MÀ MORTA, MÀ MORTA... PICA LA PORTA!

«La mà», de Martin McDonagh. Traducció de Martí Sales. Intèrprets:  Pol López, Albert Prat, Mia Sala-Patau i Soribah Ceesay. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Montse Figueras. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Damien Bazin. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Sira Castells. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Júlia Cortina. Ajudantia d’escenografia: Paula Font Creixell- Ajudantia de producció: Sara López. Regidoria: Lluc Armengol. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Construcció de l’escenografia: Marc Sala Audet. Disseny i creació de pròtesi i efectes: Juan Serrano - GadgetSFX. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny gràfic: Focus. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Montibello, Colors-Up. Amb el suport de Generalitat de Catalunya – ICEC Institut Català de les Empreses Culturals, Ajuntament de Barcelona, INAEM, Unión Europea (Next Generation EU), Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia i Next Generation Catalunya. Distribució: Carme Tierz. Producció de La Villarroel. Direcció: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona, 23 octubre 2025.
 

Convocar els espectadors a veure una obra del director i dramaturg anglès d'origen irlandès, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970) és una garantia que no en sortiran mai decebuts. La inoblidable obra «La reina de la bellesa de Leenane», el seu debut, situada allà dalt a Galway, terra dels pares de l'autor, encara ressona des de fa trenta anys quan es va estrenar aquí i és d'aquelles peces que no hi faria res que cada ics anys tornés als escenaris. La trajectòria de Martin McDonagh ha estat llarga i brillant internacionalment des d'aleshores i el seu domini de la intriga, el diàleg i la crueltat barrejats amb l'humor càustic s'han anat consolidant amb el temps fins a arribar a l'estilisme de «La mà», una comèdia negra, negra, però molt negra, tan negra que és impossible que no arrenqui els somriures de l'auditori per tot el que aquests quatre entranyables personatges tocats per la vareta de la desgràcia social viuen en una rònega habitació d'hotel de tercer ordre durant una hora i mitja. ¿Cal explicar-ho sense desvelar del tot la intriga? Sí. Som a l'Amèrica profunda, lluny del comtat de Galway, doncs. Som allà on temps enrere la mort diuen que sempre tenia un preu. Aquí, del western només queda el barret i el revòlver que Carmichael, el protagonista de cabell llarg de la pel·lícula, porta a la cartutxera. Charmichael va perdre la mà esquerra quan era una criatura. Una mala jugada dels que l'assetjaven que el van col·locar a la via del tren fins que la locomotora li va passar pel canell. Fa vint-i-set anys d'això. I des d'aleshores, Carmichael busca obsessivament la seva mà perduda... [+ crítica]

EL VOL DEL TRENCALÒS

«Un refugi al sol». Basat en «Diari d’un soldat», de Pere Belart. Dramatúrgia de Jumon Erra i Pol Sanuy. Text de Jumon Erra.  Composició musical i lletres de Mireia Morera. Intèrprets: Mireia Morera, Pol Sanuy i Àssun Planas. Moviment: Pol Rosselló. Disseny de llums: Ramon Ramiro. Escenografia: Paula Font. Vestuari: Sara Huguet i Valentina Martín. So: Marçal Cruz. Producció musical: Cesc Valverde i Mireia Morera. Assessorament dialectal: Annabel Castan. Il·lustracions telons: Albert Planas i Torrella. Fotografia: Sergi Panizo. Vídeo: Apunta Teatre. Disseny gràfic: Daniel Ballesteros. Comunicació i premsa: Rafaela Rivas. Cap de producció: Daria Nicolau (Cia. Gèminis). Producció executiva: Apunta Teatre. Agraïments: Casa Moliner, Elena Fortuny, Espai Actua, Geral Gimeno, Jaume Vinyas, Lara Alemany, Lluïsos d'Horta, Marc Urrutia, Pere Faura. Una producció d’Apunta Teatre i la Cia. Gèminis. Direció: Jumon Erra i Pol Sanuy. Sala Versus Glories, Barcelona, 22 octubre 2025.

Temps era temps, a l'antic Versus Teatre, comandat per Ever Blanchet, un grup de gent jove sortida de les aules teatrals va debutar amb el nom d'El Musical Més Petit amb un espectacle de petit format que passava per les composicions d'Andrew Lloyd Webber o d'Arnold Schönberg. Corria la tardor del 1996. S'hi van estar almenys nou mesos (un fet insòlit mirat amb ulls d'ara!), van fer una gira i el van mantenir durant dos anys llargs. Eren tan a prop del Teatre Nacional de Catalunya de l'època inicial de Josep Maria Flotats que aquest, en veure l'espectacle i amb l'assessorament de l'escriptor Emili Teixidor, que havia estat professor d'alguns d'ells, dos anys després, el 1998, se'ls va emportar Glòries avall amb un altre musical cèlebre, «El somni de Mozart». I tothom sap què en va sortir i que n'ha sortit d'aquella companyia, des d'Àngel Llàcer a Daniel Anglès, Manu Guix, Pili Capellades o Xènia Reguant, entre molts altres. Només fa trenta anys d'aquesta batalleta. La Sala Versus Glòries, que ara gestiona Apunta Teatre, ha recuperat de nou el gènere musical. I ho ha fet de la mà de la emergent companyia Gèminis («Artemis» ha estat aquest 2025 una mena de targeta de presentació al Teatre Condal) amb una peça també de petit format, a partir d'un material literari i testimonial ambientat al Pallars Jussà, en el paisatge de la conca de Tremp. Es tracta del relat «Història d'un soldat 1937-1939», de l'autor Pere Belart, un dels molts joves cridats a la Lleva del Biberó de la Guerra Civil. El 2019 es va reeditar el dietari que l'autor havia escrit d'aquella experiència al front, coincidint amb el centenari del seu naixement... [+ crítica]

REVOLUCIÓ AL LLIT DE MORT

«Qui va matar el meu pare (Qui a tué mon père)», d'Édouard Louis. Traducció de Rubén Luzon. Intèrpret: Dafnis Balduz. Espai escènic: Paula Bosch. Disseny de llums: Guillem Gelabert. Disseny de vestuari: Pol Cornudella. Disseny de so: Edu Alves. Moviment: Laia Duran. Ajudantia de direcció: Júlia Cortina. Producció executiva: Pol Cornudella & Adriana Nadal. Agraiments: Josep Maria Mestres. Una producció de Sixto Paz Produccions i el Festival GREC de Barcelona amb el suport de l'ICEC - Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció: Pau Roca. Companyia Sixto Paz. Festival Grec 2025, Heartbreak Hotel, Barcelona, de l'1 al 3 de juliol 2025. Reposició: Heartbreak Hotel, Barcelona, de l'1 d'octubre al 2 de novembre 2025.


