A LA RECERCA DEL DÒNUT PERDUT

«Gola». Creació de Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Col·laboració en la dramatúrgia: Jordi Oriol. Intèrpret: Oriol Pla Solina. Composició musical, espai sonor i música en directe: Pau Matas Nogué. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Ana Rovira. Disseny de so: Damien Bazin. Treball de moviment: Guillermo Weickert. Treball de pallasso: Caroline Obin. Assessorament musical: Marc Sastre. Assessorament en psicologia per al desenvolupament dramatúrgic: Bert Clavera. Treball de veu: Mariona Castillo. Programadors: Ventura López Kalász i Jordi Salvadó. Creació de les pròtesis: May Effects (Pablo Perona, Lucía Solana i María Marrugat). Confecció del vestuari: Javier Navas i Oleg Pankin. Ajudant d'escenografia i vestuari: Oriol Corral. Assessorament actoral: Martí Solé. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap tècnic: Àngel Puertas. Coordinació tècnica: AP7 Projectes Tècnics. Fotografia promocional: Clàudia Serrahima. Vídeo promocional: Asimètric Films. Acompanyament i producció artística: Clàudia Flores. Producció executiva: Andres Cuevas Garrido, Clàudia Flores. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Festival Temporada Alta. Amb la col·laboració de Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Agraïments: Albert Rovira, Cèlia Rovira, Diana Pla, Joaquin Herrera, Marjorie Astruch, Neus Nogué, Nur Rovira, Núria Solina, Pau Miró, Quimet Pla, Nicole Blanc. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Gina Aspa Miralta. Direcció: Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 28 novembre 2024.

Corre la brama que aquest nou espectacle del tàndem Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina és inclassificable. Res d'això. «Gola» és clarament un espectacle de clown. I quin clown, esclar! No direm que ha nascut un clown, com dirien a Hollywood, perquè Oriol Pla Solina va néixer entre pallassos, anant de gira amb la companyia dels seus pares, Quimet Pla i Núria Solina, als quals caldria afegir encara la seva germana Diana Pla Solina, una altra nom de la pista. Oriol Pla —com si el cinema i les sèries que ha fet fins ara no existissin— es llança a l'escenari fent tàndem amb Pau Matas Nogué en un moment que encara espurneja el seu celebrat espectacle «Travy», on tota la família Pla Solina mostra el que és capaç de fer quan es porta a les espatlles una trajectòria de picar pedra. Aquí, l'Oriol clown engega demanant perdó a gairebé tothom, començant pel seu pare (vol ser millor que ell), a la seva mare (de qui n'està orgullós), a la gent de l'Institut del Teatre (que no saben els que els espera), a la gent de dansa (l'hongaresa també), a la gent de circ (pobra gent), a la gent de veu i música, tothom... Perquè mentre duri «Gola» —i cal dir que dura, perquè amb bisos inclosos se'n va a gairebé les dues hores i una lleugera retallada de pròleg i epíleg no li faria cap mal— Oriol Pla Solina executarà una mica de tot això plegat, passat sempre pel seu filtre singular i espectacular a la vegada, de gran pista, de teatre-circ d'escenaris d'alta volada... [+ crítica]

AK SEGLE XXI: UNA TRAGÈDIA SENSE FI

«Anna Karènina», de Lev Tolstoi. Adaptació d'Anna Maria Ricart Codina, a partir de la traducció d'Andreu Nin. Dramatúrgia: Carme Portaceli i Anna Maria Ricart Codina. Intèrprets: Jordi Collet, Andie Dushime, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Aradna Gil, Miriam Moukhles, Bernat Quintana, Bea Segura. Escenografia: Alessandro Arcangeli i Paco Azorín. Vestuari: Carlota Ferrer. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vídeo: Joan Rodón. Realització en directe: Martín Elena. Caracterització: Imma Capell. Moviment i coreografia: Ferran Carvajal. Composició musical i espai sonor: Jordi Collet. So: Carles Gómez. Ajudanta de vestuari: Laura Cans. Alumna en pràctiques de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Noa Navarro (direcció). Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures. Pintura terra: Jorba - Miró, Estudi Taller d'escenografia. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Inés Mancheño i Antònia Pérez. Producció: Teatre Nacional de Catalunya, KVS Brussel·les, Teatro Nacional São João de Porto, Théâtre des Amandiers-Nanterre. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Kike Gómez. Direcció: Carme Portaceli. Teatre Goya, Barcelona, 21 novembre 2024.

