LA MEMÒRIA ÉS FEBLE... I A VEGADES TRAÏDORA

«Göteborg», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Maria Molins, Roger Coma, Berta Rabascall i Jan Mediavilla. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Bernat Grau. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Jordi Salvadó. Spot i video promocional: Lluís Arbós (Dolma Studio). Direcció de producció: Carles Manrique. Direcció tècnica: Àngel Puertas. Ajudantia de producció: Fran Torrella. Regidoria: Montse Alacuart. Perruqueria i maquillatge: Maru Errando. Cap tècnica del teatre:  Marta Pérez. Espot i vídeo promocional: Lluís Arbós (Dolma Studio). Màrqueting i comunicació:  La Tremenda. Màrqueting i comunicació del teatre: La Villarroel. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Col·laboradors: Teatre municipal de Canet. Amb el suport de: ICEC-Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Distribució: Magnetica Management. És una producció de Velvet Events, S.L. Ajudantia de direcció: Blanca Caminal. Direcció: Jordi Casanovas, Teatre La Villarroel, Barcelona, 23 desembre 2025.
 

Amb el dramaturg i director Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978), la sorpresa sempre assalta els espectadors en el moment menys pensat. I el més probable és que els agafi desprevinguts. En aquesta obra, o potser hauria de dir “comèdia romàntica agredolça”, que ja fa que sigui la cinquantena del seu extens catàleg, això també passa. Ull viu, doncs, perquè l'esgarrapada és profunda. Però, que tothom estigui tranquil perquè ja he dit d'entrada que «Göteborg» és una comèdia agredolça i la dolçor o el The End final, com deia aquell, “de pel·lícula”, també hi està garantit. L'estratègia de la trama de l'obra «Göteborg», que agafa el títol del topònim de la segona ciutat sueca més important, és posar cara a cara dues èpoques dels dos protagonistes: la de la seva adolescència dels divuit anys, cap al 1993, i la de la seva maduresa del 2025, a la ratlla dels cinquanta, trenta-dos anys després, amb un llarg parèntesi d'oblit i de silenci entremig. L'actor Roger Coma és ell, el Sergi. I l'actriu Maria Molins és ella, la Paula. Dues bones espases interpretatives per obrir foc en una nit tranquil·la i de relax a la llar —el Sergi està llegint un bestseller que li ha recomanat la seva filla adolescent que és estudiant a Boston— quan la Paula es presenta d'incògnita a casa del Sergi, talment com si fos ahir o com si fos aquell llunyà 1993 de Göteborg... [+ crítica]

QUAN LA SANG ARRIBA AL RIU

«Germans de sang (Blood Brothers)». Llibret, música i lletres: Willy Russell. Adaptació al català: Albert Mas-Griera. Arranjaments musicals: Andreu Gallén. Escenografia: Alessio Meloni. Vestuari: Marc Udina. Il·luminació: David Bofarull (AAI). So: Jordi Ballbé. Caracterització: Natàlia Albert. Intèrprets: Mariona Castillo, Triquell, Xavi Navarro, Albert Salazar, Roc Bernadí, Lucía Torres, Tai Fati, Toni Viñals, Cisco Cruz, Aleix Colomer, Elena Escorcia, Joan Mas, Carla Pizan, Guillem Ripoll, Pol Roselló Weisz, Júlia Sanz, Ferran Soler, Meritxell València, Aran Vázquez. Covers: Lucía Torres, Joan Mas, Pol Roselló Weisz, Meritxell València, Carla Pizan, Xavi Navarro, Guillem Ripoll. Músics: Andreu Gallén, Toni Pagès / Eloi López, Vicent Pérez / Victor Colomer, Dai Mar López, Armando Erenas / Cristian Castellví, Blai Mañer. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Carmen Álvarez. Producció executiva audicions: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Producció musical: Roger Argemí i Uri Plana. Assistent d’il·luminació i programador: Jordi Thomàs. Assistent d’escenografia: Cesc Colomina. Ajudant de vestuari: Carlota Ricart. Assistent de direcció resident: Joan Mas. Capitana de ball: Júlia Sanz. Ajudantia de producció: Sara López. Assistent de Direcció en pràctiques – Eòlia: Júlia Cortina. Ajudant de Direcció musical en pràctiques – ESMUC: Andreu Perelló. Coach vocal Albert Salazar: Víctor Arbelo. Coach vers narradors: Pablo Macho. Pianistes casting: Joan Espuny i Blai Mañer. Repetidora càsting: Tatiana Monells. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Tècnics del teatre: Aleix Arbonès i Víctor Bartolomé. Regidoria: Brian Ramos. Ajudant de regidoria: Elisenda Caballé. Sastreria: Cristina Sánchez i Nerea Melo. Perruqueria i maquillatge: Elsa Domene. Tècnics de maquinària: Samu Schlechter i Xavi Llombart. Construcció de l’escenografia: Taller d’escenografia Pascualin Estructures, Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia i Big Image. Pintura d’escenografia: Eva Moreno i Jordi Agustí. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Màrqueting i comunicació: Focus. Community mànager IG: Carla Pizan. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Reportatge de vídeo: Mar Orfila. Cartell: Steph Pyne. Col·laboradors: Rowenta, Colors-Up, Montibello, Bock Damm, Slide & Swing. Agraïments: Àngels Gonyalons, Mag Lari, Aules - Arts Escèniques, La Cubana, Cristina Vall-Llosada i Casa Seat. Amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, ICEC Institut Català de les Empreses Culturals, Generalitat de Catalunya, INAEM, Unió Europea (Fons Europeu Next Generation), Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia i Next Generation Catalunya. Producció de Focus. Adjunta direcció: Àgata Casanovas. Direcció coreogràfica: Ariadna Peya. Direcció musical: Andreu Gallén. Direcció: Daniel Anglès, Teatre Condal, Barcelona, 18 desembre 2025.

 
Ho deixo anar d'entrada: si «Mar i cel» ha estat el musical del 2025, ¿per què, amb permís de La Cubana, el nou musical «Germans de sang» no pot ser també el musical del 2026? El temps dictarà sentència, però hi ha espectacles que haurien de tenir l'ambició de mantenir-se almenys una temporada sencera en cartellera. Aquesta nova versió —i repeteixo amb èmfasi, “nova versió”, perquè conceptualment és absolutament original i explosiva— de «Germans de sang» és un dels musicals que té tots els ingredients perquè convoqui espectadors a manta sense fronteres d'edat: des d'àvies i avis, a pares i mares, oncles i tietes, preadolescents i adolescents, en família o en grup, el matí, a la tarda o el vespre. Han passat 31 anys des de l'impacte que va representar per al teatre musical català l'estrena de «Germans de sang», al mateix Teatre Condal, per cert, amb una pletòrica Àngels Gonyalons, dirigida per Ricard Reguant i amb una adaptació d'Albert Mas-Griera, la mateixa que ara s'ha recuperat, crec que amb un gest de respecte per la continuïtat de la tradició i la feina feta. Hi ha retocs mínims perquè no grinyolin amb els nous temps, algunes concessions lingüístiques que potser volen semblar d'argot però que es podrien revisar, i alguna picada d'ullet a l'auditori per destensar la força dramàtica que acumula aquest musical de l'anglès Willy Russell (Whiston, Regne Unit, 1947), que ha donat i dóna la volta al món des del 1983, fa més de quaranta anys, quan el va estrenar. I ho fa sense que hagi envellit malament, com passa en algunes altres obres sinó, ben al contrari, continuant dissortadament viu pel que fa a la desigualtat social i les oportunitats estroncades segons quin sigui el nucli familiar de cadascú... [+ crítica]

