«Shirley Valentine», de Willy Russell. Versió de Joan Sellent i Ferran Toutain. Intèrpret: Mercè Aránega. Escenografia: Jon Berrondo. Vestuari: César Olivar. Il·luminació: Jaume Ventura. Música: Miquel Gorriz. Caracterització: Toni Santos. Construcció escenografia: Arts-Cenics, S.L.U. Confecció vestuari: Brain&Beast. Direcció producció: Amparo Martínez i Anna Rius. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnic: Moi Cuenca. Ajudant producció: Maria Muntané. Regidora: Elisabet Siles. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Ajudant direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Miquel Gorriz. Producció de Focus i Mola Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 17 setembre 2018.

Ai, ai, ai! Que «Shirley Valentine» ja té trenta-dos anys des que es va estrenar el 1986 a l'Everyman Theatre de Liverpool, amb l'actriu Noreen Kershaw, dirigida per Glen Walford. Ai, ai, ai!, que la generació femenina esclava de la línia blanca d'electrodomèstics s'acaba i que la denúncia o reflexió sobre el paper de la dona de l'últim quart de segle passat es pot convertir avui en un testimoni d'un temps que, per a joves generacions, ni existeix ni tornarà. Aquest és el temor quan s'anuncia la represa de «Shirley Valentine» de Willy Russell (Whiston, Regne Unit, 1947). Un temor equivocat que es fon com un bolado perquè els temps sembla que no han canviat tant i que la síndrome «Shirley Valentine» diuen si encara té corda per temps. Sí, però, que ara es mira l'heroïna de l'obra com una caricatura d'allò que potser encara és i ningú no vol veure... [+ crítica]