«Bluf», de Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo Richer, Júlia Truyol / Alba Florejachs, Esther López, Marc Rius / Ricard Farré. Disseny escenografia i vestuari: Albert Pascual. Construcció escenografia: La Calòrica i Forja del Vallès. Disseny il·luminació: Elisenda Rodríguez. Disseny de so: Josep Sánchez-Rico. Caracterització: Lucho Soriano. Direcció: Israel Solà. Coproducció Grec 2015 i Companyia La Calòrica. Sala Beckett, Barcelona, 4 octubre 2015.

Una dotzena de personatges. Una sèrie d'accions que s'entrecreuen. Estructura teatral en píndoles. Sensació de vinyetes. Són ingredients del còmic, de la novel·la gràfica, del curt i de l'animació. I són els ingredients d'aquest espectacle espaterrant i surrealista, però que, quan té atrapats els espectadors, sempre mira de tocar de nou de peus a terra amb una dosi de realisme brut. L'autor Joan Yago (Barcelona, 1987) viu una temporada de glòria. Repassi's, si no, la cartellera més recent: 'Sobre el fenomen de les feines de merda', 'La nau dels bojos', 'Editto Bulgaro', 'You say Tomato'... A més d'haver obtingut el premi Ciutat d'Alzira l'any passat, els premis Adrià Gual i Quim Masó, aquest precisament per l'obra 'Bluf'. El desencant, la frustració, la recerca de la felicitat, la utopia, la frontera entre la moralitat i la immoralitat són elements que planen en les obres de Joan Yago, adaptador també de... [+ crítica]

«You say Tomato», de Joan Yago. Intèrprets: Anna Moliner i Joan Negrié. Coreografies: Joan Maria Segura Bernadas. Disseny de llums: Marc Salicrú. Disseny espai i vestuari: Albert Pascual. Ajudant vestuari: Paloma Arza. Assessorament caracterització: Àngels Salinas. Arranjaments i direcció musicals: Xavier Mestres. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció Sala Trono de Tarragona. Sala Muntaner, Barcelona, 3 octubre 2015.

Tu dius tomàquet, jo dic tomàquet... O tu dius tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga i jo dic tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga... a gust no pas dels consumidors del vegetal vermell i sucós sinó dels parlants, experiment lingüístic que ja va córrer en el seu moment en la versió original anglesa de la cançó. El xou que munten Anna Moliner i Joan Negrié —anomenem-lo "xou" sense embuts ja d'entrada— s'empara en un dels coixins de la cançó 'Let's Call the Whole Thing Off', escrita per George Gershwin i Ira Gershwin el 1937, una de les icones musicals de la pel·lícula 'Shall We Dance' (la del 1937, doblada aquí com a 'Ritme boig'), amb el duet clàssic de Fred Astaire i Ginger Rogers. I tot això és així perquè la cosa va precisament de duets, de duets musicals romàntics que una parella de fet que ha deixat les aspiracions de joventut pel camí interpreta en gira per fires i festes majors, en escenaris de mala mort, sense aconseguir aixecar el cap ni veure's les butxaques plenes... [+ crítica]

«Amor & Shakespeare». Espectacle basat en les obres de William Shakespeare: 'Els dos cavallers de Verona', 'Molt soroll per no res' i 'Treballs d'amor perduts'. Traducció de Joan Sellent. Dramatúrgia de Guillem-Jordi Graells. Intèrprets: Aleix Albareda, Laura Aubert, Sílvia Bel, Jordi Boixaderas, Àlex Casanovas, Ariadna Gil, Joel Joan, Mercè Pons i Rosa Renom. Acompanyament musical: Núria Andorrà. Espai escènic: Pep Duran. Vestuari: María Araujo. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Kiko Planas. Disseny de so: Joan Gil. Moviment: Montse Colomé. Sastra: Ana Pardo. Perruqueria: Alicia Dvorska. Coordinació tècnica: Joan Segura. Regidora: Olga Fibla. Tècnics teatre: Ignasi Morros i Elena Acerete. Direcció musical: Jordi Domènech. Ajudant direcció: Ota Vallès. Direcció: Josep Maria Mestres. Coproducció Festival Grec 2015 i Anexa. Amfiteatre Teatre Grec Montjuïc, 16 juliol 2015. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 3 octubre 2015.

