«Jane Eyre». Adaptació d'Anna Maria Ricart, a partir de la novel·la de Charlotte Brontë. Música original: Clara Peya. Intèrprets: Jordi Collet, Gabriela Flores, Abel Folk, Ariadna Gil, Pepa López, Joan Negrié i Magda Puig. Músics: Alba Haro (violoncel) i Clara Peya / Laia Vallès (piano). Espai escènic: Anna Alcubierre. Ajudanta escenografia: Judit Colomer. Construcció escenografia: Guillermo Góngora i Pablo Paz. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente i Sastreria Cornejo. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Moviment i coreografia: Ferran Carvajal. Audiovisuals: Eugenio Szwarcer. So: Igor Pinto. Ajudant direcció: Judith Pujol. Direcció: Carme Portaceli. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 26 febrer 2017.

Em fa l'efecte que la novel·la «Jane Eyre», de Charlotte Brontë (Thornton, West Yorkshire, Regne Unit, 1816 - Haworth, Regne Unit, 1855), escrita el 1847 per una de les tres germanes Brontë, és d'aquelles que, per aquests verals, no queda bé confessar en veu alta que s'hagi llegit mai, però que molts lectors dels que la neguen guarden curosament en les seves biblioteques. Es va editar en català el 1996 a Proa Edicions en una traducció de Maria Dolors Ventós (reeditada el 2010 dins de Llibres de Butxaca). Els anglesos diu que la tenen com a lectura de capçalera i, com passa amb una Rodoreda catalana, inclouen la Brontë en els programes educatius. I això és així, sí, malgrat el seu acusat romanticisme i el seu desenllaç, que no en té prou a concedir un final feliç a la protagonista de la història, després de les penúries que ha viscut des de la infància, sinó que, per estovar la tragèdia i no deixar els lectors —o espectadors— amb mal de cor, fa recuperar la vista perduda pel fatal incendi a l'altra víctima de la trama, el propietari colonialista Edward Rochester, que es veu obligat a exclamar, quan torna a tenir Jane Eyre prop seu: «Ja ho deia jo: ets una fada!», per no fer servir, afortunadament, una exclamació com és ara: «Miracle, miracle!», que sonaria encara més increïble... [+ crítica]

«Alícia al País de les Meravelles», de Marta Buchaca (a partir de l'original de Lewis Carroll). Composició musical de Keko Pujol. Intèrprets: Queralt Albinyana, Júlia Bonjoch, Jordi Llordella / Joan Codina i Marc Pujol. Disseny escenografia, il·lustració, animació, execució audiovisual, disseny i confecció vestuari: Desilence. Disseny il·luminació: Jaume Gómez i Isidre Ortiz. Coreografia: Bealia Guerra. Cap tècnic: Carles Merodio. Disseny so: Josep Sánchez Rico. Cap producció: Gisela Juanet. Ajudant producció: José Plaza. Producció executiva: Lluís Juanet. Ajudant direcció: Míriam Puntí. Direcció: Jordi Andújar. Programa Viu el Teatre. Cicle Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 26 febrer 2017. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.

No sé si als més de 100.000 congressistes del Mobile Word Congress (MWC), que precisament aquests dies d'estrena d'«Alícia al País de les Meravelles» omplen carrers, places, hotels, pisos turístics i altres locals de mala anomenada de Barcelona els faria gràcia la moralitat final d'aquest espectacle familiar que signa com a dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979) i que xucla en una versió molt lliure alguns personatges del clàssic de Lewis Carroll. Si en els contes clàssics, la moralitat es referia més aviat als bons hàbits i els bons costums, aquí, per exigències dels nous temps, la moralitat se centra en reduir —o rebutjar!— l'ús del telèfon mòbil quan encara no es té l'edat per enganxar-s'hi dia i nit. Tenint en compte que aquest any una secció del Mobile World Congress està adreçada també als petits i joves, l'atreviment de la contrapoposta no pot ser més oportuna. En realitat, «Alícia al País de les Meravelles» és una troballa dramatúrgica que entronca modernament amb la tradició del teatre familiar i que ofereix a canvi l'alternativa de no privar-se de viure la vida sense estrès i no perdre el contacte personal amb els que t'envolten i t'estimes o t'estimen... [+ crítica]

«Amics íntims», d'Ever Blanchet. Intèrprets: Rosa Cadafalch, Maria Clausó, Pep Ferrer i Ferran Lahoz. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Disseny so: David Solans. Espai escènic: Gordon Svaboda Craig. Caracterització: Toni Santos. Selecció musical: Òscar Molina. Veu en off: Dani Cuello. Tècnic sala: Albert Giner / Raül Moreno. Ajudant direcció: Maria Ten. Direcció: Òscar Molina. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 25 febrer 2017.

