Palmarès dels Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya 2015

 Animal Religion obté el Gran Premi BBVA per l'espectacle de circ ‘Sifonòfor' [+ palmarès complet en PDF]

Dagoll Dagom reprèn les representacions de «Mar i cel» al Teatre Victòria fins a Nadali Reis

«Mar i cel». Basat en l'obra d'Àngel Guimerà. Text de Xavier Bru de Sala. Música i orquestració: Albert Guinovart. Dramatúrgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Intèrprets: Roger Berruezo (Saïd), Ana San Martín (Blanca), Pep Cruz (Joanot), Xavi Lite (Hassen), Júlia Jové (grumet Idriss), Xavi Fernández (Don Carles), Toni Viñals, Mireia Dolç, Rubén Yuste, Elena Tarrats, Víctor Arbelo, Xavi Navarro, Marc Vilavella, Lucia Torres, Dídac Flores, Clara Moraleda, Paula Vives, Raúl Grau, Enrique Navarro, Luis Moya / Dimas Bozzo. Orquestra: Marc Garcia / Andreu Gallén, Xavi Navarro / Daniel Campos, Edurne Vila / Víctor Pérez, Esther Vila / Marta Perna, Guillermo Prats / Xavi Sánchez, Quim Ollé / Ramon Vilalta, Francesc Puig / Montse Margalef, Cati Terrassa / Martí Marsal, Josep Gomariz / Josep Juan, Enric Mestre / Emili Bayarri, José Vicent Espinosa / Núria Andorrà, Dolors Almirall / Pau Roca. Escenografia i vestuari: Montse Amenós i Isidre Prunés. Disseny audiovisuals: Joan Rodón i Emilio Valenzuela. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Caracterització: Eva Fernández. Acrobàcies i entrenament físic: Raúl Grau. Col·laboradors confecció vestuari: Toni Langa i Goretti Puente. Atrezzo: Marsa Amenós i Josep Carreras. Realitzador flashmob: Joan Riedweg. Ajudants vestuari: Carlota Ricart i Maria Albadalejo. Ajudant caracterització: Pineda Aguilar. Ajudant càsting: José Luis Muñoz. Equip tècnic: Arnau Recio, Roc Mateu, Jonatan Martínez, Ferran Puértolas, Jordi Clopés, Ignasi Morros, Jordi González, Teresa Pérez, Tito Luchetti, Carles Fernández, Jordi Fuster, David Manau i Fernando Juárez. Assistent direcció musical: Raúl Patiño. Coordinació orquestra: Enric Mestre. Direcció musical: Joan Vives. Ajudants de direcció: Miquel Periel (càsting) i David Pintó. Direcció escènica: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 25 setembre 2014. Reposició: 1 octubre 2015.

Més mar i més cel que mai. Dagoll Dagom que, malgrat la commemoració de quatre dècades com a companyia, sembla que no l'afecta "la crisi dels quaranta", ha escoltat el clam de les successives generacions teatrals i ha tornat, després de deu anys de la segona versió (2004) i vint-i-sis de la primera (1988), a posar en escena, de cap i de nou, el que és considerat el seu espectacle musical més cèlebre, per l'impacte en el sector —un miler llarg de funcions—, per tradició cultural —Guimerà és referent— i per nombre d'espectadors acumulats —més d'un milió... i pujant. Els qui han tingut la sort de viure el naixement, l'esclat i la puixança de 'Mar i cel' es trobaran aquesta vegada amb un espectacle renovat tant en la forma com en els intèrprets —un càsting 99,99% nou— però fidel a l'esperit de la primera adaptació: modernitzar Guimerà, fer-lo contemporani, entenedor i recuperar el seu paper estimulant per a noves fornades no només d'espectadors sinó també de nous intèrprets que troben en els reptes de 'Mar i cel' l'escola imprescindible en qualsevol cultura teatral... [+ crítica]

«The Feliuettes». Dramatúrgia de Xavier Morató. Intèrprets: Laia Alsina, Maria Cirici, Laura Pau i Gerard Sesé (pianista). Veu en off: Núria Feliu. Disseny de llums: Antoni Font Mir. Espai escènic: Martí Torras Mayneris. Disseny de so: Jordi Agut. Moviment: Marghe Bergamo. Vestuari: Iztok Hrga. Direcció musical i arranjaments: Gerard Sesé. Direcció: Martí Torras Mayneris. Companyia The Feliuettes. El Maldà, Barcelona, 20 setembre 2015.

