DEL POLLET I DE L'OU

«Bros». Creació i direcció: Romeo Castellucci. Música: Scott Gibbons. Amb: Valer Dellakeza, amb els agents Luca Nava, Sergio Scarlatella i homes del carrer (vint-i-cinc figurants). Col·laboració en la dramatúrgia: Piersandra Di Matteo. Ajudantia de direcció: Silvano Voltolina, Filippo Ferraresi. Redacció dels lemes: Claudia Castellucci. Direcció tècnica: Eugenio Resta. Suport tècnic en escena: Andrei Benchea. Il·luminació: Andrea Sanson. Enginyeria de so: Claudio Tortorici. Vestuari: Chiara Venturini. Escultures i sistemes automàtics en escena: Plastikart Studio. Confecció del vestuari: Grazia Bagnaresi. Traducció al llatí: Stefano Bartolini. Direcció de producció: Benedetta Briglia. Cap de producció: Giulia Colla. Distribució: Gilda Biasini. Fotografia: Luca del Pia. Jean Michel Blasco. Una producció de Societas. Coproduït pel Kunstenfestivaldesarts Brussel·les; Printemps des Comédiens 2021, Montpeller; LAC Lugano Arte e Cultura; Maillon, Théâtre de Strasbourg - Scène Européenne; Temporada Alta 2021; Manège Maubeuge - Scène Nationale; Le Phénix - Scène Nationale, Pôle Européen de Création, Valenciennes; MC93 - Maison de la Culture de Seine-Saint-Denis; ERT - Emilia Romagna Teatro Fondazione, Itàlia; Ruhrfestspiele, Recklinghausen; Holland Festival, Amsterdam; V-A-C Foundation, Venècia; Triennale Milano Teatro, Milà; National Taichung Theater, Taiwan. Festival Temporada Alta, Girona, 18 i 19 de novembre 2021. Grec'22. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 23 al 24 de juliol.
 

A Romeo Castellucci (Cesena, Itàlia, 1960) te'l creus o no te'l creus. Romeo Castellucci entén el teatre des d'una òptica global. Des dels seus inicis, els anys vuitanta, no s'ha pogut desprendre de la formació artística que el va impulsar com a creador escènic, avantguardista quan l'avantguarda tenia lloc al món i encara radical quan el radicalisme ja ho amanega tot. Romeo Castellucci es basa en la pintura i l'escenografia, especialitats en les quals es va graduar a l'Acadèmia de Belles Arts de Bolonya. Des d'aleshores, el seu teatre barreja les arts plàstiques, les arts visuals, les arts sonores, les arts coreogràfiques... deixant molt poc d'espai a la paraula. I de tot plegat en fa peces portades a l'extrem com la trilogia d'Avinyó: «Inferno», «Purgatorio» i «Paradiso», una «Divina Comèdia» que fa quinze anys es va considerar un dels monuments teatrals de la primera dècada del segle XXI. Amb l'espectacle «Bros», Romeo Castellucci posa també tota la carn escènica acumulada en la seva llarga trajectòria a la graella i no pretén seduir platees d'espectadors ni amb una trama lineal que els sigui fàcilment comprensible, ni amb un muntatge que serveixi per fer que s'hi llueixin la trentena d'intèrprets —una vintena dels quals són espontanis i voluntaris escollits en un càsting que Romeo Castellucci llença literalment a la piscina sense flotador— sinó que els manté durant els noranta minuts de l'obra en una penombra de caràcter tenebrós que es veu encara més augmentada per l'uniforme fosc policial de la troupe, un cos amb aires de policia nord-americana, però que no pretén identificar-s'hi, malgrat que es fa difícil no relacionar algunes de les escenes amb els constants abusos que les imatges domèstiques via mòbil han destapat en els últims anys d'algunes de les accions més controvertides que majoritàriament sempre tenen com a víctimes els afroamericans... [+ crítica]

MÉS ENLLÀ DE LA MASCARETA... I DEL MÈTODE GRÖNHOLM

«Immunitat», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Javier Beltrán, Borja Espinosa, Òscar Muñoz, Vicenta Ndongo, Ann Perelló, Mercè Pons. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Sylvia Kuchinov. Espai sonor: Enric Viñeta. Caracterització: Anna Rosillo. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció d’oficina tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz. Ajudantia de direcció: Carla Tovias. Regidoria: Olga Cámara. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Construcció de l’escenografia: Carles Piera. Confecció del vestuari: Goretti. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Una producció de La Villarroel i Grec 2022 Festival de Barcelona. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Rowenta. Direcció: Jordi Casanovas. La Villarroel, Barcelona, 22 juliol 2022.
 

«Goita què fan ara...!», que deien aquells. «¿Un altre “mètode Grönholm”...?». Al dramaturg Jordi Galceran li diuen xiular les orelles cada vegada que algú, aquests dies de funcions estiuenques, pensa això a l'inici de la trama de l'obra «Immunitat» que el seu col·lega Jordi Casanovas ha creat, impulsat per un suggeriment o encàrrec de Daniel Martínez de Focus sobre el llast que ha deixat la pesta del coronavirus en la societat contemporània. Li deuen xiular perquè és inevitable aquesta relació quan l'obra arrenca amb l'entrada dels sis protagonistes —sis conillets d'Índies com aquells altres quatre del Grönholm— amb l'entrada per una porta automàtica que quedarà clausurada sota un pilot vermell que acabarà sent la presència de la veu en off d'un presumpte algorritme —no un ésser humà grönholmià, que els temps han canviat— que els ha d'avaluar sota rigorós règim democràtic gràcies a les respostes que han de donar i les decisions que han de prendre pitjant —com en els Parlaments més moderns que ja han deixat enrere la vulgar i perillosa aixecada de dit— el botó verd, per dir que sí, o el botó vermell, per dir que no. L'inici de sessió, que és l'obsessió que té avui en dia qualsevol artefacte digital quan es desperta a les mans dels usuaris, és el que han d'activar els sis personatges seguint les instruccions de la veu i el pilot vermell. Però amb una característica: per tirar endavant és imprescindible que els sis vots siguin emesos tots en una única direcció, per unanimitat vaja, que és la trampa amagada de qualsevol democràcia, malgrat que es vanti de ser “plena”, quan aplica la interpretació del que una majoria li ha encomanat... [+ crítica]

