UN SEGLE D'ESCUDELLA I CARN D'OLLA

«La tercera fuga». Idea original de Victoria Szpunberg. Col·laboració en l'escriptura del text: Albert Pijuan. Intèrprets: Sasha Agranov, Emma Arquillué, Anna Castells, Marc Joy, Olga Onrubia, Carles Pedragosa, Carles Roig / Pau Escobar, Biel Rossell Pelfort, Fede Salgado, Magalí Sare. Clara Segura Crespo, Sergi Torrecilla i Ton Vieira. Escenografia: Max Glaenzel Sílvia Delagneau. Vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Pedro Yagüe. Coreografia i assessorament en el moviment escènic: María Cabeza de Vaca. Composició i direcció musical: Dani Espasa. Espai sonor i composició de la cançó «Rina»: Lucas Ariel Vallejos. So: Iker Rañé. Caracterització: Àngels Salinas. Assessora d’accent argentí: Romina Cocca. Traducció i assessora de l’ídix: Golda van der Meer. Ajudanta d’escenografia: Paula González Infante. Ajudant de vestuari: Marc Udina Duran. Alumnes en pràctiques de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Andrea Castells Fernández (direcció- ESAD), Karen Carreño (dramatúrgia-MUET), Clea Granados (escenografia). Construcció d’escenografia: Carles Piera, Showtex. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Confecció del cavall i dels esquelets: Laura Garcia Martos. Construcció de les màscares: Eudald Ferré Serra. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Família Szpunberg Witt, Jorge Spunberg, Miquel Cabal Guarro, Arnau Pons, Juan Villareal, Leo Hipaucha Serenelli, Giacomo Passalacqua, Martina Vilarasau, Josefina Torino, Leila Amorós, Manel Fortià. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Direcció: Victoria Szpunberg. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 29 abril 2025.

Només començar les primeres escenes de «La tercera fuga», un ja intueix que l'obra es mereixerà un d'aquells apludiments a peu dret. Però no ens precipitem i esperem que es faci el fosc final al cap de dues hores i tres quarts —sense entreacte— que transcorren amb un tempo veloç i apassionant que no defalleix en cap moment. Ritme, paraula, música, fiblada molt endins i emoció a flor de pell que s'expandeix progressivament per tot l'auditori a manera que avança la trama d'una obra que, sense voler ser estrictament autobiogràfica de l'autora catalano-argentina Victoria Szpunberg (Buenos Aires, Argentina, 1973) té tota la voluntat i l'encert de furgar en les veritats potser amagades de l'antiga i la nova família Szpunberg i té l'encert també de crear una ficció al voltant dels seus orígens, mitificant aquelles petites històries personals que han corregut de veu en veu de la nissaga familiar i de generació en generació, i elevant a especulació literària i dramatúrgica una llegenda mai aclarida sobre l'existència o no d'un diamant que ha fet, com aquell qui diu, la volta al món... [+ crítica]

JA PODEM TIRAR L'ARRÒS!

«La paella dels dijous», de Cristina Clemente. Intèrprets: Jordi Andújar, Lloll Bertran (2025) / Lluïsa Castell (2023-2024) i Núria Cuyàs. Escenografia: Elisenda Pérez. Figurinisme: Maria Albadalejo. Disseny il·luminació: Xavi Gardés. Disseny so: Damià Duran. Tècnica llum i so: Maria Martín. Estudiant en pràctiques e direcció: Mar Mañez (Timbal). Coordinació de producció de la trilogia: Montse Farrarons i Clara Cols. Producció executiva: Jofre Blesa, Marina Marcos i Sergio Matamala. Coordinació artística: Adrià Aubert, Jofre Blesa i Sergio Matamala. Comunicació i premsa: Rafaela Rivas, Ester Cánovas, Anna Castillo i Elisenda Riera. Imatge cartell: Emilio Lorente. Imatges promoció: Sergi Panizo. Vídeo: Marta Caravaca. Disseny gràfic: Laia Alsina. Agraïments: NOMEN. Coproducció: El Maldà, Sala Flyhard, Sala Versus Glòries i On el teatre batega. Amb el suport de: Grec Festival de Barcelona, Iberescena, Ajuntament de Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció de l'espectacle: Muguet Franc. Grec 2023. Primera i segona temporades: El Maldà i Espai Texas. Reposició tercera temporada: El Maldà, Barcelona, del 24 d'abril al 18 de maig 2025.
 