El musical 'The Feliuettes' es converteix a poc a poc en un thriller blanc. En un thriller, a més, polític i casolà. En un thriller polític, casolà i actualíssim. I, per postres, en un thriller d'humor. Tres actrius hi fan diversos personatges. I hi ha un pianista que val per dos que hi posa la solfa. Per això, parodiant el blanc i negre mític, aquest espectacle s'hauria pogut titular: «Torna-la a tocar, Feliuet». Sense ànim de ser una biografia de la cantant Núria Feliu, el guió del musical 'The Feliuettes' repassa alguns dels trets més característics de la seva trajectòria. No hi falten els inicis teatrals, els èxits musicals, les renúncies a segons quines propostes, el barri de Sants, el mercat d'origen familiar, la geganta en homenatge seu, les porteres i les venedores del barri que ho saben tot i no poden xerrar de res, un historiador amb pipa expert en la Feliu i una pipioli amb carpeta d'institut i motlles correctors de dents representant del club de fans de la cantant... [+ crítica]

«Van Gogh el musical». Text, lletres i música de Roc Olivé i Joan Olivé. Intèrprets: Roger Pera, Mingo Ràfols i Miquel Malirach. Cover: Joan Olivé. Veu en off de "Robert: Pep Sala. Músics: Dionís Olivé (direcció instrumental), Víctor Gorriti (guitarra elèctrica) i Núria Garcia Bonilla (violí). Coreografia: Lidia Ibáñez. Caracterització: Alba Guillén. Disseny llums: Carles Lucena. Escenografia: Gala Garriga. Vestuari: María José Colado. Direcció: Roc Olivé i Joan Olivé. Producció: TesTistosTigues. Teatre del Raval, Barcelona, 19 novembre 2015.

Com que els dos autors i lletristes d'aquest musical són de la corda de l'humor, els deu fer gràcia que un pintor com Van Gogh, de qui es commemora el 125è aniversari de la seva mort, es tallés un tros de l'orella quan ja estava tocat per la bogeria que, sense ell saber-ho, el portaria al cim de la glòria de l'art quan ja no hi fos. El cas és que la tallada d'orella esquerra amb una navalla, segons la versió oficial, no és pas per una decisió romàntica i voluntària, com relata el musical, sinó per les baralles i els enfrontaments entre ell i el pintor Paul Gauguin, durant el breu temps que conviuen plegats a Arles, el 1888. I si bé és cert que, un cop tallada l'orella, Vincent Van Gogh la va portar a un bordell embolicat en un paper de diari i la va regalar a una prostituta de qui estava encaterinat, anomenada Rachel, la presència aquí d'aquesta geganta de la vida, anomenada Ursula Layer, hi surt també de trascantó. Però, no ens esveréssim pas. Això és un musical i els mateixos autors adverteixen que, ni que estigui basat en fets reals, la meitat de la història pot haver estat inventada. Per tant, qualsevol llicència és bona, si la música sona... [+ crítica]

«Marits i mullers». Basada en el guió de Woody Allen, «Husbands and Wives». Traducció i adaptació d'Àlex Rigola. Intèrprets: Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, Mar Ulldemolins i Lluís Villanueva. Escenografia: Max Glaenzel. Realització escenografia: Teatro de la Abadía. Vestuari: Silvia Delagneau. Confecció vestuari: Nené Fernández i Eugeni Caireta. Il·luminació: Maria Domenech. Ajudant direcció: Carlos Briones. Direcció: Àlex Rigola. Producció de Heartbreak Hotel, Teatro de la Abadía, Trànsit Projectes i La Villarroel. La Villarroel, Barcelona, 19 setembre 2015.