Comèdia sense les típiques portes ni finestres. Les portes i les finestres, en tot cas, són interiors, psicològiques. I s'obren i es tanquen a manera que la trama de les dues parelles protagonistes —edat madura a la frontera entre la segona joventut i la primera vellesa— va avançant i va descobrint que l'antiga i fèrria amistat dels quatre amaga encara per sorpresa alguns racons no descoberts mai. Comèdia on el sexe és humor i trauma a la vegada. Comèdia on les dues dones dominen el joc davant la decadència masculina. Temps de pausa i reflexió. I de projectes. D'un projecte en comú que, si no fos que els temps no estan per segons quines nostàlgies, es podria dir que pouen en l'esperit de les velles comunes dels anys seixanta del segle passat. Però les velles comunes que aleshores flairaven llibertat a dojo són ara, a curt termini, les residències d'avis. I per esquivar el destí que els espera, cal projectar un pla que els permeti continuar convivint en quadrícula sense que es noti la diferència... [+ crítica]

«La senyora Florentina i el seu amor Homer», de Mercè Rodoreda. Intèrprets: Mercè Sampietro, Margarida Minguillón, Teresa Urroz, Carme Callol, Toni Sevilla, Elisabet Casanovas, Enric Cambray i Gemma Martínez. Música: Albert Guinovart. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Vestuari: Mercè Paloma. Ajudant vestuari: Núria Cardoner. Il·luminació: Kiko Planas. So: Jordi Bonet. Assistent so: Iker Rañé. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 24 febrer 2017.

La primera versió d'aquesta obra teatral de Mercè Rodoreda —en va escriure mitja dotzena, sepultades segurament per la força de la seva narrativa— es va estrenar l'octubre del 1993 al Teatre Romea, aleshores seu del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, protagonitzada per la desapareguda actriu Rosa Novell, en el paper de Florentina, i per l'actriu Rosa Renom, en el paper de la Zerafina, sota la direcció de Mario Gas. L'obra encara es va reposar després, al llarg del 1994, al Teatre Goya, i va ser un dels èxits d'aquella temporada, amb més de 30.000 espectadors. Quan tot això passava, la futura jove actriu Elisabet Casanovas (Barcelona, 15 desembre 1994) "estava naixent". Fa 22 anys justos d'això. I ara, és ella qui ha debutat en teatre per la porta gran —o la sala Gran, vaja!— sorgida de la petita pantalla i la popular sèrie «Merlí» de TV3, però amb prou mèrits propis sobre l'escenari en viu que la converteixen en l'autèntica descoberta d'aquesta nova versió de «La senyora Florentina i el seu amor Homer», ara al Teatre Nacional de Catalunya, envoltada de quatre grans actrius de llarga i reconeguda trajectòria (Sampietro, Minguillón, Callol, Urroz) que em sembla que estan tan satisfetes com ella mateixa d'haver contribuït a aquesta mena de "bateig" dirigit per Sergi Belbel... [+ crítica]

«La rebel·lia possible (Rebeldías posibles)», de Javier G. Yagüe i Luis García Araus. Traducció de Gemma Roura. Intèrprets: Xavi Casan, Toni González, Carla Mercader, Joan Sureda, Núria Valls i Maria Villarejo. Escenografia: Esmeralda Díaz. Disseny llums: José Espigares. Vestuari: Sergi Cerdán. Ajudant direcció: Jaume Viñas. Direcció: José Sánchez Orosa. Producció Vània Produccions i Companyia Anònima. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 7 setembre 2016. Reposició: Sala Muntaner, Barcelona, 23 febrer 2017.

Amb un embolcall de falsa comèdia, aquesta obra estrenada a Madrid el 2007, per la companyia Cuarta Pared, sembla fruit de la influència popular arran del moviment d'indignats del 15M i de la posterior rebel·lia —ara cada vegada més silenciosa—, que ha impregnat bona part de la societat. Es tracta, doncs, d'un espectacle en la línia del teatre sociopolític que diu en veu alta allò que sent interiorment molta gent víctima dels abusos de les grans empreses de consum obligatori que, sota el mantell de la liberalització, continuen practicant el monopoli salvatge amb el beneplàcit còmplice dels governants de torn. Deia que l'obra té un embolcall de falsa comèdia perquè també amaga una dramàtica realitat al voltant de la malaltia juvenil de l'anorèxia que la trama desdramatitza amb un recurs de teatre dins el teatre i amb una estructura que, segons com, es podria dir que està feta d'esquetxos al voltant d'una sèrie de qüestions molt actuals com les reclamacions a una companyia de telefonia, les picabaralles amb una immobiliària o constructura, les exigències davant la saturació de la sanitat pública o l'absurditat de segons quin procés judicial inacabable... [+ crítica]

L'òpera de robots automatitzats «El somni de Gulliver», de Roland Olbeter, es reposa dins la programació familiar del Teatre Nacional de Catalunya