Ara que l'expresident de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, ha ingressat a la presó, en un fet inèdit en la història de França, per la seva responsabilitat en el finançament irregular escurant les arques de Moammar al-Gaddafi —líder libanès convertit després en l'enemic número u—, ¿què en deu pensar l'autor Édouard Louis que acusa de la mort del seu pare no només l'expresident Nicolas Sarkozy sinó també altres presidents de la República com Jacques Chirac, François Hollande i Emmanuel Macron, aliens totsm segons l'autor, a la realitat d'una classe empobrida, obrera, minada per l'alcoholisme, el racisme i l'atur? Aquesta és una de les conclusions a la qual arriba Édouard Louis (Hallencourt, Somme, Alts de França, 1992) en aquesta confessió oberta que l'actor Dafnis Balduz ha convertit en monòleg sota la direcció de Pau Roca (companyia Sixto Paz) i que desvela el passat infeliç de l'escriptor francès i que va repercutir en la relació que va tenir amb el seu pare i l'ecosistema violent i empobrit que va patir d'infant. Peces com aquesta requereixen un espai íntim i gairebé reclòs com la “caixa fosca” del Heartbreak Hotel. És difícil imaginar-se el mateix impacte en un teatre clàssic amb platea i llotges i amb l'actor a la llunyania. L'adaptació teatral i la posada en escena de «Qui va matar el meu pare» és el que es podria denominar “teatre de proximitat” o de Km0... [+ crítica]

EL REI DE LES NEUS

«Dissection d'une chute de neige», de Sara Stridsberg. Traducció: Marianne Ségol-Samoy. Dramatúrgia: Lucas Samain. Intèrprets: Thierry Bosc, Murielle Colvez, Habib Dembélé, Marie-Sophie Ferdane, Christophe Grégoire, Ludmilla Makowski, Emmanuel Noblet. Escenografia: Alain Lagarde. Vestuari: Fanny Brouste. Il·luminació: Olivier Oudiou. So: Xavier Jacquot. Vídeo: Pierre Martin Oriol. Caracterització: Férouz Zaafour. Màscares: Judith Dubois. Ajudanta de vestuari: Peggy Sturm. Producció: Théâtre Nanterre- Amandiers - CDN, Théâtre du Nord - CDN Lille Tourcoing Hauts-de-France. Amb el suport de Hauts-de-France Region i el Ministeri de Cultura. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció Christophe Rauck. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 i 19 octubre 2025.
 

En la mitologia nòrdica i en els contes recollits per Hans Christian Andersen és habitual la presència del mirall o la neu en moviment. Potser per això, la posada en escena d'aquesta obra de l'escriptora i dramaturga sueca Sara Stridsberg (Solna, Suècia, 1972), que ha dirigit el francès Christophe Rauck, rep els espectadors amb un mirall gegant de fons que reprodueix la platea —anem de miralls com ja passava també a «La filla de l'aire» de la sala veïna del TNC— que es convertirà després en un immens cubicle rectangular —només possible pel seu moviment rotatori a l'escenari de la Sala Gran— on les revolades de les volves que aparenten la neu impregnen d'un aire fred i desangelat l'espai escènic blanc i transparent on la reina sueca del segle XVII que es va rebel·lar contra el seu destí desgranarà el perquè de la seva postura davant el poder del tron. L'autora Sara Stridsberg ha tret de l'oblit la reina Cristina de Suècia (Estocolm, 1626 - Roma, 1689), filla del rei Gustau Adolf II, rei que va morir al camp de batalla quan Cristina tenia només sis anys. Cruel destinació per a una criatura en aquesta edat que es troba amb la responsabilitat del tron que l'obliga a créixer i educar-se com un nen, tant en els seus hàbits —la cacera, per exemple— com en la seva vestimenta i en la seva manera d'actuar. Rebel a la causa, Cristina de Suècia rep aquí per part de l'autora el sobrenom de “rei” i no el de “reina”, per remarcar la tradició que ha deixat tan sovint el poder en mans dels homes i no a les dones per molt que els atorguessin el títol de reina com a parella del rei... [+ crítica]

EL PRÍNCEP DANÈS AMB EL FANG FINS AL COLL

«Hamlet», de William Shakespeare. Traducció de l'anglès a l'alemany i dramatúrgia de Marius von Mayenburg. Intèrprets 2025: Urs Jucker, Lars Eidinger, Magdalena Lermer, Konrad Singer, Robert Beyer, Damir Avdic. Intèrprets 2008: Robert Beyer, Lars Eidinger, Urs Jucker, Judith Rosmair, Sebastian Schwarz i Stefan Stern. Escenografia: Jan Pappelbaum. Vestuari: Nina Wetzel. Música: Nils Ostendorf. Vídeo: Sébastien Dupouey. Il·luminació: Erich Schneider. Coreografia del combat: René Lay. Direcció de Thomas Ostermeier. Companyia Scahubühne Am Lehniner Platz Berlin. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure, Barcelona, 19 - 20  desembre 2008. Reposició: Festival Temporada Alta, Teatre Municipal de Girona, Girona, 11 i 12 octubre 2025.
 

Thomas Ostermeier (Soltau, Alemanya, 1968) és un dels directors europeus que opta, des dels seus inicis, per explorar —no tant explotar— les possibilitats del teatre amb una mirada jove —no tant contemporània— i per això aconsegueix que un espectacle de dues hores i tres quarts —la primera intenció era que en durés cinc o sis!— per a un públic majoritàriament pendent del sobretitulat s'endinsi en l'ànima de l'obra de «Hamlet» per explicar com ell el veu, no només com el va veure William Shakespeare. El director i la companyia berlinesa que dirigeix —força habituals aquí sobretot gràcies a Temporada Alta— sedueixen els espectadors d'ofici i els arrenca passions. El seu, diguem-ne trangressor «Hamlet» es va estrenar el 2008 als Festivals d'Atenes i d'Avinyó i a la propia seu berlinesa. La presentació a Barcelona es va fer el desembre d'aquell mateix any en un moment en què el muntatge estava encara en el procés d'experimentació sobre com reaccionaria l'auditori no estrictament especialitzat ni seguidor de festivals. Han passat disset anys i el «Hamlet» d'Ostermeier encara fa gira amb la mateixa concepció, porten més de cinc-centes funcions, tot i que amb repartiments diferents, esclar, malgrat que el protagonista es manté en l'actor alemany Lars Eidinger, conegut també per la seva extensa filmografia i sèries televisives, com per exemple, «Babylon Berlin», una de les més recents... [+ crítica]
   

BROMA BAIXA BERLINESA

«Boira», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Quim Àvila, Jordi Collet, Lina Lambert, Àurea Màrquez i Albert Pérez. Escenografia: Lluc Castells. Vetuari: Mariel Soria. Il·luminació: Maria Domènech. Espai sonor i composició musical: Jordi Collet. So: Carles Bernal. Caracterització: Toni Santos. Vídeo: Arnau Oriol Sanchez. Ajudant d'escenografia: Cesc Colomina. Ajudanta de vestuari: Anna Ramón. Assessorament en manipulació de cartes: Sergi Armentano. Assessor en moviment: Òscar Valsecchi. Construcció d'escenografia: Taller d'Escenografia Castells SL. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Equips tècnics i de gestió del TNC. Obra guanyadora del 1r Premi Frederic Roda 2014. Ajudanta de direcció: Maria Lucchetti. Direcció: Lurdes Barba. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 9 octubre 2025.
 

