EL BALCÓ DE VERONA... “COME PRIMA”

«Una festa a Roma», de Marc Atigau i Queralt. Intèrprets: Marta Angelat, Xavier Boada, Lluís Marco, Gemma Martínez, Isabel Rocatti, Albert Triola i Oriol Vila. Escenografia: Jose Novoa. Vestuari: Marian Coromina. Caracterització: Claudia Abbad. So: Judit Farrés. Il·luminació: Kiko Planas. Vídeo: Francesc Isern. Moviment: Vero Cendoya. Ajudanta d'escenografia: Marcel Puigví. Ajudanta de vestuari: Carlota Calderon. Assessorament coral: Laia Santanach. Construcció d'escenografia: Pablo Paz. Conffecció de la cortina: Taller d'escenografia Castells. Equips del Teatre Lliure. Agraiments: Toni Sans. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Montse Vallvehí. Direcció: Clara Segura. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 14 febrer 2026.
 

El dramaturg, narrador i poeta Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 1984) ha fet aquesta vegada una mirada a l'anomenada tercera edat, tocada per la malaltia de l'Alzheimer, i a la segona vida que floreix en el medi d'una residència de gent gran. A més, també ha aprofitat per reivindicar la defensa de la dignitat d'una generació que, malgrat el que pot semblar, no sempre ho ha tingut tan fàcil per sortejar els revolts de la vida. «Una festa a Roma» és això, sí, una festa, mai més ben dit. Però una festa... no a Roma, no, sinó a Gràcia, una festa teatral que, malgrat la concepció dramàtica que plana sempre de rerefons a causa de la malaltia, l'autor i la direcció de l'actriu Clara Segura saben compensar-ho amb una bona dosi de comèdia lleugera i d'humor fi que, en sóc testimoni de la meva funció, no evita que, en certs espectadors probablement testimonis en pròpia pell familiar de fets similars, acabi fent que se'ls humitegin els ulls. Potser pot semblar exagerat, però «Una festa a Roma» és també una comèdia d'aires romàntics, ni que calgui agafar aquest terme amb pinces. Una comèdia romàntica resolta amb una deix de gènere neorealista i mig cinematogràfic. I no només per la banda sonora que va des d'un parell de nadales catalanes fins al cant efervescent de l'himne obrer de «La Internacional» —prepareu-vos per aplaudir com s'aplaudeixen els pinyols!— i fins a algunes peces melòdiques de meitat del segle XX de la cançó italiana d'època perquè, en el fons, Roma —per molts Marcellos Mastroiannis que l'hagin enlluernat— és aquí el somni perdut dels dos protagonistes que potser no es complirà mai... [+ crítica]

NORA DE PORCELLANA

«Casa de nines», de Henrik Ibsen. Traducció de Feliu Formosa. Intèrprets: Jordi Llordella, Claudia Manini, Cris Martínez, Anna Maruny. Escenografia: Kike Blanco. Vestuari: Ona Grau. Il·luminació: Mattia Russo. Espai sonor: Raimon Molins i Cris Martínez. Assistència espai sonor: Efrén Bellostes. Producció: Àlex Bargalló. Fotografia: David Ruano. Producció d’Atrium Produccions. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 13 febrer 2026. 
 

No sé si el cantant Pau Riba va pensar mai en la Nora de «Casa de nines», d'Henrik Ibsen, quan va escriure «Noia de porcellana», una de les seves cançons més emblemàtiques. Però, malgrat la fortalesa que Henrik Ibsen pretén imprimir en el seu personatge femení universal més cèlebre, si un recorda cadascuna de les definicions de la “noia de porcellana” de Pau Riba, s'adona també que es podrien aplicar al perfil més íntim de la Nora d'Ibsen. Raimon Molins, el director d'aquesta versió de cambra de «Casa de nines», ha traslladat l'època i l'esclat del teatre modern de l'autor de finals del segle XIX —Henrik Ibsen la va escriure el 1879—  a un espai que sembla intemporal, però que també vol ser eminentment contemporani per tota l'ambientació, l'attrezzo, la decoració, la platina amb els discos d'agulla que ara tornen a estar de moda, el vestuari i la llicència de les peces musicals que s'hi escolten fugaçment, interpretades delicadament per la mateixa actriu protagonista, en anglès esbojarrat la primera, en noruec les altres. Raimon Molins, que s'ha centrat en quatre dels personatges principals de l'obra: Nora, Torvald, Kristine i Krogstad, s'ha permés també una altra llicència i és la de convertir el personatge treballador del banc, Krogstad, en un personatge femení, cosa que fa també que la relació íntima entre “ella” i l'amiga Kristine arribada  de fora aporti el color lèsbic. Dit tot això, queda clar que Raimon Molins ha deixat fora d'escena els fills de Nora i Torvald, malgrat que se senten en off, el doctor Rank i la mainadera, personatges secundaris i que fan que Nora no es balancegi tant entre la pressió patriarcal del marit i la pressió sentimental de l'admirador doctor Rank... [+ crítica]