LA RUMBA DEL CARRER DE LA CERA

«¡Chakapum!». Autoria de Joan Grau. Intèrprets: Ricard Boyle, Mariona Castillo, Litus, Encarni Sánchez, Miguel Ángel Sánchez, Marta Tomasa, Bea Vergés i Toni Viñals. Banda: Litus (cantant), Pablo Novoa (guitarra), Josué García (trompeta i teclat), Madelín Espinosa (bateria i percussions), Roger Lozano (guitarra flamenca) i Manuel Pablo Sanz (baix i contrabaix). Coreografia i moviment escènic: Bea Vergés. Producció executiva: Mercè Puy. Disseny d’escenografia: Jose Novoa. Disseny de vestuari: Laia Cambrils. Alumna en pràctiques de vestuari: Gemma Pascual i Grau. Disseny de so i direcció tècnica: Eudald Gili. Assistent de direcció tècnica: Rosa Domingo. Audiovisuals: Mar Orfila. Producció: Cristina Prunell i Rosa Domingo. Regidoria: Ana Guarnizo. Alumnes en pràctiques de regidoria: Mònica Balsells i Lidia Rodríguez. Comunicació: Meritxell Abril, Andrea Calbet, Gemma Saperas. Comunicació digital: Mia Font. Disseny del cartell: Estudio Javier Jaén. Distribució: Sarah Martinez. Agraïments: Sergio Peris-Mencheta.  Direcció creativa El Terrat: David Lillo. Direcció musical: Pablo Novoa. Coordinació musical: Litus. Ajudantia de direcció: Miquel Malirach. Direcció: Xènia Reguant. El Terrat (The Mediapro Studio). Teatre Tívoli, Barcelona. 21 juliol 2022.

Quan Litus encara no era Litus i es deia Carlos Ruiz Bosch, un preadolescent de catorze anys va muntar la seva primera banda de música que fonèticament ja s'acostava al nom artístic actual. Es feien dir “Mutis” i eren tots pipiolis d'institut amb moltes ambicions de futur però lligats pel consell patriarcal que els sermonejava sempre: “El primer és el primer". Per a Litus, el “primer” era que havia d'anar per ser filòleg si no hagués abandonat la carrera d'Hispàniques a mig camí. La música el va xuclar des de sempre, heretada de l'escola espontània de les sobretaules i els ressopons familiars on el seu pare acostumava a treure la guitarra i enfilava pel gènere que li venia més de gust. A Litus, els que no el coneixien musicalment, potser el van descobrir en algun del miler de programes del Late Motiv que Andreu Buenafuente va presentar al canal de Movistar i que va tancar dos dies abans de Nadal del 2021. I precisament d'aquella experiència professional parteix l'espectacle de teatre musical «¡Chakapum!», impulsat per la productora El Terrat (The Mediapro Studio) i pel suggeriment que el mateix Buenafuente li va fer a Litus amb la intenció que posés en solfa un recorregut del que havia fet en la seva vida artística... [+ informació]

 

LA CASA DE LA POR... EN ENJÒLIT

«Al final, les visions», de Llàtzer Garcia. Interpretació: Joan Carreras, Laia Manzanares, Joan Marmaneu, Xavi Sáez. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Ganecha Gil. Vestuari: Joana Martí. Composició musical i espai sonor: Guillem Rodríguez. Moviment: Maria Salarich. Fotografia promocional: Kiku Piñol. Vídeo promocional: Raquel Barrera. Ajudant d'escenografia: Sergi Corbera. Estudiant en pràctiques de direcció (ERAM): Lore Azpirotz. Ajudantia de direcció: Roger Torns. Direcció: Llàtzer Garcia. Producció: La Beckett i Grec'22. Sala Baix. Sala Beckett. Barcelona. Del 29 de juny al 31 de juliol.
 

D'entrada, dues tarimes i una perillosa escala de tisora. De fet, no caldria res més. Diguem, però, que hi haurà més sorpreses escenogràfiques després d'una hora i tres quarts, però no avancem esdeveniments. La intriga, de la qual amb el boom del gènere negre del segle passat se'n deia, en català clandestí, “enjòlit”, és a dir, "en suspensió en l'aire”, “amb l'ànim en suspens” o “ancorat a mercè de les onades”, segons el DIEC, diccionari on afortunadament ha acabat entrant, plana sobre tota la trama d'aquesta nova obra de la dramatúrgia catalana, «Al final, les visions», que ha escrit i dirigit Llàtzer Garcia (Girona, 1981). He dit nova dramatúrgia catalana, però en realitat l'obra beu de les fonts del gènere clàssic de la intriga universal. I ho fa amb un domini de la successió dels fets, de les anades i vingudes, del passat i el present en un remolí d'onades incapaç de fer perdre l'atenció ni un segon a cap espectador. Enganxadissa. I, com mai, només a través de la paraula, sense sofisticacions, sense efectes innecessaris. Amb l'expressivat dels intèrprets. Autèntic, Joan Carreras, carregat de culpabilitat per uns fets d'uns anys enrere amb una colla d'amics que formaven un grup musical. Explosiu, Xavi Sáez, carregat de remordiment pels mateixos fets. El primer, sense voler desempallegar-se del passat. El segon, volent-lo evitar, fins ara. Sensible, ingènua, lleugera com una ploma que s'envola per damunt de tots, Laia Manzanares, que sembla que hi sigui només per anar puntejant fragments de l'acció. I discret, observador, comprensiu i complaent, Joan Marmaneu... [+ crítica]

DON JOAN EN PILOTES I EL TROMPETÍ DEL REI

«El burlador de Sevilla». A partir de l’obra atribuïda a Tirso de Molina. Versió: Xavier Albertí. Dramaturgista: Albert Arribas. Intèrprets: Jonás Alonso, Miguel Ángel Amor, Cristina Arias, Mikel Arostegui Tolivar, Rafa Castejón, Antonio Comas, Alba Enríquez, Lara Grube, Álvaro de Juan, Arturo Querejeta,  Isabel Rodes, David Soto Giganto, Jorge Varandela. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo. Vestuari: Marian García Milla. Assessor de vers: Vicente Fuentes. Espai sonor: Mariano García. Ajudantia de direcció: Jorge Gonzalo. Ajudantia d'escenografia: Paula Castellano. Ajudantia d'il·luminació: David Hortelano. Ajudantia de vestuari: Emi Ecay. Fotografia: Sergio Parra. Direcció: Xavier Albertí. Compañía Nacional de Teatro Clásico. Grec'22. Amfiteatre Teatre Grec Montjuïc. Del 3 al 4 de juliol.