¿Sabeu què passa...? Que el 1992, potser per allò de l'aura inesgotable dels Jocs Olímpics, als que ja hi érem, ens semblen encara ahir mateix. I han passat 25 anys llargs! Per això em fa l'efecte que el guió del mestre Woody Allen —considerat una de les seves millors creacions— a vegades cau en la trampa del passat. M'explico una mica més, abans que l'auditori silenciós se'm posi a xiular. Woody Allen s'estalvia el terapeuta. No és perquè sí que escriu 'Husbands and Wives' i que roda la pel·lícula el 1992 coincidint amb el seu conflicte de parella amb l'actriu de tota la vida, Mia Farrow, i consolida la relació que estableix amb la seva filla adoptada, Soon-Yi (Dilan). 'Marits i mullers' —comparada sovint pel seu contingut amb 'Secrets d'un matrimoni', d'Ingmar Bergman—, té alguna cosa de tot això. Separació de parella, el somni del passat, la joventut que s'escola, l'atracció de l'alumna que admira el professor, la parella d'amics que anuncia que trenca la relació i el desencadenant en la pròpia parella del professor d'universitat i la directora d'una revista... Esclar que sempre amb l'afegit de la dissecció a càrrec del mestratge de Woody Allen, cosa que, malgrat la pàtina d'antigor que he esmentat, no acaba de caducar mai de debò... [+ crítica]

«Caiguts del cel (Comme s'il en pleuvait)», de Sébastien Thiéry. Traducció i versió de Sergi Belbel. Intèrprets: Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Carles Martínez i Anna Barrachina. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Kiko Planas (A.A.I.). Vestuari: Mercè Paloma. Espai sonor: Jordi Bonet. Ajudant de direcció: Antonio Calbo. Assessorament lingüístic: Alina Furman. Direcció: Sergi Belbel. Coproducció: Focus i Trasgo Producciones. Teatre Condal, Barcelona, 18 setembre 2015.

Si la Junta Electoral d'aquest país, en comptes d'estar tancada al despatxos institucionals emetent resolucions absurdes, anés al teatre, potser trobaria algun punt feble per declarar "sospitosament electoralista" una de les escenes d'aquesta comèdia, també mig absurda, quan Jordi Bosch i Anna Barrachina, ell un anestesista català de bona posició i ella una dona de feines ucraïnesa, s'embranquen en una conversa confusa en una dissertació sobre la independència, els nacionalismes, la llosa del comunisme per a Ucraïna i la d'Espanya per a Catalunya. Començo per aquesta escena perquè és la que, juntament amb una altra lingüísticament espaterrant de més endavant, proporcionen alguns dels moments més esclatants de la comèdia francesa de Sébastien Thiéry (París, 1970), en uns diàlegs que broden tant Anna Barrachina com Jordi Bosch i que, ni que es facin inintel·ligibles per als espectadors que no sàpiguen un borrall del presumpte ucraïnès, sí que enganxen l'auditori per la musicalitat de la seva fonética i l'expressivitat gestual dels dos contrincants... [+ crítica]

«El grito en el cielo». Text i dramatúrgia d'Eusebio Calonge. Intèrprets: Celia Bermejo, Enrique Bustos, Gaspar Campuzano, Iosune Onraita i Francisco Sánchez. Espai escènic: Paco de la Zaranda. Il·luminació: Eusebio Calonge. Modista: Trini Cabrero. Direcció: Paco de la Zaranda. Companyia La Zaranda. Teatro Inestable de Andalucía la Baja. Col·laboració de la Biennal de Teatre de Venècia i Festival Temporada Alta. Teatre Romea, Barcelona, 17 setembre 2015.

Humor negre, negríssim. Però també tintat d'una pàtina ocre de tristor. Sorprèn que algun espectador es prengui aquesta nova aposta de La Zaranda com un espectacle per riure-hi a cor què vols. M'hi he trobat amb una d'aquelles espectadores de rialla fàcil el dia de la meva funció mentre, davant l'aparent comicitat dels personatges, a l'escenari anava creixent el sentiment de fatalitat per mor del mall de la vellesa. La companyia andalusa de La Zaranda posa un grup d'avis en fase de decrepitud en una residència de gent gran en una d'aquelles plantes de geriàtric que la publicitat dels grans grups privats de residències que fan l'agost gràcies a l'estafa de la Llei Pública de Dependència amaguen de la vista dels futurs usuaris i les seves famílies... [+ crítica]