¿Es pot penetrar en el subconscient d'Anna Karènina, aquest personatge femení universal de Lleó Tolstoi? Doncs, sí. La directora Carme Portaceli juntament amb la dramaturga Anna Maria Ricart ho han demostrat i ho han fet transcendint el límit marcat per l'autor rus de «Guerra i pau», l'altra gran novel·la que fa tàndem amb «Anna Karènina», en una mena d'anàlisi psicològica que és també una anàlisi psicològica de la societat i sobretot de la condició de la dona, destinada a ser esposa i mare, tant al segle XIX, l'època de l'escriptor Lleó Tolstoi (Iàsnaia Poliana, Rússia, 1828 - 1910) com al llarg del segle XX i encara, tot i les falses aparences, el segle XXI. La directora Carme Portaceli (València, 1967) ha fet, em sembla, el seu espectacle de vocació més internacional. Si algun dels anteriors, com per exemple «Jane Eyre», de Charlotte Brönte, ja tenien aquesta intenció, és amb aquesta electritzant versió d'«Anna Karènina» que assoleix la millor fita. I no només perquè el muntatge viatjarà durant tot l'any 2025, sense retocs i en versió original catalana, a Croàcia, Portugal, els Països Baixos, Hongria, França, Bèlgica i Romania, trepitjant els teatres d'Amsterdam, París o Brussel·les, que compartiran aquesta punyent mirada sobre l'Anna Karènina de Lleó Tolstoi, sinó també, amb vocació internacional per la concepció escènica, per la mirada universal amb què l'han repolida i pel repartiment estel·lar que reforça aquest caràcter interfronterer... [+ crítica]

PASTÍS MICHELIN DE GARROFA

«Un sogre de lloguer», de Susanna Garachana i Jaume Viñas. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Edu Lloveras i Joan Pera. Escenografia: Enric Planas. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Paula Costas. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de producció: Sira Castells i Marta Margarit. Regidoria: Blai Pera. Sastreria: Rosario Macias. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Ornamante i Mikakus. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Distribució: Carme Tierz. Producció de Focus. Codirecció: Jaume Viñas. Direcció: Daniel Anglès. Teatre Goya, Barcelona, 14 novembre 2024.
 

Segona campanada de la recent estrenada com a autora, Susanna Garachana («El favor»), actriu de llarga trajectòria. Aquesta vegada fent tàndem en l'autoria amb Jaume Viñas. Els dos, juntament amb el director Daniel Anglès, creant una tradició que s'hauria de convertir en hàbit: muntar una comèdia amb denominació d'origen comptant amb el principal protagonista, l'actor Joan Pera, autèntica estrella Michelin de la comèdia catalana. Dic això de l'estrella Michelin perquè la cosa també va per aquí. Hi ha un xef jove que s'ha enamorat de la promesa d'un comiat de soltera amb ambicions de dissenyadora, hi ha una mare amb un passat hippie feta una senyorassa, hi ha Cadaqués, Balaguer, Escornalbou, Calella i altres referències geogràfiques, i hi ha en l'imaginari molt de Mondrian, el pioner de l'art abstracte, el de les ratlles horitzontals i verticals amb els colors primaris i el pintor que va proclamar allò que també es pot aplicar al teatre: “L'art és superior a la realitat i no té cap relació directa amb la realitat”. A «Un sogre de lloguer», una comèdia que va més enllà del carisma còmic i singular de l'actor Joan Pera, el que hi passa també és, com deia Mondrian, superior a la realitat i, a la vegada, no té cap relació directa amb la realitat. O potser sí. Depèn de com es miri i depèn també de l'efecte que fa en un personatge afectat per la narcolèpsia, l'impuls sobtat de caure rendit de son, escoltar la paraula “emblemàtic” i, en contraposició, escoltar “Ramon”, per desvetllar-se a l'acte... [+ crítica]

