GUERRA FREDA AMB ESQUÍS

«Els malvats», de Biel Perelló. Intèrprets 2025: Laia Alsina Riera, Cesc Casanovas, Emili Corral, Ester Cort, Santi Monreal, Pep Muñoz i  Nesa Vidaurrázaga. Lletres Cançons: Laura Aubert i Nesa Vidaurrázaga. Escenografia i il·luminació: Mariona Ubia. Vestuari i caracterització: Mariona Signes. Espai sonor: Pau Vinyals. Ajudant de direcció i Producció: Cesc Bonsfills. Moviment escènic: Òscar Castellví. Direcció: Albert Gonzàlez. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 21novembre al 14 de desembre.

Fitxa artística 2010: «Els malvats», de Biel Perelló. Intèrprets: Èlia Corral, Ester Cort, Òscar García, Santi Monreal, Pep Muñoz, Biel Perelló, Mireia Piferrer i Miquel Àngel Ripeu. Escenografia i vestuari: Estel Ferrer. Il·luminació: Rubèn Taltavull. Música i espai sonor: Samuel Törnquist. Direcció: Jordi Frades i Biel Perelló. Companyia Viuda de Iguana e Hijos. Versus Teatre, Barcelona, 14 gener 2010.
 

[Crítica revisada a partir de la corresponent a l'estrena del 2010 al Versus Teatre. Algunes referències es refereixen a aquell moment]

Fa uns anys es pretenia viure sota el miratge de la candidatura d'uns Jocs Olímpics d'Hivern per més enllà del 2030, quan el món vés a saber si seria món en una ciutat escassa de neu i glaç com Barcelona. Els organitzadors del comitè olímpic que viuen del pastís de les neus i els esquís haurien de tenir en compte aquesta comèdia de Biel Perelló (Palma, Illes, 1973), com a proposta cultural olímpica ja que té com a protagonista un esquiador nord-americà que viu de les seves patinades i que, en un temps remot anomenat Guerra Freda, es veu embolicat en una trama internacional entre espies de tots dos colors en un viatge per l'Europa de l'Est que el porta també a Berlín, després de la Segona Guerra Mundial, a la dècada dels cinquanta, quan la frontera entre els dos blocs era encara controlada temporalment i per torns per forces aliades, abans de l'aixecament del Mur. Però aquest rerefons històric no ens porta pas a un espectacle teatral de registre polític sinó que és només el marc per crear un muntatge marcat per la ironia, la paròdia i una arquitectura teatral que, tot i formar una trama argumental, a vegades fa la impressió que estigui feta a base de gags... [+ crítica]

CONTROL D'ESFÍNTERS INTERDIMENSIONALS

«Desaparellats», de Ramon Pardina. Intèrprets: Ricard Farré i Esther López. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Disseny d'il·luminació: Anna Espunya. Disseny de so: Marta Folch. Regidoria: Lucas Bonillo Carrera. Producció executiva: Sem Pons. Ajudantia de producció: Maria Antolín. Una producció de Barc Coop. Amb el suport de: ICEC – Institut Català de les Empreses Culturals. Ajudantia de direcció: Alba Aluja. Direcció: Roc Esquius. Espai Texas, Barcelona, 26 novembre 2025.

La cosa passa en un lavabo domèstic d'una parella com moltes parelles de les que habiten algun dels barris de Barcelona. Ja que som a Gràcia, diguem, per exemple, de Gràcia. D'aquí ve que el registre de comèdia de portes i finestres amb una única porta, la del lavabo com a vàlvula d'escapament de cadascuna de les accions, porti a pensar que darrere de l'atractiva trama entre fantàstica, mig distòpica, cinematogràfica, generacional i, sobretot, emparada en el misteri de les altres dimensions: ¿quants jos hi ha en un mateix jo? L'autor de «Desaparellats», l'escriptor, guionista i dramaturg Ramon Pardina (Barcelona, 1977) recorre a l'humor sa i intel·ligent. Hi té la mà trencada perquè la seva targeta de presentació compta amb avals com «Polònia», «El foraster», «Zona Franca» o el programa «Futuro imperfecto» d'Andreu Buenafuente —ara, per cert, interromput per força major de salut del seu protagonista. El director Roc Esquius —que ara mateix es pot relacionar amb l'obra «Sàpiens» convertida en «Supersàpiens», com a dramaturg— ha adaptat la comèdia «Desaparellats» a la característica escènica singular de l'Espai Texas amb l'espai central entre dues grades. En aquest cas, amb la decoració d'una llar d'una parella jove on, a més del parament de gots, plats i copes, no hi falta una col·lecció d'imatges i fotos de record, com el d'un presumpte viatge de noces... al Taj Mahal de l'Índia... o potser no, com tampoc potser no a l'illa de Malta... [+ critica]

A L'OMBRA DE L'AVELUT

«Los nuestros», de Lucía Carballal. Intèrprets: Miki Esparbé, Marina Fantini, Mona Martínez, Manuela Paso, Ana Polvorosa, Gon Ramos, Alba Fernández Vargas / Vera Fernández Vargas, Asier Heras Toledano / Sergio Marañón Raigal. Escenografia: Pablo Chaves (AAPEE). Vestuari: Sandra Espinosa. Il·luminació: Pilar Valdelvira (AAI). Composició musical i coach vocal: Irene Novoa. So: Benigno Moreno. Coreografia i assessora de moviment: Belén Martí Lluch. Assessora sefardita: Eva Chocrón. Ajudant de direcció: Javier L. Patiño. Ajudanta d’escenografia: Amalia Elorza Izaguirre. Ajudanta de vestuari: Igone Teso (AAPEE). Ajudanta d’il·luminació: Marina Cabrero. Cartell: Emilio Lorente. Tràiler i fotografia: Bárbara Sánchez Palomero. Construcció d’escenografia: May Servicios, Ricardo Vergne, Scnik Movil, .Fermisa. Producció: Centro Dramático Nacional i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Mares i pares d'Asier, d'Alba, de Vera i Sergio; escola de ball Mambo Swing, Iñaki Cobos, Beatriz Gago, Alba Trueba, Mesala Films, Victoria Luengo, Natalia Huarte, Lola Luengo, Raquel Alarcón. Gràcies a Ale i Katy i a tota la família Sabá; a Reina, Joan, família Chocrón i a totes les persones que, amb els seus relats, han contribuït a l’escriptura d’aquesta obra. Equips tècnics i de gestió del TNC. Projecte realitzat amb la Beca Leonardo d’Investigació Científica i Creació Cultural 2022 de la Fundació BBVA. Direcció: Lucía Carballal. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Del 21 de novembre al 7 de desembre 2025.
 

