut que fos. D'il·lusió també viu la història. Lluny queden les adaptacions que a la dècada dels anys setanta, entre el 1971 i el 1976, va fer Maria Aurèlia Capmany, una de narrativa, una de teatral i una de novel·la gràfica, però que van servir de base per a la versió cinematogràfica, el 2006, de Vicente Aranda. I lluny queden també les versions que Calixto Bieito va fer el 2015 al mateix Romea —amb la platea trasbalsada per una llarga tarima— amb una composició musical de Carles Santos, o la versió de Pere Planella, del 2015, al Teatre Nacional de Catalunya. Tota una altra seqüència de mirades al cavaller de Joanot Martorell. En aquesta adaptació de Màrius Serra, la ficció es converteix volgudament en divulgació aparentment històrica d'un temps i d'un país amb un registre més narratiu que no pas d'acció dramàtica, on Tirant lo Blanc no és retratat només com un heroi defensor del cristianisme —alerta ell i els espectadors perquè l'ull de Déu és present al bastiment superior de l'escenari clissant-los a tots!— sinó que és vist també amb els seus diversos matisos, les seves virtuts i els seus defectes... [+ crítica]