17 de gener 2025

UN CAPVESPRE A L'OLYMPIA

«Olympia», de Carlota Subirós. Intèrprets: Lurdes Barba, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Alba Pujol i Kathy Sey. Dramaturgista: Ferran Dordal Lalueza. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Marta Rafa Serra. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Guillem Llotje. Música: cançons del disc “Paco Ibáñez en el Olympia” (1969). Arranjaments musicals: Jordi Cornudella. Moviment: Cecilia Colacral. Caracterització: Àngels Salinas. Ajudant de direcció: Erik Forsberg. Ajudanta d'escenografia: Paula González. Ajudanta de vestuari: Alba Paituvi. Alumnes en pràctiques de l'Esad-It: Nicolás Castro (dramatúrgia i direcció) i Mariona Valls (escenografia). Construcció de l'escenografia: Pablo Paz. Equips del Teatre Lliure. Producció: Teatre Lliure. Agraïments: Frederic Amat, Pac Ibáñez i Julia Sanjuán. Direcció: Carlota Subirós. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 16 gener 2025.

El cantautor Paco Ibáñez (València, 1934) té ara 90 anys. El mateix vespre que veig l'espectacle «Olympia» de Carlota Subirós, al Teatre Lliure de Gràcia, ell està actuant al Palau de la Música Catalana dins el Festival Mil·lenni. Coincidències de la vida. Una altra coincidència: el 1969, Paco Ibáñez tenia encara 34 anys. En ple franquisme i a les portes d'un estat d'excepció que el règim va imposar tres mesos a partir del mes de gener i que va restringir més d'una llibertat de moviment i d'expressió, Paco Ibáñez, que feia un any que havia començat a fer concerts a Catalunya i Espanya, fa encara un últim recital —se'n deia “recital” aleshores— al Teatre Bartrina de Reus. Tinc 18 anys. L'entrevisto a peu de camerino per a la ràdio [vegeu foto testimonial al peu]. L'endemà mateix d'aquella entrevista d'urgència, el cantant torna a marxar, sisplau per força, a França, on ja havia estat des de l'exili dels seus pares després de la guerra civil i on després, el 2 de setembre d'aquell 1969, protagonitzaria el mític concert a la sala Olympia de París, que en certa manera dóna ara metafòricament títol a aquesta poètica i sensible proposta d'amor al teatre en clau de confessió personal de la directora i dramaturga Carlota Subirós (Barcelona, 1974). Pot semblar, per tot el que se n'ha dit fins ara, que l'espectacle «Olympia» sigui una excusa per fer una remembrança del repertori musical de Paco Ibáñez. Res més lluny que això. Paco Ibáñez hi és subtilment de fons, sí, però el gruix de l'obra és el relat de la mateixa Carlota Subirós, un relat impregnat del millor gènere literari del “jo”, que fa un recorregut des de la seva infància, de quan tenia 9 anys fins a avui, des de la seva mirada il·lusionada pel futur, convençuda que el futur seria allò que aleshores vivia i escoltava, la poesia cantada, una i una altra vegada, com una veu iniciàtica que vingués del foc d'Olympia, donant voltes al tocadiscos amb l'àlbum doble del concert de l'Olympia de París, lluny de pensar que arribaria al desconcert d'un present tan cruel i incert que torna a demanar a crits que no es pari de cavalcar i d'anar al galop, fins a enterrar-los al fons del mar... [+ crítica]


16 de gener 2025

EL “SARAO” DEL CLUB DELS MOCADORS VERMELLS

«Massa brillant», d'Oriol Puig Grau. Intèrprets: Santi Cuquejo, Carlos González, Daniel Mallorquín i Jordi Martí Casas. Escenografia i il·uminació: Adrià Pinar. Ajudanta d'escenografia i il·luminació: Sílvia Valls. Disseny de vestuari i caracterització: Joan Ros. Música original i espai sonor: Clara Aguilar. Moviment i coreografia: Alba Sáez. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Producció executiva: Mireia Gràcia Bell-lloch. Ajudanta de producció executiva: Maria G. Rovelló. Cap tècnic: Jordi Berch. Ajudanta de cap tècnic: Mariona Ubia. Producció tècnica: Contracorrent. Assessoria de caracterització: Paula Barjau. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Producció: Teatres en Xarxa, Teatre Nacional de Catalunya. Premi de teatre Calderón de la Barca 2023. l'espectacle forma part del Festival Zero (Teatres en Xarxa). Equips i tècnics de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Direcció: Oriol Puig Grau. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 gener 2025.


La Sala Apolo del Paral·lel s'ha mogut temporalment fins a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. Tot per rememorar una de les festes drag del Paral·lel del segle XXI que van començar fa sis anys per l'empenta de Licorka Fey i Conxxa Vitoy, que van fundar després el Col·lectiu Futuroa i que ha protagonitzat ja algunes edicions de l'anomenat «Sarao Drag de Futuroa» on tot està al servei del travestisme, la competició per la brillantor dels vestuaris i el lluïment dels millors i a vegades més excèntrics looks. Galàxies, Lunas, Bruces i tota mena de looks surrealistes omplen l'Apolo en cada edició del «Sarao Drag de Futuroa» i, amb llibertat per pujar a l'escenari, els participants s'erigeixen en un reducte de reivindicació i protesta, de llibertat sense escletxes ni sense cap mena d'autocensura i també sense concedir ni un gram a cap intent d'agressió homoelquesigui. Just en un moment que Roberto G. Alonso està reivindicant el transformisme i el travestisme amb el seu espectacle «Jo, travesti», a La Villarroel, l'obra «Massa brillant», del dramaturg, actor i director  Oriol Puig Grau (Barcelona, 1992), parteix d'aquesta altra iniciativa que té com a escenari l'Apolo per crear una història urbana, nocturna, juvenil, drag, trans, gai i els seus derivats, però, en contrast amb la de Roberto G. Alonso, aquesta, pertanyent a una altra generació, la d'ara mateix... [+ crítica]

15 de gener 2025

LA LADY DI CATALANA

Crítica teatral: La Lady Di catalana. «Jo, travesti». Idea original: Roberto G. Alonso. Intèrprets: Roberto G. Alonso i Jordi Cornudella. Dramaturgia: Josep Maria Miró. Coreografia: Roberto G. Alonso. Escenografia: Albert Pascual. Vestuari: Albert Pascual i Víctor Guerrero. Disseny il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor i tècnic de so: Arnau Grande. Moviment: Roberto G. Alonso. Tècnic de llums: Tony Murchland. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Confecció vestuari: Gustavo Adolfo Tarí i Iris Tadeo. Reportatge fotogràfic: May Zircus, Alice Brazzit, Núria Boleda. Vídeo: Roger Vila, Gag. Producció: Cia. Roberto G. Alonso. Producció executiva: Joan Solé i Gemma Ros. Màrqueting i comunicació: La Villarroel i Marta Fernández Martí. Coproducció: Festival Grec, FiraTàrrega, Fundació Joan Brossa, Observatori Europeu de Memòries (EUROM). Agraïments: Adrian Amaya, Dolly Van Doll, Faraonix, Gilda Love, Joan Estrada, Joan Gimeno, Sergio Fuentes, Víctor Guerrero, Ajuntament de Centelles, La Model i Sala Parés. Ajudant de direcció: Marta Fernández Martí. Direcció musical: Jordi Cornudella. Direcció: Josep Maria Miró. Estrena: Antiga Presó Model (Grec'23), Barcelona, 17 juliol 2023. Reposició: Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 27 setembre a 15 octubre 2023. Gira per diversos escenaris temporada 2023-2024. Reposició: L'Off La Villarroel, Barcelona, 13 gener 2025.