El director Josep Maria Mestres va dirigir fa tres anys una versió d'«El burlador de Sevilla», precisament amb la mateixa Compañía Nacional de Teatro Clásico, quan la dirigia encara Helena Pimenta. Ara, amb la direcció general i artística de Lluís Homar, la companyia hi ha tornat, però sota la batuta escènica de Xavier Albertí i estrenada “mundialment” a l'amfiteatre Grec. No deixa de sorprendre que en un període tan curt de temps, tres anys, una mateixa companyia pública hagi optat per una mateixa obra. ¿Potser per esmenar o revisar i ampliar la plana de l'anterior? Alguna cosa deu voler dir que siguin dos directors catalans, Josep Maria Mestres i Xavier Albertí, aquells que s'hi han enfrontat més recentment un darrere l'altre. Potser una de les causes podria ser que Tirso de Molina, a qui se li atribueix l'obra, estrenada el 1630, va fer fugir Don Joan a la ciutat de Tarragona i només per això, ja se li consideren prou mèrits perquè siguin dos directors catalans els que revisin el mite d'un dels personatges més caricaturitzats, adulterats i reinterpretats del teatre clàssic fins a límits tan populars com les múltiples versions casolanes de Tots Sants del «Don Juan Tenorio» de José Zorrilla, que arrenquen dos-cents anys més tard que el dramaturg i també frare mercedari, Tirso de Molina, aixequés amb el seu «burlador» les butllofes dels poders de l'època... [+ crítica]

¿DE VERITAT ET PREOCUPA QUE T'ENCASELLIN EN ANUNCIS DE CERVESA?

«Ein Volksfeind (Un enemic del poble)», d'Henrik Ibsen. Adaptació: Florian Borchmeyer. Traducció de l'alemany: Albert Tola. Intèrprets: Christoph Gawenda, Konrad Singer, Genija Rykova, Laurenz Laufenberg / Renato Schuch, David Ruland, Moritz Gottwald, Thomas Bading. Disseny de l’escenografia: Jan Pappelbaum. Disseny del vestuari: Nina Wetzel. Dramatúrgia: Florian Borchmeyer. Composició musical: Malte Beckenbach, Daniel Freitag. Disseny il·luminació: Erich Schneider. Pintures murals: Katharina Ziemke. Traductor a escena: Thomas Sauerteig. Fotografia: Thomas Aurin. Schaubühne Berlin. Amb el suport del Consolat General de la República Federal Alemanya a Barcelona i del Goethe Institut de Barcelona. Direcció: Thomas Ostermeier. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 juliol 2022.

En un dels últims anuncis de temporada de la cervesa Free Damm Torrada, l'actor Pere Arquillué li deia a l'actor Julio Manrique, els dos com un parell de magnats prenent el sol a la coberta d'un veler davant l'skyline marítim de Barcelona: “¿De veritat et preocupa que t'encasellin en anuncis de cervesa?”. I Julio Manrique li responia: “Sincerament, no gaire”. I, mira, crec que a Thomas Ostermeier, el director de la companyia Schaubühne Berlin, que tanca just abans del fosc la seva particular versió de l'obra «Un enemic del poble (Ein Volksfeind)», de Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Oslo, 1906) amb un glop de cervesa a morro de la parella del doctor Stockmann, tampoc no li preocupa gaire que, si fos el cas, l'encasellessin en anuncis de cervesa. La relació m'ha vingut al cap perquè precisament va ser l'actor Pere Arquillué qui va protagonitzar una de les versions més recents d'«Un enemic del poble», la que es va representar entre el 2014 i el 2015 a la mateixa Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc. Encara veig ara el patatxap, patatxop! i l'aigua per l'amor de Déu que entollava els protagonistes del balneari de ficció de Henrik Ibsen quan trepitjaven el bassal que apareixia i desapareixia de l'escenari com si fos l'aigua del pantà de Siurana quan arriba la sequera... [+ crítica]

¿VOLS VENIR, TU, RABADÀ...? VULL HERETAR!

«Ovelles», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets diferents temporades: Sara Espígul / Gemma Martínez / Clara Cols, Biel Duran, Albert Triola / Eduard Buch. Escenografia: Elisenda Pérez. Vestuari: Carlotaoms. Disseny il·luminació i espai sonor: Xavi Gardés. Adaptació tècnica gira: Fernando Portillo. Fotografia: Roser Blanch. Cartell 2022: Manera Estudi. Premsa: Barc Comunicació. Producció executiva: Sergio Matamala i Clara Cols. Comunicació: Clara Cols. Xarxes socials i distribució: Elisenda Riera. Coproducció: Flyhard i El Ramat Produccions. Direcció: Carmen Marfà i Yago Alonso. Sala Flyhard, Barcelona, 31 maig 2018. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 15 setembre 2021. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 30 juny 2022.

La involució que pateix la societat del primer quart de segle XXI no passa només per l'amenaça climàtica, l'amenaça de la guerra nuclear o primitiva com la d'Ucraïna o l'amenaça de la pobresa energètica sinó també pel retorn a aquelles mesures naturals de fa cent anys que mantenien un cert equilibri ecològic i vetllaven el planeta en un estat de mínima conservació sense que criatures com Greta Thunberg haguessin de voltar pel món com una mena de nova mare Teresa de Calcuta per salvar la humanitat. Sense anar més lluny, aquesta mateixa primavera, un ramat de més de tres-centes cabres i ovelles ha pasturat per Collserola per remugar l'herbei i evitar així un dels perills d'incendi que assetgen els boscos amb la vegetació resseca per l'onada de calor. Les ovelles —com les cabres, els cavalls o les vaques— són una part essencial per fer aquesta neteja natural i els neopastors de Collserola n'estan tan contents que diuen que hi tornaran a portar el ramat quan hagi passat el perill eixordador dels petards, les tronades, les traques i els focs d'artifici que els posen la pell de gallina. Als tres germans urbanites de la comèdia de Carmen Marfà i Yago Alonso l'herència de 512 ovelles d'un tiet avi de la muntanya els hauria anat com l'anell al dit si la tendència neorural aplicada a Collserola hagués estat de moda quan els va caure el llegat familiar al damunt... [+ crítica]

LA PEIXERA D'EUROPA

«El jardí», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Màrcia Cisteró i Antònia Jaume. Espai escènic i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Marc Salicrú. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Noemí Jiménez. Director tècnic: Xavi Feliu. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Ajudanta de direcció: Eva Vilar. Ajudanta de caracterització: Coral Peña. Comunicació: Bernat Reher. Fotografies: Pere Cots. Agraïments: Albert Prat, La Perla 29, Sala Beckett, Punt de Fuga i Teatre Nacional de Catalunya. Espectacle de Centaure Produccions creat amb el suport de la Sala Beckett durant una residència artística la temporada 2020-2021. Direcció: Albert Arribas. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 12  gener 2021. Reposició: Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 22 juny 2022.

