15 de novembre 2024

PASTÍS MICHELIN DE GARROFA

«Un sogre de lloguer», de Susanna Garachana i Jaume Viñas. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Edu Lloveras i Joan Pera. Escenografia: Enric Planas. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Paula Costas. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de producció: Sira Castells i Marta Margarit. Regidoria: Blai Pera. Sastreria: Rosario Macias. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Ornamante i Mikakus. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Distribució: Carme Tierz. Producció de Focus. Codirecció: Jaume Viñas. Direcció: Daniel Anglès. Teatre Goya, Barcelona, 14 novembre 2024.
 

Segona campanada de la recent estrenada com a autora, Susanna Garachana («El favor»), actriu de llarga trajectòria. Aquesta vegada fent tàndem en l'autoria amb Jaume Viñas. Els dos, juntament amb el director Daniel Anglès, creant una tradició que s'hauria de convertir en hàbit: muntar una comèdia amb denominació d'origen comptant amb el principal protagonista, l'actor Joan Pera, autèntica estrella Michelin de la comèdia catalana. Dic això de l'estrella Michelin perquè la cosa també va per aquí. Hi ha un xef jove que s'ha enamorat de la promesa d'un comiat de soltera amb ambicions de dissenyadora, hi ha una mare amb un passat hippie feta una senyorassa, hi ha Cadaqués, Balaguer, Escornalbou, Calella i altres referències geogràfiques, i hi ha en l'imaginari molt de Mondrian, el pioner de l'art abstracte, el de les ratlles horitzontals i verticals amb els colors primaris i el pintor que va proclamar allò que també es pot aplicar al teatre: “L'art és superior a la realitat i no té cap relació directa amb la realitat”. A «Un sogre de lloguer», una comèdia que va més enllà del carisma còmic i singular de l'actor Joan Pera, el que hi passa també és, com deia Mondrian, superior a la realitat i, a la vegada, no té cap relació directa amb la realitat. O potser sí. Depèn de com es miri i depèn també de l'efecte que fa en un personatge afectat per la narcolèpsia, l'impuls sobtat de caure rendit de son, escoltar la paraula “emblemàtic” i, en contraposició, escoltar “Ramon”, per desvetllar-se a l'acte... [+ crítica]

14 de novembre 2024

MÀSTER EN FP DE DECONSTRUCCIÓ D'AMOR

«Pura passió», d'Annie Ernaux. Dramatúrgia: Lucia del Greco. Intèrpret: Cristina Plazas. Disseny espai: Pol Roig. Conceptualització de l’artefacte lumínic i disseny de llums: Cube.bz Assessorament artístic i  vestuari: Pau Aulí. Confecció vestuari: Época Barcelona. Espai sonor: Pere Jou & Aurora Bauzà. Moviment: Lorena Nogal. Disseny de motor: Lali Canosa. Fotografia cartell: Monica Lek. Direcció creativa de la fotografia: Pau Aulí. Maquillatge de la fotografia: Julieta Fernández. Fotografia escena: Felipe Mena. Direcció producció: Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Maria Rovelló. Ajudantia producció: Guillem Albasanz. Ajudantia direcció en pràctiques: Inés J. Borrell. Ajudantia escenografia en pràctiques: Lucía Castro. Agraïments: Ettore Del Greco, Ilaria Del Greco, Paola Minnucci, Leonardo Vicente, Oscar Rabadan, Susanna Van Roessel, Marta Vilageliu, Marta Cruañas, Alba Bosch, Lluís Garau, Jaume Ripoll, Paola Aselmann, Rémi Pradere, Albert Boronat, Quim Palmada, Nao Albet, Anna Senpau, Magda Puyo, Josep Maria Miró, Marc Rosich, Glòria Balañà, Guillem Aulí, Olivia, Alma i La Rectoria, Carrozzeria Dino Pietrobono Alatri i Oriol Blanchard. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació:  Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Espectacle en residència al Teatre Tantarantana. Coproducció: Cassandra Projectes Artístics, Teatre Akadèmia i Festival Temporada Alta. Direcció de l'espectacle: Lucia del Greco. Teatre Akadèmia, Barcelona, 13 novembre 2024.

És, si més no, curiós que un  relat com «Pura passió», que comença dient: “Aquest estiu he vist per primer cop una pel·lícula classificada X, a la televisió, a Canal+” i que continua fent una descripció fidedigna del film, dins del que qualitativament se'n podia esperar a finals dels anys vuitanta del segle passat, acabi convertint-se en una confessió tan breu com intensa d'una dona ja madura, a la ratlla dels cinquanta anys, que se sent atreta i obsessivament posseïda i posseïdora de l'amor d'un home casat, més jove, que només contacta amb ella de tant en tant, entre anada i vinguda d'algun viatge. Amb tota la distància que calgui, la novel·la breu «Pura passió», de l'autora francesa Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia, 1940), escriptora distingida fa dos anys amb el Premi Nobel, s'assembla al que va ser la vida sentimental d'una escriptora literàriament tan potent com ella, igualment mereixedora d'un Nobel, tot i que d'una altra època i d'una llengua sense estat, com va ser Mercè Rodoreda, i el seu idil·li fins al final amb Armand Obiols, una relació que precisament ha servit ara de trama de ficció de l'autora Eva Comas-Arnal, després de guanyar el premi Proa de novel·la. Annie Ernaux, al final de la seva extensa trajectòria, profusament premiada, és una autora no exempta de polèmica. Ja se sap que, quan es té el premi dels lectors a més del Nobel, sempre hi ha qui es mossega els punys mentre remuga que moltes de les seves dissertacions tendeixen a la sensibleria o a un despullament pornogràfic. No és el cas de «Pura passió», que en aquest cas ha adaptat per primera vegada al teatre la dramaturga i directora Lucia del Greco (Roma, 1992) i que ha creat una atmosfera que ella mateixa confessa que ha rebut influències, entre altres, de la filmografia de David Cronenberg i la seva adaptació de la novel·la «Crash», sense oblidar tampoc altres noms menys contemporanis com els d'Ingmar Bergman o François Truffaut... [+ crítica]

13 de novembre 2024

EL BANC DEL SI NO FOS

«Verbagàlia», de Víctor Català. Intèrprets: Paula Blanco i Oriol Genís. Textos: «La tieta» i «Verbagàlia», de Víctor Català. Cançó: Ai! Quina mare tinc. Música i lletra originals de Víctor Català. Construcció d’escenografia: Taller d'escenografia Castells. Vestuari i caracterització: Manuel Mateos. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Comunicació: Bernat Reher. Producció: Centaure Produccions. En creació a la Nau Ivanow. Amb el suport de:  Ajuntament de l'Escala; Departament de Recerca i Universitats; AGAUR; Càtedra Víctor Català (UdG); Institut de Llengua i Literatura Catalanes (UdG). Direcció: Albert Arribas. Sala Atrium, Barcelona, 12 novembre 2024.

