MEDITAR AMB LA TORTUGUETA I ESCLAFAR-SE LA CLOSCA EN L'INTENT

«Una bufetada a temps», de Marta Buchaca. Intèrprets: Sara Diego, Eudald Font, Montse Guallar, Ramon Madaula i Marc Rius. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Marta Pell. Il·luminació: Anna Espunya. Espai sonor: David Solans. Assesoria de moviment: Davo Marín. Direcció de producció i producció executiva: Natàlia Boronat. Ajudantia de producció i regidoria: Clara Roche. Direcció tècnica: Víctor Cárdenas. Ajudantia de direcció: Roc Esquius. Cap tècnic del teatre: Andrés Piza. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Amb el suport de: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Imma Sust, Jordi Galceran, Guillem Clua, Sergi Belbel, Jordi Soriano, Davo Marín, Joan Maria Comes i Buchaca, Roger Comes i Buchaca, Uma Bonet Espunya, Bruc Esquius Turmo, Nael Boronat Ruiz, Escola Univers i Espai Maragall Centre d’arts escèniques de Gavà. Una producció de La Pocket i La Villarroel. Direcció: Marta Buchaca. La Villarroel, Barcelona, 9 abril 2026.

La comèdia catalana ben feta està d'enhorabona. Com la primavera, ha esclatat amb tots els colors. Ara, amb «Una bufetada a temps», la dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979), posa el dit a la nafra del sempre polèmic mètode més infal·lible per educar criatures millor que les generacions anteriors i llençar-les a la piscina d'un futur que pinta negre. En un moment que els professionals de l'ensenyament estan desbordats i sorprenentment menyspreats per l'administració, saturats de jornades de vaga, criticats per les colònies cancel·lades i tips de taules de negociació on no es negocia bo i res, que hi hagi un insòlit punt de reflexió teatral en clau irònica i to de comèdia sobre els diversos mètodes d'educació, que han superat etapes i han sobreviscut com han pogut en els últims setanta anys, és un alè d'aire fresc. I que es faci, a més, confrontant, per un incident puntual d'un infant de 8 anys descobert pels mestres de l'escola, per una banda l'avi i l'àvia paterns, a la ratlla dels seixanta-i-tants, i per l'altra el pare i la mare de la criatura a la ratlla dels quaranta-i-tants, no necessita gaires explicacions més perquè el ganxo penetri de seguida en el subconscient de la gran majoria dels espectadors, siguin de la generació que siguin i tant si han estat avis, pares o si estan a punt de ser-ho. Una bufetada de l'avi propinada al seu nét de vuit anys després que aquest l'hagués insultat en un brot de rabieta abans de tancar el llum i posar-se a dormir posa entre l'espasa i la paret l'avi quan es veu descobert pel director de l'escola, que ha citat els quatre parents en una reunió, per advertir-los que, segons la llei del 2007, clavar una bufetada a una criatura és considerat un delicte de conseqüències penals.... [+ crítica]    

EL FORAT NEGRE DEL CASTELL INFLABLE

«Tinc un bosc al cervell», de Guadalupe Sáez. Intèrprets: Rosa Boladeras i Greta Jorge, Dana Sina, Bruno Bistuer / Pau Montserrat, Alejandra Cid i Lila Sina. Escenografia: Xevi Oró. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Quim Algora. So: Guillem Rodríguez. Moviment: Maria O’Herce. Ajudant de direcció: Carla Torres. Mirada Externa: Sílvia Delagneau. Estudiant en pràctiques (MUET): Laura Pons. Agraïments: Anna Bellmunt, Imma Colomer, Magí Coma, Georgina Pedragosa, Parcs i jardins de Poblenou, David Piulats, Jordi Rius, Raimon Rius, Teatre Lliure i Maria Zaragoza. Una producció de la Sala Beckett. Amb la col·laboració d’Aura Events i la Universitat Oberta de Catalunya. Direcció: Alícia Gorina. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 8 abril 2026.

Fa set anys, dins del Festival Grec del 2019, el coreògraf William Forsythe va muntar un castell inflable al mig de la sala oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya, el MNAC, que va fer les delícies dels que s'hi van endinsar. Fa tres anys, a la mateixa sala, l'artista Laia Estruch hi va muntar un instal·lació amb tres grans tubs inflables, que oferien una peça musical inclosa de Xavi Lloses, on també es podien introduir els visitants i on la mateixa artista hi va fer diverses performances. Esmento aquest parell de referències artístiques vistes aquí perquè en certa manera m'han portat a refrescar la memòria amb el rerefons de l'obra «Tinc un bosc al cervell», que l'autora Guadalupe Sáez (Alacant, País Valencià, 1981) ha estrenat ara com a colofó de l'Ajut Benet i Jornet que va obtenir en la segona edició del 2024 i que ara ha posat en escena la directora Alícia Gorina amb una mirada experimental tant suggerent com arriscada perquè al voltant de l'actriu protagonista, Rosa Boladeras, hi ha sempre tres infats/joves intèrprets que no hi són només per fer bonic sinó que comparteixen també un notable rol protagonista... [+ crítica]

LES LLUMS I LES OMBRES DEL RETORN A HAIFA

«Retorn a Haifa». Idea d'Àlex Rigola. Adaptació de la novel·la de Ghassan Kanafani. Traducció: Anna Gil Bardají. Adaptació, disseny de llums: Àlex Rigola. Intèrprets: Chantal Aimeé, Jordi Figueras, Ariadna Gil I Carles Roig. Espai escènic: Patricia Albizu. Produccció executiva: Mireia Pol. Ajudant de direcció: Paula Blanco. Agraïments a Maria Bohigas (Club Editor). Heartbreak Hotel i Titus Andrònic S.L. i el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció: Àlex Rigola. Sala Heartbreak Hotel, Barcelona. Del 19 de març al 26 d'abril 2026.

Morir als 36 anys, víctima d'un atemptat amb una bomba al seu cotxe, obra del serveis secrets israelians de Beirut, no va evitar, l'any 1972, que l'escriptor, periodista i activista palestí Ghassan Kanafani (Acre, Israel, 9 abril 1936 - Beirut, Líban, 8 juliol 1972) fos considerat un dels autors que va modernitzar la literatura àrab i la literatura de Palestina. «Retorn a Haifa» és un dels clàssics de l'autor, una novel·la breu publicada el 1969, que el Club Editor va recuperar fa dos anys i que ressona ara amb més força en un moment que el conflicte etern entre Israel i Palestina ha arribat al seu màxim exponent de destrucció i genocidi. La publicació conté dues peces, la que dóna títol al volum i «Homes sota el sol», segurament la novel·la, també breu, que va marcar un abans i un després en la seva obra que, a pesar de la seva joventut, va deixar una seixantena llarga de relats curts, assajos i teatre. La primera de les dues peces, «Retorn a Haifa», és la que va captivar el director Àlex Rigola, que n'ha fet una adaptació —minimalista com marca el segell de la casa Heartbreak Hotel— del relat on l'autor Ghassan Kanafani —de qui per cert aquest abril es podria commemorar el norantè aniversari del seu naixement— retrata la situació d'un pare i una mare que tornen des de Ramal·lah a Haifa, on queda el que era casa seva després de l'expulsió dels palestins de la seva terra el 1948. Però no hi van deixar només el passat i la casa sinó també el fill, encara nadó, només cinc mesos, que es van veure obligats a abandonar quan els militars israelians van ocupar la ciutat. Han passat vint anys... [+ crítica]