La dramaturga Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961) fa com si digués: “Ara us explicaré una història”. I de fet n'explica cinc. La dels cinc personatges que protagonitzen la seva obra «Boira», que estan immersos en un estat de desmemòria i de no saber qui són i què fan en aquest món. L'obra va ser escrita fa uns deu anys i se situa vint-i-cinc anys després de la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre del 1989, en alguna ciutat de l'Est que no s'especifica. Per tant, se suposa que som en un moment determinat del 2014. Quan, posats a recordar efemèrides, ja hi ha hagut l'atemptat de les Torres Bessones, el 2001 —que en certa manera fa oblidar que havia caigut el Mur— i el crac financer modern del totxo del 2007/2008 que encara cueja i que també ha fet oblidar que va caure el Mur i que van caure les Torres Bessones. Viure massa té això. Que com que tot va molt de pressa i el temps passa volant, una fita històrica n'esborra una altra. A «Boira» tot respira, doncs, decadència i frustració. La decadència i la frustració que també ha esborrat la capa de la classe mitjana de la societat en els últims anys. Deia que la Cunillé explica cinc històries. I és així. Són històries independents situades en un espai trist de llum, boirós vaja, en un pis que comença a caure a trossos, on el televisor no funciona, les parets necessiten una capa de pintura, amb un finestral que mostra un atractiu videomapatge al fons que passa de la broma baixa a la broma que s'aixeca lentament i mostra finalment al darrere les moles de ciment d'una ciutat grisa... [+ critica]

NOLI ME TANGERE

«Entre los árboles», de Juan Mayorga. Intèrprets: Paula Ratia de la Gala, Álvaro G. Cañedo i Aaron Lista Varona. Il·luminació i coordinació tècnica: María Uruñuela. Vestuari i espai escènic: Javier Chavarría. Música original i espai sonor: Álvaro G. Cañedo. Moviment escènic: Paula Ratia de la Gala. Fotografia: Juan Diego Cañas Ospina. Direcció: Abel González Melo. Companyia La Virgen Teatro. Sala Versus Glòries, Barcelona, 8 octubre 2025.

El groc era, i potser encara ho és per als que creuen en sortilegis, el color maleït de la gent del teatre. Digueu-li, si no, a Molière! Però des d'ara, els espectadors que vegin aquesta peça, o aquest aplec de quatre peces breus, del dramaturg i filòsof Juan Mayorga (Madrid, 1965) sabran que el groc també s'atribueix a la prostitució, o almenys així ho va deixar ben pintat Antonio Allegri da Correggio quan el 1525 va crear el quadre renaixentista «Noli me tangere», prenent com a base les paraules que han quedat per a la posteritat a l'«Evangeli segons Sant Joan» i que s'atribueixen a Jesucrist quan, després de ressuscitar, diu que li va dir a Maria Magdalena que no s'hi acostés: No em toquis. És a dir, en llengua mare: «Noli me tangere». Doncs aquesta és una de les quatre peces que integren l'obra «Entre los árboles», que dirigeix el cubà Abel González Melo (L'Havana, 1980), i que la companyia madrilenya La Virgen Teatro ha estrenat en exclusiva a Barcelona abans de la seva gira. Parlo de la peça «Noli me tangere» perquè és, segurament, la més sòlida de les quatre i aquella en la qual es concentra el conjunt de registres de l'espectacle que conjuga la paraula, la música —un piano a l'extrem del quadrilàter gairebé com a únic attrezzo tret d'un cubicle de nines russes— i el moviment, disciplina amb què els intèrprets reprodueixen el gest de Jesucrist i Magdalena, ell amb el braç i el dit alçats i ella asseguda a terra, al quadre de Correggio... [+ crítica]

MELMELADA DE TARONJA EN CONSERVA

«La filla de l'aire», de Raimon Molins. Intèrprets: Anna Casasola, Lluïsa Mallol, Cristina Plazas, Moïse Taxé, Ainet Zaragoza. Escenografia: Kike Blanco. Disseny de llums: Mingo Albir. Disseny de so i programació: Efrén Bellostes. Disseny de vídeo: Joan Rodón. Coreografia ballarina: Catherine Allard. Vestuari: Ona Grau. Caracterització: Núria Llunell. Cap tècnic: Kike Blanco. Tècnic de companyia: Mattia Russo. Producció i comunicació: Àlex Bargalló. Una coproducció d’Atrium Produccions i del Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laboració de Grup Mediapro. Agraïments: Carles Salas, CSD (Conservatori Superior de Dansa), Josep Molins, La Caldera, Élise Le Stume, Adrien Maia, Rita Maia Le Stume. Aquesta obra ha rebut una Beca Barcelona Crea 2023 de l’Ajuntament de Barcelona. Ajudanta de direcció i producció: Claudia Manini. Direcció: Raimon Molins. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2 octubre 2025.
 

El dramaturg, actor i director Raimon Molins, ànima de la Sala Atrium, en aquesta ocasió en coproducció amb el Teatre Nacional de Catalunya, ha defugit la temptació de fer amb «La filla de l'aire» un espectacle estrictament biogràfic i aventurer de la ballarina Roseta Mauri (Reus (?), 1850 (?) - París, 1923) que segurament hauria encantat els amants d'escodrinyar en la nafra de les vides privades. Lluny d'això, ha fet una aproximació al personatge a través d'una mirada estètica, íntima, musical i poètica, emparada amb les referències que van envoltar la vida artística de Roseta Mauri al centre del món de l'art que era París, amb la seva relació amb les elits artístiques de l'època parisenca, sobretot els pintors que es van inspirar en la seva imatge de ballarina com Edgar Degas, el més ballarí amb els pinzells, que la va representar en alguns dels seus quadres, o Édouard Manet, que en va fer un retrat a mitges a causa de la poca paciència de model que es veu que tenia la ballarina. L'espectacle té una arrencada que diria que desconcerta els espectadors per la teoria que pretén expandir sobre la física, el moviment, la tesi de Newton i la recerca de l'aire des de la punta dels dits dels peus a la punta dels dits de les mans, i que es justifica a través d'una presumpta conferència —que no acabarà de fer-se del tot— de la doctora Amélie Brunell a la Universitat de París. A partir d'aquí, sortosament, «La filla de l'aire» s'endinsa en la infància de Roseta Mauri, les seves primeres classes de ballet, les seves primeres actuacions aquí, el seu esclat a l'Òpera de París, les seves gires per tot Europa i les recepcions de les monarquies de finals d'entresegles i —molt fugaçment— la seva relació amb el periodista i ministre de Belles Arts de França, Antonin Proust —de qui el dramaturg i director Raimon Molins especula que podria haver estat el seu únic amor— i la seva negativa a admetre la crida sentimental per deixar que fos la dansa el seu únic amor exclusiu. Una decisió valenta de Roseta Mauri però de conseqüències tràgiques perquè Antonin Proust, sembla que després d'una discussió amb Roseta Mauri, es va suïcidar d'un tret de pistola davant la negativa amorosa de la ballarina... [+ crítica]

ENCARA MÉS SARDINA MADRILENYA

«Pel davant... i pel darrera (Noises off)», de Michael Frayn. Versió d'Alexandre Herold i Paco Mir. Intèrprets: Jordi Banacolocha, Agnès Busquets, Jordi Díaz, Àlex Ferré, Meritzell Huertas, Mònica Macfer, Rocío Madrid, Octavi Pujades i Jordi Vidal. Escenografia: Xavi Erra. Disseny d’il·luminació: Jordi Ventosa. Espai sonor: Joan Gil. Caracterització: Júlia Ramírez. Coordinació Tècnica: Joan Segura. Tècnic de companyia: Jordi Albors. Regidoria: Teresa Navarro. Fotografia: Daniel Escalé. Adaptacions imatge: 20cm Marc Nogué. Premsa: Mima Garriga. Producció: ANEXA. Ajudant de direcció: Jofre Borràs. Direcció: Alexander Herold. Teatre Borràs, Barcelona, 1 octubre 2025.