MÀSTER EN FP DE DECONSTRUCCIÓ D'AMOR

«Pura passió», d'Annie Ernaux. Dramatúrgia: Lucia del Greco. Intèrpret: Cristina Plazas. Disseny espai: Pol Roig. Conceptualització de l’artefacte lumínic i disseny de llums: Cube.bz Assessorament artístic i  vestuari: Pau Aulí. Confecció vestuari: Época Barcelona. Espai sonor: Pere Jou & Aurora Bauzà. Moviment: Lorena Nogal. Disseny de motor: Lali Canosa. Fotografia cartell: Monica Lek. Direcció creativa de la fotografia: Pau Aulí. Maquillatge de la fotografia: Julieta Fernández. Fotografia escena: Felipe Mena. Direcció producció: Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Maria Rovelló. Ajudantia producció: Guillem Albasanz. Ajudantia direcció en pràctiques: Inés J. Borrell. Ajudantia escenografia en pràctiques: Lucía Castro. Agraïments: Ettore Del Greco, Ilaria Del Greco, Paola Minnucci, Leonardo Vicente, Oscar Rabadan, Susanna Van Roessel, Marta Vilageliu, Marta Cruañas, Alba Bosch, Lluís Garau, Jaume Ripoll, Paola Aselmann, Rémi Pradere, Albert Boronat, Quim Palmada, Nao Albet, Anna Senpau, Magda Puyo, Josep Maria Miró, Marc Rosich, Glòria Balañà, Guillem Aulí, Olivia, Alma i La Rectoria, Carrozzeria Dino Pietrobono Alatri i Oriol Blanchard. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació:  Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Espectacle en residència al Teatre Tantarantana. Coproducció: Cassandra Projectes Artístics, Teatre Akadèmia i Festival Temporada Alta. Direcció de l'espectacle: Lucia del Greco. Teatre Akadèmia, Barcelona, 13 novembre 2024.

És, si més no, curiós que un  relat com «Pura passió», que comença dient: “Aquest estiu he vist per primer cop una pel·lícula classificada X, a la televisió, a Canal+” i que continua fent una descripció fidedigna del film, dins del que qualitativament se'n podia esperar a finals dels anys vuitanta del segle passat, acabi convertint-se en una confessió tan breu com intensa d'una dona ja madura, a la ratlla dels cinquanta anys, que se sent atreta i obsessivament posseïda i posseïdora de l'amor d'un home casat, més jove, que només contacta amb ella de tant en tant, entre anada i vinguda d'algun viatge. Amb tota la distància que calgui, la novel·la breu «Pura passió», de l'autora francesa Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia, 1940), escriptora distingida fa dos anys amb el Premi Nobel, s'assembla al que va ser la vida sentimental d'una escriptora literàriament tan potent com ella, igualment mereixedora d'un Nobel, tot i que d'una altra època i d'una llengua sense estat, com va ser Mercè Rodoreda, i el seu idil·li fins al final amb Armand Obiols, una relació que precisament ha servit ara de trama de ficció de l'autora Eva Comas-Arnal, després de guanyar el premi Proa de novel·la. Annie Ernaux, al final de la seva extensa trajectòria, profusament premiada, és una autora no exempta de polèmica. Ja se sap que, quan es té el premi dels lectors a més del Nobel, sempre hi ha qui es mossega els punys mentre remuga que moltes de les seves dissertacions tendeixen a la sensibleria o a un despullament pornogràfic. No és el cas de «Pura passió», que en aquest cas ha adaptat per primera vegada al teatre la dramaturga i directora Lucia del Greco (Roma, 1992) i que ha creat una atmosfera que ella mateixa confessa que ha rebut influències, entre altres, de la filmografia de David Cronenberg i la seva adaptació de la novel·la «Crash», sense oblidar tampoc altres noms menys contemporanis com els d'Ingmar Bergman o François Truffaut... [+ crítica]

