«La resposta (Give Me Your Answer, Do!)», de Brian Friel. Traducció: Pau Gener. Intèrprets: Eduard Buch, Àlex Casanovas, Carme Fortuny, Àngels Gonyalons, Ferran Rañé, David Selvas i Emma Vilarasau. Interpretació vídeo: David Selvas, Raquel Ferri i Rita Soteras Vidaurrázaga (nena). Creació i realització vídeo: Daniel Lacasa. Disseny tècnic vídeo: Martín Elena. Vídeo: Nanouk Films. Disseny il·luminació: David Bofarull. Tècnic llums: Jordi Thomàs. Escenografia: Enric Planas. Construcció escenografia: Pascualín Estructures i Taller Totsafara. Vestuari: Albert Pascual. Confecció vestuari: Goretti Puente i Señor. Disseny so i concepció sonora: Jordi Bonet. Programació Q-Lab i tècnic so: Roger Àbalos. Cap tècnic: Arnau Recio. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Regidoria: Jana Morey. Direcció producció: Josep Domènech. Producció executiva: Macarena García. Adjunta direcció producció: Clàudia Flores. Ajudantia direcció: Daniel Feixas. Direcció: Sílvia Munt. Coproducció Grec 2018 Festival Barcelona i Bitò. Teatre Goya. Barcelona, 15 juliol 2018.

Hi falta molt poc perquè, si un entra al teatre una tarda d'estiu, acalorat i una mica despistat —és a dir, sense saber ben bé què va a veure— es pensi que s'ha programat un Txékhov. Només hi falta la imaginació dels famosos cirerers de «L'hort...». I no és estrany que sigui així perquè el dramaturg Brian Friel (Ornagh, Irlanda, 1929 - Greencastle, Comtat de Donegal, 2015) és un dels prinicpals seguidors —diguem-ne experts— de l'obra de Txékhov i les seves peces dramàtiques respiren aquest alè per tots els porus. Retrobar-se amb l'autor Brian Friel és un dels regals que de tant en tant ofereix el teatre. Només cal recordar, tot sigui dit de passada, «Translations» i «Dansa d'agost», celebrats muntatges de La Perla 29, o també «Afterplay» (Sala Àtrium). En aquest cas, «La resposta» fuig de la complexitat d'aquelles dues primeres obres o de la fusió passada per l'alambí de «L'oncle Vània» i «Les tres germanes», de la tercera. «La resposta» és una altra cosa, molt irlandesa encara, però una obra més contemporània que aquelles, tot i que, a jutjar per les piles de manuscrits de l'escriptor protagonista, com que l'obra es va estrenar a l'època de maduresa creativa de Brian Friel, a finals dels anys noranta del segle passat, els llapis de memòria i la revolució digital encara no s'havien apoderat del món del paper com ara... [+ crítica]