«El somni de Gulliver», de Roland Olbeter, a partir d'«Els viatges de Gulliver», de Jonathan Swift. Idea, direcció i llibret: Roland Olbeter. Composició musical: Elena Kats-Chernin. Traducció del llibret de l’alemany: Rosina Nogales. Traducció i adaptació del llibret a la partitura: Francesc Grimalt. Col·laboració en el llibret: Silke Dörner, Christoph Goldmann, Christiane Mannini, Albert Mauri. Vídeo: Esterina Zarrillo / Dog Films. Marionetes Nico Nubiola. Concepció sonora: Urbez Capablo. Preparació tècnica i manipulació de marionetes: Kike Blanco. Disseny d’il·luminació: Cube.Bz. Vestuari: Joana Poulastrou/studi Chu Uroz. Amb les veus de: Joan Martín-Royo (baríton), Clàudia Schneider (mezzosoprano), Antoni Comas (tenor), Carlos Fesser (baix baríton), Toni Gubau, Oriol Rosés (contratenors), Antonio Fajardo, Néstor Pindado (baixos), Anna Barreiro, Lucía Verger i Nerea Urriza – Escola Aula de Música 7, dirigides per Óscar Larios (cor infantil). Actors i actrius: Nathalie Pierhumbert, Clàudia Schneider, Joan Martín-Royo. Elèctric: Josep Maria Tarazona. Maquinista: Carlos Maise, Izán Maise. Attrezzo: Daniel Maria Aurer. Maquillatge: Miriam Tió Molina. Animació corbs: Carlos Noveras. Disseny i software de control: Urbez Capablo. Enginyeria teatre: Simeó Ubach. Electricitat i control: Carlos Jovellar. Construcció elements escenogràfics: Masters. Plànols tècnics i enginyeria: Simeó Ubach, José Rodríguez. Ajudantia tècnica: Félix Herrero, Borja Casanovas. Ajudant d’il·luminació: Andreu Fàbregas. Producció: Miavion, S.L. Soci tecnològic: FESTO. Coproducció: Festival Grec, Bayerische Staatsoper i TNC. Direcció i producció musical: Carlos Fesser. Direcció: Roland Olbeter. Grec 2016. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, 8 juliol 2016. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 febrer 2017. Espectacle recomanat a partir de 10 anys.

El mateix autor Jonathan Swift (Dublín, Irlanda, 1667 - 1745) no va escriure «Els viatges de Gulliver», que va publicar l'any 1726, pensant que fos una obra adreçada als infants. Però com ha passat amb tants altres clàssics, el seu caràcter universal els ha convertit, amb el temps, en literatura per a tots els públics, sobretot, en el cas de «Gulliver», per la seva aventura amb els lil·liputencs. I aquest és potser l'únic ganxo, a part de les marionetes automatitzades, mecàniques o metàl·liques, que fa que l'espectacle «El somni de Gulliver» es representi dins de la programació familiar del TNC, després que l'estiu passat es veiés només tres dies dins del Festival Grec. La immensitat d'artilugis i mecanismes que hi ha darrere de la concepció de l'espectacle passen desapercebuts pels espectadors. Un punt a favor perquè vol dir que no es nota ni l'arquitectura ni la cuina interior i se centra només en el resultat final... [+ crítica]

«Realpolitik», d'Elies Barberà i Carles Fernández Giua. Intèrprets: Albert Alemany, Elies Barberà, Jenny Beacraft, Jordi Brunet, Arnau Marín i Marta Montiel. Disseny espai i vídeo: Paula Bosch. Disseny llums: Joan Grané. Disseny so: Lluís Robirola. Producció Mithistòrima Produccions, S.L. - Sala La Planeta i coproducció Festival Temporada Alta. Direcció: Carles Fernández Giua. Companyia Teatre de l'Enjòlit, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 18 febrer 2017.

La sabata, el pastís de nata, el cop de puny, la bufetada o l'estirada de cabells han estat algunes de les imatges de la violència que arreu del món representants de col·lectius indignats a títol individual han propinat als polítics que se'ls han posat a tret. Es podria dir que l'espectacle «Realpolitk» parteix d'alguna d'aquestes imatges i en construeix una farsa que fa una lleu reflexió sobre si l'ús de la violència justifica la defensa de la democràcia. Esclar que també es posa de manifest la incògnita sobre què és la democràcia i si la democràcia s'entén segons el color de l'Arc de Sant Martí amb el qual cadascú se la mira. La companyia Teatre de l'Enjòlit no està per bromes i continua pouant amb un tipus d'espectacles que interroguin els espectadors sobre qüestions de rabiosa actualitat. No és estrany, doncs, que els espectadors de la funció de nit que coincidia, al barri del Born, amb la tarda de la macromanifestació «Volem acollir» a favor dels refugiats s'hi sentissin plenament a gust, gairebé com si la performance del vespre a la platja de La Fura dels Baus tingués una continuïtat de caràcter més discursiu a l'escenari de La Seca... [+ crítica]

«El llibre de la selva». Sobre el relat de Rudyard Kipling. Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrprets: Maria Berenguer, Mariona Campos, Gerard Flores, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Disseny escenografia i vestuari: Lleo Quintana. Construcció escenografia: Tero Guzmán. Confecció vestuari : Lleo Quintana. Disseny llums i so : Francesc Campos. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Olga Fañanàs. Producció executiva: Maria Agustina Solé. Direcció de Gerard Nicasi. Companyia La Trepa, Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 febrer 2017. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.