LES GOTERES D'UNA GENERACIÓ

«Els fills (The Children)», de Lucy Kirkwood. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Mercè Arànega, Jordi Boixaderas i Emma Vilarasau. Escenografia:  Josep Iglésias. Vestuari: Maria Armengol.. Ambientació vestuari: Marta Pell. Caracterització: Noelia López. Il·luminació:  David Bofarull. So:  Lucas Ariel Vallejos. Meritori de so: Roc de Lanuza Alesan. Coreografia: Ana Pérez. Direcció tècnica: Enric Alarcón. Ajudant de direcció: Carla Vilaró. Regidoria: Marc Lucchetti Berraondo. Cap tècnica del teatre:  Marta Pérez. Construcció de l’escenografia: Tallers Castells, Jorba-Miró i Pilar Albadalejo. Vídeo promocional: Mar Orfila. Màrqueting i comunicació:  La Villarroel. Fotos escena i xxss:  Marc Mampel. Imatge cartell: Marta Mas. Disseny gràfic: Queralt Guinart. Amb el suport de l’ICEC (Institut Català de les Indústries Culturals). Distribució:  Teresa Parés. Producció de La Brutal. Direcció:  David Selvas Jansana, La Villarroel, Barcelona, 12 febrer 2026. 
 

Tot exhaurit. La Villarroel fa història. Brutal, mai més ben dit, pel nom de la productora de l'obra «Els fills». Els dia de l'estrena fa una ventada —el teatre privat no es pot permetre el luxe de suspendre funcions com han fet amb un excés de zel els públics— i les entrades han “volat” totes. Ho dic excepcionalment fora de guió, al marge de l'objectiu d'aquest comentari, perquè els futurs espectadors de l'obra «Els fills» hauran d'esperar després del final de març a repescar alguna de les funcions previstes de gira o esperar la més que probable reposició, temps a venir. ¿Els secrets d'aquest èxit inesperat? ¿L'autora anglesa, potser, Lucy Kirkwood (Leytonstone, Londres, 1984)? ¿Algú recordava que fa uns quatre anys aquesta mateixa obra, amb el títol «Els nostres fills», es va representar al Teatre Akadèmia, dirigida per Marta Gil Polo, amb Isabelle Bres, Maria Pau Pigem i Albert Pérez? ¿Algú té present que la mateixa autora repetirà aquesta temporada, el mes de juny, al Teatre Nacional de Catalunya, amb l'obra «El firmament», dirigida per Gara Roda, amb un repartiment d'upa? Diria que no és això. Que la causa de l'èxit és, sobretot, el tripartit interpretatiu, amb 180 anys conjunts d'experiència damunt els escenaris i amb un historial a les espatlles que és sinònim de garantia per a molts espectadors també veterans. I ho dic perquè la trama —o més aviat la “no trama”— de l'obra «Els fills» podria arribar a decebre espectadors espontanis amb altes expectatives si no estigués en mans de tres grans intèrprets al servei de tres personatges que, en certa manera, representen una generació que ha estat responsable directament o indirecta de com de malmès ha deixat el planeta als seus descendents, als seus fills, vaja... [+ crítica]

FER DE FAMÍLIA ULISSES ENTRE ELS VUITANTA I ELS NORANTA

«Un cotxe». Dramatúrgia de Ferran Dordal Lalueza i Pau Masaló Llorà. Intèrprets: Pau Masaló Llorà, Xavier Masaló i Maria Àngels Llorà. Disseny d’espai i il·luminació: Marc Salicrú. Disseny de so: Adrià Girona. Disseny de vestuari: Laila Rosato. Producció: Helena Font. Ajudant d’escenografia: Judith Vila Pàmies. Coproducció de Contenidos Superfluos i el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. Amb el suport d’El Canal, centre de creació d’arts escèniques. Agraïments: Luis López Carrasco, Mariano Soto, Atresbandes, Albert Pérez, Martín Torres, Melcior Casals, Magí Coma, Aleix Melé, Irena Visa, Clàudia Robert, Ivan Cascon, Sammy Metcalfe i La Brutal. Projecte guanyador de la convocatòria Hermann Bonnín del Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, beca Barcelona Crea 2023 i beca de recerca de l’OSIC. Direcció: Pau Masaló Llorà. Centre de les Arts Lliures, Barcelona, 11 febrer 2026. 
 