És la novena temporada aquí (compto 6 produccions i hi sumo diverses reposicions) en, ara ja, quaranta anys. És hora de recordar que els pares de la criatura van ser els Tricicle que, en una trobada casual el 1985 a Madrid, van topar amb el director anglès Alexander Herold que els va convidar a veure la versió que s'estava representant aleshores a la capital del regne i, de l'experiència de la platea triciclaire neix aquest fenomen teatral que ha situat Catalunya com a capdavantera en fidelitat a la comèdia de Michael Frayn (Mill Hill, Regne Unit, 1933), que s'ha traduït a una trentena de llengües i que s'ha representat en una cinquantena de països. Després de quaranta anys, doncs, i de les diverses versions catalanes vistes amb els múltiples repartiments, no em repetiré. Veure créixer una criatura té un avantatge i un risc: que t'agradi com ha crescut o que pensis que hauria pogut créixer millor. En aquest cas, em fa la impressió que com més temps passa més es desmarxa el que ja per naturalesa de l'original té aquesta esbojarrada comèdia o vodevil. I diria que la versió que ens ocupa és la més histriònica que s'ha fet. ¿Signes dels temps, potser, on tot és mes accelerat, més esquizofrènic i més pintat amb brotxa gorda?... [+ crítica]

DAVANT DEL TRESILLO M'ARRODILLO

«L'amor venia amb taxi». Idea original de l'espectacle: Jordi Milán. Guió: Jordi Milán, Toni Sans i Rubèn Montañá. Músiques originals: Xavier Mestres i Joan Vives. Arranjaments: Joan Vives. Intèrprets: Anna Barrachina, Xavi Tena, Maria Garrido, Núria Benet, Montse Amat, Bernat Cot, Oriol Burés, Laia Piró, Toni Sans, Víctor G. Casademunt, Rubpen Montañá, Albert Mora, Ariadna Clapés, Ferran Casanova i Xavier Mestres. Músics-intèrprets: Xavier Mestres (piano), Ferran Casanova (saxo i clarinet), Laia Ferrer Vila (violí), Helena Capdevila (acordió), Xavi Sánchez (contrabaix i sousàfon), Jan Espinach Rota (bateria - percussió). Escenografia: Castells Planas i La Cubana. Decorats originals dels Germans Salvador: ShowTex i Helena Salvador. Imatge: Joan Rodón (dLux.pro) i Martín Elena. Disseny de so: Jordi Ballbé. Disseny de llums: Kiko Planas. Disseny Gràfic: Raúl Pascuali. Vestuari i creació de personatges: La Cubana, Leo Quintana, Raúl Herrera i Jan Alexander Romero. Perruqueria: Raúl Herrera. Coreografia: Leo Quintana, Oriol Burés i Núria Benet. Auxiliar de vestuari: Montse Ricart, Tanti Fabregat i Noelia Echevarria. Administració: Natalia Morillas. Cap de comunicació: Pol Vinyes. Cap de producció: Frederic Santa-Olalla. Direcció tècnica de l'espectacle: Director tècnic: Miquel Arnau. Tècnic de so: Roger Blasco Cardona. Tècnic de llums: Antonio Salas. Tècnics del teatre: Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Caps tècnics: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Maquinistes: María Alejandra Díaz, Maximiliano Eduardo René i Jordi Serrano. Canoners: Raúl Beldarrain i Martí Roda. Figuració: Àlex Rodríguez i Gonzalo Loruz. Agraïments: Keka Anglada, Toni Font-Mir, Direcció del Teatre Romea, Helena Salvador, Toni Font, Laura Cendrós, Propietat Teatre Romea, Fer Acosta, Pilar Albadalejo, Pere-Pau Hervás, Aleix Costales, Jordi Agut, Natàlia Obiols, Dani López-Orós, Gran Teatre del Liceu, Besaluc Tallers, Assossoria Cinc, Grup Focus, Enric González, BSM, Bar Mendizabal, Pas Consultoria Accessibilitat Urbana, Veïns carrer Hospital núm. 49-51-53, Taxis Joinup, Família Voltas Teruel, Casinet Horta, Grup de Teatre Guinea Espanyola, Grup Helena Teatre, Jovetut Artística de Calella, Cau Balmesià de Sant Boi, Grup Escènic Rafael R. Briquets de Sant Boi, Memòria Gràfica de Cabrianes, Elenc Artístic Arbocenc, Parròquia dels Dolors de Sants, Flors Carolina i Pastisseria Escribà. Amb el suport de l'Institut Català de les Empreses Culturals, la Generalitat de Catalunya i la col·laboració del Gobierno de España, Reixach Escorxador Frigorífic i ShowTex. Ajudant de direcció: Toni Torres. Direcció musical: Xavier Mestres. Direcció: Jordi Milán. Companyia La Cubana. Teatre Romea, Barcelona, 30 setembre 2025.
 

L'argot lingüístic de La Cubana es mereixeria l'edició d'un vocabulari específic del Centre de Terminologia, àlies Termcat. Els personatges de totes les seves obres les deixen anar amb tanta finor que mai fan mal a les orelles dels espectadors. El català del carrer de fa prop de setanta anys —com aquest de «L'amor venia amb taxi» que s'inscriu temps enllà del 1959— estava lliure de manlleus tan barroers com els “gilipollas”, els “tios”, els “joders” i els “putos” que el teatre pretesament culte actual encoloma a tort i a dret sense compassió per les oïdes contemporànies. Per això em permeto, amb el permís de la troupe de La Cubana, aplicar aquí un títol com aquest: «Davant del tresillo m'arrodillo», que fa referència a una de les escenes de l'espaterrant musical —si, musical amb totes les lletres!— que Jordi Milán i tot l'equip de La Cubana han elaborat artesanalment, molt i molt artesanalment, després de quaranta-cinc anys llargs de trajectòria i gairebé quaranta anys després que La Cubana entrés per primera vegada, el 1986, en un teatre tancat, primer a El Retiro de Sitges i, superades les seves trapelleries de carrer, al del mateix Romea de Barcelona, on ara fan parada i fonda, amb aquell espectacle mític de goteres, aigua a raig i impermeables de colors que titulaven shakesperianament «La tempestat». Amb aquest nou espectacle, La Cubana fa un recorregut per la història del teatre d'aficionats —no en digueu “amateur” recomana Jordi Milán— que ha estat l'embrió del teatre professional a Catalunya. No és estrany, doncs, que la cosa arrenqui amb una escena clau d'«Els Pastorets», la de la peça «Som les fúries de l'infern» on la vermellor contrasta amb la blancor angelical del desenllaç nadalenc... [+ crítica]