L'espectacle té tant de risc com d'ambició. ¿Com es representen els principals personatges de la faula de Rudyard Kipling (Bombai, 1865 - Londres, 1936) que envolten Mowgli a la jungla dels llops o els que ronden per la selva o les mones que es pensen que Mowgli és com una mena de titella o joguina que es pot trencar, quan l'imaginari col·lectiu els té identificats per la múltiple influència audiovisual? La companyia La Trepa ho fa amb un treball de vestuari excel·lent de Lleo Quintana i amb una interpretació coral musical, amb partitura del veterà de la casa, Ferran Gonzàlez, que aconsegueix una tonalitat allunyada de les melodies típiques d'altres musicals familiars i entra de ple en l'atmosfera singular que requereix la selva. També ho fa convertint les bèsties en éssers humanitzats sense que es noti la conversió i fent que, a manera que avança l'espectacle, es fusionin sense trencaments la personalitat humana i la del bestiari... [+ crítica]

«Dybbuk», de Jan Vilanova Claudín. Intèrprets: Patrícia Bargalló, Pepo Blasco, Víctor Pi i Pau Roca. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Berta Riera. Il·luminació: Guillem Gilabert. Música i so: Txume Viader. Moviment: Montse Colomé. Producció: Gerard Belenes i Adriana Nadal. Ajudant direcció: Jan Vilanova Claudín. Direcció: Pau Roca. Companyia Sixto Paz. Sala Beckett, Barcelona, 17 febrer 2017.

No és tan estrany que l'atzarosa vida de l'escriptor Romain Gary —pseudònim literari de Roman Kacew, nascut a Vílnius, Lituània, el 1914, i mort per suïcidi a París el 1980, un any després de la mort, també per suïcidi, de la seva segona dona, l'actriu nord-americana Jean Segerb—, interessi les noves generacions i, encara més les d'aquí, si es té en compte que la parella protagonista va tenir esporàdicament una fugaç relació amb la ciutat de Barcelona, on el seu fill va néixer i es va criar amb una mainadera (senyora Eugènia), el 1962, malgrat que els pares el van enregistrar com a nascut en una localitat francesa un any i mig després per esquivar la clàusula d'un contracte amb Hollywood que obligava Jean a no quedar-se embarassada durant el rodatge. El fill de Romain i Jean, és Alexandre Diego Gary Segerb, també escriptor en francès i en actiu actualment, el qual, el 2003, després d'una vida esbojarrada i de trobar a la capital catalana una parella lituana —retorn a l'origen del seu pare— a la qual va alliberar d'un proxeneta que la tenia retinguda, va obrir el singular Cafè Lletraferit, al carrer Joaquín Costa, diuen si perseguint la vella idea mai portada a terme de la seva mare d'obrir un restaurant a Barcelona. El Cafè Lletraferit és actualment tancat i barrat i només té el testimoni del rètol de ferro rovellat, després que Alexandre i la seva parella, ja amb una filla dels dos, es traslladessin a viure a París... [+ crítica]

Roman Polanski diu que està decidit a viatjar als Estats Units i enfrontar-se al cas de violació que el persegueix des de fa quaranta anys

Això és el que informa la revista TMZ. El cineasta va ser acusat de mantenir relacions sexuals amb l'adolescent Samantha Geimer, de 13 anys, després de drogar-la en una sessió de fotos a Los Angeles. Ell, que aleshores tenia 43 anys, es va declarar culpable i va estar quaranta-dos dies a la presó. A finals del 1978, estant en llibertat sota fiança, va fugir del país davant la possibilitat d'haver de complir una nova condemna més severa. Ara, Roman Polanski planeja tornar als EUA amb la intenció de deixar de ser un fugitiu, però no preveu ingressar a la presó. El seu advocat ha demanat a un jutge del Tribunal Superior del comtat de Los Angeles que accepti... [+ informació]

«La Peggy Pickit veu la cara de Déu», de Roland Schimmelpfennig. Traducció d'Anna Soler Horta. Composició musical: Ivan Prades i Sheila Garcia. Intèrprets: Núria Cuyàs, Xavier Frau, Óscar Jarque i Lluna Pindado. Gest i moviment: Maria Garriga. Vestuari: Núria Llunell. Escultura: Pep Borràs. Nina: Xavi Bonany. Escenografia, il·luminació i direcció tècnica: Daniel Gener. Adjunt direcció i assistent producció: Albert Massanas. Direcció musical: Sheila Garcia. Direcció: Moisès Maicas. Producció executiva: The Three Keatons. Producció: Teatre Invisible. El Maldà, Barcelona, 16 febrer 2017.