D'arrossos n'hi ha de moltes menes: l'arròs llarg, l'arròs bomba, l'arròs rodó, l'arròs ecològic, l'arròs integral... i fins i tot, com un signe dels temps, l'arròs sushi i l'arròs salvatge. A les Terres de l'Ebre, on hi ha els de cal Nomen, empresa col·laboradora d'aquest espectacle, us ho explicaran. I també ho expliquen, amb l'excusa de l'arròs, els tres protagonistes d'aquesta comèdia de la dramaturga Cristina Clemente (Barcelona, 1977), tres bones persones de la Vila de Gràcia: la Mercè, la mare, i el Guifré (casat) i la Lia (soltera), els seus dos fills, perquè, a la vida, com a l'arròs, també hi ha vides llargues, vides bomba, vides rodones, vides ecològiques, vides integrals i, ¿per què no si són un signe dels temps?, vides sushi i vides salvatges. La Mercè, separada de fa temps, és de les gracienques que porta la senyera dins el cor i ho expressa amb motius arreu del pis on les quatre barres no hi falten. Si per Sant Jordi, els més patriotes les posen de faldilla a les taules de llibres i els supervivents dels jocs florals les fan servir també de cortinatges per tapar les cames dels ponents ¿per què no es poden tenir a la nevera de la cuina? La Mercè és una fan de tot el que respira catalanitat i barri com els castellers o els geganters i, com a bona germana de sang de la gent del sud i del País Valencià, és també una amant de l'arròs ben ros que és el que ella fa cada dijous quan el seu parell de galifardeus tenen cita fixa a casa seva. Esclar que no sempre el missatge de la mare coincideix amb el missatge dels fills. Ja ho diuen: cria fills i qui sap si et sortiran corbs. O dit d'una altra manera, fes-los arròs cada dijous i qui sap si no es covarà abans d'hora... [+ crítica]

LA PARAULA ÉS MÚSICA

«Cor dels amants», de Tiago Rodrigues. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Joan Carreras i Marta Marco. Assistent artística, escenografia i vestuari: Magda Bizarro. Il·luminació: Rui Monteiro. Ajudant d'escenografia i vestuari: Aleix Gáva. Alumne en pràctiques: Gonzalo Dalgarralando Haritçalde (MUET). Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Anna Llopart. Direcció: Tiago Rodrigues. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 25 abril 2025.
 

El director del Festival d'Avinyó, el portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, 1977) posa entre l'espasa i la paret, en el bon sentit de l'expressió, la parella d'intèrprets que protagonitzen la seva obra «Cor dels amants». Ja ho havia fet amb dos intèrprets francesos el 2021 («Choeur des amants») i amb dos intèrprets grecs i dos intèrprets portuguesos («Ο Χορός των εραστών» i «Coro dos amantes») el 2024. Ara li ha tocat el torn a la versió catalana, que ha elaborat amb exquisidesa Cristina Genebat (es troba publicada a la col·lecció Llum de Guàrdia, de Comanegra), i la parella escollida ha estat la de l'actor Joan Carreras —amb qui Tiago Rodrigues ja havia confiat en l'última edició d'Avinyó portant la seva espectacular «Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard)» en original català al festival— i ha cridat l'actriu Marta Marco, en feliç estat de maduresa. L'obra de Tiago Rodrigues requereix que siguin dos intèrprets de pedra picada els que s'hi enfrontin. Els esculls que durant seixanta minuts —la brevetat no significa falta d'intensitat— troben cadascun dels dos personatges només es poden sortejar amb ofici i domini escènic, des de les escenes polifòniques —gairebé semblen un salm, immersos com estem aquests dies en la pluja mediàtica religiosa— i també en les escenes cacofòniques, trencades només en alguna ocasió per presumptes confusions esquerra-dreta, dreta-esquerra, que picarescament s'atribueixen a una dislèxia crònica d'ella... [+ crítica]