QUAN LA PRIMAVERA RESSUSCITA

«La mort i la primavera». Idea de Marcos Morau, a partir de «La mort i la primavera» de Mercè Rodoreda. Autoria de La Veronal. Música original: Maria Arnal. Intèrprets: Maria Arnal / Mònica Almirall (27 setembre), Fabio Calvisi, Ignacio Fizona Camargo, Valentin Goniot, Jon López, Núria Navarra, Lorena Nogal, Marina Rodríguez. Coreografia: Marcos Morau, en col·laboració amb els intèrprets. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació i director tècnic: Bernat Jansà. So: Uriel Ireland. Regidor, attrezzo i efectes especials: David Pascual. Ajudant de coreografia: Shay Partush. Ajudant d’il·luminació: Víctor Cuenca. Ajudant tècnic i de maquinària: Mirko Zeni. Grallers: Cesc Alexandri i Mercè Tarragó. Fotografia cartell: Geraldine Leloutre. Fotografia escena: Sílvia Poch. Màscares i cossos articulats: Juan Serrano - Gadget Efectos Especiales i Martí Doy. Assessors artístics i dramatúrgics: Roberto Fratini i Carmina S. Belda. Cap de producció: Juanma G. Galindo. Producció executiva i logística: Cristina Goñi Adot, Àngela Boix. Coproducció de La Veronal, Teatre Nacional de Catalunya, Biennale Danza di Venezia 2025, Centro Danza Matadero de Madrid. Amb el suport de: INAEM – Ministerio de Cultura espanyol, ICEC - Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció artística: Mònica Almirall. Direcció artística: Marcos Morau. Companyia La Veronal. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 25 setembre 2025.

És així de seductor: la majoria, per no dir tots els espectadors, surten de l'espectacle «La mort i la primavera» de La Veronal dient en veu baixa o pensant en silenci que no han entès res. És el millor elogi que se li pot fer a un espectacle inclassificable perquè «La mort i la primavera» que l'escriptora Mercè Rodoreda va deixar com a testament és, en la seva versió literària, un devessall de llengua, de somnis, de prosa poètica i de llibertinatge absolut de la literatura que va fer que l'autora la tingués més de vint anys en reserva i que no veiés la llum en vida seva sinó tres anys després, el 1986, i encara de la mà de l'editora Núria Folch i Pi, parella i vídua de Joan Sales, editor i impulsor del reconeixement de Mercè Rodoreda. La companyia La Veronal del coreògraf —jo diria més aviat del creador multidisciplinar— Marcos Morau, nom artístic del valencià Marcos Mora Ureña (Ontinyent, Vall d'Albaida, País Valencià, 1982) ha fet una cosa semblant a Rodoreda: a partir de la impressió de la lectura de «La mort i la primavera» i de les imatges que la literatura ofereix sense res a canvi als lectors ha confingurat un devessall d'imatges, de somnis, de teatre poètic, de música suggerent i enigmàtica creada orgànicament per Maria Arnal, i de llibertinatge absolut del concepte convencional de les arts escèniques. ¿Com es pot convertir en llenguatge coreogràfic el món oníric de Mercè Rodoreda que amaga entre línies «La mort i la primavera», considerada la seva obra mestra tot i que francament es fa difícil destriar entre «Quanta, quanta guerra» —potser la més agosarada i potent de totes—, «La plaça del Diamant», «Mirall trencat», «Viatges i flors» i tots els seus altres títols?... [+ crítica]

VINE, GRETA!

«Vinagreta». Guió: Bruno Oro, Adrià Cuatrecases, Àlex Martínez Vidal. Intèrprets protagonistes: Bruno Oro i Clara Segura. Intèrprets secundaris: Júlia Bonjoch, Pau Casas, Andrea Eraso, Marta Marco, Victòria Pagès, Biel Rossell, Josep Seguí, Annabel Totusaus. Realització: Adrià Pujol. Producció: Sílvia S. Losarcos. Producció executiva Total Memos: Enric Cambray. Producció executiva 3Cat: Mario Daza, Adrià Serra. Producció delegada 3Cat: Eric Dexeus, Irma Pina. Assessorament de guió: Jaume Buixó. Direcció de fotografia: Albert Eritja. Direcció d'art: Mariona Ferrer. Cap de maquillatge: Claudia Abbad. Cap de perruqueria: Marta Ferrer. Cap de vestuari: Aina March. Cap de so: Pau Tolosa (La Fábrica de Carbón). Cap d'elèctrics: Lluís Maymó. Cap de localitzacions: Patrycja Lass. Muntatge: Antoni González Gilabert, Matías Fernández. Coordinació de postproducció: Miguel Gálvez. Ajudant de direcció: Laia Vidal, Viviana Comas, Esther Rojas. Auxiliar de direcció: Guillem Nicodemus. Ajudant de realització / script: Clàudia Grau, Aina Cruz, Andrea Vilches Arcas. Lingüista: Roser Fité. 1a ajudant de producció: Georgina Ruíz Ríos. 2a ajudant de producció: Paula Matavera. Ajudant de set: Borja Baragaño Fernández. Auxiliar de producció: Miquel Falcó, Maria Alburquerque, Edmon Nadal. Coordinació de càsting: Saray Muñoz, Anna Matias. Assessorament legal: Carles Viñas. Departament laboral, comptable i fiscal: Jordi Morales, Mireia Vila, Elisenda Lajara. Operadors de càmera: Laura Caccia, Gem Bernadó. Auxiliar de càmera: Biel Covas. Data i vídeo assist: Carlos Pazos. Foto fixa: Cristina Palomar. Regidora d'art: Eva Mazo Rubio. Atrezzista: Santi Mendoza. Grafista art: Jaume Clària. Meritòria d'art: Marina Plana. Ajudant de maquillatge i perruqueria: Laia Olivella. Meritòria de maquillatge i perruqueria: Gisela Ruiz. Ajudant de vestuari: Marta Palomares. Meritòries vestuari: Anna Pons Vilà, Melissa Sarmiento, Alicia Rosales. Reforç vestuari: Barbara Tango. Conductor: Iñigo Osuna. Microfonista: Sara Tosas (La Fábrica de Carbón). Elèctric: Borja Casas. Meritori d'elèctrics: Ferran Iglesias. Ajudant de muntatge: Lidia Sala. Grafisme: Benja Villegas. Fx i chroma key: Xavi Rojas. Postproducció de so: La Fábrica de Carbón. Muntatge sonor: Ferran Casas. Etalonatge: Pastrami Lab. Coordinació continguts digitals: Albert Vilella. Edició continguts digitals: Gerard Torres Solé. Agència de figuració: A'G Agency Since 1996. Intèrpret de signes: Deltasignes SCP - Karen Guerrera. És una producció de 3Cat amb la col·laboració de Total Memos SCP (C) 2025. Direcció: Bruno Oro, Clara Segura, Jaume Buixó. Plataforma digital 3Cat, Sant Joan Despí, Barcelona, 2025.