Hi ha una peixera al centre de l'escenari que fa glu-glu. La peixera és com un jardí ple d'aigua. El so i la il·luminació hi reblen l'efecte que la metàfora exigeix. Que Europa fa aigües, no és cap descoberta. Només cal observar les cares de pasqua dels qui els ha tocat anar davant intentant aturar cadascun dels flagells —més que de les crisis— que assoten el vell continent des de que va dir adéu al segle XX: el crac immobiliari, el crac climàtic, el crac dels refugiats, el crac energètic que ha desbocat la fera ferotge de l'imperialisme de la miggammada Z de Vladímir Putin... Per això, la recuperació de l'obra «El jardí», de Lluïsa Cunillé (Badalona, Barcelonès, 1961) —que es va estrenar a principis del 2021 en una residència de Centaure Produccions a la Sala Beckett— ressona ara, recuperada a l'antiga Seca, encara amb més inquietud, amb més neguit i amb més vivesa que fa un any mig quan Europa encara reposava en un jardí endormiscat, assotat aleshores pel moment més àlgid de la plaga del coronavirus. El teatre de Lluïsa Cunillé no dóna mai ni les claus ni la contrassenya per obrir el cadenat de tot el que amaga en el seu interior. Cal forçar el pany, com un serraller d'urgències, per trobar el punt en el qual el bombí cedeix. I un cop obert l'enigma, el ventall d'interpretacions, per descomptat, pot ser múltiple... [+ crítica]

WELCOME TO THE PARTY

«Romeu i Julieta», de William Shakespeare. Traducció: Yannick Garcia Porres. Dramatúrgia: Joan Yago. Intèrprets: Emma Arquillué, Nil Cardoner, Guillem Balart, Anna Barrachina, Albert Baró, Pau Escobar, Adrian Grösser, Xavi Ricart i Andrew Tarbet. Escenografia: Alejandro Andújar. Disseny de vestuari: Maria Armengol. Disseny de so: Damien Bazin. Disseny de llums: Jaume Ventura. Disseny de vídeo: Mar Orfila. Caracterització: Claudia de Anta. Composició Musical: Paula Jornet / Adrià Jornet. Coreografia i Moviment: Ana Pérez. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidora: Teresa Navarro. Operador de so Efrén Bellostes. Construcció d’escenografia: Pascualin Estructures. Confecció de vestuari: Época Barcelona. Premsa: Rubén García – BARC Comunicació. Suport en Comunicació: Sem Pons – BARC Comunicació. Xarxes socials: Marc Mampel – BARC Comunicació. Fotografia: Lander Larrañaga . Disseny gràfic: Eduard Buch. Vídeo promocional: Mar Orfila (direcció), Anna Molins (direcció fotografia), vestuari: Lara Iserte amb la col·laboració de Victor von Schwarz (VVS), caracterització: Claudia de Anta. Alumna en pràctiques del Muet: Ana Yanini . Alumna en pràctiques d’Elisava: Jordina Ribó. Alumna en pràctiques de l’Escola d’Art Llotja: Lara Gómez. Agraïments Moi Cuenca, Marina Vilardell, Roger Parés, Jordi Martínez, Sala Beckett, Dagoll Dagom, T de Teatre. Una producció de La Brutal amb el suport de l’ICEC de la Generalitat de Catalunya i amb la col·laboració del Teatre L’Artesà de El Prat de Llobregat. Direcció: David Selvas. Teatre Poliorama, Barcelona, 15 juny 2022.

Doncs, això, passeu, passeu i sigueu benvinguts a la festa. Perquè on hi ha amor hi ha alegria, ni que sigui emmascarada per l'antifaç daurat de l'odi. La companyia La Brutal i el director David Selvas s'han proposat desmitificar la llegenda feta història de la ciutat de Verona i adaptar-la a la lluita postadolescent del segle XXI sense defugir l'origen de la tragèdia que William Shakespeare ja va predir el 1597 quan va publicar per primera vegada «Romeu i Julieta». Quan es revisa un clàssic com aquest, que ha passat per tota mena d'adaptacions i de registres, el repte és tan arriscat com majúscul. ¿Com cal fer-ho per no caure en la simple imitació de les referències acumulades al llarg del temps? El teatre, el cinema, l'òpera... Cada disciplina artística hi ha dit i hi ha fet la seva. ¿Però encara hi ha alguna altra manera d'arribar al The End sense que s'assembli a cap altra? David Selvas s'ha envoltat d'una nova versió traduïda, la de Yannick Garcia i una renovada i desinhibida dramatúrgia de Joan Yago (cap i casal de La Calòrica). En això consisteix el procés de creació. I l'últim acte de «Romeu i Julieta» tan esperat de tan conegut com és trenca tòpics i desmunta clixés i entra en el que podríem anomenar la “dimensió teatral desconeguda”. Escolteu la veu melangiosa de Nina Simone interpretant «Everything must change», la peça de Benard Ighner, que va llençar al món a mitja dècada dels setanta del segle passat Quincy Jones i que ha estat repiulada des d'aleshores per desenes de grans veus de la música. Tot ha de canviar, diu. Tothom ha de canviar, assegura. Els joves es fan vells. L'hivern es converteix en primavera. Res ni ningú s'escapa dels canvis, tret de la pluja que ve dels núvols i el sol que il·lumina el cel. I els colibrís volen... [+ crítica]

IMMERSIÓ B N T J R N T

«Apunts sobre la bellesa del temps. Homenatge a Josep Maria Benet i Jornet». Mostra del Laboratori Peripècies. Obres breus: «A la clínica», «La fageda», «Dos camerinos», «Petit regal a un pare», «Tovalloles de platja» i «Angúnia». Text de Josep Maria Benet i Jornet. Dramatúrgia: Sergi Belbel, Roc Esquius, Mar Esteban, Laura Fité, Martí Gallén, Rosa Molina, Lourdes Noguera i Núria Sanmartí. Intèrprets: Agnès Busquets, Marta Codina, Lara Díez Quintanilla, Roc Esquius, Mar Esteban, Laura Fité, Martí Gallén, Oscar Jarque, Maria Victòria Llena, Joan Martínez Vidal, Rosa Molina, Míriam Monlleó, Edgar Moreno, Lourdes Noguera, Xavier Pàmies, Laura Porta, Rafaela Rivas, Eloi Sánchez, Núria Sanmartí, Carlos Solsona, Daniel Ventosa i Nan Vidal. Coordinació: Sergi Belbel. Vestuari: Agnès Busquets. Espai sonor i audiovisual: Martí Gallén. Producció: Sergi Belbel, Roc Esquius, Martí Gallén, Mar Esteban i Rafaela Rivas. Diversos espais. Sala Beckett, Barcelona, 11 juny 2022.
 

