«FitzRoy», de Jordi Galceran. Intèrprets: Sílvia Bel, Sara Espígul, Míriam Iscla i Natalia Sánchez. Veu en off: Jordi Boixaderas. Espai escènic: Josep Iglesias i Max Glaenzel. Disseny d'il·luminació: Kiko Planas. Disseny de so: Jordi Bonet. Caracterització i assistència de vestuari: Núria Llunell. Assistència a la direcció: Estel Solé. Direcció tècnica: Pere Capell. Regidoria: Jana Morey. Tècnic de so: Efrén Bellostes. Tècnic de llum: Enric Alarcón. Maquinària: Andreu Mateu. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Basetis. Vídeo: Plei. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró. Cessió de material escenogràfic: Accialt. Assistència producció en pràctiques: Andrea Cuevas Garrido. Producció executiva: Macarena García. Comunicació i distribució: Bitò. Agraïments: Sergi Ricart, Piti Capella, David Arnau, Marc Queralt, Edgar Duch Miret, Oido. Una producció de Bitò. Amb la col·laboració de: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Focus. Mola Produccions i Salewa. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Borràs, Barcelona, 9 febrer 2023.
No sé per què l'autor Jordi Galceran (Barcelona, 1964) no ha titulat aquesta nova comèdia senzillament «La frase maleïda», joc ancestral de criatures i postadolescents de l'era del benestar frustrat amb la qual ocupa una considerable part del discurs de les quatre protagonistes, quatre escaladores d'upa. En comptes d'això, Galceran ha preferit traslladar l'imaginari a la Patagònia del sud amb el cim FitzRoy d'amulet, una massa de granit d'especials dificultats per als escaladors entre Xile i l'Argentina que fa més de 3.400 metres i de la qual l'escenografia de l'obra en reprodueix la part baixa, a tocar del cim, arran dels 3.000 metres, dins un marc que aparenta la projecció d'un fals documental o una reproducció de la gesta en 3D. Que el FitzRoy patagònic no l'hagi aconseguit mai una cordada femenina és el que dóna “corda” a Jordi Galceran per situar les seves quatre heroïnes en la frontera de superar allò que cap altra dona havia superat fins aleshores. Una lectura tan subtil que pot ser que se'ls escapi als espectadors tenint en compte que estan immersos, progressivament, en una comèdia on no falta el riure a cor què vols. ¿Però es pot fer riure durant una hora i mitja a 3.000 metres en estat d'espera que el temps amaini i permeti l'escalada de les que diuen que són quatre de les escaladores més expertes i ben valorades del món?... [+ crítica]