A molts pobles del país, tant de mar com de muntanya, hi ha un banc, de fusta o de pedra, que serveix perquè s'hi debatin una rere l'altra les misèries del món. Generalment els ocupen vilatans d'edat avançada, algun d'ells, amb la xerrera a tot drap mentre hi hagi oïdes disposades a escoltar-los. A la renovada i ampliada Sala Atrium ara també hi ha, a l'escenari, només per uns dies, un banc com aquests. Dels dels pobles, en diuen “el banc del si no fos”, perquè si no fos per això o per allò, la vida potser hauria anat per uns altres verals. Als dos protagonistes de ficció de la poeta, novel·lista, contista i narradora Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert, L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966), la vida potser també els hauria anat per altres verals si no fos que sí... si no fos que no... Dos relats pensats en clau teatral per l'escriptora que, malgrat els anys transcorreguts, encara redescobreixen una autora encasellada en els drames rurals, però amb una mirada sobre els avatars de la societat de tots els temps avançada a la seva època. No és la primera vegada que Víctor Català entra a la Sala Atrium. Ja ho va fer amb la versió musical de la peça «La infanticida», un espectacle que encara de tant en tant reapareix per altres escenaris. També ho havien fet anys enrere, el 2009, Emma Vilarasau (amb la mateixa peça) i Àngels Gonyalons (amb «Germana Pau») al Teatre Romea. I fa tres anys, Víctor Català va omplir la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb el muntatge «La Víctor C.», d'Anna Maria Ricart, dirigit per Carme Portaceli. A més, des de fa sis anys, Club Editor i Maria Bohigas han fet una feina majúscula amb la recuperació del recull de tots els contes de l'autora distribuïts en tres volums. Els espectadors i lectors “victorcatalanescos” doncs, ja saben el pa que s'hi dóna... [+ crítica]

07 de novembre 2024

UN PIANO BAR AMB CARAMEL

«Caramel». Textos de Pablo Messiez. Intèrprets: Yasser D’Oquendo, Helena Gispert, Pol Guimerà, Mabel Olea, Clara Peya, Sandra Pujol i Joan Solé. Veu en off: Pablo Messiez. Coreografia: Ariadna Peya. Música original: Clara Peya. Mirada externa: Pablo Messiez. Dramaturgista i traductor del castellà: Marc Cartanyà. Dramatúrgia: Ariadna Peya, Clara Peya, Marc Cartanyà i Rita Molina Vallicrosa. Escenografia i il·luminació: Judit Colomer. Vestuari: Joan Ros. So: Carles Bernal. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Acompanyament actoral: Marc Cartanyà i Rita Molina Vallicrosa. Assessora d'accessibilitat: Èlia Farrero. Assessorament de contingut: Míriam Vázquez (Espai Ariadna), Aura Roig (Metzineres), Gastón Auguste, Clara Serra, Energy Control, Gerard Matín-Funés, Sandro Bedini, Júlia, Maria i Clara Faura Vilarmaui, Vero i altres persones que prefereixen mantenir-se en l’anonimat. Cap tècnic: Jordi Berch. Coordinació tècnica: Mariona Ubia. Direcció de producció: Mireia Gràcia Bell-lloch i Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Producció tècnica:  Contracorrent. Estudiant en pràctiques de l'EMAV: Òscar Argemí (accessibilitat). Construcció d'escenografia: Pascualin Estructures. Comnicació companyia: Marta Vilanova i Cristina Castilla (L’eclíptica). Fotografia cartell: Xevi Abril. Fotografies: Marta Mas. Teaser: Jep Jorba. I els equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure, Les Impuxibles, Temporada Alta i Cassandra Projectes Artístics. Amb el suport de: Institut Català d’Empreses Culturals, Graner, Nau Ivanow i Fabra i Coats. Agraïments:  Reinaldo Ribeiro, Cercle de dones de l’Espai Ariadna, Fundació La Plana, Renata Ramos, Maria Beltrán, Albert Barbé, Jou Serra, Lipi Hernández i Cube Peak. Direcció: Ariadna Peya i Clara Peya. Companyia Les Impuxibles. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 6 novembre 2024.
 

Les Impuxibles, les germanes Ariadna Peya i Clara Peya, s'han conjurat aquesta vegada amb el dramaturg Pablo Messiez en un treball d'investigació i recreació multidisciplinar sobre el consum, no pas sobre la societat de consum que cantava en Raimon, sinó el consum addictiu de les substàncies que comencen semblant bones acompanyants i acaben dominant perversament el cos i el pensament. A «Caramel», amb ressò camuflat de dolçor malgrat la duresa i l'amargor de la qüestió que el muntatge tracta, no s'hi parla mai de “drogues” ni de “consums” ni d'“addiccions”. Tot se sobreentén i tot ho mana el moviment, la música, la paraula, el gest, la il·luminació, el so i fins i tot les ombres que es perfilen darrere d'un mur vidrat de quatre cossos amb una porta d'accés a allò que podria ser un bar musical, o potser millor, com els agrada anomenar-ho a les germanes Peya, un piano bar que té una aparent pista amb quatre taules i una tarima amb l'instrument rei de les tecles que serveix a Clara Peya per posar banda sonora a tota la trama amb diverses composicions seves, totes originals per a aquest espectacle. Tot un autèntic “caramel” de debò per anar desembolicant sense fer gaire soroll, a poc a poc, per portar-lo a la boca delicadament i paladejar-ne les sensacions que desprèn, sensorials sempre, més enllà del que vol ser la dansa a l'ús, per entrar en un domini del cos en moviment des que aquest moviment encara es controla fins que és el moviment el que controla i anul·la els personatges... [+ crítica]

06 de novembre 2024

ELS BUENAFUENTE FAN UNA FRANCESILLA

«El Tenoriu». Dramatúrgia d'Israel Solà. Intèrprets: Sílvia Abril, Andreu Buenafuente, David Olivares, Anna Bertran i Roger Julià. Producció executiva: Mercè Puy. Producció: Rosa Domingo. Escenografia: Beatriz San Juan. Disseny de vestuari: Pepi Aubia. Vestuari: Época. Direcció tècnica: Eudald Gili. Producció tècnica: Àrtic Audiovisuals. Tècnic de so: Jan Subirats. Il·luminació: Eudald Gili. Coordinació d'espai escènic i escenografia: Bea Sanjuan. Àudio creatiu: Ramon Juncosa. Regidoria: Olga Fibla. Ajudanta de regidoria: Eli Caballé. Construcció de decorats: Taller Jorba Miró. Atrezzo: Rosa Domingo. Disseny gràfic: Pep Cerdà i Dani Borrón. Comunicació: Gemma Saperas, Míriam Ruiz i Comèdia. Fotografia: Kiku Piñol. Cartell: Pep T. Cerdá. Agraïments: Eòlia, Martí Vilaseca, Montse Ferreira, Lucía Gijón, Damaret. Ajudant de direcció: Toni González. Direcció: Carles Sans. Teatre Poliorama, Barcelona, 5 novembre 2024.

S'ho passen bé. Tots. I és el més important. Fa la impressió que els Buenafuente (la Sílvia i l'Andreu, hi falta la petita Joana que hauria fet el ple) han reunit uns quants amics (bé, és un dir, en tot cas, molts amics perquè tenen totes les localitats exhaurides abans d'aixecar el teló!) i s'han proposat fer-los passar una bona estona com si fessin teatre de saló al menjador de casa. Sense sofisticacions. Amb moltes ganes de ser graciosos més que només caure en gràcia. Fins i tot quan cau el teló, cau, de debò. I tot sempre tirant de veta del carisma universal de Don Juan, convertit aquí en Don Juan Tenorio Buenafuente. És imprescindible que una francesilla com aquesta compti amb intèrprets que, només sortir a l'escenari, els espectadors en facin de seguida una segona reinterpretació pel que en coneixen de les seves altres actuacions, sobretot les televisives. Això és el que passa amb els dos caps de cartell: l'actriu i còmica Sílvia Abril (que hi fa primer de salerosa Macarena, la cambrera de la taverna, i després d'innocent Doña Inés elevada al cub. I el comunicador i còmic (¿i també actor des d'ara?) Andreu Buenafuente, que hi fa, esclar, de Don Juan —un Don Juan molt Buenafuente sempre— barret de plomall al cap i espasa a la cintura... [+ crítica]

02 de novembre 2024

¿«BORBONEAR» FINS A ENTERRAR-LOS AL FONS DEL MAR?

