CÒCTEL DE FRUITES EN CRISI

«Angle mort», de Roc Esquius i Sergi Belbel. Intèrprets: Berta Bähr, Antonio del Valle, Ramon Godino i Rafaela Rivas. Assistent de moviment: Pau Zurriaga. Disseny de vestuari: Elena Ballester. Disseny d'il·luminació: Daniel Gener. Disseny d'escenografia: Apunta Teatre SCCL. Foto: Sergi Panizo. Vídeo: Jofre Blesa i Àngel Grisalvo. Dissey gràfic: Dani Ballesteros. Música original: Malacara Band. Producció executiva: Apunta Teatre SCCL. Agraïments: Albert Lozano, Pilar Sardà. Ajudant de direcció: Marc Menéndez. Direcció: Lluís Elías. Sala Versus Glòries, Barcelona, 20 gener 2020. Reposició 3a temporada: 21 agost 2024.

¿Teatre mut, com l'antic cinema pioner...? ¿O potser no hi ha so i els intèrprets, ni que estiguin tan pròxims als espectadors, no se senten...? ¿Teatre gestual, potser...? Ni una cosa ni les altres. L'arquitectura teatral d'«Angle mort», una obra a quatre mans de Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) i Sergi Belbel (Terrassa, Vallès Occidental, 1963), té un embigat que, a primer cop d'ull, no es veu, però que aguanta tota l'estructura de la trama. I és aquesta estructura —el discurs sembla que en principi sigui només una excusa— el que ha fet que aquesta comèdia satírica sobre les pressions laborals contemporànies es repesqui per tercera temporada, estrenada el 2020, i ho faci coronant ara les cent funcions i després que els Premis Teatre Barcelona, de votació dels espectadors, l'hagués escollit com a millor espectacle de proximitat. ¿I quina és l'estructura d'«Angle mort»? Doncs, una situació d'extrema actualitat com és la fallida d'una empresa emergent, una start up, en llenguatge financer, amb el cap i tres empleats, al servei d'una mirada psicològica sobre com actuen els éssers humans en segons quines situacions extremes i quin és el seu doble joc i la seva doble cara... [+ crítica]

SI ÉS CONGELAT, MOLT MILLOR

«Família (im)possible», de Carol López. Intèrprets: Jordi Andújar, Dolo Beltran, Ian Bermúdez i Ariadna Llobet / Paula Jornet (2021). Disseny escenografia: Jose Novoa. Espai sonor: Paula Jornet. Disseny vestuari: Nídia Tusal. Disseny il·luminació: Xavi Gardés, Jose Novoa. Imatge: Roser Blanch. Comunicació i xarxes socials: Elisenda Riera. Premsa: Clara Cols. Cap tècnic sala i tècnic de funció: Xavi Gardés. Cap tècnic gires: Fernando Portillo. Administració: Mario Berlinches i Sergio Matamala. Distribució: Elisenda Riera. Producció executiva: Clara Cols i Sergio Matamala. Una producció de Sala Flyhard. Amb el suport de l'ICUB - Institut de Cultura de Barcelona i ICEC - Institut Català de les Empreses Culturals. Amb el patrocini de Llibreria Montseny. Agraïments: Marc Rosich, Munich, Sala Beckett i Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Núria Torres. Direcció: Carol López. Sala Flyhard, Barcelona, 16 desembre 2021 a 13 febrer 2022. Diversos escenaris en gira. Reposició Sala Flyhard, Barcelona: 9 febrer 2023 a 1 maig 2023. Reposició: Espai Texas, Barcelona: 4 a 29 setembre 2024.

 A la xarxa de botigues de la coneguda cadena La Sirena (gràcies per la publicitat, no es mereixen!) hi ha un catàleg de congelats gairebé enciclopèdic: lloms de salmó, filets de lluç, llagostí cuit, filet de bacallà, tires de potón, calamar mitjà... i, segons deixen anar els protagonistes d'aquesta «Família (im)possible», atenció!, també hi ha “semen congelat”. Si mai hi aneu, doncs, calceu-vos bé els guants de plàstic i, si hi esteu interessats, busqueu-ne la bossa o el recipient d'elixir reproductor i, sobretot, comproveu si està d'oferta. El del semen a La Sirena és un dels petits estirabots que es colen en aquesta comèdia agredolça i sobretot “agreseriosa” de la dramaturga i directora Carol López (Barcelona, 1969), una obra que ja té més de tres anys de rodatge, entre les estrenes a la sala Flyhard i la gira posterior, i que ara repesca l'Espai Texas amb pràcticament el mateix repartiment, només amb el canvi que en el seu moment ja es va fer de l'actriu Paula Jornet per l'actriu Ariadna Llobet. No sé si, passats els tres anys, l'estirabot del “semen de La Sirena” s'hi manté, ni si l'amo de La Sirena ha enviat mai una panera de productes congelats a la companyia. A hores d'ara, tothom més o menys ja sap de què va aquesta «Família (im)possible», entre altres coses perquè ni la promoció ni la sinopsi ho amaguen: es tracta de constatar l'abisme que encara hi ha entre l'actitud pretesament progressista, digueu-ne “progre” que queda més fi, d'una generació que podríem situar a la ratlla de la cinquantena i la clatellada paradoxalment conservadora amb la qual topa sovint... [+ crítica]