L'EXCEPCIÓ DE L'EXCEPCIONALITAT

«Les coses excepcionals», de Duncan Macmillan, Traducció d'Adriana Nadal. Intèrpret: Pau Roca. Espai escènic: Paula Bosch. Disseny de llums: Ignasi Bosch & Guillem Gelabert. Produccció executiva: Adriana Nadal. Una producció de Sixto Paz Produccions, amb el suport de l'ICEC-Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la beca Barcelona Crea 2023. Ajudantia de direcció: Jan Vilanova. Direcció: Sixto Paz Produccions. Heartbreak Hotel, Barcelona. De 26 de març al 27 d'abril 2025.
 

El que fa l'actor i director Pau Roca, gairebé a set anys vista des de la primera estrena d'aquest espectacle, és una excepció de l'excepcionalitat. Sí que hem entrat en la voràgine de recuperar espectacles pretèrits que s'ho mereixen, però no tots continuen mantenint el solatge que manté «Les coses excepcionals», del dramaturg Duncan Macmillan (Regne Unit, 1980), diria que un autor de capçalera de la companyia Sixto Paz. Potser menys de capçalera del que ells mateixos voldrien, amb l'excepció —valgui el coixí lingüístic— de l'obra «Pulmons», de fa una dècada. Aquí, el joc està en la línia del teatre interactiu. És convenient que els espectadors sàpiguen de quin peu calça cada proposta escènica que trien. En aquest cas, potser només els tocarà fer-se còmplices d'un paperet amb un missatge que els donarà el mateix Pau Roca en entrar a la sala perquè, seguint les seves indicacions, en un moment donat, els demanarà que en facin la lectura (avís per a usuaris d'òptica: no us deixeu les ulleres a casa). Alguns altres, més privilegiats, triats amb ull de director de càsting, segurament, podran participar de la interactivitat amb la seva aportació escènica permanentment conduïda pel protagonista. «Les coses excepcionals» són les que un infant de 6 o 7 anys es proposa de fer imprescindibles davant les crisis de suïcidi de la seva mare. Algunes són coses molt quotidianes, d'altres són evocades amb un somriure, algunes més es podrien ampliar i ampliar a partir de cadascun dels desitjos o les flaqueses dels mateixos espectadors... [+ crítica]

LA MORT SEMPRE TÉ UN PREU

«Mort d'un comediant», de Guillem Clua. Intèrprets: Jordi Bosch, Francesc Marginet Sensada i Mercè Pons. Escenografia: Joan Sabaté. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció d'oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: Jordi Farràs. Ajudant escenografia: Cesc Colomina Ajudantes producció: Sira Castells i Marta Margarit. Regidoria: Tilda Espluga. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de La Garza, Montibello. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya – ICEC Institut Català de les Empreses Culturals i Unió Europea (Fons Europeu Next Generation; Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia), Next Generation Catalunya. Distribució: Carme Tierz. És una producció de Teatre Romea. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Josep Maria Mestres. Teatre Romea, Barcelona, 27 març 2025.
 

I el viatjant d'Arthur Miller es va morir. Però no per això tots els altres viatjants —i qui diu viatjants, diu comediants— han de fer la mateixa fi. La mort dels comediants, per exemple, actors i actrius que acaben formant part del parrimoni d'un país, com hauria de ser? ¿Hauria de ser una mort anunciada a bombos i platerets? ¿Hauria de ser el preàmbul d'una descoberta d'una placa o un monòlit als jardins del Teatre Nacional de Catalunya, posem per cas? ¿Quants monòlits caldrien per honorar aquí tots els comediants que es fan i es desfan? El dramaturg Guillem Clua (Barcelona, 1973) ha agafat com a fil justificant la coneguda obra d'Arthur Miller, «La mort d'un viatjant», però en la notable biblioteca del protagonista de la seva contemporània «Mort d'un comediant» —la biblioteca d'un actor ja retirat anomenat presumptament Llorenç Cardona—, el volum d'aquesta obra d'Arthur Miller és l'únic que està tancat amb pany i clau en un bagul de l'estança i de la que ell no en vol sentir ni parlar. I fins a aquí puc explicar alguna cosa de «Mort d'un comediant». Teló, aplaudiments i moltes gràcies. Perquè resulta que la trama —o la trampa— que ha preparat l'autor Guillem Clua exigeix que els espectadors la segueixin sense saber on vol anar a parar el protagonista i que, juntament amb els altres dos personatges de l'obra, la presumpta neboda de l'actor i el presumpte cuidador domiciliari, vagin desbrossant el camí que els porti al desenllaç... [+ crítica]

EL CÀNCER DE MAMA NO ÉS ROSA

Delicat. Delicadíssim. Proposar-se elevar a la categoria de comèdia, que té com a eix principal la plaga del càncer de mama que assota la població femenina d'entresegles, pot semblar una temeritat. Però l'autora Cristina Clemente (Barcelona, 1977) té les eines dramatúrgiques suficients per aconseguir que tot el que l'aposta té d'arriscat es transformi en una mirada optimista, desinhibida, irònica i saludable, tant per a les espectadores que han viscut en pròpia pell la mala ratxa com per a aquelles que afortunadament no hi han passat i també, esclar, per a aquells espectadors que potser ho han viscut, sisplau per força, per proximitat familiar o d'amistat. «Dones de ràdio», que juga amb la doble accepció de la “ràdio” de les ones i l'escurçament del tractament de “radioteràpia”, és un d'aquells espectacles que té tots els déus de cara i en el qual tots s'han conjurat per obtenir un resultat tant brillant com emotiu i entusiasta (l'aplaudiment espontani a peu dret de tot l'auditori ho certifica), que beu de la fortuna d'un text de Cristina Clemente... [+ crítica]

L'ELECTROMAGNETISME DE L'AURORA BOREAL

«Lapònia», de Cristina Clemente i Marc Angelet. Intèrprets: David Bagés, Míriam Iscla, Albert Prat i Anna Sahun. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: August Viladomat. Espai sonor: Marc Santa. Caracterització: Maru Errando. Direcció de Producció: Carles Manrique. Direcció artística de producció: Jordi Casanovas. Ajudantia de direcció: Pau Ferran Roig. Ajudantia de producció: Laura Alonso i Fran Torrella. Direcció tècnica: Àngel Puertas. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Tècnics del teatre: Aleix Arbonès i Víctor Bartolomé. Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografies: David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Vídeo promocional i escenes: Lluís Arbós. Distribució: Magnética Management. És una producció de Hause-richman Produccions, Verteatro, Sebastián Blutrach, Focus i Producciones Teatrales Contemporáneas. Direcció: Nelson Valente. Reestrena nova versió: Teatre Condal, Barcelona, 20 març 2025.