Això que diuen que hi ha espectacles ideals per fer a l'aire lliure és un tòpic d'estiu de quan qui més qui menys pensa en les vacances amb la camisa xopa de suor. I, si no, només cal recordar les xafogoses funcions que diu que va patir aquest muntatge a l'Amfiteatre de Montjuïc en ple juliol —cal plànyer els soferts intèrprets del Grec i les seves vestimentes i perruques clàssiques!— i comparar-les amb les aclimatades i còmodes representacions de la reposició del Teatre Poliorama d'aquesta tardor. La vegetació, la pedra viva i els estels —malgrat els avions del Prat— poden ser molt romàntics però, on brolli la paraula —i si és de Shakespeare encara més—, que es faci l'acústica. I això només s'aconsegueix en un espai tancat i preparat per a propostes tan lluminoses, fresques, alegres, brillants i enjogassades com aquesta. No sabria dir si el que més captiva del muntatge és la barrija-barreja de les tres obres de William Shakespeare o l'estol d'actors i actrius de primera fila que ha reunit l'espectacle en una mena de torneig actoral que, en comptes de mirar de fer K.O. els uns contra els altres, el que fa és reforçar la competència coral... [+ crítica]

Mor l'escriptor de novel·la negra i dramaturg Henning Mankell als 67 anys a causa d'un càncer

Henning Mankell, creador de la sèrie de novel·les protagonitzades per l'inspector Wallander, ha mort a Göteborg, als 67, anys a conseqüència d'un càncer. Henning Mankell (Estocolm, Suècia, 1948 - Göteborg, Suècia, 2015) estava casat amb Eva Bergman, filla d'Ingmar Bergman. Tot i que era més popular pel seu vessant de narrador de novel·la negra, un dels més importants de la literatura europea contemporània, també la faceta de dramaturg el va donar a conèixer. En català, la directora Magda Puyo va portar  el març del 2009, a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, l'obra 'Antílops', traduïda per Feliu Formosa amb Carolina Moreno. HI van treballar Jordi Martínez, Muntsa Alcañiz i Ferran Carvajal [+ crítica obra 'Antílops']

«Aladdin #ThePopMusical», de Dani Cherta. Música original i lletres de Keco Pujol. Intèrprets: Júlia Bonjoch, Pol Nubiala / Roger Sahuquillo, Jana Gómez, Víctor Gómez, Jordi González i Miguel Ángel Sánchez. Escenografia: Víctor Peralta. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Meri Bonet. Ajudants direcció: David Achell i Brugés Faura. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 4 octubre 2015. A partir de 4 anys. Especialment a partir de 8/10 anys.

Tothom coneix el conte que forma part del recull de 'Les mil i una nits' dedicat al personatge d'Aladí i la llàntia meravellosa. Per tant, la referència universal és el punt de contacte entre la trama i els espectadors, tant els més primerencs com els més veterans. Si allà, originàriament la Xina, el bruixot embolica un pobre jove perquè li recuperi la llàntia màgica d'una cova plena de perills, aquí, ja en el món sense fronteres de la xarxa i l'objectiu i la mirada posada als Estats Units com a meca de la fama, el tal bruixot és una mena de botiguer d'objectes de segona mà, i el pobre jove, un xicot d'un grup de rock integrat per ell i un altre noi i una noia, en fase de llançament, que assagen per presentar-se a un concurs televisiu, però no tenen ni un duro per comprar-se una nova guitarra elèctrica. El muntatge utilitza tots els recursos al seu abast del ram de les tecnologies, les més conegudes a hores d'ara pels potencials espectadors de l'espectacle. Des de connexions virtuals per skype a projeccions audiovisuals, des de termes lingüístics anglosaxons als més familiars de la comunicació quotidiana com twitter, facebook, instragram, spotify i tota la pesca... [+ crítica]

Mor el dramaturg Brian Friel, autor de l'obra 'Translations', un dels èxits de La Perla 29

Brian Friel, que va néixer a la localitat irlandesa d'Ornagh el 1929, ha mort a Greencastle després d'una llarga malaltia als 86 anys i acompanyat de les seves filles. Va ser considerat un dels més grans dramaturgs en llengua anglesa, aclamat pel circuit anglosaxó com el Txékhov irlandès. A Catalunya, la seva obra més coneguda i de més èxit va ser la versió que Ferran Utzet i la companyia La Perla 29 van fer de 'Translations'. Després de l'èxit a la Biblioteca de Catalunya van fer gira per tot el país. 'Translations' contraposa la defensa de la llengua a la del territori. També l'actriu Imma Colomer va dirigir l'obra 'Afterplay' (Sala Atrium i Espai Lliure de Montjuïc, 2013). [+ crítica de l'estrena de 'Translations'] [+ crítica de l'estrena d''Afterplay']