REMENADISSA DE MALUCS NOSTÀLGICS

«Jambo Bwana», de Manel Dueso. Intèrprets: Montse Germán, Antònia Jaume, Àurea Màrquez, Usu Tambadou. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: David Bofarull. Música original: Bárbara Granados. Producció de la música original “Jambo Bwana”: Alejandra Villalobos (flauta), Sònia Antón (clarinet) i Carlos Santos (Saxo tenor). Veu en off: Xot Craus. Gravació: Estudi Aleix Burgués, Artona. Mescles: Tomi Pérez. Caracterització: Toni Santos. Adjunt disseny il·luminació: Oriol Mestre. Construcció d'escenografia: Taller Jorba-Miró. Confecció de vestuari: Consol Díaz. Assessorament musical: Miquel Malirach. Assessorament de moviment; Vero Cendoya. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Coordinació tècnica: Quim Otero. Adjunt a la coordinació tècnica i tècnic de so: Cristian Pérez. Producció executiva: Bitò Produccions, Cassandra Projectes Artístics i TNC. Agraïments: Tere Isart, Lluís Miquel Bennàssar, Maria Nieva, Osman, Salif i Rita. Equips i de gestió del TNC. Adjunt a la direcció: Miquel Malirach. Direcció: Manuel Dueso. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 desembre 2025.
 
No acabo de destriar prou bé què és el que ha volgut fer amb aquesta obra l'autor Manel Dueso (Sabadell, 1953).  ¿Explicar la seva relació amb les terres africanes? ¿Fer una denúncia de la desigualtat? ¿Constatar el racisme del blanc sobre el negre i, ¿qui sap?, potser també del negre sobre el blanc? ¿Posar de manifest l'homofòbia animalista en relació al relat del gos? ¿Denunciar les agressions sexuals a les dones? ¿Aportar una picossada més a la Marató de TV3 amb una referència al càncer de mama? ¿Mostrar la dificultat de l'escriptra creativa? ¿Fer evident la solidaritat entre tres amigues d'una generació similar i l seva nostàlgia de la joventut perduda? ¿O revestir de llumets de colors la Sala Petita del TNC perquè, com diuen els anuncis publicitaris, és Nadal i bones festes? El meu dubte existencial topa amb la constatació de posar la mel a la boca amb el reclam de tres actrius consolidades blanques i un actor negre per descobrir i el reclam d'un títol com «Jambo Bwana» que, a més de ser una cançó per remenar els malucs de totes les edats, porta de seguida la imaginació a una història que potser tocarà el tema de la immigració desesperada i el drama de les pasteres que condueixen tantes vegades a la mort.,, [+ crítica]

ÈTICA I ESTÈTICA DE FOTOGRAMA

«Honestedat». Dramatúrgia de Francesc Cuéllar. Intèrprets: Míriam Iscla i Dafnis Balduz. Escenografia: Lola Belles. Disseny d’il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Guillem Rodríguez. Vestuari: Nídia Tusal. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció artística de producció: Jordi Casanovas. Ajudantia de producció: Laura Alonso. Direcció tècnica: Àngel Puertas. Fotografies: Felipe Mena. Distribució: Magnética Management. Equip Teatre Akadèmia: Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Direcció artística i projectes especials i filantropia: Guido Torlonia. Direcció artística, programació i cap de premsa: Fernando Solla. Direcció artística i internacional: Enrico Ianniello. Cap de màrqueting i comunicació: Ana Flores. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala i taquilla: Xavi Gómez. Producció de l'espectacle: Hause&Richman i Teatre Akadèmia. Amb el suport de FAC (Fundación Arupación Colectiva) i la col·laboració del Teatre Plaza de Castelldefels. Companyia resident del Teatre Akadèmia. Ajudantia de direcció de l'espectacle: Gaia Bautista. Direcció de l'espectacle: Francesc Cuéllar. Teatre Akadèmia, Barcelona, 16 desembre 2025.

Poseu dos intèrprets com l'actriu Míriam Iscla i l'actor Dafnis Balduz a l'escenari i ja ho teniu gairebé tot guanyat. Esclar que aleshores cal que ells dos es trobin amb una trama —si és que se'n pot dir trama en aquest cas— i un discurs —un no gosa dir-ne simplement text— que reforci la superba presència dels dos protagonistes. I aquesta cinta de córrer els l'ha servida en safata l'actor, director i dramaturg Francesc Cuéllar (Barcelona, 1993), polifacètic creador que fa la impressió que ha volgut portar els aires del cinema al teatre. Tot respira cinema: el blanc i negre omnipresent (la taula blanca, les potes negres, les cadires blanques, els papers negres, el dossier negre, el mòbil negre, la gerra d'aigua negra, la bossa de mà negra, el cercle de Led gegant imponent al sostre, la lluna en cercle del tapís de terra, el vestuari negre dels dos intèrprets fins al més mínim detall ni que sigui de bijuteria... «Honestedat» és una obra de rerefons filosòfic que sembla elaborada amb moltes mans, des de l'excel·lent il·luminació de Sylvia Kuchinow al concepte escenogràfic de Lola Belles, des del so de Guillem Rodríguez a la potència de les paraules de l'autor, des de la referència gairebé personal del mateix Francesc Cuéllar, a partir del film «Jusqu'ici, tou va» —i com els sonarà la versió teatral als que l'hagin vist si passegen per Filmin!—, del qual ell mateix n'ha estat autor i director, reconegut amb una Menció Especial de l'Atlàntida Film Festival, i amb un subtil homenatge a un altre film emblemàtic de finals del segle XX, «La haine (L'odi)», de Mathieu Kassovitz, on el blanc i negre, precisament, és també com una declaració de principis... [+ crítica]

QUI TORRA EL PA PRIMER EL TORRA MÉS BÉ

«La torradora». Dramaturgia de Roc Esquius i Sergi Belbel. Intèrprets: Antonio del Valle, Ramon Godino i Laura Pau. Escenografia: Paula Font. Disseny de so: Marçal Cruz. Disseny d’il·luminació: Daniel Gener. Disseny de vestuari: Gerard Navarro. Imatge promocional: Sergi Panizo. Premsa i comunicació: Rafaela Rivas. Producció executiva: Jofre Blesa i Ramon Godino. Una producció d'Apunta Teatre. Amb el suport de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals). Ajudants de direcció: Elna Roca. Direcció: Roc Esquius i Sergi Belbel. Sala Versus Glòries, 15 desembre 2025.