L'avelut, per als que no practiquin la religió jueva, és el període de dol que prohibeix —prohibir és una manera de dir— que els que honoren els seus difunts estimats s'estiguin de demostrar-se aquells dies alegres, no tinguin la temptació de matar el temps fent sopars amb amics i molt menys distreure's amb música —no sé si a l'era d'Spotify i auriculars aquesta normativa s'acaba respectant— i, cosa que, per cert, afecta el sector que ens ocupa, es guardin prou d'anar a veure res de teatre o d'assistir a algun concert. Els creients més rigorosos saben, a més, que, durant gairebé un any, han de recitar cada dia el “kaddish” i, complert el dol, l'aixecament de la prohibició ha de ser respectada tant com la seva instauració. És a dir: a partir d'aleshores del que s'han d'abstenir els implicats és de manifestar cap altre senyal de dol. I tal dia farà un any. Dit així, pot semblar que l'avelut, el dol hebreu, segueixi un guió propi de comèdia. Però ja se sap que cada cultura, cada comunitat, cada família és deutora de la seva pròpia tradició. I, respectada més o menys, d'una manera o d'una altra, la tradició sempre deixa rastre ni que els seguidors decideixin que no en són practicants. La religió, totes les religions, tenen unes urpes invisibles capaces d'esgarrinxar fins a treure sang. La dramaturga, directora i guionista madrilenya Lucía Carballal (Madrid, 1984) ha aprofundit en la tradició d'una família sefardita. No és estrany que hagi escollit aquest origen perquè n'és la seva parella. La família de «Los nuestros» és originària de Tànger, però fan vida a Espanya des de fa anys. I es reuneixen o es reclouen plegats fora del món per celebrar l'avelut, el dol per la mort de l'àvia... [+ crítica]

AIRADA NAPOLITANA AMB VENTIJOL CATALÀ

«Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo. Traducció de Núria Furió. Fitxa artística 2025: Pep Cruz, Marissa Josa, Lluís Marquès, Ramon Vila, Joan Arqué, Jordi Coromina, Noël Olivé, Eduard Paredes, Màrcia Cisteró / Clara de Ramon. Llums: Pep Barcons. Vestuari: Bàrbara Glaenzel i Berta Riera. Escenografia original: Paula Bosch. Realització escenografia: Yaiza Ares. Regidoria: Marc Serra / Maria Molist. Confecció vestuari: Berta, Bàrbara, Alicia Lamelas i Època Barcelona. Sastressa: Berta Riera / Annabel Barrufet. Atenció al públic: Sílvia Forns, Núria Ubiergo i tots els equips de La Perla 29. Agraïments a tots els actors que han representat «Natale in casa Cupiello» al Teatre La Biblioteca en temporades anteriors: Enric Auquer, Gemma Brió, Joan Dausà, Manuel Dueso, Carles Martínez, Xicu Masó, Bruno Oro, Aina Ripoll, Boris Ruiz, Xavi Serrano i Pere Ventura. Fitxa artística estrena 2010: Boris Ruiz, Marissa Josa, Enric Auquer, Gemma Brió, Manuel Dueso, Xicu Masó, Joan Arqué, Pere Ventura i Aina Ripol. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Bàrbara Glaenzel, Berta Riera i Annita Ribera. Ajudant direcció: Ferran Utzet. Direcció d'Oriol Broggi. Producció de La Perla 29. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 24 gener 2010. Primera reposició: desembre 2011. Segona reposició: desembre 2012. Tercera reposició: 18 novembre 2025.

¿Què té Eduardo de Filippo (Nàpols, 24 maig 1900 - Roma, 31 octubre 1984) que fascina tant el teatre català? Si fem memòria, trobem, entre alguna altra, les posades en escena de «La gran il·lusió», dirigida per Hermann Bonnín, el 1988, al Teatre Romea; «L'art de la comèdia», dirigida per Jordi Mesalles, el 1992, al SaT; i «Filomena Marturano», que Alfred Lucchetti, d'arrels napolitanes, va traduir i representar el 1995, a l'antic Teatre Goya, sota la direcció de Frederic Roda, i que en cinema, amb guió del mateix De Filippo, l'havia adaptat Vittorio de Sica, el 1964, però amb el títol «Matrimoni a la italiana», amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni. El mateix Oriol Broggi la va revisionar el 2023. Però, sobretot, arran de posades en escena posteriors de De Filippo, la d'ara, «Natale in casa Cupiello», i la que Sergi Belbel va dirigir, el 2002, amb ajudantia de direcció ja d'Oriol Broggi, al Teatre Nacional de Catalunya, «Dissabte, diumenge, dilluns» —aquí també s'esmentava una vegada el ragout que es cuinava al TNC i se sortia en un balconet imaginari a prendre l'aire, com allà—, em sembla que el discurs de l'autor napolità troba el seu millor pòsit en els espectadors que procedeixen d'orígens de les classes mitjanes catalanes, que han viscut la infància o l'adolescència dels anys cinquanta i seixanta del segle XX en contacte amb gent de barris populars o en poblacions petites i hi veuen reflectides moltes de les reaccions, les actituds i les maneres de prendre's la vida que tenen, contràriament als espectadors de classes altes o més benestants que ho tenen encara com una assignatura pendent o ho veuen com una faula que els sona esperpèntica... [+ crítica]

POLIFONIA FUTURISTA ENTRE TENEBRES

«Nauta», de David Costa i Franc Aleu. Intèrprets Cor de Teatre:  Sara Costa, Martina Majó, Ànnia Pons (sopranos),: Sara Gómez i Natàlia Menció (mezzosopranos), Mariona Callís i Nuri Hernàndez (contralts), Jordi Forcadell, Nasi Marco i Martí Serrallonga (tenors),  Gerard Capdevila i Aleix Fernàndez (barítons), Lluís Gratacós i Joan Rigat (baixos). Música: Monteverdi, Purcell, Rameau, Händel, Scarlatti, Haydn, Mozart, Grieg, Mahler i Leontòvitx. Composició de l’espai sonor i arranjaments: Dani López. Videocreacions i espai escènic: Franc Aleu. Moviment escènic i coreografies: Leo Castro. Programació i disseny tècnic: Marc Aleu. Il·luminació: August Viladomat, ‘Gutty’. So: Joan-Carles Ros, ‘Rosky’, Abdon Compta i Panxii Badii. Vestuari: TXU Studio – Joana Poulastrou i Chu Uroz. Producció tècnica: Llorenç Gómez. Producció: Somfònics, El Canal – Centre de Creació d’Arts Escèniques de Salt / Girona i Temporada Alta. Direcció musical: David Costa. Direcció: David Costa i Franc Aleu. Companyia Cor de Teatre, El Canal - Centre de Creació d'Arts Esceniques, Salt (Gironès), 8 novembre 2025. Teatre Condal, Barcelona, 14 al 16 de novembre 2025.
 