La nostàlgia, a vegades, fa fer coses com aquestes. Per exemple, disset anys després de «Vinagre», una sèrie estrenada a TV3, feta d'esquetxos i protagonitzada per Bruno Oro i Clara Segura, convertida ara en una mena de “remake” de títol gastronòmicament més elaborat: «Vinagreta». Després que, fa cinc anys, els mateixos dos intèrprets ja van recordar «Vinagre» amb una adaptació teatral al Teatre Romea, que va tenir el beneplàcit dels espectadors que s'havien fet grans anys abans amb els seus esquetxos televisius, ara han tornat a mirar de repescar aquells mateixos espectadors i, si pot ser, els més joves, amb una nova minisèrie de 8 episodis —en el moment d'aquest escrit, només disponibles els 4 primers a la plataforma 3Cat— on, gràcies a la caracterització, fa la impressió que, per als dos intèrprets, no hagin passat els anys. Però, en canvi, sí que han passat pel que fa al contingut. Els nous esquetxos, la majoria dels quals compten amb bona part dels mateixos personatges de la sèrie original, piquen menys, malgrat la vinagreta, que els primers. I això només demostra que el temps ha instal·lat l'app de l'autocensura. L'humor, com la poesia, era una arma carregada de futur. Però qui l'ha vist i qui el veu. Ara tot ha de ser més suau i més correcte. Perquè estripar, denunciar o saltar-se les línies anomenades vermelles porta conseqüències. I, com és sabut, mossegar la mà de qui et dóna el menjar, sovint, es paga car... [+ crítica]    
    

HI HA UN TEMPS D'ENRUNAR I UN TEMPS DE CONSTRUIR

«El Mestre i Margarita», de Mikhaïl A. Bulgàkov. Versió d'Àlex Rigola. Traducció de la novel·la: Xènia Dyakonova. Intèrprets: Nao Albet, Frank Capdet, Nil Cardoner, Biel Duran, Jordi Figueras, Francesc Garrido, Miranda Gas, Roger Julià, Laia Manzanares, Sandra Monclús, Carlota Olcina, Jordi Rico, Carles Roig, Xavi Sáez. Escenografia: Patricia Albizu. Vestuari: Vera Moles. Il·luminació:  Raimon Rius. So: Igor Pinto. Assistent a la dramatúrgia: Dobrin Plamenov. Ajudanta d'escenografia: Alba Paituví. Ajudanta de vestuari: Carla Linde. Assessora de moviment: Anna Hierro. Alumna en pràctiques: Marga Calvet (ITB). Construccions bola del món: Cube Peak / Taller d'escenografia Castells. Efectes especials: In Extremis. Confecció: Ana Gárate i Javier Navas. Acabats part de Jerusalem: David Farré. Gat Behemot i peça d’escacs: Studio Cal’Atena. I els equips del Teatre Lliure. Ajudant de direcció: Alejandro Curiel. Direcció: Àlex Rigola. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 18 setembre 2025.

Quan la compayia Complicité, amb Simon McBurney, va presentar la seva versió d'«El Mestre i Margarita» al mateix Teatre Lliure de Montjuïc, el 2012, dins el Festival Grec, es van fer algunes comparacions amb la versió dramatúrgica de la novel·la «2666» de Roberto Bolaño, que havia fet Àlex Rigola. Ara que Àlex Rigola ha adaptat «El Mestre i Margarita» els papers s'han capgirat i qui sap si hi haurà també la temptació de comparar la seva versió amb la que es va veure dels de la Complicité. Advertim, però, que cada sastre fa el seu nus i que cada guerra fa sa terra. En tot cas, l'exploració d'aquesta obra clàssica de Mikhaïl Afanasievitx Bulgàkov (Kíiv, Ucraïna, 1891 - Moscou, Rússia, 1940), considerada la més rellevant de la literatura russa del segle XX, no s'acaba d'esgotar mai. Només cal tenir en compte que teatralment aquí, a banda de la versió esmentada dels de la Complicité, també s'hi van llençar de cap els directors Pep Tosar, amb una versió de l'antic Maldà i Temporada Alta del 2012, i abans, Xicu Masó, en una versió dins el Grec del 2003. Tampoc el sector editorial ha llençat la tovallola. Ja en el llunyà 1985, el traductor portuguès establert a Catalunya, Manuel de Seabra, en va publicar una primera versió a l'aleshores agosarada i efímera col·lecció de literatura universal Venècies de l'antiga Editorial La Magrana. La més recent és la de la traductora, crítica i editora russa establerta també a Catalunya, Xènia Dyakonova, publicada el 2021 a la col·lecció A tot vent, d'Edicions Proa del Grup 62. Aquesta última és la que el director Àlex Rigola (Barcelona, 1969) pren com a base textual i —polèmica superada!— fa constar correctament en els títols de crèdit, tal com la legislació de drets d'autor i “nostru sinyó” manen... [+ crítica]

ÀNEC MUT A LA CALDERA DE PERE BOTERO

«Els bons», de Ramon Madaula. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Ramon Madaula i Anna Casals. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Carlota Ricart. Il·luminació: Eudald Gili. Música: Jofre Bardagí. Producció executiva: David Grau. Coordinació tècnica: Àrtic Audiovisuals. Construcció escenografia: Taller d’escenografia Jorba-Miró. Confecció Satanàs: Taller Goretti Puente. Fotografia i cartell: Daniel Escalé. Fotografies d'escenari: David Ruano. Regidoria: Anna Casals. Agraïments: El Tricicle, Pili Mir, Mercè Sánchez i Agustí Rovira. Una producció de Guerrilla Produccions amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya. Ajudants de direcció: Eva Cartañà. Direcció: Paco Mir. Teatre Romea, Barcelona, 17 setembre 2025.


 S'acosta Nadal, és cert. No només pel calendari de tardor i hivern, que ja punteja, sinó també dins la trama de ficció que ha recreat l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, 1962) fent una mirada al temps feliç de la infància quan ell, com també l'actor Jordi Boixaderas (Sabadell, 1959) —vallesans d'arrel els dos i companys de batalla i forca en aquesta obra— eren espectadors embadalits d'«Els Pastorets» de la Faràndula de Sabadell amb el miratge del popular i bonàs senyor Virgili a la vida real, que hi feia de terrible Satanàs a la ficció. «Els bons» és una comèdia amable que té l'avantatge que juga amb la referència popular de l'obra de Josep Maria Folch i Torres i el coneixement que molts espectadors en tenen gràcies a les múltiples representacions que se'n fan pels escenaris catalans quan arribi Nadal amb companyies amateurs.És evident que sense dos actors de primera fila com Ramon Madaula (que és també l'autor) i Jordi Boixaderas, a més de la direcció de Paco Mir (aura Tricicle), la cosa no tindria l'efecte que té, que és molt aura i molt ben aplaudida en diverses ocasions de la representació quan Jordi Boixaderas es transforma escènicament en el dimoni d'«Els Pastorets» i deixa anar, forca en mà damunt del pedrot de cartó pedra, alguns dels fragments més satànics i carregats de maldat... [+ crítica]

TREURE EL CONILL DEL BARRET DE COPA

«La Renaixença». Guió: Albert Sayós i Jofre Martell. Realització: Roger Codina. Producció executiva El Corral: Xènia Vilà. Producció: Ot Burgaya. Coordinadora de guió: Anna Bujons. Redactora i redactor: Anna Bujons i Ot Burgaya. Continguts digitals El Corral: Roger Codina. Cap tècnic: Dani Tort. Operador de càmera: Gerard Pujol. Tècnic de so: Oriol Baulenas. Veu en off: Marta Marco. Attrezzo: Sergi Pérez Bruguet. Disseny gràfic: Moligraphic. Vestuari: Núria Ordeix. Producció executiva 3Cat: Mario Daza i Adrià Serra. Producció executiva CatRàdio: Laura Marín, Santi Faro i Montse Ollé. Producció delegada 3Cat: Jordi Pi, Judith Sala i Eric Dexeus. Continguts digitals 3Cat: Ferran Auberni i Evelin Pérez. Cap realització 3Cat: Jordi Fàbregas. Documentació 3Cat: Mireia Escolà. Gestió d'imatges d'arxiu 3Cat: Francesc Pérez. Producció de 3Cat amb la col·laboració d'El Corral de l'Humor. Direcció: Peyu. 3Cat, Spotify, Catalunya Ràdio, 1 setembre 2025.


