PREDICAR AL METAVERS

«El missioner», d'Isis Martín i Aleix Fauró. Dramatúrgia escènica: Isis Martín. Intèrprets: Esmeralda Colette, Guillem Gefaell, Patrícia Bargalló, Isis Martín i Alba Sáez. Veu en off: Bruna de Bes. Direcció de moviment i coreografia: Patrícia Bargalló. Espai sonor i música: Clara Aguilar. Disseny de vídeo i projeccions: Francesc Isern. Disseny de llums: David Bofarull i Mario Andrés. Espai escènic: Paula Font i Paula González. Disseny de vestuari: Berta Riera. Ajudantia de direcció en pràctiques (IT): Júlia Valdivielso. Estudiant en pràctiques d’assistència de direcció (MUET): Mohamad Bitari. Ajudantia de vestuari en pràctiques (IT): Ivan Garcia. Suport espai escènic: Mariana Echeverri. Disseny gràfic:Oscar Peix. Fotografia: Anna Miralles i Clàudia Serrahima. Vídeos promocionals: Àlex D. Sala. Producció executiva: Júlia Ribera. Ajudantia de producció: Júlia Barragán. Comunicació: La Virgueria / L’Eclíptica. Estudiant en pràctiques de comunicació (UB): Sílvia Casas. Gestió econòmica: Maria Sangüesa (IACTA). Assessorament pedagògic: NUS Cooperativa. Agraïments: ITES, Quesoni Cooperativa, Audioselva, BAF Serveis Audiovisuals, Teatre Kaddish, Teatre Tantarantana, La Virgueria Club, el col·lectiu #tardajove del Teatre de Lloret i el grup del projecte Joves Kaddish. Companyia La Virgueria. Direcció de l'espectacle: Aleix Fauró.  Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures, Barcelona, 12/14 juliol 2022. Reposició: 18 gener / 5 febrer 2023.


Davant el dilema del que en teatre són o no són les ben o mal anomenades “noves tendències”, hi ha aquesta resposta del col·lectiu i companyia La Virgueria que amb l'espectacle «El missioner», de qualificatiu inclassificable, fa una prèdica al metavers a partir de la influència i la manipulació que el bombardeig dels videoclips musicals exerceix sobre la societat actual, sobretot, esclar, en els més joves que el tenen com a mirall del que haurien de voler ser si volen ser com el que diuen que són els protagonistes dels “hits” musicals convertits en models narratius de vida tant des de la ficció com des del realisme. La companyia La Virgueria reuneix en aquest espectacle diverses disciplines, des de la música, el so, les tècniques digitals, el moviment, la coreografia, el discurs, la il·luminació i l'escenografia futurista. La majoria d'escenes tenen un pla de visió dominat per la il·luminació, de diferents tonalitats. I els discursos de cadascun dels intèrprets —la dramaturga tal, la dramaturga tal altra...— es relacionen sovint amb clips musicals de personatges que remenen milions de milions i que, si abans eren carn de prestatgeries d'elapés i aparadors de música, amb l'era digital s'han apoderat de les diverses finestres de les xarxes socials, des de la més tradicional com Facebook, a la més infantil i adolescent com TikTok.... [+ crítica]

ENTRE EL DIA MÉS LLARG I EL DIA MÉS CURT

«Solstici», d'Agustí Franch. Intèrprets: Míriam Tortosa, Isidre Montserrat i Cristina Vallribera. Producció: Cia. Inevitables. Vestuari: Anna Mangot. Escenografia: Júlia López. Música: Jofre Bardagí. Disseny d’il·luminació: Daniel Gener. Disseny del cartell: Sergi Panizo. Premsa: Àlex Sánchez Aragón. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Govern d’Andorra. Direcció: Raül Tortosa i Núria Florensa. Sala Teresa Calafell (Sala petita), Teatre Gaudí Barcelona, 27 gener 2023.

 Coincidint amb aquesta estrena de l'obra «Solstici», salta una notícia de les tràgiques i que a vegades passen desapercebudes. Una jove youtuber francesa, 23 anys, ha demanat el suïcidi assistit a través de la xarxa i ha posat una data: finals d'aquest any a Bèlgica on el suïcidi assistit per problemes psicològics diagnosticats és legal. Sembla que la jove francesa pateix problemes de salut mental derivats en part per una infantesa durant la qual va patir abús sexual i assetjament escolar cosa que l'ha portada a tenir un transtorn de personalitat que li fa la vida insuportable. «Solstici», una peça de petit format però de gran intensitat, posa davant dels espectadors, en un recurs constant de flaixbac, les circumstàncies de dos joves que viuen encadenats per un passat angoixant d'infància i d'adolescència. Ella, que pateix anorèxia des de l'adolescència, ha acabat exercint de prostituta. Ell, heretant la feina d'encarregat de funerària i maquillador de cadàvers del seu pare, cau sovint en la depressió. Els dos, es troben ja d'adults. Però no per ocupar la mitja hora de temps amb el sexe pagat sinó simplement per combatre la solitud que arrosseguen com un llast. L'aparició d'aquest estrany client que no la vol ni tocar desencadena en la jove prostituta el despertar dels fantasmes que la persegueixen des de petita, un dels quals és la poca autoestima i la gelosia per una germana que s'ha acabat fent famosa en el món de la música... [+ crítica]

MASOQUISME INTEL·LECTUAL

«Quan ens haguem torturat prou (When We Have Sufficiently Tortured Each Other: 12 Variations on Samuel Richardson’s Pamela», de Martin Crimp. Traducció de Víctor Muñoz Calafell. Intèrprets: Anna Alarcón, Alba Gallén, Cristi Garbo, Quim Oliver, Xavi Sáez i Neus Soler. Escenografia i vestuari: Pep Duran i Nina Pawlowsky. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor i composició: Gerard Marsal. Moviment: David Climent. Direcció de producció: Júlia Simó Puyo. Ajudant de producció i distribució: Guillem Albasanz. Estudiant en pràctiques de l'Institut del Teatre: Leonardo Vicente. Producció: Cassandra Projectes Artístics i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Dressart, Época, Gasull Fotografia, Sombrerería MIL, Q-ARS Teatre. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Sadurní Vergés. Direcció: Magda Puyo. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 gener 2023.

El dramaturg Martin Crimp (Dartford, Kent, Regne Unit, 1956)  va basar aquesta obra estrenada al National Theater de Londres el 2019 a partir de la novel·la «Pamela o la virtut recompensada» de Samuel Richardson, publicada el 1740. La directora Magda Puyo tendeix sempre a pujar a la corda fluixa en els muntatges que dirigeix i fa la sensació que no l'espanten ni el perill de la pèrdua de l'equilibri ni el vertigen de l'alçada. L'obra «Quan ens haguem torturat prou» —en català s'ha optat per no recórrer al subtítol original que fa referència a la novel·la de base i que justifica amb “dotze variacions”— és un muntatge que produeix precisament vertigen. El produeix als espectadors i segurament que també n'ha produït als intèrprets quan s'han posat en la pell dels personatges torturats de Martin Crimp, sobretot l'Home i la Dona, perquè no tenen nom de fonts, interpretats amb la força que els caracteritza, per Xavi Sáez i Anna Alarcón, una parella d'intèrprets que no és la primera vegada que coincideixen en un muntatge. Només cal recordar de fa deu anys, el seu «Sé de un lugar» a la sala petita de l'antic Escenari Brossa de La Seca. La directora Magda Puyo avisa els espectadors de «Quan ens haguem torturat prou» en el programa de mà: «Aquesta és una peça teatral atractiva —diu— que pot enutjar, emocionar, divertir o, simplement, deixar perplex el públic.» Que ningú no se senti enganyat, doncs, i empleni un full del Llibre de Reclamacions. Les reaccions —estaria bé que el TNC fes, a través de la Intel·ligencia Arificial que ens amenaça controladora, una anàlisi sociològica d'amagat de cada funció— poden anar des del total rebuig a la màsima perplexitat... [+ crítica]