De la mateixa manera que hi ha autors d'un sol llibre, cantants d'una sola cançó o intèrprets d'una sola obra, també hi ha companyies d'un únic espectacle. I quan es parla de la companyia Cor de Teatre, de seguida ve a la memòria el seu espectacle «Operetta» que, reposat i revisat l'any passat, ha tornat a tenir una gira intensa per diversos escenaris. Cor de Teatre s'ha guanyat a pols el lloc imprescindible que ara ja té dins de la programació teatral i musical del país i d'auditoris d'Europa on l'espectacle «Operetta», precisament, s'ha guanyat el cor, parlant de Cor de Teatre, dels espectadors. Amb l'espectacle «Nauta», el més recent de la companyia de Banyoles, la troupe de Cor de Teatre fa un salt des de la lluminositat i la disbauxa lúdica i orgànica d'«Operetta», menestralia de carn i os, a les tenebres d'un món de gènere fantàstic combinant el moviment, la coreografia —col·laboració de Mal Pelo— i la videocreació en una mena de mirada immersiva similar a la que els espectadors experimentarien si assistissin al concert teatralitzat de «Nauta» amb ulleres de realitat virtual en 3D. Amb la veu com a instrument principal, sempre a cappella, però també, aquesta vegada, amb un reforç instrumental i sonor enregistrat, els integrants de Cor de Teatre adapten peces de Monteverdi, Händel, Mozart, Scarlatti, Grieg o Mahler, entre altres, amb les imatges de la videocreació i amb el moviment, el vestuari i la caracterització de figures futuristes que es podrien comparar amb imatges del cinema fantàstic de gènere distòpic... [+ crítica]

EL DO DE FER GALLS FINS A MORIR EN L'INTENT

«Glorious!», de Peter Quilter. Traducció d'Alexander Herold. Adaptació de Paco Mir. Intèrprets: Eva Cartañà, Meritxell Duró, Ramon Gener, Santi Millán, Marta Ribera i Annabel Totusaus. Amb la veu de: Toni Clapés. Ajudant de direcció: Toni González. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Gabriela Maffei - Toni Allende (Época). Disseny d’il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor i disseny de so: Rai Segura. Caracterització i maquillatge: Júlia Ramírez. Coordinació tècnica: Jordi Ventosa. Regidoria: Mercè Gil. Auxiliar tècnica: Sara Fraile. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-taller d’escenografia. Confecció atrezzo i cortines: Tandem Costura Teatral. Fotografia i vídeo: Daniel Escalé. Adaptacions imatge: 20cm - Marc Nogué. Premsa: Mima Garriga. Producció: ANEXA. Direcció: Paco Mir. Teatre Poliorama, Barcelona, 14 novembre 2025.

No hi ha cap dubte que la popular i excèntrica cantant nord-americana —ningú no pot dir que no ho fos— coneguda com a Florence Foster Jenkins (Wilkes-Barre, Pennsilvània, EUA, 1868 - Manhattan, Nova York, EUA, 1944) tenia el do de fer galls a discreció i va convertir l'art de desafinar en una icona contraposada a l'art selecte dels millors cantants lírics. El dramaturg anglès Peter Quilter, que ha estrenat les seves obres en més de quaranta països i que ha estat reconegut sobretot per l'oscaritzat biopic sobre Judy Garland, tant al teatre com al cinema, és qui va repescar i repopularitzar fa vint anys la que pejorativament ha estat coneguda com “la pitjor cantant del món” o, com diu el títol de la pel·lícula adaptada i protagonitzada per l'actriu Meryl Streep, amb el mateix títol patronímic «Florence Foster Jenkins» —en exclusiva encara a Netflix— va reviure la cantant que, quan ja tenia 76 anys, va aconseguir actuar al Carnegie Hall el 1944 amb revenda d'entrades i ple fins al galliner —un mes abans de la seva mort d'un atac de cor— entre els afalacs dels seus fans i les esbroncades o les crítiques dels qui no tenien pietat sobre el seu desafinament i els seus galls. De tot això, Peter Quilter en fa un biopic teatral, musical, divertidíssim i a la vegada reflex de la tenacitat, de la lluita contra les adversitats i de la impertorbable persecució del somni personal, ni que sigui amb el vel fosc als ulls que no permet veure-hi més enllà, acomboiada sempre pels seus pròxims, el pianista que l'acompanya durant tota la seva aventura, l'actor de tercer ordre, marit i amant a estones perdudes, l'amiga de confiança que volia ser ballarina i un club de fans a qui els galls de la seva deessa no els provoca cap tremolor de cames... [+ crítica]

LA MUSICALITAT DE LA LLENGUA QUE FLUEIX COM UN DOLL D'AIGUA

«La corona d'espines», de Josep Maria de Sagarra. Intèrprets: Manel Barceló, Jan D. Casablancas, Jordi Domènech, Abel Folk, Oriol Genís, Àngels Gonyalons, Pau Oliver, Júlia Roch, Laia Valls, Rosa Vila, Roger Vilà. Composició musical: Xavier Albertí. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Sílvia Delagneau, Marc Udina. Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo. Caracterització: Toni Santos. So: Jordi Bonet. Construcció d’escenografia: Pascualin Estructures, amb la col·laboració d’Eva Moreno i Jordi Agustí, Big Image Systems, Pro-Escena Albadalejo, Miquel Grima, Lucky Mora Studio. Confecció de vestuari: Goretti, Javier Navas. Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Ajudant d’il·luminació: Albert Pastor. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Agraïments: Archivo Fotográfico del Museu Nacional del Prado, ESMUC - Escola Superior de Música de Catalunya, Llúcia Laborda. Ajudant de direcció: Roger Vila. Direcció: Xavier Albertí. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 novembre 2025.
 

Em fa l'efecte que la versió que el director Xavier Albertí (Lloret de Mar, La Selva, 1962) ha fet de l'obra «La corona d'espines» de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894 - 1961), vol ser sobretot una peça de cambra per deixar que la musicalitat i la potència del vers i la llengua de Sagarra ocupin tot l'espai i no  els distreguin ni res ni ningú. Però les crcumstàncies són les que són i com que Josep Maria de Sagarra es mereix una Sala Gran perquè després no diguin que no es tenen en compte els noms del patrimoni nacional —el seu fill i màxim defensor Joan de Sagarra mort fa sis mesos i revalidat ara per la seva néta n'hauria estat ben satisfet si ho pogués veure—, el muntatge d'Albertí ha hagut d'adaptar-se a una mena de “grandeur”, però a la catalana. I parlo de “grandeur” intencionadament perquè la història del Senyor de Bellpuig se situa a la Solsona aristocràtica del 1793, just quan fronteres enllà esclatava la revolta i queien caps en rodó com els dels malaguanyats monarques francesos Maria Antonieta i Lluís XVI. Alguna cosa hi ha d'aquesta referència en l'obra de Sagarra. Però hi és tan subtil que passa gairebé desapercebuda i encara més perquè el poeta, dramaturg, traductor, articulista i narrador escriu i estrena «La corona d'espines» el 1930, a l'albada, doncs, de la proclamació de la República Catalana i el revulsiu social que aquest fet provocarà a partir del 14 d'abril del 1931. Una part de la generació d'espectadors més veterans té segurament en la seva memòria la versió de «La corona d'espines» que va dirigir Ariel García Valdés al Teatre Romea amb l'actor Josep Maria Pou en el paper del Senyor de Bellpuig. Fa més de trenta anys. Era el 1994 i va coincidir amb el centenari del naixement de Josep Maria de Sagarra. El mateix Josep Maria Pou em deia això de Sagarra: “És com un mag de les paraules. Les expressions li ragen com un doll d'aigua. El gran plaer és escoltar-les i entendre-les globalment, que no vol dir que sigui fàcil.”... [+ crítica]