«Breve historia del ferrocarril español», de Joan Yago. Adaptació per a dues actrius i direcció: Beatriz Jaén. Intèrprets: Paloma Córdoba i Esther Isla. Escenografia: Pablo Menor Palomo. Il·luminació: Enrique Chueca. Vestuari: Leonora Lax. Espai sonor: Pepe Alacid. Vídeoescena: Elvira Ruiz Zurita. Assessoria de moviment: Natalia Fernandes. Ajudant de direcció: Fernando Lorenzana. Ajudanta de vestuari: Laura Cosar. Disseny del cartell: Equipo SOPA. Fotografia: Luz Soria. Tràiler: Bárbara Sánchez Palomero. Producció: Centro Dramático Nacional (INAEM). Agraïments: Compañía Nacional de Teatro Clásico, Teatro de la Zarzuela, RENFE. Direcció: Beatriz Jaén. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 31 octubre 2024.

Quan ja fa quatre anys, Joan Yago (Barcelona, 1987) es va proposar pouar en els tripijocs que s'amaguen sota les travesses i els rails de la xarxa ferroviària espanyola i les seves ramificacions cap a la butxaca foradada de la monarquia borbònica, no es podia pensar que el tren estigués a l'ull de l'huracà com hi està ara i com mai fins ara hi havia estat. Incidències gairebé diàries a les línies de rodalies, retards permanents, supressió de recorreguts essencials per obres, talls per avaries a la catenària —la famosa catenària!— o per robatoris de cable, el desgavell de les obres del corredor Mediterrani, que ha deixat el sud del país durant mig any desconnectat amb transbords caòtics i allargament del temps de segons quines rutes, són només algunes de les perles que et vénen al cap durant el discurs d'aquesta obra de caire documental, carregat de mala bava i d'una crua sàtira. Mentrestant, a l'altra plat de la balança, se't fan presents les quantioses inversions en les línies d'alta velocitat, que han convertit la pell de brau en un dels llocs del planeta amb més trens bala per quilòmetre quadrat, ni que a vegades circulin a mitja capacitat en segons quines rutes i ni que només estiguin pensades per arribar a un sector elitista de la societat que els utilitza, no per a la massa treballadora que es desplaça sisplau per força diàriament en hores punta... [+ crítica]

22 d’octubre 2024

EL TORERO DE VERGES

«L'orquestra impossible». Idea original i dramatúrgia: Marcel Tomàs i Susana Lloret. Intèrprets: Marcel Tomàs, Toni Escribano, Adrià Bauzó, Xavier Molina, Aleix Cansell, Albert Clapés, Joan Tomàs, Pablo Martín, Raúl Pérez, Jordi Casas i Raül Gallego. Disseny de so: Xavi Llobet. Disseny de llums: Gerard Canadell. Fotografia i disseny gràfic: Marcel Asso. Vestuari: La Casa de Barrets. Vídeo: Arian Botey. Comunicació i regidoria: Irene Vila. Producció i distribució: Susana Lloret. Coproducció: Temporada Alta, Marcel Tomàs & Cascai i Girona Jazz Project. Direcció musical i arranjaments: Adrià Bauzó i Xavi Molina. Direcció artística: Marcel Tomàs. El Canal – Centre de Creació d’Arts Escèniques (Salt), Festival Temporada Alta, 19 octubre 2024. Teatre Condal, Barcelona, 21 octubre 2024.

El xòuman Marcel Tomàs i la seva banda beuen de les fonts arrelades a la terra que els ha vist créixer. Ja ho feien fa dos anys amb l'espectacle «Els colors de Duke Ellington», que també va passar pel Teatre Condal, com ara, després de representar-se al Festival Temporada Alta. El seu recorregut poua en la memòria, qui sap si oblidada, i per això el seu humor connecta des del primer moment amb l'auditori perquè els recorda qui són i d'on vénen, sense falses disfresses, que és una manera d'advertir-los també d'on van. L'espectacle «L'orquestra impossible» és un homenatge a les orquestres del segle passat, d'aquelles formacions que van ser tan estrelles com imprescindibles entre els anys 40, 50 i encara bona part dels 60, quan van començar a ser substituïdes per la música enllaunada dels dj o les festes de discoteca. Aquelles mítiques orquestres, de les quals gairebé no en queda rastre, anaven de poble en poble quan arribaven les festes majors, enfilaven els seus instruments als autocars atrotinats que circulaven per carreteres també atrotinades i si no hi havia hostal o pensió es repartien per les cases del veïnat. Llits eixuts, però taules plenes. «L'orquestra impossible» té un guió que fusiona el teatre, l'humor, el clown, la música, la imatgeria fantàstica i l'imaginari col·lectiu d'un temps i d'un país, conduït sempre pel mestre de cerimònies, el mateix Marcel Tomàs que compta amb un partenaire disposat a rebre com l'actor Toni Escribano... [+ crítica]

19 d’octubre 2024

LA SOLITUD DE LA PEIXERA

«Loneliness». Dramatúrgia i coreografia: Roberto G. Alonso. Intèrprets: Andrea Muñoz Páez, Ekaitz Villar, Genís Garcia Mármol, Laia Serra i Riera, Lola Sala, Oscar Rico, Raquel R. Esparza, Yefferson Velasquez. Assistent de coreografia: Marta Serret. Professors convidats: Susana Rodríguez, Sébastien Mari, Ingve Groven, David Serrano. Il·luminació: Daniel Gener. Espai escènic: Víctor Peralta. Espai sonor: Sammy Metcalfe. Vestuari: Roberto G. Alonso. Vídeoescena: Alfonso Ferri Parres. Fotografia: May Zircus. Elements escenogràfics: Adrià Pinar, Víctor Peralta, Estudi Jorba-Miró, Tony Murchland. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Producció executiva: Joan Solé, Gemma Ros. Cap tècnic: Arnau Grande. Comunicació: Marta Fernández Martí. Producció: Cia. Roberto G. Alonso i Teatre Nacional de Catalunya. Amb el suport de Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. Amb la col·laboració deFabra i Coats - Fàbrica de creació. Agraïments: Pau Gómez, Anna Cabello, Nicolás Carbajal, Blanca Ramos, Margot Arroyo, Robinson Menao, Javier Hernando. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Roberto G. Alonso. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 octubre 2024.