«Woyzeck caducat». Dramatúrgia i cançons: Roger Torns. Intèrprets: Arnau Comas, Paula Malia, Marc Ribera i Roger Torns. Caracterització i disseny vestuari: Helena Lucas. Construcció titelles: Albert Ventura i Alejandro Lorenzo. Producció musical i espai sonor: Jaume Cervera Colleuil. Espai escènic i disseny llums: Roger Torns. Ajudant direcció: Eduard Tudela. Direcció: Roger Torns. El Maldà, 15 abril 2015. Reposició: Teatre Tantarantana, Barcelona, 2 octubre 2015.

L'autor alemany Georg Büchner (Goddelau, Hesse-Darmstad, 1813 - Zuric, 1837) va tenir dues xambes tràgiques en la seva curta vida: haver deixat inacabada l'obra 'Woyzeck', la primera de la literatura alemanya que dóna veu a la classe treballadora, i haver mort jove, als 23 anys, amb una prometedora carrera tan precoç com intel·lectual. No és estrany, doncs, que s'hi hagin emmirallat successives generacions perquè no hi ha res més intrigant i atractiu que imaginar el que hauria pogut donar encara de bo un jovencell com era Büchner quan va morir amb el currículum que havia acumulat i a qui s'ha considerat precursos de l'expressionisme. La seva obra 'Leonci i Lena' és probablement una de les que ha tingut més versions. Però 'Woyzeck' no es queda enrera. El que ha fet l'encara jove autor i actor Roger Torns (Barcelona, 1988) és agafar com a mite el referent marginat que va llegar Büchner a la literatura dramàtica i crear un ambient i uns personatges que —amb Büchner o sense ell— també haurien tingut sentit per si sols... [+ crítica]

«Premis i càstigs». Dramatúrgia de Ciro Zorzoli. Intèrprets: Ivan Benet, Mamen Duch, Carolina Morro, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico, Àgata Roca i Marc Rodríguez. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Construcció escenografia: May, Roman Ogg i Sol Curiel. Confecció vestuari: Luis Espinosa i Ángel Domingo. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Carlos Lucena. So: Roger Ábalos. Assessor artístic i entrenament corporal: Juan Manuel Branca. Assistent direcció: Carolina Morro. Direcció: Ciro Zorzoli. Companyia T de Teatre. Coproducció Teatre Lliure, T de Teatre i Grec 2015. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 juliol 2015. Reposició: 1 octubre 2015.

Rectificar és de savis, diuen. I això és el que han fet la companyia T de Teatre i el director argentí Ciro Zorzoli. Com que 'Premis i càstigs', en la ficció, és un treball d'assaig, convertir la proposta en un work in progress no ha estat traumàtic. Els que van assistir a l'estrena d'estiu d'aquest espectacle dins el Grec 2015 diu que en van sortir amb una impressió agredolça. En l'actual reposició de tardor, el ritme s'ha accelerat amb un cert escurçament del temps (ara amb 80 minuts en tenen prou) i han recuperat l'origen lingüístic del considerat drama rural inserit en la trama, 'Barranca abajo', una peça de l'uruguaià Florencio Sánchez, estrenada el 1905 a Buenos Aires. En la versió d'estiu, la companyia va considerar que calia versionar el drama en català, cosa que segurament li donava un aire postís. En realitat, el problema, si n'hi havia, no era la llengua, sinó de tradició cultural, cosa que s'hauria resolt repescant un drama rural autòcton del bagul de Guimerà, per exemple. Optant, però, per 'Barranca abajo' (segurament que el director Ciro Zorzoli hi té un lligam artísitico-sentimental) la caricaturització en llengua original no desentona tant... [+ crítica]

Palmarès dels Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya 2015

 Animal Religion obté el Gran Premi BBVA per l'espectacle de circ ‘Sifonòfor' [+ palmarès complet en PDF]

Dagoll Dagom reprèn les representacions de «Mar i cel» al Teatre Victòria fins a Nadali Reis