INFLUENCIADOR CELESTIAL

«Burpees». Dramatúrgia de Miquel Mas Fiol. Intèrprets: Biel Montoro, Ann Perelló i Joan Sureda. Espai escènic i il·luminació: Quim Algora. Figurinisme: Júlia López i Melià. Audiovisuals: Marc Algora (Magma Audiovisuals). Espai sonor: Pablo Ruz. Moviment: Raquel Klein. Producció executiva: Àngels Largo i Xisco Segura (Cia. Mea Culpa). Distribució: Xavier González (Escenapart). Agraïments: Teatre la Sala de Rubí, Fundació Aisge Barcelona, Proyecto Una, Miquel Perlado, Gerard Franch, Ana Gago, Mel Salvatierra, Carla Vilaró, Ajuntament de Vilanova i Centre d’Arts Santa Mònica. Ajudant de direcció: Júlia López i Melià. Direcció: Miquel Mas Fiol. Teatre Akadèmia, Barcelona, 12 novembre 2025.

La nova proposta agosarada del dramaturg Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Palma, Illes, 1996) vol posar el dit a la nafra de la plaga dels influenciadors —personatges coneguts amb l'anglicisme de l'àlies “influencers”— que com el seu nom d'ofici virtual indica intenten amb els seus sopars de duro influir o manipular els milers de seguidors o ànimes de càntir que tenen a les xarxes fent-los creure que allò que ja deien els avis era veritat: es poden lligar gossos amb llangonisses. D'estafadors de guant blanc n'hi ha hagut tota la vida. El que passa és que evolucionen i milloren el mètode i l'estratègia. I, fins ara, el cim més alt l'han aconseguit colonitzant les xarxes i apoderant-se sobretot dels usuaris més joves, sempre delerosos de trobar més enllà de la pantalla el que no els ofereix el món real. S'entén, i fins i tot es pot compartir, quina és la intenció de Miquel Mas Fiol amb l'espectacle «Burpees». Un títol, per cert, que vol representar aquesta modalitat d'exercici físic que es mesura en quantitat de flexions, salts verticals i posicions a la gatzoneta —no apte per a humans amb ossos malmesos—, i que amaga també una obsessió per l'estètica, potser més masculina que femenina a hores d'ara... [+ crítica]

DESENCÍS MIL·LENISTA CÀUSTIC I GAMBERRO

«Càndid o l'optimisme». A partir de Voltaire. Trilogia de la condició “Millennial”, 1. Dramatúrgia: Miquel Mas Fiol. Intèrpret: Lluís Oliver. Direcció: Miquel Mas Fiol. Reposició Trilogia de la condició “Millennial”, 1. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Marató integral: 8 novembre 2025.

«Les penes del jove Werther».  A partir de J. W. Goethe. Trilogia de la condició “Millennial”, 2. Dramatúrgia i direcció: Miquel Mas Fiol. Intèrpret: Mel Salvatierra. Direcció: Miquel Mas Fiol. Reposició Trilogia de la condició “Millennial”, 2. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Marató integral: 8 novembre 2025.

«Els miserables». A partir de Victor Hugo. Trilogia de la condició “Millennial”, 3. Dramatúrgia i direcció: Miquel Mas Fiol. Intèrprets: Gerard Franch, Lluís Oliver i Mel Salvatierra. Direcció: Miquel Mas Fiol. Reposició Trilogia de la condició “Millennial”, 2. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Marató integral: 8 novembre 2025.

Quan ja s'està pensant en com s'anomenarà la pròxima generació, ens centrem, de moment, en l'anomenada “Generació mil·lenista” o també “Generació Y”, que correspon als encara anomenats joves nascuts entre els anys 1980 i 2000, els últims, doncs, del segle XX. Aquests han deixat enrere els que pertanyien a l'anomenada “Generació X”, la dels que ara ja freguen la frontera dels cinquanta i que van ser fruit del boom de la natalitat després de la Segona Guerra Mundial. El dramaturg i director illenc, Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Palma, 1996), un dels mil·lenistes, fa quatre anys que ha anat creant una trilogia sobre el desencís, la frustració, la incertesa i la foscor a la qual s'ha hagut d'enfrontar la seva generació sense acabar de veure mai la llum al túnel de sortida. I per bastir un projecte com aquest («Trilogia de la condició “Millennial”») s'ha agafat a la solidesa de tres clàssics universals: «Càndid o l'optimisme», de Voltaire; «Les penes del jove Werther», de Goethe; i «Els miserables», de Victor Hugo... [+ crítica]. 

DE MULTIPLICAR PANS I PEIXOS A MULTIPLICAR NOCILLA

«Carn humana», de Josep Julien. Intèrprets: Meritxell Calvo i Santi Ricart. Disseny espai: Anna Tantull. Disseny d'il·luminació: Xavi Gardés. Veu en off: Joana Poll. Cap tècnic: Anna Mei Fuentes. Producció: Anna Rius / Mola Produccions. Ajundantia producció: Emma Arquillué / Mola Produccions. Fotografia: Marc Mampel / Gusto Audiovisual. Premsa: Ruben Garcia i Ainara Llorente / Barc Comunicació. Ajudant de direcció: Pepo Blasco. Direcció: Josep Julien. Sala Atrium, Barcelona, 30 octubre 2025.
 