EL MEU PES EN LLET

«La cadena del fred», de Yaiza Berrocal Guevara. Intèrprets:  Montse Esteve, Pep Planas, Manel Sans i Valèria Sorolla. Col·laboració especial en off: Edu Tudela. Escenografia i vestuari: Joana Martí. Caracterització: Claudia de Anta. Espai sonor: Nacho López. Vídeo: Joan Rodón. Coreografia: Marta Gil Polo. Fotografia: Kiku Piñol. Cap tècnic: Quim Otero. Regidoria: Bibi Guzman. Producció: Júlia Simó i Maria G. Rovelló. Distribució: Guillem Albasanz. Estudiant en pràctiques: Bet Cullell. Agraïments: Dissenys Papeti (Cessió de maquetes) i Santi Ricart. Una producció de la Sala Beckett, Cassandra Projectes Artístics i Teatre Auditori de Llinars. Ajudant de direcció: Edu Tudela. Direcció: Marta Gil Polo. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 24 abril 2025.

Si l'esponsorització cultural va escassa per la temuda inflació i l'augment velat dels preus dels aliments i, més recentment, per la incertesa de les càrregues arenzelàries als exportadors espargides a tort i a dret pel perillós showman internacional Donald Trump, a la Sala Beckett totes li ponen perquè no es pot dir que en aquesta obra, «La cadena del fred», que va obtenir el premi Calderón de la Barca 2020, de la dramaturga i guionista catalana Yaiza Berrocal Guevara (Llinars del Vallès, 1991), hi falti la publicitat gratuïta, començant pels tetrabrics de La Central Lechera Asturiana i continuant per les patates prefregides i congelades de la marca McCain que elabora aquesta multinacional canadenca. «La cadena del fred» és una metàfora del sistema capitalista que s'ha imposat cavalcant al galop per damunt de tota la societat, de la mateixa manera que els aliments escombraria s'han imposat en la dieta gens mediterrània de la societat d'aquest primer quart de segle XXI com a herència enverinada dels ideals de l'últim decenni del segle XX que, com les patates fregides McCain, també han estat la majoria congelats. Al costat de la llet La Asturiana, doncs, que és un dels èxits aconseguits per la mare d'aquesta família de classe treballadora que retrata l'obra, després de guanyar per la seva constància i fe en els codis de barres els litres de llet equivalents al pes de la família, hi ha, sota el paraigua de les bosses plastificades de patates McCain i arran d'una entrevista de feina de la jove de la família, una repassada en clau de sàtira d'algunes figures polítiques dels últims anys, com el president espanyol José María Aznar, o la ironia de la col·lecció de les maquetes de monuments espanyols en miniatura contruïdes pel pare de la casa —obrer a l'atur després de la crisi—, o la relació epistolar de la filla, des de petita i adolescent, amb el senyor McCain, el rei de les patates, mite i model de futur i benestar, emmirallat més enllà de les altures... [+ crítica]

TOT ÉS CULPA MEVA

«Opereta imaginària (L’Opérette imaginaire)», de Valère Novarina. Traducció i adaptació: Albert Arribas. Intèrprets: Mònica Almirall, Màrcia Cisteró, Antònia Jaume, Oriol Genís, Roosevelt Jimenez i Griselda Ramon. Música original i espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari i caracterització: Manuel Mateos. Producció executiva: Centaure Produccions. Foto cartell: Pablo Bernal Pena (fotografia), Manuel Mateos (estilisme i edició) i Relda (caracterització). Producció: Centaure Produccions i Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. Amb el suport de l’ICEC – Departament de Cultura Generalitat de Catalunya. Amb el suport de Teatre de Lloret. Ajudanta de direcció i tècnica companyia: Aurembiaix Montardit. Direcció: Albert Arribas. Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 23 abril 2025.