UN ARBRE VESTIT DE NEU

«Quatre dones i el sol», de Jordi Pere Cerdà (pseudònim d'Antoine Cayrol). Adaptació: Pere Tomás i Roger Casamajor. Intèrprets: Annabel Castan, Jèssica Casal, Núria Montes i Irina Robles. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Anna Mangot. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Lluís Cartes. Audiovisuals: Hector Mas i Daniel Arellano. Cap de producció: Alfons Casal. Tècnics de llum i so: Eloi Pla. Tècnic de vídeo: Celso Mariño. Fotografia i vídeo: Hector Mas. Assessoria lingüística: Servei de Política lingüística del Govern Andorrà. Disseny gràfic: Òscar Llauradó. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Producció de l'obra: Escena Nacional d'Andorra. Ajudants de direcció de l'obra: Pere Tomás i Joan Hernández. Direcció de l'obra: Roger Casamajor, Teatre Akadèmia, Barcelona, 25 gener 2023.
 

L'actor Roger Casamajor (La Seu d'Urgell, 1976) i l'actriu Annabel Castan (Tremp, 1980) ja van coincidir en l'adaptació de la novel·la «Pedra de tartera» de Maria Barbal, al Teatre Nacional de Catalunya. Ho dic perquè en el moment que s'enfronten, ell com a director debutant i ella com a una de les quatre intèrprets, en la versió de «Quatre dones i el sol» de Jordi Pere Cerdà, pseudònim literari d'Antoine Cayrol (Sallagosa, Alta Cerdanya, 1920 - Perpinyà, Rosselló, 2011), la relació ambiental amb el món aïllat i aspre de muntanya no els és gens aliè. Una cosa similar es podria dir de les altres tres intèrprets nascudes a Barcelona: Irina Robles es va traslladar als 5 anys a Andorra i tant ella com Jèssica Casal i Núria Montes es van relacionar amb el Principat a través de la formació artística a l'Escena Nacional d'Andorra que produeix el muntatge estrenat ara al Teatre Akadèmia. No hi ha dubte, doncs, que tot i pertànyer a una generació moderna, el ressò del bressol avantpassat s'imprimeix també a l'hora que posen en escena el discurs poètic i de profunda fiblada psicològica que hi va deixar, ara farà aviat 60 anys, l'escriptor Jordi Pere Cerdà. El 1964, dues efímeres funcions van estrenar al Teatre Romea «Quatre dones i el sol». I en temps del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, el 1990, Domènec Reixach la va rescatar en una direcció que van compartir Ramon Simó i Magda Puyo al mateix Teatre Romea amb Julieta Serrano, Maite Brik, Anna Güell i Francesca Piñón, amb escenografia de Jean-Pierre Vergier... [+ crítica]

MIRAR I CALLAR SENSE DEIXAR DE PENSAR

«La plaza». Idea i creació: El Conde de Torrefiel en col·laboració amb els performers. Text: Pablo Gisbert. (El Conde de Torrefiel). Dramatúrgia: Tanya Beyeler i Pablo Gisbert. Performers 2023: Mònica Almirall, Lara Brown, Nicolás Carbajal, Carmen Collado, Marta Fernández, Raquel Gualtero, David Mallols, Gloria March, Emmanuel Medina, Albert Pérez, Carla Redò, Julia Romero Soriano, Amaranta Velarde i Iver Zapata. Disseny il·luminació: Ana Rovira. Escenografia: El Conde de Torrefiel i Blanca Añón. Vestuari: Blanca Añón i els performers. So: Rebeca Praga. Il·luminació: Ana Rovira. Robot: Oriol Pont. Direcció i coordinació tècnica: Isaac Torres. Tècnics de gira: Javi Castrillón, Roberto Baldinelli i Uriel Ireland. Producció executiva: Cielo Drive. Oficina: Mireia Donat i Uli Vandenberghe. Distribució: Alessandra Simeoni. Producció: Kunstenfestivaldesaarts (Brussel·les) i Cielo Drive. Coproducció: Alkantara&Maria Matos Teatro (Lisboa), Festival d’Automne&Centre Pompidou (París), Festival Grec Barcelona, Festival de Marseille, Hau Hebbel am Ufer (Berlín), Mousonturm, Frankfurt am Main, Triennale di Milano, Vooruit (Gant), Wiener Festwochen (Viena), Black Box Theater (Oslo) i Zurcher Thetaerspektakel (Zuric). Amb el suport de: Zinnema (Brussel·les), Festival Sâlmon, Mercat de les Flors i El Graner - Centre de Creació (Barcelona), Fabra i Coats, Centre de Creació Barcelona, Ministeri de Cultura espanyol, Institut Ramon Llull i Generalitat de Catalunya. Performers 2018: Gloria March Chulvi, Albert Pérez Hidalgo, Mónica Almirall, Nicolás Carbajal, Amaranta Velarde, David Mallols. Disseny de so: Adolfo García. Direcció: Tanya Beyeler i Pablo Gisbert. Festival Grec 2018. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona. 5 i 6 juliol 2018. Reposició: Cicle Katharsis. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, 26 i 27 gener 2023.
           

Vist fugaçment dins el Festival Grec del 2018, al Sant Andreu Teatre, la companyia El Conde de Torrefiel es va emportar amb aquest espectacle, «La plaza», el Premi la Crítica de les Arts Escèniques en la modalitat de Noves Tendències. Han passat gairebé cinc anys i probablement es podria continuar qualificant el muntatge que ara recupera el cicle Katharsis del Teatre Lliure com un espectacle encara de “noves tendències”, tot i que aquesta definició canviï ràpidament d'un dia per l'altre i una “nova tendència” d'última hora en deixi una altra per superada. El Conde de Torrefiel és una companyia que, malgrat haver picat pedra en sales alternatives catalanes, després del seu salt internacional, coneixen molt més a fora que aquí, a pesar que va  néixer a l'Institut del Teatre de Barcelona el 2010 amb un estil multidisciplinar que van crear, de fet, amb una altra companyia que també té més festejadors a fora que a casa, La Veronal. Teatrals i filòsofs, els dos creadors d'El Conde Torrefiel, Pablo Gisbert i Tanya Beyeler, van obtenir reconeixements com el Premi de la Crítica Serra d'Or i van convèncer els festivals internacionals a partir d'espectacles com KULTUR, estrenat a Àustria i on no s'estaven de mostrar sexe esplícit... [+ crítica]

T'ODIO, AMOR MEU!

«Domestic Violence». Idea de Markus Öhrn. Intèrprets: Jakob Öhrman i Janet Rothe. Pianista: Arno Waschk. Espai escènic: Markus Öhrn. Màscares: Makode Linde. Coproducció; Wiener Festwochen, Institutet i Wiesbaden Biennale. Amb el suport de Kulturrådet/Swedish Arts Council. Direcció: Markus Öhrn. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 gener 2023.