Deien: “Crieu fills i us sortiran corbs!”. Però aquests eren altres temps. Ara, la criança és una de les assignatures més difícils de l'ésser humà: calen manuals d'ajuda, preparació psicològica, ensinistrament en les arts de la neteja quotidiana corporal, fortalesa per aprendre a passar les nits despert i, més endavant, saber trampejar la corda fluixa entre l'excés de proteccionisme i l'excés d'autonomia personal. Superat el màster en criança, la maledicció dels corbs ha passat a millor vida. Als pares protagonistes d'aquesta comèdia d'humor negre i de rerefons psicològic de l'actor, director i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966), que va guanyar fa tres anys el premi de teatre Ciutat d'Alzira, viuen aquesta incertesa dominats per la passió d'aconseguir la pilota d'or de la criança. Qui no pot arribar a tenir un futur Dalai Lama a casa, com a consol, que tingui almenys un superdotat o, encara millor, un ésser tocat per la divinitat i el poder de fer miracles. A l'obra «Carn humana», Josep Julien hi barreja creença, fetitxisme, enveja, poder, criminalitat, religió, escepticisme, decepció i frustració a la vegada. Tot un còctel psicològic que en una hora justa posa el dit a la nafra fins i tot de la presumpta moda contemporània de l'adopció, sota el bon propòsit de la crida solidària i el lema “Volem acollir!”. Ni que la llei trontolli donant l'opció a la devolució de la criatura fins als tres anys si no se n'està prou satisfet... [+ crítica]

UNA CARA B RATLLADA PER L'AGULLA DE DIAMANT

«Little women», de Louisa May Alcott. Versió lliure de Lucia del Greco. Intèrprets: Elisabet Casanovas, Joan Esteve, Mia Esteve, Paula Jornet, Miriam Moukhles i Blanca Valletbó. Escenografia i il·luminació: Cube.bz. Vestuari i caracterització: Pau Aulí Nadal. So: Roc Mateu. Música original: Pol Batlle. Moviment: Lorena Nogal i Ariadna Monfort. Ajudanta de vestuari: Davinia Wang. Assessor de dramatúrgia: Enric Nolla Gual. Col·laboració en l'espai sonor: Alejandro Da Rocha. Assistent de so: Jordi Agut. Alumne en pràctiques de direcció: Juli Aymí (Eòlia). Alumna en pràctiques de vestuari: Marcel Puigví (ITB). Confecció de perruques: Rodrigo Ferbar. Col·laboració en la realització del vestuari: Época Barcelona. Equips del Teatre Lliure. Agraïments: Pere Jou, Nao Albet, Marta Bessa, Nico Cobo, Dolors Miquel, Albert Roig, Leonardo Vicente, Miquel Mas Fiol, Cora + Gianfranco, Ilaria Del Greco, Ettore Del Greco, Paola Minnucci, Alba Bosch Duran, Marta Vilageliu, Susanna Van Roessel, Remi Fa, Cristina Plazas, Julieta Fernández, Alba Viader i Mariona Om. Agraïments especials: Alba Pujol pel seu acompanyament artístic. Ajudanta de direcció: Mònica Almirall. Direcció: Lucia del Greco. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, Del 23 d'octubre al 30 de novembre 2025.
 

Si la directora i dramaturga Lucia del Greco (Roma, 1992) s'hagués plantejat aquest mateix espectacle sense emparar-se en les populars «Donetes» de Louisa May Alcott (Germantown, Filadèlfia, 1832 - Boston, 1888), el resultat probablement hauria estat el mateix. Però, sense les expectatives afegides, no se li hauria exigit que no fugís de reflectir —ni que només fos una mica, carai!— les germanes March (les universals i clàssiques Meg, Jo, Beth i Amy), més conegudes potser a hores d'ara, amb la crisi de la lectura, per les nombroses adaptacions cinematogràfiques que no pas per la novel·la original, per cert —informació per als espectadors frustrats—, traduïda íntegrament al català per Mar Vidal i publicada ja fa tres anys a la col·lecció El Jardí Secret de Viena Editorial. És precisament amb el reclam de «Donetes» que l'espectacle «Little women» ha exhaurit gairebé anticipadament totes les funcions previstes i que això ha empès la direcció del Teatre Lliure a prorrogar una setmana més el calendari. Els que ja han vist l'espectacle ja saben de què va i com va. No és just, doncs, que aixafem la guitarra als que tenen entrada anticipada i que encara no l'han vist. Sí, però, que cal advertir que en l'aventura teatral hi ha encerts i desencerts i que de tot s'aprèn quan alguna proposta, per valuosa que sigui, no acaba de connectar amb els espectadors... [+ crítica]

MÀ MORTA, MÀ MORTA... PICA LA PORTA!

«La mà», de Martin McDonagh. Traducció de Martí Sales. Intèrprets:  Pol López, Albert Prat, Mia Sala-Patau i Soribah Ceesay. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Montse Figueras. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Damien Bazin. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Sira Castells. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Júlia Cortina. Ajudantia d’escenografia: Paula Font Creixell- Ajudantia de producció: Sara López. Regidoria: Lluc Armengol. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Construcció de l’escenografia: Marc Sala Audet. Disseny i creació de pròtesi i efectes: Juan Serrano - GadgetSFX. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny gràfic: Focus. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Montibello, Colors-Up. Amb el suport de Generalitat de Catalunya – ICEC Institut Català de les Empreses Culturals, Ajuntament de Barcelona, INAEM, Unión Europea (Next Generation EU), Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia i Next Generation Catalunya. Distribució: Carme Tierz. Producció de La Villarroel. Direcció: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona, 23 octubre 2025.
 

Convocar els espectadors a veure una obra del director i dramaturg anglès d'origen irlandès, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970) és una garantia que no en sortiran mai decebuts. La inoblidable obra «La reina de la bellesa de Leenane», el seu debut, situada allà dalt a Galway, terra dels pares de l'autor, encara ressona des de fa trenta anys quan es va estrenar aquí i és d'aquelles peces que no hi faria res que cada ics anys tornés als escenaris. La trajectòria de Martin McDonagh ha estat llarga i brillant internacionalment des d'aleshores i el seu domini de la intriga, el diàleg i la crueltat barrejats amb l'humor càustic s'han anat consolidant amb el temps fins a arribar a l'estilisme de «La mà», una comèdia negra, negra, però molt negra, tan negra que és impossible que no arrenqui els somriures de l'auditori per tot el que aquests quatre entranyables personatges tocats per la vareta de la desgràcia social viuen en una rònega habitació d'hotel de tercer ordre durant una hora i mitja. ¿Cal explicar-ho sense desvelar del tot la intriga? Sí. Som a l'Amèrica profunda, lluny del comtat de Galway, doncs. Som allà on temps enrere la mort diuen que sempre tenia un preu. Aquí, del western només queda el barret i el revòlver que Carmichael, el protagonista de cabell llarg de la pel·lícula, porta a la cartutxera. Charmichael va perdre la mà esquerra quan era una criatura. Una mala jugada dels que l'assetjaven que el van col·locar a la via del tren fins que la locomotora li va passar pel canell. Fa vint-i-set anys d'això. I des d'aleshores, Carmichael busca obsessivament la seva mà perduda... [+ crítica]

EL VOL DEL TRENCALÒS

«Un refugi al sol». Basat en «Diari d’un soldat», de Pere Belart. Dramatúrgia de Jumon Erra i Pol Sanuy. Text de Jumon Erra.  Composició musical i lletres de Mireia Morera. Intèrprets: Mireia Morera, Pol Sanuy i Àssun Planas. Moviment: Pol Rosselló. Disseny de llums: Ramon Ramiro. Escenografia: Paula Font. Vestuari: Sara Huguet i Valentina Martín. So: Marçal Cruz. Producció musical: Cesc Valverde i Mireia Morera. Assessorament dialectal: Annabel Castan. Il·lustracions telons: Albert Planas i Torrella. Fotografia: Sergi Panizo. Vídeo: Apunta Teatre. Disseny gràfic: Daniel Ballesteros. Comunicació i premsa: Rafaela Rivas. Cap de producció: Daria Nicolau (Cia. Gèminis). Producció executiva: Apunta Teatre. Agraïments: Casa Moliner, Elena Fortuny, Espai Actua, Geral Gimeno, Jaume Vinyas, Lara Alemany, Lluïsos d'Horta, Marc Urrutia, Pere Faura. Una producció d’Apunta Teatre i la Cia. Gèminis. Direció: Jumon Erra i Pol Sanuy. Sala Versus Glories, Barcelona, 22 octubre 2025.