L'estrena de la comèdia «La torradora» de l'autor Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) i Sergi Belbel (Terrassa, Vallès Occidental, 1963), també directors del muntatge igualment a quatre mans, coincideix amb l'aprovació d'una llei al Parlament de Catalunya que intenti regular la trampa del lloguer anomenat de temporada amb habitacions incloses per trampejar el topall de quota en zones tensionades i també amb un intent de regulació des de la Unió Europea per a casos similars. I dic que coincideix perquè el rerefons de l'obra, sense desvelar res a l'avançada, és el fenomen encobert de la trama que aplega tres dels inquilins d'un gran edifici: un veí que sembla baixat dels núvols i que està en procés de mudança (l'actor Antonio del Valle), una veïna tocada per la gràcia de la llengua catalana i llicenciada en Filologia catalana a l'atur (l'actriu Laura Pau) i un empleat de sucursal bancària amb la gallina inversora dels ous d'or sota el braç (l'actor Ramon Godino)... [+ crítica]

BALLANT A LA CORDA FLUIXA

«Dirty Crusty», de Clare Barron. Traducció d'Isis Martín. Interpretació: Patrícia Bargalló, Pau Escobar i Sandra Pujol. Coordinació d’intimitat: Lola Clavo. Moviment: Laia Duran. Disseny lumínic i espai escènic: Guillem Gelabert. Disseny de so i música original: Paula Jornet. Suport disseny de so: Adrià Jornet. Vestuari: Gemma Pellejero. Construcció màscara: Gina Moliné. Ajudantia de direcció: Hannah Tomás. Producció executiva: Júlia Ribera i Natàlia Boronat. Fotografia i vídeo de l’espectacle: Marta Caravaca / Gusto audiovisual. Gestió econòmica: Maria Sangüesa (IACTA). Producció de La Virgueria i La Dramàtica. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya (ICEC). Agraïments: Ana Torguet Pena, Laura Dat-Sénac, Gian Aimi Duran i Nara Aimi Duran, La Virgueria Club, Teatre Lliure, Jaume Feixes. Direcció: Isis Martín i Aleix Fauró. Sala Atrium, Barcelona, 9 desembre 2025.
 

¿De quina manera es pot explicar una història fent veure que no s'explica? Doncs això és el que fa la jove dramaturga i actriu nord-americana Clare Barron, originària de Washington, amagant-se l'edat per si de cas, amb aquesta peça d'exercici teatral i de títol a tall d'advertència: «Dirty Crusty» que, fent-ne una traducció més o menys barroera, vindria a dir: “Brut i escabrós”. Però que no s'espanti ningú perquè l'espectacle «Dirty Crusty» ni és tan brut ni és tan escabrós, almenys a jutjar per la versió que ha adaptat la companyia La Virgueria, investigant com acostuma a fer sempre en l'ànima de l'obra i els tres personatges que la protagonitzen, amb una mirada més aviat antònima, valgui la ironia, no bruta i escabrosa sinó neta i llisa. Neta i llisa perquè ha deixat que el text, que hi és, sembla que no hi sigui i La Virgueria fa que cadascun dels tres personatges només el xiuxiuegin, l'insinuïn, el puntegin per deixar que sigui el gest, el ball, la coreografia iniciàtica i també el desig, la fantasia i el desencís allò que marquin una trama en una posada en escena on hi ha només una màscara i tres panells de barres de Led que tecnològicament faciliten el canvi d'il·luminació, des del blanc i blau més celestials al vermell més infernal, en un balanceig del que també viu la Jeanine (expressiva i enigmàtica actriu Sandra Pujol), la principal protagonista de l'obra, que té al seu voltant —i mai més ben dit— el Viktor (l'actor Pau Escobar), el xicot que ha agafat el relleu de la relació esporàdica de parella, i la Synda (l'actriu Patrícia Bargalló), una professora de ballet que té un grup de criatures a la seva escola i que prepara un pròxim espectacle... [+ crítica]

AI QUE VE LA IA!

«Ai! La misèria ens farà feliços», de Gabriel Calderón. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Pere Arquillué, Daniela Brown, Joan Carreras i Laura Conejero. Escenografia i il·luminació: Laura Clos “Closca”. Vestuari: Adriana Parra. So: Ramon Ciércoles. Ajudanta d'escenografia: Sergi Cerdan. Cap tècnic: Pere Capell - AP7 Projectes tècnics. Regidora: Roser Puigdevall. Maquinista: Koko (Lluís Nadal). Tècnic de llums: Àngel Puertas. Tècnic de so: Marcel Ferrer. Producció executiva: Macarena García. Alumna en pràctiques: Julieta Dentone Silva (ESAD - ITB, direcció). Construcció escenografia: Taller d'escenografia Castells. Confecció vestuari: Núria Monfort. Comunicació i distribució: Bitò. Equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure i Temporada Alta. Ajudanta de direcció: Martina Cabanas. Direcció: Gabriel Calderón. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 4 desembre 2025.
 

Poques vegades hi ha l'oportunitat de veure un quartet d'intèrprets com aquest en absolut estat de gràcia després que s'hagin posat en la pell dels personatges creats pel reconegut dramaturg, escriptor i director uruguaià, artífex de portar el català per primera vegada al Festival d'Avinyó amb «Història d'un senglar». Parlar de Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) —que sembla que no té res a veure amb Calderón de la Barca malgrat la referència que plana per sota de la trama— és ja parlar d'un autor adoptat del teatre català, un autor uruguaià sensible amb el respecte a la llengua del país d'acollida perquè no ha dubtat gens que la seva obra «Ai! La misèria ens farà feliços», original en castellà, s'estrenés en versió catalana, una versió més que repolida, per reblar el clau, pel traductor teatral Joan Sellent. L'obra de Gabriel Calderón, fa uns anys, s'hauria titllat segurament de futurista, distòpica, del ram de la ciència-ficció i alguns atributs més per l'estil. Ara, però, tots aquests qualificatius han quedat superats perquè la Intel·ligència Artificial, àlies IA, ja és aquí per fer el bé o per fer el mal, per millorar encara una mica més el progrés que ens assetja i, segurament també, per ser usada i explotada per a les pitjors malifetes que encara no ens podem ni imaginar... [+ crítica]

PIZZA MANGIONE AMB REGUST SICILIÀ

«Manifest Mangione». Creació de Carol López. Intèrprets: Judith Forner Gallardo, Asier Gilabert Ibáñez, Arnau Guillén Carulla, Fidel Pallerols Rossell, Élida Pérez Lucena, Alba Roldán Gil, Andrea Sánchez Sos, Carlos Ulloa Marín. Escenografia i vestuari: Jose Novoa, en col·laboració amb Lucía Romero Tovias. Il·luminació: Marc Lleixà (A.A.I.). So: Lucas Ariel Vallejo. Lletra de «Descontento»: Judith Forner Gallardo. Construcció d'escenografia: Guille Góngora i Pablo Paz. Equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure i Institut del Teatre (IT). Ajudanta de direcció: Tona Siñol Fernandez. Direcció: Carol López. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 desembre 2025.
 