L'actor, guionista, dramaturg, monologuista, comunicador, humorista i algunes característiques més, de nom artístic Peyu, s'ha tret de la màniga el programa «La Renaixença», així, sense complexos, segle XIX enrere, a l'estil del mag que, com qui no vol la cosa, treu el conill del barret de copa. No és en va que parlo del conill i del barret de copa perquè és un dels eixos del guió del primer capítol de la sèrie que neix en format radiofònic, però amb multidifusió digital a través de la plataforma 3Cat i el suport del pòdcast. Aquesta funcionalitat fa que, durant 45 minuts, no hi hagi ni un segon de silenci, ni un moment de pausa —cosa que el format televisiu sí que admet—, però no el format radiofònic on els silencis, quan es produeixen, poden ser mortals. L'atractiu, ésclar, és també veure com s'enregistra un espai radiofònic en el més pur estil vintage, dels temps clàssics de les ones hertzianes. El mestre de cerimònies, en Peyu, fa una mirada a la cultura del segle XIX, però des de l'òptica, esclar, d'avui. Conductor del guió —en una taula noble com correspon a un senyor Batlle—dirigeix les operacions i compta amb un repertori de col·laboradors que donen solidesa a la proposta: el parell d'actors i còmics Carles Xuriguera i Fel Faixedas —ai, que díficil que no se'ls escapi alguna lleu improvisació!—, el duet musical de Laia Glück (gralla) i Arnau Tordera (guitarra, arranjaments i veu sonora), la presència mig recepcionista mig cambrera darrere el taulell de l'actriu Mercè Martínez i la col·laboració d'Àlex Vila. Si una veu en off us sona familiar, no aneu errats perquè es tracta de la veu de l'actriu Marta Marco... [+ informació]

ALLÀ A L'HAVANA...

«No cal anar a L'Havana», de Marc Artigau. Intèrprets: Cristina Arenas, Miquel Malirach i Josep Sobrevals. Escenografia: Ramon Simó. Fotografia: Laia Alberch. Vestuari: Joan Maria Segura Bernadas. Idea original i producció: Genoveva Produccions. Direcció musical: Bárbara Granados. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Teatre La Gleva, Barcelona, 3 agost 2019. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona. Del 28 d'agost al 21 de setembre.  

Aquesta i no una altra és una cultura tan contradictòria que mentre per una banda es destrona el marquès de Comillas del seu pedestal esquitxat a dojo per la quisca dels coloms, per l'altra, la petita burgesia i la no tan petita i la que ho voldria ser, quan arriben les nits d'estiu, es vesteixen de blanc immaculat i amb el mocador de rigor per fer-lo voleiar quan toca, s'emmirallen en les lletres, les tonades i els missatges subtils de les lletres de les havaneres que contradiuen els presumptes principis morals dels anticolonialistes i els presumptes principis dels feministes. Després del vodevil recent amb la reivindicació de l'havanera «El meu avi», arran dels fets d'explotació no provats fins ara i esbombats per la televisió catalana sobre el seu autor i massivament perdonats per la societat, la mateixa societat que no dubta a aplicar l'anomenada pena del “telediariu” —o del telenotícies, si voleu— a capellans amb mans llargues, professors espavilats i monitors pocavergonyes a la primera sospita de canvi, és difícil establir la diferència que hi ha entre els cants patriòtics d'«El cant de la senyera» al Palau de la Música Catalana i els cants patriòtics d'aquest estiu d'«El meu avi» a les platges i sorrals amb rom cremat on s'han fet les habituals cantades d'havaneres... [+ informació]

PSEUDOTHRILLER GALAICOCATALÀ AMB GAITA INCLOSA

«Fisterra», de Ferran González. Intèrprets: Gemma Martínez i Marta Tomasa. Música: Ferran González. Disseny de llums: Daniel Gener. Disseny de vestuari: Elena Ballester. Caracterització: Tina Montón. Construcció cotxe i escenografia: Pablo Soca García i Fernando de Blasi. Tècnica de sala: Duna Climent. Fotografia: Sergi Panizo. Disseny gràfic: Dani Ballesteros i Sergi Panizo. Imatge promocional: Sergi Panizo. Comunicació i premsa: Rafaela Rivas. Públics: Elna Roca. Cap tècnic gira: Daniel Gener. Tècnic de sala: Duna Climent.  Producció: Apunta Teatre (Jofre Blesa i Ramon Godino). Ajudant de direcció: Ferran González. Direcció: Xènia Reguant. Sala Versus Glòries, Barcelona. Reposició: 14 agost 2025.

Si Pepe Rubianes aixequés el cap, ell que va patentar l'ètnia galaicocatalana —tot pregonat que era “galaic” perquè havia nascut a Galícia, tot i que no hi hagués viscut quasi mai, i català perquè sempre havia viscut a Catalunya, tot i que mai hi va néixer—, aquesta comèdia de Ferran González (Barcelona, 1980), compositor també de les peces que integren la tenebrosa banda sonora de l'espectacle, li semblaria una picada d'ullet a la seva trapelleria identitària. I és així perquè les dues protagonistes de «Fisterra» i d'una trama més que esbojarrada mantenen un joc de llengües entre el gallec i el català i fan constants referències a alguns dels tòpics que caracteritzen cadascuna de les dues maneres de ser. Una taxista i una viatgera. Dues cares d'una mateixa moneda: la de dues dones en maduresa que han pres una de les decisions més importants de la seva vida, i que és prudent no desvelar aquí per no trencar l'enjòlit, perquè l'obra té aires de thriller passat pel registre de la comèdia, un thriller que no és ben bé un thriller, això sí, com deia, completament un thriller galaicocatalà i, per acabar de reblar el clau, amb gaita inclosa. La comèdia, que ja es va estrenar la tardor del 2024, fa ara l'agost, mai més ben dit, amb una recuperació que permet respirar enmig d'una onada de calor i amb els ulls posats en els incendis de Galícia —ai, quan la taxista llença el cigarret a la cuneta!— en un dels paisatges per on imaginàriament transcorre la trama de la comèdia «Fisterra», amb un taxi més que gallec, però de textura que sembla que sigui de goma masticable, que és una imaginativa i juganera creació de Pablo Soca García i Fernando de Blasi, i que permet una dinàmica mobilitat de les dues viatgeres, com un joc d'entrades i sortides de la típica comèdia de portes i finestres... [+ crítica]    