Aquest és un dels lemes que sembla que justifiqui tot el que passa en aquesta «Opereta imaginària», que ha servit per tornar a Barcelona —present el dia de l'estrena— el director suís Valère Novarina (Chêne-Bougeries, Suïssa, 1942), després que el 2010 el convidés l'enyorat Hermann Bonnín en una de les mogudes Barribrossa que tenia com a epicentre l'Espai Brossa antic del carrer Allada Vermell. Precisament, la traducció original catalana d'«Opereta imaginària», feta pel dramaturg i director Albert Arribas, prové d'aquella mateixa moguda Barribrossa on, entre diverses càpsules marca Novarina, ja hi va prendre part l'actor Oriol Genís, que també va fer tàndem al quadrat amb Novarina i Arribas amb un monòleg del «Decameró» al Teatre Nacional de Catalunya, dirigit per Xavier Albertí. L'actor Oriol Genís repeteix ara i aquí, en aquesta «Opereta imagnària» amb una magnífica solidesa de la seva capacitat actoral multidisciplinar i d'alt voltatge que, si no deixa l'auditori esmaperdut i sense alè, poc hi falta, quan, trencant un presumpte silenci, el seu personatge demana disculpes per donar a conèixer l'inici d'una novel·la que no és sinó un monòleg intens, trampós, farcit de noms de fonts que ressonen per tot arreu, uns de més coneguts, d'altres d'imaginaris, i que, malgrat ser un inici novel·lesc aparentment sense cap ni peus, el cert és que sembla un plantejament, un nus i un desenllaç com déu mana... [+ crítica]

EL REALISME MÀGIC DE JOAN YAGO

«El futur». Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets: Berta Bähr, Cristina Baró, Julia Calzada, Martí Costa i Xènia Sellarés. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Il·luminació: Júlia Bauer. Vestuari: Cristina Baró i Xènia Sellarés. Assessoria de moviment: Davo Marín. Locució: Marina Monràs. Fotografies: Nü Giménez Rius. Audiovisuals idisseny gràfic: Berta Bähr. Producció: Cia. La Bandarra, Sonder Produccions i La companyia. Comunicació: Martí Costa. Projecte en creació a la Nau Ivanow. Ha col·laborat en aquest espectacle: Eòlia I+D. Agraïments: Miquel Llull, Aura Foguet, Uri Callau, Fina Portell, Els Pirates Teatre, Dagoll Dagom i La Virgueria. Ajudanta de direcció: Julia Calzada. Direcció: Júlia Valdivielso. Sala Versus Glòries, Barcelona, 24 abril 2025.

Fitxa artística primera versió 2019: Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets: Berta Bähr, Cristina Baró, Júlia Calzada, Martí Costa, Aura Foguet, Uri Callau i Xènia Sellarés. Veu: Marina Monràs. Coreografies: Xènia Sellarés. Audiovisuals: Berta Bähr. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Fotografies: Genia Badano. Direcció: Joan Yago. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa Barcelona, 22 setembre 2019.