És la segona vegada, que se sàpiga, que Moisès Maicas com a director i Anna Soler Horta com a traductora exploren l'univers teatral del dramaturg Roland Schimmelpfenning (Göttingen, Alemanya, 1967). Ho van fer fa tres anys amb l'obra «El drac d'or», a l'Akadèmia Teatre, on l'autor parlava de la immigració sisplau per força des de la mirada occidental sobre els asiàtics, cinc treballadors d'un restaurant xinès. Ja en aquella obra, l'autor alemany utilitzava la incursió d'una faula en el text («La cigala i la formiga»), un recurs que ara repeteix amb una altra faula inserida dins de «La Peggy Pickit veu la cara de Déu», quan l'acció ja ha activat els espectadors amb la combinació de narració i diàleg entre els quatre personatges de l'obra, amb lleugeres repeticions que donen una visió calidoscòpica del conflicte que es genera entre les dues parelles, un estil dramatúrgic que curiosament també s'està experimentat aquests dies amb l'obra «La mare», del francès Florian Zeller, a La Villarroel... [+ crítica]

L'espectacle gestual «Vremya Musei» es reposa a El Maldà en funcions de cap de setmana

«Vremya Musei». Creació col·lectiva: Companyia Voltäla. Intèrprets: Jordi Font i Adrià Viñas (2017) / Toni Guillemat (2016). Espai, vestuari i il·luminació: Alba Macfarlane i Helena Torres. Composició musical original: Miquel G. Font. Disseny de so: Víctor Fernández i Nicolas Hermansen. Tècnic companyia: Mario Andrés. Assessorament direcció: Joan Cusó i Carlos Gallardo. Direcció: Companyia Voltäla (2016) / Toni Guillemat (2017). El Maldà, Barcelona, 16 abril 2016. Reposició: 17 febrer 2017.

La vida dels guàrdies d'un museu és dura. Del tamboret a passejar per les sales. I de pesar figues en un racó a ser aspirants a figures de cera. I encara és més dura si treballen en un museu rus que està amenaçat de tancament tot i que aguanta gràcies a una promesa que assegura que hi arribarà a una de les sales una peça d'art que necessitarà una gran rebuda i una extrema vigilància de la parella de guàrdies protagonistes. L'absurditat envolta aquesta peça breu de gest (60 minuts a tot estirar), amb poquíssims murmuris i algunes paraules russes macarròniques, a més d'uns misatges en off que es transmeten arreu de les sales del museu. La interpretació de la companyia acabada de crear per Jordi Font i Toni Guillemat —els dos amb uns anys a les espatlles den tota mena d'espectacles de petit format— adopta un estil que beu de les fonts clàssiques del gènere, sense que hi falti molt d'humor i també una mica de juguesca de clowns que la parella facilita sense que ni l'un ni l'altre acabin de ser mai ni l'august ni el blanc, sinó que sembla que els dos papers se'ls juguin als quinze dits o al "pedra, paper, tisora"... [+ crítica]

La comèdia «Orgasmos» canvia l'escenari del Teatre del Raval pel Club Capitol i s'hi incorpora l'actriu Mònica Pérez

«Orgasmos», de Dan Israely. Traducció d'Óscar Contreras. Intèrprets: Roger Pera / Joan Olivé i Mònica Pérez (2017) / Cristina Brondo (2016). Covers 2016: Joan Olivé i Sam Sánchez. Música: Pep Sala. Escenografia: Sergi Corbera. Tècnic de llum i regidor: Javier del Blanco Reyes. So: Carles Nogueras. Veu en off: Joan Pera. Direcció: Óscar Contreras. Teatre del Raval, Barcelona, 9 octubre 2016. Reposició: Teatre Club Capitol, Barcelona, 16 febrer 2017.

