De l'Empordanet a l'Empordabrut passant per Godotlàndia

«Esperant Godot», de Samuel Beckett. Traducció de Josep Pedrals. Intèrprets: Nao Albet, Aitor Galisteo-Rocher, Blai Juanet Sangustín, Pol López i Martí Moreno / Eric Seijo. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Paula Miranda. Disseny de vestuari i caracterització: Berta Riera. Caracterització: Coral Peña. Espai sonor: Damien Bazin. Disseny de moviment: Marta Gorchs. Regidoria: Francisco Sánchez. Estudiants en pràctiques d'escenografia: Marta Garcia (Elisava), Joan Griset i Josep Pijoan (Institut del Teatre). Estudiant en pràctiques d'il·luminació: Yaiza Ares. Ajudanta direcció: Mònica Molina Duran. Direcció: Ferran Utzet. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 1 desembre 2019.

De «Tot esperant Godot / En attendant Godot» a «Esperant Godot». I de l'Empordanet a l'Empordabrut. M'explico. Deia Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989) que entre el 1948 i el 1949 es va posar a escriure aquesta obra simplement perquè necessitava airejar-se després de la complexa narrativa dramàtica de l'obra teatral «Eleutheria». No oblidem també que només feia dos o tres anys de l'horror nazi de la Segona Guerra Mundial. Per tant, les raons per airejar-se eren moltes. I per conrear l'absurd, també. Beckett no va publicar i estrenar «En attendant Godot» fins al 1953. I malgrat que el que havia dit l'autor irlandès d'airejar-se potser només va ser una “boutade”, tothom en va fer elucubracions filosòfiques i intel·lectuals. I encara en fa. Per això l'invisible i desconegut Godot es mereix que no se'n faci ni una més. Josep Pedrals s'ha encarregat d'una nova traducció. És un dels avantatges de repescar clàssics: el “refresh” imprescindible del llenguatge. Es podia recórrer a versions anteriors, esclar. Per exemple, el Teatre Lliure, fa vint anys, el 1999, encara a la seu de Gràcia, va recuperar la versió de Pere Quart / Joan Oliver. Va ser un dels èxits de la direcció de Lluís Pasqual... amb Anna Lizaran fent de Vladimir! Una altra de les negatives de Beckett —i els seus hereus— que deia que cap dona podia fer el paper perquè no patia de pròstata! Pobre Beckett... aleshores encara no s'havia inventat el fenomen del Me Too! El que sí que s'havia inventat és el quitrà. I l'escenografia ennegrida de l'artista Frederic Amat feia que l'obra es representés, com aquell qui diu, en blanc i negre... [+ crítica]