UN POEMA SIMFÒNIC AMB AURICULARS

«Arribaràs i serà de nit». Idea original: Marc Chornet Artells i Projecte Ingenu. Dramatúrgia i llibret: Marc Artigau. Música original: Neus Pàmies Juárez i Gerard Marsal Norte. Producció musical i espai sonor: Gerard Marsal Norte. Intèrprets: Paula Jornet, Neus Pàmies Juárez, Isabel Soriano i Toni Guillemat. Vestuari: Laura Sanz. Espai: Marc Chornet i Laura Sanz. Il·luminació: David Bofarull i Lluís Serra. Cap tècnic: Lluís Serra. Assessoria de moviment: Georgina Avilés i Anna Pérez Moya. Fotografia: David Ruano. Vídeos promocionals: Albert Rué. Comunicació i producció: Xavier Torra. Cap de producció: Júlia Simó. Una creació de Projecte Ingenu. Una producció de Marlia Produccions S.L. amb el suport de l'ICEC del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya . Agraïments: La Virgueria, Nau Ivanow i Sala Atrium per acollir diferents moments del procés d’assaig de l’espectacle. Ajudant de direcció: Toni Guillemat. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Atrium, Barcelona, 11 març 2025.

No hi ha orquestra física, però es podria dir que aquest musical de petit format de Projecte Ingenu beu de les fonts del poema simfònic. Potser a algú li plaurà més parlar de prosa poètica amb música electrònica. I potser encara algú més preferirà dir que l'espectacle és una experiència immersiva que els espectadors viuen durant noranta minuts amb els auriculars connectats a una altra realitat que, ara mateix, es podria relacionar amb l'anomenada Intel·ligència Artificial. Que ningú no s'espanti. El musical «Arribaràs i serà de nit» no és una peça tenebrosa, esclava dels sons inconnexos, carregada d'artilugis digitals, sotmesa a la manipulació electrònica i incomprensible per als que no han trepitjat mai el Sónar. Res d'això. Poden estar tranquils els espectadors, que cal dir que haurien de ser molts per descobrir aquesta petita perla escènica que brilla enmig d'una cartellera tan saturada com uniforme i, majoritàriament, enfocada cap al gran públic. «Arribaràs i serà de nit» és una creació pròpia que respira Km0 pels quatre costats: des de la composició original de l'actriu i cantant Neus Pàmies i el músic i dissenyador de so Gerard Marsal a la fusió que fa amb el llibret del dramaturg Marc Artigau, la poètica de l'espai escènic de tuls transparents de Marc Chornet i Laura Sanz, la il·luminació de David Bofarull i Lluís Serra, el vestuari de Laura Sanz, vestuari de roba unitària per als tres personatges femenins que s'estén fins i tot al folre d'algun dels objectes i, per descomptat, la interpretació del quartet protagonista, l'actor Toni Guillemat i les tres actrius i cantants que representen, les tres, un únic personatge, el de la Irene, en tres etapes: la dels vint anys (amb l'actriu Paula Jornet), la dels trenta-i-tants (amb l'actriu Neus Pàmies), dues actrius que han proliferat últimament als escenaris, i la dels seixanta-cinc tocats (l'actriu i cantant Isabel Soriano, menys habitual als escenaris en un retrobament escènic que va molt lligat al boom de «Mar i cel» i a qui va ser el primer grumet del musical de Dagoll Dagom)... [+ crítica]

RESIDUS DE NEUTRONS PERSONALS

«Després del final», de Dennis Kelly. Traducció de Marc Rosich.  Intèrprets: Meritxell Calvo i Ramon Pujol. Disseny de so: Roger Blasco. Vestuari: Marta Pell. Disseny de llums: Daniel Gener. Escenografia: Paula Font Creixell. Maquillatge i perruqueria: Tina Montón. Fotografies: Sergi Panizo. Premsa i comunicació: Rafaela Rivas. Distribució: Tot Produccions. Alumne en pràctiques: Nicolàs Queraltó. Disseny: Dani Ballesteros. Producció: Apunta Teatre.  Adjunt de direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Sala Versus Glòries, Barcelona, 7 març 2025.

Quan el dramaturg i traductor Marc Rosich (Barcelona, 1973) va descobrir l'autor Dennis Kelly (High Barnet, Regne Unit, 1970), el món havia començat a canviar. L'atac, uns anys abans, de les Torres Bessones van ser el primer senyal. Però encara no s'intuïa que el perill nuclear podia ser una realitat. Vint anys després, la política actual de rearmament europea, els clams de guerra del genocida Vladimir Putin i la benedicció imperial del satànic Donald Trump, amb retrucs de tambor de la troupe de la Xina i de l'Iran, entre alguns dels altres titelles mundials amb poltrona d'aquest primer quart de segle XXI, reviuen més que mai l'amenaça d'una guerra nuclear, mal anomenada Tercera. Si a tot plegat hi afegim que, per aquests verals més pròxims, s'acaba el temps de tenir rellogats al centre nuclear francès de Marcola els residus de la central de Vandellòs I, després de l'incendi del 1989, i que abans del 2028 han de tornar al subsol d'on van sortir —passant, esclar, pel nou corredor del Mediterrani, les obres del qual tants problemes ocasiona ara als usuaris del tren del sud—, la temptació d'invertir en un refugi nuclear al jardí de casa —qui tingui jardí a casa, esclar!— és cada vegada més evident. Tot aquest preàmbul ve a tomb perquè un dels dos protagonistes de l'obra «Després del final», en Mark, va tenir la il·luminació de construir-se un refugi nuclear sota el jardí, gairebé com si fos un conte de Pere Calders. I és així com aconsegueix arrossegar-hi una companya de feina, la Louise, després d'un ensurt al pub on eren que l'ha deixada amb una amnèsia global transitòria, sense la memòria recent, fent-li creure que hi ha hagut un atac terrorista nuclear i que, a fora —com en una mena de segon Mecanoscrit pedrolià— no hi queda res ni ningú... [+ crítica]