El títol enganya. Aquells espectadors que es pensin que l'espectacle «Orgasmos» és un succedani d'una de les performances decadents de la sala del Bagdad —una mica més enllà del Teatre del Raval— van errats. «Orgasmos» és una comèdia que posa el dit a la nafra, una vegada més, sobre una de les qüestions que, a jutjar per alguna de les reaccions puerils de la platea, continua anant més enllà de l'educació sexual practicada des de l'escola bressol a la universitat i de les mùltiples finestres obertes a les xarxes sobre el sexe. Hi ha tabús que són hereditaris de generació en generació. Malgrat el presumpte progrés i la presumpta informació sobre la qüestió. Per això, «Orgasmos» tracta de la diferència entre homes i dones, de les dificultats de viure en parella i de com ho van embolicar per una poma —starking, segons els d'«Orgasmos»— aquella parella tan coneguda per tothom que respon als noms d'Adam i Eva... [+ crítica]

«Oques cretines», de Karl Valentin. Traducció de Feliu Formosa. Intèrprets: Ferran Castells, Josep Maria Mas i Blanca Pàmpols. Adaptació musical: David Melgar. Vestuari: Taganroc Teatre. Il·luminació: Francesc Rodelles. Moviment: Ferran Castells. Construcció element escenogràfic: Castells i Plana. Perruqueria: Ramon i Toni Santos. Ajudant direcció: Joan Gibert. Direcció: Lluïsa Mallol. Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 15 febrer 2017.

Recuperar Karl Valentin, nom literari i artístic de Valentin Ludwig Fey (Munic, 1882 - 1948), conegut també com el "Charles Chaplin alemany", és entrar en una bombolla imaginativa on la llengua estimula la creació i, passant inicialment pel gènere de l'absurd, transporta els espectadors a una absurda realitat. El joc lingüístic de Karl Valentin té en aquest cas una treballada versió catalana de Feliu Formosa, un dels introductors de l'autor alemany aquí, i una adaptació que transforma les peces de Valentin en gairebé matèria autòctona. La base, doncs, prové de la iniciativa pionera dels anys vuitanta del segle passat de la companyia terrassenca El Globus, vinculada a l'Institut del Teatre, cosa que es testimonia amb una exposició paral·lela sobre la seva trajectòria en una de les sales de La Seca. La companyia Taganroc ha escollit una dotzena de peces breus de Karl Valentin i una peça cantada i ho resol amb un espectacle de cambra d'una hora, sobre un entapissat de tauler d'escacs, on es barreja l'esperit cabareter de Karl Valentin amb la seva vena subtilment clownesca... [+ crítica]

«La mare», de Florian Zeller. Traducció d'Ernest Riera. Intèrprets: Emma Vilarasau, Pep Pla, Ester Cort i Òscar Castellví. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Ajudant escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Confecció vestuari: Goretti. Construcció escenografia: Arts-cenics escenografia. Il·luminació: David Bofarull. Música: Jaume Manresa. Espai sonor: Àlex Polls. Direcció producció: Amparo Martínez. Producció executiva: Maite Pijuan. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Regidora / sastressa: Sílvia Domingo. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Ajudant direcció: Ester Nadal. Direcció: Andrés Lima. La Villarroel, Barcelona, 14 febrer 2017.

Si esteu acostumats a veure com acaba qualsevol obra de teatre amb un típic i tradicional "fosc", aquí el director ha optat per capgirar la convenció: el "fosc" és al principi. I no pas un fosc breu. Fins al punt que els espectadors intueixen que sí que hi ha la protagonista a l'escenari, pel seu respirar angoixant —ensopega i tot— però no la començaran a veure en la penombra fins que ella mateixa encén una minúscula llàntia-espelma sobre la taula. El que momentàniament pot semblar una gratuïtat escènica acaba sent, un cop ha transcorregut la trama de «La mare», una insinuació a l'avançada del forat negre o de la foscor del pou en el qual es troba enfonsada Anne, la mare —o potser hauríem de dir l'exmare— d'aquesta obra del dramaturg Florian Zeller (París, 1979), que ja va estrenar el 2010 —tot i que el teatre francès la va recuperar ara fa dos anys— i que és anterior, doncs, a una altra obra seva sobre la introspecció familiar, «El pare», del 2012, sobre la malaltia de l'alzheimer, vista aquí la temporada passada, al Teatre Romea, interpretada per l'actor Héctor Alterio... [+ crítica]