Sí, la Lady Di catalana. Aquesta és només una de les moltes personalitats que s'atribueix, o que es voldria atribuir, la Diva, com diu que l'anomena familiarment l'autor Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977), que ha elaborat la dramatúrgia d'aquest espectacle off que els d'El Molino no s'haurien de deixar perdre i que, de fet, parteix de la idea original del mateix protagonista —arran d'una agressió homòfaba que el coreògraf Roberto G. Alonso va patir el 2023 al carrer i que, malgrat que es parli d'una proposta multidisciplinar que barreja el teatre, la música i la dansa —això últim, diu, per justificar la subvenció del gènere— és sobretot un relat que es mou entre la biografia i l'autoficció, el somni i la frustració, però sempre amb una mirada irònica, escèptica, reivindicativa, indignada quan cal i fruit de la maduresa d'una llarga trajectòria artística. Roberto G. Alonso va estrenar aquest espectacle en un marc tan poc habitual com l'antiga presó Model de Barcelona i dins del Festival Grec del 2023. Després d'una reposició al Centre de les Arts Lliures Fundació Joan Brossa i d'una gira per diversos escenaris, la seva adaptació ara a l'Off La Villarroel canvia segurament la percepció que en puguin tenir els espectadors. Tinc la sensació que, posat a l'escenari convencional guanya en calidesa i és encara més proper als espectadors. La metàfora de l'escenari fred de la Model —trist símbol de la repressió de la Dictadura— ajudava a inserir la seva reivindicació del transformisme i el col·lectiu travesti en un marc que, durant molts anys, el va negar i el va perseguir... [+ crítica]

03 de gener 2025

LA REVIFALLA ABANS DE L'ÚLTIM BADALL

«La presència», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Marc Rodríguez, Pau Roca i Anna Sahun. Escenografia: Paula Bosch. Assistenta d'escenografia: Gabriela Sánchez. Vestuari: Pol Cornudella. Il·luminació: Guillem Gelabert. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Cap de producció: Adriana Nadal i pol Cornudella. Producció executiva: Sixto Paz Produccions. Direcció tècnica: Paula Bosch. Regidoria: Bibiana Guzmán. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Màrqueting i comunicció del teatre: La Villarroel. Màrqueting i comunicació de la companyia: Eladi Bonastre. Reportatge fotogràfic: Kiku Piñol. Disseny gràfic: Edu Buch. Distribució: Carme Tierz. Coproducció de Sixto Paz Produccions i La Villarroel. Direcció: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona, 19 desembre 2024 a 2 febrer 2025.
 

El Pallars, que és la portalada del Pirineu, és un terreny adobat per encaixar-hi històries de por. Les llegendes del temps de la picor, les històries ancestrals a la vora del foc i, si estirem més el fil, fins i tot el culebrot contemporani del llogarret de la muntanya de Tor —el nucli dependent del poble d'Alins, de la Vall Ferrera, que ha posat entre l'espasa i la paret el periodista i investigador Carles Porta—, creen un imaginari idoni per fondre la ficció amb la realitat. La mort, les herències mal repartides o escamotejades, les enveges i les males arts entre parents són qüestions que poden trobar el seu xup xup en grans ciutats o nuclis urbans, però que es couen a foc lent i espetegant espurnes quan s'esdevenen en llocs apartats de muntanya. Els dramaturgs i guionistes Carmen Marfà i Yago Alonso han escollit aquest espai bucòlic per ambientar «La presència», la seva història de por. I cal dir de por perquè quan es parla d'una “presència” sobrenatural, no es pot dir que ningú pugui estar tranquil del tot... ni a la butaca de la platea. ¿Què seria la por en una borda del Pallars si no hi hagués una tempesta de llamps i trons? Aquest efecte tan cinematogràfic és el que envolta els espectadors només entrar a la sala. Sort que no hi ha goteres virtuals perquè no tothom té el paraigua a punt ni l'impermeable plegat a la butxaca. ¿I d'una veuassa en off que sembla que vingui del més enllà què se'n pot dir? Doncs, que qui ha escollit anar al teatre ja sap el pa que s'hi dóna, sobretot si no silencia el mòbil perquè corre el risc de patir un atac de cor o, com a mínim, un atac d'angoixa... [+ crítica]

24 de desembre 2024

ATRAPATS EN EL FIL MATINER DEL PHIL

«El dia de la marmota (“Groundhog Day”)». Basat en la pel·lícula homònima i la història de Danny Rubin, dirigida per Harold Ramis (Columbia Pictures, 1993). Llibret de Danny Rubin. Música i lletres de Tim Michin. Traducció i adaptació catalana de David Pintó. Intèrprets: Alexandre Ars, Roc Bernadí, Júlia Bonjoch, Oriol Burés, Clàudia Bravo, Sol Carner, Ernest Fuster, Marc Gómez, Edgar Martínez, Eduard Mauri, Paula Pérez, Diana Roig, Joana Roselló, Pol Roselló, Júlia Saura, Carles Vallès. Músics: Gerard Alonso / Adrián Aguilera (diretor orquestra i pianista), Oriol Cusó / Albert Comaleras (saxòfon), Jordi Franco i Clodulfo Núñez (baix), Antonio Pagès / Pere Foved / Eloi López (bataria), Jordi Roquer / Vicente Martín (guitarra) i Jaume Peña / Ivó Oller (trompeta). Disseny escenografia: Enric Planas. Disseny vestidor: Marc Udina Duran. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Javier Isequilla. Disseny caracterització: Helena Fenoy. Disseny d'imatges (Desilence): Søren Christensen, Tatiana Halbach. Ajudant coreografia: Chema Zamora. Ajudants escenografia: Elisabet Rovira, Victor Peralta. Ajudant disseny vestuari: Carlota Ricart. Ajudant disseny caracterització: Alba Quintos. Ajudant de so: Adrián Galones. Direcció tècnica: Mateu Vallhonesta. Producció elèctrica: Juli González. Cap regidoria: Juan Carlos Fernández. Segona regidora: Aida Pont. Cap maquinària: Albert Gómez. Subcap de maquinària i utiller: José Antonio Guerra. Maquinistes: Javier Cué, Claudia Sánchez, Carles Pérez. Cap il·luminació: Artur Gavaldá. Subcap il·luminació: David Herrera. Tècnics il·luminació: Julián Puerto, Lindsay Cabello. Cap so: Oriol Torrent. Subcap so: Daniel Palos. Microfonistes: Nacho Bergillos. Cap de sastreria: Espe Pascual. Subcap de sastreria: Emma Castanys. Sastra: Noelia Echeverría. Cap de caracterizació: Alba Quintos. Caracteritzadora: Elsa Domene. Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Castells, Pascualín Estructures, Escenografia Moià, Jorba-Miró Estudi taller d’escenografia. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Inés Mancheño, Antonia Pérez. Estudiants en pràctiques vestuari Esdi: Jana Comas, Judith Muñoz. Construcció cap marmota: La Casa de Barrets. Cap tècnic teatre: David Buxó. Fotografia: David Ruano. Vídeo: Lab Creative (Irina González). Disseny gràfic: Estudi Neus Pacheco – Roger Mestres. Disseny web: Make it Conversion. Direcció producció: Carmen Álvarez. Direcció comunicació i promoció: Anna Busquets. Direcció tècnica: Mateu Vallhonesta. Ajudant producció: Emma Aquino. Estudiant en pràctiques: Beatriz Sánchez. Responsable legal: Elisa Carrión. Assesor legal: Jacobo López-Barbado. Responsable administració: Iván Pérez. Comptable: Ivana Rivadeneira. Auxiliar comptable: Ricardo Castillo. Auxiliar comptable: Eva Maldonado. Producció executiva: Núria Valls, Adrián Guerra, Jordi Sellas. Espectacle presentat en acord amb Music Theatre International (Mtishows). Producció de Nostromo Live. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Col·lagoració: Balañá en Viu. Director resident i ajudant de direcció: João Duarte Costa. Director musical resident i ajudant direcció musical: Gerard Alonso. Direcció coreogràfica: Miryam Benedited. Direcció musical: Manu Guix. Direcció escènica: Enric Cambray. Teatre Colisum, Barcelona, 23 desembre 2024.
 