Diria que un dels principals pioners del mite del cotxe familiar va ser el ninotaire Benejam i la seva popular família Ulisses del TBO. L'entranyable 600 —no només perquè forma part dels temps més foscos i convulsos i també pròspers de la SEAT— va donar el tret de sortida a les possibilitats de cremar asfalt amb tota la família enllaunada a dins. Com que els temps sempre han anat canviant, el 600 va ser aviat substituït per altres models més potents, més pràctics, més resistents, més elegans i també més costosos per a les butxaques prou migrades de la mitjana de sous de l'últim quart de segle XX. El dramaturg, director i actor, ni que ell digui humilment que no no n'és, Pau Masaló, originari de Les Planes d'Hostoles, la Garrotxa, confessa que ara té 42 anys i també que és dissenyador, per si de cas. Una edat clau, doncs, i qui sap si una professió amagada, per mirar enrere i començar a modelar la nostàlgia del paradís perdut de la infància, recordant Jean-Jacques Rousseau. ¿I quina és la millor manera de fer-ho? Doncs rastrejant l'àlbum de fotos —¿o hauria de dir potser “diapositives” tal com es mereix el record de l'època de l'espectacle?—, plantant un antic projector dels que, amb el clic del comandament a distància, engrapen, projecten i retiren els marquets de cada diapositiva projectada sobre una pantalla desplegable domèstica, i encerclant el que acabarà sent un desplegament escenogràfic amb tot un senyor circuit d'Scalextric que, qüestions de pressupost, substitueix el cotxe el Renault 21 Nevada (R21 per als amics), el cotxe dels seus pares amb el complement d'un considerable remolc equipat amb el Conver13 que, per als que no estiguin al cas, es tracta de tot un parament enginyós per plantar la tenda de càmping en un dit i fet o, en temps de llibertat no regulada, en qualsevol prat sense conrear... [+ crítica]

CATXUN GOLDONI!

«L'estiueig». Dramatúrgia d'Adrià Aubert i Carla Coll, a partir de la trilogia «La villeggiatura» de Carlo Goldoni. Traducció de Julia Calzada. Intèrprets: Núria Cuyàs, Ricard Farré, Laura Pau i Arnau Puig. Música: Ariadna Cabiró. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Caracterització: Toni Santos. Moviment: Anna Romaní. Atrezzo: Montse Farrarons. Il·luminació: Clàudia Serra. Arranjaments instrumentals: Pere Gual. Espai Sonor: Damià Duran. Teló: Clàudia Carreras. Confecció: Goretti Puente. Producció: Montse Farrarons. Producció executiva: Marina Marcos. Comunicació i premsa: Anna Castillo i Ester Cánovas. Fotografies promocionals: Sergi Panizo. Ajudant de fotografia: Helena Vallès. Maquillatge i perruqueria – Fotografies: Inma Bono. Localització fotografies: Can Casadellà. Amb el suport del Teatre Aurora i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Un espectacle d’Els Pirates Teatre. Ajudant de direcció: Carla Coll. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre. El Maldà, Barcelona, 7 febrer 2026. 
 

Els Pirates Teatre fan 25 anys i, en comptes d'emancipar-se com toca per l'edat, continuen plegats com si fos el primer dia. Per celebrar l'efemèride, han anat a parar a Carlo Goldoni i a partir de la seva trilogia sobre els pros i els contres de les vacances han elaborat un espectacle que enganya només començar com si volgués anar per la via del musical, però de seguida s'encarrila pels rails de la comèdia, el fregolisme, l'humor, la paròdia i, mai més ben dit, el divertimento. Divertimento, esclar, per als espectadors sobretot perquè, pel que fa als quatre intèrprets, més que un divertimento és un no parar d'anar d'un costat a l'altre i un no parar de canvis de personatge, canvis de vestuari, canvis de perruqueria i canvis de registre per posar-se en la pell de Leonardo, de Vittoria, de Giacinta o de Filippo, entre altres personatges de la trilogia estiuenca de Carlo Goldoni que, jugant, jugant, arriben a la dotzena. Aquest recurs de fregolisme, una de les flaques dels Pirates Teatre, aporta un joc escènic que va més enllà del retrat sobre una societat benestant i opulenta que vol estirar més el braç que la màniga, que es refrega en les aparences, i que, per anys que hagin passat des del segle XVIII de Carlo Goldoni, continua sent una de les tendències socials del segle XXI... [+ crítica]

¿ENERGIA VERDA O ENERGIA AMB RABIETA?