Diuen els Pet Shop Boys, precisament amb una peça que titulen «Loneliness» com aquesta coreografia de Roberto G. Alonso, que amb la seva música conviden, els que la pateixen, a deixar córrer la solitud i trobar algú en qui repenjar-se perquè cap ésser humà vol estar mai sol. Em sembla que Roberto G. Alonso vol dir alguna cosa semblant al que diuen els Pet Shop Boys. El seu llenguatge, però, no és la cançó, com el grup anglès, sinó que és el moviment, el cos, la coreografia, l'embolcall escenogràfic, la il·luminació i el so. Un conjunt que respira sensibilitat per conscienciar els espectadors, i de manera especial els espectadors joves, sobre el malson que alguns pateixen amb el “bullying”. Només entrar a la Sala Tallers, els espectadors descobreixen a peu d'escenari una peixera plena d'aigua amb un cos a dins. ¿És una figura de cera, com les del museu, o és un dels joves intèrprets de la companyia? La seva immobilitat fa pensar en la primera opció. Però després d'una bona estona, mentre s'espera que es faci el fosc, el cos nu es mou i enceta la trama que la dramatúrgia de Roberto G. Alonso fa transitar des de l'aparent comunitat ben avinguda d'una colla de vuit joves encistellant pilotes de bàsquet   —atenció perquè plouen pilotes de bàsquet en aquest espectacle— a la solitud que un d'ells acabarà patint pel rebuig dels altres... [+ crítica]

18 d’octubre 2024

UN “MÉNAGE À TROIS” VICTORIÀ

«Un matrimoni de Boston», de David Mamet. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Emma Vilarasau, Marta Marco i Emma Arquillué. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Noelia López. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Carol ibarz. Perruqueria i maquillatge: Noelia López. Ajudantia d'escenografia: Francesc Coromina. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller d'escenografia. Confecció del vestuari: Goretti i Nídia Tusal. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Rowenta. Agraïments: Teatre Lliure. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals i Unió Europea (Fons Europeu Next Generation; Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia), Next Generation Catalunya. Distribució: Carme Tierz. Coproducció de La Villarroel i Un 9 Teatre a l'Est. Direcció: Josep Maria Mestres. Estrena: Teatre Municipal de Girona, Festival Temporada Alta, 4 a 6 d'octubre 2024. Reestrena: La Villarroel, Barcelona, 17 octubre 2024. 

Tot era vermell. Fa vint anys tot era vermell. Ara tot és blau tirant a turquesa. El color també fa la cosa. L'actriu Emma Vilarasau era l'amistançada i l'actriu Marta Marco era la serventa. Ella era l'Anna, la Lizaran. És gairebé obligatori recordar les imatges dels espectacles que es queden en la memòria per sempre. I aquella estrena de fa gairebé vint anys d'«Un matrimoni de Boston», de David Mamet, a l'Espai Lliure de Montjuïc, és de les que va deixar empremta. Revisitar cada una o dues dècades un espectacle com «Un matrimoni de Boston» és un signe de normalitat. I fer-ho amb dues de les mateixes actrius d'aquella estrena (la Vilarasau i la Marco), però amb els papers canviats, i la incorporació de la més jove de les tres, l'encara emergent Emma Arquillué, és un sa exercici de relleu amb aires de llegat. A més, tornar-hi permet als nous espectadors descobrir una de les perles teatrals que tenim en cartera. I als espectadors que repeteixen potser els fa detectar-hi petits detalls que podien haver passat desapercebuts en la primera versió. «Un matrimoni de Boston» —un altre dels èxits ja cantats d'aquesta temporada i el que ha batut el rècord de La Villarroel pel que fa a venda anticipada—, és una obra que reconcilia, com ja vaig dir fa vint anys amb motiu de la primera estrena, els espectadors cansats de segons quines aventures amb el teatre de compromís... [+ crítica]

17 d’octubre 2024

LA “PROFESSIÓ” VA PER DINS

«La nit del peix kiwi», de Josep Julien. Intèrpret: Santi Ricart. Escenografia: Anna Tantull. Ajudant de direcció: Pepo Blasco. Equips del Teatre Lliure. Producció: Flyhard Produccions, S.L. Direcció: Josep Julien. Sala Flyhard, Barcelona, 25 maig 2023. Reposició: 28 setembre 2023. Reposició: Espai Lliure Montjuïc, Barcelona, 16 octubre 2024.

Era previsible que un dia o altre l'actor Santi Ricart (Vic, 1968) arribés amb el seu “peix kiwi” en algun dels espais del Teatre Lliure de Montjuïc. Sobretot perquè el relat que li ha escrit el també actor i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966) arrenca en bona part allí. «La nit del peix kiwi» es va estrenar a la Sala Flyhard la temporada passada, on ja es va haver de reposar, i des d'aleshores no ha parat. Aquesta nova i merescuda temporada a Montjuïc, que ha revalidat novament l'Espai Lliure com una sala més amb programació estable, diria que fa que l'actor s'hi senti, mai més ben dit, com un peix a l'aigua... o fora de l'aigua, més aviat. Santi Ricart és un actor de llarg recorregut que ha treballat amb nombrosos directors. Els seus inicis van ser precisament amb el Teatre Lliure de Fabià Puigserver i amb espectacles històrics com «Les noces de Fígaro» i «Terra baixa». Aquest relat que juga a la metàfora amb el “peix kiwi” arrenca precisament de les vivències que ell mateix ha anat recollint al llarg de la seva experiència als escenaris. D'aquí ve que, només començar, deixi anar, fent un joc de paraules, que “la «professió» va per dins”... [+ critica]

08 d’octubre 2024

UNA CORONA PER A VUIT PRÍNCEPS I PRINCESES

«Hamlet», de William Shakespeare. Dramatúrgia: Chela De Ferrari. Interpretació: Octavio Bernaza, Jaime Cruz, Lucas Demarchi, Manuel García, Diana Gutiérrez, Cristina León Barandiarán, Ximena Rodríguez, Álvaro Toledo. Il·luminació: Jesús Reyes. Direcció adjunta i assessoria dramàtica: Claudia Tangoa, Jonathan Oliveros, Luis Alberto León. Coreografia: Mirella Carbone. Vídeo: Lucho Soldevilla. Tècnic de so: Jhosimar Sullon. Tècnic de vídeo: Kevin Yupanqui. Coordinació i acompanyament artístic: Rocío Puelles. I els equips del Teatre Lliure. Entrenament vocal: Alessandra Rodríguez. Fotografia: Registre Teatro La Plaza Producció delegada: Carlota Guivernau. Disseny del cartell: Equipo SOPA. Direcció: Chela De Ferrari. Grec'22. Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona. De l'1 al 3 de juliol 2022. Reposició: Teatre Lliure Gràcia, Barclona. Del 9 al 20 d'octubre 2024.

Enmig d'una gira internacional sense precedents en el sector, la companyia creada per la dramaturga Chela De Ferrari (Lima, Perú, 1956) torna a aterrar a Barcelona, dos anys després que ho fes amb la mateixa proposta dins el Festival Grec del 2022, aleshores a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i, ara, al Teatre Lliure de Gràcia. Els vuit actors del muntatge, set d'ells amb síndrome de Down i una amb discapacitat intel·lectual, es presenten tal com són i adverteixen que l'espectacle és tan divers com ho són ells mateixos. Divers i únic, esclar. Admeten que potser no acabaran de vocalitzar prou bé —no cal que es justifiquin perquè altres intèrprets sense cap disfunció tampoc han après encara a vocalitzar— o avisen que, en algun moment, potser se'ls anirà el sant al cel pel que fa al text (cap problema, el teatre té una tradició menystinguda i deixada al racó de pensar: l'apuntador). Per tot plegat, aclareixen, l'espectacle utilitza el sobretitulat, cosa que garanteix als espectadors un perfecte seguiment. Tots vuit intèrprets són crescuts i fets amb la companyia peruana. Un d'ells, l'actor Jaime Cruz, era acomodador i venedor de programes de mà al mateix Teatro La Plaza del Perú i amb ell i la valentia de la directora Chela de Ferrari es pot dir que va néixer aquest projecte arran que Jaime Cruz tenia la vocació de ser actor... [+ crítica]

07 d’octubre 2024

VENEDORS FAMÈLICS COM TAURONS

«Glengarry Glen Ross», de David Mamet. Traducció i adaptació d'Àlex Rigola. Intèrprets: Pep Ambròs, Àlex Fons, Francesc Garrido, Miranda Gas, Andrés Herrera i Sandra Monclús. Coordinació tècnica: Igor Pinto. Maquinaria: Sam Quiles. Producció executiva: Titus Andrònic sl. Una producció de Heartbreak Hotel, Titus Andrònic S.L., amb el suport del Departament de Cultura Generalitat de Catalunya. Direcció: Àlex Rigola. Heartbreak Hotel, Barcelona. Del 24 de setembre al 17 de novembre 2024.

