L'amor que no es veu

«El temps que no tindrem». Llibret i lletres: Alícia Serrat. Música: Dani Campos. Intèrprets: Mariona Castillo i Eloi Gómez (2019) / Joan Mas. Teclats: Dani Campos / Miguel González. Vestuari: Raquel Ibort i Marc Udina. Escenografia: Toni Luque. Disseny d’il·luminació: Adrià Rico. Producció executiva: Eduard Autonell. Imatge gràfica: Zuhaitz San Buenaventura. Fotografia: Àgata Casanovas. Producció artística: Daniel Anglès. Direcció musical: Dani Campos. Direcció: Alícia Serrat. El Maldà, Barcelona, 13 octubre 2019.

Tancar una trilogia dóna l'oportunitat de fer balanç. En el cas d'aquesta proposta triple de l'autora i directora Alícia Serrat, l'amor ha estat l'eix central. I l'encert ha estat dotar d'un argument i una estructura escènica diferent cadascun dels tres espectacles musicals. I probablement, per fer-ho encara més plural, amb tres compositors diferents: Marc Sambola, Miquel Tejada i, finalment, Dani Campos. Del primer «Per si no ens tornem a veure», basat en l'amor que fa mal, va passar a «Tot el que no ens vam dir», amb aires més romàntics i adolescents, amb una colla d'estudiants de Filosofia. Ara, amb aquesta reposició d'«El temps que no tindrem» torna a la parella, però per parlar de l'amor entre una mare i el seu fill, o a l'inrevés, segons des quina òptica s'ho vulgui mirar l'espectador. L'estructura, en aquest cas, és narrativa, tan narrativa que no s'està de dividir cada escena en un pròleg i una sèrie de capítols numerats —no en va el fill aspira a ser escriptor—, com si passés les pàgines d'un llibre. I dins d'aquesta estructura narrativa hi ha també el canvi d'edats i diferents personatges secundaris que fan cadascun dels dos intèrprets... [+ crítica]