Atrapats en el temps, com titulava amb l'estil barroer del cinema importat el film en què es basa aquest musical, hi estem més o menys tots, ni que no ho sapiguem. Però qui de debò està atrapat en el temps és el conegut meteoròleg Phil Connors, el protagonista d'aquesta història inventada pel guionista nord-americà Danny Rubin (San Francisco, Califòrnia, EUA, 1957) i repolida a quatre mans amb el cineasta també nord-americà Harold Ramis (Chicago, Illinois, EUA, 1944 - Glencoe, Illinois, EUA, 2014), musicada després, en passar al teatre musical, amb una excel·lent i brillant composició per l'anglès d'origen australià Tim Michin (Northampton, Regne Unit, 1975). Comencem pel principi. Si hi ha algú que, ara fa trenta anys, el 1993, va veure la pel·lícula original protagonitzada per l'actor Bill Murray i l'actriu  Andie MacDowell i, per atzar, no li va agradar... diguem que ara sí que li agradarà la versió musical que ha produït Nostromo Live i que aporta el debut en la gran direcció de l'actor Enric Cambray, substitut sisplau per força, arran de la baixa mèdica que ha patit recentment qui l'havia de dirigir, Àngel Llàcer. Dic que al cineasta frustrat d'«Atrapat en el temps» (el film encara és en catàleg a Filmin si algú el vol repescar) li agradarà el musical, conscient que de la pantalla a l'escenari hi ha una distància tan gran que ja sabem que és impossible d'imitar i d'abastar. Però, tot i així, la versió catalana del musical «El dia de la marmota», nascut al The Old Vic Theatre de Londres el 2016, i més tard portat a Broadway i ara mateix reestrenat a Austràlia, a Melbourne, adaptada i traduïda aquí per primera vegada en una llengua diferent de l'anglesa —estrena absoluta en català, doncs— per David Pintó, representa una de les apostes musicals més sonades dels últims temps —amb el permís de «Mar i cel»—, una aposta que ha esclatat amb aires d'èxit segur i amb una garantia d'oferir un espectacle total i apte per a tota la família... [+ crítica]

21 de desembre 2024

DONCS, AIXÒ: QUE US BOMBIN A TOTS!

«Ni en broma», de Xavi Morató. Intèrprets: Jordi Díaz i Nesa Vidaurrázaga. Escenografia: Albert Ventura. Il·luminació: Jordi Ventosa. Espai sonor: Joan Gil. Vestuari: Olga Arias. Caracterització: Júlia Ramírez. Direcció tècnica: Joan Segura. Fotografia i cartell: Daniel Escalé. Producció: Anexa. Direcció: Jofre Borràs. Sala Versus Glòries, Barcelona, 20 desembre 2024.
 

M'imagino l'aspirant a alcadessa que protagonitza aquesta comèdia del dramaturg i guionista Xavi Morató (Barcelona, 1983) a les escales del Parlament de Catalunya, abans de Nadal, a l'hora de cantar nadales —un costum que s'havia desterrat i que ha tornat després de divuit anys— amb la resta de col·legues d'escó, i ella, davant de tots, en un arravatament de lucidesa, passant-se per un lloc que sé i em callo, els draps de les dues banderes —la catalana i l'espanyola— com les dues que pengen escenogràficament en aquesta obra i que serveixen per generar un dels moments més irreverents —no apte per a patriotes— de la comèdia «Ni en broma». Parlo de comèdia, però «Ni en broma» és en realitat una sàtira molt seriosa carregada de reflexió explosiva sobre els tòpics, els prejudicis, els tics i les conveniències morals que dominen la política d'aquest primer quart de segle XXI —tot i que potser l'han dominada sempre— i que porten sovint a enfarfegar el llenguatge per mor del gènere o evitar i censurar segons quines expressions per mor d'un codi establert de correcció que canvia de barem segons el vent que bufa... [+ crítica]

20 de desembre 2024

PANEROLES ESTRESSADES A LA CUINA

«La cuina». Inspirada en «The Kitchen)», d'Arnold Wesker, a partir de la traducció de Jordi Bordas Coca. Intèrprets: Laura Aubert, Bernat Cot, Núria Cuyàs, Ricard Farré i Laura Pau.  Música: Ariadna Cabiró. Escenografia: Enric Romaní. Il·luminació: Dani Gener. Vestuari: Maria Albadalejo. So: Damià Duran. Coreografia i moviment: Robert González. Arranjaments musicals i bases: Pere Gual. Caracterització: Eva Fernández. Fotografies promocionals: Sergi Panizo. Tràiler: Marta Caravaca. Maquillatge i perruqueria – Fotografies promocionals: Inma Bono. Atrezzo i producció: Montse Farrarons. Producció executiva: Marina Marcos. Comunicació i premsa: Anna Castillo i Ester Cánovas. Estudiant en pràctiques de regidoria (El Timbal): Xènia Arenas. Una producció d’Els Pirates Teatre i la Sala Beckett. Amb el suport del Convent de les Arts d’Alcover i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Enric Aragonès, Santi Aubert, Joana Blanch, Camila Espinoza, Aura Foguet, David Prieto i molt especialment, al restaurant Mas Ros, al menjador de La Beckett, a la Família Farrarons i a Pepa Bar a Vins. Ajudant de direcció: Carla Coll. Direcció: Adrià Abert. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 19 desembre 2024.
 

