ALLÀ A L'HAVANA...

«No cal anar a L'Havana», de Marc Artigau. Intèrprets: Cristina Arenas, Miquel Malirach i Josep Sobrevals. Escenografia: Ramon Simó. Fotografia: Laia Alberch. Vestuari: Joan Maria Segura Bernadas. Idea original i producció: Genoveva Produccions. Direcció musical: Bárbara Granados. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Teatre La Gleva, Barcelona, 3 agost 2019. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona. Del 28 d'agost al 21 de setembre.  

Aquesta i no una altra és una cultura tan contradictòria que mentre per una banda es destrona el marquès de Comillas del seu pedestal esquitxat a dojo per la quisca dels coloms, per l'altra, la petita burgesia i la no tan petita i la que ho voldria ser, quan arriben les nits d'estiu, es vesteixen de blanc immaculat i amb el mocador de rigor per fer-lo voleiar quan toca, s'emmirallen en les lletres, les tonades i els missatges subtils de les lletres de les havaneres que contradiuen els presumptes principis morals dels anticolonialistes i els presumptes principis dels feministes. Després del vodevil recent amb la reivindicació de l'havanera «El meu avi», arran dels fets d'explotació no provats fins ara i esbombats per la televisió catalana sobre el seu autor i massivament perdonats per la societat, la mateixa societat que no dubta a aplicar l'anomenada pena del “telediariu” —o del telenotícies, si voleu— a capellans amb mans llargues, professors espavilats i monitors pocavergonyes a la primera sospita de canvi, és difícil establir la diferència que hi ha entre els cants patriòtics d'«El cant de la senyera» al Palau de la Música Catalana i els cants patriòtics d'aquest estiu d'«El meu avi» a les platges i sorrals amb rom cremat on s'han fet les habituals cantades d'havaneres... [+ informació]

PSEUDOTHRILLER GALAICOCATALÀ AMB GAITA INCLOSA

«Fisterra», de Ferran González. Intèrprets: Gemma Martínez i Marta Tomasa. Música: Ferran González. Disseny de llums: Daniel Gener. Disseny de vestuari: Elena Ballester. Caracterització: Tina Montón. Construcció cotxe i escenografia: Pablo Soca García i Fernando de Blasi. Tècnica de sala: Duna Climent. Fotografia: Sergi Panizo. Disseny gràfic: Dani Ballesteros i Sergi Panizo. Imatge promocional: Sergi Panizo. Comunicació i premsa: Rafaela Rivas. Públics: Elna Roca. Cap tècnic gira: Daniel Gener. Tècnic de sala: Duna Climent.  Producció: Apunta Teatre (Jofre Blesa i Ramon Godino). Ajudant de direcció: Ferran González. Direcció: Xènia Reguant. Sala Versus Glòries, Barcelona. Reposició: 14 agost 2025.

Si Pepe Rubianes aixequés el cap, ell que va patentar l'ètnia galaicocatalana —tot pregonat que era “galaic” perquè havia nascut a Galícia, tot i que no hi hagués viscut quasi mai, i català perquè sempre havia viscut a Catalunya, tot i que mai hi va néixer—, aquesta comèdia de Ferran González (Barcelona, 1980), compositor també de les peces que integren la tenebrosa banda sonora de l'espectacle, li semblaria una picada d'ullet a la seva trapelleria identitària. I és així perquè les dues protagonistes de «Fisterra» i d'una trama més que esbojarrada mantenen un joc de llengües entre el gallec i el català i fan constants referències a alguns dels tòpics que caracteritzen cadascuna de les dues maneres de ser. Una taxista i una viatgera. Dues cares d'una mateixa moneda: la de dues dones en maduresa que han pres una de les decisions més importants de la seva vida, i que és prudent no desvelar aquí per no trencar l'enjòlit, perquè l'obra té aires de thriller passat pel registre de la comèdia, un thriller que no és ben bé un thriller, això sí, com deia, completament un thriller galaicocatalà i, per acabar de reblar el clau, amb gaita inclosa. La comèdia, que ja es va estrenar la tardor del 2024, fa ara l'agost, mai més ben dit, amb una recuperació que permet respirar enmig d'una onada de calor i amb els ulls posats en els incendis de Galícia —ai, quan la taxista llença el cigarret a la cuneta!— en un dels paisatges per on imaginàriament transcorre la trama de la comèdia «Fisterra», amb un taxi més que gallec, però de textura que sembla que sigui de goma masticable, que és una imaginativa i juganera creació de Pablo Soca García i Fernando de Blasi, i que permet una dinàmica mobilitat de les dues viatgeres, com un joc d'entrades i sortides de la típica comèdia de portes i finestres... [+ crítica]    

MENTIDES QUE NO FAN MAL

Els pares i les mares del segle passat ho tenien clar a l'hora de fer pujar ben drets els seus plançons: “Si dius mentides, et cauran les dents!», amenaçaven. I el més evident era que, a una edat determinada, les dents sempre queien, i encara cauen. Per tant, el més segur és que tota una generació d'infants, avui ja joves adults, estiguin traumatizats pel fet de sentir-se culpables d'haver dit segons quines mentides sense ser-ne conscients. Alguna cosa semblant els passa a aquestes dues parelles de pares que el tàndem de la comèdia catalana que formen els dramaturgs i guionistes Yago Alonso i Eva Mor han creat al voltant de la criança dels seus primers plançons —dues nenes amigues o amiguíssimes de l'escola bressol, a la ratlla dels cinc anys fets i a punt d'entrar a primer curs de primària— que han provocat que també siguin amigues o amiguíssimes les dues parelles de pares en qüestió. Yago Alonso —autor també conjuntament amb Carmen Marfà d’obres recents amb èxit garantit com «La presència» (estrenada a La Villarroel) o «Mesures extraordinàries» (estrenada al Teatre Borràs), sense oblidar «Ovelles» (peça de la Flyhard i que encara cueja)— ha disseccionat ara amb la també autora i guionista Eva Mor, en clau psicològica, la manera d’actuar i de fer de les dues parelles protagonistes, una de les quals està entrampada sota la pressió organitzativa i de bona fe de l’altra, sense poder respirar ni els caps de setmana, ni els ponts festius, ni les vacances de Pasqua, Nadal i les d’estiu, quan la parella organitzativa —de cognom Plans— ja té, valgui la redundància, els “plans” fets sense consulta prèvia.... [+ crítica]