El títol no és la proposta d'un enigmista. «Immersió B N T J R N T». Es tracta del fals  anagrama de Benet i Jornet, sense les vocals. La vocalització és a l'esquena de les samarretes de cadascun dels intèrprets. I també en els seus diàlegs. Impecables tots. Al pit, les consonants. Poètic. El Laboratori Peripècies fa cada temporada una mena de fi de curs amb graduació d'alta volada. Després de cinc temporades, aquest 2022 s'ha dedicat com a homenatge a Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940 - Lleida, 2020) i l'ha coordinat, com és habitual, el dramaturg i escriptor Sergi Belbel —diguem-ho així ara que ja l'ha batejat Sant Jordi!—, al voltant de la figura de qui es considera la baula de connexió entre el teatre clàssic català, sobretot Àngel Guimerà, i també Rusiñol o Pitarra i, ¿per què no?, Josep Maria de Sagarra, entre altres, i la nova dramatúrgia catalana multiplicada amb els anys i que emplenaria a hores d'ara totes les lletres de l'alfabet d'un Qui és Qui teatral. Els espectadors que han pogut assistir a alguna de les úniques quatre representacions d'«Apunts sobre la bellesa del temps» hauran viscut una d'aquelles experiències úniques. I no diguem res dels que hagin fins i tot optat per assistir a les quatre. Sergi Belbel i l'equip de dramatúrgia han escollit sis peces breus inèdites de Josep Maria Benet i Jornet. I, com en alguna altra ocasió, han distribuït cadascun dels escenaris per diversos espais de la Sala Beckett, des de la sala gran de Baix a una de les aules, la sala de Dalt, el taller, els camerinos o la terrassa interior... [+ crítica]

LA BELLESA D'UN TRÍPTIC SIMFÒNIC

«El cos més bonic que s'haurà trobar mai en aquest lloc», de Josep Maria Miró. Intèrpret: Pere Arquillué. Músics: Quim Reixach i Sergi Llopart. Disseny de llums, escenografia i composició musical: Xavier Albertí. Cap tècnic i tècnic de llums: Toni Ubach. Tècnic de so: Uriel Ireland. Producció executiva i regidoria: Nunu Santaló i Marta Colell. Cap tècnic del teatre Romea: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Santi&Kco. Distribució: Bitò. Direcció producció: Josep Domènech.  Coproducció Festival Temporada Alta  i Teatre Romea. Ajudant de direcció: Roger Vila. Direcció: Xavier Albertí. Teatre de Salt, 10 desembre 2021. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 5 juny 2022.
 

L'ombra és allargada. La de l'actor Pere Arquillué, vull dir. S'allarga sobre el feix de lluna de l'escenari en un efecte del disseny d'il·luminació com si fos una extensió del seu cos. L'ambientació és tenebrosa. Perquè la història també és tenebrosa. I el protagonista hi és dempeus, immòbil, a punt per clonar-se durant gairebé dues hores ininterrompudes en almenys set veus de set personatges: el noi de 17 anys aparegut mort i mutilat en un racó de bosc, la seva mare, el seu pare mort anys abans, la seva mestra d'institut, un dels amics, el propietari del taller de serrar fusta, el transvestit que fuig... Els espectadors no els veuran mai físicament, però sí que els aniran creant en la imaginació gràcies només a la força de la paraula, a com es diu que vesteixen, a com es diu de quina manera es mouen, a com es diu de quina manera pensen, a la manera de dir-ho, al gest, a la flexió, a l'entonació, al registre, a les modulacions, als alts i baixos, als moments més aguts i als moments més greus, als silencis, a la invisible lletra menuda del text que hi és i no es nota i que sembla que llisqui entre punts suspensius. Si qui parla és, com passa aquí, una ànima en pena, la força encara és més punyent. Si el paisatge que s'imagina és rural, la imaginació agafa aires de gènere negre de novel·la o sèrie nòrdica. O potser també d'aquell «Dogville» que encara ressona avui com un guió inquietant. Si els fets són tràgics, la manera de donar-los a conèixer toca de puntetes amb el registre de veu greu de la sèrie «Crims» sense que segurament l'autor Josep Maria Miró (Prat de Lluçanès, 1977) ni tan sols hi hagi pensat o potser ni n'hagi escoltat o vist cap episodi. Hi ha moments en la creació artística d'una època que s'estableixen coincidències inexplicables més atribuïbles a l'airada dels temps que no pas a una connexió real entre elles... [+ crítica]

METACRÍTICA D'UN METAESPECTACLE

«Internacional». Idea d'Anna Karasińska. Intèrprets: Avo Buchaca, Amàlia Cillero, Magí Coma, María Moralo i Alba Tortras. Assessoria de continguts: Magda Kerestey. Espai escènic i il·luminació: Cube.bz. Traducció: Martí Sales. Ajudant de direcció: Luis Peset. Direcció: Anna Karasińska. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 4 juny 2022.