«Allegro». Dramatúrgia de Paco Mir. Intèrprets companyia Cor de Teatre: Mariona Ginès, Maria Casado, Maria Santallusia, Glòria Garcés, Carla Mattioli, Alicia Lorente, Laura Pla, Albert Mora, Nasi Marco, Ezequiel Casamada, Joan Rigat, Jorge Tello, Enric López, Miquel Gili. Arranjaments: Pere-Mateu Xiberta. Escenografia: Pep Oliver (Zer0quatre). Construcció escenografia: Jordi Soler. Vestuari: Myriam Ibáñez. Il·luminació: Lluís Martí. So: Jordi Bonet i Joan-Carles Ros. Ajudant direcció: Gilbert Bosch. Direcció escènica: Paco Mir. Direcció musical: David Costa. Coproducció: Temporada Alta 2014 / El Canal-Centre d’Arts Escèniques Salt / Girona. Teatre Goya, Barcelona, 16 setembre 2015.

Hi ha qui només canta a la dutxa. Aquí, la dutxa és una de les imatges simbòliques que, com moltes altres de l'espectacle, dibuixen amb el gest els intèrprets de Cor de Teatre que recorren amb 'Allegro' els passos del dia a dia d'un personatge, des que li sona el despertador a primera hora del matí fins a la caiguda de la matinada en els somnis. Catorze intèrprets a cappella en només uns vuitanta minuts i a través d'una vintena de peces fragmentades que converteixen la clàssica en un tot contemporani. El factor sorpresa que va representar en el seu moment 'Operetta', l'espectacle de Cor de Teatre que ha girat per mig món, encara es manté en aquest 'Allegro'. Formacions com Cor de Teatre tenen el repte, com en el circ, d'anar sempre una mica més enllà per la maroma del difícil. I ho fan, amb una dramatúrgia encara més teatral que s'empara en la insinuació i el gest per crear una història quotidiana que interpel·la també el dia a dia dels espectadors amb situacions corrents... [+ crítica]

«Dies normals (Ordinary Days)». Música i lletres d'Adam Gwon. Adaptació del text: Marc Gómez. Intèrprets: Xavi Duch / Albert Bolea (Warrer), Marta Capel / Lourdes Fabrés (Deb), Gracia Fernández / Maria Santallusia (Claire), Víctor Gómez / Ferran Guiu (Jason). Pianista: Joan Comaposada. Disseny de so: Fran Paredes. Disseny de llums: TeatreOff. Tècnic de sala: Andriy Kravchyk. Vestuari i utilleria: TeatreOff. Direcció musical: Joan Comaposada. Direcció: Ferran Guiu. Producció de TeatreOff d'acord amb R&H Theatricals Europe. Versus Teatre, Barcelona, 6 setembre 2015.

Podria ser una versió adaptada d'una de les moltes pel·lícules de relacions personals de Woody Allen. Tot passa a Nova York: els carrers, els parcs, els taxis, Manhattan, Broadway, els gratacels i els seus terrats, i sobretot dins del laberint de sales del Metropolitan Museum of Art (MET, per als amics)... La imaginació dels espectadors hi farà molt, esclar, però es poden conformar, quan entrin i surtin del Versus Teatre al renovat carrer Castillejos per mor de les obres de les Glòries, fent una mirada a la torre Agbar, visió total del pirulí des d'ara, sortosament il·luminada després de les amenaces de la propietat de convertir-la en un fantasma fosc, si no li deixen fer un hotel de luxe.  'Dies normals' és una petita història de dues parelles de joves d'entre els 25 i els 30 anys que el jove autor i compositor Adam Gwon —ell en té uns 35—, nascut a Boston, però resident a NY, explica cantant —com diria aquell— a través de dinou peces que tenen el do de fer-se atractives i suggerents per la narrativitat que contenen... [+ crítica]

«André & Dorine». Dramatúrgia de Garbiñe Insausti, Jose Dault, Iñaki Rikarte, Edu Cárcamo, Rolando San Martín. Música original de Yayo Cáceres. Intèrprets: Jose Dault, Garbiñe Insausti i Edu Cárcamo. Escenografia: Laura Eliseva Gómez. Il·luminació: Carlos Samaniego "Sama". Vestuari: Ikerne Giménez. Máscares: Garbiñe Insausti. Ajudant direcció: Rolando San Martín. Direcció: Iñaki Rikarte. Companyia Kulunka Teatro. Teatre Poliorama, Barcelona, 5 setembre 2015.

