«Pazzo», de Fèlix Herzog. Intèrprets: Jordi Banacolocha i Adrian Grösser. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari: Elena Ballester. Caracterització: Tina Montón. Sastreria: Susagna Navo. Disseny llums: Daniel Gener. Regidoria: Albert Fuentes i Paula Peñas. Producció: Apunta Teatre SSCL. Producció Executiva: Jofre Blesa i Ramon Godino. Fotografia: Sergi Panizo. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Comunicació i premsa: Rafaela Rivas. Agraïments: Circ Cric (Jaume Mateu “Tortell Poltrona” i Montserrat Trias ), ANEXA, Mag Ramó. Ajudantia de direcció: Elna Roca. Direcció: Roberto G. Alonso. Sala Versus Glòries. Barcelona, 16 febrer 2023.
Els espectadors entren en un espai que els transporta al que queda d'una antiga pista de circ. A l'altra banda hi ha la imaginació. ¿Un gran circ que ja no ho és? ¿Una carpa caiguda en desgràcia? Hi malviuen en Francesco i en Dàrius a qui el vell pallasso anomena Pazzo, boig, “pazzo” en italià, que és la llengua del circ. Francesco és un pallasso cara blanca que regentava el gran circ amb un altre pallasso, en Tonino, ara mort com també la que va ser la seva dona, una cavallista d'acrobàcies, que eren el pare i mare de Dàrius, el jove orfe que ha viscut amb Francesco però que mentre aquest aspira a ressorgir el circ de les cendres de la nostàlgia, ell vol viure un altre món i fugir de l'herència de la vella carpa. Però no pot defugir una altra herència: la del nas vermell i el cuquet del pallasso que li va deixar el seu pare Tonino. No es pot destriar l'essència d'aquesta obra de Fèlix Herzog (Darmstadt, Hessen, Alemanya, 1993), però crescut a Calafell (Baix Penedès) i resident a Catalunya, de l'embolcall escenogràfic, una instal·lació romàntica de l'escenògrafa Anna Tantull al voltant del món del circ i també de la vida que s'ha escolat pels anys de pista. Tampoc es pot prescindir del toc màgic que hi ha imprès el director Roberto G. Alonso, no pas coreogràfic com podria semblar per la seva especialitat, sinó per la mesurada dissecció d'humor i tragèdia reclosa en el fons del cor. I encara hi ha en el joc una matisada il·luminació que ofereix moments espectaculars —de més mèrit en una sala petita— quan el vell pallasso fa el seu últim número i el seu rostre enfarinat, a través de la contraclaror, mostra la fragilitat de l'artista de circ... [+ crítica]