«Hola, ràbia!», de Mercè Vila Godoy. Intèrprets: Dolo Beltrán i Gloria Sirvent. Col·laboració dramatúrgia: Eu Manzanares. Llenguatges tecnològics: Playmodes, David Sarsanedas. Música original: Dolo Beltrán. Escenografia: Sergi Corbera Gaju. Vestuari: Laura García. Il·luminació: Carles Comas. Equips tècnics i de gestió de la companyia La Banda. Ajudant de direcció i de producció: Jordi Robles. Tècnic de llum: Carles Comas. Tècnic de so: Marc Santa. Audiovisuals i gravació d’arxiu: Pau Rodríguez. Construcció de l’escenografia: Brava Performing Arts. Agraïments: Escola de Bordils, Mercè Sàrrias. Producció: Cia. La Banda. Amb el suport de l'Ajuntament de Girona, Girona Crea, Generalitat de Catalunya, Teatre Municipal de Girona, Teatre de Lloret. Amb la col·laboració del Teatre L’Ateneu de Celrà, El Canal de Salt. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Mercè Vila Godoy. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 febrer 2026. Espectacle recomanat a partir de 6 anys.
 

A les empreses comercialitzadores d'energia elèctrica els aniria bé veure aquest espectacle familiar perquè s'adonarien que es podrien estalviar molts calerons de les inversions que fan en centrals atòmiques que el presumpte progrés ara vol prorrogar, en les línies de molt alta tensió que el veïnat rebutja, en les centrals fotovoltaiques que tot ho han de convertir en verd o en els molins gegants que alteren la fauna i el paisatge per aprofitar el vent. La companyia La Banda ha trobat el recurs més amagat que deu tenir la humanitat per generar energia: expulsar la ràbia que un porta a dins i, ben canalitzada, si pot ser en col·lectivitat, aconseguir efectes tan màgics com els del Mag Lari o el Mago Pop. «Hola, ràbia!», espectacle que diria que funciona millor i a ple rendiment amb espectadors a partir dels 5 o 6 anys, encara que els de 3 o 4 anys també s'hi apunten quan els demanen ni que sigui per no quedar enrere dels més grans, té dos objectius: conscienciar sobre com gestionar els rampells de ràbia, rabieta i, de passada, aprendre a expulsar l'angoixa que la ràbia, rabieta acumulada deixa a dins com un pòsit si no s'expulsa. Com tota font d'energia oculta, si la ciència ha descobert l'aigua, el vent o el sol, també pot redescobrir la potència de la ràbia amb finalitats energètiques. I, si no, que ho preguntin a la companyia La Banda i al col·lectiu Playmodes que mou el corrent elèctric de l'espectacle... [+ crítica]

MODELAR EL FUTUR AMB MARTELL I ESCARPA

«Loop», de Ramon Madaula i Canadell. Intèrprets: Júlia Genía i Ramon Madaula. Escenografia: Montse Amenos i Carlota Ricart. Vestuari: Carlota Ricart. Il·luminació: Xavi Gardés. Espai sonor: Mònica Bofill. Acabats de l'escenografia: Pablo Paz. Construcció: Fernando Portillo. Veu en off: Gemma Martínez. Fotografia: Sergi Panizo. Vídeo: Marta Caravaca / Gusto Audiovisual. Disseny gràfic: Eladi Bonastre Marsal. Comunicació i distribució: Elisenda Riera i Rovira. Premsa: Clara Cols Torras. Cap tècnic: Fernando Portillo. Administració: Josep Maria Milla i Sergio Matamala. Correcció i edició del text: Elisenda Riera Rovira. Producció executiva: Clara Cols Torras i Sergio Matamala.  Una producció de Flyhard Produccions S.L. amb el suport de l'ICUB - Institut de Cultura de Barcelona i ICEC - Institut Català de les Empreses Culturals. Amb la col·laoració del Teatre de Cal Bolet de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Agraïments: Mercè Arànega i Taller d'Escenografia Castells. Direcció: Mònica Bofill. Primera estrena: Sala Flyhard, Barcelona, 29 maig 2025. Reestrena: Espai Texas, Barcelona, 6 febrer 2026.