Aquest espectacle-performance «Domestic Violence» de l'artista visual Markus Öhrn (Suècia, 1972), fa cinc anys que es va estrenar al Festival de Viena quan la violència de gènere, que ja existia amagada des de temps ancestrals, encara no havia sortit a la llum des de tots els angles, polítics, socials i mediàtics, com passa ara. Entrar al Teatre Lliure de Montjuïc venint del carrer amb les notícies gairebé diàries d'assasinats de dones en l'àmbit domèstic no fa res més sinó entrar en un bucle de continuïtat del que hauria de ser l'espectacle: una denúncia preventiva i, en canvi, és un reflex de la realitat més cruel. El suec Markus Öhrn ha estat inclòs en el cicle “Katharsis” del Teatre Lliure que explora per quart any les disciplines més radicals i que tenen la caracerística que s'allunyen del teatre convencional. «Domestic Violence» és un muntatge de “només” 5 hores, cinc, que aviat és dit, i que posa a prova els espectadors i els facilita que entrin i surtin de la sala, si volen, mentre a l'escena es desenvolupa una trama monotemàtica: la violència de l'home contra la dona. Dos intèrprets i un pianista (també ell amb 5 hores a les tecles posant-hi la banda sonora que marca els alts i baixos de la violència que s'hi retrata). El fet que els dos personatges, una parella contemporània que conviu en un apartament blanc immaculat “made in Ikea” —Suècia no pot amagar les seves influències globals—, un rellotge suís de cucut que marca les hores en temps real, un catre amb les nòrdiques de rigor, un sofà, una taula i dues cadires, una poltrona-balancí marca blanca, un mirall de peu, un parell de tauletes de nit, una estora, un pom de flors i un parell o tres de begudes, xampany, vi, aigua, amb un petit cartell sobre el capçal del llit que diu «Be Happy» (Sigues feliç) i que recorda el foli amb el lema escrit a la paret de l'últim espectacle sobre «Hedda Gabler» d'Àlex Rigola, al Lliure de Gràcia, apel·lant també a la felicitat. Tot plegat amb els llums de la sala Fabià Puigserver permanentment oberts —una altra coincidència amb l'esmentada «Hedda Gabler»— i l'auditori expectant, pacient, sorprès i resistent, tret d'alguns desertors —posem aproximadament un 40% de l'aforament— que, o bé tornaven a la sala al cap d'una o dues hores fent un cafè llarg o un entrepà o ja no se'ls tornava a veure el pèl... [+ crítica]

COM UN PUNYAL POÈTIC A L'ESQUENA

«Asesinato de un fotógrafo», de Pablo Rosal. Intèrpret: Pablo Rosal. Fotografia: Noemí Elias Bascuñana. Concepte escènic i disseny de vestuari: Sílvia Delagneau. Disseny d'escenografia: Maria Alejandre. Espai sonor i música: Clara Aguilar i Pau Matas. Disseny d'il·luminació: Mingo Albir. Vídeo promocional i fotografia d'escena: Kiku Piñol. Equip de realització de fotografies: Direcció artística: Maria Alejandre. Assistent direcció artística: Oriol Duran. Gràfica: Pablo Shenkel. Col·laboració especial: Josep Maria Gassó. Agraïments: Albert Salord, Carla Schroeder, Irene Visa, Myrta Anadón, Pau Masaló, Ascensor Cocktail Bar, Bar Raïm, Galeria Esther Montoriol, Kipps Agramunt, Llibreria La Memòria, Llibreria Nollegiu, Primavera Sound i TMB. Producció: Sala Beckett. Ajut escriptura teatral Sala Beckett amb la Fundació SGAE. Ajudantia de direcció: Mònica Almirall. Direcció: Ferran Dordal i Lalueza. Sala Beckett, Barcelona, 20 gener 2023.
 

Pablo Rosal (Barcelona, 1983) és un d'aquests creadors multidisciplinars que es podrien qualificar d'home-orquestra. Poeta, dramaturg, actor, director i, en una certa etapa, també professor d'institut, format en Humanitats i en Direcció i Dramatúrgia a l'Institut del Teatre, ha col·laborat amb Agrupación Señor Serrano (que ja vol dir alguna cosa) i fins i tot s'ha llençat a la piscina cinematogràfica amb una pel·lícula produïda, pensada i cuinada per ell mateix que va visitar diferents festivals internacionals. Fa deu anys, Pablo Rosal ja va estrenar a la Sala Beckett «Monsieur Apeine quiere hacer amigos (Balada conversacional)» i en els últims quatre anys, resident a Madrid, ha participat en espectacles de companyies tan poc sospitoses de no tenir èxit com Teatro del Barrio i el Teatro de la Abadía. La seva col·laboració amb Ferran Dordal i Lalueza, que ara li dirigeix aquest relat unipersonal «Asesinato de un fotógrafo» a la Sala Beckett, és habitual i l'espectacle demostra la capacitat que té Pablo Rosal per involucrar en un projecte com aquest diferents disciplines com és el cas de la fotografia, segon protagonista del muntatge i que ha dirigit Maria Alejandre. «Asesinato de un fotógrafo» és un relat de gènere negre que Pablo Rosal desenvolupa amb un aire poètic i que el converteix en un detectiu emblemàtic d'època, caracteritzat senzillament amb quatre peces de vestuari que van de menys a més, és a dir, que al cap de vuitanta minuts, després d'aparèixer amb camisa i cos de tirants i després de fer un primer número onomatopeicomusical, va complementant la fisonomia amb l'americana, la gavardina, el barret i un passi final de silueta d'ombra... [+ crítica]

LA ROSA DE FOC DEL MANELIC

«Terra baixa (Reconstrucció d'un crim)», d'Àngel Guimerà. Versió de Pablo Ley. Dramatúrgia de Pablo Ley i Carme Portaceli. Intèrprets: Pepo Blasco, Laura Conejero, Mohamed El Bouhali, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Mercè Mariné, Roser Pujol, Manel Sans, Kathy Sey i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Carlota Ferrer. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Música original i espai sonor: Jordi Collet. Coreografia i moviment: Ferran Carvajal. Audiovisuals: Miquel Àngel Raió. So: Carles Gómez. Caracterització: Imma Capell. Ajudant d'escenografia: Alessandro Arcangeli. Ajudanta de vestuari: Joana Martí. Alumne en pràctiques de direcció i dramatúrgia de l'Institut del Teatre: Mario Rebugent. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Montse Tixé. Direcció: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 gener 2023.