Fitxa artística estrena 2019: «Lapònia», de Cristina Clemente i Marc Angelet. Intèrprets: Roger Coma, Meritxell Calvo, Meritxell Huertas i Manel Sans. Disseny d'espai: Sebastià Brosa, Paula Font i Paula Gonzàlez. Disseny d'il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Xavi Gardés. Vestuari: Irantzu Ortiz. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Direcció artística H&R: Jordi Casanovas. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudants producció: Laura García i Laura Alonso. Premsa: Còsmica - Anna Aurich. Il·lustració: Nadar. Distribució: Elena Blanco - Magneticam. Teaser fotografies: Alejo Levis. Direcció: Cristina Clemente i Marc Angelet. Producció: Hause & Richman i Velvet Events, en col·laboració amb el Teatre Plaza de Castelldefels. Teatre Club Capitol, Barcelona, 23 gener 2019. Reposició: 22 maig 2019.

Amb comèdies com «Lapònia» no en calen d'importació perquè, com es va constatar en la primera estrena del 2019, estan a l'altura de les més sonades i celebrades que s'hagin vist en els últims temps. Ja fa temporades que s'ha fet visible que hi ha una “mina” per explotar dins de la nova dramatúrgia catalana que, sense renunciar a referències pròpies, és capaç d'aprofundir, estripar si cal i ironitzar sobre qüestions domèstiques universals, amb humor intel·ligent, amb una bona dosi de reflexió i amb una burxada final com a sorpresa. «Lapònia» parteix d'una anècdota tan popular com el dilema de si cal dir o no a les criatures que el Pare Noel és una mentida. I qui diu Pare Noel, diu Reis Mags, diu Tió o diu altres convencions tradicionals similars. Però això només és l'anècdota perquè darrere hi ha una àcida relació d'amor i odi entre dues germanes i dos cunyats, un d'ells finlandès, resident a Lapònia (l'actor Albert Prat), parella d'una de les germanes catalanes (l'actriu Anna Sahun), treballadora d'una multinacional de noves tecnologies i fan de les noves aplicacions, i amb una filla petita. L'altra germana (l'actriu Míriam Iscla) i el marit catalans (l'actor David Bagés), treballador d'institut, han viatjat al país del Pare Noel amb el seu fill petit per veure de prop —al parc temàtic que hi té obert com a negoci— el senyor de la barba blanca, la panxa grossa, el vestit vermell i el trineu... i veure també la germana i la seva família, esclar... [+ crítica]

OUS REMENATS AMB DECIBELS

«The Cibels». Creació col·lectiva: Laura Aubert, Francesc Marginet, Clara Mingueza, Marc Domingo i Cris Margu. Idea original i interpretació: Cris Margu i Marc Domingo. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Núria Casafont Guix. Il·luminació: Clàudia Serra. Composició musical: Marc Domingo i Cris Margu. Assessorament dramatúrgic: Núria Coromines. Producció i atrezzo: Montse Farrarons. Producció executiva: Marina Marcos. Comunicació i premsa: Ester Cánovas i Anna Castillo. Distribució: Montse Farrarons. Una producció d’El Maldà. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Amb la col·laboració del Teatre Aurora d'Igualada. Direcció col·lectiva: Els Pirates Teatre. El Maldà, Barcelona, 20 març 2025.

Fa la impressió que el col·lectiu que ha donat cos i ànima a aquest espectacle ideat per Cris Margu i Marc Domingo, que són també els ideòlegs i els dos intèrprets de «The Cibels», l'han cuinat com si preparessin uns ous remenats, un ingredient que, sense desvelar més del que es pot desvelar, és també un protagonista subliminal de tota la història d'aquesta parella de joves rockers d'entre el setanta-set i el vuitanta-set del segle passat, que sembla que diuen que van fer el salt des de Sant Fruitós de Bages fins al Madison Square Garden de Nova York. Ells i els creadors del muntatge han plantejat una trama que comença per batre la qüestió, com es baten els ous, en una entrevista on els periodistes són els mateixos espectadors —ni que no facin cap pregunta. I ells dos, la Margaret i el John, ho assaonen bé i hi posen el pessic de sal, a vegades amb sal més gruixuda de la que convindria.També són ells dos, fent un flaixbac escenogràfic, que fonen la seva trajectòria, com si fos la mantega de gurmet en una paella, i quan la cosa comença a espetegar de valent hi afegeixen els ous que fan falta per fer creïble la seva història. Quan s'adonen que el relat, com els ous, comença a cedir i a fixar-se de les vores, amaneixen la seva història amb una bona espàtula remenant la paella per muntar la quallada... [+ crítica]

AMOR DE MARE, LA RESTA ÉS AIRE

«Les mares», de Fel Faixedas i Carles Xuriguera. Intèrprets: Fel Faixedas i Carles Xuriguera. Il·luminació i espai sonor: Dani Tort. Escenografia: Pablo Paz. Vestuari i perruqueria: Carme Puigdevall. Direcció audiovisual: Robert Molist. Disseny gràfic: Grafia Serveis Gràfics. Ajudant de direcció: Raul Martinez. Direcció: Fel Faixedas i Carles Xuriguera. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 març 2025.

Sona l'emblemàtica i popular cançó «La mare». Més  adient, impossible. «La mare», que sembla d'avui mateix, és una composició de té més de cent anys, del 1921. Va néixer al Paral·lel, amb la lletra d'un empresari de cafés-concert de l'època per homenatjar la seva mare, Manuel Sugrañes, i amb la música de Joan Costa. «La mare» és una peça que ha tingut des d'aleshores moltes versions, sobretot a partir de la renaixença que li va donar Dyango el 1989. L'havia estrenat Goyita, una cupletista dels anomenats feliços anys vint del Paral·lel. La versió que han escollit els actors Fel Faixedas i Carles Xuriguera per introduir el seu espectacle «Les mares» és la de la cantant menorquina Anna Ferrer i la cantant gironina Paula Grande. Una troballa que es posa l'auditori a la butxaca. Dic tot això, perquè Fel Faixedas i Carles Xuriguera s'han arriscat a fer un espectacle en la seva línia d'humor, però que de seguida entra en el sentimentalisme ben entès de l'anomenat “amor de mare”. Per cert, una expressió que l'Institut d'Estudis Catalans es plantejava sense èxit eliminar dels exemples de l'entrada del seu diccionari per no discriminar els pares!, i una expressió que defineix exactament el que Faixedas i Xuriguera han volgut explicar, adoptant el paper de les seves respectives mares, mortes de fa temps les dues i, per atzar de la vida, les dues, peixateres, mestresses de casa i exemple del tipus de dona treballadora, familiar, dedicada als pares i als fills, encasellada en la tradició cultural i, en el seu cas, en la repressió d'un règim dictatorial que els donava ben poques possibilitats de sortida... [+ crítica]