Temps era temps, a l'antic Versus Teatre, comandat per Ever Blanchet, un grup de gent jove sortida de les aules teatrals va debutar amb el nom d'El Musical Més Petit amb un espectacle de petit format que passava per les composicions d'Andrew Lloyd Webber o d'Arnold Schönberg. Corria la tardor del 1996. S'hi van estar almenys nou mesos (un fet insòlit mirat amb ulls d'ara!), van fer una gira i el van mantenir durant dos anys llargs. Eren tan a prop del Teatre Nacional de Catalunya de l'època inicial de Josep Maria Flotats que aquest, en veure l'espectacle i amb l'assessorament de l'escriptor Emili Teixidor, que havia estat professor d'alguns d'ells, dos anys després, el 1998, se'ls va emportar Glòries avall amb un altre musical cèlebre, «El somni de Mozart». I tothom sap què en va sortir i que n'ha sortit d'aquella companyia, des d'Àngel Llàcer a Daniel Anglès, Manu Guix, Pili Capellades o Xènia Reguant, entre molts altres. Només fa trenta anys d'aquesta batalleta. La Sala Versus Glòries, que ara gestiona Apunta Teatre, ha recuperat de nou el gènere musical. I ho ha fet de la mà de la emergent companyia Gèminis («Artemis» ha estat aquest 2025 una mena de targeta de presentació al Teatre Condal) amb una peça també de petit format, a partir d'un material literari i testimonial ambientat al Pallars Jussà, en el paisatge de la conca de Tremp. Es tracta del relat «Història d'un soldat 1937-1939», de l'autor Pere Belart, un dels molts joves cridats a la Lleva del Biberó de la Guerra Civil. El 2019 es va reeditar el dietari que l'autor havia escrit d'aquella experiència al front, coincidint amb el centenari del seu naixement... [+ crítica]

REVOLUCIÓ AL LLIT DE MORT

«Qui va matar el meu pare (Qui a tué mon père)», d'Édouard Louis. Traducció de Rubén Luzon. Intèrpret: Dafnis Balduz. Espai escènic: Paula Bosch. Disseny de llums: Guillem Gelabert. Disseny de vestuari: Pol Cornudella. Disseny de so: Edu Alves. Moviment: Laia Duran. Ajudantia de direcció: Júlia Cortina. Producció executiva: Pol Cornudella & Adriana Nadal. Agraiments: Josep Maria Mestres. Una producció de Sixto Paz Produccions i el Festival GREC de Barcelona amb el suport de l'ICEC - Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció: Pau Roca. Companyia Sixto Paz. Festival Grec 2025, Heartbreak Hotel, Barcelona, de l'1 al 3 de juliol 2025. Reposició: Heartbreak Hotel, Barcelona, de l'1 d'octubre al 2 de novembre 2025.


Ara que l'expresident de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, ha ingressat a la presó, en un fet inèdit en la història de França, per la seva responsabilitat en el finançament irregular escurant les arques de Moammar al-Gaddafi —líder libanès convertit després en l'enemic número u—, ¿què en deu pensar l'autor Édouard Louis que acusa de la mort del seu pare no només l'expresident Nicolas Sarkozy sinó també altres presidents de la República com Jacques Chirac, François Hollande i Emmanuel Macron, aliens totsm segons l'autor, a la realitat d'una classe empobrida, obrera, minada per l'alcoholisme, el racisme i l'atur? Aquesta és una de les conclusions a la qual arriba Édouard Louis (Hallencourt, Somme, Alts de França, 1992) en aquesta confessió oberta que l'actor Dafnis Balduz ha convertit en monòleg sota la direcció de Pau Roca (companyia Sixto Paz) i que desvela el passat infeliç de l'escriptor francès i que va repercutir en la relació que va tenir amb el seu pare i l'ecosistema violent i empobrit que va patir d'infant. Peces com aquesta requereixen un espai íntim i gairebé reclòs com la “caixa fosca” del Heartbreak Hotel. És difícil imaginar-se el mateix impacte en un teatre clàssic amb platea i llotges i amb l'actor a la llunyania. L'adaptació teatral i la posada en escena de «Qui va matar el meu pare» és el que es podria denominar “teatre de proximitat” o de Km0... [+ crítica]

EL REI DE LES NEUS

«Dissection d'une chute de neige», de Sara Stridsberg. Traducció: Marianne Ségol-Samoy. Dramatúrgia: Lucas Samain. Intèrprets: Thierry Bosc, Murielle Colvez, Habib Dembélé, Marie-Sophie Ferdane, Christophe Grégoire, Ludmilla Makowski, Emmanuel Noblet. Escenografia: Alain Lagarde. Vestuari: Fanny Brouste. Il·luminació: Olivier Oudiou. So: Xavier Jacquot. Vídeo: Pierre Martin Oriol. Caracterització: Férouz Zaafour. Màscares: Judith Dubois. Ajudanta de vestuari: Peggy Sturm. Producció: Théâtre Nanterre- Amandiers - CDN, Théâtre du Nord - CDN Lille Tourcoing Hauts-de-France. Amb el suport de Hauts-de-France Region i el Ministeri de Cultura. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció Christophe Rauck. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 i 19 octubre 2025.
 