No es pot parlar de deconstrucció de la «Terra baixa» original perquè el que han fet els dramaturgs Pablo Ley i Carme Portaceli en aquesta nova versió del Teatre Nacional de Catalunya és una reconstrucció del crim que Àngel Guimerà va deixar embastat. «He mort el llop!»... i cap a casa. Així ha estat des de fa 125 anys. De la mateixa manera que el «ser o no ser» de Shakespeare deixa clar sempre que “aquest és el dilema”. Semblava que «Terra baixa» era un d'aquests clàssics que no admetia gaires retocs: la muntanya, el llop, la pastura, el mas, la submissió de la dona, el caciquisme de l'amo... Doncs, sí. Pablo Ley i Carme Portaceli han demostrat que sí, que es pot retocar. I han reelaborat una «Terra baixa» que sembla feta de cap i de nou. I el que té més mèrit: sense defugir l'època en què Àngel Guimerà la va emmarcar, però enquadrant-la ara en el context històric d'aquell moment. És així com el crim passional del Manelic contra l'amo Sebastià esdevé un crim de caràcter social embolcallat per la febre de l'anarquisme que va caracteritzar Europa i també la Barcelona i la Catalunya de finals del segle XIX i principis del segle XX. Els espectadors que no n'estiguin al cas se sorprendran només començar quan comprovin que, en aquesta versió, l'assassinat de l'amo Sebastià a mans del Manelic i el mític crit «He mort el llop!» es produeix a la primera escena. A partir d'aquí, com en una mena de “travelling”, la història tràgica del triangle de la Marta, el Manelic i el Sebastià plana sobre l'escenari com un trencaclosques amb les peces que cal anar posant al seu lloc... [+ crítica]

ULL PER ULL, DENT PER DENT

«Jo sóc la fúria». Dramatúrgia de Marcel Clement. Intèrprets: Christian Paretas i Anna Mestre. Espai sonor: Xavi Quero. Moviment: Victòria Boixadera. Disseny de Llums: Marcel Clement i Marc Vilardell. Disseny d’espai: Cia. Del Corb. Audiovisuals: Gisel·la Esteve. Vestuari: Cia. Del Corb. Disseny gràfic: Christian Paretas. Fotos: Sergi Panizo. Premsa i comunicació: Victòria Boixadera. Producció executiva: Victòria Boixadera. Producció: Cia. Del Corb . Ajudant de direcció: Victòria Boixadera. Direcció: Marcel Clement. Teatre Eòlia, 4 - 6 desembre 2020. Reposició i revisió: Sala Fènix, Barcelona, 18 gener 2023. 

Tothom té dues cares, la pròpia i la de la màscara, ni que potser no ho sàpiga. Tothom porta a dins amagat el seu Jekyll i el seu Hyde. O, com diu un dels dos protagonistes d'aquesta obra de petit format, «Jo sóc la fúria», del dramaturg, director, actor i cantant Marcel Clement (Andorra la Vella, 1982), tothom porta dins el seu Superman i el seu Batman. Només cal una espurna perquè la fúria es descarregui. Sense que qui la fa esclatar sigui capaç d'aturar-la. Aleshores se'l titlla científicament d'esquizofrènic o de tenir una doble personalitat. I el sistema establert opta per amagar-lo dels ulls de la societat en un psiquiàtric o, com es deia abans, en un manicomi, institucions on s'ha passat dels experiments més pedestres amb nefastos electroxocs dels anys trenta del segle passat a la teràpia de la rehabilitació i, més recentment, per la teràpia de l'estudi psiquiàtric i psicològic amb l'esperança frustrada fins ara pel gremi de penetrar en els misteris que emmagatzema zelós el cervell humà. L'actor Christian Paretas és la Fúria i l'actriu Anna Mestre és una psiquiatra jove que treballa amb els últims avenços de teràpia amb malalts mentals com el seu pacient. Hi ha un tercer personatge absent, la germana de la psiquiatra, que primer sembla que sigui una relació convencional per alleugerir el discurs, però més endavant agafa des de l'absència el pistó del protagonisme per fer un gir en l'acció i, sobretot, en l'actitud dels dos protagonistes... [+ crítica]

ELS “AVENTIS” A L'OMBRA DE BUFFALO BILL

«Buffalo Bill a Barcelona», de Ramon Madaula. Intèrprets: Ramon Madaula i Raquel Sans. Vestuari: Isabel Domènech. Disseny de so: Damien Bazin. Cap tècnic i disseny de llums: Enric Alarcón. Tècnic de so: Roger Giménez. Assessorament d'espai: Laura Clos 'Closca'. Producció executiva i regidoria: Marta Colell. Cap de producció: Josep Domènech. Producció: Bitò i Focus. Direcció: Mònica Bofill. Teatre Goya, Barcelona, 16 gener 2023.
 

Una tarda d'un dia gris de postguerra va arribar a la ciutat un imitador de Buffalo Bill. I va concertar una actuació a l'escola que el mestre va acceptar amb tot el risc que allò comportava en aquells temps d'inspectors de continguts franquistes i capellans amb sotana supervisors de la religió obligatòria. Però aquell Buffalo Bill —amb l'uniforme típic de vaquer— va anar més enllà del que seria una actuació recomanable per a infants. Va plantar una acompanyant de pista davant d'un tauló i la va començar a envoltar amb una perillosa tirada de punyals amb l'esglai tant del mestre com de tot l'alumnat. Tot això —que avui no s'acceptaria en una activitat escolar pedagògicament admesa— passava a la meitat de la dècada dels anys cinquanta del segle passat, quan les activitats lúdiques de la que després seria anomenada “escola activa” encara no havien arribat. Una excepció lúdica agosarada, doncs, enmig del panorama reclòs de l'escola en temps de la Dictadura. Aquell Buffalo Bill de la meva infància —el tal Buffalo existia, doncs!— va ser l'aparició en carn i os dels “indius” i “mericans” de plom que feien de minúsculs titelles del fortí de joguina “comprat” a la fira de Reis i que era la reproducció dels westerns en blanc i negre de l'època. Veure aparèixer de nou Buffalo Bill, doncs, aquesta vegada a l'escenari, amb una caricatura múrria i polsosa, interpretada per l'actor i autor Ramon Madaula, després d'una llarga cavalcada que diu que ha fet des de l'Amèrica profunda fins a Barcelona amb el cavall “aparcat” a la zona blava del carrer Joaquín Costa, paral·lel al Teatre Goya, m'ha causat una impressió semblat a la d'aquella tarda d'infància d'escola. Cadascú té, com deia l'escriptor Juan Marsé, els seus "aventis" particulars... [+ crítica]

LA INCÒGNITA DE LA SÍNDROME DE RESIGNACIÓ

«Uppgivenhet», de Daniel J. Meyer. Intèrprets: Quim Àvila, Biel Castaño, Pau Escobar i Diana Gómez. Escenografia: Anna Alcubierre. Il·luminació: Ganecha Gil. Vestuari: Míriam Compte. Disseny de so i espai sonor: Òscar Villar i Daniel J. Meyer. Moviment: Guille Vidal-Ribas. Assessorament musical: Jordi Vinyoles. Logo: Quim Àvila. Fotografies: David Ruano. Coach vocal: Anna Valldeneu. Ajudanta d'escenografia: Jordi Bruna Camprodon. Ajudantes en pràctiques de vestuari: Abigail Montero González i Tania Hernández Esteban. Estudiant en pràctiques d'escenografia: Mar Parés Baraldés. Construcció d'escenografia: Taller-estudi d'escenografia Jorba-Miró. Equips tècnics i gestió de la companyia. Distribució: Bitó Produccions, S.L. Ajudanta de producció: Gina Aspa Miralta. Cap tècnic: Titin Custey. Producció: AKA Teatro, S.L. i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: La Brutal, Nau Ivanow i Sala ETC-Ajuntament de Vic. Equips tècnics i gestió TNC. Ajudant direcció: Oriol Puig Grau. Direcció: Montse Rodríguez Clusella. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 gener 2023.