«Mar i cel». Basat en l'obra d'Àngel Guimerà. Text de Xavier Bru de Sala. Música i orquestració: Albert Guinovart. Dramatúrgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Intèrprets: Roger Berruezo (Saïd), Ana San Martín (Blanca), Pep Cruz (Joanot), Xavi Lite (Hassen), Júlia Jové (grumet Idriss), Xavi Fernández (Don Carles), Toni Viñals, Mireia Dolç, Rubén Yuste, Elena Tarrats, Víctor Arbelo, Xavi Navarro, Marc Vilavella, Lucia Torres, Dídac Flores, Clara Moraleda, Paula Vives, Raúl Grau, Enrique Navarro, Luis Moya / Dimas Bozzo. Orquestra: Marc Garcia / Andreu Gallén, Xavi Navarro / Daniel Campos, Edurne Vila / Víctor Pérez, Esther Vila / Marta Perna, Guillermo Prats / Xavi Sánchez, Quim Ollé / Ramon Vilalta, Francesc Puig / Montse Margalef, Cati Terrassa / Martí Marsal, Josep Gomariz / Josep Juan, Enric Mestre / Emili Bayarri, José Vicent Espinosa / Núria Andorrà, Dolors Almirall / Pau Roca. Escenografia i vestuari: Montse Amenós i Isidre Prunés. Disseny audiovisuals: Joan Rodón i Emilio Valenzuela. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Caracterització: Eva Fernández. Acrobàcies i entrenament físic: Raúl Grau. Col·laboradors confecció vestuari: Toni Langa i Goretti Puente. Atrezzo: Marsa Amenós i Josep Carreras. Realitzador flashmob: Joan Riedweg. Ajudants vestuari: Carlota Ricart i Maria Albadalejo. Ajudant caracterització: Pineda Aguilar. Ajudant càsting: José Luis Muñoz. Equip tècnic: Arnau Recio, Roc Mateu, Jonatan Martínez, Ferran Puértolas, Jordi Clopés, Ignasi Morros, Jordi González, Teresa Pérez, Tito Luchetti, Carles Fernández, Jordi Fuster, David Manau i Fernando Juárez. Assistent direcció musical: Raúl Patiño. Coordinació orquestra: Enric Mestre. Direcció musical: Joan Vives. Ajudants de direcció: Miquel Periel (càsting) i David Pintó. Direcció escènica: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 25 setembre 2014. Reposició: 1 octubre 2015.

Més mar i més cel que mai. Dagoll Dagom que, malgrat la commemoració de quatre dècades com a companyia, sembla que no l'afecta "la crisi dels quaranta", ha escoltat el clam de les successives generacions teatrals i ha tornat, després de deu anys de la segona versió (2004) i vint-i-sis de la primera (1988), a posar en escena, de cap i de nou, el que és considerat el seu espectacle musical més cèlebre, per l'impacte en el sector —un miler llarg de funcions—, per tradició cultural —Guimerà és referent— i per nombre d'espectadors acumulats —més d'un milió... i pujant. Els qui han tingut la sort de viure el naixement, l'esclat i la puixança de 'Mar i cel' es trobaran aquesta vegada amb un espectacle renovat tant en la forma com en els intèrprets —un càsting 99,99% nou— però fidel a l'esperit de la primera adaptació: modernitzar Guimerà, fer-lo contemporani, entenedor i recuperar el seu paper estimulant per a noves fornades no només d'espectadors sinó també de nous intèrprets que troben en els reptes de 'Mar i cel' l'escola imprescindible en qualsevol cultura teatral... [+ crítica]

«The Feliuettes». Dramatúrgia de Xavier Morató. Intèrprets: Laia Alsina, Maria Cirici, Laura Pau i Gerard Sesé (pianista). Veu en off: Núria Feliu. Disseny de llums: Antoni Font Mir. Espai escènic: Martí Torras Mayneris. Disseny de so: Jordi Agut. Moviment: Marghe Bergamo. Vestuari: Iztok Hrga. Direcció musical i arranjaments: Gerard Sesé. Direcció: Martí Torras Mayneris. Companyia The Feliuettes. El Maldà, Barcelona, 20 setembre 2015.