Ja fa quaranta anys que el dramaturg, director i guionista David Mamet (Chicago, Illinois, EUA, 1947) va predir el que passaria amb el mercat immobiliari amb aquesta obra de teatre que ja aleshores li va valer el Premi Pulitzer. Quaranta anys després del seu «Glengarry Glen Ross» (convertida per James Foley, en pel·lícula, aquí amb el títol «Èxit a qualsevol preu», que va arribar en plena eufòria olímpica i, per extensió, en plena eufòria urbanística), la recuperació que en fa el director Àlex Rigola —que la va estrenar fa vint anys al Teatre Lliure— continua respirant una dramàtica dosi de realisme amb l'ús d'un mètode competitiu que s'encomana de generació en generació sense que una aprengui dels errors de l'altra. La versió actual —forçosament minimalista i exclusivament destinada a l'exercici teatral dels intèrprets a través de la paraula— no ha de fer oblidar aquella anterior del 2003 del mateix director on, a la primera part, una mena de vagó de tramvia de vidres giratori feia les funcions d'un restaurant xinès. Hi ha imatges escenogràfiques que no s'esborren, per molts anys que passin. Aquí tot és negre, l'ambientació pròpia de la sala i el vestuari dels intèrprets. El terra predica amb un gran rètol de guix el títol de la història. I com en una nau d'assaig, hi ha un cartell a la paret amb els noms reals de cadascun dels actors i, trencament de gènere com a llicència de l'adaptador i director, dues actrius. Allà on tot eren mascles (n'hi havia nou i un d'ells feia de dj), aquí s'esberla el gruix compacte (ara són quatre homes i dues dones) sense que s'esberli el llenguatge ni la salvatgia competitiva de tots contra tots. Hi ha masclisme, racisme i homofòbia a doll. Caldria un altre rètol, aquest a l'entrada, d'aquells que avisen que algunes escenes o expressions poden ferir la sensibilitat dels espectadors. Mamet pur... [+ crítica]

ESPRÉMER L'ALEGRIA DE VIURE

«360 grams», d'Ada Vilaró. Creació: Maria Stoyanova, Vero Cendoya i Ada Vilaró. Intèrpret: Ada Vilaró. Espai escènic i vídeo: Paula Bosch. Espai sonor: Carlos Gómez. Disseny de llums: Sylvia Kuchinow. Fotografia: Eva Freixa i David Ruiz. Ajudant en pràctiques: Elaine Grayling. Producció executiva: Imma Romero. Distribució: Magrana Escena. Mirades còmplices: Constanza Brncic, Montse Castellà, Isamel de los Mozos, Larrys CCL, Anna Subirana i Marta Vergonyós. Coproducció: Festival TNT i Festival Escena Poblenou. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura i Ajuntament de Barcelona. Col·laboren: Fabrica de Creació Estruch, Fundació La Plana i Centre Cívic Can Felipa.  Direcció: Maria Stoyanova, Vero Cendoya i Ada Vilaró. Festival TNT Terrassa 2019, Escena Poblenou 2019, Sala Beckett 2019, Temporada Alta 2021, Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa 2021 i 2023, Teatre Romea, 2023. Reposició: Sala Versus Glòries, Barcelona. Del 5 al 13 d'octubre.

Res és més esperançador que, després d'un diagnòstic, un tractament i una intervenció de mastectomia de càncer de mama, qui l'hagi hagut d'experimentar en pròpia pell s'obri a la vida amb l'alegria de combatre els fantasmes del passat i de la por. Això és el que fa l'actriu Ada Vilaró (Prats del Lluçanès, 1972)  que, des de fa cinc anys, després d'haver estrenat aquesta peça al Festival de Teatre de Noves Tendències de Terrassa (TNT) i haver engegat una gira a Escena Poblenou i la Sala Beckett, a més del Festival Temporada Alta, el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa i molts altres escenaris del país, no ha parat de representar l'obra que no té data de caducitat, però que, bonament, tothom desitjaria que en tingués per poder deixar de parlar de la plaga del càncer que visita tantes i tantes famílies en alguna de les seves disfresses. Ada Vilaró s'obre a desfer el tabú que fins fa un temps, quedava ocult com una marca. Perdre un pit pot ser inicialment un trauma, però l'autora —que parla per vivència pròpia— fa un crit a recuperar l'alegria de viure. L'espectacle —sempre tinc una certa reticència a parlar d'“espectacle” en propostes com aquesta— se serveix de la paraula, però també del moviment, de la dansa i d'una airada performàtica, sempre amb una càrrega de sensibilitat punxant que no cau mai en el buit de l'auditori. La nuesa és bellesa. El cos no és només el que es veu sinó també el que s'estima... [+ crítica]

06 d’octubre 2024

L'OCASIÓ FA EL LLADRE

«Paradís». Dramatúrgia i interpretació: Sergio Baos. Producció executiva i il·luminació: Luis Baró. Espai sonor: Joan Vila. Il·luminació i audiovisuals: Toni Amengual. Cap tècnic: Albert Vizcarro. Comunicació i administració: Laura Porcel. Distribució: Luis Baró. Fotografia: Xisco Alarido. Ajudantia de direcció i espai escènic: Joan Porcel. Direcció: Xavi Núñez. El Somni Produccions. Sala Beckett, Barcelona. Del 5 al 22 de juliol 2022. Festival Grec 2022. Reposició: Espai Texas, Barcelona. Del 3 al 26 d'octubre 2024.
 

El paradís és, per a cadascú, aquell espai que resta en la imaginació i que potser no ha existit mai. L'actor i dramaturg illenc Sergio Baos (Palma, 1976) fa tres temporades que porta la seva particular mirada del paradís pels escenaris amb la sornegueria pròpia de qui sap molt bé que no existeix, però que convé fer creure que pot existir. Per aconseguir el seu objectiu, clava dentellada, com aquell qui es guarda una poma per a les set per si el fan fora del paradís, en la crisi de l'illa que l'ha vist néixer i créixer i en la fatal destinació no volguda de molts mallorquins i mallorquines que es veuen obligats a malviure del turisme ni que hagin de pagar el cost de la marginació, de la pèrdua de la identitat i de no tenir a l'abast la pomera que els alimentava. La proposta de Sergio Baos recorda, guardant les distàncies i respectant els registres diferents, l'actor, productor i director manacorí Toni Gomila  —que també ha passat per l'Espai Texas aquest mateix any— i el seu veterà espectacle «Acorar» on, en el seu cas, fa un retrat demolidor de la pèrdua de la pagesia de les Illes davant l'embat dels forasters. En el cas de «Paradís», Sergio Baos es posa en la pell de quatre personatges que viuen al marge del marge i que s'empesquen un pla per sobreviure, si cal, encara més al marge del marge. Tots quatre, en una sola veu, alternen els seus relats i configuren una trama plena d'acció com si fos una road movie, una mena de thriller teatral en clau de tragicomèdia rural, gràcies només a la paraula i la imaginació que fan visible el paisatge ocult de les illes del turisme... [+ crítica]

04 d’octubre 2024

HI HA UNA GAVINA A LA VORA DEL LLAC

«La gavina», d'Anton Tékhov. Adaptació de Marc Artigau i Cristina Genebat. Intèrprets: Marc Bosch, Daniela Brown, Nil Cardoner, Adeline Flaun, Cristina Genebat, Clara de Ramon, Xavier Ricart, David Selvas, Andrew Tarbet i David Verdaguer. Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: Alejandro Andújar. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Ajudant de direcció: Esteve Gorina i Andreu. Ajudanta d'escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudant de vestuari: Aleix Garcia. Construcció d'escenografia: Tallers d'escenografia Castells i Pablo Paz. Efectes especials: Accialt Flying Effects. Equip de rodatge: Damià Haro i Pol Aragall. Equip Teatre Lliure. Producció: Teatre Lliure. Agraïments: Xavi Mill Esquí Competició (Ventalló), Eulàlia Andreu i Casañas i Centro Dramático Nacional. Direcció: Julio Manrique. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure de Montjuïc, Barcelona, 3 octubre 2024.

