«Cancun», de Jordi Galceran. Intèrprets: Agnès Busquets, Gemma Deusedas, Màrius Hernández i David Olivares. Staff resort: Glòria Gendre. Escenografia: Oriol Prat. Vestuari: Núria Llunell. Disseny de llums: Ferran Costejà. Fotografia i cartell: Sergi Panizo. Producció: Anna Carreño. Ajudants de producció: David García i Alba Iglesias. Distribució: Cristina Ferrer – Tot Produccions. Una producció de Buganvilia. Agraïments: Max Villanueva Garachana, Bea Fenollar, Gataro, Centre Cívic El Carmel, Albert Parera. Direcció: Susanna Garachana. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona. Del 30 de març al 17 de maig.
«Cancun» és una comèdia amb sorpresa, però també amb desconcert. ¿Què passa de debò al resort del Carib? ¿Es tracta d'un somni? ¿Es tracta de les conseqüències d'una nit pitof? ¿Es tracta d'una al·legoria del gènere de la ciència-ficció? ¿Es tracta d'una apologia de les orgies sexuals en clau d'imaginació? A hores d'ara, potser gairebé tothom ja sap de què va «Cancun» [es va estrenar el 2008 al Teatre Borràs, dirigida per Josep Maria Mestres]. Doncs, bé, a «Cancun», que és el que ara compta, hi ha dues parelles —dos matrimonis—, amics de tota la vida, en edat ja madura, que celebren els vint-i-cinc anys de casats i que fan un viatge al paradís de la disbauxa. Allà, a Barcelona, ha quedat la feina, els fills ja grans, el passat. Aquí, a Cancun, hi ha la despullada de l'ànima —i d'alguna cosa més—, i l'esclat d'una petita mentida guardada un quart de segle que només el xampany fa desbravar. La broma confosa amb la seriositat. El joc de parelles volgut i dolgut. Diguem que campa el "visca la Pepa!" —perquè els personatges són d'arrel de la terra— i que la gresca està servida. Els diàlegs i l'acció de l'obra —una hora i mitja d'una tirada— estan mesurats. Lingüísticament, hi ha petites llicències per fer-los més quotidians que, de fet, no caldria que hi fossin perquè el conjunt és d'un estàndard correcte. El primer acte, que planteja la situació, dóna a conèixer les circumstàncies de les dues parelles. El segon acte requereix que els espectadors facin un canvi de xip i s'interroguin —com s'interroguen— sobre què és el que està passant realment. I el tercer acte, el desenllaç, fa l'efecte que vulgui deixar les coses al seu lloc amb un epíleg, que diria que és una mica forçat, com si no s'hagués acabat de trobar la llum d'una sortida esclatant al final del túnel de l'embolic... [+ crítica]