Si l'escriptor Pere Calders hagués nascut el 2012, en comptes del mític 1912, l'any del Titànic, probablement d'aquí a uns quants anys —com a autor novell!— escriuria un recull de contes curts semblant al de les petites històries d'aquesta obra que té la dramatúrgia de Joan Yago (Barcelona, 1987). El muntatge «El futur» respira realisme màgic més que surrealisme i, en certs moments, repeteixo, respira també la subtil ironia caldersiana. La tradició literària no és mai dolenta, ben al contrari. A partir d'un quadre de gest —modernament en diríem de "càmera lenta"— els diferents personatges de l'obra fan un viatge de gairebé dos segles (1900 - 2100), del passat al futur, passant per algunes escenes de caire costumista, com per exemple el relat de la immigració de postguerra i l'impacte de l'arribada de la que seria l'àvia d'una de les protagonistes a Barcelona o també —una de les millors peces del conjunt— la mirada de futur de la parella jove embarassada que busca pis i que fa passar per davant seu tota la vida que li espera quan neixi el seu plançó, amb les virtuts, els riscos i els defectes. Això, sense deixar de fer un salt cap al que fa cent anys anomenaven Futurisme, amb la possibilitat de viatjar en el temps i l'espai sense moure's del vestíbul de l'aeroport, només amb els auriculars lluminosos connectats al cap. Un Futurisme no exempt d'incomunicació i ple igualment de desig de recerca de l'amor de l'altre... [+ crítica]

LES MARES DE LA LLUM

«La veritat sobre la llum», d'Audur Ava Ólafsdóttir. Adaptació d'Anna Maria Ricart Codina. Traducció de Macià Riutort (a partir de la versió islandesa). Intèrprets: Maria Casellas, Roger Julià, Andrea Portella Fontbernat i Rosa Renom. Il·luminació: Ferran Utzet. Escenografia: Sergi Corbera Gaju. Vestuari: Giulia Grumi. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Suport il·luminació i cap tècnic: Àngel Puertas. Producció executiva: Els Telers Produccions. Suport a la producció: Arnau Nadal. Fotografies: Felipe Mena. Fotografia d’assaig: Alba Lajarín. Agraïments: Pilar Artigas, Josep Caselles, Llàtzer Garcia, Montserrat Tolosa, Fundació AISGE, La Perla 29, Centre d’Arts Santa Mònica i Roberto Montes (trezze.23). Una coproducció d’Els telers produccions i Teatre Akadèmia. Amb el suport de l’ICEC i la Diputació de Barcelona. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap de màrqueting i comunicació: Ana Flores. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Coproducció d'Els Telers i Teatre Akadèmia. Ajudanta de direcció de l'espectacle: Clara Moraleda. Direcció de l'espectacle: Ferran Utzet. Teatre Akadèmia, Barcelona, 9 abril 2025.


 A la generació que encara ha tingut l'oportunitat de néixer a casa i no en la fredor d'un quiròfan quan li parlen de les “llevadores” li evoquen uns personatges imaginaris que no ha conegut però que té tota la consciència que són les primeres mans que l'han tingut als braços i els han llençat a l'atzar de la vida. Segons la llengua islandesa, la paraula “llevadora” n'inclou dues d'essencials: “mare” i “llum”. Per això, fa una dotzena d'anys, els islandesos segurament van triar “llevadora” com a la paraula més bonica de la seva llengua. O potser també perquè van ser conscients de qui els va dir el primer bon dia. L'atzar ha fet que coincideixin a la cartellera dues obres ambientades als països nòrdics, Finlàndia i Islàndia, i que, en les dues, es faci referència i es mitifiqui el fenomen de l'aurora boreal. A «Lapònia», de Cristina Clemente i Marc Angelet, l'humor és la clau de l'obra. A «La veritat sobre la llum», una adaptació d'Anna Maria Ricart sobre el relat d'Audur Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, Islàndia, 1958), escriptora, professora d'història de l'art i directora del Museu de la Universitat d'Islàndia, un relat que amb traducció de Macià Riutort es troba publicat a Club Editor, la recerca de la serenitat del jo és el motiu central. Les dues, però, com deia, tenen com un miratge l'aurora boreal. La posada en escena de «La veritat sobre la llum» destaca, no només per la interpretació coral encapçalada per la murrieria de la tia-àvia que representa l'actriu Rosa Renom, sinó també per l'ambientació sonora de Guillem Rodríguez i la il·luminació del mateix director de la peça, Ferran Utzet. Aquests dos elements acaben sent com un personatge més que marca l'ambientació atmosfèrica, a tocar de Nadal, quan a Islàndia els dies són més curts —sis hores a tot estirar— i el trànsit entre la foscor i la llum es converteix gairebé en una necessitat vital... [+ crítica]