El dramaturg Daniel J. Meyer (Buenos Aires, Argentina, 1982) ha coincidit amb l'actor i director Xicu Masó en basar la seva inquietud per la hipocresia de la vella Europa envers els refugiats en la incògnita descoberta ja fa temps a Suècia sobre infants i joves que pateixen el que s'ha anomenat “síndrome de resignació”, un estat letàrgic que afecta els refugiats quan psicològicament reben l'impacte que poden ser expulsats del país que presumptament els havia d'acollir i ajudar a créixer per una vida millor. Ja sé que començo per allò que la compayia AKA vol que sigui un secret, però a l'era de la intercomunicació global és impossible mantenir un secret ni que aquest s'amagui sota un nom enigmàtic com “huppgivenhet” que porta de seguida a la terminologia adoptada a Suècia per anomenar científicament aquesta patologia: “Uppgivenhetssyndrom”. Deia que Daniel J. Meyer i l'equip de la companyia AKA han coincidit amb Xicu Masó. Els espectadors tastaaplatees recordaran l'encara recent obra «Síndrome de gel» al Teatre Lliure de Gràcia, amb dramatúrgia de Mohamad Bitaru i Clàudia Cedó, representada entre març i abril del 2022, i que tenia com a rerefons aquesta patologia encara avui considerada misteriosa pels qui l'estudien i molt més tenint en compte que només s'ha detectat fins ara a Suècia des dels anys noranta del segle passat. Entre les dades més recents, només a Suècia, se'n van detectar prop de 200 casos... [+ crítica]

DEU POMETES TÉ EL POMER

«Diskòdrom 0,0», de Montse Arolas, Deniz Çelik, Andrea Grau i Vita W. Berry. Dramatúrgia: Ever Blanchet i Maria Clausó. Intèrprets:  Anna Cerveró, Maria Clausó, Andrea Grau i Maria Ten. Assistència de moviment: Èlia Genís. Disseny d’il·luminació: Sophya Acosta para Sophya Acosta Lightning Design Studio. Espai Sonor: Blai Blanchet. Tècnic de so: Albert Zayuelas. Tècnic de llums: Ignasi Peralta. Confecció vestuari: J. Barbany. Disseny: Neus Vallespí. Premsa: Àlex Sánchez. Fotografia: Àlex Sánchez. Producció executiva: Roxana Díaz.  Producció: Versus Teatre. Amb el suport de: ICEC. Direcció: Ever Blanchet i Maria Clausó. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 12 gener 2023.


L'any 1979 —ha plogut molt des d'aleshores—, l'Editorial Tusquets va saltar de la poltrona quan va saber que el premi La Sonrisa Vertical de relats eròtics l'havia guanyat un original presentat amb el pseudònim d'Ofèlia Dracs que amagava vuit autors encara joves com Quim Monzó, Joaquim Carbó, Jaume Fuster, Jaume Cabré, Josep Maria Illa, Xavier Romeu, Joan Rendé i Joaquim Soler. Diuen que el col·lectiu va voler que hi haguessin també dues escriptores, però que finalment les escollides van renunciar a formar-ne part. El recull es va publicar amb el títol «Deu pometes té el pomer». Ja he començat dient que des del 1979 havia plogut molt. I eròticament encara ha plogut més. A la dècada dels setanta del segle passat, encara es vivia l'eufòria postdictadura i el despertar de tabús com el sexe i l'erotisme. «Deu pometes té el pomer», doncs, literàriament, va formar part d'aquest boom de l'últim quart del segle passat. Si bé aleshores, com deia, dues autores van renunciar a formar part del conjunt de relats, el veto o autoveto femení ja fa temps que s'ha superat. I una mostra recent és l'espectacle «Diskòdrom 0,0» que parteix de quatre relats eròtics escrits per quatre autores. Quatre històries que poden semblar ficció però que ja se sap el que diuen: la ficció supera sovint la realitat... [+ crítica]

HUMANITZAR ELS “IMPOSSIBLES”

«La torre de Nadal». Dramatúrgia de Lluís Danés. Dramaturg: Eduard Solà. Veu en off: Lluís Soler. Artistes de circ: Paula Asvin Lopez Echarri (duo trapezi), Toni Gutiérrez Casado (duo trapezi), Nicolas Pasten Gonzalez (aro), Martina Covone (corda llisa), Marta Ruiz López (acrodansa), Marta Camuffi (capilar). Cantants: Xavi Fernandez López (baríton), José Manuel Guinot Pascual (tenor), Tina Gorina Faz (soprano), Raquel del Pino Herranz (soprano). Músics: Joan Lombarte (percussió), Vicente Morales (flauta/piccolo), Clara Soler (clarinet), Nil Moreno (contrabaix), Clara Piera (violí), Luis Eduardo Bustos (trombó), Bernat Clota (trompeta/flügelhorn), Blai Manyer (piano). Arranjador: Sergi Cuenca. Escenografia: Lluís Danés. Director escenografia: Carles Berga. Coreografia: Ariadna Peya. Il·luminació: Albert Faura. Figurinista: Mercè Paloma. Dissenyador so i programador teclat: Alfred Tapscott. Col·laboració de la Fundació Ferrer Salat i la Fundació Conservatori del Liceu. Directora circ: Ingrid Esperanza. Director musical: Sergi Cuenca. Director escena: Lluís Danés. Coproducció de l'Ajuntament de Barcelona i el Gran Teatre del Liceu. Escenari Plaça de Catalunya, Barcelona. Del 17 - 30 desembre 2022.

Joan Font i Jaume Bernadet, dues de les ànimes de Comediants, diuen en l'article «Sobre les arts de carrer i el sentit de la festa (reflexions en veu alta)», inclòs en el volum «Joan Font. La descoberta d'un nou llenguatge teatral», a cura de Piti Español (Converses, 7 / Edicions de l'Institut del Teatre, 2022): “El nostre objectiu és plantejar un teatre dels sentits, un teatre de formes, colors, olors, textures, músiques i silencis, però també d’emoció i provocació. La provocació que suposa enfrontar amb optimisme la política de la por, la provocació que suposa redescobrir valors senzills, quotidians, davant la imparable roda del consum, la provocació del compromís amb els problemes presents, inventant històries compartides, moments que ens reconciliïn amb l’ésser humà i ens ajudin a obrir els ulls, i fer del món una gran casa de cultura que tots hem de cuidar abans no sigui  massa tard.” És una oportuna definició a l'hora de parlar de l'excepcional espectacle «La torre de Nadal», que el director de cinema i guionista Lluís Danés (Arenys de Mar, Maresme, 1972) ha ideat i creat per representar a l'escenari de carrer dins de les festes de Nadal de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Tornant a Joan Font i Jaume Bernadet —Comediants commemora el cinquantè aniversari—, els dos directors, actors i animadors diuen també: “El paper dels artistes de les arts de carrer ha de ser innovar en fórmules de comunicació i en l’ocupació cultural de l’espai públic, ja que són patrimoni de tots. El paper de les institucions públiques ha de ser invertir, potenciar i facilitar aquest progrés.”... [+ crítica]

A CAL FUSTER HI HA NOVETAT...

«Hedda Gabler». Dramatúrgia d'Àlex Rigola, a partir del text d'Henrik Ibsen. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Miranda Gas, Pol López, Marc Rodríguez i Joan Solé. Caixa escènica: Max Glaenzel. Coordinació tècnica: Igor Pinto. Producció executiva: Irene Vicente. Assistent de producció: Laia Bonet. Construcció d'escenografia:  Pascualin Estructures Stage Technology, S.L. i Sumescal SL. Coproducció: Teatre Lliure i Titus Andrònic S.L. Ajudanta de direcció: Laia Alberch. Direcció: Àlex Rigola. Cia. Heartbreak Hotel. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 desembre 2022.