Alguna cosa deu tenir l'obra «La gavina», d'Anton Txékhov que és una proposta recurrent en tants escenaris i tantes temporades. Ara mateix, coincidint amb l'estrena del Teatre Lliure, se'n presenta una altra versió al Festival Temporada Alta a càrrec de Guillermo Carcace. I posats a mirar més lluny, París, Viena, Berlín, Milà, Madrid o Londres n'han fet, en fan o en faran altres versions aquesta mateixa temporada. Esclar que, si es vol, hi ha una efemèride que ho justifica aquest any: el cent vintè aniversari de la mort d'Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiller, Alemanya, 1904). L'obra «La gavina» captiva pel misteri que amaga durant tota la trama. Un misteri que sembla que obligui els espectadors a pensar constantment: “¿I això que els passa a aquesta bona família, cap on anirà a parar ara?”. Si Txékhov, malgrat la patacada que va patir de l'estrena, que és la porta a l'èxit pòstum, va obrir un filó cap al teatre modern, els qui s'hi han emmirallat després han anat engrandint aquest filó i com si fossin exploradors d'avenc han anat aprofundint en els racons més obscurs del misteri amb la intenció de descobrir-hi nous filons i algunes pedres minerals precioses. És, em sembla, el que ha fet aquesta vegada l'equip inaugural de la nova etapa del Teatre Lliure que dirigeix Julio Manrique. «La gavina», a alguns d'ells, no els és gens estranya. La temporada 2009-2010, Cristina Genebat i David Selvas —que ara formen part del repartiment— van traduir i dirigir respectivament una versió de Martin Crimp. En aquesta nova ocasió, l'adaptació —no s'esmenta la traducció, ai!, ai! que tornaran a ploure cairats de punta!— ha estat compartida pel triangle Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, que és qui l'ha dirigida... [+ crítica]

03 d’octubre 2024

MORTA LA BRUIXA, MORT EL VERÍ

«Vosaltres, les bruixes», de Jan Vilanova Claudín. Intèrprets: Mònica Almirall Batet, Lurdes Barba, Queralt Casasayas, Mia Esteve, Montse Esteve, Tai Fati. Escenografia: Max Glaenzel i Sílvia Delagneau. Vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Disseny de so: Carles Bernal. Moviment: Rikka Laakso. Caracterització: Àngels Salinas. Veus en off: Imma Colomer i Pau Castell Granados. Ajudanta d'escenografia: Paula González Infante. Ajudanta de vestuari: Adriana Parra. Alumna en pràctiques d'escenografia: Sara Saraiva câmara Leme. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Imatges cedides per l'Archivo de la Corona de Aragón, Arhivo Histórico Nacional, Arxiu Nacional d'Andorra, Fundació Casa Ducal de Medinaceli. Agraïments: Pau Castell, Laurent Gallardo, Toni Ramoneda, Sergi Vilanova, Llàtzer Garcia, Ricard Planas, Juanjo Tarrés, Patrícia Mendoza, Paula Blanco, Rosa Maria Gregori i especial a Imma Colomer. Obra escrita durant la residència d'escriptura La Chartreuse - Centre national des écritures du spectacle (França), el suport de l'Institut Ramon Llull i el del Ministeri de Cultura y Deporte. Beca Carme Montoriol 2020. Recerca documents històrica a càrre de Pau Castell Granados. Ajudanta de direcció: Carla Torres. Direcció: Alícia Gorina. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2 octubre 2024.

Un simulacre de centre d'arxivística omple tot l'escenari de la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. A l'esquerra, les taules de treball, ordinadors, multicopiadores i tot l'equipament necessari. Al mig, les vitrines amb documents i un projector ampliador. A la dreta, l'espai de repòs de les arxiveres, amb un microones, la cafetera, el taulell amb una pica i una taula de cuina. Poques vegades s'ha aprofitat tant l'espai sense deixar un pam per ocupar. És una llàstima que, en hores diürnes sense funció, el TNC no l'exploti i el rellogui com a cotreball, allò que s'ha acabat anomenant “coworking” per influència dels seus promotors. L'autor de l'obra i la promoció no ho amaguen: es tracta d'una peça de teatre documental. I quan es fa document a l'escenari sempre hi ha el perill que la informació acumulada acabi menjant-se el propòsit de divulgació que potser hauria de tenir. Les sis arxiveres que s'encarreguen de catalogar els documents —bata blanca i guants de seda per no malmetre els papirs— tenen accés a sentències judicials —hi ha una exposició de còpies d'originals al vestíbul del teatre— que van tenir lloc entre els segles XV i XVI sobre fets reals contra dones mal anomenades “bruixes” i algun home mal anomenat “bruixot”... [+ crítica]

27 de setembre 2024

ELS SET NANS DE LA BLANCANEU NO SÓN IMPORTANTS

«Ànima». Idea original: Oriol Burés. Text: Blanca Bardagil. Lletres de les cançons: Blanca Bardagil i Marc Gómez. Música addicional: Abel Garriga. Dramatúrgia: Blanca Bardagil, Oriol Burés i Víctor G. Casademunt. Intèrprets: Alexandre Ars, Oriol Burés, Bernat Cot, Víctor G. Casademunt, Marc Gómez, Paula Malia, Bernat Mestre, Berta Peñalver, Diana Roig, Joana Roselló, Pol Roselló Welsz, Aina Sánchez, Clara Solé, Lucía Torres, Annabel Totosaus, Toni Viñals. Músics: Marta Muñoz / Jordi Badia, Eloi López, Antonio Molina, Haizea Martiartu / Marcel·lí Bayer, Aarón Pozón / Aitor Franch, Berta Gala / Maria Antònia Gili, Laia Ferrer / Quim Garcia, Clara Manjón. Escenografia: Pizarro Studio (David Pizarro & Rober de Arte). Vestuari: Oriol Burés. Assistents de vestuari i estilisme: Anna Coma, Jan Alexander Romero. Ajudanta de vestuari: Espe Pascual. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Assessoria de companyia: Sílvia Fiestas. Ajudanta de direcció: Laia Alberch. Attrezzo: Rober de Arte. So: Clara Casanovas, Roc Mateu. Caracterització: Natàlia Albert. Ajudanta d'escenografia: Laura Clos (Closca). Making of: Antoni Font-Mir. Veu de benvinguda: Marta Martorell. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Albert G. Casademunt, Albert Guinovart, Alice Pellegrin, Àngel Llàcer, Anna Rosa Cisquella, Antonio del Valle, Christian Machío, Clàudia Bravo, Dani Pal, Daniel Anglès, David Pintó, David Selvas, Diana Girbau, Edu Carmona, Eduard Prat, EL TERRAT, Enric Cambray, Esbart de Rubí, Escola Aules, Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), Festival Grec, Festival RIIIING!, Helena Clusellas, Jaime Ferrando, Joan Vives, Jordi Garcia, Jumon Erra, Laia Tardós, Lui Talavera, Lluís Viciana, Mag Lari, Manu Guix, Marc Lleixà, Manuel Álvarez, Maria Garrido, Mariana Gomez Cora, Marina Schiaffino, Mercè Martínez, Meritxell Duró, Miquel Periel, Mireia Farrarons, Mont Burés, Montse Ricart, MyssTic Rooms, Roc Bernadí, Roser Batalla, Sergi Belbel, Sergi Dalmau, Sito Recuero, Teatre Lliure, Toni Font, Toni Garcia, Peris Costumes, Myriam Wais, Josep Rovira, Jorge Maura, Cristina Perea, Antonia Pérez, Inés Mancheño, Laura Ricart, Rosa Tomàs, Rosa Maria Cañameras, Maria Rius, Aurora Cardona. Guanyador del 1r torneig RIIING! - Els musicals que truquen a la porta. Direcció escènica: Gara Roda. Direcció artística: Oriol Burés, Víctor G. Casademunt, Gara Roda. Coreografia i moviment: Clara Casals, Chema Zamora. Coreografia de claqué: Sharo Lavi. Arranjament, orquestració i direcció musical: Enric Garcia. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 setembre 2024.
 