VIATGE AL PARADÍS DE LA DISBAUXA

«Cancun», de Jordi Galceran. Intèrprets: Agnès Busquets, Gemma Deusedas, Màrius Hernández i David Olivares. Staff resort: Glòria Gendre. Escenografia: Oriol Prat. Vestuari: Núria Llunell. Disseny de llums: Ferran Costejà. Fotografia i cartell: Sergi Panizo. Producció: Anna Carreño. Ajudants de producció: David García i Alba Iglesias. Distribució: Cristina Ferrer – Tot Produccions. Una producció de Buganvilia. Agraïments: Max Villanueva Garachana, Bea Fenollar, Gataro, Centre Cívic El Carmel, Albert Parera. Direcció: Susanna Garachana. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona. Del 30 de març al 17 de maig.
 

«Cancun» és una comèdia amb sorpresa, però també amb desconcert. ¿Què passa de debò al resort del Carib? ¿Es tracta d'un somni? ¿Es tracta de les conseqüències d'una nit pitof? ¿Es tracta d'una al·legoria del gènere de la ciència-ficció? ¿Es tracta d'una apologia de les orgies sexuals en clau d'imaginació? A hores d'ara, potser gairebé tothom ja sap de què va «Cancun» [es va estrenar el 2008 al Teatre Borràs, dirigida per Josep Maria Mestres]. Doncs, bé, a «Cancun», que és el que ara compta, hi ha dues parelles —dos matrimonis—, amics de tota la vida, en edat ja madura, que celebren els vint-i-cinc anys de casats i que fan un viatge al paradís de la disbauxa. Allà, a Barcelona, ha quedat la feina, els fills ja grans, el passat. Aquí, a Cancun, hi ha la despullada de l'ànima —i d'alguna cosa més—, i l'esclat d'una petita mentida guardada un quart de segle que només el xampany fa desbravar. La broma confosa amb la seriositat. El joc de parelles volgut i dolgut. Diguem que campa el "visca la Pepa!" —perquè els personatges són d'arrel de la terra— i que la gresca està servida. Els diàlegs i l'acció de l'obra —una hora i mitja d'una tirada— estan mesurats. Lingüísticament, hi ha petites llicències per fer-los més quotidians que, de fet, no caldria que hi fossin perquè el conjunt és d'un estàndard correcte. El primer acte, que planteja la situació, dóna a conèixer les circumstàncies de les dues parelles. El segon acte requereix que els espectadors facin un canvi de xip i s'interroguin —com s'interroguen— sobre què és el que està passant realment. I el tercer acte, el desenllaç, fa l'efecte que vulgui deixar les coses al seu lloc amb un epíleg, que diria que és una mica forçat, com si no s'hagués acabat de trobar la llum d'una sortida esclatant al final del túnel de l'embolic... [+ crítica]

EL CANT DELS OCELLS DE SANT BOI

«El peix daurat», d'Anna Agulló Prieto. Intèrpret: Anna Agulló Prieto. Escenografia: Mercè Lucchetti. Vestuari: Gal·la Sabaté Masip. Il·luminació: Jaume Ventura. Vídeo: Francesc Isern. So: Damien Bazin. Música original: Clara Peya. Cançons: Anna Agulló Prieto, Miquel Enciso, Guillem Torà i Rubén Prieto. Assessora de moviment: Lali Ayguadé. Preparació actoral: Clara Segura. I els equips del Teatre Lliure. Mencions: Residència Artística Balandra, Subvenció de Foment a la Creació de l’Ajuntament de Sant Just Desvern. Producció: Teatre Lliure. Producció original amb el suport del Centre Cívic El Sortidor (Residència Artística Balandra) i l'Ajuntament de Sant Just Desvern. Ajudanta de direcció: Sara Sors. Direcció: Anna Agulló Prieto. Sala Atrium, Barcelona, 9 març 2023. Reposició i nova producció: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 abril 2025.