ÈXTASI DEL TOTXO AMB CASC DE PROTECCIÓ

«Suite nº 4. Do not disturb». Autoria: HOTEL col·lectiu escènic. Dramatúrgia: Jordi Oriol. Intèrprets: Laia Duran, Rober Gómez, Anna Hierro, Èlia López, Lorena Nogal. Coreografia: Col·lectiu intèrprets conjuntament amb l’equip de direcció. Espai escènic: Joan Galí Sanarau. Espai sonor i composició original: Carles Pedragosa Torres. Il·luminació: Andreu Fàbregas Granés. Vestuari: Laura Garcia. Coordinació so: Rai Segura. Veus en off: Pep Molina, Teresa Vallicrosa, Olga Onrubia, Anna Maruny, Rita Molina i Vallicrosa, Carles Pedragosa Torres, Jordi Oriol. Solo de bateria: Aleix Burgués. Construcció d’escenografia: Benoît Duchesne, Oriol Corral. Confecció de vestuari: Amaranta Albornoz. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Equip de gestió d’Indi Gest: Marc Permanyer, Manon Almellones. Imatge del cartell i fotografies d’assaig: Ana Calero Heras. Fotografies d’escena: Jofre Moreno. Producció executiva: Helena Font Barbero, Gina Aspa Miralta. Producció: Indi Gest, HOTEL col·lectiu escènic, Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laboració de Fabra i Coats - Fàbrica de creació, Dansa Metropolitana. Agraïments: Gian Aimi Duran, Nara Aimi Duran, Arnau Rodríguez, Orió Hierro. Equips tècnics i de gestió del TNC. Espectacle dins el Festival Dansa Metropolitana . Ajudanta de direcció: Rita Molina i Vallicrosa. Direcció: Jordi Oriol. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 març 2025.

Si les arts escèniques fossin com els trens de Rodalies i els usuaris de les butaques teatrals estiguessin acostumats al fet que de tant en tant fallés el so, tronessin els micros o fes pampallugues la il·luminació, es consideraria normal. Però ja sabem que la fe dels espectadors en els tècnics de so i d'il·uminació és sagrada i, per això, quan en l'inici i el transcurs d'aquest espectacle de vocació híbrida del col·lectiu escènic HOTEL, es produeixen volgudament i de manera descarada i expressa tots aquests desajustos tècnics, ja s'entreveu que la tal «Suite nº 4. Do not disturb» vol ser una provocació irònica sobre les convencions de la representació teatral. L'humor no hi falta, des del primer moment, quan els cinc interprets —¿ballarins, ballarines o obrers del totxo?— introdueixen la seva història davant de micros, amb algunes contradiccions temporals entre ells, amb algun embolic de cables —estil Tortell Poltrona— i amb uns efectes de so que sembla que hagin estat enregistrats als afores de les inacabables obres de la Rambla o als afores del nou camp del Barça. L'espectacle de dansa-teatre, que forma part del festival Dansa Metropolitana, es podria dir que és una al·legoria de l'èxtasi del totxo, però sempre amb casc de protecció i armilla laboral reflectant, no sé si amb la mala intenció de reptar també el fatídic color groc del món del teatre... [+ crítica]

UN POEMA SIMFÒNIC AMB AURICULARS

«Arribaràs i serà de nit». Idea original: Marc Chornet Artells i Projecte Ingenu. Dramatúrgia i llibret: Marc Artigau. Música original: Neus Pàmies Juárez i Gerard Marsal Norte. Producció musical i espai sonor: Gerard Marsal Norte. Intèrprets: Paula Jornet, Neus Pàmies Juárez, Isabel Soriano i Toni Guillemat. Vestuari: Laura Sanz. Espai: Marc Chornet i Laura Sanz. Il·luminació: David Bofarull i Lluís Serra. Cap tècnic: Lluís Serra. Assessoria de moviment: Georgina Avilés i Anna Pérez Moya. Fotografia: David Ruano. Vídeos promocionals: Albert Rué. Comunicació i producció: Xavier Torra. Cap de producció: Júlia Simó. Una creació de Projecte Ingenu. Una producció de Marlia Produccions S.L. amb el suport de l'ICEC del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya . Agraïments: La Virgueria, Nau Ivanow i Sala Atrium per acollir diferents moments del procés d’assaig de l’espectacle. Ajudant de direcció: Toni Guillemat. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Atrium, Barcelona, 11 març 2025.

No hi ha orquestra física, però es podria dir que aquest musical de petit format de Projecte Ingenu beu de les fonts del poema simfònic. Potser a algú li plaurà més parlar de prosa poètica amb música electrònica. I potser encara algú més preferirà dir que l'espectacle és una experiència immersiva que els espectadors viuen durant noranta minuts amb els auriculars connectats a una altra realitat que, ara mateix, es podria relacionar amb l'anomenada Intel·ligència Artificial. Que ningú no s'espanti. El musical «Arribaràs i serà de nit» no és una peça tenebrosa, esclava dels sons inconnexos, carregada d'artilugis digitals, sotmesa a la manipulació electrònica i incomprensible per als que no han trepitjat mai el Sónar. Res d'això. Poden estar tranquils els espectadors, que cal dir que haurien de ser molts per descobrir aquesta petita perla escènica que brilla enmig d'una cartellera tan saturada com uniforme i, majoritàriament, enfocada cap al gran públic. «Arribaràs i serà de nit» és una creació pròpia que respira Km0 pels quatre costats: des de la composició original de l'actriu i cantant Neus Pàmies i el músic i dissenyador de so Gerard Marsal a la fusió que fa amb el llibret del dramaturg Marc Artigau, la poètica de l'espai escènic de tuls transparents de Marc Chornet i Laura Sanz, la il·luminació de David Bofarull i Lluís Serra, el vestuari de Laura Sanz, vestuari de roba unitària per als tres personatges femenins que s'estén fins i tot al folre d'algun dels objectes i, per descomptat, la interpretació del quartet protagonista, l'actor Toni Guillemat i les tres actrius i cantants que representen, les tres, un únic personatge, el de la Irene, en tres etapes: la dels vint anys (amb l'actriu Paula Jornet), la dels trenta-i-tants (amb l'actriu Neus Pàmies), dues actrius que han proliferat últimament als escenaris, i la dels seixanta-cinc tocats (l'actriu i cantant Isabel Soriano, menys habitual als escenaris en un retrobament escènic que va molt lligat al boom de «Mar i cel» i a qui va ser el primer grumet del musical de Dagoll Dagom)... [+ crítica]

RESIDUS DE NEUTRONS PERSONALS

«Després del final», de Dennis Kelly. Traducció de Marc Rosich.  Intèrprets: Meritxell Calvo i Ramon Pujol. Disseny de so: Roger Blasco. Vestuari: Marta Pell. Disseny de llums: Daniel Gener. Escenografia: Paula Font Creixell. Maquillatge i perruqueria: Tina Montón. Fotografies: Sergi Panizo. Premsa i comunicació: Rafaela Rivas. Distribució: Tot Produccions. Alumne en pràctiques: Nicolàs Queraltó. Disseny: Dani Ballesteros. Producció: Apunta Teatre.  Adjunt de direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Sala Versus Glòries, Barcelona, 7 març 2025.