Del dramaturg Arnold Wesker (Stepney, Londres, Regne Unit, 1932 - Brighton, Regne Unit, 2016) es deia que pertanyia a la generació dels joves irats, el “Angry Young Man”. Però ell no va acceptar mai aquest qualificatiu. El fet és que, irats o no, amb altres autors com Harold Pinter o John Osborne, van marcar una etapa del teatre anglès eminentment social dels anys cinquanta del segle XX, amb una mirada cap a la classe obrera i crítica amb les classes altes i mitjanes del país. Centrant-nos en l'obra «La cuina (The Kitchen)», cal recordar que va ser la primera obra de l'autor, escrita el 1957 i estrenada dos anys després, i la més representada del seu catàleg a tot el món. A més, sense deixar de trepitjar el teatre, l'obra ha passat pel cinema amb dues adaptacions, una del 1961, dirigida per James Hill, i una altra, la més recent, aquest mateix any, estrenada a La Berlinale, dirigida per Alonso Ruizpalacios. «La cuina», en aquesta ocasió una peça inspirada en l'original d'Arnold Wesker i adaptada al teatre per l'actriu Laura Aubert i la companyia Els Pirates Teatre, podria tenir, si es volgués, fins a una trentena d'intèrprets en escena per la varietat de personatges que hi podrien aparèixer. Però Els Pirates Teatre en tenen prou amb cinc intèrprets, tots coneguts de la casa “made in Maldà”, immersos en el seu habitual exercici de fregolisme, multiplicant-se cadascun d'ells en tres personatges, entrant i sortint constantment del que és el seu personatge principal... [+ crítica]

18 de desembre 2024

UNA PEÇA D'ORFEBRERIA CARREGADA DE FRAGILITAT

«Una casa en la montaña», d'Albert Boronat. Intèrprets: Javier Beltran, Albert Boronat i Sergi Torrecilla. Fotografia: Cristina Tomàs. Distribució: Marlia, S.L. Direcció: Albert Boronat. Festival Grec'23. Jardins Fundació Muñoz Ramonet, Barcelona. 22 i 23 juliol 2023. Reposició: Heartbreak Hotel, Barcelona, 24 gener i 4 febrer 2024. Reposició: Heaetbreak Hotel, Barcelona, 17 desembre 2024 a 12 gener 2025.

A saber si, coincidint com coincideix aquesta recuperació de la peça teatral «Una casa en la montaña», d'Albert Boronat (Coma-ruga, Baix Penedès, 1977), amb les taulades de Nadal, Cap d'Any i Reis, la taula que el dramaturg i els dos actors que intervenen en la posada en escena d'aquesta obra tan excepcional com singular, ara novament a la sala Heartbreak Hotel de Sant(s) Rigola, on ja va ser fugaçment en un parell de diumenges, a principis d'any, no se'ls haurà acudit de preparar algun plat d'escudella, sopa de galets amb pilota, pollastre, torrons i xampany. Si no és així, els reduïts espectadors de cada funció —una vintena per dos a tot estirar— s'hauran de continuar conformant amb els embotits, els tacs de formatge, el traguitxol de vi i la ració de truita de patates. Cap retret. Com deia Joan Salvat-Papasseit en el poema «Nadal», de «L'irradiador del port i les gavines», “Demà posats a taula oblidarem els pobres —i tan pobres com som.” Els personatges d'Albert Boronat —de fet, ell n'és un més— potser són pobres de butxaca, però rics de paraula perquè el text d'«Una casa en la montaña» podria ser un text narratiu, fins i tot novel·lat, d'aquells que enganxen els lectors —o els espectadors, en aquest cas— pel misteri que desprenen i l'enjòlit que amaguen... [+ crítica]

17 de desembre 2024

TORNAR A LA CLOSCA ADOLESCENT

«Ramon», de Mar Monegal. Intèrpret i músic: Francesc Ferrer. Espai escènic: Anna Tantull. Dramatúrgia projeccions: Josep Galindo. Audiovisuals: Toni Roura. Disseny de llum: Conchita Pons. Vestuari: Mar Monegal. Producció executiva: Laura Manchón. Fotografia: MW Fotografia. Un projecte de Mar Monegal i Francesc Ferrer en coproducció amb EÒLIA. Direcció: Mar Monegal. Sala Atrium, Barcelona, 7 novembre a 28 desembre 2019. Reposició: Teatre Eòlia, 1 setembre a 4 octubre 2020. Reposicions en gira per diversos escenaris 2020/2021. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 28 març a 25 abril 2022. Reposició: Sala Atrium, Barcelona, 5 desembre 2024 a 12 gener 2025.

El personatge del Ramon, protagonista i títol d'aquesta història de ressò autobiogràfic, que ja fa més de cinc anys es van treure de la màniga a quatre mans la dramaturga Mar Monegal i l'actor Francesc Ferrer, arrossega una motxilla difícil de descarregar: ser el petit de tres germans, haver estat una mica malcriat, arribar a la frontera dels quaranta, trencar amb la parella perquè ella vol ser mare i ell no vol tenir descendència, patir els alts i baixos de la professió teatral, ser una de les moltes víctimes de la precarietat laboral i no tenir accés a un habitatge digne i, en conseqüència, haver de tornar a casa i, per acabar-ho d'arrodonir, a la mateixa cambra on ell i els seus germans van passar els anys de fetitxisme per segons quines figures, amb els cartells mítics penjats a les parets i els utensilis d'adolescència com una bicicleta o una guitarra. Dit així, els qui no hagin vist «Ramon» poden pensar que és una història tòpica que les sèries televisives o les pel·lícules de caire “indie” han servit sovint per encaterinar un public determinat. Però en el cas de «Ramon», de Mar Monegal (Barcelona 1980), la sinopsi no fa res més sinó enganyar afectuosament els espectadors perquè del presumpte tòpic se salta a la sensibilitat, de l'aparent comèdia se salta al dramatisme que esclata com un meteorit en qualsevol família quan els visita, com diu l'actriu Carme Elias, el senyor Alzheimer... [+ crítica]

16 de desembre 2024

POSEU UN DOFÍ A LA VOSTRA VIDA

«Observin aquests fills de puta», d'Adrián Perea. Intèrprets: Marc Domingo, Cris Martínez, Francesc Marginet Sensada, Clara Mingueza, Abel Reyes Alabart, Marc Tarrida Aribau, Agnès Casals Visús i Gerard Franch Lopera. Espai escènic i disseny de llum: Ona Guilera. Sorollista: Àlex Polls. Assesorament vestuari: Jess Sibina. Producció executiva: Judit M. Gené. Fotografies: Laia Nogueras. Tràiler: Irene Pagès Molina. Vídeo: David Andrés. Coproducció: Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures i Dúo Fàcil. Agraïments: Juanjo Cuesta, Centre Cívic Parc Sandaru, Nau Ivanow, Sala Espacio, Produccions el Gran Mogol, entre altres. Codirecció: Dúo Fàcil i Adrián Perea Nava. Companyia Dúo Fàcil. Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 24 gener a 11 febrer. Reposició: El Maldà, Barcelona, 5 desembre 2024 a 12 gener 2025.