Si alguna iniciativa és digna de ser celebrada i benvinguda és la que fa deu anys, el 2016, va néixer a l'Institut del Teatre, dirigida des d'aleshores pel dramaturg Ramon Simó, que ara passa el relleu per jubilació pedagògica, no pas teatral. Es tracta del programa «Reverberacions» que dóna veu i sortida professional a graduats de l'Institut del Teatre i que, des del 2024, ha estat enfortit amb la coproducció del Teatre Lliure i conegut des d'aleshores com a «Reverberacions IT Teatre Lliure». La proposta d'aquesta temporada és l'espectacle «Manifest Mangione», creat i dirigit per Carol López i que parteix d'un fet de plena actualitat: l'assassinat que justament fa ara un any, el 4 de desembre del 2024, va patir Brian Thompson, el conseller delegat de l'asseguradora mèdica privada United Health Care, a mans, presumptament, del jove aleshores de 26 anys, Luigi Mangione. Un assassinat a boca de canó i per l'esquena quan el conseller delegat sortia de l'Hotel Hilton de Manhattan. Un assassinat també que, a un any vista, ha agafat el caràcter popular i heroic de “justícia social” com a resposta activista que el jove Mangione —de classe benestat i amb estudis superiors— porta a terme contra el sistema de salut dels EUA que considera nefast per a la població i que encra està més tocat de mort des de la presidència dement de Donald Trump. La dramaturga Carol López (Barcelona, 1969) i la troupe de vuit intèrprets graduats de l'Institut del Teatre parteixen d'aquest fet ocorregut a Nova York fa un any i en fase pendent de judici per recursos de formalitat i de contrast de proves per plantejar una reflexió o una denúncia sobre la violència que assetja la societat del segle XXI... [+ crítica]

GUERRA FREDA AMB ESQUÍS

«Els malvats», de Biel Perelló. Intèrprets 2025: Laia Alsina Riera, Cesc Casanovas, Emili Corral, Ester Cort, Santi Monreal, Pep Muñoz i  Nesa Vidaurrázaga. Lletres Cançons: Laura Aubert i Nesa Vidaurrázaga. Escenografia i il·luminació: Mariona Ubia. Vestuari i caracterització: Mariona Signes. Espai sonor: Pau Vinyals. Ajudant de direcció i Producció: Cesc Bonsfills. Moviment escènic: Òscar Castellví. Direcció: Albert Gonzàlez. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 21novembre al 14 de desembre.

Fitxa artística 2010: «Els malvats», de Biel Perelló. Intèrprets: Èlia Corral, Ester Cort, Òscar García, Santi Monreal, Pep Muñoz, Biel Perelló, Mireia Piferrer i Miquel Àngel Ripeu. Escenografia i vestuari: Estel Ferrer. Il·luminació: Rubèn Taltavull. Música i espai sonor: Samuel Törnquist. Direcció: Jordi Frades i Biel Perelló. Companyia Viuda de Iguana e Hijos. Versus Teatre, Barcelona, 14 gener 2010.
 

[Crítica revisada a partir de la corresponent a l'estrena del 2010 al Versus Teatre. Algunes referències es refereixen a aquell moment]

Fa uns anys es pretenia viure sota el miratge de la candidatura d'uns Jocs Olímpics d'Hivern per més enllà del 2030, quan el món vés a saber si seria món en una ciutat escassa de neu i glaç com Barcelona. Els organitzadors del comitè olímpic que viuen del pastís de les neus i els esquís haurien de tenir en compte aquesta comèdia de Biel Perelló (Palma, Illes, 1973), com a proposta cultural olímpica ja que té com a protagonista un esquiador nord-americà que viu de les seves patinades i que, en un temps remot anomenat Guerra Freda, es veu embolicat en una trama internacional entre espies de tots dos colors en un viatge per l'Europa de l'Est que el porta també a Berlín, després de la Segona Guerra Mundial, a la dècada dels cinquanta, quan la frontera entre els dos blocs era encara controlada temporalment i per torns per forces aliades, abans de l'aixecament del Mur. Però aquest rerefons històric no ens porta pas a un espectacle teatral de registre polític sinó que és només el marc per crear un muntatge marcat per la ironia, la paròdia i una arquitectura teatral que, tot i formar una trama argumental, a vegades fa la impressió que estigui feta a base de gags... [+ crítica]

CONTROL D'ESFÍNTERS INTERDIMENSIONALS

«Desaparellats», de Ramon Pardina. Intèrprets: Ricard Farré i Esther López. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Disseny d'il·luminació: Anna Espunya. Disseny de so: Marta Folch. Regidoria: Lucas Bonillo Carrera. Producció executiva: Sem Pons. Ajudantia de producció: Maria Antolín. Una producció de Barc Coop. Amb el suport de: ICEC – Institut Català de les Empreses Culturals. Ajudantia de direcció: Alba Aluja. Direcció: Roc Esquius. Espai Texas, Barcelona, 26 novembre 2025.

La cosa passa en un lavabo domèstic d'una parella com moltes parelles de les que habiten algun dels barris de Barcelona. Ja que som a Gràcia, diguem, per exemple, de Gràcia. D'aquí ve que el registre de comèdia de portes i finestres amb una única porta, la del lavabo com a vàlvula d'escapament de cadascuna de les accions, porti a pensar que darrere de l'atractiva trama entre fantàstica, mig distòpica, cinematogràfica, generacional i, sobretot, emparada en el misteri de les altres dimensions: ¿quants jos hi ha en un mateix jo? L'autor de «Desaparellats», l'escriptor, guionista i dramaturg Ramon Pardina (Barcelona, 1977) recorre a l'humor sa i intel·ligent. Hi té la mà trencada perquè la seva targeta de presentació compta amb avals com «Polònia», «El foraster», «Zona Franca» o el programa «Futuro imperfecto» d'Andreu Buenafuente —ara, per cert, interromput per força major de salut del seu protagonista. El director Roc Esquius —que ara mateix es pot relacionar amb l'obra «Sàpiens» convertida en «Supersàpiens», com a dramaturg— ha adaptat la comèdia «Desaparellats» a la característica escènica singular de l'Espai Texas amb l'espai central entre dues grades. En aquest cas, amb la decoració d'una llar d'una parella jove on, a més del parament de gots, plats i copes, no hi falta una col·lecció d'imatges i fotos de record, com el d'un presumpte viatge de noces... al Taj Mahal de l'Índia... o potser no, com tampoc potser no a l'illa de Malta... [+ critica]