Quan el dramaturg i traductor Marc Rosich (Barcelona, 1973) va descobrir l'autor Dennis Kelly (High Barnet, Regne Unit, 1970), el món havia començat a canviar. L'atac, uns anys abans, de les Torres Bessones van ser el primer senyal. Però encara no s'intuïa que el perill nuclear podia ser una realitat. Vint anys després, la política actual de rearmament europea, els clams de guerra del genocida Vladimir Putin i la benedicció imperial del satànic Donald Trump, amb retrucs de tambor de la troupe de la Xina i de l'Iran, entre alguns dels altres titelles mundials amb poltrona d'aquest primer quart de segle XXI, reviuen més que mai l'amenaça d'una guerra nuclear, mal anomenada Tercera. Si a tot plegat hi afegim que, per aquests verals més pròxims, s'acaba el temps de tenir rellogats al centre nuclear francès de Marcola els residus de la central de Vandellòs I, després de l'incendi del 1989, i que abans del 2028 han de tornar al subsol d'on van sortir —passant, esclar, pel nou corredor del Mediterrani, les obres del qual tants problemes ocasiona ara als usuaris del tren del sud—, la temptació d'invertir en un refugi nuclear al jardí de casa —qui tingui jardí a casa, esclar!— és cada vegada més evident. Tot aquest preàmbul ve a tomb perquè un dels dos protagonistes de l'obra «Després del final», en Mark, va tenir la il·luminació de construir-se un refugi nuclear sota el jardí, gairebé com si fos un conte de Pere Calders. I és així com aconsegueix arrossegar-hi una companya de feina, la Louise, després d'un ensurt al pub on eren que l'ha deixada amb una amnèsia global transitòria, sense la memòria recent, fent-li creure que hi ha hagut un atac terrorista nuclear i que, a fora —com en una mena de segon Mecanoscrit pedrolià— no hi queda res ni ningú... [+ crítica]

ARQUEOLOGIA ENTRE REIXES LILES

«Marie, la roja», de Rosa Maria Arquimbau. Dramatúrgia: Carles Mallol. Intèrprets: Mercè Arànega, Borja Espinosa, Tai Fati, Oriol Guinart, Meritxell Huertas, Antònia Jaume, Jordi Llovet, Alba Montaño, Carlota Olcina i Martina Roura. Escenografia i videoescena: Alfonso Ferri Parres. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: David Bofarull. Moviment coreogràfic: Davo Marín. So: Àlex Polls. Arranjaments, assessorament de veus i composició de les cançons de bressol: Àngela Furquet. Composició tema final i samplers: Ki (Iñaki López). Caracterització: Imma Capell. Documentalista: Bernat Reher. Ajudanta de vestuari: Anna Ramon. Ajudanta d'escenografia: Anna Tantull. Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures, Stage Technology, S.L. Gerard Tubau Arjona. Confecció de vestuari: Consol Díaz, Marisa Gerardi, Javier Navas, Señor i Slide&Swing. Picòloga social i assessora en diversitat: Lidia Mora. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: CCCB - Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i Arts Santa Mònica. Ajudanta de direcció: Carme Poll. Direcció: Ester Villamor Baliarda. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 març 2025.

Quan els arqueòlegs descobreixen unes peces antigues en un carrer en obres, les situen en el temps i la història i, si no aporten res de nou, hi tiren ciment al damunt i tal dia farà un any. Amb el teatre passa alguna cosa semblant: quan es redescobreix —o es pretén fer justícia— a una autora o una obra volgudament oblidada durant dècades, s'intenta situar-la en el temps i la història i, si no aporta res de nou, s'hi tira sorra al damunt i es torna al bagul del somni dels justos. Fa la impressió que «Marie, la roja» serà d'aquestes obres que tornarà al bagul del somni dels justos. La periodista, escriptora i activista Rosa Maria Arquimbau i Cardill (Barcelona, 1909 - 1992), que quan escrivia contes ho feia amb el pseudònim de “Rosa de Sant Jordi”, va ser una de les primeres dones del primer quart del segle XX que va col·laborar en mitjans de premsa, sempre d'esquerres, amb articles i reportatges de caràcter social i feminista. Va fer campanya pel vot femení (que cal recordar que no va arribar fins al 1933) i va escriure aquesta obra, impactant en el seu moment, moderna i atrevida, després d'una visita a la presó de dones de Barcelona. Però l'any 1938, en plena guerra civil, la prudència, segurament, va fer que l'ambientés a París i no aquí, tot i que la protagonista, Marie, anomenada “la roja” per la seva militància activista d'esquerres, havia estat empresonada per haver colpejat, pel que sembla, un policia... [+ crítica]

L'OCELL MALFERIT DEL REFUGI D'ESTIUEIG

«Expulsió», de Pau Miró. Intèrprets: Anna Alarcón, Montse Germán, Xavi Sáez i Mia Sala-Patau. Escenografia: Pol Roig. Il·luminació: Mireia Sintes Garcia. Vestuari: Joana Martí. So: Iker Rañé. Fotografia: Kiku Piñol. Amb la col·laboració de la Universitat Oberta de Catalunya. Producció La Beckett. Ajudantia de direcció: Guillem Sánchez Garcia. Direcció: Toni Casares. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 5 març 2025.