EL BANC DEL SI NO FOS

«Verbagàlia», de Víctor Català. Intèrprets: Paula Blanco i Oriol Genís. Textos: «La tieta» i «Verbagàlia», de Víctor Català. Cançó: Ai! Quina mare tinc. Música i lletra originals de Víctor Català. Construcció d’escenografia: Taller d'escenografia Castells. Vestuari i caracterització: Manuel Mateos. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Comunicació: Bernat Reher. Producció: Centaure Produccions. En creació a la Nau Ivanow. Amb el suport de:  Ajuntament de l'Escala; Departament de Recerca i Universitats; AGAUR; Càtedra Víctor Català (UdG); Institut de Llengua i Literatura Catalanes (UdG). Direcció: Albert Arribas. Sala Atrium, Barcelona, 12 novembre 2024.

A molts pobles del país, tant de mar com de muntanya, hi ha un banc, de fusta o de pedra, que serveix perquè s'hi debatin una rere l'altra les misèries del món. Generalment els ocupen vilatans d'edat avançada, algun d'ells, amb la xerrera a tot drap mentre hi hagi oïdes disposades a escoltar-los. A la renovada i ampliada Sala Atrium ara també hi ha, a l'escenari, només per uns dies, un banc com aquests. Dels dels pobles, en diuen “el banc del si no fos”, perquè si no fos per això o per allò, la vida potser hauria anat per uns altres verals. Als dos protagonistes de ficció de la poeta, novel·lista, contista i narradora Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert, L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966), la vida potser també els hauria anat per altres verals si no fos que sí... si no fos que no... Dos relats pensats en clau teatral per l'escriptora que, malgrat els anys transcorreguts, encara redescobreixen una autora encasellada en els drames rurals, però amb una mirada sobre els avatars de la societat de tots els temps avançada a la seva època. No és la primera vegada que Víctor Català entra a la Sala Atrium. Ja ho va fer amb la versió musical de la peça «La infanticida», un espectacle que encara de tant en tant reapareix per altres escenaris. També ho havien fet anys enrere, el 2009, Emma Vilarasau (amb la mateixa peça) i Àngels Gonyalons (amb «Germana Pau») al Teatre Romea. I fa tres anys, Víctor Català va omplir la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb el muntatge «La Víctor C.», d'Anna Maria Ricart, dirigit per Carme Portaceli. A més, des de fa sis anys, Club Editor i Maria Bohigas han fet una feina majúscula amb la recuperació del recull de tots els contes de l'autora distribuïts en tres volums. Els espectadors i lectors “victorcatalanescos” doncs, ja saben el pa que s'hi dóna... [+ crítica]