A L'OMBRA DE L'AVELUT

«Los nuestros», de Lucía Carballal. Intèrprets: Miki Esparbé, Marina Fantini, Mona Martínez, Manuela Paso, Ana Polvorosa, Gon Ramos, Alba Fernández Vargas / Vera Fernández Vargas, Asier Heras Toledano / Sergio Marañón Raigal. Escenografia: Pablo Chaves (AAPEE). Vestuari: Sandra Espinosa. Il·luminació: Pilar Valdelvira (AAI). Composició musical i coach vocal: Irene Novoa. So: Benigno Moreno. Coreografia i assessora de moviment: Belén Martí Lluch. Assessora sefardita: Eva Chocrón. Ajudant de direcció: Javier L. Patiño. Ajudanta d’escenografia: Amalia Elorza Izaguirre. Ajudanta de vestuari: Igone Teso (AAPEE). Ajudanta d’il·luminació: Marina Cabrero. Cartell: Emilio Lorente. Tràiler i fotografia: Bárbara Sánchez Palomero. Construcció d’escenografia: May Servicios, Ricardo Vergne, Scnik Movil, .Fermisa. Producció: Centro Dramático Nacional i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Mares i pares d'Asier, d'Alba, de Vera i Sergio; escola de ball Mambo Swing, Iñaki Cobos, Beatriz Gago, Alba Trueba, Mesala Films, Victoria Luengo, Natalia Huarte, Lola Luengo, Raquel Alarcón. Gràcies a Ale i Katy i a tota la família Sabá; a Reina, Joan, família Chocrón i a totes les persones que, amb els seus relats, han contribuït a l’escriptura d’aquesta obra. Equips tècnics i de gestió del TNC. Projecte realitzat amb la Beca Leonardo d’Investigació Científica i Creació Cultural 2022 de la Fundació BBVA. Direcció: Lucía Carballal. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Del 21 de novembre al 7 de desembre 2025.
 

L'avelut, per als que no practiquin la religió jueva, és el període de dol que prohibeix —prohibir és una manera de dir— que els que honoren els seus difunts estimats s'estiguin de demostrar-se aquells dies alegres, no tinguin la temptació de matar el temps fent sopars amb amics i molt menys distreure's amb música —no sé si a l'era d'Spotify i auriculars aquesta normativa s'acaba respectant— i, cosa que, per cert, afecta el sector que ens ocupa, es guardin prou d'anar a veure res de teatre o d'assistir a algun concert. Els creients més rigorosos saben, a més, que, durant gairebé un any, han de recitar cada dia el “kaddish” i, complert el dol, l'aixecament de la prohibició ha de ser respectada tant com la seva instauració. És a dir: a partir d'aleshores del que s'han d'abstenir els implicats és de manifestar cap altre senyal de dol. I tal dia farà un any. Dit així, pot semblar que l'avelut, el dol hebreu, segueixi un guió propi de comèdia. Però ja se sap que cada cultura, cada comunitat, cada família és deutora de la seva pròpia tradició. I, respectada més o menys, d'una manera o d'una altra, la tradició sempre deixa rastre ni que els seguidors decideixin que no en són practicants. La religió, totes les religions, tenen unes urpes invisibles capaces d'esgarrinxar fins a treure sang. La dramaturga, directora i guionista madrilenya Lucía Carballal (Madrid, 1984) ha aprofundit en la tradició d'una família sefardita. No és estrany que hagi escollit aquest origen perquè n'és la seva parella. La família de «Los nuestros» és originària de Tànger, però fan vida a Espanya des de fa anys. I es reuneixen o es reclouen plegats fora del món per celebrar l'avelut, el dol per la mort de l'àvia... [+ crítica]

AIRADA NAPOLITANA AMB VENTIJOL CATALÀ

«Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo. Traducció de Núria Furió. Fitxa artística 2025: Pep Cruz, Marissa Josa, Lluís Marquès, Ramon Vila, Joan Arqué, Jordi Coromina, Noël Olivé, Eduard Paredes, Màrcia Cisteró / Clara de Ramon. Llums: Pep Barcons. Vestuari: Bàrbara Glaenzel i Berta Riera. Escenografia original: Paula Bosch. Realització escenografia: Yaiza Ares. Regidoria: Marc Serra / Maria Molist. Confecció vestuari: Berta, Bàrbara, Alicia Lamelas i Època Barcelona. Sastressa: Berta Riera / Annabel Barrufet. Atenció al públic: Sílvia Forns, Núria Ubiergo i tots els equips de La Perla 29. Agraïments a tots els actors que han representat «Natale in casa Cupiello» al Teatre La Biblioteca en temporades anteriors: Enric Auquer, Gemma Brió, Joan Dausà, Manuel Dueso, Carles Martínez, Xicu Masó, Bruno Oro, Aina Ripoll, Boris Ruiz, Xavi Serrano i Pere Ventura. Fitxa artística estrena 2010: Boris Ruiz, Marissa Josa, Enric Auquer, Gemma Brió, Manuel Dueso, Xicu Masó, Joan Arqué, Pere Ventura i Aina Ripol. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Bàrbara Glaenzel, Berta Riera i Annita Ribera. Ajudant direcció: Ferran Utzet. Direcció d'Oriol Broggi. Producció de La Perla 29. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 24 gener 2010. Primera reposició: desembre 2011. Segona reposició: desembre 2012. Tercera reposició: 18 novembre 2025.

¿Què té Eduardo de Filippo (Nàpols, 24 maig 1900 - Roma, 31 octubre 1984) que fascina tant el teatre català? Si fem memòria, trobem, entre alguna altra, les posades en escena de «La gran il·lusió», dirigida per Hermann Bonnín, el 1988, al Teatre Romea; «L'art de la comèdia», dirigida per Jordi Mesalles, el 1992, al SaT; i «Filomena Marturano», que Alfred Lucchetti, d'arrels napolitanes, va traduir i representar el 1995, a l'antic Teatre Goya, sota la direcció de Frederic Roda, i que en cinema, amb guió del mateix De Filippo, l'havia adaptat Vittorio de Sica, el 1964, però amb el títol «Matrimoni a la italiana», amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni. El mateix Oriol Broggi la va revisionar el 2023. Però, sobretot, arran de posades en escena posteriors de De Filippo, la d'ara, «Natale in casa Cupiello», i la que Sergi Belbel va dirigir, el 2002, amb ajudantia de direcció ja d'Oriol Broggi, al Teatre Nacional de Catalunya, «Dissabte, diumenge, dilluns» —aquí també s'esmentava una vegada el ragout que es cuinava al TNC i se sortia en un balconet imaginari a prendre l'aire, com allà—, em sembla que el discurs de l'autor napolità troba el seu millor pòsit en els espectadors que procedeixen d'orígens de les classes mitjanes catalanes, que han viscut la infància o l'adolescència dels anys cinquanta i seixanta del segle XX en contacte amb gent de barris populars o en poblacions petites i hi veuen reflectides moltes de les reaccions, les actituds i les maneres de prendre's la vida que tenen, contràriament als espectadors de classes altes o més benestants que ho tenen encara com una assignatura pendent o ho veuen com una faula que els sona esperpèntica... [+ crítica]

POLIFONIA FUTURISTA ENTRE TENEBRES

«Nauta», de David Costa i Franc Aleu. Intèrprets Cor de Teatre:  Sara Costa, Martina Majó, Ànnia Pons (sopranos),: Sara Gómez i Natàlia Menció (mezzosopranos), Mariona Callís i Nuri Hernàndez (contralts), Jordi Forcadell, Nasi Marco i Martí Serrallonga (tenors),  Gerard Capdevila i Aleix Fernàndez (barítons), Lluís Gratacós i Joan Rigat (baixos). Música: Monteverdi, Purcell, Rameau, Händel, Scarlatti, Haydn, Mozart, Grieg, Mahler i Leontòvitx. Composició de l’espai sonor i arranjaments: Dani López. Videocreacions i espai escènic: Franc Aleu. Moviment escènic i coreografies: Leo Castro. Programació i disseny tècnic: Marc Aleu. Il·luminació: August Viladomat, ‘Gutty’. So: Joan-Carles Ros, ‘Rosky’, Abdon Compta i Panxii Badii. Vestuari: TXU Studio – Joana Poulastrou i Chu Uroz. Producció tècnica: Llorenç Gómez. Producció: Somfònics, El Canal – Centre de Creació d’Arts Escèniques de Salt / Girona i Temporada Alta. Direcció musical: David Costa. Direcció: David Costa i Franc Aleu. Companyia Cor de Teatre, El Canal - Centre de Creació d'Arts Esceniques, Salt (Gironès), 8 novembre 2025. Teatre Condal, Barcelona, 14 al 16 de novembre 2025.
 