Després de tot el que han patit els dofins artistes dels parcs aquàtics, vetats a continuar exercint la seva feina ni que paguin quota d'autonom, amics i vetlladors com són de l'ésser humà, de segur que veurien amb molts bons ulls —i bona cua— que un govern xatxiprogressista aprovés per decret una llei per legalitzar-los com a mascotes —no els tractem d'animals—, mascotes de companyia. Quantes banyeres desaprofitades no tornarien de mort a vida amb un dofí a dins traient el cap com un nadó esperant el xampú! La colla de Duo Fàcil ha complert deu anys des del seu primer espectacle. Els vam descobrir entre el 2018 i el 2019 a la sala més petita de l'antic Espai Brossa, l'anomenada aleshores Palau i Fabre —abans que l'Espai es convertís en Centre de les Arts Lliures i Fundació Joan Brossa— amb un espectacle de ressonàncies interètniques com «Bollywood, Bombay, Barcelona». Des d'aleshores, l'actual «Observin aquests fills de puta» —nen, no diguis paraulotes!— és el quart espectacle de la companyia. Posats a enfilar la sàtira de traç gruixut, la companyia ha ampliat nòmina pel que fa a intèrprets i s'ha ajuntat amb el dramaturg madrileny Adrián Perea, autor del text i també codirector amb la companyia al ple... [+ crítica]

14 de desembre 2024

TERÀPIA CENTRIFUGADA AMB ESCUMA DE RENTADORA

«L'origen del món», de Lucia Calamaro. Traducció: Carles Fernández Giua. Intèrprets: Queralt Casasayas, Alicia González Laá i Annabel Totusaus. Espai escènic: Sebastià Brosa i Laura Martínez Pi. Il·luminació: Lluís Serra. Espai sonor: Sergi Andrades. Caracterització: Perruqueria Santos. Figurinisme: Nídia Tusal. Construcció d’escenografia: Andreu Mateo (Art Coolers) i Jorba Miró. Confecció de vestuari: Consol Díaz. Ajudantia de direcció i regidoria: Isabelle Bres. Ajudantia de producció: Tíndari Sgró. Fotografia: Felipe Mena. Agraïments: Hans Richter, SMEG. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia. Barcelona, 13 desembre 2024.

 La dramaturga i directora Lucia Calamaro (Roma, 1969) no abandona el joc de relació familiar que ja ha tractat aquesta mateixa temporada al Teatre Tantarantana amb l'obra «La vida suspesa» i que reprèn ara el Teatre Akadèmia amb l'obra «L'origen del món», amb l'afegit deL subtítol: «Retrat d'un interior». Es podria dir que l'estrena d'aquesta segona peça té una aura internacional, o com a mínim europea, perquè l'autora l'acaba d'estrenar també, el mes de novembre, al Piccolo Teatro di Milano, on a més l'ha dirigit, amb les actrius Concita De Gregorio, Carolina Rosi i Mariangeles Torres. Aquí, ha cedit la direcció a Guido Torlonia, director artístic de l'Akadèmia, en una versió catalana de Carles Fernández Giua. Allà, al Piccolo, el muntatge —unes dues hores— es va representar amb entreacte. Aquí, amb els espectadors catalans més avesats últimament a l'extensió escènica, s'ha optat per no fer entreacte. L'obra, de dues hores, doncs, que té tres actes, transcorre en un fil de continuïtat que, de fet, no admet pauses ni distraccions. ¿Es pot parlar a la vegada de la plaga de la malaltia de la depressió i de comèdia o tragicomèdia? Sí, si tenim en compte que ni Lucia Calamaro ni la direcció de l'obra pretenen caure en la banalitat sinó més aviat endolcir un tema que pot ser prou dolorós per a segons quins espectadors que el toquin de prop, sense escatimar les pujades eufòriques i les baixades a l'infern, les hores lluminoses i les hores fosques, les conseqüències de la malaltia i les ramificacions que provoca dins d'un nucli familiar... [+ crítica]

05 de desembre 2024

LE MISANTHROPE C'EST MOI!

Si a algun dels espectadors d'aquesta desvergonyida i suggerent versió de la companyia La Brutal li sembla veure entre les arcades de la Sala Fabià Puigserver el fantasma de Molière cridant com un posseït: “Le misanthrope c'est moi!”, que no s'estranyi. El pobre Jean-Baptiste Poquelin (París, 1622 - 1673), àlies Molière per als amics —no pas embogit per la caiguda en la incertesa del govern francès de la República de Macron, ocorreguda la mateixa nit d'estrena del Lliure—, sinó que, per amor a l'art, de segur que sortiria de la tomba on va anar a parar amb només 51 anys per una fatal tuberculosi, si pogués veure com ha evolucionat la seva obra més esgarrinxadora amb ell mateix i, de rebot, amb la humanitat sencera, engolida, segons ell —i també segons La Brutal—, per la hipocresia i el fals joc de viure de parar la gorra, amb dues cares alhora i sota el lema de qui dia passa any empeny... [+ crítica]

29 de novembre 2024

A LA RECERCA DEL DÒNUT PERDUT

«Gola». Creació de Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Col·laboració en la dramatúrgia: Jordi Oriol. Intèrpret: Oriol Pla Solina. Composició musical, espai sonor i música en directe: Pau Matas Nogué. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Ana Rovira. Disseny de so: Damien Bazin. Treball de moviment: Guillermo Weickert. Treball de pallasso: Caroline Obin. Assessorament musical: Marc Sastre. Assessorament en psicologia per al desenvolupament dramatúrgic: Bert Clavera. Treball de veu: Mariona Castillo. Programadors: Ventura López Kalász i Jordi Salvadó. Creació de les pròtesis: May Effects (Pablo Perona, Lucía Solana i María Marrugat). Confecció del vestuari: Javier Navas i Oleg Pankin. Ajudant d'escenografia i vestuari: Oriol Corral. Assessorament actoral: Martí Solé. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap tècnic: Àngel Puertas. Coordinació tècnica: AP7 Projectes Tècnics. Fotografia promocional: Clàudia Serrahima. Vídeo promocional: Asimètric Films. Acompanyament i producció artística: Clàudia Flores. Producció executiva: Andres Cuevas Garrido, Clàudia Flores. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Festival Temporada Alta. Amb la col·laboració de Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Agraïments: Albert Rovira, Cèlia Rovira, Diana Pla, Joaquin Herrera, Marjorie Astruch, Neus Nogué, Nur Rovira, Núria Solina, Pau Miró, Quimet Pla, Nicole Blanc. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Gina Aspa Miralta. Direcció: Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 28 novembre 2024.