Sense paraules. No en calen. El gest, la màscara, l'ambientació, la banda sonora, els objectes... El silenci i el que suggereix és l'autèntic protagonista d'aquest espectacle visual, 'André & Dorine', un espectacle d'autoria basca, creat per una companyia jove, que fa quatre temporades passeja per tot el món amb aquesta mirada que fa, poètica, tendra, emocionant i d'un cert humor agredolç, a la malaltia de l'Alzheimer. Tres intèrprets i una quinzena de personatges. Una història que recula en el temps d'una parella d'avis que lluita entre la memòria que fuig i el present que la vol retenir. Ell, André, un escriptor de la vella raça. Ella, Dorine, una violoncel·lista amb la memòria a l'arquet. Vella màquina d'escriure amb el clec, clec, persistent de les tecles, com un ritme que contrasta amb la suavitat del cos i les cordes del violoncel... [+ crítica]

Presentació de la temporada 2015-2016 del Teatre Lliure

Presentació de la temporada 2015-2016 del Teatre Nacional de Catalunya

«T'estimo però no tant», de José Luís Alonso de Santos. Versió catalana de Miquel Murga. Intèrprets: Josep Linuesa, Ferran Castells i Mònica Corral. Espai escènic: Armand Tarragó. Construcció escenografia: Gordon Svaboda Craig. Vestuari: Albert Borrell. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Tècnic: Albert Giner. Regidor: Adrià Ricó. Ajudant direcció: Marià Font. Direcció: Miquel Murga. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 23 novembre 2014. Reposició: 6 febrer 2015. Reposició: 13 agost 2015.

De parelles estranyes n'hi ha de tots colors i de tota mena. Aquesta n'és una. La del Fede i el Robert, un informàtic i un professor d'institut que comparteixen pis marcats per un passat romàntic difícil d'explicar, però no tan insòlit. Per això, de tant en tant, parlen de "la nostra dona" quan es refereixen a la tal Carmeta (Carmela, en l'original castellà), un personatge absent, ex i ex, és a dir, ex de l'un i ex de l'altre. A vegades, els personatges absents mouen més els fils que els que en realitat apareixen en escena. Els espectadors d'aquesta comèdia podran comprovar com també és així. I descobriran algunes de les sorpreses que amaga la trama, ni que la més evident i gairebé previsible estigui amagada sota d'un dels coixins del sofà. Comèdia d'embolics, doncs, però sense gaires cops de porta. L'embolic sura en l'ambient i es va cabdellant i descabdellant a manera que es va coneixent quina és la relació i la situació dels dos principals personatges. Només de resquitlló es fa inevitable pensar en dos altres cèlebres protagonistes de parella masculina com ho són els de Neil Simon a 'The Old Couple' ('La extraña pareja')... [+ crítica]

«Cloaca», de Maria Goos. Traducció de Lluís Montserrat. Adaptació de Roger Pera. Intèrprets: Xavi Casan, Ramon Godino, Miquel Sitjar, Pep Papell i Konstantina Titkova. Escenografia i vestuari: Gala Garriga. Il·luminació: Daniel Gener. Tècnic de sala: Andrey Kravchyk. Producció escènica: Jofre Blesa & Rafaela Rivas. Ajudant direcció: Jesús Milà. Direcció: Òscar Molina. Versus Teatre, Barcelona, 19 febrer 2015. Reposició: 6 agost 2015.