Fa vint anys, el dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) va revoltar el sector dramatúrgic català amb l'obra «Plou a Barcelona», estrenada primer al Festival de Sitges i després, el 2004, a la Sala Beckett, dirigida també, com ara, per Toni Casares. L'obra, que va tenir una versió radiofònica i una versió cinematogràfica, a més de múltiples versions europees com la del Piccolo Teatro de Milà, va recuperar per a l'escenari teatral català un espai urbà i de barri, com el de Barcelona que, després dels intents de Josep Maria Benet i Jornet, havia estat oblidat en les dues dècades anteriors. D'aquella primera mirada del Raval de Pau Miró que feia a «Plou a Barcelona» a la mirada d'ara de la Barcelona on precisament no es pot dir que hi plogui gaire, però que és la Barcelona de l'especulació immobiliària, els desnonaments i l'urbanisme embogit en mans, no d'urbanistes o enginyers, sinó de juristes i polítics amb la vara a la butxaca, ha plogut molt, metafòricament parlant. Pau Miró ha continuat mirant la seva ciutat i la seva gent amb altres obres i amb «Expulsió» ha minimitzat al màxim aquesta mirada a través de quatre personatges —i alguns d'absents— que retraten un segment de la societat contemporània que de seguida toca la pell i arriba a l'ànima perquè les històries familiars, la pèrdua de la casa de la infància, la pèrdua dels pares, els secrets de família i les herències controvertides sempre toquen os... [+ crítica]

VERITATS OCULTES EN UN REPLÀ D'ESCALA

«La dona del tercer segona», de Víctor Borràs Gasch. Intèrpret: Àurea Márquez. Col·laboració especial: Samuel Manrique. Escenografia: Clàudia Vilà. Il·luminació: Ganecha Gil Gràcia. Vídeo: Anna Oset. Espai sonor: Guillem Llotje. Vestuari: Maria Armengol. Tècnica so i llums: Paula Crespo. Construcció escenografia: Taller d’escenografia Castells. Producció i distribució: Maria Hervàs. Ajudantia de producció i distribució: Míriam Millet i Yolanda Torralbo. Comunicació i públics: Mireia Arenós. Administració: Montse Valentí. Premsa: Míriam Salazar. Fotografies: Sílvia Poch. Agraïments: Família Vilà. Ajudant de direcció: Víctor Borràs. Cia. Teatre Nu. Direcció: Ivan Benet. Sala Atrium, Festival Grec. Barcelona, 28 juliol a 1 agost 2021. Reposició: Sala Atrium, Barcelona, 8 setembre a 3 octubre 2021. Gira diversos escenaris. Reposició: Espai Texas, Barcelona, 25 febrer a 25 de març.

Les reunions de comunitats de propietaris s'han introduït d'un temps ençà al teatre segurament perquè l'habitatge i els seus problemes s'han convertit en una qüestió d'urgència social. Ja en van parlar fa uns quatre anys els de La Calòrica amb aquella obra sobre el canvi climàtic de títol més que llarg, «De què parlem quan parlem...», etcètera, etcètera, però que amagava el conflicte d'un edifici amb els baixants fets una quisca per als del local d'assaig. Precisament també en parlen ara mateix els de la companyia Epidèmia Teatre, amb una versió bufa i rebufa de «Les Noces de Fígaro» al Teatre Akadèmia. I n'havia parlat l'autor Víctor Borràs Gasch amb l'obra «La dona del tercer segona», estrenada el 2021 dins el Grec a la Sala Atrium, reconeguda després amb raó, tant per la seva temàtica, com, sobretot, per la interpretació imponent de l'actriu Àurea Márquez. És una bona notícia, doncs, que la companyia Teatre Nu no hagi deixat al rebost aquesta peça, «La dona del tercer segona», i després de la represa d'una gira, que s'hagi instal·lat ara, només amb funcions els dilluns i dimarts, a l'Espai Texas, en una altra de les recuperacions de muntatges que es mereixen una segona i una tercera oportunitat... [+ crítica]

LA, LA, LA AMB AIGUA DEL CARME

«Guateque». Dramatúrgia de Jaume Viñas. Intèrprets: Aida Llop, Mireia Lorente-Picó, Gerard Frank i Joan Sáez. Disseny de vestuari i il·luminació: Uri Prat. Confecció de vestuari: Assumpta Carmona. Utilleria: Carme Mira. So: Sergi Andrades. Coreografia: Ana Pérez García. Producció executiva i distribució: Cristina Ferrer / Tot produccions. Ajudant de direcció: Miquel Salamanca. Fotografia: Sergi Panizo. Caracterització: Montse Tolosa. Agraïments: Leandre Sangerman, Josep Llop, Bea Garcia, família Lorente-Picó, Aitor Rodero, Lídia Aguirre, Ceren Ugur, Regina Ollé, Albert Gràcia, Produccions El Gran Mogol, Gemma Ros, Miquel Tur, AISGE Espai Actua, Salesians Mataró. Una producció d’Epidèmia Teatre Projecte en creació a la Nau Ivanow. Projecte seleccionat en la quarta Convocatòria de Projectes dels Teatres de Proximitat (On el teatre batega). Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció musical de l'espectacle: Joel Riu. Direcció de l'espectacle: Gemma Sangerman. Teatre Akadèmia, Barcelona, 26 febrer 2025.

¿Què deu passar que hi ha, a hores d'ara, tota una generació jove nascuda entre els anys vuitanta i noranta del segle XX que s'emmiralla en les dècades anteriors dels anys seixanta-setanta?  Vegi's, per exemple, l'adaptació de «L'aranya», de Jordi Prat i Coll i, ara, aquest «Guateque», un terme lingüístic manllevat de cal veí i mig permès pel que significa del que era en aquells temps una festa d'un grup d'amics o, en llenguatge més pròxim i adulterat, un botellot. Cançons de l'època, retalls del No-Do en blanc i negre, publicitat conductista de la primera televisió en UHF, imatges de la Dictadura... Seria perillós pensar que aquesta mirada es fa per allò que deien que qualsevol temps passat va ser millor. Res de res. En tot cas, va ser un temps inevitable i, sota el tòpic de la propaganda oficial, el poble ras feia la seva vida i trampejava els esculls tan bé com podia. L'espectacle «Guateque», de la companyia Epidèmia Teatre, és un divertimento que parteix de «Les Noces de Fígaro» de Mozart i Beaumarchais, i que, sota la protecció domèstica de rulós o bigudís de coloraines per fermar el cabell i alguna dosi clandestina d'Aigua del Carme —elixir que feia i fa miracles— transporta els espectadors al mite de l'Eurovisió del 1968 i el boom improvisat de la cantant Masiel i aquell «La, la, la», composició del Dúo Dinàmico, que va posar a la picota el jove cantant Joan Manuel Serrat per raons polítiques... [+ crítica]

HOLA, SÓC LA MORT... TANT DE GUST!