El musical 'The Feliuettes' es converteix a poc a poc en un thriller blanc. En un thriller, a més, polític i casolà. En un thriller polític, casolà i actualíssim. I, per postres, en un thriller d'humor. Tres actrius hi fan diversos personatges. I hi ha un pianista que val per dos que hi posa la solfa. Per això, parodiant el blanc i negre mític, aquest espectacle s'hauria pogut titular: «Torna-la a tocar, Feliuet». Sense ànim de ser una biografia de la cantant Núria Feliu, el guió del musical 'The Feliuettes' repassa alguns dels trets més característics de la seva trajectòria. No hi falten els inicis teatrals, els èxits musicals, les renúncies a segons quines propostes, el barri de Sants, el mercat d'origen familiar, la geganta en homenatge seu, les porteres i les venedores del barri que ho saben tot i no poden xerrar de res, un historiador amb pipa expert en la Feliu i una pipioli amb carpeta d'institut i motlles correctors de dents representant del club de fans de la cantant... [+ crítica]

«Van Gogh el musical». Text, lletres i música de Roc Olivé i Joan Olivé. Intèrprets: Roger Pera, Mingo Ràfols i Miquel Malirach. Cover: Joan Olivé. Veu en off de "Robert: Pep Sala. Músics: Dionís Olivé (direcció instrumental), Víctor Gorriti (guitarra elèctrica) i Núria Garcia Bonilla (violí). Coreografia: Lidia Ibáñez. Caracterització: Alba Guillén. Disseny llums: Carles Lucena. Escenografia: Gala Garriga. Vestuari: María José Colado. Direcció: Roc Olivé i Joan Olivé. Producció: TesTistosTigues. Teatre del Raval, Barcelona, 19 novembre 2015.

Com que els dos autors i lletristes d'aquest musical són de la corda de l'humor, els deu fer gràcia que un pintor com Van Gogh, de qui es commemora el 125è aniversari de la seva mort, es tallés un tros de l'orella quan ja estava tocat per la bogeria que, sense ell saber-ho, el portaria al cim de la glòria de l'art quan ja no hi fos. El cas és que la tallada d'orella esquerra amb una navalla, segons la versió oficial, no és pas per una decisió romàntica i voluntària, com relata el musical, sinó per les baralles i els enfrontaments entre ell i el pintor Paul Gauguin, durant el breu temps que conviuen plegats a Arles, el 1888. I si bé és cert que, un cop tallada l'orella, Vincent Van Gogh la va portar a un bordell embolicat en un paper de diari i la va regalar a una prostituta de qui estava encaterinat, anomenada Rachel, la presència aquí d'aquesta geganta de la vida, anomenada Ursula Layer, hi surt també de trascantó. Però, no ens esveréssim pas. Això és un musical i els mateixos autors adverteixen que, ni que estigui basat en fets reals, la meitat de la història pot haver estat inventada. Per tant, qualsevol llicència és bona, si la música sona... [+ crítica]

«Marits i mullers». Basada en el guió de Woody Allen, «Husbands and Wives». Traducció i adaptació d'Àlex Rigola. Intèrprets: Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, Mar Ulldemolins i Lluís Villanueva. Escenografia: Max Glaenzel. Realització escenografia: Teatro de la Abadía. Vestuari: Silvia Delagneau. Confecció vestuari: Nené Fernández i Eugeni Caireta. Il·luminació: Maria Domenech. Ajudant direcció: Carlos Briones. Direcció: Àlex Rigola. Producció de Heartbreak Hotel, Teatro de la Abadía, Trànsit Projectes i La Villarroel. La Villarroel, Barcelona, 19 setembre 2015.

¿Sabeu què passa...? Que el 1992, potser per allò de l'aura inesgotable dels Jocs Olímpics, als que ja hi érem, ens semblen encara ahir mateix. I han passat 25 anys llargs! Per això em fa l'efecte que el guió del mestre Woody Allen —considerat una de les seves millors creacions— a vegades cau en la trampa del passat. M'explico una mica més, abans que l'auditori silenciós se'm posi a xiular. Woody Allen s'estalvia el terapeuta. No és perquè sí que escriu 'Husbands and Wives' i que roda la pel·lícula el 1992 coincidint amb el seu conflicte de parella amb l'actriu de tota la vida, Mia Farrow, i consolida la relació que estableix amb la seva filla adoptada, Soon-Yi (Dilan). 'Marits i mullers' —comparada sovint pel seu contingut amb 'Secrets d'un matrimoni', d'Ingmar Bergman—, té alguna cosa de tot això. Separació de parella, el somni del passat, la joventut que s'escola, l'atracció de l'alumna que admira el professor, la parella d'amics que anuncia que trenca la relació i el desencadenant en la pròpia parella del professor d'universitat i la directora d'una revista... Esclar que sempre amb l'afegit de la dissecció a càrrec del mestratge de Woody Allen, cosa que, malgrat la pàtina d'antigor que he esmentat, no acaba de caducar mai de debò... [+ crítica]