L'obra es va veure per primera vegada a Catalunya, en versió espanyola, dirigida per Javier Daulte, fa deu anys, al Teatre Goya. Aleshores, des que circulava per diversos escenaris, dirigida per Josep Maria Mestres, es va titular 'Baraka', un nom de filiació àrab que té diverses definicions. L'autora Maria Goos (Breda, Països Baixos, 1956) va escriure 'Cloaca' —aquest és en realitat el seu títol original— el 2002 perquè fos interpretada per una companyia holandesa local, Het Toneel Speelt, però arran de l'estrena el 2004 al The Old Vic de Londres, sota la direcció de Kevin Spacey, l'obra es va convertir de seguida en un bestseller internacional. 'Cloaca' és una obra difícil de portar a escena. La dificultat parteix de la mateixa autoria perquè els quatre personatges masculins —vells amics de joventut— van a la deriva i difícilment es troben. L'anècdota de fons que els reuneix són uns quants quadres —quatre teles aparentment sense valor rebutjades en diverses exposicions oficials— acumulades o custodiades a casa seva per un funcionari de l'Ajuntament com a compensació pels més de vint anys de servei. Però les teles, que sobtadament van pujar de cotització quan el pintor es va morir, s'han de tornar a l'Ajuntament i, quan el funcionari en qüestió rep la reclamació, la desesperació s'apodera d'ell perquè la meitat ja les ha passat pel folre de la cartera... [+ crítica]

Balanç del Grec 2015: El miracle dels pans i els peixos

Sí, ja se sap, la base del balanç haurien de ser els números i les mitjanes d'ocupació. Un clàssic tan enganyós com difícil d'analitzar en un certamen que ofereix la majoria de propostes només en dues o tres funcions i algunes altres durant un mes seguit i que algunes tenen un aforament reduït i unes altres, un aforament immens... que no s'acaba d'omplir mai del tot, tret d'algunes excepcions, sobretot musicals. Però les circumstàncies polítiques han eclipsat la naturalesa del balanç. El canvi de govern a l'Ajuntament de Barcelona —amb la gestió en minoria del col·lectiu Barcelona en Comú i l'embadocament dels que li donen suport des de l'oposició a-veure-les-venir— i el relleu al capdavant de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) del regidor de CiU anterior per una comissionada de Cultura, Berta Sureda, coneixedora de La Virreina i d'algunes de les seves estratègies culturals dels últims trenta anys, fa que, a cada intervenció dels nous representants del consistori, salti la guspira. La guspira del Grec ha estat l'anunci de Berta Sureda —de fet, no podia dir res de l'èxit de la programació perquè ni tan sols hi havia participat de lluny estant com estava al Reina Sofía de Madrid— parlant del relleu en la direcció del Grec del seu director actual, Ramon Simó, que ha batallat quatre anys amb un pressupost simbòlic (uns 3 milions €) i que ha demostrat que el miracle dels pans i els peixos —llegeixi's: els euros i els espectacles— pot ser possible malgrat l'esquerra alternativa i els vents anticlericals que corren —recordi's el lleig que li espera a la Mercè— si en comptes d'estirar més el braç que la màniga, el que es fa és arromangar-se les mànigues fins a l'alçada del colze... [+ article íntegre]

«La imaginación del futuro». Dramatúrgia: La Re-sentida. Direcció: Marco Layera. Interpretació: Diego Acuña, Benjamín Cortés, Carolina de la Maza, Luis Moreno, Pedro Muñoz, Carolina Palacios, Rodolfo Pulgar i Benjamín Westfall. Composició musical: Marcelo Martínez. Grec 2015. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 28 al 30 de juliol.

«La imaginación del futuro». Dramatúrgia: La Re-sentida. Direcció: Marco Layera. Interpretació: Diego Acuña, Benjamín Cortés, Carolina de la Maza, Luis Moreno, Pedro Muñoz, Carolina Palacios, Rodolfo Pulgar i Benjamín Westfall. Composició musical: Marcelo Martínez. Escenografia: Pablo de la Fuente. Il·luminació: Cristian Reyes. Cap tècnic: Karl-Heinz Sateler. So: Alonso Orrego. Producció: Nicolás Herrera. Producció executiva delegada: Velvet Events. Una coproducció de La Re-sentida, Festival Internazionale della Creazione Contemporanea de Terni (Itàlia) i la Fundación Teatro a Mil. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 28 al 30 de juliol. [veure crítiques]

«Il n'est pas encore minuit...». Creació: Compagnie XY. Artistes en gira: Abdeliazide Senhadji, Amaia Valle, Andrés Somoza, Caroline Le Roy, Alice Noel, Ann-Katrin Jornot, Antoine Thirion, Aurore Liotard, Charlie Vergnaud, David Badia Hernández, David Coll Povedano, Denis Dulon, Emmanuel Dariès, Evertjan Mercier, Guillaume Sendron, Gwendal Beylier, Jérôme Hugo, Mohamed Bouseta, Alexandre Fournier, Thomas Samacoïts, Thibaut Berthias, Xavier Lavabre i Zinzi Oegema. Grec 2015. Amfiteatre Teatre Grec Montjuïc, Barcelona. Del 27 al 28 de juliol.