Corre la brama que aquest nou espectacle del tàndem Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina és inclassificable. Res d'això. «Gola» és clarament un espectacle de clown. I quin clown, esclar! No direm que ha nascut un clown, com dirien a Hollywood, perquè Oriol Pla Solina va néixer entre pallassos, anant de gira amb la companyia dels seus pares, Quimet Pla i Núria Solina, als quals caldria afegir encara la seva germana Diana Pla Solina, una altra nom de la pista. Oriol Pla —com si el cinema i les sèries que ha fet fins ara no existissin— es llança a l'escenari fent tàndem amb Pau Matas Nogué en un moment que encara espurneja el seu celebrat espectacle «Travy», on tota la família Pla Solina mostra el que és capaç de fer quan es porta a les espatlles una trajectòria de picar pedra. Aquí, l'Oriol clown engega demanant perdó a gairebé tothom, començant pel seu pare (vol ser millor que ell), a la seva mare (de qui n'està orgullós), a la gent de l'Institut del Teatre (que no saben els que els espera), a la gent de dansa (l'hongaresa també), a la gent de circ (pobra gent), a la gent de veu i música, tothom... Perquè mentre duri «Gola» —i cal dir que dura, perquè amb bisos inclosos se'n va a gairebé les dues hores i una lleugera retallada de pròleg i epíleg no li faria cap mal— Oriol Pla Solina executarà una mica de tot això plegat, passat sempre pel seu filtre singular i espectacular a la vegada, de gran pista, de teatre-circ d'escenaris d'alta volada... [+ crítica]

22 de novembre 2024

AK SEGLE XXI: UNA TRAGÈDIA SENSE FI

«Anna Karènina», de Lev Tolstoi. Adaptació d'Anna Maria Ricart Codina, a partir de la traducció d'Andreu Nin. Dramatúrgia: Carme Portaceli i Anna Maria Ricart Codina. Intèrprets: Jordi Collet, Andie Dushime, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Aradna Gil, Miriam Moukhles, Bernat Quintana, Bea Segura. Escenografia: Alessandro Arcangeli i Paco Azorín. Vestuari: Carlota Ferrer. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vídeo: Joan Rodón. Realització en directe: Martín Elena. Caracterització: Imma Capell. Moviment i coreografia: Ferran Carvajal. Composició musical i espai sonor: Jordi Collet. So: Carles Gómez. Ajudanta de vestuari: Laura Cans. Alumna en pràctiques de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Noa Navarro (direcció). Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures. Pintura terra: Jorba - Miró, Estudi Taller d'escenografia. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Inés Mancheño i Antònia Pérez. Producció: Teatre Nacional de Catalunya, KVS Brussel·les, Teatro Nacional São João de Porto, Théâtre des Amandiers-Nanterre. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Kike Gómez. Direcció: Carme Portaceli. Teatre Goya, Barcelona, 21 novembre 2024.

¿Es pot penetrar en el subconscient d'Anna Karènina, aquest personatge femení universal de Lleó Tolstoi? Doncs, sí. La directora Carme Portaceli juntament amb la dramaturga Anna Maria Ricart ho han demostrat i ho han fet transcendint el límit marcat per l'autor rus de «Guerra i pau», l'altra gran novel·la que fa tàndem amb «Anna Karènina», en una mena d'anàlisi psicològica que és també una anàlisi psicològica de la societat i sobretot de la condició de la dona, destinada a ser esposa i mare, tant al segle XIX, l'època de l'escriptor Lleó Tolstoi (Iàsnaia Poliana, Rússia, 1828 - 1910) com al llarg del segle XX i encara, tot i les falses aparences, el segle XXI. La directora Carme Portaceli (València, 1967) ha fet, em sembla, el seu espectacle de vocació més internacional. Si algun dels anteriors, com per exemple «Jane Eyre», de Charlotte Brönte, ja tenien aquesta intenció, és amb aquesta electritzant versió d'«Anna Karènina» que assoleix la millor fita. I no només perquè el muntatge viatjarà durant tot l'any 2025, sense retocs i en versió original catalana, a Croàcia, Portugal, els Països Baixos, Hongria, França, Bèlgica i Romania, trepitjant els teatres d'Amsterdam, París o Brussel·les, que compartiran aquesta punyent mirada sobre l'Anna Karènina de Lleó Tolstoi, sinó també, amb vocació internacional per la concepció escènica, per la mirada universal amb què l'han repolida i pel repartiment estel·lar que reforça aquest caràcter interfronterer... [+ crítica]

15 de novembre 2024

PASTÍS MICHELIN DE GARROFA

«Un sogre de lloguer», de Susanna Garachana i Jaume Viñas. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Edu Lloveras i Joan Pera. Escenografia: Enric Planas. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Paula Costas. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de producció: Sira Castells i Marta Margarit. Regidoria: Blai Pera. Sastreria: Rosario Macias. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Ornamante i Mikakus. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Distribució: Carme Tierz. Producció de Focus. Codirecció: Jaume Viñas. Direcció: Daniel Anglès. Teatre Goya, Barcelona, 14 novembre 2024.
 

Segona campanada de la recent estrenada com a autora, Susanna Garachana («El favor»), actriu de llarga trajectòria. Aquesta vegada fent tàndem en l'autoria amb Jaume Viñas. Els dos, juntament amb el director Daniel Anglès, creant una tradició que s'hauria de convertir en hàbit: muntar una comèdia amb denominació d'origen comptant amb el principal protagonista, l'actor Joan Pera, autèntica estrella Michelin de la comèdia catalana. Dic això de l'estrella Michelin perquè la cosa també va per aquí. Hi ha un xef jove que s'ha enamorat de la promesa d'un comiat de soltera amb ambicions de dissenyadora, hi ha una mare amb un passat hippie feta una senyorassa, hi ha Cadaqués, Balaguer, Escornalbou, Calella i altres referències geogràfiques, i hi ha en l'imaginari molt de Mondrian, el pioner de l'art abstracte, el de les ratlles horitzontals i verticals amb els colors primaris i el pintor que va proclamar allò que també es pot aplicar al teatre: “L'art és superior a la realitat i no té cap relació directa amb la realitat”. A «Un sogre de lloguer», una comèdia que va més enllà del carisma còmic i singular de l'actor Joan Pera, el que hi passa també és, com deia Mondrian, superior a la realitat i, a la vegada, no té cap relació directa amb la realitat. O potser sí. Depèn de com es miri i depèn també de l'efecte que fa en un personatge afectat per la narcolèpsia, l'impuls sobtat de caure rendit de son, escoltar la paraula “emblemàtic” i, en contraposició, escoltar “Ramon”, per desvetllar-se a l'acte... [+ crítica]

14 de novembre 2024

MÀSTER EN FP DE DECONSTRUCCIÓ D'AMOR

«Pura passió», d'Annie Ernaux. Dramatúrgia: Lucia del Greco. Intèrpret: Cristina Plazas. Disseny espai: Pol Roig. Conceptualització de l’artefacte lumínic i disseny de llums: Cube.bz Assessorament artístic i  vestuari: Pau Aulí. Confecció vestuari: Época Barcelona. Espai sonor: Pere Jou & Aurora Bauzà. Moviment: Lorena Nogal. Disseny de motor: Lali Canosa. Fotografia cartell: Monica Lek. Direcció creativa de la fotografia: Pau Aulí. Maquillatge de la fotografia: Julieta Fernández. Fotografia escena: Felipe Mena. Direcció producció: Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Maria Rovelló. Ajudantia producció: Guillem Albasanz. Ajudantia direcció en pràctiques: Inés J. Borrell. Ajudantia escenografia en pràctiques: Lucía Castro. Agraïments: Ettore Del Greco, Ilaria Del Greco, Paola Minnucci, Leonardo Vicente, Oscar Rabadan, Susanna Van Roessel, Marta Vilageliu, Marta Cruañas, Alba Bosch, Lluís Garau, Jaume Ripoll, Paola Aselmann, Rémi Pradere, Albert Boronat, Quim Palmada, Nao Albet, Anna Senpau, Magda Puyo, Josep Maria Miró, Marc Rosich, Glòria Balañà, Guillem Aulí, Olivia, Alma i La Rectoria, Carrozzeria Dino Pietrobono Alatri i Oriol Blanchard. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació:  Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Espectacle en residència al Teatre Tantarantana. Coproducció: Cassandra Projectes Artístics, Teatre Akadèmia i Festival Temporada Alta. Direcció de l'espectacle: Lucia del Greco. Teatre Akadèmia, Barcelona, 13 novembre 2024.