A cal fuster hi ha novetat... I ho dic com ho deia el poeta J.V.Foix no perquè siguin dies de Nadal sinó perquè, al director i dramaturg Àlex Rigola, això de la fusteria sembla que ho porti a l'ADN, si tenim en compte que posar intèrprets i espectadors embalats en una caixa de fusta —més gran o més petita, depèn— ja ho ha fet en propostes anteriors com «Who is me. Pasolini» (2016) o «Vània» (2017), muntatges d'estructura i dramatúrgia singulars, amb un cert aire experimental que, sense tanta fusteria, el director ha anat imprimint amb un mètode molt personal que han donat altres propostes com «La gavina» (2018), «23F. Anatomia d'un instant» (2021) o «Ofèlia. Panic Attack» (2021), aquest últim, per cert, amb l'actriu Roser Vilajosana dins d'una carrosseria de Seat 600 i amb un espectacle del Grec'22 a la nau de Cal Trinxet de l'Hospitalet de Llobregat només per a una vintena d'espectadors per sessió. Aquí, en aquesta versió de «Hedda Gabler», l'estructura de fusta s'ha engrandit una mica més que les prefabricades per als muntatges sobre Pasolini i Vània. Ara sembla una barraca de teatre ambulant amb plafons i bancades de pi blanc fins a una capacitat per a vuitanta espectadors. Fusta sí, però coixins, també. I penja-robes a l'exterior per als abrics. Els espectadors que ja han exhaurit totes les funcions previstes d'aquesta primera temporada estan avisats... [+ crítica]

AIXECA'T I CAMINA!

«La voluntad de creer», de Pablo Messiez, a partir d'«Ordet», de Kaj Munk. Intèrprets: Marina Fantini, Rebeca Hernando, María Jáimez, José Juan Rodríguez, Íñigo Rodríguez-Claro, Mikele Urroz. Espai escènic: Max Glaenzel. Vestuari: Cecilia Molano. Il·luminació: Carlos Marquerie. So: Iñaki Ruiz Maeso. Entrenament corporal:  Elena Córdoba. Cançons: «Viene clareando», d’Atahualpa Yupanqui per Leda Valladares i María Elena Walsh. «Vidala del último día» de Raúl Galán i Rolando Valladares per Sílvia Pérez Cruz. Distribució: Caterina Muñoz Luceño. Fotografia: Laia Nogueras. Coproducció: Teatro Español i Buxman Producciones. Agraiments: A tot el públic que ens va acompanyar durant el procés d’assaigs i a Sílvia Pérez Cruz. Menció: Per escriure aquesta peça, l’autor va gaudir el 2022 d’una residència d’escriptura a la Sala Beckett. Ajudant de direcció: Javier L. Patiño. Direcció: Pablo Messiez. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 28 desembre 2022.

El dramaturg i director argentí Pablo Messiez (Buenos Aires, 1974), aquesta vegada, que és la tercera que passa pel Teatre Lliure, no ho posa gens fàcil als espectadors sinó que els exigeix que s'endinsin en la seva pròpia especulació sobre el fet de creure o no creure en allò que es veu o en allò que et diuen que es veu. Pablo Messiez va dirigir el 2018 i el 2019 en reposició a l'Espai Lliure de Montjuïc, el suggerent espectacle «El temps que estiguem junts» amb intèrprets catalans. I el 2021 va portar a la sala gran de Montjuïc el seu espectacle lúdic «Las canciones». Amb l'actual muntatge «La voluntad de creer», el dramaturg fa un gir de 360º i parteix de la pel·lícula danesa «Ordet (La paraula)», de Carl Theodor Dreyer, rescatada del blanc i negre del 1955, que Messiez reprodueix en un televisor minúscul vintage situat en un cantó de l'escenari com si volgués que la projecció en blanc i negre li fes el paper d'aquells antics apuntadors que resseguien la trama i xiuxiuejaven el text dels intèrprets. El rerefons religiós de «La voluntad de creer» li serveix a Pablo Messiez per reflexionar sobre la veritat i la mentida en què es debat l'ésser humà i, per extensió, sobre la realitat i la ficció en què es debaten els espectadors i els intèrprets quan recorren al teatre. I ho fa estirant subtilment el fil de «Les tres germanes» de Txékhov, fusionades amb la trama del film danès «Ordet» i creant un espai familiar inestable, tocat per la febre de la fe, la creença en el poder de la poesia, la passió per la vida, la presència de la mort i el misticisme del més enllà sobre la divinitat de la creació... [+ crítica]

EL QUART REI MAG “FREELANCE”

«Artaban, la llegenda del quart rei mag». Idea original i composició musical: Marc Sambola. Dramatúrgia: Marc Rosich. Lletres: Yasmina Rincón. Interpretació: A Grup Vocal. Coreografia: Bealia Guerra. Escenografia: Anna Tantull. Disseny de vestuari: Iztok Hrga. Barreteria i complements: Mar Grañena. Producció executiva: Cristina Cazorla. Producció: Puça Espectacles SL. Ajudanta de direcció: Laura G. Ballbé. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Angelet. Cia. A Grup Vocal i Puça Espectacles. Onyric Teatre Condal, Barcelona, 27 desembre 2018. Revisió i reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 27 desembre 2022. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
 

El nord-americà Henry van Dyke (Germantown, Pennsilvània, 1852 - Princenton, Nova Jersey, 1933), escriptor i pastor presbiterià, ha passat a la història de la literatura com l'autor del relat «The Other Wise Man», publicat el 1896, una recreació de la teoria sobre els tres astròlegs savis, que han passat a ser reis mags en la cultura popular més pròxima, i la suposició que encara n'hi va haver un quart, un jove de trenta anys, que en clau de “freelance”, va anar també a la recerca de l'Estel de Betlem i va acabar detingut en temps d'Herodes per posar el nas on no el demanaven. La dibuixant anglesa Jackie Morris (Birminghan, Regne Unit, 1961) en va publicar una versió en còmic el 1998. Convertir el relat en musical per a tots els públics és una idea de Marc Sambola i el final més aviat tràgic del protagonista, el jove astròleg Artaban, ha estat adaptat a allò que demana un conte fantàstic, nadalenc i especialment ambientat durant la nit de Reis, tendint a una trama que inclou aventura, superació i picada d'ullet romàntica amb un final que intenta posar pau i glòria allà on hi havia desavinença, entre dos pobles separats per un riu, el poble de la Llum i el poble de la Foscor... [+ crítica]