Si la dramaturga polonesa Anna Karasińska (Łódź, Polònia, 1978), convidada pel Teatre Lliure per tancar la commemoració del 30è aniversari de la mort de Fabià Puigserver i artista debutant aquí, es permet el luxe d'advertir els presumptes espectadors dient-los que en les seves posades en escena no hi ha guió, no hi ha text, no hi ha trama, no hi ha dramatúrgia, no hi ha escenografia i no hi ha protagonistes ni res que s'hi assembli, un també es pot permetre el luxe d'advertir que això és una no crítica d'un espectacle no vist, afirmació que, agafant-la com el rave per les fulles, podria voler dir que és una metacrítica d'un metaespectacle. «Internacional» tenia tots els ingredients per ser un espectacle rebel si no fos que els “enfants terribles” estan de baixa i de rebaixa. Dies abans de començar les funcions, «Internacional» ja es va situar al cim de la polèmica de les xarxes perquè una de les aspirants a assistents de la direcció —escollida per càsting— va denunciar males praxis o presumptes desacords en el mètode dels assajos de creació i se'n va anar de l'equip amb la cua entre tuits... [+ crítica]

FER UN PA COM UNES HÒSTIES

«Una teràpia integral», de Marc Angelet i Cristina Clemente. Intèrprets: Roger Coma, Abel Folk, Àngels Gonyalons i Andrea Ros. Amb la col·laboració en off de Jordi Martínez. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Àngel Puertas. Caracterització: Maru Errando. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Coordinador tècnic en gira: Àngel Puertas. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció artística de producció: Jordi Casanovas (Hause&Richman). Ajudants de producció: Laura Alonso i Fran Torrella. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Vídeo promocional: Lluís Arbós (Dolma Studio). Màrqueting i comunicació: Focus. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Agraïments: Òscar Jarque, Forn de Cabrianes. Producció de Velvet Events. Direcció: Marc Angelet i Cristina Clemente. La Villarroel, Barcelona, 2 juny 2022.

Qui podia imaginar que darrere dels ingredients ancestrals de la farina, l'aigua i la sal, el llevat fresc i la massa mare, s'hi pogués amassar, deixar-ho reposar i enfornar... no pas, no, el pa cruixent i saborós de tota la vida sinó, al revés, tota una vida que acaba fent, com popularment es diu, i m'excuso per la redundància panarra, un pa com unes hòsties. Els quatre intèrprets d'«Una teràpia integral», una comèdia que no arriba a tragèdia però que s'hi acosta, es posen en la pell i el davantal d'un obrador de forner. El tal forner és en Toni Roca, un manetes del pa que fa cursets selectius amb cua d'espera i que tria els seus alumnes amb la precisió d'un artesà i la finesa investigadora sobre la personalitat de cadascú com si fos un luthier en psicologia. Hi ha obres com aquesta que posen a prova qui les interpreta. Ni Abel Folk ni Àngels Gonyalons, els dos més veterans, ni Roger Coma ni Andrea Ros, els dos no tan veterans, fan en aquest cas de Folk, de Gonyalons, de Coma o de Ros, tal com els espectadors els poden tenir encasellats, sinó que fugen dels seus clixés interpretatius i es transformen escènicament com si fossin engolits per la massa mare de la trama fins al punt que són quatre intèrprets nous de trinca, com acabats de sortir del forn... [+ crítica]

QUEIXALADES DE SANG I FORCS D'ALLS

«Les històries naturals».Text: Sílvia Navarro. Música: Marc Sambola. Lletres: Miquel Agell. Intèrprets: Albeni Aranda, Ester Bartomeu, Clàudia Codony, Xavi Duch, Eloi Gómez, Anna Herebia, Eduardo Hidalgo, Carla Pueyo, Gerard Rodríguez i Ferran Rull. Músics: Gerard Alonso, Jordi Costa i Monchu López. Coreografia: Montse Colomé. Escenografia: Eloi Linuesa. Vestuari: Núria Milà. Confecció vestuari: Leo Quintana. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Daniel Gener. So: Jaume Edo. Animacions vídeo: Miquel Teixidor. Dialectòleg: Pere Navarro. Il·lustració cartell: Ignasi Blanch. Producció executiva: Línia Linuesa. Ajudant de producció: Marta Fíguls. Estudiants en pràctiques: Louis Sela i Guillem Moseguí (producció); Jana Pessi, O Pesce i Beatriz Riobo (vestuari); en col·laboració amb l'Institut Poeta Maragall i l'Institut Anna Gironella de Mundet. Col·laboració: Teatre Plaza de Castelldefels. Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant de direcció: Omar Bañón. Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Teatre Condal, Barcelona, 1 juny 2022.


L'adaptació de la novel·la «Les històries naturals», de Joan Perucho (Barcelona, 1920 - 2003), de qui fa dos anys, en plena crisi sanitària, es va commemorar el centenari del seu naixement, hauria de ser un esdeveniment en una cultura normalitzada. L'atreviment de la companyia Lazzigags —diguem-ne Miquel Agell per ser més exactes— d'enfrontar-se a una aventura com aquesta també hauria de ser valorada com una actitud cultural, de respecte cap a la literatura i de lligam amb la tradició. No és per atzar que «Les històries naturals» fos una de les novel·les catalanes més traduïdes a la segona meitat del segle passat, quan només campaven per fora les traduccions de Mercè Rodoreda amb «La plaça del Diamant» i alguna altra, a tot estirar. No és per atzar que el crític Harold Bloom, amant dels cànons, la inclogués en una de les seves catalogacions. Però, durant anys, el “gènere” que feia servir Joan Perucho no era el que les elits pseudoliteràries del moment tenien entre les seves oracions. Fins que el resultat, tant de «Les històries naturals» com d'alguna altra de les seves prop de quaranta novel·les es va fer evident i qui l'havia ignorat va haver d'acceptar-lo com un mestre del mal anomenat “gènere fantàstic i de ciència-ficció”. Faig aquest parèntesi inicial perquè en el moment que els de la companyia Lazzigags han aportat Joan Perucho al teatre, sobta que hagi hagut de ser la iniciativa privada —la mateixa companyia i en aquest cas el Teatre Condal— la que hagi agafat el toro —o el vampir de Pratdip!— per les banyes. Una iniciativa com aquesta, en una cultura normalitzada, hauria de ser aplaudida pel sector educatiu i literari, hauria de ser aprofitada per rellegir Joan Perucho, per fer-ne una versió, si voleu, accessible als lectors adolescents —l'inici de la novel·la exigeix confiança en l'autor i la història i no hi sobraria una esporgada— i per fomentar una campanya que finalment portés estudiants d'institut al teatre —com en els millors temps— i es tanqués el cercle entre literatura, tradició i cultura... [+ crítica]

 

ELS PIRATES ESTAN “FRESQUIBIRIS”

«Els secundaris». Dramatúrgia: Laura Aubert i Bernat Cot. Intèrprets: Laura Aubert i Bernat Cot. Intèrprets enregistraments: David Anguera, Adrià Aubert, Laura Aubert, Joan Cid, Bernat Cot, Montse Farrarons, Gemma López, Esteve Nadal, Laura Pau, Lluna Pindado, Elsa Quintana i Elna Roca. Escenografia: Enric Romaní. Il·luminació: Adrià Aubert. Figurinisme i caracterització: Maria Albadalejo. Coreografies: Anna Romaní. Assessoria de moviment: Robert González. Disseny de so: Damià Duran. Enregistrament i bases musicals: Pere Gual. Estudiant en pràctiques d’escenografia: Teresa González. Confecció vestuari: Maria Albadalejo, Carlota Ricart i Eva Szwarcer. Perruqueria: Alba Quintos i Cinta Moreno. Producció: Montse Farrarons. Producció executiva: Marina Marcos. Comunicació i premsa: Anna Castillo. Fotografia: Sergi Panizo. Maquillatge i perruqueria imatge promocional: Inma Bono. Vídeos promocionals: Ariadna Monleón (tràiler) i Mateu Tur (teaser). Agraïments: Associació Centre Cultural Sant Vicenç de Sarrià, Mercè Fantova (SGAE), Família Hernandez Montse Palomar, Teatre Akadèmia. Ajudant de direcció: Elna Roca. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre. El Maldà, Barcelona, 31 maig 2022.
 