De la mateixa manera que hi ha autors d'un sol llibre, cantants d'una sola cançó o intèrprets d'una sola obra, també hi ha companyies d'un únic espectacle. I quan es parla de la companyia Cor de Teatre, de seguida ve a la memòria el seu espectacle «Operetta» que, reposat i revisat l'any passat, ha tornat a tenir una gira intensa per diversos escenaris. Cor de Teatre s'ha guanyat a pols el lloc imprescindible que ara ja té dins de la programació teatral i musical del país i d'auditoris d'Europa on l'espectacle «Operetta», precisament, s'ha guanyat el cor, parlant de Cor de Teatre, dels espectadors. Amb l'espectacle «Nauta», el més recent de la companyia de Banyoles, la troupe de Cor de Teatre fa un salt des de la lluminositat i la disbauxa lúdica i orgànica d'«Operetta», menestralia de carn i os, a les tenebres d'un món de gènere fantàstic combinant el moviment, la coreografia —col·laboració de Mal Pelo— i la videocreació en una mena de mirada immersiva similar a la que els espectadors experimentarien si assistissin al concert teatralitzat de «Nauta» amb ulleres de realitat virtual en 3D. Amb la veu com a instrument principal, sempre a cappella, però també, aquesta vegada, amb un reforç instrumental i sonor enregistrat, els integrants de Cor de Teatre adapten peces de Monteverdi, Händel, Mozart, Scarlatti, Grieg o Mahler, entre altres, amb les imatges de la videocreació i amb el moviment, el vestuari i la caracterització de figures futuristes que es podrien comparar amb imatges del cinema fantàstic de gènere distòpic... [+ crítica]

EL DO DE FER GALLS FINS A MORIR EN L'INTENT

«Glorious!», de Peter Quilter. Traducció d'Alexander Herold. Adaptació de Paco Mir. Intèrprets: Eva Cartañà, Meritxell Duró, Ramon Gener, Santi Millán, Marta Ribera i Annabel Totusaus. Amb la veu de: Toni Clapés. Ajudant de direcció: Toni González. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Gabriela Maffei - Toni Allende (Época). Disseny d’il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor i disseny de so: Rai Segura. Caracterització i maquillatge: Júlia Ramírez. Coordinació tècnica: Jordi Ventosa. Regidoria: Mercè Gil. Auxiliar tècnica: Sara Fraile. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-taller d’escenografia. Confecció atrezzo i cortines: Tandem Costura Teatral. Fotografia i vídeo: Daniel Escalé. Adaptacions imatge: 20cm - Marc Nogué. Premsa: Mima Garriga. Producció: ANEXA. Direcció: Paco Mir. Teatre Poliorama, Barcelona, 14 novembre 2025.

No hi ha cap dubte que la popular i excèntrica cantant nord-americana —ningú no pot dir que no ho fos— coneguda com a Florence Foster Jenkins (Wilkes-Barre, Pennsilvània, EUA, 1868 - Manhattan, Nova York, EUA, 1944) tenia el do de fer galls a discreció i va convertir l'art de desafinar en una icona contraposada a l'art selecte dels millors cantants lírics. El dramaturg anglès Peter Quilter, que ha estrenat les seves obres en més de quaranta països i que ha estat reconegut sobretot per l'oscaritzat biopic sobre Judy Garland, tant al teatre com al cinema, és qui va repescar i repopularitzar fa vint anys la que pejorativament ha estat coneguda com “la pitjor cantant del món” o, com diu el títol de la pel·lícula adaptada i protagonitzada per l'actriu Meryl Streep, amb el mateix títol patronímic «Florence Foster Jenkins» —en exclusiva encara a Netflix— va reviure la cantant que, quan ja tenia 76 anys, va aconseguir actuar al Carnegie Hall el 1944 amb revenda d'entrades i ple fins al galliner —un mes abans de la seva mort d'un atac de cor— entre els afalacs dels seus fans i les esbroncades o les crítiques dels qui no tenien pietat sobre el seu desafinament i els seus galls. De tot això, Peter Quilter en fa un biopic teatral, musical, divertidíssim i a la vegada reflex de la tenacitat, de la lluita contra les adversitats i de la impertorbable persecució del somni personal, ni que sigui amb el vel fosc als ulls que no permet veure-hi més enllà, acomboiada sempre pels seus pròxims, el pianista que l'acompanya durant tota la seva aventura, l'actor de tercer ordre, marit i amant a estones perdudes, l'amiga de confiança que volia ser ballarina i un club de fans a qui els galls de la seva deessa no els provoca cap tremolor de cames... [+ crítica]

LA MUSICALITAT DE LA LLENGUA QUE FLUEIX COM UN DOLL D'AIGUA

«La corona d'espines», de Josep Maria de Sagarra. Intèrprets: Manel Barceló, Jan D. Casablancas, Jordi Domènech, Abel Folk, Oriol Genís, Àngels Gonyalons, Pau Oliver, Júlia Roch, Laia Valls, Rosa Vila, Roger Vilà. Composició musical: Xavier Albertí. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Sílvia Delagneau, Marc Udina. Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo. Caracterització: Toni Santos. So: Jordi Bonet. Construcció d’escenografia: Pascualin Estructures, amb la col·laboració d’Eva Moreno i Jordi Agustí, Big Image Systems, Pro-Escena Albadalejo, Miquel Grima, Lucky Mora Studio. Confecció de vestuari: Goretti, Javier Navas. Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Ajudant d’il·luminació: Albert Pastor. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Agraïments: Archivo Fotográfico del Museu Nacional del Prado, ESMUC - Escola Superior de Música de Catalunya, Llúcia Laborda. Ajudant de direcció: Roger Vila. Direcció: Xavier Albertí. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 novembre 2025.
 