ESCUDELLA I CARN D'OLLA AMB PANETTONE

«Terra baixa (El llop», d'Àngel Guimerà. Intèrprets: Alexandra Olmo (Marta), Àlecs Guixà (Manelic), Pep Carpena (Sebastià), Jordi Ferragut (Tomàs), Blanca Lasobras (Nuri), Daniel Masalles (Mossèn), Alba Segarra (Nanda), Marc Andreu (Josep), Roser Martínez (Antònia), Toni Aguilar (Xeixa) i Tuni Salvadó (Pepa). Realització: Emili Sampietro. Il·luminació: Albert Faura. Escenografia: Enric Planas. So: Joan Gorro. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Farré. Cap de producció: Bet Orfila. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidor: Pol Quintana. Fotografia: David Ruano. Disseny cartell: Estudi Neus Pacheco. Producció executiva: Lídia Figueras. Ajudant de direcció: Enric Cambray. Direcció: Àngel Llàcer.  Teatre L'Atlàntida de Vic, Teatre Kursaal de Manresa, Teatre El Foment de Juneda, Teatre Àngel Guimerà del Vendrell, Teatre Nau Ayats d'Arbúcies, Teatre de La Passió d'Esparreguera, Teatre Principal d'Olot, Centre Cultural de Terrassa, Teatre de La Passió de Cervera, La Llotja de Lleida, Teatre Principal de Valls, Teatre Plaza de Castelldefels, Teatre Casal de Centelles, Teatre Ateneu d'Igualada, Teatre Ateneu de Tàrrega, Teatre Casal de Vilafranca del Penedès, Teatre Ateneu de Tàrrega, Espai Ter de Torroella de Montgrí, Teatre Tarragona, Teatre La Faràndula de Sabadell, Teatre Ateneu de Sant Celoni, Teatre Ateneu de Mollet del Vallès, Teatre Auditori de Castellar del Vallès , Teatre El Casal Riudomenc de Riudoms i Teatre Jardí de Figueres, del 29 d'abril al 25 novembre 2022. Teatre Municipal de Girona, Festival Temporada Alta, 26 i 27 novembre 2022. Teatre Municipal de Girona, Festival Temporada Alta, 26 i 27 novembre 2022. Emissió TV3: 25 desembre 2022.

Programa “El llop” de TV3: Direcció de producció: Elisabet Sànchez. Producció executiva TV3. Cristian Trepat i Mario Daza. Producció executiva: Turruà Llàcer i Guillem Cabra. Coordinadora de continguts de TV3: Reyes Marimon. Producció teatral La Perla 29: Bet Orfila. Lingüista: Clara Queraltó. Cap de màrqueting: Jordi Sellas. Coordinació de guió: Nacho Díaz. Guió “El llop”: Elisenda Pineda. Redacció: Ada Ripollès. Community Manager: Marta Meya. Ajudant de càsting: Ana Sanabria. Ajudant de producció: Blanca Andreu. Auxiliars de produció: Laura Soler, Lorena Masa, Ainara Martos i Marta Soler. Director de fotografia: Marc Duran. Direcció d'art: Carol Sànchez. Estilisme: Ariadna Julià. Maquillatge i perruqueria: Carolina Capo. Grafisme: Dani Gonzàlez i Benja Villegas. Sintonia programa: Manu Guix. Etalonatge: La casa de Kuleshov. Documentació TV3: Francesc Pérez. Continguts digitals TV3: Jordi Salvat i Sònia Gonzàlez. Ajudant de realització: David Martínez. Operadors de càmera: Germán Rubies, Jordi Julià, Marc Tardiu, Germán de Santiago, Nando Gutiérrez i Alan Fábregas. Cap tècnic: Jordi Roselló. So directe: La fábrica de carbón. Muntatge: Otto Gómez (AMMAC), Luís Calvo i Núria Campabadal. Ajudant de muntatge: Miguel Gálvez. Postproducció d'àudio: La fábrica de carbón. Ajudant direcció teatral: Enric Cambray. Direcció: Àngel Llàcer i Jose Marín. TV3: 25 desembre 2022.
           

Mentre escric aquestes línies, les televisions de la Xarxa locals estan emetent el popular concurs de gossos d'atura de Llavorsí, al Pallars Sobirà, que ja compleix 34 edicions. Els crits inintel·ligibles i sincopats dels pastors amb el seu gaiato de rigor i les cabrioles dels diversos gossos d'atura acomboiant els ensinistrats ramats d'ovelles em recorden sempre aquell fugaç gag de Paco Mir del Tricicle imitant-los. A «Terra baixa», Angel Guimerà va immortalitzar el pastor de muntanya més universal, en Manelic. Si no fos pel concurs de Llavorsí, potser no se sabria que encara hi ha pastors que conviuen amb els seus ramats. Per tant, l'arcaisme rural de «Terra baixa» té una justificació. El que no li perdona el temps, a «Terra baixa», és el perfil d'alguns dels seus personatges i les seves actituds davant el drama rural de Guimerà. Ni el Manelic seria avui tan bon jan com és, ni la Marta aguantaria el que aguanta amb el casament de conveniència, ni l'amo Sebastià se les veuria tan fresques per dominar la hisenda i la seva gent com un terratinent de fa dos segles. Tot trontolla, doncs, si quan es fa contemporània l'ambientació no es té en compte que és una convenció teatral i que el que compta és el fons discursió que va llegar Àngel Guimerà. I en aquest sentit, el resultat que ha obtingut el director Àngel Llàcer és remarcable perquè tots els intèrprets espeteguen el text clàssic amb una netedat absolutament envejable que molts professionals haurien de tenir en compte i que, més que portar a un “teiatru” de l'època, recorda que un dels valors del teatre és la llengua... [+ crítica]

A LA TAULA I AL LLIT, EN PIJAMA AL PRIMER CRIT!

«El pare (Le père)», de Florian Zeller. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Josep Maria Pou, Rosa Renom, Victòria Pagès, Josep Julien, Pep Pla i Mireia Llamolla. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció i producció executiva: Marina Vilardell. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz. Ajudantia d’escenografia: Cesc Colomina. Regidoria: Tilda Espluga / Marta González. Sastreria: Rosario Macias. Cap tècnic del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l’escenografia: Pascualín Estructures. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Ajudantia de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Josep Maria Mestres. Teatre Romea, Barcelona, 25 desembre 2022.

«¿Qui sóc jo...?», es pregunta finalment el protagonista d'aquesta obra de l'autor Florian Zeller (París, 1979) que tracta subtilment —sense voler fer-ne un documental divulgatiu— la malaltia de l'Alzheimer. Estrenada el 2012 a París, l'obra va saltar ràpidament fronteres i va convertir l'autor, que ja era conegut com a novel·lista, en una de les promeses, aleshores encara jove, de la dramatúrgia francesa. «El pare» té un repte afegit per a aquells que s'hi volen enfrontar: només pot ser interpretada per un actor que tingui aproximadament o que aparenti l'edat prou avançada per fer creïble el seu personatge. En aquest cas, l'Andreu, el personatge protagonista interpretat per l'actor Josep Maria Pou —que en té 78—, és en la ficció a la ratlla dels 76, potser una mica aviat per patir demència senil, però no impossible, tenint en compte els avenços cada vegada més precoços de la malaltia. I un altre repte: cal també que l'actor que l'interpreta sigui, sobretot, un mestre de l'escena. Condició superada aquí amb escreix. Aquesta virtut ja es va donar en la versió cinematogràfica més recent, tot i que perdent alguns matisos irònics de l'original teatral, la que protagonitza l'actor Anthony Hopkins, que li va valer l'Oscar com a millor actor del 2021. També alguns espectadors —o molts espectadors— recordaran la versió espanyola que el 2016 va interpretar en el mateix escenari del Teatre Romea el veterà actor Héctor Alterio (Buenos Aires, 1929) i que en aquella ocasió va dirigir José Carlos Plaza, amb una companyia en la qual hi havia també, en el paper de la filla del protagonista, l'actriu Ana Labordeta, filla del desaparegut cantautor José Antonio Labordeta (Saragossa, 1935 - 2010). Aquí, aquest paper li ha tocat a una altra espasa de l'escena catalana, l'actriu Rosa Renom... [+ crítica]