¿Què és més important, el personatge de la Blancaneu o els set nans? ¿Què és més important: un dibuixant d'animació home o una dibuixant d'animació dona? Vet aquí una de les tesis d'aquest musical de creació i producció catalana cent per cent que excel·leix per la composició, el llibret, la interpretació en tots els seus registres, l'escenografia i, en general, la posada en escena. La protagonista és la Greta, una jove nord-americana dels anys trenta del segle passat, que viu en un poble no gaire gran, que conviu precàriament amb una germana amb dues criatures bessones (no hi ha pare, que se sàpiga) en una tenda de sabateria heretada dels pares de les dues ja morts (¿la caixa registradora és  una mica moderna, oi, per ser dels anys trenta? I això que els veïns dels Encants del TNC en van plens de relíquies d'època!). La Greta, bona dibuixant des de sempre, vol arribar a ser dibuixant de films d'animació en un moment que el gènere endevina progrés. Però, quan fa les maletes per fugir del cau on viu i fa el salt arriscat a Los Angeles i es presenta a una convocatòria dels estudis de Walt Disney per formar part del grup de dibuixants de la pel·lícula «La Blancaneu i els set nans», es veu marginada, malgrat la seva qualitat i imaginació espontània en el dibuix, pel sol fet de ser dona... [+ crítica]

26 de setembre 2024

SER O NO SER... SI POT SER

«Hamlet.02», de Sergi Belbel. Intèrpret: Enric Cambray. Confecció de vestuari: Goretti. Ajudanta de direcció: Júlia Bonjoch. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Coordinació tècnica: Josep Iglesias. Cap de producció i distribució: Roser Soler. Producció: Associació Cultural Primera Rèplica, Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Amb el suport de Cardedeu Inspirant Cultura (suport a la creació de l'Ajuntamet de Cardedeu). Agraïments: Jordi Bonet, Kiko Planas. Equips tècnics i de gestió del TNC. Fotografia: David Ruano. Direcció: Sergi Belbel. Sala Tallers (Taller de pintura), Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Del 18 de setembre al 6 d'octubre 2024.


Tornem-hi, que no ha estat res! Vet aquí la revisió del segon acte de «Hamlet» que torna a fer jugar a quatre mans el director Sergi Belbel i l'actor Enric Cambray, aquesta vegada amb el suport d'una ajudanta de direcció, Júlia Bonjoch, actriu i parella, a la vida real, de l'actor, com en els millors temps del teatre de barraca. Tots tres no s'hi han posat pas per poc, una altra vegada. La síntesi no es pot dir que sigui el que més els atrau, però. Qui no vulgui “words” i més “words” que no espolsi la llengua. I així, aquesta segona part es manté, com la primera, en l'hora i tres quarts, gairebé dues hores, però amb un plantejament diferent, més descarat —a veure si a manera que vagin tirant amunt, la cosa es descararà encara més— i amb alguna sorpresa inclosa, com per exemple la presència en cada funció d'un personatge convidat que fins i tot ha de sortir a l'escena a donar un cop de mà al protagonista (el dia de l'estrena, la convidada i presumpta espontània sisplau per força va ser l'actriu Emma Vilarasau, lectora d'un monòleg, el de Pirrus i Príam)... [+ crítica]


QUI NO CANTA ELS SEUS MALS NO ESPANTA

«Turisme rural», de Jordi Galceran. Intèrprets: Joel Cojal, Anna Güell, Ivan Labanda, Mireia Portas i Lluís Villanueva. Espai escènic: Max Glaenzel. Disseny il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Disseny de vestuari: Nídia Tusal. Caracterització: Núria Llunell. Assessoria màgica: Sergi Buka. Coordinació tècnica: Pere Capell - AP7. Tècnic de so: Efrén Bellostes. Tècnic de so: Enric Alarcón. Vols: Accialt. Auxiliar de maquinària: Clara Ruiz. Construcció d'escenografia: Taller d'escenografia Jorba-Miró. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Il·lustració del cartell: Javi Aznarez.  Fotografia: David Ruano. Producció executiva: Macarena García.  Comunicació i màrqueting: Bitò. Premsa: La Tremenda. Ajudant de producció i regidoria: Maria Piniés. Producció de Bitó amb la coproducció de Focus i la col·laboració de la Generalitat de Catalunya.  Agraïments: Àlex Rigola, Robert Gobern. Ajudant de direcció: Muguet Franc. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Borràs, Barcelona, 25 setembre 2024.

 
L'actor Ivan Labanda i l'actriu Mireia Portas saben molt bé, per la seva brillant trajectòria en el teatre musical, que qui canta els seus mals espanta. Però aquí no canten. I es pot ben bé dir al revés, per tot el que els passa, que qui no canta els seus mals no espanta. A «Turisme rural», l'última obra del dramaturg Jordi Galceran (Barcelona, 1964), els ensurts no hi falten. Però «Turisme rural» és d'aquelles obres que obliguen a mossegar-te la llengua i no desvelar res o gairebé res del que els espectadors han de descobrir pel seu compte amb ganes de deixar-se sorprendre. Diguem només que no sempre és una bona idea anar un cap de setmana amb clàusula de “romàntic” a una casa rural si el que es vol fer és procrear la descendència de parella. ¿Hi ha res més acollidor i tranquil que la llar, oh, feliç llar!, on res de dolent acaba sortint mai a la llum perquè la catifa és prou gruixuda per guardar-s'ho a sota com la pols? «Turisme rural» és una comèdia que es pot titllar de terrorífica —ni que sigui per seguir l'ham promocional—, però per a tranquil·litat dels espectadors cal avançar que tampoc no els farà mossegar les ungles a ningú, morts de por a la butaca. No som al Sitges Film Festival on la sang sí que hi corre com si fos el Llobregat quan baixa amb aigua. Si bé Ivan Labanda i Mireia Portas, la parella urbanita ensarronada, marquen el protagonisme de la trama, per damunt seu els apareixen —i desapareixen, tot s'ha de dir!— els altres tres personatges amb els peus al fang més rural de tots els fangs rurals que es fan i desfan... [+ crítica]

20 de setembre 2024

COM UN CAVALL DESBOCAT... PEL PARAL·LEL!