MENTIDES QUE NO FAN MAL

Els pares i les mares del segle passat ho tenien clar a l'hora de fer pujar ben drets els seus plançons: “Si dius mentides, et cauran les dents!», amenaçaven. I el més evident era que, a una edat determinada, les dents sempre queien, i encara cauen. Per tant, el més segur és que tota una generació d'infants, avui ja joves adults, estiguin traumatizats pel fet de sentir-se culpables d'haver dit segons quines mentides sense ser-ne conscients. Alguna cosa semblant els passa a aquestes dues parelles de pares que el tàndem de la comèdia catalana que formen els dramaturgs i guionistes Yago Alonso i Eva Mor han creat al voltant de la criança dels seus primers plançons —dues nenes amigues o amiguíssimes de l'escola bressol, a la ratlla dels cinc anys fets i a punt d'entrar a primer curs de primària— que han provocat que també siguin amigues o amiguíssimes les dues parelles de pares en qüestió. Yago Alonso —autor també conjuntament amb Carmen Marfà d’obres recents amb èxit garantit com «La presència» (estrenada a La Villarroel) o «Mesures extraordinàries» (estrenada al Teatre Borràs), sense oblidar «Ovelles» (peça de la Flyhard i que encara cueja)— ha disseccionat ara amb la també autora i guionista Eva Mor, en clau psicològica, la manera d’actuar i de fer de les dues parelles protagonistes, una de les quals està entrampada sota la pressió organitzativa i de bona fe de l’altra, sense poder respirar ni els caps de setmana, ni els ponts festius, ni les vacances de Pasqua, Nadal i les d’estiu, quan la parella organitzativa —de cognom Plans— ja té, valgui la redundància, els “plans” fets sense consulta prèvia.... [+ crítica]

EL DOLOR GENERA DOLOR

«Hécube, pas Hécube», de Tiago Rodrigues. Traducció al francès: Thomas Resendes. Escenografia: Fernando Ribeiro. Vestuari: José António Tenente. Il·luminació: Rui Monteiro. Música i so: Pedro Costa. Col·laboració artística: Sophie Bricaire. Intèrprets de la Comédie-Française: Éric Génovèse, Denis Podalydès, Elsa Lepoivre, Loïc Corbery, Gaël Kamilindi, Élissa Alloula, Séphora Pondi. L’obra inclou extractes d’«Hécube», de Eurípides, traducció de Marie Delcourt-Curvers, editorial Gallimard. Una producció de la Comédie-Française. En coproducció amb el Festival d’Avinyó. En col·laboració amb Théâtre de la Cite – CDN de Toulouse Occitanie. Companyia Comédie-Française. Direcció: Tiago Rodrigues. Festival Grec 2025. Teatre Grec, Barcelona. Del 28 al 29 de juliol 2025.

El director portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, Portugal, 1977), actualment director del Festival d'Avinyó, ha tancat les estrenes teatrals del Festival Grec 2025 amb la seva obra «Hécube, pas Hécube», una aproximació al clàssic grec d'Eurípides fusionat amb una qüestió radicalment i dissortadament d'actualitat allà i aquí: el maltractament o l'abús en un centre d'acollida del govern a un infant de 12 anys, diagnosticat d'autisme. De seguida, el cas del fill d'una actriu de la companyia —la que protagonitza el paper d'Hécuba dins de la ficció que està assajant aquest clàssic— es relaciona amb el recent escàndol de l'anteriorment anomenada aquí la DGAIA catalana i l'abús a una nena acollida al centre. Són dos casos diferents, com si Tiago Rodrigues no hagués volgut anar més enllà, potser pensant que exageraria en la seva mirada si arribava a parlar d'abús sexual i s'ha limitat a l'agressió física. Per això s'ha quedat en un cas de maltractament que, atenció als matisos lingüístics al llarg de la trama, no vol dir el mateix que mal tracte. Els monitors d'infants d'acollida poden tenir i justificar, diuen, mal tracte, però no poden justificar el maltractament. L'espectacle «Hécube, pas Hécube» té la virtut de fusionar la tragèdia grega amb el que es pot anomenar també la tragèdia contemporània. Aquest pas d'un espai temporal a un altre es fa només matisat amb un gruix d'il·luminació, més blanca quan es parla del moment actual i més fosca quan es parla de l'Hécuba clàssica. Els personatges o els intèrprets són sempre els mateixos —domina el vestuari negre de tall clàssic— i contrasta l'ambientació sonora amb peces del compositor afroamericà, cantant, guitarrista i pianista rei del soul, Otis Redding, mort d'accident aeri als 26 anys (Dawson, Geòrgia, EUA, 1941 - Lake Monona (accident aeri), Madison, Wisconsin, EUA, 1967), però considerat un dels músics més importants de la música soul... [+ crítica]

CONTE POÈTIC PER A UN INFANTICIDI CRUEL

«Medea’s Kinderen». Concepte i direcció: Milo Rau. Dramatúrgia: Kaatje De Geest. Intèrprets: Peter Seynaeve / Lien Wildemeersch, Anna Matthys / Juliette Debackere, Emma Van de Casteele / Ella Brennan, Jade Versluys / Bernice Van Walleghem, Gabriël El Houari / Aiko Benaouisse, Sanne De Waele / Helena Van de Casteele, Vik Neirinck / Elias Maes. Disseny d’escenografia: Ruimtevaarders (Karolien De Schepper, Christophe Engels). Disseny d’utillatge: Joris Soenen. Disseny de vestuari: Jo De Visscher. Disseny d’il·luminació: Dennis Diels. Disseny de vídeo: Moritz von Dungern. Disseny de so: Elia Rediger. Formació d’actors: Peter Seynaeve / Lien Wildemeersch. Guia per a nens: Dirk Crommelinck. Espectacle de Milo Rau i NTGent. En coproducció amb: Wiener Festwochen, La Biennale Di Venezia, ITA - Internationaal Theater Amsterdam i Tandem - Scène nationale (Arras Douai). Festival Grec 2025. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 21 al 22 de juliol 2025.
 

Al director, cineasta i escriptor suís Milo Rau (Berna, 1977) li va la marxa, la marxa de la violència escènica, vull dir. Pel seu currículum el coneixereu: «Hate Radio», «The Civil Wars», «La Reprise. Histoire(s) du théâtre», «Five Easy Pieces», obres vistes aquí en els últims anys. Acabat d'arribar del Palau dels Papes del Festival d'Avinyó, després del macro i singular espectacle sobre l'escabrós cas de Gisèle Pelicot, que ha sacsejat la grandeur de França —un espectacle que Milo Rau amenaça de fer també a Barcelona— ha presentat dins el Grec'25 un altre dels seus espectacles de rerefons de violència i terror: «Medea's Kinderen». Si el Festival Grec, en comptes de ser un festival eclèctic —i a vegades “avorridet” per segons quin tipus de teatre— fos el festival sanguinari de cinema de genere fantàstic de Sitges, el cineasta Milo Rau s'hi sentiria com un peix a l'aigua, o millor dit, com un tauró a l'aigua!, i els amants del gènere, esclar, també. Però, atenció!, perquè en aquest espectacle de ressò clàssic, «Medea's Kinderen», creat per donar la veu a intèrprets joves —sis infants i adolescents en dues companyies alternatives per raons de la llei que regula la feina actoral en menors— hi ha més llegenda mediàtica sobre una pretesa violència que no pas l'escenificació real de la violència escènica perquè el que fa Milo Rau, amb un enorme mestratge de la seva feina, és fusionar les seves dues disciplines, el teatre i el cinema, a partir d'una història tràgica real del 2007, ocorreguda a la ciutat belga flamenca d'Ostende, d'una mare i els seus cinc fills, a qui assassina, i que Milo Rau relaciona amb la història clàssica de Medea... [+ crítica]