UN PIANO BAR AMB CARAMEL

«Caramel». Textos de Pablo Messiez. Intèrprets: Yasser D’Oquendo, Helena Gispert, Pol Guimerà, Mabel Olea, Clara Peya, Sandra Pujol i Joan Solé. Veu en off: Pablo Messiez. Coreografia: Ariadna Peya. Música original: Clara Peya. Mirada externa: Pablo Messiez. Dramaturgista i traductor del castellà: Marc Cartanyà. Dramatúrgia: Ariadna Peya, Clara Peya, Marc Cartanyà i Rita Molina Vallicrosa. Escenografia i il·luminació: Judit Colomer. Vestuari: Joan Ros. So: Carles Bernal. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Acompanyament actoral: Marc Cartanyà i Rita Molina Vallicrosa. Assessora d'accessibilitat: Èlia Farrero. Assessorament de contingut: Míriam Vázquez (Espai Ariadna), Aura Roig (Metzineres), Gastón Auguste, Clara Serra, Energy Control, Gerard Matín-Funés, Sandro Bedini, Júlia, Maria i Clara Faura Vilarmaui, Vero i altres persones que prefereixen mantenir-se en l’anonimat. Cap tècnic: Jordi Berch. Coordinació tècnica: Mariona Ubia. Direcció de producció: Mireia Gràcia Bell-lloch i Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Producció tècnica:  Contracorrent. Estudiant en pràctiques de l'EMAV: Òscar Argemí (accessibilitat). Construcció d'escenografia: Pascualin Estructures. Comnicació companyia: Marta Vilanova i Cristina Castilla (L’eclíptica). Fotografia cartell: Xevi Abril. Fotografies: Marta Mas. Teaser: Jep Jorba. I els equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure, Les Impuxibles, Temporada Alta i Cassandra Projectes Artístics. Amb el suport de: Institut Català d’Empreses Culturals, Graner, Nau Ivanow i Fabra i Coats. Agraïments:  Reinaldo Ribeiro, Cercle de dones de l’Espai Ariadna, Fundació La Plana, Renata Ramos, Maria Beltrán, Albert Barbé, Jou Serra, Lipi Hernández i Cube Peak. Direcció: Ariadna Peya i Clara Peya. Companyia Les Impuxibles. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 6 novembre 2024.
 

Les Impuxibles, les germanes Ariadna Peya i Clara Peya, s'han conjurat aquesta vegada amb el dramaturg Pablo Messiez en un treball d'investigació i recreació multidisciplinar sobre el consum, no pas sobre la societat de consum que cantava en Raimon, sinó el consum addictiu de les substàncies que comencen semblant bones acompanyants i acaben dominant perversament el cos i el pensament. A «Caramel», amb ressò camuflat de dolçor malgrat la duresa i l'amargor de la qüestió que el muntatge tracta, no s'hi parla mai de “drogues” ni de “consums” ni d'“addiccions”. Tot se sobreentén i tot ho mana el moviment, la música, la paraula, el gest, la il·luminació, el so i fins i tot les ombres que es perfilen darrere d'un mur vidrat de quatre cossos amb una porta d'accés a allò que podria ser un bar musical, o potser millor, com els agrada anomenar-ho a les germanes Peya, un piano bar que té una aparent pista amb quatre taules i una tarima amb l'instrument rei de les tecles que serveix a Clara Peya per posar banda sonora a tota la trama amb diverses composicions seves, totes originals per a aquest espectacle. Tot un autèntic “caramel” de debò per anar desembolicant sense fer gaire soroll, a poc a poc, per portar-lo a la boca delicadament i paladejar-ne les sensacions que desprèn, sensorials sempre, més enllà del que vol ser la dansa a l'ús, per entrar en un domini del cos en moviment des que aquest moviment encara es controla fins que és el moviment el que controla i anul·la els personatges... [+ crítica]

ELS BUENAFUENTE FAN UNA FRANCESILLA

«El Tenoriu». Dramatúrgia d'Israel Solà. Intèrprets: Sílvia Abril, Andreu Buenafuente, David Olivares, Anna Bertran i Roger Julià. Producció executiva: Mercè Puy. Producció: Rosa Domingo. Escenografia: Beatriz San Juan. Disseny de vestuari: Pepi Aubia. Vestuari: Época. Direcció tècnica: Eudald Gili. Producció tècnica: Àrtic Audiovisuals. Tècnic de so: Jan Subirats. Il·luminació: Eudald Gili. Coordinació d'espai escènic i escenografia: Bea Sanjuan. Àudio creatiu: Ramon Juncosa. Regidoria: Olga Fibla. Ajudanta de regidoria: Eli Caballé. Construcció de decorats: Taller Jorba Miró. Atrezzo: Rosa Domingo. Disseny gràfic: Pep Cerdà i Dani Borrón. Comunicació: Gemma Saperas, Míriam Ruiz i Comèdia. Fotografia: Kiku Piñol. Cartell: Pep T. Cerdá. Agraïments: Eòlia, Martí Vilaseca, Montse Ferreira, Lucía Gijón, Damaret. Ajudant de direcció: Toni González. Direcció: Carles Sans. Teatre Poliorama, Barcelona, 5 novembre 2024.