En la mitologia nòrdica i en els contes recollits per Hans Christian Andersen és habitual la presència del mirall o la neu en moviment. Potser per això, la posada en escena d'aquesta obra de l'escriptora i dramaturga sueca Sara Stridsberg (Solna, Suècia, 1972), que ha dirigit el francès Christophe Rauck, rep els espectadors amb un mirall gegant de fons que reprodueix la platea —anem de miralls com ja passava també a «La filla de l'aire» de la sala veïna del TNC— que es convertirà després en un immens cubicle rectangular —només possible pel seu moviment rotatori a l'escenari de la Sala Gran— on les revolades de les volves que aparenten la neu impregnen d'un aire fred i desangelat l'espai escènic blanc i transparent on la reina sueca del segle XVII que es va rebel·lar contra el seu destí desgranarà el perquè de la seva postura davant el poder del tron. L'autora Sara Stridsberg ha tret de l'oblit la reina Cristina de Suècia (Estocolm, 1626 - Roma, 1689), filla del rei Gustau Adolf II, rei que va morir al camp de batalla quan Cristina tenia només sis anys. Cruel destinació per a una criatura en aquesta edat que es troba amb la responsabilitat del tron que l'obliga a créixer i educar-se com un nen, tant en els seus hàbits —la cacera, per exemple— com en la seva vestimenta i en la seva manera d'actuar. Rebel a la causa, Cristina de Suècia rep aquí per part de l'autora el sobrenom de “rei” i no el de “reina”, per remarcar la tradició que ha deixat tan sovint el poder en mans dels homes i no a les dones per molt que els atorguessin el títol de reina com a parella del rei... [+ crítica]

EL PRÍNCEP DANÈS AMB EL FANG FINS AL COLL

«Hamlet», de William Shakespeare. Traducció de l'anglès a l'alemany i dramatúrgia de Marius von Mayenburg. Intèrprets 2025: Urs Jucker, Lars Eidinger, Magdalena Lermer, Konrad Singer, Robert Beyer, Damir Avdic. Intèrprets 2008: Robert Beyer, Lars Eidinger, Urs Jucker, Judith Rosmair, Sebastian Schwarz i Stefan Stern. Escenografia: Jan Pappelbaum. Vestuari: Nina Wetzel. Música: Nils Ostendorf. Vídeo: Sébastien Dupouey. Il·luminació: Erich Schneider. Coreografia del combat: René Lay. Direcció de Thomas Ostermeier. Companyia Scahubühne Am Lehniner Platz Berlin. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure, Barcelona, 19 - 20  desembre 2008. Reposició: Festival Temporada Alta, Teatre Municipal de Girona, Girona, 11 i 12 octubre 2025.
 

Thomas Ostermeier (Soltau, Alemanya, 1968) és un dels directors europeus que opta, des dels seus inicis, per explorar —no tant explotar— les possibilitats del teatre amb una mirada jove —no tant contemporània— i per això aconsegueix que un espectacle de dues hores i tres quarts —la primera intenció era que en durés cinc o sis!— per a un públic majoritàriament pendent del sobretitulat s'endinsi en l'ànima de l'obra de «Hamlet» per explicar com ell el veu, no només com el va veure William Shakespeare. El director i la companyia berlinesa que dirigeix —força habituals aquí sobretot gràcies a Temporada Alta— sedueixen els espectadors d'ofici i els arrenca passions. El seu, diguem-ne trangressor «Hamlet» es va estrenar el 2008 als Festivals d'Atenes i d'Avinyó i a la propia seu berlinesa. La presentació a Barcelona es va fer el desembre d'aquell mateix any en un moment en què el muntatge estava encara en el procés d'experimentació sobre com reaccionaria l'auditori no estrictament especialitzat ni seguidor de festivals. Han passat disset anys i el «Hamlet» d'Ostermeier encara fa gira amb la mateixa concepció, porten més de cinc-centes funcions, tot i que amb repartiments diferents, esclar, malgrat que el protagonista es manté en l'actor alemany Lars Eidinger, conegut també per la seva extensa filmografia i sèries televisives, com per exemple, «Babylon Berlin», una de les més recents... [+ crítica]
   

BROMA BAIXA BERLINESA

«Boira», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Quim Àvila, Jordi Collet, Lina Lambert, Àurea Màrquez i Albert Pérez. Escenografia: Lluc Castells. Vetuari: Mariel Soria. Il·luminació: Maria Domènech. Espai sonor i composició musical: Jordi Collet. So: Carles Bernal. Caracterització: Toni Santos. Vídeo: Arnau Oriol Sanchez. Ajudant d'escenografia: Cesc Colomina. Ajudanta de vestuari: Anna Ramón. Assessorament en manipulació de cartes: Sergi Armentano. Assessor en moviment: Òscar Valsecchi. Construcció d'escenografia: Taller d'Escenografia Castells SL. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Equips tècnics i de gestió del TNC. Obra guanyadora del 1r Premi Frederic Roda 2014. Ajudanta de direcció: Maria Lucchetti. Direcció: Lurdes Barba. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 9 octubre 2025.
 

La dramaturga Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961) fa com si digués: “Ara us explicaré una història”. I de fet n'explica cinc. La dels cinc personatges que protagonitzen la seva obra «Boira», que estan immersos en un estat de desmemòria i de no saber qui són i què fan en aquest món. L'obra va ser escrita fa uns deu anys i se situa vint-i-cinc anys després de la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre del 1989, en alguna ciutat de l'Est que no s'especifica. Per tant, se suposa que som en un moment determinat del 2014. Quan, posats a recordar efemèrides, ja hi ha hagut l'atemptat de les Torres Bessones, el 2001 —que en certa manera fa oblidar que havia caigut el Mur— i el crac financer modern del totxo del 2007/2008 que encara cueja i que també ha fet oblidar que va caure el Mur i que van caure les Torres Bessones. Viure massa té això. Que com que tot va molt de pressa i el temps passa volant, una fita històrica n'esborra una altra. A «Boira» tot respira, doncs, decadència i frustració. La decadència i la frustració que també ha esborrat la capa de la classe mitjana de la societat en els últims anys. Deia que la Cunillé explica cinc històries. I és així. Són històries independents situades en un espai trist de llum, boirós vaja, en un pis que comença a caure a trossos, on el televisor no funciona, les parets necessiten una capa de pintura, amb un finestral que mostra un atractiu videomapatge al fons que passa de la broma baixa a la broma que s'aixeca lentament i mostra finalment al darrere les moles de ciment d'una ciutat grisa... [+ critica]

NOLI ME TANGERE

«Entre los árboles», de Juan Mayorga. Intèrprets: Paula Ratia de la Gala, Álvaro G. Cañedo i Aaron Lista Varona. Il·luminació i coordinació tècnica: María Uruñuela. Vestuari i espai escènic: Javier Chavarría. Música original i espai sonor: Álvaro G. Cañedo. Moviment escènic: Paula Ratia de la Gala. Fotografia: Juan Diego Cañas Ospina. Direcció: Abel González Melo. Companyia La Virgen Teatro. Sala Versus Glòries, Barcelona, 8 octubre 2025.