«Mar i Cel». Text: Xavier Bru de Sala, basat en l'obra homònima d'Àngel Guimerà. Música i orquestració: Albert Guinovart. Dramatúrgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Intèrprets: Jordi Garreta (Saïd), Alèxia Pascual (Blanca), Abel García (Joanot), Albert Gràcia (Hassèn), Berta Luna (Idriss), Xavi Fernández (Don Carles), Eloi Gómez (Ferran i Arquebisbe Ribera), Clara Renom (Mare de Saïd i Teresa), Sergio Escribano (Malek i soldat), Candela Díaz Sanz (Maria i dona morisca), Esteve Roig (Osman i soldat), Cisco Cruz (Salan, baró de Dènia i soldat), Albert Mora (Felip III rei d'Espanya, albanès i caporal), Anna Alborch (reina Margarida d'Àustria, Carme i dona morisca), Bittor Fernández (Felip, Duc de Lerma i soldat), Estel Aparicio (Saïd nen i Montserrat), Carme Giner (Rosa i dona morisca), Biel Llongueras (Abderrahïm i Idriss II), Guillem Ripoll (Abdul i pare de Saïd), Guillem Fole (Mohamed i soldat). Orquestra: Marc Garcia Rami / Jordi Castellà (piano), Quim Ollé / Ramon Vilalta (flauta), Dolors Almirall / Guifré Sastre (oboè), Francesc Puig / Montserrat Margalef (clarinet), Cati Terrassa / Martí Marsal Riera (trompa), Biel Pelfort Bartoló / Raül Gallego (trompeta), Enric Mestre / Òscar Bas (trombó), Ferran Armengol / Robert Armengol (percussió), Blai Mañer / Àngel Valverde (teclats), Edurne Vila / Laia Ferrer Vila (violí)Esther Vila / Aleix Sala Ribera (violoncel), Guillermo Prats / Xavi Sánchez (contrabaix), Joan Vives / Sergi Cuenca (direcció). Disseny d’escenografia i vestuari: Montse Amenós i Isidre Prunés. Disseny d’il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Jordi Ballbé (Teatre Condal). Disseny de vídeo: Joan Rodón.Disseny de caracterització: Eva Fernández. Acrobàcies: Raül Grau. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella. Cap de producció: Mireia Farrarons Montmany. Administració: Natàlia Obiols. Cap de comunicació i màrqueting: Anna Candelas. Ajudant de comunicació: Clara Badia Franch. Auxiliar de producció: Jose Luis Segador. Equip tècnic: Illusion Stage - Francisco Grande (direcció tècnica), Bernat Jansà (cap tècnic), Tito Lucchetti (regidor), Teresa Navarro (gerent de companyia), Marcel Ferrer (cap de so), Núria Vallina (segona operadora de so), Eudald Pont (microfonista), Lídia Masip i Pons (cap de llums), Sandra Marín (tècnica de llums), Pere Carrasco Costa (cap de maquinària), Pere Sànchez (operador del vaixell), Fernando Juárez (cap de sastreria), Micaela Pimentel (perruqueria i maquillatge), Sergio Santafé i Martí Múrcia (tècnics del teatre). Col·laboradors: Miquel Llach (disseny gràfic), Jan Clota (ajudant d'escenografia), Carlota Ricart (ajudanta de vestuari), Carmen Herrero (ajudanta de caracterització), Juli González (producció elèctrica i programació de llums), Enric Mestre (coordinador orquestra), La Tremenda - Núria Olivé i Maria Bros (premsa), David Ruano / Miquel Muñoz (fotografia), Mar Orfila (vídeos xarxes), Ivan Danot, Àlex Garcia i Sem Pons (màrqueting). Altres col·laboradors: Escenografia i vestuari originals del 1988.-Construcció vaixell: Jesús Manuel Pinto / Baynton. Nusim Hidràulica vaixell: Aircomp Reus. Retocs escenografia: Taller d’escenografia Castells / Jorba Miró / Pro-Escena. Realització attrezzo: Marsa Amenós. Confecció cordes: Hilados Donado. Realització vestuari: Toni Langa / Goretti Puente. Postisseria i perruques: Fent i Desfent. Integració audiovisuals: Lluís Badosa - inWO. Material audiovisual: Pere Parés i Joan Fericgla – Baf. Efectes sonors originals: Roc Mateu. Assistent de disseny de so: Albert Ballbé. Tècnic automatismes vaixell: Carles Fernández Bueno. Tècnics muntatge: Joan Bonany, Janot Alabert, Dani Sánchez i David Puyaltó. Ajudant de direcció de càsting: Gara Roda. Pianistes d’assaig: Marc Garcia Rami i Jordi Castellà. Assessorament dicció: Berta Giraut. Assessorament lluites: Roger Salvany. Programació de teclats: Àngel Valverde. Contingut extra xarxes: Marc Tarrida. Gravació càstings: Albert Miret i Dimas Bozzo. Pràctiques d’escenografia i vestuari: Joana Orbezo Castells. Agraïments: Pili Mir, Federació Catalana de Gimnàstica, equip del Teatre Victòria i totes les persones que han posat el seu granet de sorra en alguna de les produccions de «Mar i Cel». Direcció original: Joan Lluís Bozzo. Ajudant de direcció 2024: David Pintó Codinasaltas. Direcció «Mar i Cel» 2024: Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Direcció musical: Joan Vives i Sergi Cuenca. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 19 setembre 2024.

«Com un cavall desbocat per les ones», diu una de les lletres de la partitura de «Mar i Cel». Ara, aquest cavall, el mascaró de proa del mític vaixell de Dagoll Dagom, trota desbocat pel Paral·lel després de trenta-sis anys de la seva primera navegació al mateix escenari que el va veure varar el 1988 quan, com diu el veterà actor Pep Cruz, la mateixa companyia tenia un nus a la gola pensant que el musical seria un fracàs. Res més lluny d'això. Quan Dagoll Dagom commemora el cinquantè aniversari i diu adéu com a companyia —massa adéus en tan poc temps!— els espectadors han continuat demostrant que «Mar i Cel» és el gran clàssic del teatre català contemporani que gosaria dir que no morirà mai. El relleu hi és. Si «Mar i Cel» va tornar el 2004 i va repetir el 2014 i hi ha tornat el 2024, res no hauria d'impedir que el relleu generacional l'enlairés de nou el 2034. Deu anys són una bona mesura de prudència temporal per mantenir l'alè dels veterans i obrir la màgia a les noves generacions. De moment, el dia de l'estrena oficial, aquest «Mar i Cel» ha engegat amb 165.000 localitats venudes anticipadament. Agafeu la xifra, però, de manera provisional perquè continua pujant al mateix ritme que la companyia es veu obligada a continuar ampliant el calendari. ¿Hi deu tenir alguna cosa a veure el Mago Pop que es passeja pel seu teatre tot cofoi com si es tragués cadascun dels espectadors del folre de la màniga? Les circumstàncies periodístiques que no vénen a tomb han fet que hagi pogut parlar de «Mar i Cel» en cadascuna de les tres versions anteriors. De la del 1988 no en tinc rastre (no hi havia Internet). De la del 2004 i la del 2014, només cal anar als enllaços de les crítiques d'aquelles reestrenes que adjunto al final. No em repetiré, doncs, en gènesi, història i comparacions de l'original a l'adaptació. Només cal dir i constatar que cada nova versió de «Mar i Cel» supera l'anterior... [+ crítica]