SOLILOQUIS AMB PARRÚS A LA VORA DELS TARONGERS

«Segarem ortigues amb els tacons», de Marcos Luis Hernando. Traducció i assessorament lingüístic: Neus Alborch. Intèrprets: Alberto Baño, Pilu Fontán, Isabel Martí i Laura Sanchis. Cover: Lucía Aibar. Il·luminació; Víctor Antón. Vestuari: Pilu Fontán i Piluca Muñoz de Morales. Artista plàstic: Azucena Abril. Moviment: Idoya Rossi. Fotografia: Vicente A. Jiménez. Vídeo: Bolet Produccions i Nelo Gómez. Disseny imatge: Assad Kassab. Premsa: Àlex Sánchez Aragón. Tècnics de gira: Grupo Luna, Rubén Aranda i Sergio González. Oficina: Rocío Ladrón de Guevara. Tècniques de sala: Sophya Acosta i Camila Benavente. Taquilla: Bea Fenollar. Producció: Contrahecho Producciones (València). Direcció: Idoya Rossi i Marcos Luis Hernando. Sala Gran, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 21 juny 2023.


La companyia valenciana Contrahecho ha fet parada a Barcelona amb una obra que té en gira amb més de cent representacions des de fa sis anys. Només quatre funcions al Teatre Gaudí Barcelona en ple solstici de Sant Joan. Malauradament, la denúncia de fons de «Segarem ortigues amb els tacons» continua vigent, ni que hagi passat el temps. Sí que en aquest període de sis anys —amenaçat ara novament pel feixisme ultradretà modern— s'han fet tímids passos amb creació de departaments específics dins de conselleries, regidories o ministeris. Però la regulació de la prostitució continua ancorada als llimbs. Els mateixos llimbs que sembla que vol representar l'escenografia del muntatge, blanc impol·lut, i que fa la impressió que és un espai celestial —perquè no hi ha dubte que també les prostitutes es mereixen el cel—, però un cel de deesses gregues que durant una hora i uns cinc minuts escassos s'adrecen a l'auditori, a qui fiten directament, potser perquè el fan culpable passiu de la seva situació, amb una sèrie de soliloquis, alternats amb moments de cor grec, en els quals el moviment i la coreografia tenen també un paper important. Malgrat aquesta aparença de divinitat escènica, aviat els espectadors baixaran a la misèria terrenal per escoltar els laments, les frustracions, les reivindicacions, les denúncies que quatre representants de l'ofici més vell del món, com s'autodefineix una d'elles —per cert, una ànima en pena que se sent orgullosa d'haver mort de càncer i no de sida perquè és una professional— exposen a peu de carretera, cadires de boga i para-sols també blancs, al voltant de camps de tarongers... [+ crítica]