El groc era, i potser encara ho és per als que creuen en sortilegis, el color maleït de la gent del teatre. Digueu-li, si no, a Molière! Però des d'ara, els espectadors que vegin aquesta peça, o aquest aplec de quatre peces breus, del dramaturg i filòsof Juan Mayorga (Madrid, 1965) sabran que el groc també s'atribueix a la prostitució, o almenys així ho va deixar ben pintat Antonio Allegri da Correggio quan el 1525 va crear el quadre renaixentista «Noli me tangere», prenent com a base les paraules que han quedat per a la posteritat a l'«Evangeli segons Sant Joan» i que s'atribueixen a Jesucrist quan, després de ressuscitar, diu que li va dir a Maria Magdalena que no s'hi acostés: No em toquis. És a dir, en llengua mare: «Noli me tangere». Doncs aquesta és una de les quatre peces que integren l'obra «Entre los árboles», que dirigeix el cubà Abel González Melo (L'Havana, 1980), i que la companyia madrilenya La Virgen Teatro ha estrenat en exclusiva a Barcelona abans de la seva gira. Parlo de la peça «Noli me tangere» perquè és, segurament, la més sòlida de les quatre i aquella en la qual es concentra el conjunt de registres de l'espectacle que conjuga la paraula, la música —un piano a l'extrem del quadrilàter gairebé com a únic attrezzo tret d'un cubicle de nines russes— i el moviment, disciplina amb què els intèrprets reprodueixen el gest de Jesucrist i Magdalena, ell amb el braç i el dit alçats i ella asseguda a terra, al quadre de Correggio... [+ crítica]

MELMELADA DE TARONJA EN CONSERVA

«La filla de l'aire», de Raimon Molins. Intèrprets: Anna Casasola, Lluïsa Mallol, Cristina Plazas, Moïse Taxé, Ainet Zaragoza. Escenografia: Kike Blanco. Disseny de llums: Mingo Albir. Disseny de so i programació: Efrén Bellostes. Disseny de vídeo: Joan Rodón. Coreografia ballarina: Catherine Allard. Vestuari: Ona Grau. Caracterització: Núria Llunell. Cap tècnic: Kike Blanco. Tècnic de companyia: Mattia Russo. Producció i comunicació: Àlex Bargalló. Una coproducció d’Atrium Produccions i del Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laboració de Grup Mediapro. Agraïments: Carles Salas, CSD (Conservatori Superior de Dansa), Josep Molins, La Caldera, Élise Le Stume, Adrien Maia, Rita Maia Le Stume. Aquesta obra ha rebut una Beca Barcelona Crea 2023 de l’Ajuntament de Barcelona. Ajudanta de direcció i producció: Claudia Manini. Direcció: Raimon Molins. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2 octubre 2025.
 

El dramaturg, actor i director Raimon Molins, ànima de la Sala Atrium, en aquesta ocasió en coproducció amb el Teatre Nacional de Catalunya, ha defugit la temptació de fer amb «La filla de l'aire» un espectacle estrictament biogràfic i aventurer de la ballarina Roseta Mauri (Reus (?), 1850 (?) - París, 1923) que segurament hauria encantat els amants d'escodrinyar en la nafra de les vides privades. Lluny d'això, ha fet una aproximació al personatge a través d'una mirada estètica, íntima, musical i poètica, emparada amb les referències que van envoltar la vida artística de Roseta Mauri al centre del món de l'art que era París, amb la seva relació amb les elits artístiques de l'època parisenca, sobretot els pintors que es van inspirar en la seva imatge de ballarina com Edgar Degas, el més ballarí amb els pinzells, que la va representar en alguns dels seus quadres, o Édouard Manet, que en va fer un retrat a mitges a causa de la poca paciència de model que es veu que tenia la ballarina. L'espectacle té una arrencada que diria que desconcerta els espectadors per la teoria que pretén expandir sobre la física, el moviment, la tesi de Newton i la recerca de l'aire des de la punta dels dits dels peus a la punta dels dits de les mans, i que es justifica a través d'una presumpta conferència —que no acabarà de fer-se del tot— de la doctora Amélie Brunell a la Universitat de París. A partir d'aquí, sortosament, «La filla de l'aire» s'endinsa en la infància de Roseta Mauri, les seves primeres classes de ballet, les seves primeres actuacions aquí, el seu esclat a l'Òpera de París, les seves gires per tot Europa i les recepcions de les monarquies de finals d'entresegles i —molt fugaçment— la seva relació amb el periodista i ministre de Belles Arts de França, Antonin Proust —de qui el dramaturg i director Raimon Molins especula que podria haver estat el seu únic amor— i la seva negativa a admetre la crida sentimental per deixar que fos la dansa el seu únic amor exclusiu. Una decisió valenta de Roseta Mauri però de conseqüències tràgiques perquè Antonin Proust, sembla que després d'una discussió amb Roseta Mauri, es va suïcidar d'un tret de pistola davant la negativa amorosa de la ballarina... [+ crítica]

ENCARA MÉS SARDINA MADRILENYA

«Pel davant... i pel darrera (Noises off)», de Michael Frayn. Versió d'Alexandre Herold i Paco Mir. Intèrprets: Jordi Banacolocha, Agnès Busquets, Jordi Díaz, Àlex Ferré, Meritzell Huertas, Mònica Macfer, Rocío Madrid, Octavi Pujades i Jordi Vidal. Escenografia: Xavi Erra. Disseny d’il·luminació: Jordi Ventosa. Espai sonor: Joan Gil. Caracterització: Júlia Ramírez. Coordinació Tècnica: Joan Segura. Tècnic de companyia: Jordi Albors. Regidoria: Teresa Navarro. Fotografia: Daniel Escalé. Adaptacions imatge: 20cm Marc Nogué. Premsa: Mima Garriga. Producció: ANEXA. Ajudant de direcció: Jofre Borràs. Direcció: Alexander Herold. Teatre Borràs, Barcelona, 1 octubre 2025.

És la novena temporada aquí (compto 6 produccions i hi sumo diverses reposicions) en, ara ja, quaranta anys. És hora de recordar que els pares de la criatura van ser els Tricicle que, en una trobada casual el 1985 a Madrid, van topar amb el director anglès Alexander Herold que els va convidar a veure la versió que s'estava representant aleshores a la capital del regne i, de l'experiència de la platea triciclaire neix aquest fenomen teatral que ha situat Catalunya com a capdavantera en fidelitat a la comèdia de Michael Frayn (Mill Hill, Regne Unit, 1933), que s'ha traduït a una trentena de llengües i que s'ha representat en una cinquantena de països. Després de quaranta anys, doncs, i de les diverses versions catalanes vistes amb els múltiples repartiments, no em repetiré. Veure créixer una criatura té un avantatge i un risc: que t'agradi com ha crescut o que pensis que hauria pogut créixer millor. En aquest cas, em fa la impressió que com més temps passa més es desmarxa el que ja per naturalesa de l'original té aquesta esbojarrada comèdia o vodevil. I diria que la versió que ens ocupa és la més histriònica que s'ha fet. ¿Signes dels temps, potser, on tot és mes accelerat, més esquizofrènic i més pintat amb brotxa gorda?... [+ crítica]