«Il n'est pas encore minuit...». Creació: Compagnie XY. Artistes en gira: Abdeliazide Senhadji, Amaia Valle, Andrés Somoza, Caroline Le Roy, Alice Noel, Ann-Katrin Jornot, Antoine Thirion, Aurore Liotard, Charlie Vergnaud, David Badia Hernández, David Coll Povedano, Denis Dulon, Emmanuel Dariès, Evertjan Mercier, Guillaume Sendron, Gwendal Beylier, Jérôme Hugo, Mohamed Bouseta, Alexandre Fournier, Thomas Samacoïts, Thibaut Berthias, Xavier Lavabre i Zinzi Oegema. Col·laboracions artístiques: Loïc Touzé, Emmanuel Dariès, Valentin Mussou i David Gubitsch. Col·laboració acrobàtica: Nordine Allal. Participants en el lindy hop: Aude Guiffes i Philippe Mencia. Vestuari: Nadia Léon. Disseny d’il·luminació: Vincent Millet. Direcció de producció: Peggy Donck i Antoine Billaud. Una coproducció d’EPPGHV - Parc de La Villette, L’Equinoxe - Scène Nationale de Châteauroux, MC2 Grenoble, L’Hippodrome, Scène Nationale de Douai / Tandem Douai-Arras, L’Onde - Théâtre de Vélizy-Villacoublay, La Verrerie d’Alès - Pôle National Cirque Languedoc-Roussillon, Phénix - Scène Nationale de Valenciennes, EPCC Le Quai - Angers i Pôle Cirque Méditerranée (CREAC Marseille, Théâtre Europe La Seyne), Scène Nationale d’Orléans i Théâtre Brétigny – Scène Conventionnée du Val d’Orge. Coproduccions i residències: Biennale de la Danse (Lió), Cirque Théâtre d’Elbeuf (Pôle National des Arts du Cirque Haute Normandie), Scène Nationale de Melun-Sénart i CIRCa (Pôle National des Arts du Cirque Midi Pyrénées). Residències: La Brèche (Pôle National des Arts du Cirque Basse Normandie), La Cité du Cirque (Le Mans), Le Prato (Pôle National des Arts du Cirque Lille), Maison de la Danse (Lió) i Pôle Cirque Méditerranée (Théâtre Europe La Seyne, CREAC Marseille). Amfiteatre Teatre Grec Montjuïc, Barcelona. Del 27 al 28 de juliol. [veure crítiques]

Lluís Pasqual i la Kompanyia Lliure porten al 43è Festival Internacional de Teatre de la Biennal de Venècia que dirigeix Àlex Rigola la versió de l'obra «El caballero de Olmedo» estrenada a Barcelona

L'obra es representa el dia 1 d’agost al Teatro alle Tese i significa la seva estrena a Itàlia. 'El caballero de Olmedo', de Félix Lope de Vega, es va estrenar al Teatre Lliure de Montjuïc el març del 2014. Es tracta d'una adaptació del mateix Lluís Pasqual a partir de la versió de Francisco Rico. La Kompanyia Lliure la integren: Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Jordi Collet, Carlos Cuevas, Pol López, Pepe Motos (músic), Francisco Ortiz, Mima Riera, Antonio Sánchez (músic), Rosa Maria Sardà / Francesca Piñón, David Verdaguer i Samuel Viyuela. És una coproducció del Teatre Lliure i la Compañía Nacional de Teatro Clásico [crítica de l'estrena]. La Biennal de Venècia té lloc del 30 de juliol al 9 d'agost i la dirigeix qui va ser director del Lliure, Àlex Rigola. Lluís Pasqual, a més de dirigir 'El caballero de Olmedo', també participa en un taller on parlarà de l’actor en el teatre de Txèkhov, juntament amb tallers d'altres directors de l’escena internacional com Oskaras Koršunovas, Christoph Marthaler o Thomas Ostermeier. Igualment, Albert Faura i Max Glaenzel imparteixen un taller sobre escenografia i il·luminació escènica i Anna Pérez Pagès, un sobre estratègies de comunicació social per a crítics teatrals. L'Agrupación Señor Serrano hi presenta 'A House in Asia'. L'Institit Ramon Llull col·labora amb la presència catalana a la Biennal de Teatre, la Biennal d’Arts Visuals i la d’Arquitectura. Actualment, s'exposa a Venècia 'Singularity', el projecte del cineasta Albert Serra i de Chus Martínez.