«Tota aquesta por que ara tinc». Creació i dramatúrgia: Marc Angelet, Andrea Jiménez, Guillem Albà. Intèrprets: Guillem Albà i Aitana Giralt. Espai Escènic: Judit Colomer. Il·luminació: Jou Serra. Vestuari: Joana Martí. Espai Sonor: Pepino Pascual. Construcció màscara: Alfred Casas. Comunicació i distribució: Marta Riera Pi. Ajudant de producció: Clara Soler Mañé. Direcció de producció: Blai Rodríguez. Direcció: Andrea Jiménez. Una producció de la companyia Guillem Albà i Grec'24 Festival de Barcelona. Sala Atrium, Barcelona, 24 febrer 2025.


El clown, performer, director, dramaturg, actor i creador multidisciplinar Guillem Albà va estrenar «Tota aquesta por que ara tinc» dins el Grec'24 al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. L'espectacle —cinc úniques funcions ara a la Sala Atrium—, molt breu, encara no una hora —tenint en compte l'airada de llarga durada que estem vivint— és una mirada a una trajectòria de vint anys d'ofici per la Seca i la Meca des d'un pessimisme realista tintat d'un cert escepticisme. Guillem Albà juga amb la sorpresa i, per no riure's només del mort i de qui el vetlla, comença per riure's d'ell mateix i, per extensió, del gremi de les arts escèniques al qual pertany. Humor sa que amb un registre estilístic —càmera negra, micro i taulell de tarima sota el segell propi de la direcció sense fronteres d'Andrea Jiménez— evoluciona cap a una filosofia de l'artista entre la vida i la mort. En un intent de declamar «Hamlet», si un no mira bé on posa els peus dalt de la tarima, corre el risc de caure d'esquena i propinar-se un nyanyo amb resultat de traumatisme cranioencefàlic que es transforma en un viatge a la línia del no-res entre el ser i el no ser, ni que sempre sigui aquesta la qüestió o el dilema... [+ crítica]

TRES BRUIXES EN CLAU DE CASTRAT

«A Macbeth Song». Amb The Tiger Lillies. A partir de William Shakespeare. Versió d'Oriol Broggi. Intèrprets: Enric Cambray, Màrcia Cisteró i Andrew Tarbet. Músics The Tiger Lillies: Martyn Jacques, Budi Butenop  i Adrian Stout. Cançons originals de Martyn Jacques. So: Damien Bazin. Video: Francesc Isern. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Berta Riera. Acompanyament en el text: Albert Reverendo, Andrew Tarbet i Montse Vellvehí. Traducció subtítols: Gerard Cisneros. Regidoria: Marc Serra. Tècnics funcions: Pau Segura i Maria Vaillo. Operadora subtítols: Nagui Yamashita López. Atenció al públic: Eva Cartañà i Núria Ubiergo. Confecció vestuari: Època Barcelona. Sastressa: Annabel Barrufet. Cartell: Andrea Gusi i Albert Cano. Fotografia: David Ruano. Vídeo promocional: David Andreu. Una producció de La Perla 29. Ajudanta de direcció: Montse Vellvehí. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 19 febrer 2025.

Fa precisament un any que es veia a Barcelona un «Macbeth» ambientat a la Primera Guerra Mundial al Teatre Lliure en una versió de Pau Carrió. Del clima bèl·lic d'aquell muntatge a l'ambient de cabaret o burlesque que ha creat Oriol Broggi ara al Teatre La Biblioteca hi ha un salt de poltre gegant que s'accentua sobretot per la fusió de la línia tradicional escènica de La Perla 29 amb la veterana trajectòria del trio londinenc The Tiger Lillies, el cap visible del qual, el compositor, acordionista, pianista i castrat o, com diuen en italià, “castrato”, Martyn Jacques (Regne Unit, 1959), ha creat a Barcelona, en conxorxa amb la versió d'Oriol Broggi, un recull de 22 peces musicals originals de cap i de nou que són no només la cirereta del pastís sinó tot el pastís sencer. «A Macbeth Song» és com un conte explicat ingènuament als que el vulguin escoltar, amb el relat —en anglès sobretitulat— dels tres intèrprets (Enric Cambray, Màrcia Cisteró i Andrew Tarbet) i l'acompanyament sempre dels tres músics multidisciplinars de The Tiger Lillies —tots tres amb els rostres enfarinats— que, com tres clowns, es posen en la pell de les tres bruixes del «Macbeth» de William Shakespeare que recorden una vegada més amb la seva profecia que ja van advertir Macbeth que es posés en remull el dia que veiés que el bosc de Birnam es movia com un tornado per davant seu... [+ crítica]

UNA PEDREGADA SOBRE ELS VIDRES DE LA PISCINA

«El principi d'Arquimedes», de Josep Maria Miró i Coromina. Fitxa artística 2025: Eric Balbàs, Jordi Coll Serra, Sandra Monclús Manchón i Marc Tarrida Aribau. Escenografia i vestuari: Elisabet Rovira. Alumna en pràctiques (Institut del Teatre): Alícia Leiva-Otto. Disseny l·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Guillem Rodríguez. Ajundant de so: Magí Coma. Assessoria de moviment: Montse Colomé. Producció executiva: Maria Antolín i Sergio Matamala. Distribució: Elisenda Riera Rovira. Comunicació i disseny gràfic: Andreu Rami. Fotografia promocional: Sergio Panizo. Retoc d'imatge: Alberto López. Audiovisuals: Gusto Audiovisual. Producció: Teatre Texas. Amb el suport de l'ICEC, Generalitat de Catalunya. Gerència: Sem Pons Puig. Adminstració: Natàlia Obiols. Comunicació i premsa: Rubén Garcia i Martí Rossell. Cap tènic: Francesc Bonet. Sala, taquilla i regidoria: Jesús Aymerich, Berta Ramírez i Mireia Alert. Regidoria en pràctiques (ITEB): Carlota Alsina. Ajudanta de direcció: Mireia Claramunt. Direcció: Leonardo V. Granados. Espai Texas, Barcelona, 19 febrer 2025.

Fitxa artística estrena 2012/2013: Intèrprets: Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubén de Eguia i Santi Ricart. Escenografia: Enric Planas. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Albert Pascual. So: Damien Bazin. Ajudant direcció: Xavier Pujolràs. Direcció: Josep Maria Miró i Coromina. Coproducció Sala Beckett, Obrador Internacional Dramatúrgia, Grec 2012 i Associació Verins Escènics. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 5 abril 2013.

Aquesta crítica correspon a l'estrena del 2012/2013, que va dirigir el mateix autor, Josep Maria Miró i que va tenir lloc a la Sala Beckett el 2012 i posteriorment a La Villarroel el 2013. Des d'aleshores, segons les dades de la mateixa companyia, se n'han fet 43 muntatges arreu del món, 20 traduccions, 16 lectures dramatitzades i s’ha editat en 13 ocasions. Malgrat això, a Catalunya la van veure entre el 2012 i 2013 aproximadament 7.000 espectadors i va girar per només quatre escenaris de diverses poblacions. L'Espai Texas de Barcelona recupera i revisa el ric patrimoni escènic català contemporani, sobretot aquell que, a causa de les dinàmiques del mercat teatral, desapareixen de la cartellera abans d'arribar a un públic més extens.