La vida és un bucle. Digueu-li “loop”, si voleu, que és el títol que l'autor i actor Ramon Madaula (Sabadell, Vallès Occidental, 1962) va escollir en el seu dia per a aquesta obra que amplia amb fortuna el seu ja extens catàleg dramatúrgic i que després d'una primera temporada a la Sala Flyhard, es reprèn a l'Espai Texas amb l'avantatge, esclar, que els espectadors es multipliquen per la major capacitat i amb un nou punt de vista a la italiana i a dues bandes que situa els dos protagonistes, un pare escultor a la seixantena sense gaires pretensions ni grans èxits artístics, i una de les seves dues filles, a la vint-i-cinquena aproximadament, que ha decidit volar lluny, fins a Tasmània, l'illa d'Austràlia a l'altra punta de món, amb l'amic acabat de conèixer fa un mes, a qui el pare veu irònicament amb aires de Gary Cooper, per afinitat amb el seu cognom. Em fa la sensació que «Loop» qualla molt millor entre els espectadors ja madurs, que han estat o són pares, amb l'experiència amb fills més que adolescents —com ha estat el cas, per cert, del mateix Ramon Madaula i la seva parella Sílvia Munt— que no pas amb els espectadors generacionals del personatge de la filla que Madaula retrata amb una bona dosi d'humor i un cert filaberquí de sarcasme. Ho dic perquè em sembla que cap generació es vol veure reflectida —no “reflexada” com deia aquell— en el seu propi mirall. «Loop» té una estructura que juga plenament amb els diàlegs entretallats, sense pauses, a vegades trepitjant-se un i l'altre —en plena conversa quotidiana—, amb frases curtes i esmolades i saltant —miracles de la il·luminació— de l'època de pare ja madur protagonista a la del jove aspirant a escultor amb la filla que és la seva mare i la mare que és la seva filla, simplement amb un matís d'expressió, cosa que mostra el camí interpretatiu ascendent que l'actriu Júlia Genís —nom de nissaga teatral prou coneguda, que amb la seva companyia acaba d'estrenar precisament l'obra «Salomé»—, ha fet i fa també aquí dotant tota la trama, en contrast amb la serenitat del pare i el posat d'estar de tornada, d'un ritme frenètic que es podria qualificar gairebé de “pla seqüència”, ara que en Basté l'ha posat televisivament de moda... [+ crítica]

EL FANG DE LA MEMÒRIA ARRELADA

«El barquer (The Ferryman)», de Jez Butterworth. Traducció de l'anglès de Cristina Genebat. Intèrprets: Lua Amat, Roger Casamajor, Oriol Cervera, Imma Colomer, Martí Cordero, Anna Güell, Marta Marco, Carles Martínez, Norbert Martínez, Nora Pàmies Ricart/Bruna Luz, Martí Ribot, Santi Ricart, Mima Riera, Sara Roch, Elena Salvat/Bruna Armengol, Jan Serra, Marc Soler, Max Vilarrasa, Ernest Villegas. Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Jaume Ventura. Vídeo: Francesc Isern. Direcció musical i espai sonor: Carles Pedragosa. So: Damien Bazin / Rai Segura. Disseny tècnic de so: Damien Bazin. Ajudant de direcció: Esteve Gorina i Andreu. Ajudanta d'escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudanta de vestuari: Marta Pell. Alumna en pràctiques: Mara Fernández (Eòlia). Construcció d'escenografia: Pablo Paz, Cuñat enginyeria i Taller d'Escenografia Castells. Construcció oca i titelles: Martí Doy. Confecció de vestuari: Taller Goretti. Equips del Teatre Lliure. Agraïments: Albert Blancafort i Antoni Batista. Producció: Teatre Lliure. Direcció: Julio Manrique. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 5 febrer 2026.