En una nova aportació de les propostes nascudes en una sala petita com era encara la Sala Atrium el 2023 —ara ja és una sala menys petita—, l'actriu, escriptora, documentalista i directora Anna Agulló i Prieto ha tingut l'oportunitat de revisar, refer, ampliar de contingut escenogràfic i reduir en durada —d'hora quaranta-cinc a hora quinze— el seu primer espectacle com a dramaturga que, en realitat, havia de ser originalment un documental tenint en compte la vena cinematogràfica de l'autora que va passar dels inicials estudis de teatre a l'audiovisual. Però com que els camins de les arts escèniques són inescrutables, la proposta dramatúrgica és, més que un monòleg a l'ús, una obertura en veu alta dels fantasmes i el dolor que han perseguit la pròpia actriu i que en un relat que, per cert, podria ser també estrictament literari, surten a la llum en una mena de catarsi col·lectiva, com si a l'Espai Lliure de Montjuïc s'hi haguessin congregat amics i coneguts, tinguts en confiança. Anna Agulló Prieto parla de la pressió d'una generació determinada, la seva, convertida sovint en depressió; parla de les conseqüències socials; de la preparació educativa i la precarietat laboral implícita; parla de la violència sexual contra les dones i ho exposa amb la ferida en pròpia pell; parla dels intents de suïcidi quan tot s'enfonsa; parla de l'amor espontani i de les trampes de l'amor romàntic; i sempre acaba anat a parar en un punt àlgid on tot convergeix: la flaquesa de la salut mental... [+ crítica]

UNA HUMANITAT FETA DE DRAPS DE CASA

«Fantàstic Ramon». Dramatúrgia de Clàudia Cedó. Intèrprets: Andrea Álvarez, Marc Buxaderas, Francesc Ferrer, Jordi Galià, Xicu Masó, Mercè Mèndez, Anna Moliner, Edgar Murillo, Judit Pardàs, Vanessa Segura, Kathy Sey i Ninot Ramon. Escenografia: Max Glaenzel. Titelles: Andreu Martínez. Vestuari: Bernat Grau. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Luis Martí. Espai sonor: Lluís Robirola. So: Lluís Robirola i Marta Folch. Música original: Lluís Robirola i Judit Pardàs. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta de vestuari: Anna Casadevall. Ajudant d'il·luminació: Albert Anglada. Entrenament actoral: Berta Camps. Intèrpret LSC: Javier Díez Bonilla. Regidoria adaptada: Aina Palomar i Berta Sayeras. Educadora assistencial: Marta “Alegria” Rodríguez. Alumne en pràctiques: José Araya (MUET). Construcció i assessorament titelles: Andreu Martínez. Construcció últim Ramón: Marta Lofi. Equips del Teatre Lliure. Producció: Teatre Lliure. Producció adaptada: Escenaris Especials. Menció: Projecte realitzat amb la Beca Leonardo a Investigadors i Creadors Culturals 2023 de la Fundació BBVA, en l'àrea de Cració Literària i Arts Escèniques. Primer projecte Ànima Lliure en aliança amb la Fundació Banc Sabadell. Ajudanta de direcció: Anna del Barrio. Direcció: Clàudia Cedó. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 abril 2025.