«Caiguts del cel (Comme s'il en pleuvait)», de Sébastien Thiéry. Traducció i versió de Sergi Belbel. Intèrprets: Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Carles Martínez i Anna Barrachina. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Kiko Planas (A.A.I.). Vestuari: Mercè Paloma. Espai sonor: Jordi Bonet. Ajudant de direcció: Antonio Calbo. Assessorament lingüístic: Alina Furman. Direcció: Sergi Belbel. Coproducció: Focus i Trasgo Producciones. Teatre Condal, Barcelona, 18 setembre 2015.

Si la Junta Electoral d'aquest país, en comptes d'estar tancada al despatxos institucionals emetent resolucions absurdes, anés al teatre, potser trobaria algun punt feble per declarar "sospitosament electoralista" una de les escenes d'aquesta comèdia, també mig absurda, quan Jordi Bosch i Anna Barrachina, ell un anestesista català de bona posició i ella una dona de feines ucraïnesa, s'embranquen en una conversa confusa en una dissertació sobre la independència, els nacionalismes, la llosa del comunisme per a Ucraïna i la d'Espanya per a Catalunya. Començo per aquesta escena perquè és la que, juntament amb una altra lingüísticament espaterrant de més endavant, proporcionen alguns dels moments més esclatants de la comèdia francesa de Sébastien Thiéry (París, 1970), en uns diàlegs que broden tant Anna Barrachina com Jordi Bosch i que, ni que es facin inintel·ligibles per als espectadors que no sàpiguen un borrall del presumpte ucraïnès, sí que enganxen l'auditori per la musicalitat de la seva fonética i l'expressivitat gestual dels dos contrincants... [+ crítica]

«El grito en el cielo». Text i dramatúrgia d'Eusebio Calonge. Intèrprets: Celia Bermejo, Enrique Bustos, Gaspar Campuzano, Iosune Onraita i Francisco Sánchez. Espai escènic: Paco de la Zaranda. Il·luminació: Eusebio Calonge. Modista: Trini Cabrero. Direcció: Paco de la Zaranda. Companyia La Zaranda. Teatro Inestable de Andalucía la Baja. Col·laboració de la Biennal de Teatre de Venècia i Festival Temporada Alta. Teatre Romea, Barcelona, 17 setembre 2015.

Humor negre, negríssim. Però també tintat d'una pàtina ocre de tristor. Sorprèn que algun espectador es prengui aquesta nova aposta de La Zaranda com un espectacle per riure-hi a cor què vols. M'hi he trobat amb una d'aquelles espectadores de rialla fàcil el dia de la meva funció mentre, davant l'aparent comicitat dels personatges, a l'escenari anava creixent el sentiment de fatalitat per mor del mall de la vellesa. La companyia andalusa de La Zaranda posa un grup d'avis en fase de decrepitud en una residència de gent gran en una d'aquelles plantes de geriàtric que la publicitat dels grans grups privats de residències que fan l'agost gràcies a l'estafa de la Llei Pública de Dependència amaguen de la vista dels futurs usuaris i les seves famílies... [+ crítica]

«Allegro». Dramatúrgia de Paco Mir. Intèrprets companyia Cor de Teatre: Mariona Ginès, Maria Casado, Maria Santallusia, Glòria Garcés, Carla Mattioli, Alicia Lorente, Laura Pla, Albert Mora, Nasi Marco, Ezequiel Casamada, Joan Rigat, Jorge Tello, Enric López, Miquel Gili. Arranjaments: Pere-Mateu Xiberta. Escenografia: Pep Oliver (Zer0quatre). Construcció escenografia: Jordi Soler. Vestuari: Myriam Ibáñez. Il·luminació: Lluís Martí. So: Jordi Bonet i Joan-Carles Ros. Ajudant direcció: Gilbert Bosch. Direcció escènica: Paco Mir. Direcció musical: David Costa. Coproducció: Temporada Alta 2014 / El Canal-Centre d’Arts Escèniques Salt / Girona. Teatre Goya, Barcelona, 16 setembre 2015.