Irlanda del Nord, agost del 1981. La Dama de Ferro Margaret Thatcher diu que els presos irlandesos de l'IRA en vaga de fam no són presos polítics sinó que són criminals. A la granja de la nissaga familiar dels Carney es preparen per a la tradicional festa anual del dia de la collita. El conflicte entre els republicans catòlics irlandesos partidaris de la independència i els protestants unionistes que no volen deixar de ser britànics viu un dels períodes més convulsos dels últims trenta anys. La mort plana per damunt de la memòria. La mort d'alguns vaguistes presos i també la mort de membres de l'IRA que el mateix moviment ha sacrificat com a represàlia per la seva dissidència o per la presumpta traïcio a la fidelitat estenen un tul de mentides sobre els desapareguts. Un d'ells, el germà de la granja dels Carney. El reconegut i premiat dramaturg, guionista i director cinematogràfic anglès Jez Butterworth (Londres, Regne Unit, 1969) parteix d'aquesta efemèride tràgica, mogut sobretot per la ferida en la pròpia família de la desaparició d'un oncle de la seva parella irlandesa, l'actriu Laura Donnelly (Belfast, Irlanda del Nord, 1982). El director del Teatre Lliure, Julio Manrique, ha posat sobre l'escenari gran de Montjuïc el “santcristo gros” de totes les seves direccions personals fetes fins ara i ha aconseguit penetrar en l'esperit de fons de l'obra original de Jez Butterworth fins al punt que, al llarg de les més de tres hores amb dos intermedis —tres actes d'una hora cadascun— fa la impressió que una companyia originària del West End s'hagi instal·lat a Montjuïc. Val la pena dir-ho així perquè «El barquer (The Ferryman)» té tota l'aura d'una de les grans obres de teatre internacional, des de la versió catalana de Cristina Genebat, que llisca amb la dolcesa de segons quines escenes i amb la duresa tràgica en què es converteix la història, fins a la interpretació de tots i cadascun dels dinou intèrprets que abasten totes les generacions, des de la veterania de l'actriu Imma Colomer a les dues actrius més petites de la troupe... [+ crítica]

QUI AMB LLOPS VA APRÈN A UDOLAR

«La reina lloba», de Pau Carrió, a partir de William Shakespeare. Intèrprets: Quim Àvila, Pepo Blasco, Queralt Casasayas, Josep Julien, Ana Nicolás de Cabo, Xavi Ricart, Pau Roca, Maria Rodríguez Soto, David Vert. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Raimon Rius (AAI), Mireia Sintes. Compositora i intèrpret musical en directe: Ana Nicolás de Cabo. So: Gonzalo Bañeres. Caracterització: Toni Santos. Moviment: Anna Rubirola. Ajudanta d’escenografia: Paula Font. Ajudanta de vestuari: Núria Manzano. Construcció de l’escenografia: Jorba – Miró. Estudi - Taller d’escenografia Pascualin Estructures. Construcció dels titelles (cavalls i làmpades): Jorba – Miró. Estudi - Taller d’escenografia. Construcció dels titelles (nen, bebè i falcó): Sebastià Brosa. Construcció de joies: Agnès Wasserman. Treballs de fusteria: Tros de soca. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Pau Carrió. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 febrer 2026.


A la relació de dames històriques reals o de ficció que el Teatre Nacional de Catalunya ha tret de l'armari en les últimes temporades, amb una voluntat divulgativa i reivindicativa del gènere, s'hi afegeix ara la reina d'Anglaterra del segle XV, Margarida d'Anjou (Pont-à-Mousson, França, 1430 - Souzay-Champigny, França, 1482), la que ara el dramaturg i director Pau Carrió (Barcelona, 1981) ha rebatejat com “la reina lloba”, que va ser reina d'Anglaterra arran del seu matrimoni amb Enric VI, entre el 1445 i 1461, i també entre el 1470 i 1471. Margarida d'Anjou no va ser reina perqué sí ja que es va convertir en una les principals matrones de la Casa de Lancaster, va dominar Enric com un titella, el seu marit rei i, després d'un temps d'exili, va regnar a ple rendiment fins a provocar, per la seva política radical, l'anomenada Guerra de les Dues Roses, fins que va ser vençuda definitivament. ¿I què ha portat l'autor Pau Carrió a entrar en la vida i obra de Margarida d'Anjou? Doncs el fet que l'esmentada reina apareix en algunes de les obres de William Shakespeare, com per exemple «Enric VI» i «Ricard III», però no en té cap que remarqui el seu relleu personal i la seva incidència en una de les etapes del segle XV de la corona anglesa. A partir d'aquesta evidència, Pau Carrió ha manllevat temporalment la ploma de William Shakespeare i ha ampliat el catàleg del bard amb una obra de nova creació on només apareixen, per aquí i per allà, algunes frases, moments o escenes que es poden atribuir al mateix Shakespeare... [+ crítica]