S'ho passen bé. Tots. I és el més important. Fa la impressió que els Buenafuente (la Sílvia i l'Andreu, hi falta la petita Joana que hauria fet el ple) han reunit uns quants amics (bé, és un dir, en tot cas, molts amics perquè tenen totes les localitats exhaurides abans d'aixecar el teló!) i s'han proposat fer-los passar una bona estona com si fessin teatre de saló al menjador de casa. Sense sofisticacions. Amb moltes ganes de ser graciosos més que només caure en gràcia. Fins i tot quan cau el teló, cau, de debò. I tot sempre tirant de veta del carisma universal de Don Juan, convertit aquí en Don Juan Tenorio Buenafuente. És imprescindible que una francesilla com aquesta compti amb intèrprets que, només sortir a l'escenari, els espectadors en facin de seguida una segona reinterpretació pel que en coneixen de les seves altres actuacions, sobretot les televisives. Això és el que passa amb els dos caps de cartell: l'actriu i còmica Sílvia Abril (que hi fa primer de salerosa Macarena, la cambrera de la taverna, i després d'innocent Doña Inés elevada al cub. I el comunicador i còmic (¿i també actor des d'ara?) Andreu Buenafuente, que hi fa, esclar, de Don Juan —un Don Juan molt Buenafuente sempre— barret de plomall al cap i espasa a la cintura... [+ crítica]

¿«BORBONEAR» FINS A ENTERRAR-LOS AL FONS DEL MAR?

«Breve historia del ferrocarril español», de Joan Yago. Adaptació per a dues actrius i direcció: Beatriz Jaén. Intèrprets: Paloma Córdoba i Esther Isla. Escenografia: Pablo Menor Palomo. Il·luminació: Enrique Chueca. Vestuari: Leonora Lax. Espai sonor: Pepe Alacid. Vídeoescena: Elvira Ruiz Zurita. Assessoria de moviment: Natalia Fernandes. Ajudant de direcció: Fernando Lorenzana. Ajudanta de vestuari: Laura Cosar. Disseny del cartell: Equipo SOPA. Fotografia: Luz Soria. Tràiler: Bárbara Sánchez Palomero. Producció: Centro Dramático Nacional (INAEM). Agraïments: Compañía Nacional de Teatro Clásico, Teatro de la Zarzuela, RENFE. Direcció: Beatriz Jaén. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 31 octubre 2024.

Quan ja fa quatre anys, Joan Yago (Barcelona, 1987) es va proposar pouar en els tripijocs que s'amaguen sota les travesses i els rails de la xarxa ferroviària espanyola i les seves ramificacions cap a la butxaca foradada de la monarquia borbònica, no es podia pensar que el tren estigués a l'ull de l'huracà com hi està ara i com mai fins ara hi havia estat. Incidències gairebé diàries a les línies de rodalies, retards permanents, supressió de recorreguts essencials per obres, talls per avaries a la catenària —la famosa catenària!— o per robatoris de cable, el desgavell de les obres del corredor Mediterrani, que ha deixat el sud del país durant mig any desconnectat amb transbords caòtics i allargament del temps de segons quines rutes, són només algunes de les perles que et vénen al cap durant el discurs d'aquesta obra de caire documental, carregat de mala bava i d'una crua sàtira. Mentrestant, a l'altra plat de la balança, se't fan presents les quantioses inversions en les línies d'alta velocitat, que han convertit la pell de brau en un dels llocs del planeta amb més trens bala per quilòmetre quadrat, ni que a vegades circulin a mitja capacitat en segons quines rutes i ni que només estiguin pensades per arribar a un sector elitista de la societat que els utilitza, no per a la massa treballadora que es desplaça sisplau per força diàriament en hores punta... [+ crítica]