Em fa l'efecte que la versió que el director Xavier Albertí (Lloret de Mar, La Selva, 1962) ha fet de l'obra «La corona d'espines» de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894 - 1961), vol ser sobretot una peça de cambra per deixar que la musicalitat i la potència del vers i la llengua de Sagarra ocupin tot l'espai i no  els distreguin ni res ni ningú. Però les crcumstàncies són les que són i com que Josep Maria de Sagarra es mereix una Sala Gran perquè després no diguin que no es tenen en compte els noms del patrimoni nacional —el seu fill i màxim defensor Joan de Sagarra mort fa sis mesos i revalidat ara per la seva néta n'hauria estat ben satisfet si ho pogués veure—, el muntatge d'Albertí ha hagut d'adaptar-se a una mena de “grandeur”, però a la catalana. I parlo de “grandeur” intencionadament perquè la història del Senyor de Bellpuig se situa a la Solsona aristocràtica del 1793, just quan fronteres enllà esclatava la revolta i queien caps en rodó com els dels malaguanyats monarques francesos Maria Antonieta i Lluís XVI. Alguna cosa hi ha d'aquesta referència en l'obra de Sagarra. Però hi és tan subtil que passa gairebé desapercebuda i encara més perquè el poeta, dramaturg, traductor, articulista i narrador escriu i estrena «La corona d'espines» el 1930, a l'albada, doncs, de la proclamació de la República Catalana i el revulsiu social que aquest fet provocarà a partir del 14 d'abril del 1931. Una part de la generació d'espectadors més veterans té segurament en la seva memòria la versió de «La corona d'espines» que va dirigir Ariel García Valdés al Teatre Romea amb l'actor Josep Maria Pou en el paper del Senyor de Bellpuig. Fa més de trenta anys. Era el 1994 i va coincidir amb el centenari del naixement de Josep Maria de Sagarra. El mateix Josep Maria Pou em deia això de Sagarra: “És com un mag de les paraules. Les expressions li ragen com un doll d'aigua. El gran plaer és escoltar-les i entendre-les globalment, que no vol dir que sigui fàcil.”... [+ crítica]

INFLUENCIADOR CELESTIAL

«Burpees». Dramatúrgia de Miquel Mas Fiol. Intèrprets: Biel Montoro, Ann Perelló i Joan Sureda. Espai escènic i il·luminació: Quim Algora. Figurinisme: Júlia López i Melià. Audiovisuals: Marc Algora (Magma Audiovisuals). Espai sonor: Pablo Ruz. Moviment: Raquel Klein. Producció executiva: Àngels Largo i Xisco Segura (Cia. Mea Culpa). Distribució: Xavier González (Escenapart). Agraïments: Teatre la Sala de Rubí, Fundació Aisge Barcelona, Proyecto Una, Miquel Perlado, Gerard Franch, Ana Gago, Mel Salvatierra, Carla Vilaró, Ajuntament de Vilanova i Centre d’Arts Santa Mònica. Ajudant de direcció: Júlia López i Melià. Direcció: Miquel Mas Fiol. Teatre Akadèmia, Barcelona, 12 novembre 2025.

La nova proposta agosarada del dramaturg Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Palma, Illes, 1996) vol posar el dit a la nafra de la plaga dels influenciadors —personatges coneguts amb l'anglicisme de l'àlies “influencers”— que com el seu nom d'ofici virtual indica intenten amb els seus sopars de duro influir o manipular els milers de seguidors o ànimes de càntir que tenen a les xarxes fent-los creure que allò que ja deien els avis era veritat: es poden lligar gossos amb llangonisses. D'estafadors de guant blanc n'hi ha hagut tota la vida. El que passa és que evolucionen i milloren el mètode i l'estratègia. I, fins ara, el cim més alt l'han aconseguit colonitzant les xarxes i apoderant-se sobretot dels usuaris més joves, sempre delerosos de trobar més enllà de la pantalla el que no els ofereix el món real. S'entén, i fins i tot es pot compartir, quina és la intenció de Miquel Mas Fiol amb l'espectacle «Burpees». Un títol, per cert, que vol representar aquesta modalitat d'exercici físic que es mesura en quantitat de flexions, salts verticals i posicions a la gatzoneta —no apte per a humans amb ossos malmesos—, i que amaga també una obsessió per l'estètica, potser més masculina que femenina a hores d'ara... [+ crítica]

DESENCÍS MIL·LENISTA CÀUSTIC I GAMBERRO

«Càndid o l'optimisme». A partir de Voltaire. Trilogia de la condició “Millennial”, 1. Dramatúrgia: Miquel Mas Fiol. Intèrpret: Lluís Oliver. Direcció: Miquel Mas Fiol. Reposició Trilogia de la condició “Millennial”, 1. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Marató integral: 8 novembre 2025.

«Les penes del jove Werther».  A partir de J. W. Goethe. Trilogia de la condició “Millennial”, 2. Dramatúrgia i direcció: Miquel Mas Fiol. Intèrpret: Mel Salvatierra. Direcció: Miquel Mas Fiol. Reposició Trilogia de la condició “Millennial”, 2. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Marató integral: 8 novembre 2025.

«Els miserables». A partir de Victor Hugo. Trilogia de la condició “Millennial”, 3. Dramatúrgia i direcció: Miquel Mas Fiol. Intèrprets: Gerard Franch, Lluís Oliver i Mel Salvatierra. Direcció: Miquel Mas Fiol. Reposició Trilogia de la condició “Millennial”, 2. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Marató integral: 8 novembre 2025.

Quan ja s'està pensant en com s'anomenarà la pròxima generació, ens centrem, de moment, en l'anomenada “Generació mil·lenista” o també “Generació Y”, que correspon als encara anomenats joves nascuts entre els anys 1980 i 2000, els últims, doncs, del segle XX. Aquests han deixat enrere els que pertanyien a l'anomenada “Generació X”, la dels que ara ja freguen la frontera dels cinquanta i que van ser fruit del boom de la natalitat després de la Segona Guerra Mundial. El dramaturg i director illenc, Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Palma, 1996), un dels mil·lenistes, fa quatre anys que ha anat creant una trilogia sobre el desencís, la frustració, la incertesa i la foscor a la qual s'ha hagut d'enfrontar la seva generació sense acabar de veure mai la llum al túnel de sortida. I per bastir un projecte com aquest («Trilogia de la condició “Millennial”») s'ha agafat a la solidesa de tres clàssics universals: «Càndid o l'optimisme», de Voltaire; «Les penes del jove Werther», de Goethe; i «Els miserables», de Victor Hugo... [+ crítica]. 

DE MULTIPLICAR PANS I PEIXOS A MULTIPLICAR NOCILLA

«Carn humana», de Josep Julien. Intèrprets: Meritxell Calvo i Santi Ricart. Disseny espai: Anna Tantull. Disseny d'il·luminació: Xavi Gardés. Veu en off: Joana Poll. Cap tècnic: Anna Mei Fuentes. Producció: Anna Rius / Mola Produccions. Ajundantia producció: Emma Arquillué / Mola Produccions. Fotografia: Marc Mampel / Gusto Audiovisual. Premsa: Ruben Garcia i Ainara Llorente / Barc Comunicació. Ajudant de direcció: Pepo Blasco. Direcció: Josep Julien. Sala Atrium, Barcelona, 30 octubre 2025.
 