«¿Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?», de Raquel Díaz Reguera. Adaptació de Paco Mir. Intèrprets: Anna Arena i Laura Pau. Tècnic llum i so: Àlex Felip. Escenografia: Paula Bosch i Teatre Sant Cugat. Música: Pere Bardagí, Pablo Nerea, Max Miri Josep Zapater. Vestuari: Marc Udina. Perruqueria i maquillatge: Toni Santos. Producció: Mosica Mix, S.L. Producció executiva: Grappa Teatre. Ajudant direcció: Gilbert Bosch. Direcció de Paco Mir. Viu el Teatre, Teatre Poliorama, Barcelona, 5 febrer 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Aquest any, el Dia Internacional de la Dona —ho és cada 8 de març—, compta amb la presència en la cartellera d'una obra de teatre familiar (Teatre Poliorama) que, sense necessitat d'airejar la pancarta, reuneix tots els requisits per reinvidicar des dels més petits —els espectadors als quals s'adreça— el dret a la igualtat de gènere. L'autora Raquel Díaz Reguera (Sevilla, 1974), va publicar l'àlbum il·lustrat «Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?» el 2010, dins de la col·lecció Trampantojo de Thule Edicions. Des d'aleshores, l'àlbum, del qual és autora tant del text com de les il·lustracions, ha fet un notable recorregut i ella també, ja que ha continuat publicant noves històries en diversos segells editorials. El món de l'escenari no li és estrany del tot perquè, en realitat, Raquel Díaz Reguera va deixar els estudis de Belles Arts a la Universitat de Sevilla per establir-se a Madrid i dedicar-se a la composició de lletres de cançons que han interpretat, entre altres, Víctor Manuel, Pastora, Alejandro Sanz o Miguel Ríos. La versió teatral d'aquest muntatge familiar ha comptat amb l'adaptació de Paco Mir (Tricicle) i sota la producció de Grappa Teatre, s'ha enlairat amb dues intèrprets de pedra picada, Laura Pau i Anna Arena (factoria, entre altres segells escènics, d'El Maldà), que durant una hora recreen a quatre mans i interpretant diversos personatges el conte original de l'àlbum il·lustrat, amb lleugeres modificacions i amb un llenguatge impecable de cap a peus que arriba d'una manera clara i atractiva als espectadors, un tret essencial si tenim en compte que la representació és molt narrativa a pesar que té també un seguit d'escenes ambientades en situacions diverses... [+ crítica]

«Still Life». Creació de Ricci/Forte. Intèrprets: Fabio Gomiero, Anna Gualdo, Liliana Laera, Giuseppe Sartori i Simon Waldvogel. Moviment: Marco Angelilli. Cap tècnic: Alfredo Sebastiano. Producció: Ricci/Forte. Amb el suport del Teatro di Roma. Ajudant direcció: Ramona Genna. Direcció: Stefano Ricci. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 4 febrer 2017.

Natura morta. Un cant contra l'assetjament homòfob. Els italians de la companyia Ricci/Forte han revalidat amb aquest segon espectacle, «Still Life», l'assignatura pendent que havien deixat amb el primer, «Macadamia Nut Brittle», on el text —tal com deia en el comentari anterior— semblava més interessant que la performance. Aquí, el text continua mantenint el mateix interès. I la performance —el no teatre, el teatre dansa o simplement el teatre físic, si es vol— guanya en expressivitat, tot i que encara manté alguna acció gratuïta o també superada pel temps, a més d'alguna altra opció escènica, com la de les inscripcions en una pissarra del fons amb una sèrie de fórmules i gràfics que amb prou feines arriben als espectadors. Ricci/Forte reacciona després del suïcidi d'un adolescent de quinze anys de Roma que es va estrangular amb una bufanda rosa després de patir assetjament homòfob. I amplia el seu homenatge cap a altres adolescents que s'han vist perseguits per companys d'institut, no només a l'hora del pati —com es deia abans— sinó a través de la nova arma de doble tall que és el ciberassetjament... [+ crítica]

«El miracle d'Anne Sullivan», de William Gibson. Traducció i adaptació de Tamar Aguilar. Intèrprets: Mar Ferrer, Míriam Escurriola, Jep Barceló, Andrea Portella, Rosa Serra, Carles Garcia, Màrius Hernández i Tai Fati. Disseny llums: Xavier Costas. Disseny so: Omar Ocampo. Coreografia i combat escènic: Valentina Callandriello. Escenografia: Pablo Paz. Assessorament llenguatge dactilològic: Susana Vicente. Vestuari: Rafató Teatre. Ajudant direcció: Marga Parrilla. Direcció: Empar López. Producció: Tamar Aguilar, Muntsa Tur i Albert López Vivancos. Teatre del Raval, Barcelona, 3 febrer 2017.

La història de Helen Keller ha estat portada al teatre, la televisió i el cinema en diverses èpoques. L'adaptació teatral catalana de Tamar Aguilar, a partir de l'original de l'autor William Gibson (Conway, Carolina del Sud, EUA, 1948) vol reflectir l'ambientació que als anys seixanta ja es va imprimir en el cinema encara en blanc i negre. Helen Keller (Tuscumbia, Alabama, 1880 - Easton, Conneticut, 1968) va patir una greu malaltia d'infància que li va provocar la pèrdua de la visió i l'audició amb les conseqüències de dificultat de creixement i adaptació social. Això, però, no va impedir que després de la seva aferrissada lluita pionera en la millora del desenvolupament de les persones sordes i cegues, es convertís, després de ser la primera persona amb les seves condicions de discapacitat a obtenir una titulació universitària, en una reconeguda escriptora —va deixar publicat el testimoni biogràfic de la seva situació personal— i també en una oradora i activista política... [+ crítica]