POSAR EL DIT DE COLOM A L'ULL

«Amèrica», de Sergi Pompermayer. Intèrprets: Joan Carreras, Mireia Aixalà, Tamara Ndong, Marc Bosch, Aida Llop i Carme Fortuny. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Vídeo creació: Francesc Isern. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell . Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz . Ajudantia de vestuari: Lara Gómez. Regidoria: Roger Solanes. Sastreria: Esther Chércoles. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Construcció de l’escenografia: Pascualin Estructures. Confecció del vestuari: Epoca. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny gràfic: Santi&Kco  . Reportatge Fotogràfic:  David Ruano. Agraïments: Óptica Sanabre. Producció de La Villarroel. Amb el suport de l'ICEC. Distribució: Sergi Calleja. Ajudantia de direcció: Xavier Ricart. Direcció: Julio Manrique. La Villarroel, Barcelona, 23 desembre 2022.


L'any 1492 Cristòfor Colom i el finançament dels Reis Catòlics van posar la primera pedra de l'esclavisme en una terra que no coneixien fins aleshores. Quatre-cents anys després, la sagnia i l'espoli s'havien espremut al màxim i el tràfic d'esclaus des d'Àfrica passant també pel Mediterrani no va ser vist com un delicte fins a mitjan segle XIX. Però aleshores les butxaques dels que s'hi havien dedicat ja estaven prou folrades i la seva influència social coneguda com a llegat dels indianos ja s'havia estès per tota la costa catalana. El Modernisme de moltes poblacions marineres i el de Barcelona no serien el que van ser i el que són sense l'esclavisme. És tan censurable fer els ulls clucs al passat esclavista d'una part de la burgesia industrial catalana —la que un segle després combregaria amb el franquisme— com fer els ulls clucs davant d'edificis monumentals envaïts per les cues de turistes i el metralleig de selfies. Admetre que no hi hauria Gaudí sense la burgesia esclavista seria un bon començament. Això no ho diuen els guies turístics i no figura en cap guia oficial de Barcelona. I tampoc no es denuncia només enderrocant simbòlicament estàtues com les del Marquès de Comillas, a qui se'l redueix al nom ras d'Antonio López perquè sembli més negrer i menys involucrat en segons quines obres monumentals que la ciutat de Barcelona ha heretat. És prou sabut que hi ha qui voldria que s'enderroqués també el monument de Colom. Qui sap si amb l'excusa del remodelatge que ha començat del tram final de la Rambla, no hi hagut la temptació de fondre la gegantina pilona colomaire a la desapareguda foneria del Raval d'on va sortir, on ara vegeta l'antiga sala de ball de La Paloma... [+ crítica]

¿LA FAMÍLIA QUE MATA UNIDA ES MANTÉ UNIDA?

«Catarina e a beleza de matar fascistas». Creació de Tiago Rodrigues. Intèrprets: Isabel Abreu, Romeu Costa, António Fonseca, Beatriz Maia, Marco Mendonça, Antonio Afonso Parra, Carolina Passos Sousa i Rui M. Silva. Veus en off: Cláudio Castro, Nadezhda Bocharova, Pedro Moldão i Paula Mora. Espai escènic: Fernando Ribeiro. Vestuari: José António Tenente. Il·luminació:  Nuno Meira. Espai sonor i música original: Pedro Costa. Arranjaments vocals i corals: João Henriques. Suport de moviment:  Sofia Dias i Vítor Roriz. Suport de lluita i armes: David Chan Cordeiro. Col·laboració artística: Magda Bizarro. Director tècnic: Rui Simão. Regidor: Carlos Freitas. Maquinista: Paulo Brito. Tècnic de llums: Feliciano Branco. Tècnic de so: João Pratas. Apuntadora:  Cristina Vidal. Subtítols: Patrícia Pimentel. Producció executiva:  Pedro Pestana i Rita Forjaz. Agraïments: Mariana Gomes, Pedro Gil, Rui Pina Coelho i Sara Barros Leitão. Mencions: Aquest espectacle compta amb músiques de Hania Rani (Biesy i Now, Run), Joanna Brouk (The Nymph Rising, Calling the Sailor), Laurel Halo (Rome Theme III i Hyphae) i Rosalía (De Plata, feat. Raül Refree). Producció: Teatro Nacional D. Maria II. En coproducció amb Teatre Lliure (Barcelona), Wiener Festwochen, Emilia Romagna Teatro Fondazione (Modena), ThéâtredelaCité - CDN Toulouse Occitanie & Théâtre Garonne Scène européenne Toulouse, Festival d’Automne à Paris & Théâtre des Bouffes du Nord, Teatro di Roma – Teatro Nazionale, Comédie de Caen, Théâtre de Liège, Maison de la Culture d’Amiens, BIT Teatergarasjen (Bergen), Le Trident - Scène- nationale de Cherbourg-en-Cotentin, Centro Cultural Vila Flor (Guimarães) i O Espaço do Tempo (Montemor-o-Novo). Amb el suport d'Almeida Garrett Wines, Cano Amarelo, Culturgest i Zouri Shoes. Companyia Teatro Nacional Doña Maria II (Lisboa). Ajudant de direcció: Margarida Bak Gordon. Direcció: Tiago Rodrigues. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21/22desembre 2022.

 

La provocació és una de les velles missions del teatre. El portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, Portugal, 1977), actualment director del Festival d'Avinyó, no només ho sap sinó que ho practica. La creació de «Catarina e a beleza de matar fascistas» ho demostra. Dues hores i mitja d'una tirada que, sense gaires escarafalls escènics, només amb la paraula i alguna deconstrucció i reconstrucció escenogràfica de la casa de fusta de la família, passen com una glopada, a pesar que l'original portuguès —tan semblant en segons quines expressions amb el català— exigeixi, per als que no coneguin la llengua, mantenir la lectura del sobretitulat. Les dues primeres hores són una tesi sobre si és legítim fer ús de la violència per combatre el feixisme. «Amb el feixisme no es dialoga —diu algun dels personatges—, se'l combat». La família de la Catarina ha actuat d'activista al límit contra el feixisme des de fa més de setanta anys. N'ha matat uns quants. La bellesa de matar és el seu lema. I abans de matar, passa sempre pel preàmbul d'un tec en colla per assaborir la mort de les postres. El plaer que la família Catarina troba en cada matança d'un feixista també l'ha mantingut com a família unida. Potser és allò que els creients diuen sobre el pregar i que es podria parodiar dient: “La família que mata unida... es manté unida”. Però sempre hi ha un moment que apareix el cigronet negre de la família, el cigronet contestatari, la jove Catarina, a qui li toca prémer el gallet del feixista que tenen segrestat i en capella, el jutge Neto de Moura, la Catarina que qüestiona el mètode i la tradició violenta de la família. Una família, per cert, per herència tradicional del besavi, l'avi, el pare, la mare, l'oncle i tota la nissaga “catarinaire”, és tota ella una rèplica de la mateixa “Catarina", un element tan poètic com surrealista que el creador de l'espectacle Tiago Rodrigues manté com un elixir sense concessions durant les dues primeres hores de la trama... [+ crítica]