    Deia Arquimedes de Siracusa, físic grec: «Un cos insoluble total o parcialment submergit en un fluid en repòs, líquid o gas, rep una força de baix cap a dalt, igual al pes del volum del fluid que desallotja.» D'aquesta afirmació, la gent del gremi de les ciències en diu: Principi d'Arquimedes, una teoria que explica, dit en llenguatge més planer, que tot allò que sura, si sura, és perquè desallotja un pes de líquid superior al seu propi pes. Josep Maria Miró i Coromina (Vic, Osona, 1977) aplica la teoria física a la construcció dramatúrgica del muntatge que va estrenar en ocasió del Festival Grec 2012, a la sala Beckett, i que va reposar el 2013 en una Villarroel que aprofitava la disposició dels espectadors a banda i banda, molta il·luminació, cares al descobert i una volguda implicació indirecta de l'auditori. L'autor, com el físic grec, fa surar ara la sospita a l'Espai Texas amb els prejudicis, la por, la traïdoria i el dubte dels més pròxims davant una presumpta acusació de pederàstia d'un monitor de natació que ha estat assenyalat per una nena de la colla del curset que afirma que ha vist com feia un petó als llavis d'un petit nedador que estava espantat de llençar-se a l'aigua. Una ingènua acusació infantil afegida a un cas descobert en un esplai pròxim a les piscines on l'entrenador treballa alarma els pares que, en un grup tancat de les xarxes, alimenten la sospita i reclamen a la directora de la piscina que prengui mesures contra el monitor. A partir d'aleshores, tot sura... [+ crítica]

QUI NO VULGUI POLS QUE NO VAGI A LA LLUNA

«Armstrong, un musical molt espacial». Text de Dani Cherta. Música original de Keco Pujol. Intèrprets: Carla Miralda, Ferran Rull, Sergi Espina, Ariadna Suñé i Joan Saez. Músics: Lucas De Parellada, Andreu Roqueta / Andrés Zambrana i Alexandra Ros. Escenografia i vídeo: Ximo Díaz. Vestuari: Antonio Harillo. Il·luminació: Fran Agramunt. Coreografies: Meri Bonet. Assessoria continguts: David Achell. Assistència de direcció: Jordi González. Direcció musical: Manel García. Direcció de l'espectacle: Dani Cherta. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 8 febrer 2025.
 

L'any 1969, en ple estiu, el 20 de juliol, els televisors en blanc i negre de l'època, a les poques cases que n'hi havia i als bars que oferien l'espectacle, retransmetien la primera arribada de l'home a la Lluna que ha passat a la història com el primer peu posat sobre la superficie lunar. El coet enlairat des de Cap Canaveral formava part de l'Operació Apollo 11 i era un dels estira-i-arronsa entre els Estats Units i Rússia, immersos en la Guerra Freda. L'astronauta Neil Armstrong va ser l'escollit perquè sortis de la nau i deixés l'empremta de la seva sola de bota lunar sobre la sorra aparentment sense vida de la Lluna. El mateix Neil Armstrong —en la ficció— és ara l'avi de la jove protagonista d'aquest nou musical, aquesta vegada, mai més ben dit, “molt espAcial”, de la companyia La Roda. La jove Armstrong vol ser astronauta com el seu avi. El temps ha fet que les dones accedeixin també amb més facilitats a les missions de l'espai. I amb el dietari del seu avi que li regala la mare recorda algunes de les operacions que cal seguir per sortir de la Terra i arribar a la Lluna. El relat de Dani Cherta obre aviat la veta de la fantasia i ho fa amb la incorporació d'un parell de lladregots que —com si fossin dos clons del Donald Trump que es vol fer amo de Gaza, del canal de Panamà o de Groenlàndia— també es volen fer amos del nou habitatge lunar de l'espai... [+ crítica]

UN POP EN LA SEVA TINTA

«He mort el pop». Dramatúrgia de Lluís Anton Baulenas. Música de Marc Sambola. Intèrprets: Antonio del Valle, Bernat Cot / Francesc Marginet, Rafaela Rivas. Disseny llums: Dani Gener. Escenograia i vestuari: Paula Font. Espai sonor: Roger Blasco. Fotografies promocionals: Sergi Panizo. Disseny gràfic: Daniel Ballesteros. Vídeo promocional tràiler: Jofre Blesa. Producció gira: Ramon Godino. Producció executiva: Jofre Blesa i Marina Marcos. Assessoria artística: Joan Riera. Producció d'Apunta Teatre, El Maldà i Federació d'Ateneus de Catalunya. Ajudant de direcció, assistent de moviment i coreografies: Candela Díaz Sanz. Direcció: Marc Vilavella. Sala Versus Glòries, Barcelona, 8 febrer 2025.
 

Un esglai. Als espectadors que els agafi despistats, els pot semblar que el gremi del teatre ha entrat en revenja mafiosa i sanguinària. «He mort el pop!», diuen. I els més malpensats ja veuen el pobre Mago Pop trinxat i enviat a l'altre barri. Doncs, no. No és això. El Mago Pop continua fent les seves trapelleries traient-se, si no conills, sí que milers d'espectadors de la màniga que omplen al Paral·lel amb l'últim «Mar i cel» de Dagoll Dagom, tal com coneixem fins ara Dagoll Dagom. El futur no l'ha vist ningú. I Àngel Guimerà, més enllà del centenari de la seva mort, que s'ha commemorat el 2024, i més enllà de «Mar i cel», continuarà apareixent, ara sí, ara també, de la mà de noves generacions, com ho fa ara mateix en tres sales: «L'aranya», al Teatre Nacional de Catalunya; «Mar i cel», al Teatre Victòria; i aquest «He mort el pop», a la Sala Versus Glòries. L'espectacle, que forma part del programa de la Federació d'Ateneus de Catalunya i que ha fet una llarga gira per diversos escenaris del país, arriba madur i revisat en alguns aspectes a la sala convencional de Barcelona, seu de la companyia Apunta Teatre que el coprodueix amb El Maldà. L'escriptor Lluís Anton Baulenas (Barcelona, 1958), novel·lista i traductor, ha acaronat de tant en tant el teatre, menys, segurament, del que ell mateix voldria i del que el sector es mereixeria. I ho ha fet amb aquesta paròdia en clau de comèdia, si es pot dir així, de tres peces emblemàtiques d'Àngel Guimerà: «Mar i cel», «Maria Rosa» i «Terra baixa»... [+ crítica]