«Ragazzo» de Lali Álvarez Garriga amb l'actor Oriol Pla es reposa a l'Espai Lliure de Montjuïc amb pròrroga i totes les localitats exhaurides

«Ragazzo», de Lali Álvarez Garriga. Intèrpret: Oriol Pla. Espai escènic i il·luminació: Núria Solina. So: Pau Matas Nogué. Música: Zoo. Assistent al muntatge: Irene Vicente. Col·laboradors: Aleix Aguilà i Isaac Domínguez. Ajudant direcció: Quimet Pla. Direcció: Lali Álvarez Garriga. Cia. Teatre Tot Terreny. Nau Ivanow, Barcelona, 25 juny 2015. Reposició: Teatre Eòlia, Barcelona, 22 desembre 2015. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 febrer 2017.

Reposicions, intensa gira i la roda continua. Oriol Pla torna amb el seu «Ragazzo», estrenat gairebé com un treball de camp a la Nau Ivanow el 2015, i ara reposat a l'Espai Lliure de Montjuïc on, només anunciar-se, va haver de prorrogar i s'hi ha incorporat amb totes les localitats exhaurides. L'èxit d'aquest espectacle té dues columnes vertebrals: la seva autora, Lali Álvarez Garriga i el seu intèrpret, Oriol Pla. Dues veus joves, 1980 i 1993 respectivament, amb una trajectòria ja al seu darrere, però que amb aquest espectacle van posar el dit a la nafra del teatre compromès —quan semblava oblidat— amb els ideals i les utopies que planen per damunt de la societat globalitzada i, sobretot de la societat juvenil, des que ha començat el segle XXI. ¿Per què «Ragazzo» arriba tan a l'ànima dels espectadors? Perquè de la ficció fa un salt mortal cap a la realitat... [+ crítica]

«Macadamia nut brittle». Creació de Ricci/Forte. Intèrprets: Fabio Gomiero, Anna Gualdo, Piersten Leirom i Giuseppe Sartori. Moviment: Marco Angelilli. Cap tènic: Alfredo Sebastiano. Ajudant direcció: Liliana Laera. Direcció: Stefano Ricci. Sala Fabia Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 febrer 2017.

Si l'espectador s'ha assegut mai en un dels locals de Häagen-Dazs sabrà que el «Macadamia nut brittle» —se suposa que fet de nous de macadàmia i altres ingredients de fruits secs esmicolats— és una de les especialitats dels gelats de la casa. Pot ser, doncs, que se li faci la boca aigua només de pensar-hi. Però aviat el somni i la dolçor del gelat se li anirà desfent perquè els de la companyia Ricci/Forte, considerats els creadors teatrals més subversius del moment a Itàlia, li posaran les coses prou cruels perquè no es pensi que, a la vida, tot passa per llepar la cullereta de plàstic i prou. Ricci/Forte es presenta al Lliure de Montjuïc amb un parell d'espectacles, aquest i «Still Life», que sembla que s'hagin d'inscriure "només" en el registre de teatre físic. I sí que, en aquest primer lliurament, el teatre físic hi té una part important del joc, però també el text forma part de la creació fins al punt que, sense el text, la performance es quedaria en un exercici teatral punyent i descarat que es mou entre la ingenuïtat, la mirada adolescent i la nostàlgia de la felicitat perduda o del món promès que s'ha escolat i fos entre els dits, com el gelat... [+ crítica]

«Muñeca de porcelana (China Doll)», de David Mamet. Versió de Bernabé Rico. Intèrprets: José Sacristán i Javier Godino. Disseny escenografia: Curt Allen Wilmer. Disseny il·luminació: José Manuel Guerra. Disseny so: Mariano J. García López. Figurinista: Guadalupe Valero. Confecció vestuari: Derby 1951. Ajudant direcció: Chus Martínez. Direcció: Juan Carlos Rubio. Teatre Poliorama, Barcelona, 1 febrer 2017.

De Broadway al rovell de l'ou del món. Tot i que l'actor Al Pacino va rebre una clatellada crítica pel seu paper en l'estrena d'aquesta obra breu de David Mamet (Chicago, Illinois, EUA, 1947) al Gerald Schoenfeld Theatre, el desembre del 2015, al director Juan Carlos Rubio i el veterà actor José Sacristán no els ha fet por l'aventura pionera d'estrenar-la fora del focus de Broadway. I és que el text original de «China Doll», del dramaturg David Mamet, és un dels models d'estructura teatral quan pràcticament el deixa en mans —gairebé monòleg tot i que hi apareix també l'actor Javier Godino— del protagonista de l'obra, un empresari vinculat a la política, multimilionari, que ha comprat un avió a Suïssa per a la seva jove nòvia perquè voli fins al Canadà, però una pretesa emergència el fa aterrar als EUA... [+ crítica]