És, si més no, curiós que un  relat com «Pura passió», que comença dient: “Aquest estiu he vist per primer cop una pel·lícula classificada X, a la televisió, a Canal+” i que continua fent una descripció fidedigna del film, dins del que qualitativament se'n podia esperar a finals dels anys vuitanta del segle passat, acabi convertint-se en una confessió tan breu com intensa d'una dona ja madura, a la ratlla dels cinquanta anys, que se sent atreta i obsessivament posseïda i posseïdora de l'amor d'un home casat, més jove, que només contacta amb ella de tant en tant, entre anada i vinguda d'algun viatge. Amb tota la distància que calgui, la novel·la breu «Pura passió», de l'autora francesa Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia, 1940), escriptora distingida fa dos anys amb el Premi Nobel, s'assembla al que va ser la vida sentimental d'una escriptora literàriament tan potent com ella, igualment mereixedora d'un Nobel, tot i que d'una altra època i d'una llengua sense estat, com va ser Mercè Rodoreda, i el seu idil·li fins al final amb Armand Obiols, una relació que precisament ha servit ara de trama de ficció de l'autora Eva Comas-Arnal, després de guanyar el premi Proa de novel·la. Annie Ernaux, al final de la seva extensa trajectòria, profusament premiada, és una autora no exempta de polèmica. Ja se sap que, quan es té el premi dels lectors a més del Nobel, sempre hi ha qui es mossega els punys mentre remuga que moltes de les seves dissertacions tendeixen a la sensibleria o a un despullament pornogràfic. No és el cas de «Pura passió», que en aquest cas ha adaptat per primera vegada al teatre la dramaturga i directora Lucia del Greco (Roma, 1992) i que ha creat una atmosfera que ella mateixa confessa que ha rebut influències, entre altres, de la filmografia de David Cronenberg i la seva adaptació de la novel·la «Crash», sense oblidar tampoc altres noms menys contemporanis com els d'Ingmar Bergman o François Truffaut... [+ crítica]

13 de novembre 2024

EL BANC DEL SI NO FOS

«Verbagàlia», de Víctor Català. Intèrprets: Paula Blanco i Oriol Genís. Textos: «La tieta» i «Verbagàlia», de Víctor Català. Cançó: Ai! Quina mare tinc. Música i lletra originals de Víctor Català. Construcció d’escenografia: Taller d'escenografia Castells. Vestuari i caracterització: Manuel Mateos. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Comunicació: Bernat Reher. Producció: Centaure Produccions. En creació a la Nau Ivanow. Amb el suport de:  Ajuntament de l'Escala; Departament de Recerca i Universitats; AGAUR; Càtedra Víctor Català (UdG); Institut de Llengua i Literatura Catalanes (UdG). Direcció: Albert Arribas. Sala Atrium, Barcelona, 12 novembre 2024.

A molts pobles del país, tant de mar com de muntanya, hi ha un banc, de fusta o de pedra, que serveix perquè s'hi debatin una rere l'altra les misèries del món. Generalment els ocupen vilatans d'edat avançada, algun d'ells, amb la xerrera a tot drap mentre hi hagi oïdes disposades a escoltar-los. A la renovada i ampliada Sala Atrium ara també hi ha, a l'escenari, només per uns dies, un banc com aquests. Dels dels pobles, en diuen “el banc del si no fos”, perquè si no fos per això o per allò, la vida potser hauria anat per uns altres verals. Als dos protagonistes de ficció de la poeta, novel·lista, contista i narradora Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert, L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966), la vida potser també els hauria anat per altres verals si no fos que sí... si no fos que no... Dos relats pensats en clau teatral per l'escriptora que, malgrat els anys transcorreguts, encara redescobreixen una autora encasellada en els drames rurals, però amb una mirada sobre els avatars de la societat de tots els temps avançada a la seva època. No és la primera vegada que Víctor Català entra a la Sala Atrium. Ja ho va fer amb la versió musical de la peça «La infanticida», un espectacle que encara de tant en tant reapareix per altres escenaris. També ho havien fet anys enrere, el 2009, Emma Vilarasau (amb la mateixa peça) i Àngels Gonyalons (amb «Germana Pau») al Teatre Romea. I fa tres anys, Víctor Català va omplir la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb el muntatge «La Víctor C.», d'Anna Maria Ricart, dirigit per Carme Portaceli. A més, des de fa sis anys, Club Editor i Maria Bohigas han fet una feina majúscula amb la recuperació del recull de tots els contes de l'autora distribuïts en tres volums. Els espectadors i lectors “victorcatalanescos” doncs, ja saben el pa que s'hi dóna... [+ crítica]

07 de novembre 2024

UN PIANO BAR AMB CARAMEL

«Caramel». Textos de Pablo Messiez. Intèrprets: Yasser D’Oquendo, Helena Gispert, Pol Guimerà, Mabel Olea, Clara Peya, Sandra Pujol i Joan Solé. Veu en off: Pablo Messiez. Coreografia: Ariadna Peya. Música original: Clara Peya. Mirada externa: Pablo Messiez. Dramaturgista i traductor del castellà: Marc Cartanyà. Dramatúrgia: Ariadna Peya, Clara Peya, Marc Cartanyà i Rita Molina Vallicrosa. Escenografia i il·luminació: Judit Colomer. Vestuari: Joan Ros. So: Carles Bernal. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Acompanyament actoral: Marc Cartanyà i Rita Molina Vallicrosa. Assessora d'accessibilitat: Èlia Farrero. Assessorament de contingut: Míriam Vázquez (Espai Ariadna), Aura Roig (Metzineres), Gastón Auguste, Clara Serra, Energy Control, Gerard Matín-Funés, Sandro Bedini, Júlia, Maria i Clara Faura Vilarmaui, Vero i altres persones que prefereixen mantenir-se en l’anonimat. Cap tècnic: Jordi Berch. Coordinació tècnica: Mariona Ubia. Direcció de producció: Mireia Gràcia Bell-lloch i Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Producció tècnica:  Contracorrent. Estudiant en pràctiques de l'EMAV: Òscar Argemí (accessibilitat). Construcció d'escenografia: Pascualin Estructures. Comnicació companyia: Marta Vilanova i Cristina Castilla (L’eclíptica). Fotografia cartell: Xevi Abril. Fotografies: Marta Mas. Teaser: Jep Jorba. I els equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure, Les Impuxibles, Temporada Alta i Cassandra Projectes Artístics. Amb el suport de: Institut Català d’Empreses Culturals, Graner, Nau Ivanow i Fabra i Coats. Agraïments:  Reinaldo Ribeiro, Cercle de dones de l’Espai Ariadna, Fundació La Plana, Renata Ramos, Maria Beltrán, Albert Barbé, Jou Serra, Lipi Hernández i Cube Peak. Direcció: Ariadna Peya i Clara Peya. Companyia Les Impuxibles. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 6 novembre 2024.
 