LA VIDA CONTINUA SENT BELLA

«Les jours de mon abandon», a partir d'«I giorni dell’abbandono», d’Elena Ferrante. Text i dramatúrgia de Gaia Saitta i Mathieu Volpe. Concepte i adaptació de Gaia Saitta. Intèrprets: Jayson Batut, Flavie Dachy / Mathilde Karam, Gaia Saitta, Vitesse (el gos). Col·laboració artística: Sarah Cuny, Mathieu Volpe, Jayson Batut. Escenografia: Paola Villani. Vestuari: Frédérick Denis. Il·luminació: Amélie Géhin. Música i disseny de so: Ezequiel Menalled. Disseny i producció de vídeo: Stefano Serra. Ajudant vídeo: Arthur Demaret. Mecanització del decorat: Chris Vanneste. Entrenament actoral dels infants: Lola Chuniaud. Entrenament del gos: Casting Tails, Tim Van Brussel. Alumnes en pràctiques: Lou-Ann Bererd (disseny d'escenografia), Tania Chirino (direcció), Paul Canfori (direcció). Construcció de l'escenografia i confecció del vestuari: Tallers del Théâtre National Wallonie-Bruxelles. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap tècnic: Giuliana Rienzi. Tècnic de llums: Corentin Christiaens. Tècnic de so: Pawel Wnuczynski. Regidor d’escena: Thomas Linthoudt. Producció: Théâtre National Wallonie-Bruxelles. Coproducció: Kunstenfestivaldesarts, Piccolo Teatro Milano - Teatro d’Europa, CSS Teatro stabile di innovazione del FVG, Teatre Nacional de Catalunya, Théâtre de Namur, Le Manège Maubeuge, La Coop asbl, Shelter Prod. Amb el suport de BAMP – Brussels Art Melting Pot, Taxshelter.be, ING i el Tax Shelter del Govern Federal Belga. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció de l'espectacle: Sarah Cuny. Direcció de l'espectacle: Gaia Saitta. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 febrer 2025.
 

D'Elena Ferrante se'n sap ben poca cosa. És el pseudònim d'un “ésser humà”, diguem-ho així, amb un important èxit literari que s'atribueix haver nascut a la ciutat de Nàpols el 1943. ¿Home o dona...? S'accepten apostes. El relat «I giorni dell’abbandono», es va publicar el 2002 i ja se'n va fer una versió cinematogràfica l'any següent dirigida per Roberto Faenza. Però Elena Ferrante també es coneix aquí per la tetralogia de novel·les de «L'amica geniale», ambientada precisament al Nàpols dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, aparentment molt autobiogràfica pel que fa a la ubicació social i memorística, amb dues amigues com a grans protagonistes. De «L'amica geniale» es va fer també una exitosa sèrie televisiva de quatre llargues temporades. L'obra anònima d'Elena Ferrante, doncs, no és gens desconeguda per als espectadors catalans, sobretot a partir de la literatura. El que sí que representa una descoberta és la presentació al Teatre Nacional de Catalunya, com a coproductor que n'és, de la versió inspirada o basada, com diu l'autora, del relat «I giorni dell’abbandono», adaptat principalment al francès («Les jours de mon abandon»), amb moments fugaços en italià, per Gaia Saitta, la directora, dramaturga i actriu nascuda el 1978 a Itàlia, establerta a Brussel·les, cofundadora del col·lectiu IfHuman i artista associada al Théâtre National Wallonie Bruxelles... [+ crítica]

TULIPES ENVERINADES DEL TURÓ PARC

«Un déu salvatge», de Yasmina Reza. Traducció de Pablo Macho Otero. Intèrprets: Pere Arquillué, Laura Aubert, Ivan Benet i Laura Conejero. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Toni Ubach. Direcció de producció: Maite Pijoan i Anna Rius. Producció executiva: Raquel Doñoro i Anna Rius. Producció: Àlvar Rovira. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: Jordi Farràs. Regidoria: Xavi Carreras. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Tècnic de so: Roger Giménez, Atsidi Catalán. Construció de l'escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller d'escenografia i Ideas Theatrend. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Rowenta i Mikakus. Amb el suports de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Distribució: Carme Tierz. Producció de Focus, Mola Produccions i Bitò. Assistència a la direcció i moviment: Ferran Carvajal. Ajudant de direcció: Xavi Ricart. Direcció de l'espectacle: Pere Arquillué. Teatre Goya, Barcelona, 6 febrer 2025.
 

L'autor Jordi Galceran, que va traduir «Un déu salvatge» ja fa quinze anys, precisament per a la versió que es va estrenar aleshores, també al mateix Teatre Goya, amb el quartet Jordi Boixaderas, Roser Camí, Ramon Madaula i Vicenta Ndongo, feia servir alguna expressió com la de la cançó infantil «Arri, arri, Tatanet...» entre alguns altres diminutius. Era un dels trets característics d'aquella versió que va dirigir Tamzin Townsend. Ara ha estat el dramaturg i actor Pablo Macho Otero qui ha traduït novament «Un déu salvatge», de Yasmina Reza (París, 1959), i el seu tret característic és el de situar-la en el paisatge urbà de Barcelona, a la part alta, esclar, al Parc d'Eduard Marquina, més conegut com el Turó Parc, a Sant Gervasi, on diu que s'hi venen unes tulipes de color rosa, que l'amor s'hi posa, i un parc que no té punt de comparació, diu una de les dues mares de la història, pel que fa al nivell de seguretat, amb el Parc de l'Espanya Industrial, a tocar de Sants. Però la versió que dirigeix l'actor Pere Arquillué, que és qui protagonitza també un dels quatre personatges —el de l'advocat enganxat al mòbil i embolicat en un afer compromès—, aporta una nova mirada a l'obra de Yasmina Reza, autora també de l'obra «Art» —en la qual va treballar precisament Pere Arquillué—, de la que sembla que s'hagi manllevat el minimalisme blanc, amb el mínim attrezzo, quatre cadires de braços entapissades, una tauleta amb llibres d'art, els gerros amb les tulipes i, darrere, el taulell amb les begudes i els gots al descobert. I tot sota una il·luminació càlida i elegant, com si la parella Laura Aubert i Pere Arquillué, citats a casa de la parella d'Ivan Benet i Laura Conejero per acordar un pacte de cordialitat arran d'una baralla al parc dels dos fills de cada parella, es posessin davant de l'auditori per desenvolupar, més que una obra de teatre a l'ús, una conferència performativa... [+ crítica]