Hi ha qui només canta a la dutxa. Aquí, la dutxa és una de les imatges simbòliques que, com moltes altres de l'espectacle, dibuixen amb el gest els intèrprets de Cor de Teatre que recorren amb 'Allegro' els passos del dia a dia d'un personatge, des que li sona el despertador a primera hora del matí fins a la caiguda de la matinada en els somnis. Catorze intèrprets a cappella en només uns vuitanta minuts i a través d'una vintena de peces fragmentades que converteixen la clàssica en un tot contemporani. El factor sorpresa que va representar en el seu moment 'Operetta', l'espectacle de Cor de Teatre que ha girat per mig món, encara es manté en aquest 'Allegro'. Formacions com Cor de Teatre tenen el repte, com en el circ, d'anar sempre una mica més enllà per la maroma del difícil. I ho fan, amb una dramatúrgia encara més teatral que s'empara en la insinuació i el gest per crear una història quotidiana que interpel·la també el dia a dia dels espectadors amb situacions corrents... [+ crítica]

«Dies normals (Ordinary Days)». Música i lletres d'Adam Gwon. Adaptació del text: Marc Gómez. Intèrprets: Xavi Duch / Albert Bolea (Warrer), Marta Capel / Lourdes Fabrés (Deb), Gracia Fernández / Maria Santallusia (Claire), Víctor Gómez / Ferran Guiu (Jason). Pianista: Joan Comaposada. Disseny de so: Fran Paredes. Disseny de llums: TeatreOff. Tècnic de sala: Andriy Kravchyk. Vestuari i utilleria: TeatreOff. Direcció musical: Joan Comaposada. Direcció: Ferran Guiu. Producció de TeatreOff d'acord amb R&H Theatricals Europe. Versus Teatre, Barcelona, 6 setembre 2015.

Podria ser una versió adaptada d'una de les moltes pel·lícules de relacions personals de Woody Allen. Tot passa a Nova York: els carrers, els parcs, els taxis, Manhattan, Broadway, els gratacels i els seus terrats, i sobretot dins del laberint de sales del Metropolitan Museum of Art (MET, per als amics)... La imaginació dels espectadors hi farà molt, esclar, però es poden conformar, quan entrin i surtin del Versus Teatre al renovat carrer Castillejos per mor de les obres de les Glòries, fent una mirada a la torre Agbar, visió total del pirulí des d'ara, sortosament il·luminada després de les amenaces de la propietat de convertir-la en un fantasma fosc, si no li deixen fer un hotel de luxe.  'Dies normals' és una petita història de dues parelles de joves d'entre els 25 i els 30 anys que el jove autor i compositor Adam Gwon —ell en té uns 35—, nascut a Boston, però resident a NY, explica cantant —com diria aquell— a través de dinou peces que tenen el do de fer-se atractives i suggerents per la narrativitat que contenen... [+ crítica]

«André & Dorine». Dramatúrgia de Garbiñe Insausti, Jose Dault, Iñaki Rikarte, Edu Cárcamo, Rolando San Martín. Música original de Yayo Cáceres. Intèrprets: Jose Dault, Garbiñe Insausti i Edu Cárcamo. Escenografia: Laura Eliseva Gómez. Il·luminació: Carlos Samaniego "Sama". Vestuari: Ikerne Giménez. Máscares: Garbiñe Insausti. Ajudant direcció: Rolando San Martín. Direcció: Iñaki Rikarte. Companyia Kulunka Teatro. Teatre Poliorama, Barcelona, 5 setembre 2015.

Sense paraules. No en calen. El gest, la màscara, l'ambientació, la banda sonora, els objectes... El silenci i el que suggereix és l'autèntic protagonista d'aquest espectacle visual, 'André & Dorine', un espectacle d'autoria basca, creat per una companyia jove, que fa quatre temporades passeja per tot el món amb aquesta mirada que fa, poètica, tendra, emocionant i d'un cert humor agredolç, a la malaltia de l'Alzheimer. Tres intèrprets i una quinzena de personatges. Una història que recula en el temps d'una parella d'avis que lluita entre la memòria que fuig i el present que la vol retenir. Ell, André, un escriptor de la vella raça. Ella, Dorine, una violoncel·lista amb la memòria a l'arquet. Vella màquina d'escriure amb el clec, clec, persistent de les tecles, com un ritme que contrasta amb la suavitat del cos i les cordes del violoncel... [+ crítica]

Presentació de la temporada 2015-2016 del Teatre Lliure

Presentació de la temporada 2015-2016 del Teatre Nacional de Catalunya