El Teatre Còmic —o “Cómico”, en argot de l'època— va fer de les seves en els temps daurats del Paral·lel a l'avinguda més popular de Barcelona de principis del segle XX, a tocar entre els carrers Tapioles i Poeta Cabanyes. El 2025, que gairebé ja hi som, farà cent vint anys de la seva obertura, un mes de juny del 1905, i aquest any n'ha fet seixanta de la seva caiguda en desgràcia el maig del 1962. Però com que tots els teatres, com els sants, tenen vuitada, el “Cómico” ha ressuscitat ara en clau de peça de miniatura a la sala El Maldà. I ho ha fet amb una ambientació romàntica, suggerent i de flaire de teatre de darrere les bambolines on es cou, es menja i es paeix l'autèntica realitat de l'ofici. L'actriu Laura Aubert i l'actor Bernat Cot han elaborat com a dramaturgs a quatre mans un vodevil hilarant, suculent, ple de sorpreses, escènicament excitant i carregat d'un humor “sense parió”, de tall fi, que tots els espectadors que vulguin passar una estona “fresquibiris” tenen l'oportunitat de veure, de moment, a la sala del Pi, tot i que l'espectacle es mereix una temporada molt més llarga i —atenció productors i dinamitzadors de fires i festes!—, també una gira extensa pels teatres de la Seca i la Meca i les Valls d'Andorra. Laura Aubert i Bernat Cot fan els papers principals de dos intèrprets secundaris que només aspiren a tenir el plat calent cada dia gràcies als seus breus papers de tota mena. Els espectadors, com deia, els veuen des de les bambolines del que seria el Cómico. A fora, a l'escenari, es representa una obra que l'empresari ha venut amb un excés d'expectatives —com si fos una estrena d'en Guimerà!— i que no és altra cosa sinó una revista de “varietés”, perquè el públic s'ho passi bé i prou... [+ crítica]

“REVIVAL” MUSICAL I ADORACIÓ FEIXISTA

Mirin, l'espectacle serà fetitxista o no serà. Aquesta és una de les moralitats que es podrien extreure d'aquest macromusical que ret homenatge a l'anomenat rei del pop, figura i icona mundial de l'últim quart de segle passat, el polifacètic cantant, compositor, intèrpret, ballarí i músic Michael Jackson (Gay, Indiana, 1958 - Los Angeles, 2009), de trajectòria artística estel·lar i de vida més aviat erràtica, amb un final tràgic que després de la seva mort encara porta cua. El muntatge coreogràfic i escenogràfic no s'està de forçar al màxim allò que els seguidors i els fans volen veure, volen escoltar i volen sentir: aparicions sobrenaturals, reproduccions espectaculars en clau de videoclip, els uniformes característics del cantant... [+ crítica]

BALL DE GRONXADORS

«Girls Like That (Noies d'aquestes)», d'Evan Placey. Traducció de Nan Vidal. Intèrprets: Cristina López, Aida Llop, Clara Moraleda, Marta Niell i Laura Porta. Escenografia, vestuari i disseny gràfic: Nien Boots. Ajudant d'escenografia: Ton Kemper. Espai sonor: Laura del Pino i Carles Solsona. Disseny d’il·luminació: Daniel Gener. Comunicació: Paula Castillo. Vídeo: Paula Castillo i Laura del Valle. Fotografia: Henry Sorribas. Producció i distribució: Cristina Ferrer (Tot Produccions). Ajudant de producció: Judit Ferrer. Producció escolars: Georgina Armengou i Berta Solé. Direcció d’actrius i moviment: Juan Pablo Mazorra. Direcció musical: Laura del Pino. Direcció escènica: Carles Solsona i Nan Vidal. Companyia: Càlam. Sala Versus Glòries. Barcelona, 15 maig 2022.

¿És possible concentrar en noranta minuts mig segle d'un retrat social infantil i adolescent de la mà de cinc noies del centre educatiu de la corporació catòlica de St Helen, cal suposar que de la filial del Canadà, d'on és originari l'autor i dramaturg Evan Placey, des que entren al curs de P5 i continuen en els progressius cursos de primària i secundària fins que es retroben, ja com a exalumnes, en una d'aquelles festes que ningú en el fons no té cap ganes de reviure, quan tenen 45 anys? La resposta és que sí. Ho fa la companyia Càlam amb cinc actrius que tenen la virtut de representar amb diferents matisos d'edat des dels primers moments com a criatures, quan tenen cinc anys, sense caure en l'error del pretès infantilisme, passant per l'etapa de cap de pardals de la pre i la post adolescència fins a la maduresa adulta. Ho aconsegueixen perquè es pot dir que fan una mena de “ball de gronxadors”, que sembla un ball inspirat en el moviment coreogràfic de tants balls tradicionals en cercle que expliquen una història mentre els balladors es mouen com les agulles del rellotge... [+ crítica]

DELS CAMPS DE COTÓ AL PARAL·LEL

«Els colors de Duke Ellington». Creació de Marcel Tomàs. Intèrprets: Marcel Tomàs, Toni Escribano, Xavi Molina, Adrià Bauzà, Jordi Casas, Tomàs Pujol / David Bayés, Aleix Cansell / Jep Perxés, RAúl Gallego, Albert Clapés, Raúl Pérez, Pablo Martín / Maria Cofan. Coreografia i moviment: Marta Ribera. Disseny de llums: Gerard Canadell. Disseny de so: Carles Xirgo. Fotografia i disseny gràfic: Marcel Asso. Vídeo: Arian Botey. Regidoria i comunicació: Irene Vila. Producció i manegement: Susana Lloret. Direcció musical i assanjaments: Xavier Molina i Adrià Bauzà. Direcció artística: Marcel Tomàs. Col·laboració amb Girona Jazz Project. Amb el suport del Festival Temporada Alta. Companyia Cascai Teatre. Teatre Condal, Barcelona, 15 maig 2022.
 