La sèrie «Section de recherches» que estrena TV3 barreja el gènere negre, la intriga i un ritme trepidant que manté activat l'enjòlit dels espectadors

‘Section de recherches’ (en versió catalana, 'Unitat d'investigació') és una sèrie televisiva francesa creada per Steven Bawol et Dominique Lancelot i que des del 2006 es manté amb 9 temporades ininterrompudes en el canal TF1. Importada ara per la Televisió Catalana, omple la migdiada de l'estiu, de dilluns a divendres. Hi trobaran tots els ingredients imprescindibles els amants del gènere negre i la intriga. Amb un ritme trepidant, l'espectador va fent salts de la mateixa manera que els fa el guionista i els protagonistes de la investigació, apuntant sospites, sospitosos i hipòtesis i desmuntant-los tot seguit fins a arribar a la resolució final. I tot en una hora justa. A més, es poden matar tres pardals d'un tret: lectura, a través dels subtítols en català; aprenentatge —o refresc— del francès si es visualitza, tal com és aconsellable, en versió original; i repòs de migdiada estiuenca amb una novel·la negra... en colors. La sèrie la protagonitzen, des de fa nou temporades i com a intèrprets principals: Xavier Deluc, Chrystelle Labaude, Franck Sémonin, Manon Azem i Julie Fournier. La banda sonora de la sèrie ha tingut diferents compositors: Simon Cloquet-Lafollye (2006-2013), Guillaume de la Chapelle (2014) i Christophe La Pinta (2015). A França, les ciutats importants tenen una unitat d'investigació que resol els crims i delictes més greus i complexos. Un assassinat, una desaparició o una violació denunciada a la brigada local atrauen el focus de la unitat d'elit de la gendarmeria i un equip d'especialistes es dedica a resoldre situacions fosques i plenes d'intriga. En aquesta ficció, l'equip se situa a Bordeus, cosa que ja té mèrit tenint en compte la centralitat de París per als francesos. La sèrie es coproduïda per Auteurs Associés, Dragons Films i R. T. B. F. (Télévision Belge), s'ha distribuït a Bèlgica, Suïssa, Itàlia i Rússia.

Informació sobre la sèrie: http://www.sectionderecherches.fr/

Fotomuntatge amb el resum de la novena temporada:

«La clausura del amor». Dramatúrgia, concepció i direcció: Pascal Rambert. Traducció i versió: Coto Adánez. Interpretació: Israel Elejalde i Bárbara Lennie. Cor de nenes i nens: Cor Petits Cantors Amics de la Unió. Grec 2015. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona. Del 23 al 26 de juliol.

«La clausura del amor». Dramatúrgia, concepció i direcció: Pascal Rambert. Traducció i versió: Coto Adánez. Interpretació: Israel Elejalde i Bárbara Lennie. Cor de nenes i nens: Cor Petits Cantors Amics de la Unió. Escenografia: Eduardo Moreno. Il·luminació: Pau Fullana. Vestuari: Sandra Espinosa. Lligadures: Clara Gortázar. Ajudantia de direcció: Fernando Sánchez-Cabezudo. Ajudantia de producció: Pablo Ramos. Road manager: Léa Béguin. Direcció de producció: Jordi Buxó i Aitor Tejada. Una producció de Buxman Producciones i Kamikaze Producciones. En coproducció amb el Grec 2015 Festival de Barcelona i el XXXIII Festival de Otoño a Primavera de Madrid. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona. Del 23 al 26 de juliol. [veure crítiques]