La fe mou muntanyes. I viatges xàrter també. Hi ha qui fa quilòmetres fins al Santuari francès de Lorda, amb el vot de confiança que encara diposita en aquella jove Bernadeta que a mitjan segle XIX diu que va veure la mare de Déu a la gruta de Massavielha. Hi ha qui es conforma en una creença més de quilòmetre zero i puja de tant en tant a Montserrat per comprovar que la Moreneta continua mantenint el reclam turístic i que el mató s'hi continua venent la mar de bé. I hi ha qui peregrina fins a la població de Santa Aurora de la Pietat on hi ha una escola rural amb una directora negra, una mestra visionària acabada d'arribar, un bar de punt de concentració del poble, un capellà amb birreta que marca la pauta religiosa com Déu mana, el metge que coneix tots els mals i on també hi ha la parella del Josep i la Clara, neorurals del segle XXI, que han tingut el primer fill, un fill especial perquè no és ni nen ni nena sinó un nadó de drap que va creixent a manera que la trama també va avançant amb un tempo pausat que s'allargassa fins als 150 minuts de representació més un quart d'hora d'entreacte. «Fantàstic Ramon» és un conte de gènere fantàstic, mai més ben dit, amb tocs surrealistes, de regust agredolç, que segurament encantaria Mercè Rodoreda i que l'escriptora de «Viatges i flors» o «La mort i la primavera» envejaria que no hagués sortit de la seva fecunda imaginació. La història ha sortit de la dramaturga, directora, psicòloga i fundadora del col·lectiu Escenaris Especials, Clàudia Cedó (Banyoles, Pla de l'Estany, 1983), autora que molts espectadors tenen present per algunes de les seves obres més celebrades com «Una gossa en un descampat» o «Mare de sucre»... [+ crítica]

L'EXCEPCIÓ DE L'EXCEPCIONALITAT

«Les coses excepcionals», de Duncan Macmillan, Traducció d'Adriana Nadal. Intèrpret: Pau Roca. Espai escènic: Paula Bosch. Disseny de llums: Ignasi Bosch & Guillem Gelabert. Produccció executiva: Adriana Nadal. Una producció de Sixto Paz Produccions, amb el suport de l'ICEC-Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la beca Barcelona Crea 2023. Ajudantia de direcció: Jan Vilanova. Direcció: Sixto Paz Produccions. Heartbreak Hotel, Barcelona. De 26 de març al 27 d'abril 2025.
 

El que fa l'actor i director Pau Roca, gairebé a set anys vista des de la primera estrena d'aquest espectacle, és una excepció de l'excepcionalitat. Sí que hem entrat en la voràgine de recuperar espectacles pretèrits que s'ho mereixen, però no tots continuen mantenint el solatge que manté «Les coses excepcionals», del dramaturg Duncan Macmillan (Regne Unit, 1980), diria que un autor de capçalera de la companyia Sixto Paz. Potser menys de capçalera del que ells mateixos voldrien, amb l'excepció —valgui el coixí lingüístic— de l'obra «Pulmons», de fa una dècada. Aquí, el joc està en la línia del teatre interactiu. És convenient que els espectadors sàpiguen de quin peu calça cada proposta escènica que trien. En aquest cas, potser només els tocarà fer-se còmplices d'un paperet amb un missatge que els donarà el mateix Pau Roca en entrar a la sala perquè, seguint les seves indicacions, en un moment donat, els demanarà que en facin la lectura (avís per a usuaris d'òptica: no us deixeu les ulleres a casa). Alguns altres, més privilegiats, triats amb ull de director de càsting, segurament, podran participar de la interactivitat amb la seva aportació escènica permanentment conduïda pel protagonista. «Les coses excepcionals» són les que un infant de 6 o 7 anys es proposa de fer imprescindibles davant les crisis de suïcidi de la seva mare. Algunes són coses molt quotidianes, d'altres són evocades amb un somriure, algunes més es podrien ampliar i ampliar a partir de cadascun dels desitjos o les flaqueses dels mateixos espectadors... [+ crítica]