ARQUEOLOGIA ENTRE REIXES LILES

«Marie, la roja», de Rosa Maria Arquimbau. Dramatúrgia: Carles Mallol. Intèrprets: Mercè Arànega, Borja Espinosa, Tai Fati, Oriol Guinart, Meritxell Huertas, Antònia Jaume, Jordi Llovet, Alba Montaño, Carlota Olcina i Martina Roura. Escenografia i videoescena: Alfonso Ferri Parres. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: David Bofarull. Moviment coreogràfic: Davo Marín. So: Àlex Polls. Arranjaments, assessorament de veus i composició de les cançons de bressol: Àngela Furquet. Composició tema final i samplers: Ki (Iñaki López). Caracterització: Imma Capell. Documentalista: Bernat Reher. Ajudanta de vestuari: Anna Ramon. Ajudanta d'escenografia: Anna Tantull. Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures, Stage Technology, S.L. Gerard Tubau Arjona. Confecció de vestuari: Consol Díaz, Marisa Gerardi, Javier Navas, Señor i Slide&Swing. Picòloga social i assessora en diversitat: Lidia Mora. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: CCCB - Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i Arts Santa Mònica. Ajudanta de direcció: Carme Poll. Direcció: Ester Villamor Baliarda. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 març 2025.

Quan els arqueòlegs descobreixen unes peces antigues en un carrer en obres, les situen en el temps i la història i, si no aporten res de nou, hi tiren ciment al damunt i tal dia farà un any. Amb el teatre passa alguna cosa semblant: quan es redescobreix —o es pretén fer justícia— a una autora o una obra volgudament oblidada durant dècades, s'intenta situar-la en el temps i la història i, si no aporta res de nou, s'hi tira sorra al damunt i es torna al bagul del somni dels justos. Fa la impressió que «Marie, la roja» serà d'aquestes obres que tornarà al bagul del somni dels justos. La periodista, escriptora i activista Rosa Maria Arquimbau i Cardill (Barcelona, 1909 - 1992), que quan escrivia contes ho feia amb el pseudònim de “Rosa de Sant Jordi”, va ser una de les primeres dones del primer quart del segle XX que va col·laborar en mitjans de premsa, sempre d'esquerres, amb articles i reportatges de caràcter social i feminista. Va fer campanya pel vot femení (que cal recordar que no va arribar fins al 1933) i va escriure aquesta obra, impactant en el seu moment, moderna i atrevida, després d'una visita a la presó de dones de Barcelona. Però l'any 1938, en plena guerra civil, la prudència, segurament, va fer que l'ambientés a París i no aquí, tot i que la protagonista, Marie, anomenada “la roja” per la seva militància activista d'esquerres, havia estat empresonada per haver colpejat, pel que sembla, un policia... [+ crítica]

L'OCELL MALFERIT DEL REFUGI D'ESTIUEIG

«Expulsió», de Pau Miró. Intèrprets: Anna Alarcón, Montse Germán, Xavi Sáez i Mia Sala-Patau. Escenografia: Pol Roig. Il·luminació: Mireia Sintes Garcia. Vestuari: Joana Martí. So: Iker Rañé. Fotografia: Kiku Piñol. Amb la col·laboració de la Universitat Oberta de Catalunya. Producció La Beckett. Ajudantia de direcció: Guillem Sánchez Garcia. Direcció: Toni Casares. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 5 març 2025.

Fa vint anys, el dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) va revoltar el sector dramatúrgic català amb l'obra «Plou a Barcelona», estrenada primer al Festival de Sitges i després, el 2004, a la Sala Beckett, dirigida també, com ara, per Toni Casares. L'obra, que va tenir una versió radiofònica i una versió cinematogràfica, a més de múltiples versions europees com la del Piccolo Teatro de Milà, va recuperar per a l'escenari teatral català un espai urbà i de barri, com el de Barcelona que, després dels intents de Josep Maria Benet i Jornet, havia estat oblidat en les dues dècades anteriors. D'aquella primera mirada del Raval de Pau Miró que feia a «Plou a Barcelona» a la mirada d'ara de la Barcelona on precisament no es pot dir que hi plogui gaire, però que és la Barcelona de l'especulació immobiliària, els desnonaments i l'urbanisme embogit en mans, no d'urbanistes o enginyers, sinó de juristes i polítics amb la vara a la butxaca, ha plogut molt, metafòricament parlant. Pau Miró ha continuat mirant la seva ciutat i la seva gent amb altres obres i amb «Expulsió» ha minimitzat al màxim aquesta mirada a través de quatre personatges —i alguns d'absents— que retraten un segment de la societat contemporània que de seguida toca la pell i arriba a l'ànima perquè les històries familiars, la pèrdua de la casa de la infància, la pèrdua dels pares, els secrets de família i les herències controvertides sempre toquen os... [+ crítica]