«Atlàntida 92 (un espectacle que fa aigües)», de Laia Alsina Ferrer. Intèrprets: Cristina Arenas, Sergi Gisbert i Josep Sobrevals. Escenografia i vestuari: Carlota Masvidal. Producció: Júlia Simó. Direcció tècnica: Rubèn Taltavull. Fotografies d'El Cicló: Marta Mas. Assistent de direcció: Albert Reverendo. Ajudant de direcció: Pau Masaló. Direcció: Laia Alsina i Ferrer. Companyia El Martell. Programa El Cicló (Cicle de Companyies Independents en Residència). Teatre Tantarantana, Barcelona, 25 abril 2019.

¿Com es fa una olla barrejada —o potser parlant de cuina hauria de dir una pizza casolana amb recepta de l'àvia— amb el poema èpic «L'Atlàntida», de Jacint Verdaguer, escrit entre el 1874 i el 1876, a bord del vaixell Guipúzcoa de la Companyia de Tabacs on el poeta tenia plat i taula a càrrec del Marquès de Comillas, la final de la copa d'Europa de Wembley entre el Barça i el Sampòria el 1992, el mite de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona i la bona fe de la penya de l'Associació de Veïns creada aquell any de glòria col·lectiva al barri de Sant Antoni? I tot això, ¿sense que ningú prengui mal i, contràriament del que diu el subtítol de l'obra, «l'espectacle no faci aigües»? El Martell, companyia que fa un any va estrenar també al mateix Teatre Tantarantana «El mar no cap dins una capsa de sabates» de la mateixa autora, ho ha intentat en una nova proposta gens convencional que bascula entre dos registres: el del "teiatru d'espardenya" i el vers solemne de l'èpica verdagueriana. Una combinació que, a primer cop d'ull, pot semblar, sinó impossible, almenys arriscada, i que autora i companyia han agafat per les banyes —o per les rimes— partint, em sembla, de l'interès d'experimentar la força d'un clàssic poc explotat a l'escenari, lingüísticament ric i complex, com el de Verdaguer, però enganyant els espectadors com si es tractés d'una farsa... [+ crítica]