Hi ha una característica en els espectacles que crea i dirigeix des de fa més de vint anys el showman Marcel Tomàs (Girona, 1972). I és que tot el que s'hi fa hi està mil·limètricament “configurat”, fins al més mínim detall, amb rigor i pulcritud, des d'un got d'aigua a un mocador per eixugar la suor, sense que hi hagi cap fissura durant tota la trama ni que trontolli el ritme en una proposta que, en aquest cas, fusiona el concert amb el teatre a través de la història del jazz i fa un homenatge a un dels principals creadors jazzístics, Duke Ellington. El repartiment de l'espectacle l'integren nou músics —tal com està el pati i a aquestes alçades, tota una banda de jazz—, un actor que fa de camàlic i tots els papers de l'auca, i el mestre de cerimònies (el mateix Marcel Tomàs), que omple gran part del guió del discurs de presentació.L'espectacle «Tots els colors de Duke Ellington», que va arrencar a Temporada Alta, pot ser d'aquells per a tots els públics, que no vol dir que sigui per a joves sinó que sobretot, pel seu contingut i per la seva picaresca, connecta amb els adults i, d'entre els adults, per descomptat, amb aquells que han estat seguidors empedreïts del gènere del jazz. Marcel Tomàs és un actor complet, allò que en diríem un home orquestra amb multitud de registres, capaç de passar de presentador a humorista, d'humorista a clown, de clown a cantant, de cantant a narrador i de narrador a personatge de ficció... [+ crítica]

DARRERE EL TELÓ BLAU CEL DE LA POR

«Qui no s'atreveix a tremolar». Dramatúrgia d'Aura Foguet Seguí. Intèrprets: Carmela Poch, Bàrbara Roig i Manar Taljo. Escenografia i vestuari: Paula Font. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor: Clàudia Balletbó i Isabel Archs (Ölivia Musyk). Moviment: Lucía Torres. Fotografia: Isabel Archs. Ajudant de direcció: Elna Roca. Direcció: Aura Foguet Seguí. Companyia La Viciosa. El Maldà, Barcelona, 14 maig 2022.
 

La companyia La Viciosa manté la seva línia de teatre compromès, una definició que per comoditat benestant ja semblava que fos exiliada. I ho fa sense prescindir de l'aire poètic i simbolista, però també sense obviar la denúncia social que hi ha al darrere. Ho va fer amb l'obra «Alhayat o la suma dels dies», sobre els camps de refugiats, un dels espectacles que ha tingut i té encara una gira excepcional en temps de crisi i que s'ha anat reposant en auditoris i fins i tot centres cívics perquè lamentablement la seva tesi de caire realista no ha desaparegut de la capa de la terra. Ara, també amb la dramatúrgia d'Aura Foguet Seguí —que ja va ser coautora amb la seva germana, Laia Foguet, d'«Alhayat o la suma dels dies»— posa el dit a la nafra dels silencis al voltant dels abusos infantils amb una proposta teatral que reuneix diferents registres: la paraula, la música, la poètica i el moviment coreogràfic. I potser hauria de dir també amb una mica de cultura gastronòmica perquè les dues truites cargolades que s'hi cuinen, cargolades com en deien abans, o a la francesa, com en diuen ara, a segons quines hores fan entrar la gana. Els espectadors caldrà que esperin al desenvolupament complet de la trama per esbrinar què és el que li passa a la petita / adolescent / jove Rita, interpretada en diferents etapes de la seva vida per Manar Taljo, que ja era també a «Alhayat...» (El Maldà) i que s'ha vist recentment a «Síndrome de gel» (Teatre Lliure), una actriu barcelonina filla de pare sirià i mare catalana que té l'avantatge de poder alternar papers de personatges relacionats amb el seu doble origen... [+ crítica]

ELS PICAROLS DE L'HEREU RIERA

«Les bones intencions», de Marc Artigau. Intèrprets: Míriam Iscla i Joan Negrié. Disseny vestuari: Marc Udina. Confecció vestuari: Goretti Puente i Marc Udina. Construcció escenografia: Oscar Hernandez Pol “Ou”. Disseny llums: Sylvia Kuchinow. Disseny espai: Raquel Ibort. Premsa i comunicació: Anna Fernández. Premsa Centre Arts Lliures Joan Brossa: Gabriella Dilorenzo. Fotografia i disseny gràfic: Albert Rué. Producció executiva: Joan Negrié. Producció: Eloi Isern. Producció gira: Manel Torres. Distribució: Roser Soler. Direcció: Joan Maria Segura i Barnadas. Producció: Sala Trono. Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa. Barcelona, 13 maig 2022.

Ja ho deia la veu popular: «Sóc català i porto barretina. I a qui em digui res, li tallo la sardina!». Ai, si molts dels magistrats de toga negra sabessin a què s'exposen! De segur que no s'atrevirien a publicar i signar segons quines sentències que, a ells sí, sembla que els surtin ben bé de la “barretina”. Tot això ve a tomb perquè la Sala Trono, amb seu a Tarragona i una trajectòria remarcable, n'han muntat una de picarols i barretines amb la complicitat de la murrieria dramatúrgicament eclèctica de Marc Artigau i la sornegueria desinhibida pel que fa a la direcció de Joan Maria Segura Barnadas. «Les bones intencions», títol amb ressons de novel·la nord-americana i de cinema francès, els ha sortit en clau d'espectacle teatral de faixa i espardenya, gairebé del gènere de l'anomenada popularment “literatura de cordill”, amb un parell d'intèrprets sense complexos ni déus al cos a qui no espanten els reptes ni fer salts al buit venint des d'obres clàssiques com vénen amb «Crim i càstig» (Míriam Iscla / Teatre Lliure) o «L'Héroe» (Joan Negrié / Teatre Nacional de Catalunya). Ells dos són ara la Paula i el Pere. Dos personatges que es busquen la vida com poden, tot i que a vegades a ella se li escapi la mà quan veu la bossa d'algú perquè té els dits llargs i a ell se li escapi també la mà quan la desesperació, la gelosia o la venjança el porten a buscar la felicitat de la vida amb l'elixir de les pastilles... [+ crítica]