Deien: “Crieu fills i us sortiran corbs!”. Però aquests eren altres temps. Ara, la criança és una de les assignatures més difícils de l'ésser humà: calen manuals d'ajuda, preparació psicològica, ensinistrament en les arts de la neteja quotidiana corporal, fortalesa per aprendre a passar les nits despert i, més endavant, saber trampejar la corda fluixa entre l'excés de proteccionisme i l'excés d'autonomia personal. Superat el màster en criança, la maledicció dels corbs ha passat a millor vida. Als pares protagonistes d'aquesta comèdia d'humor negre i de rerefons psicològic de l'actor, director i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966), que va guanyar fa tres anys el premi de teatre Ciutat d'Alzira, viuen aquesta incertesa dominats per la passió d'aconseguir la pilota d'or de la criança. Qui no pot arribar a tenir un futur Dalai Lama a casa, com a consol, que tingui almenys un superdotat o, encara millor, un ésser tocat per la divinitat i el poder de fer miracles. A l'obra «Carn humana», Josep Julien hi barreja creença, fetitxisme, enveja, poder, criminalitat, religió, escepticisme, decepció i frustració a la vegada. Tot un còctel psicològic que en una hora justa posa el dit a la nafra fins i tot de la presumpta moda contemporània de l'adopció, sota el bon propòsit de la crida solidària i el lema “Volem acollir!”. Ni que la llei trontolli donant l'opció a la devolució de la criatura fins als tres anys si no se n'està prou satisfet... [+ crítica]

UNA CARA B RATLLADA PER L'AGULLA DE DIAMANT

«Little women», de Louisa May Alcott. Versió lliure de Lucia del Greco. Intèrprets: Elisabet Casanovas, Joan Esteve, Mia Esteve, Paula Jornet, Miriam Moukhles i Blanca Valletbó. Escenografia i il·luminació: Cube.bz. Vestuari i caracterització: Pau Aulí Nadal. So: Roc Mateu. Música original: Pol Batlle. Moviment: Lorena Nogal i Ariadna Monfort. Ajudanta de vestuari: Davinia Wang. Assessor de dramatúrgia: Enric Nolla Gual. Col·laboració en l'espai sonor: Alejandro Da Rocha. Assistent de so: Jordi Agut. Alumne en pràctiques de direcció: Juli Aymí (Eòlia). Alumna en pràctiques de vestuari: Marcel Puigví (ITB). Confecció de perruques: Rodrigo Ferbar. Col·laboració en la realització del vestuari: Época Barcelona. Equips del Teatre Lliure. Agraïments: Pere Jou, Nao Albet, Marta Bessa, Nico Cobo, Dolors Miquel, Albert Roig, Leonardo Vicente, Miquel Mas Fiol, Cora + Gianfranco, Ilaria Del Greco, Ettore Del Greco, Paola Minnucci, Alba Bosch Duran, Marta Vilageliu, Susanna Van Roessel, Remi Fa, Cristina Plazas, Julieta Fernández, Alba Viader i Mariona Om. Agraïments especials: Alba Pujol pel seu acompanyament artístic. Ajudanta de direcció: Mònica Almirall. Direcció: Lucia del Greco. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, Del 23 d'octubre al 30 de novembre 2025.
 

Si la directora i dramaturga Lucia del Greco (Roma, 1992) s'hagués plantejat aquest mateix espectacle sense emparar-se en les populars «Donetes» de Louisa May Alcott (Germantown, Filadèlfia, 1832 - Boston, 1888), el resultat probablement hauria estat el mateix. Però, sense les expectatives afegides, no se li hauria exigit que no fugís de reflectir —ni que només fos una mica, carai!— les germanes March (les universals i clàssiques Meg, Jo, Beth i Amy), més conegudes potser a hores d'ara, amb la crisi de la lectura, per les nombroses adaptacions cinematogràfiques que no pas per la novel·la original, per cert —informació per als espectadors frustrats—, traduïda íntegrament al català per Mar Vidal i publicada ja fa tres anys a la col·lecció El Jardí Secret de Viena Editorial. És precisament amb el reclam de «Donetes» que l'espectacle «Little women» ha exhaurit gairebé anticipadament totes les funcions previstes i que això ha empès la direcció del Teatre Lliure a prorrogar una setmana més el calendari. Els que ja han vist l'espectacle ja saben de què va i com va. No és just, doncs, que aixafem la guitarra als que tenen entrada anticipada i que encara no l'han vist. Sí, però, que cal advertir que en l'aventura teatral hi ha encerts i desencerts i que de tot s'aprèn quan alguna proposta, per valuosa que sigui, no acaba de connectar amb els espectadors... [+ crítica]

MÀ MORTA, MÀ MORTA... PICA LA PORTA!

«La mà», de Martin McDonagh. Traducció de Martí Sales. Intèrprets:  Pol López, Albert Prat, Mia Sala-Patau i Soribah Ceesay. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Montse Figueras. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Damien Bazin. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Sira Castells. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Júlia Cortina. Ajudantia d’escenografia: Paula Font Creixell- Ajudantia de producció: Sara López. Regidoria: Lluc Armengol. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Construcció de l’escenografia: Marc Sala Audet. Disseny i creació de pròtesi i efectes: Juan Serrano - GadgetSFX. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny gràfic: Focus. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Montibello, Colors-Up. Amb el suport de Generalitat de Catalunya – ICEC Institut Català de les Empreses Culturals, Ajuntament de Barcelona, INAEM, Unión Europea (Next Generation EU), Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia i Next Generation Catalunya. Distribució: Carme Tierz. Producció de La Villarroel. Direcció: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona, 23 octubre 2025.
 

Convocar els espectadors a veure una obra del director i dramaturg anglès d'origen irlandès, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970) és una garantia que no en sortiran mai decebuts. La inoblidable obra «La reina de la bellesa de Leenane», el seu debut, situada allà dalt a Galway, terra dels pares de l'autor, encara ressona des de fa trenta anys quan es va estrenar aquí i és d'aquelles peces que no hi faria res que cada ics anys tornés als escenaris. La trajectòria de Martin McDonagh ha estat llarga i brillant internacionalment des d'aleshores i el seu domini de la intriga, el diàleg i la crueltat barrejats amb l'humor càustic s'han anat consolidant amb el temps fins a arribar a l'estilisme de «La mà», una comèdia negra, negra, però molt negra, tan negra que és impossible que no arrenqui els somriures de l'auditori per tot el que aquests quatre entranyables personatges tocats per la vareta de la desgràcia social viuen en una rònega habitació d'hotel de tercer ordre durant una hora i mitja. ¿Cal explicar-ho sense desvelar del tot la intriga? Sí. Som a l'Amèrica profunda, lluny del comtat de Galway, doncs. Som allà on temps enrere la mort diuen que sempre tenia un preu. Aquí, del western només queda el barret i el revòlver que Carmichael, el protagonista de cabell llarg de la pel·lícula, porta a la cartutxera. Charmichael va perdre la mà esquerra quan era una criatura. Una mala jugada dels que l'assetjaven que el van col·locar a la via del tren fins que la locomotora li va passar pel canell. Fa vint-i-set anys d'això. I des d'aleshores, Carmichael busca obsessivament la seva mà perduda... [+ crítica]