Les Impuxibles, les germanes Ariadna Peya i Clara Peya, s'han conjurat aquesta vegada amb el dramaturg Pablo Messiez en un treball d'investigació i recreació multidisciplinar sobre el consum, no pas sobre la societat de consum que cantava en Raimon, sinó el consum addictiu de les substàncies que comencen semblant bones acompanyants i acaben dominant perversament el cos i el pensament. A «Caramel», amb ressò camuflat de dolçor malgrat la duresa i l'amargor de la qüestió que el muntatge tracta, no s'hi parla mai de “drogues” ni de “consums” ni d'“addiccions”. Tot se sobreentén i tot ho mana el moviment, la música, la paraula, el gest, la il·luminació, el so i fins i tot les ombres que es perfilen darrere d'un mur vidrat de quatre cossos amb una porta d'accés a allò que podria ser un bar musical, o potser millor, com els agrada anomenar-ho a les germanes Peya, un piano bar que té una aparent pista amb quatre taules i una tarima amb l'instrument rei de les tecles que serveix a Clara Peya per posar banda sonora a tota la trama amb diverses composicions seves, totes originals per a aquest espectacle. Tot un autèntic “caramel” de debò per anar desembolicant sense fer gaire soroll, a poc a poc, per portar-lo a la boca delicadament i paladejar-ne les sensacions que desprèn, sensorials sempre, més enllà del que vol ser la dansa a l'ús, per entrar en un domini del cos en moviment des que aquest moviment encara es controla fins que és el moviment el que controla i anul·la els personatges... [+ crítica]

06 de novembre 2024

ELS BUENAFUENTE FAN UNA FRANCESILLA

«El Tenoriu». Dramatúrgia d'Israel Solà. Intèrprets: Sílvia Abril, Andreu Buenafuente, David Olivares, Anna Bertran i Roger Julià. Producció executiva: Mercè Puy. Producció: Rosa Domingo. Escenografia: Beatriz San Juan. Disseny de vestuari: Pepi Aubia. Vestuari: Época. Direcció tècnica: Eudald Gili. Producció tècnica: Àrtic Audiovisuals. Tècnic de so: Jan Subirats. Il·luminació: Eudald Gili. Coordinació d'espai escènic i escenografia: Bea Sanjuan. Àudio creatiu: Ramon Juncosa. Regidoria: Olga Fibla. Ajudanta de regidoria: Eli Caballé. Construcció de decorats: Taller Jorba Miró. Atrezzo: Rosa Domingo. Disseny gràfic: Pep Cerdà i Dani Borrón. Comunicació: Gemma Saperas, Míriam Ruiz i Comèdia. Fotografia: Kiku Piñol. Cartell: Pep T. Cerdá. Agraïments: Eòlia, Martí Vilaseca, Montse Ferreira, Lucía Gijón, Damaret. Ajudant de direcció: Toni González. Direcció: Carles Sans. Teatre Poliorama, Barcelona, 5 novembre 2024.

S'ho passen bé. Tots. I és el més important. Fa la impressió que els Buenafuente (la Sílvia i l'Andreu, hi falta la petita Joana que hauria fet el ple) han reunit uns quants amics (bé, és un dir, en tot cas, molts amics perquè tenen totes les localitats exhaurides abans d'aixecar el teló!) i s'han proposat fer-los passar una bona estona com si fessin teatre de saló al menjador de casa. Sense sofisticacions. Amb moltes ganes de ser graciosos més que només caure en gràcia. Fins i tot quan cau el teló, cau, de debò. I tot sempre tirant de veta del carisma universal de Don Juan, convertit aquí en Don Juan Tenorio Buenafuente. És imprescindible que una francesilla com aquesta compti amb intèrprets que, només sortir a l'escenari, els espectadors en facin de seguida una segona reinterpretació pel que en coneixen de les seves altres actuacions, sobretot les televisives. Això és el que passa amb els dos caps de cartell: l'actriu i còmica Sílvia Abril (que hi fa primer de salerosa Macarena, la cambrera de la taverna, i després d'innocent Doña Inés elevada al cub. I el comunicador i còmic (¿i també actor des d'ara?) Andreu Buenafuente, que hi fa, esclar, de Don Juan —un Don Juan molt Buenafuente sempre— barret de plomall al cap i espasa a la cintura... [+ crítica]

02 de novembre 2024

¿«BORBONEAR» FINS A ENTERRAR-LOS AL FONS DEL MAR?

«Breve historia del ferrocarril español», de Joan Yago. Adaptació per a dues actrius i direcció: Beatriz Jaén. Intèrprets: Paloma Córdoba i Esther Isla. Escenografia: Pablo Menor Palomo. Il·luminació: Enrique Chueca. Vestuari: Leonora Lax. Espai sonor: Pepe Alacid. Vídeoescena: Elvira Ruiz Zurita. Assessoria de moviment: Natalia Fernandes. Ajudant de direcció: Fernando Lorenzana. Ajudanta de vestuari: Laura Cosar. Disseny del cartell: Equipo SOPA. Fotografia: Luz Soria. Tràiler: Bárbara Sánchez Palomero. Producció: Centro Dramático Nacional (INAEM). Agraïments: Compañía Nacional de Teatro Clásico, Teatro de la Zarzuela, RENFE. Direcció: Beatriz Jaén. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 31 octubre 2024.

Quan ja fa quatre anys, Joan Yago (Barcelona, 1987) es va proposar pouar en els tripijocs que s'amaguen sota les travesses i els rails de la xarxa ferroviària espanyola i les seves ramificacions cap a la butxaca foradada de la monarquia borbònica, no es podia pensar que el tren estigués a l'ull de l'huracà com hi està ara i com mai fins ara hi havia estat. Incidències gairebé diàries a les línies de rodalies, retards permanents, supressió de recorreguts essencials per obres, talls per avaries a la catenària —la famosa catenària!— o per robatoris de cable, el desgavell de les obres del corredor Mediterrani, que ha deixat el sud del país durant mig any desconnectat amb transbords caòtics i allargament del temps de segons quines rutes, són només algunes de les perles que et vénen al cap durant el discurs d'aquesta obra de caire documental, carregat de mala bava i d'una crua sàtira. Mentrestant, a l'altra plat de la balança, se't fan presents les quantioses inversions en les línies d'alta velocitat, que han convertit la pell de brau en un dels llocs del planeta amb més trens bala per quilòmetre quadrat, ni que a vegades circulin a mitja capacitat en segons quines rutes i ni que només estiguin pensades per arribar a un sector elitista de la societat que els utilitza, no per a la massa treballadora que es desplaça sisplau per força diàriament en hores punta... [+ crítica]